Anarcoefemèrides del 8 de juliol
Esdeveniments
Conferència
cenetista en ple pistolerisme
- Conferència de Blanes: Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 se celebra al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya) la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans, en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legalitzada des del 1920. El governador civil de Girona, prèvia consulta al govern de Madrid, autoritzà la celebració de la reunió, malgrat la pressió que exercí damunt seu el general Martínez Anido, governador civil de la Barcelona. Hi concorregueren representacions de gairebé tot Catalunya. Aquesta reunió va significar el ressorgiment de la central anarcosindicalista a Catalunya. Els acords que s'adoptaren en aquella conferència van ser tots de capital importància, però la preocupació de la totalitat dels assistents estava en saber si els SindicatsÚnics serien, o no, legalitzats a Barcelona i si es podrien reobrir els locals clausurats. La negativa de Martínez Anido fou total.
***
Comitè
de la Federació Nacional de la Indústria de
l'Espectacle Públic
- Constitució de
l'FNIEPE: El 8 de juliol de 1937, durant el Ple
Nacional de Sindicats d'Espectacles Públics Confederals de
València (País
Valencia), es crea, a instàncies del SindicatÚnic d'Espectacles Públics (SUEP)
i del Comitè Nacional de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), la
Federació Nacional de la Indústria de
l'Espectacle Públic d'Espanya (FNIEPE),
amb seu a Barcelona i amb l'objectiu primordial que les federacions
cenetistes
de l'espectacle seguissin un ritme unitari i per establir les
Federacions
Regionals i Provincials d'Espectacles confederals. Amb la
creació de l'FNIEPE
es volia engegar una intensa tasca de reformes en tots elsàmbits del ram
(artístiques, tècniques,
cinematogràfiques, sindicals, etc.) i lluitar contra
la prostitució mercantilista i decadentista en la qual
havien caigut els
espectacles públics prerevolucionaris. També es
creà una productora i una
distribuïdora cinematogràfiques pròpies,
que se centralitzaren mitjançant una
delegació directa del Comitè Nacional de la CNT.
L'FNIEPE quedà formada per
Marcos Alcón, com a secretari nacional; Manuel Lara, com a
secretari de
l'exterior; Jesús Varona, com a comptador i secretari
d'actes; Evaristo
Rodríguez, tresorer; Liberto Callejas, delegat de
propaganda; i els vocals
Manuel Rivas i Evaristo Navarro.
***
Adhesiu de la vaga del Baix Llobregat (juliol 1974)
- Vaga general del Baix Llobregat: El 8 de juliol de 1974 es van declarar en vaga general de solidaritat amb els treballadors de les empreses Elsa, de producció de vidre buit a Cornellà, i Solvay, d'indústries petroquímiques a Martorell, 85 fàbriques del Baix Llobregat (Catalunya). Elsa i Solvay es van convertir en la bandera del moviment obrer català de finals del franquisme i va provocar un autèntic terratrèmol social, que va fer dir al ministre franquista que Espanya tenia dos gran problemes: ETA i Cornellà. El sindicat vertical (Confederació Nacional de Sindicats) estava copat majoritàriament per sindicalistes de les centrals sindicals il·legals Comissions Obreres (CC. OO.), Unió General de Treballadors (UGT) i Confederació Nacional del Treball (CNT), i no sempre mantenien una unitat d'acció. La solució va venir en la«democràcia directa», que s'expressava en les assemblees tolerades que es realitzaven a l'edifici del sindicat vertical. Elsa havia començat una vaga indefinida a partir de maig de 1974 i un mes després Solvay s'hi sumava. La duresa amb què la patronal va contestar les protestes va provocar la solidaritat de la pràctica totalitat d'obrers i de comerços. El 4 de juliol, el dia que la Magistratura havia de jutjar els acomiadaments d'Elsa, es va convocar la vaga general al Baix Llobregat, que tindrà el seu cim el dia 8 de juliol amb el 80% de la població aturada. A Cornellà, la vaga general va ser absoluta. L'atur es va perllongar fins al dia 9 de juliol amb disturbis on no van faltar ferits de bala i centenars de detinguts.
Naixements
Deolinda Lopes Vieira
- Deolinda Lopes Vieira: El 8 de juliol de 1888 neix a Beja (Beja, Alentejo, Portugal) la pedagoga, feminista, maçona i militant anarquista i anarcosindicalista Deolinda Lopes Vieira, també coneguda com Deolinda Quartim, pel llinatge del seu marit. Era filla d'una criada i d'un caixer viatjant. Després d'haver fet els estudis primaris a Beja, quan tenia 12 anys es traslladà amb sa família a Lisboa, on estudià a l'Escola Normal d'Alcântara de la capital portuguesa amb el Dr. Luís Passos, entre d'altres. Mentre estudiava magisteri, es decantà pels sectors més progressistes de la seva disciplina, reivindicant una reforma educativa i social radical i militant en l'anarcosindicalisme. En aquests anys les seves lectures van ser els clàssics de l'anarquisme, com ara Lev Tolstoi, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Conegué António Pinto Quartin, intel·lectual anarquista d'origen brasiler i propagandista llibertari director de diversos periòdics (O Protesto - Guerra social, Amanhã,Terra Livre, A Batalha), amb qui es casà. En 1907 participà en la vaga acadèmica contra el dictador João Franco. En 1910 començà a treballar com a mestra a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa, institució educativa llibertària on es dedicà a l'ensenyament primari i a l'educació infantil. L'octubre de 1910 intervingué en el II Congrés Nacional del Lliure Pensament. En 1913 marxà al Brasil acompanyant son company, expulsat de Portugal per la seva militància anarquista, i retornà dos anys després, reintegrant-se a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa i treballant també en algunes escola mòbils republicanes. En aquests anys va fer costat la reforma educativa infantil promoguda pel pedagog llibertari Adolfo Lima. Col·laborà en nombroses publicacions pedagògiques, anarquistes i feministes (Alma Femenina, Amanhã, Boletim Oficial do Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas, Boletim da Sociedade de Estudos Pedagógicos, Educação, Educação Social,Escola Nova, Revista de Educação Geral e Técnica,Suplemento Literário e Ilustrado - A Batalha, A Voz do Professor, etc.) i fou membra activa de la Lliga d'Acció Educativa i de l'Associação Propagadora da Lei do Registo Civil. En 1928 participà en la Comissió d'Educació i Defensa dels Infants. En 1930 la Dictadura Nacional d'Óscar Carmona suprimí les escoles mòbils i dos anys després l'ensenyament infantil. En 1932 va ser transferida a una escola d'ensenyament primari oficial on es mantingué fins a la seva jubilació en 1940. A més de la seva tasca educativa, participà activament en el moviment feminista republicà, com ara el Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas (CNMP, Consell Nacional de Dones Portugueses), fundat en 1914 per Adelaide Cabate, presidint la seva Secció d'Educació (1922-1926) i la seva Secció d'Educació Infantil (1927-1929). Fou una de les introductores de la branca de la francmaçoneria «L'Ordre Maçonnique Mixte et International"Le Droit Humain"», fundant en 1923 a Lisboa la«Loja Humanidade» (Lògia Humanitat), on adoptà en nom simbòlic de la poetessa Maria Amália Vaz de Carvalho. L'abril de 1923 fou l'autora d'un manifest del CNMO defensant les dones embarassades i els infants. Formà part de la comissió organitzadora i participà en el I Congrés Feminista i d'Educació que se celebrà entre el 4 i el 9 de maig de 1924 a Lisboa, congrés en el qual presentà una ponència de caràcter pedagogicosocial titulada Educação de anormais, sobre l'educació dels infants deficients. En 1926 fou vocal de la comissió organitzadora del I Congrés Abolicionista Portuguès. En el II Congrés Feminista i d'Educació, celebrat en 1928, reivindicà l'Escola Única i la coeducació contra les polítiques educatives de la dictadura. L'octubre de 1931 participà en el Congrés Internacional de Protecció a la Infància. Com a anarcosindicalista, formà part d'organismes sindicals de personal docent, com ara l'Associació dels Professors de Portugal (APP). Amb António Pinto Quartin tingué tres infants: la pianista Orquídea Vieira Quartin, el dissenyador Hélio Vieira Quartin i l'actriu Glicínia Quartin, també llibertària. Deolinda Lopes Vieira va morir el 8 de juny de 1993 a Lisboa (Portugal) i fou enterrada al cementiri de Benfica. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut de Ciències Socials (ICS) de la Universitat de Lisboa. Al seu poble natal de Beja existeix el carrer Deolinda Quartim en el seu record.
***
Fotografia
policíaca de Quiliano Badosa Miramont (1917)
- Quiliano Badosa
Miramont:
El 8 de juliol de 1890 neix a Villa Constitución
(Constitución, Santa
Fe, Argentina) l'anarquista Quiliano Badosa Miramont. Sos pares es
deien José Badosa
i Margarita Miramont. El novembre de 1916 arribà a
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), provinent de Figueres (Alt Empordà,
Catalunya),
ciutat
catalana on havia residit treballant de depenent comercial i havia
tingut
diversos procediments judicials. A Perpinyà trobà
feina
de comptable a
l'entitat bancària «Société
Générale», instal·lant-se a
l'hostal-restaurant
Vinyes, al carrer Grande des Fabriques. L'agost de 1917 la policia
francesa el
va fitxar i el va qualificar d'individu«intel·ligent, bon
xerrador i que
professa idees anarquistes». En 1920 el Jutjat de Figueres va
instruir un
expedient contra ell per «estafa i falsedat
documental».
Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Tarcisio Robbiati
- Tarcisio
Robbiati: El 8 de juliol de 1897 neix a Milà
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista
Tarsicio Robbiati, també conegut com Luigi
Maiocchi. Sos pares es deien Beniamino Robbiati i Clara
Favini. Entrà en el
moviment anarquista des de molt jove i es guanyava la vida com a
telegrafista
interí i agent de publicitat. Entre 1915 i 1916 va ser
denunciat en diverses
ocasions: per fer pintades («Mort al Rei!») a
l'escala de la prefectura on
treballava de telegrafista, per haver cridat «Fora la
guerra!» en un cinema fent
explotar petards, etc. A finals de 1916 va ser cridat a files i va ser
condemnat a cinc anys de presó per deserció. El
febrer de 1917 s'evadí de la
presó de Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya,
Itàlia). Detingut, va ser tancat
a la penitenciaria de Sarmato (Emília-Romanya,
Itàlia), però s'evadí de bell
nou. Novament detingut, va ser condemnat a 12 anys de presó,
pena reduïda més
tard a set anys; però el gener de 1918 aconseguí
novament fugir-ne. Un any més
tard el trobem a Milà sota el nom fals de Luigi
Maiocchi. Recobrà la llibertat gràcies
a una amnistia i, segons la policia,
destacà en la propaganda anarquista violenta.
Després d'una condemna per estafa
i per falsa identitat, l'agost de 1920 va ser detingut, juntament amb
altres 12
joves anarquistes, per una pretesa complicitat ens els atemptats amb
bomba contra
el restaurant Cova i a la plaça Santo Sepolcro. L'octubre de
1920 aconseguí
evadir-se fent-se passar per un detingut que esperava
l'excarceració i només va
ser apressat l'abril de 1921. Jutjat, el desembre de 1921 va ser
condemnat, amb
Siro Mascherpa i Ottorino Marchetti, a dos anys i un mes de
presó per«associació criminal i transport de
bombes». En 1922, un cop lliure, formà part
del Comitè Pro Víctimes Polítiques i
en diverses ocasions promogué
subscripcions en favor dels companys detinguts, patint nous processos i
acabant
novament a la presó. El novembre de 1926 va ser confinat per
cinc anys i enviat
a les illes de Favignana (1926), Lipari (1926-1930) i Tremiti
(1930-1931), on
va ser degradat a «confinat comú» per
mala conducta. Malalt de tuberculosi, el
novembre de 1931 retornà a Milà i
trobà feina com a empleat adroguer en el«Gruppo Droghieri Milanesi». En 1933 es
casà amb Maria Remondi, mestra
d'educació primària inscrita des del 24 de febrer
de 1923 en el Partit Nacional
Feixista (PNF), és a dir, feixista de «primera
hora», i membre de la Giuventù
Italiana del Littorio (GIL, Joventut Italiana del Feix). En 1934, en
ocasió de
la visita de Benito Mussolini a Milà, va ser tancat, ben
igual que Dario Fieramonte
i Ugo Federli, i en 1937 les autoritats proposaren el seu confinament
per«persistents actituds antifeixistes». Les
súpliques de la seva esposa, que va
escriure a Mussolini i al cap de la policia, fent gala de la seva«indestructible» fe feixista, aconseguiren que
només fos amonestat i
posteriorment, gràcies a una amnistia, la cosa
quedà en un simple requeriment. No
obstant això, l'endemà de l'entrada
d'Itàlia en la II Guerra Mundial, el 24 de
juny de 1940, va ser detingut i empresonat, primerament, el 7 de juliol
de
1940, al camp de concentració de Manfredonia (Pulla,
Itàlia) i a partir del 15
d'agost al de Colfiorito (Úmbria, Itàlia), on
trobà alguns companys, com ara
Dario Fieramonte, Ugo Fedeli i Vito Bellaveduta. Per indisciplina, i
després d'una
hospitalització a Foligno (Úmbria,
Itàlia), va ser traslladat a la colònia
penitenciària de les Illes Tremiti. Posteriorment va ser
enviat a Monteforte
Irpino (Campània, Itàlia) i, quan se li va
revocar l'internament el maig de
1941, segurament per problemes de salut, retornà a
Milà. Després de la
proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943,
comandà el grup partisà«Amilcare Cipriani», que actuà a la zona
llombarda de Canzo i Asso. Tarcisio
Robbiati va morir el 29 de maig de 1952 a Milà (Llombardia,
Itàlia).
***
May Picqueray venent Le Réfractaire (1975)
- May Picqueray:El 8 de juliol de 1898 neix a
Savenay (Bretanya) la militant
anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne
Picqueray, més
coneguda com May Picqueray. Nascuda en una
família modesta, va passar la
infància amb sos germans i sa germana a Bretanya i va
freqüentar una escola de
monges privada. Son pare feia d'acomboiador postal i sa mare de
costurera. Als
10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota. Posada a
treballar a ca un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja
que va ser
contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills
epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta
família al Quebec (Canadà)
considerada com a un membre més. Dos anys més la
petita epilèptica va morir i
aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal. Quan va
esclatar la
guerra, son «amo» va retornar a França,
on va morir, i poc temps després la
seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills
que
quedaven i May Picqueray va ser repatriada. Aleshores va treballar com
a
intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe.
Casada per primera vegada, va abandonar
son marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918,
instal·lada a París, va treballar com a
tipògrafa a l'Institut d'Història i
Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui
Popourtch, qui
l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups
llibertaris i en les Joventuts
Sindicalistes. Va participar activament en les excursions campestres
que
organitzaven els militants anarquistes i allà va
conèixer Sébastien Faure i
Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el
cabaret «La Muse Rouge». Però
el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i
aquest va marxar a
Alemanya, abandonant May. Va assistir al primer congrés de
la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de
1922 a Sant-Etiève.
Com a secretària administrativa de la Federació
dels Metalls va assistir,
acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al
congrés de la II
Internacional Sindicalista Roja a Moscou en 1922, on es va entrevistar
amb
Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie
Steimer i
Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky.
Bloquejada a Moscou per
manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers
falsos lliurats per
les autoritats soviètiques. Detinguda a la frontera
francobelga, va ser
empresonada a Avesnes-sur-Helpe i condemnada a 45 dies de
presó per ús de
documentació falsa. Poc després
abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a
ser controlada pels comunistes. L'11 de gener de 1924
participà en els
aldarulls contra els comunistes i on dos anarcosindicalistes resultaran
morts.
Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i sa família
a la seva casa parisenca. Més
tard va treballar com a correctora de periòdics locals i
després com a
secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant
tres anys, fins a juliol de
1926. Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar
activament en
el comitè de suport i no vacil·larà a
enviar una bomba amagada en un paquet de
perfum a l'ambaixada dels Estats Units que no va fer més que
renou. En aquestaèpoca fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer
d'espionatge del qual
no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un
pescador, realitzà
diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor
Joseph Kessel. Quan
esclata la Revolució espanyola, va participar en la seva
xarxa de suport i amb
els quàquers nord-americans en l'evacuació
d'infants espanyols. A partir de
juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels
quàquers, es va ocupar
dels camps de concentració de la zona lliure, facilitant
nombroses evasions de
refugiats dels camps de Noé i de Vernet. Durant la guerra,
de bell nou a París,
subministrarà documentació falsa a la
Resistència. Després de l'Alliberament
reprendrà la seva professió i militarà
en el sindicat de correctors a partir de
l'1 d'octubre de 1945. Quan va desaparèixer Libre
Soir Express, periòdic
on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la
Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no
s'havia realitzat
mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament,
cosa que
aconseguiran i crearan jurisprudència. Va fundar el grup«Amics de Louis
Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos,
refractaris i
objectors de consciència al servei militar en plena guerra
d'Algèria. En 1974
va crear el periòdic mensual Le
Réfractaire, que va dirigir fins a la
seva mort. Amb 79 anys, el 30 de juliol de 1977, participà
en la manifestació
antinuclear de Creys-Malville. En 1979 va publicar la seva
autobiografia sota
el títol May, la réfractaire;
reeditada després de sa mort sota el títolPour mes 85 ans d'anarchie. May Picqueray va morir
el 3 de novembre de
1983 a París (França) d'un càncer
generalitzat. En 1983 Bernard Baissat va
realitzar la pel·lícula Écoutez
May Picqueray sobre la seva vida.
***
Ettore Cropalti
- Ettore Cropalti:
El 8 de juliol de 1900 neix a
Castelvetro (Mòdena, Emília-Romanya,
Itàlia) el sabater i militant anarquista
Ettore Cropalti. Sos pares es deien Luigi Cropalti i Aldegonda
Venturelli. El
març de 1920 va ser llicenciat de l'exèrcit. El
juliol de 1931 emigrà a Antíbol
(Occitània), on treballà de sabater i
entrà en contacte amb els cercles
anarquistes. Per les seves activitats llibertàries fou
inscrit en el registre
de frontera i en el butlletí de busca i cerca per a la seva
detenció. L'agost
de 1936 passà a Catalunya i s'enrolà en les
milícies llibertàries. Els informes
de la policia feixista instal·lats a Barcelona el
circumscriuen com a membre
del Comitè Regional de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937
passà la frontera a
França, on realitzarà activitats antifeixistes.
L'abril de 1940 fou detingut a
Ventimiglia (frontera francoitaliana) i traslladat a Mòdena
(Emília-Romanya,
Itàlia). El 20 de març de 1940 la
Comissió Provincial feixista el sentència a
cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. El desembre de 1942 el
règim de
confinament es va veure alleugerit i transformat en
amonestació; encara que
aquesta última mesura va ser revocada en ocasió
del vintè aniversari de la«Marxa sobre Roma». Durant l'estiu de 1944, fou
detingut com a membre de la
resistència. Després de la guerra
reprengué el seu ofici de sabater a
Castelvetro i participà en les activitats de la
Federació Anarquista de Mòdena.
En 1951 s'instal·la a Vignola i l'any següent a
Bolonya. Ettore Cropalti va
morir 25 d'octubre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia).
***
Necrològica
de Josep Pitarch Beltran apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de març de 1990
- Josep Pitarch Beltran: El 8 de juliol de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Pitarch Beltran. Sos pares es deien Baptista Pitarch i Josepa Beltran. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava de barber a Amposta (Montsià, Catalunya) i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment pogué retrobar-se amb sa companya, Josefina Huguet, i la parella s'instal·là a Montpeller, on ell treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Arran d'una operació al coll del fèmur durant els anys setanta, es va veure obligat a desplaçar-se amb crosses. En l'exili milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de Montpeller de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva mort. Josep Pitarch Beltran va morir el 27 de gener de 1900 a l'Hospital General de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
***
Notícia
de la detenció d'Auspicio Ruiz López apareguda en
el periòdic parisenc Le Nouvelle Espagne
del 22 de febrer de 1947
- Auspicio Ruiz
López: El 8 de juliol de 1911 neix a Burgohondo
(Àvila, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Auspicio Ruiz López. Era fill d'un
militant anarquista
força actiu a la zona de Sant Sebastià
(Guipúscoa, País Basc). El juliol de
1936 participà en la resistència armada contra
l'aixecament feixista a Sant
Sebastià i a Eibar (Guipúscoa, País
Basc) i posterior va fer la guerra com a
milicià al «Batalló
Malatesta». Fou membre (vocal) del Comitè Regional
de la
Federació Regional de Joventuts Llibertàries del
País Basc, adscrita a la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). L'agost de 1936, amb la
militarització de les milícies, va ser nomenat a
Zarautz (Guipúscoa, País Basc)
capità de la II Companyia del Batalló Sud al
front de Guipúscoa. Quan acabà la
guerra, treballà com a agent comercial a Sant
Sebastià, alhora que participà
activament en la clandestinitat anarcosindicalista de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) a Guipúscoa. El febrer de 1947 va ser
detingut per la policia
franquista quan un contrabandista que li portava un paquet va ser
interceptat.
La detenció del contrabandista portà la caiguda
de set membres del Comitè Local
de la CNT (Alfredo Fernández, Victor Frutos, Dionisio
Galareta, Vidal Tamayo,
Antonio Gómez Álvarez i Pedro).
Va
ser torturat pel cap de la Brigada Politicosocial de
Guipúscoa, Melitón
Manzanas González, en persona. En 1949 aconseguí
passar a França i
posteriorment emigrà al Canadà. Durant els anys
seixanta envià des d'allà
diners en suport als presos recaptats per la CNT de Mèxic.
Després de la mort
del dictador Francisco Franco retornà a la
Península i s'instal·là a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya). Auspicio Ruiz López va
morir el 4 de desembre de 1996
a Torrevella (Baix Segura, País Valencià);
incinerat, les seves cendres van ser
escampades a la muntanya Ulia de Sant Sebastià.
***
Jeff
Nuttall fotografiat per Layle Silbert (15 de maig de 1972)
-
Jeff Nuttall: El 8 de juliol de 1933 neix a Clitheroe
(Lancashire, Anglaterra)
el poeta, editor, actor, pintor, escultor, trompetista de jazz,
crític social,
professor i intel·lectual anarquista, una de les peces claus
del moviment
contracultural britànic de la dècada dels
seixanta, Jeffrey Addison Nuttall,
conegut com Jeff Nuttall.
Passà la
seva infància i adolescència a Orcop
(Herefordshire, Anglaterra), on son pare
dirigia l'escola de la localitat, i entre 1949 i 1953
estudià pintura a les
escoles d'art d'Hereford (Herefordshire, Anglaterra) i de Bath
(Somerset,
Anglaterra). Va fer la mili al Servei Nacional del Royal Army Education
Corps (RAEC,
Cos d'Educació de l'Exèrcit Reial
Britànic). Durant la dècada dels cinquanta
participà activament en el moviment antinuclear amb el
Direct Action Committee
(DAC, Comitè d'Acció Directa) i en les seves
campanyes contra la bomba atòmica,
com ara la Campaing for Nuclear Disarmament (CND, Campanya pel
Desarmament
Nuclear) i les manifestacions a Aldermaston (Berkshire, Anglaterra). En
aquestaèpoca tocava la trompeta en el Cottage Club del Soho de
Londres (Anglaterra).
En 1954 es casà amb la pintora Jane Louch, amb qui
tingué una filla i tres
fills. Durant els anys seixanta, molt influenciat pels escriptors
nord-americans de la «Beat Generation»
(Generació Beat), especialment William
Burroughs, començà a publicar poesia i, amb Bob
Cobbing, fundà l'influent«Writers Forum Press and Writers Workshop»
(Fòrum d'Escriptors de Premsa i
d'Escriptors de Taller). Entre novembre de 1963 i setembre de 1966, amb
Williamb Burroughs, Ray Gosliny, Anselm Hollo i altres,
publicà la revista
anarquista My Own Mag. A super-absorbent
periodical. En 1965, amb Michael Horovitz,
intervingué en el Festival
Mundial de Poesia, que se celebrà al Royal Albert Hall de
Londres, i aquest
mateix any, amb Bruce Lacey, John Latham, Keith Musgrave i Islwyn
Watkins,
participà en la instal·lació sTigma
Environmental Exhibition a Londres. En 1966 fundà,
amb Mark Long, John
Darling i Laura Gilbert, el grup d'acció teatral
experimental «People Show»
(Gent Espectable), especialitzat en happenings
i improvisacions teatrals i musicals, que va participar en la
fundació del
periòdic underground
britànic International Times,
i que actuà per tot
arreu (Regne Unit, Europa, EUA, etc.). En 1967
col·laborà amb il·lustracions en
el periòdic contracultural The
Last Times,
publicat per Charles Plymell. El juny de 1968 publicà el
llibre Bomb Culture, que,
considerat per molts
com a un autèntic «manifest anarquista»,
esdevingué un dels textos fonamentals
de la revolució contracultural de la seva època.
En aquest mateix 1968 fundà,
amb John Fox, Albert Hunt i altres, el col·lectiu
artístic Welfare State
International (WSI, Estat del Benestar Internacional). En aquests anys
col·laborà
en el Free School Movement (FSM, Moviment per a una Escola Lliure) i
amb la
London Free School (LFS, Escola Lliure de Londres). Entre 1975 i 1976
presidí
la National Poetry Society (NPS, Societat Nacional de Poesia),
període en el
qual es desenvolupà força el moviment«British Poetry Revival» (Renaixement
Poètic Britànic). En 1979 se separà de
la seva esposa Jane Louch. Exercí de
crític literari i poètic en diferents
publicacions, com ara The Guardian
(1979-1981). Des de finals
dels anys setanta i fins al 1984 viatjà per Gran Bretanya,
Austràlia i Portugal
amb sa nova companya Amanda Porter, amb qui tingué dos
infants; posteriorment
compartí sa vida amb Jill Richards. Entre 1986 i 1987
edità, amb Robert Bank,
la revista Knuckleduster Funnies.
Es guanyà la vida com a professor d'art a diversos instituts
de secundària i
escoles de Belles Arts (Bradford, Leeds, Liverpool, etc.) i fent
d'actor
secundari en més de quaranta llarg metratges, com ara Robin Hood (1991), Domage
(1992), The baby of Mâcon
(1993), Beaumarchais (1996) i The world is not enough (1999), i en
diverses series televisives (Bergerac,Holby City, Men
Behaving Badly, etc.). És autor de poesia, teatre,
novel·les,
memòries, assaigs, etc., i entre les seves obres destaquen Poems
(1963, amb Keith
Musgrove), The Limbless Virtuoso (1963, amb Keith
Musgrove), The
Change (1963, amb Allen Ginsberg), My Own Mag
(1963-1966), Poems
I Want to Forget (1965), Come Back Sweet Prince. A
Novelette (1966),Pieces of Poetry (1966), The Case of
Isabel and the Bleeding Foetus
(1967), Songs Sacred and Secular (1967), Bomb
Culture (1968), Penguin
Modern Poets 12 (1968, amb Alan Jackson i William Wantling), Journals
(1968), Love Poems (1969), Mr. Watkins
Got Drunk and Had to Be
Carried Home. A Cut-up Piece (1969), Pig
(1969), Jeff Nuttall.
Poems 1962-1969 (1970), Oscar Christ and the
Immaculate Conception
(1970), George, Son of My Own Mag (1971), The
Foxes' Lair (1972),Fatty Feedemall's Secret Self. A Dream (1975), The
Anatomy of My
Father's Corpse (1975), Man Not Man
(1975), The House Party
(1975), Snipe's Spinster (1975), Objects
(1976), Common
Factors, Vulgar Factions (1977, amb Rodick Carmichael), King
Twist.A
Portrait of Frank Randle (1978),The
Gold Hole (1978), What Happened to
Jackson (1978), Grape
Notes, Apple Music (1979), Performance Art
(1979-1980), 5X5
(1981, amb Glen Baxter, Ian Brakwell, Ivor Cutler i Anthony Earnshaw), Muscle
(1982), Visual Alchemy (1987, amb Bohuslav Barlow),The
Pleasures of Necessity (1988), The Bald Soprano.
A Portrait of Lol Coxhill (1989), Art
and the Degradation of Awareness (1999), Art
and the degradation of awareness (2001) i Selected
Poems (2003), entre d'altres. Jeff
Nuttall va morir el 4 de gener de 2004 a Abergavenny (Monmouthshire,
Gal·les). El seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca
John
Rylands de Manchester (Nord-Oest d'Anglaterra, Anglaterra).
Defuncions
Postal personal de Gabriel Gobron
- Gabriel Gobron: El
8 de juliol de 1941 mor a Rethel (Xampanya-Ardenes, França)
el periodista,
escriptor, historiador, traductor, mestre, professor, espiritista,
ocultista,
revolucionari pacifista i anarquista Gabriel Gobron, conegut sota el
pseudònim
de Frère Gago. Havia
nascut el 5 de
juliol de 1895 a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França).
Tingué dues germanes i un
germà. Després de fer els estudis primaris,
seguí la seva educació a l'Escola
Primària Superior de Pont-à-Mousson (Lorena,
França) i després a l'Escola
Normal de Mestres de Nancy (Lorena, França). Un cop
esdevingué docent, aconseguí
un lloc de feina en una escola primària superior a Sidi Bel
Abbès (Algèria), on
restà sis anys. Molt atret pel misticisme, d'antuvi es
convertí a l'Islam. De
bel nou a la metròpoli, ensenyà a Rethel i, cada
dijous, viatjà a París per
seguir cursos a la Sorbona. Un cop obtingué la llicenciatura
en Lletres, va ser
nomenat professor de secundària a Rethel. Assegurada la
subsistència, decidí no
presentar-se a cap altra oposició més i
dedicar-se als seus estudis, a escriure
i a publicar en revistes literàries i de pensament (L'Algérie nouvelle, L'Esprit
français, Le Merle
mandarin, La Patrie malgache,Le Pays Lorrain, La
Pensée
Française, Le
Progrès de Bel-Abbès,
etc.). Estudià diverses llengües
(anglès, alemany, italià, espanyol i
portuguès) i, alhora que feia traduccions de
filòsofs estrangers, s'apassionà
per les ciències ocultes i col·laborà
en publicacions del gènere (L'Astrosophie,Bulletin de la Société
d'Études Psychiques de Nancy, Le
Fraterniste, Revue Spirite Belga,
etc.). En 1918 publicà un recull dels seus
treballs sota el títol de Les
couarails
de Pont-à-Mousson. En 1920 son pare, el forner
Jules Gobron, morí de
tuberculosi. En 1921 publicà Yan,
fils de
Maroussia, novel·la en part
autobiogràfica, i en 1925, la novel·la L'Ermonec. Entre 1928 i 1929
publicà en
dos volums les seves Histoires lorraines.
Au pays des Cocolinjos et des Colindindins. Durant l'estiu de
1929 viatjà
arreu d'Europa (Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria). En
aquest 1929 publicà Contacts avec
la jeune génération allemande,
obra que fou premiada amb el Preu Internacional de Literatura de
Ginebra
(Ginebra, Suïssa). Fortament traumatitzat per la Gran Guerra,
hagué de veure
com els membres de sa família lluitaren en
exèrcits enfrontats, experiència que
posteriorment explicà en el seu últim llibre Notre-Dame des Neiges, histoire d'une famille de
boulangers (1938).
Periodista i escriptor llibertari, durant el període
d'entreguerres col·laborà
en nombroses publicacions anarquistes, sindicalistes i pacifistes com
ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, L'En Dehors, Germinal,La Grande Réforme,Les Libérés de toutes
les Guerres, Le Libertaire,La Patrie Humaine, Les
Primaires, Le Semeur de Normandie,SIA, Terre
Libre, etc. Entre el seus llibres de caràcter
llibertari
podem destacar Ni bolchévisme, ni
fascisme. Réponse à deux compères: MM.
Vaillant-Couturier et Camille Aymard
(1926, amb Armand Gilles), Enfances
catholiques. Document (1934) i Jean
Peuple
bâtit la cité. Les principes de la nouvelleéconomie sociale à base
distributive, devra-t-elle adopter la forme étatiste ou la
forme fédéraliste?
(1937). A finals dels anys vint fou un dels propagandistes del
caodaisme, una
mena de religió sincrètica del budisme, de
l'hinduisme, del cristianisme, del
islamisme, del confucianisme i del taoisme, que es creà i
desenvolupà a
l'Indoxina francesa. Els escrits sobre caodaisme de Frère
Gago, nom pel qual es anomenat Gobron pels membres d'aquesta
religió, que va escriure entre 1937 i 1939, es van publicar
pòstumament sota els
títols Histoire du
caodaïsme. Bouddhisme
rénové, spiritisme annamite, religion nouvelle en
Eurasie (1948), Histoire et
philosophie du caodaïsme. Bouddhisme
rénové, spiritisme vietnamien, religion nouvelle
en Eurasie (1949) i Le
caodaïsme en images (1949, amb altres).
Altres obres seves són Tartines de
Cancoyotte. Conte lorrain (1919), Raspoutine
et l'orgie russe (1930), Nelson, le
cœur de chêne (1931-1932, amb Sylvain
Bonmariage), La Hongrie mystérieuse
(1933), Barbandouille.
Fabliau moderne pour adultes (1933), L'Encyclique
testamentaire de l'île de déportation et de
martyre du Pape Léon XIV (1938),Les persécutions de
l'administration
française contre les caodaïstes (1938) i L'expérience d'un cardiaque. Conseils
utiles aux malades (1941). Gabriel
Gobron va morir el 8 de juliol de 1941 a Rethel (Xampanya-Ardenes,
França) i
fou enterrat a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). La seva
esposa fou
Marguerite Gobron.
***
Notícia de l'execució d'Esteve Pallarols Xirgu i altres companys apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 9 de juliol de 1943
- Esteve Pallarols Xirgu:El 8 de juliol de 1943 és afusellat al camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Esteve Pallarols Xirgu, també conegut comJosé Riera. Havia nascut en 1900 a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya). Treballà de ferroviari amb son pare i participà activament en la gran vaga revolucionària de 1917. Amb la dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Santiago de Cuba, sembla que a finals de 1929, on amb Fidel Miró i Jaume Baella (Modesto Llanos) va constituir un grup anarquista clandestí antimachadista i va passar-se a la guerrilla. És en aquesta època que prendrà el nom de José Riera. En 1930 fou expulsat de Cuba per la dictadura del general Machado. Entre 1930 i 1931 visqué, amb Fidel Miró, a Kingston Town (Jamaica). En 1932 va retornar a Catalunya i treballà d'ordinari i missatger a Torelló en 1933. En aquests anys viurà amb Soledat Bach Oliveras (Celrà) i el 28 de maig de 1934 la parella tindrà dues filles bessones, Joaquima i Victòria. Quan esclatà la Revolució de 1936 esdevingué secretari general del Comitè Revolucionari Antifeixista de Torelló i després es va traslladar a Manlleu, on va participar en l'administració i la comptabilitat d'empreses col·lectivitzades, i d'on va haver de fugir empaitat pels estalinistes el maig de 1937 a Barcelona i a València per incorporar-se al Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), aleshores amb Fidel Miró com a secretari general, i tres mesos després a les col·lectivitats agràries del Camp del Túria (Llíria i Vilamarxant) al País Valencià fins al final de la guerra. Fou tancat al camp de concentració d'Albatera («el Campo de los Almendros») per les tropes feixistes, però aconseguir fugir. El 29 de març de 1939 reorganitzà el primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestí, conjuntament amb Marés, Úbeda, José Cervera, Leoncio Sánchez, Martí Calduch (Carambolita), Josep Riera (Riereta) i Julia Mirabé (La Maña), i es convertí en el seu primer secretari general, exercint-hi tasques centrades en l'ajuda a les persones que patien represàlies --era molt eficient en la falsificació de documents i en la corrupció de funcionaris--, en l'alliberament de presos --va organitzar diverses fugues dels camps de concentració de militants cenetistes-- i en la reorganització de la CNT; també va crear«Frutera Levantina», una societat de transport d'aliments tapadora per poder posar en contacte tota la península. Estava en relació amb Ponzán i la seva xarxa, i mantenia contactes directes amb la CNT de l'Exili. Detingut el 14 de desembre de 1939 a València, va ser torturat, jutjat i condemnat en 1940 a 18 anys de presó. Jutjat de bell nou el març de 1941 per les pressions de les«forces vives» de Torelló que el volien eliminar físicament, va ser condemnat a mort acusat d'haver enderrocat una església a Vic durant la guerra civil. Esteve Pallarols, anarquista naturista, vegetarià, tolstoià, individualista i d'una vasta cultura, va ser afusellat, juntament amb Cura, Farré i altres antifranquistes al camp de tir barceloní de la Bota.
***
- Augustin Sartoris: El 8 de juliol de 1958 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i antimilitarista Augustin Isidore Sartoris, conegut com Boulogne. Havia nascut el 24 de novembre de 1875 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Amic del poeta anarquista Edmond Villeméjane, es guanyà a vida fent de sabater i milità especialment a Nimes i a la Provença (Marsella i Avinyó). En 1897 formava part de la Joventut Internacionalista (Fernand Calazel, Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue, Frédéric Gros, François Guy, Alexandre Jacob, Louis Morel, Émile Rampal, Victor Rapallo, Edouard Roch, etc.) de Marsella. En 1899 vivia a Avinyó i sembla que després retornà a Marsella. En aquest any col·laborà en el setmanari parisenc L'Homme Libre, publicat per Ernest Girault i Francis Prost. En 1900 publicà el llibre Contes amers. Soir d'ivresse, narracions sobre el món de la prostitució que havien estat publicades en Le Libertaire. En 1902 viva al número 12 del carrer Labry del barri de Les Chartreux de Marsella. El gener de 1902 va ser inscrit per les autoritats en la llista d'anarquistes de primera categoria de les Boques del Roine (Provença, Occitània). A partir d'octubre d'aquell any va fer una gira de conferències antireligioses, antiparlamentàries i antimilitaristes pels departaments de les Boques del Roine, Valclusa i el Gard. En aquesta època era membre del grup anarquista del barri marsellès de La Joliette, el qual havia pres la iniciativa d'organitzar un congrés regional. Entre 1903 i 1904 fou membre del Grup Central Llibertari (GCL) i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR). En 1904 fou un dels signataris del «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient» i fou un dels fundadors de la secció de suport a Marsella de «L'Avenir Social», projecte educatiu popular fundat per Madeleine Vernet a Épône (Illa de França, França). També en aquests anys fou un dels militants més actius de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), juntament a Auguste Berrier, Jean Marestan, Eugène Merle i Ange Rivelli, i col·laborà en el seuòrgan d'expressió L'Action Antimilitariste (1904-1905). En 1909 vivia al número 21 de la Traverse des Chartreux de Marsella i era un dels militants més destacats del Comitè de Defensa Social (CDS). Publicà la sèrie d'articles «Autres temps, autres moyens» en el periòdic L'Ouvrier Syndiqué. Entre 1910 i 1911 assistí a les nombroses reunions i actes del CDS, amb Alexis Durant (secretari) i Auguste Girard (tresorer). Abans de la II Guerra Mundial, en 1939, vivia al número 37 del carrer Delon Soubeiran de Nimes i estava inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos per a la seguretat nacional», fet pel qual va ser posat sota vigilància a partir de setembre d'aquell any. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Ouvrier Syndiqué (1887-1914), Régénération (París, 1896-1908), L'Agitateur (Marsella, 1897), Le Cri de Révolte (Paris, 1898-1899), Le Libertaire (1898-1900), L'Homme Libre (Paris, 1899), L'Ere Nouvelle (París-Orleans, 1901-1911), Le Flambeau (Vienne, 1901-1902), L'Action Antimilitariste (Marsella, 1904-1905), Le Combat Social (Llemotges, 1907-1909), Les Temps Nouveaux (París, 1908-1909), L'Ouvrier Conscient (Marsella, 1909), Par dela la Mêlée (Orleans-Deols, 1916-1918), etc.
---
