Anarcoefemèrides
del 7 de juliol
Esdeveniments
Incendi pels petroliers de la
illeta de cases del carrer del Mercat segons La
Ilustración Española y Americana del 24 de juliol 1873
- Revolució del Petroli: El 7 de juliol de 1873 a Alcoi (l'Alcoià, País Valencià), important centre tèxtil, comença una insurrecció de caràcter internacionalista que durarà uns dies i que serà anomenada El Petroli. Els litigis venien de l'any anterior, quan diverses vagues de fusters i de ferrers van atreure més de tres mil d'obrers a les societats obreres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la comarca i enfront de les quals, el gener de 1873, es va crear, amb el suport de la patronal, un Cercle Catòlic d'Obrers; a més a més s'ha d'afegir l'exemple del moviment insurreccional cantonalista que s'estava escampant arreu de la Península. El 7 de juliol de 1873 els treballadors d'Alcoi, convocats per la Comissió Federal de l'AIT, que s'havia traslladat a Alcoi a partir del gener de 1873 arran del Congrés de Còrdova, es van reunir en assemblea a la plaça de Toros per reivindicar la reducció de jornada a vuit hores de feina i l'augment del salari de quatre a sis rals per dia. Davant la negativa de la patronal, es va convocar per l'endemà una vaga general que inicialment comptà amb la neutralitat de l'alcalde republicà federal Agustí Albors Blanes (Pelletes). Subornat per la patronal amb 60.000 pessetes, Albors va telegrafiar al Govern Civil d'Alacant i va demanar la vinguda a la ciutat d'una columna militar, alhora que publicà un ban antiobrer. El 9 de juliol una comissió obrera, formada per Vicente Fombuena, Tomàs Montava, Severiano Albarracín, Juan Chinchilla i Rafael Abad Seguí, es va entrevistar amb l'alcalde amb la intenció que l'Ajuntament dimitís i que els obrers es fessin càrrec del govern municipal. Albors va respondre ordenant una descàrrega contra els més de dos mil obrers que es trobaven congregats a la plaça central de la ciutat i que es va cobrar la vida de dos internacionalistes, a més de deixar 20 ferits. Durant les hores següents, va haver altres quatre morts i 20 ferits més. Algunes cases veïnes a l'ajuntament, on s'havien refugiat les autoritats, i algunes fàbriques són incendiades, d'aquí el nom que rebrà la insurrecció: El Petroli. Els intents de mediació resultaren infructuosos fins que la força pública i alguns patrons van esgotar la munició. Després de 20 hores de combats, la Guàrdia Civil es rendeix i aleshores la multitud va penetrar a l'ajuntament. Albors va morir d'un tret i quatre guàrdies i dos patrons van ser ferits, no se sap si durant el combat, com deien les fonts internacionalistes, o assassinats, com diran les governamentals. El poble va elegir un Comitè de Salvació Pública, presidit per Severiano Albarracín, que va governar Alcoi durant tres dies i que va detenir 42 fabricants que havien disparat contra la multitud, alliberant-los tres dies després. El 12 de juliol va circular la notícia que una columna militar comandada pel general Velarde s'acostava a Alcoi; aquest mateix dia van arribar a la ciutat el governador d'Alacant Josep Maria Morlius i una comissió madrilenya presidida pel diputat Cervera. Durant la nit del 12 de juliol, els caps de la insurrecció, temorosos, van fugir de la ciutat. Tot semblava que s'havia calmat després de fer-se càrrec del govern municipal una comissió mixta d'obrers i de patrons, i després que els obrers armats es lliuressin sense resistència sota la promesa d'una amnistia. Però es va desencadenar una campanya de premsa, a la qual no era aliè el ministre d'Estat Eleuterio Maisonave, que parlà de «caos», d'assassinats i de violacions. Mentrestant molts patrons n'havien fugit. Poc a poc la normalitat va imposar-se amb els bans dels dies 21 i 23 de juliol del nou alcalde Tomás Maestre. La patronal, no obstant, clamava venjança i el 13 de setembre, ja amb Castelar en el Govern, es va nomenar un jutge especial i un comandant militar; la ciutat va se presa per l'exèrcit i dos dies després 129 treballadors van ser detinguts i portats al castell d'Alacant, on quatre anys més tard encara estaven tancats sense haver estat jutjats. En 1878 encara hi havia 93 presos i 80 havien estat alliberats sota fiança; un dels detinguts va sortir 10 anys després dels fets. En total uns 700 obres van ser jutjats, fins i tot menors entre 12 i 17 anys. La Revolució del Petroli va suposar el trencament d'acció entre republicans i anarquistes.
***
Portada
d'un número de La
Internacional
- Surt La Internacional: El 7 de juliol de
1878
surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer
número del setmanari anarquista La
Internacional. Semanario consagrado
exclusivamente a la propaganda teórico-práctica
del socialismo para la defensa
de los pueblos, redención de la classe obrera y proletaria,
emancipación de la
muger y organización agrícola-industrial de la
República, cuyo lema es«Igualdad, Progreso y Solidaridad». Siempre ha sido
y serà nuestro pendón la
Verdad, la Justicia y la Razón.
Ja des dels primers números deixà molt clar
els seus principis: «El nostre programa: l'anarquia social,
l'abolició de tots
els governs i la revolució social.» Molt
influenciada pel
socialisme de Charles
Fourier i la Comuna de París, el revolucionari anarquista
Francisco Zalacosta,
membre de «La Social», secció de
l'Associació
Internacional del Treball (AIT), fou
el responsable d'aquesta publicació. Hi
col·laboraren
Joaquín Flores, Jesús
León García, Evaristo Meza, José
Muñúzuri, Pedro Ordóñez,
Plotino
Rhodakanaty, José
Rico, Félix Riquelme, Esther Sosa, Francisco Tijera, Ricardo
Velatti i
Francisco Zalacosta, entre d'altres. Aquest periòdic
rebé
les crítiques del
periodista Francisco G. Cosmes, qui argumentava que la«revolució social» perseguia
la supressió del treball. Publicà en tots els
números el «Programa
Internacionalista» en 12 punts: 1) República
Social
Universal. Una i
indivisible; 2) Solució del Govern en Contracte Social; 3)
Administració
Municipal autonòmica; 3) Llei agrària per a la
delimitació i amollonament dels
terrenys amortitzats; 5) Liquidació dels interessos urbans;
6)
Reemplaçament de
l'Exèrcit per falanges industrials; 7)
Emancipació de
rehabilitació i educació
integral de la dona; 8) Neutralització de la
potència
explotadora del capital
sobre el treball; 9) Anivellament gradual i equilibrat de la propietat;
10)
Abolició del salari i mentrestant intentar
mitjançant la
vaga d'apujar els
jornals industrials i agrícoles; 11) Organització
dels
Falansteri Societari i
formació de bancs territorials per a la
reglamentació del
treball i
l'assegurament de la venda del productes; i 12) Zona lliure oberta al
mercat de
tots els països del món. Alguns petits textos es
publicaren
en nàhuatl. En sortiren,
com a mínim, 14 números –a partir del
número
8 fou l'òrgan de «La Social»–,
l'últim
conegut el 6 d'octubre de 1878. En 1975 el Centre d'Estudis
Històrics del
Moviment Obrer Mexicà n'edità una
edició
facsímil dels números conservats.
***
- Surt Le Cri Typographique: El 7 de juliol de 1891 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista Le Cri Typographique. Organe corporatif indépendant bimensuel. L'impressor gerent en fou A. Carteron. Es publicaren 13 números, l'últim el 25 de juliol de 1892, i els articles no anaven signats. En 1901 sortí una nova sèrie, que portà com a subtítol «Organe corporatif indépendant d'avant-garde syndicale des travailleurs du livre», i de la qual s'editaren cinc números.
***
Portada
d'un número de Le
Réveil
- Surt Le
Réveil:
El 7 de
juliol de 1900 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer
número del periòdic bilingüe
francoitalià Le Réveil.
Socialiste-anarchiste / Il Risveglio
anarchico. A partir de l'1 de maig de 1913 portarà
com a subtítol Communiste
anarchiste i a partir de l'1 de maig de 1926 Anarchiste.
El fundador
i principal redactor en va ser Luigi Bertoni, i van
aparèixer nombrosos
articles d'Errico Malatesta. Les parts franceses i italianes
són totalment
diferents i no s'adrecen al mateix públic ja que els
articles tracten temes
distints. La part francesa és més
teòrica i ideològica. El periòdic se
situa en
la tradició bakuninista i de les seccions
antiautoritàries de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) i exposar especialment les tesis
anarcosindicalistes de Malatesta. En van sortir 1.054
números, l'últim el del
24 d'agost de 1940.
***
Roda
de premsa de Terra i Llibertat al Talaiot Corcat
- Ocupació de sa
Dragonera:
El 7 de juliol de
1977 (7-7-77) el grup llibertari mallorquí Terra i Llibertat
ocupa pacíficament
l’illa verge sa Dragonera (Illes Balears) tot intentant amb
aquesta acció
evitar-ne la urbanització per part de l’empresa
constructora valenciana PAMESA
(Patrimonial Mediterránea Sociedad Anónima),
depenent de
la Banca Mas Sardà,
que l’havia comprat en 1974 amb aquesta finalitat:
edificar-hi
cinc complexos
residencials de xalets de luxe per a una població de fins a
4.000 persones i
amb un casino, un port esportiu amb més de 600 punts
d’amarratge, un port de
serveis, de dues plantes potabilitzadores, una estació
depuradora d’aigües
residuals, una planta de trituració i empaquetat de fems,
diversos vials per a
vehicles elèctrics, i un heliport, allò que
aquesta
empresa anomenava«urbanització ecologista» i«exemple de
sostenibilitat». Aquesta ocupació, que
ha passat a la història de l’ecologisme
mallorquí
com a una fita cabdal, va
tenir una àmplia repercussió mediàtica
estatal i
fins i tot internacional. El
comitè de suport als ocupants de l’illa feia les
assemblees i les rodes de
premsa al bar palmesà Talaiot Corcat (carrer
d’Antillón, 1), nom també
d’un
grup juvenil que s’hi reunia i que es va sumar a
l’acció. Entre la cinquantena
de persones que van ocupar l’illa podem destacar el
periodista
Basilio
Baltasar, el pintor Miquel Barceló, el poeta Leopoldo
María Panero, l’editor
Enric Mus, els fotògrafs Eduard Miralles i Bernat Cabot,
l’arquitecte Antoni
Alomar, l’advocat Carles Roig, els polítics Felip
Esteve i
Josep Manchado,
Jaume Oliver, Lisa Steward, Antoni Llompart, Margalida Escalas, Pau
Pocoví,
Montserrat Pujolà, Catina Cardell, Jordi Real, Paco Marina,
Germán Fernández,
Antoni Cau, Antoni Planells, Neus Ribes, entre altres. El Grup
d’Ornitologia
Balear i de Defensa de la Natura (GOB), un dels grups ecologistes que
més tard seran
dels més importants de l’Estat espanyol,
patirà per
mor del fet de l’ocupació
una crisi interna sorgida arran de la decisió de donar o no
suport a l’acció,
cosa que farà finalment, gràcies a
l’empenta de
directius com Jesús Jurado,
Francesc Moll, Gabriel Pomar Verd, entre altres, i en contra del sector
que
n'acceptava la urbanització mentre es respectessin els
penya-segats per a la
conservació del falcó marí.
L’endemà
de la «presa» de l’illa la
Guàrdia Civil
va desembarcar per a fer-se càrrec de l’afer i
vigilar els ocupants, però se’n va
desinhibir. L’illa també va ser visitada per
Eduardo Merigó, subsecretari
d’Ordenació del Territori i Medi Ambient del
Govern d’Adolfo Suárez per prendre
nota de les reivindicacions. El 18 de juliol la major part dels
ocupants van
abandonar l’illa per poder dedicar-se a tasques de propaganda
i conscienciació;
els últims partirien el 25 de juliol, el mateix dia que
4.200 signatures
donaren cos a un recurs d’alçada contra
l’aprovació de la planificació
urbanística de l’illa. Durant els dies de
l’ocupació es van realitzar
manifestacions a Palma i a Andratx, i el 20 de juliol es va produir una
càrrega
policíaca a la plaça de Cort de Palma que es va
saldar amb un ferit lleu. El 29
de juliol el ple la Diputació va sol·licitar un
estudi per analitzar les
possibilitats de creació d’un parc natural a sa
Dragonera. A finals de desembre
de 1978 i principis de 1979 l’illa va ser novament ocupada ja
que no s’havia
aconseguit encara aturar el projecte urbanitzador, alhora que les
protestes de
carrer s’accentuaven. El 21 de gener de 1984 la Sala
Contenciosa Administrativa
de l’Audiència Nacional va fallar a favor del GOB,
que va portar la lluita
legal per la conservació de l’illa, deixant sense
efecte l’Ordre ministerial de
21 de novembre de 1980 per la qual permetia que PAMESA
urbanitzés sa Dragonera.
El 29 de desembre de 1987 el Consell Insular de Mallorca va comprar al
Banc de
Bilbao, al qual s’havia integrat la Banca Mas
Sardà, l’illa i els illots que
conformen l’arxipèlag per 280 milions de pessetes
i el 26 de gener de 1995 tot
l’arxipèlag va ser declarat Parc Nacional pel
Govern de les Illes Balears.
Naixements
Vera Figner (1883)
- Vera Figner: El 7 de juliol --25 de juny segons el calendari julià rus de l'època-- de 1852 neix a Tetiushi (Kazan, Tartària, Imperi Rus) la revolucionària narodnik, bakuninista i socialista revolucionària Vera Nikolayevna Figner. Filla d'una família aristocràtica, fou la major de sis germans. Entre 1863 i 1869 s'educà a l'Institut de Senyoretes Rodionovsky de Kazan. En 1870 es matriculà a la Universitat de Kazan per estudiar medicina i aquest mateix any es casà en un matrimoni de conveniències amb el magistrat A. V. Filippov. Entre 1872 i 1875 amplià els estudis mèdics a la Universitat de Zuric (Suïssa). Influïda per Sofia Bard i Mark Natanson, en 1873 entrà a formar part del grup «Frichi» --de l'anglès Free, lliure--, de caràcter bakuninista i que esdevindrà el nucli de l'Organització Socialrevolucionària Panrussa, i s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 es matriculà a la Universitat de Berna i conegué P. L. Lavrov i Mikhail Bakunin. El desembre de 1875, ja divorciada del seu marit i quan la repressió tsarista copejà durament el moviment revolucionari, tornà a Rússia per continuar la lluita i un anys més tard entrà a formar part dels grups narodniks (populistes), amb Juri Bogdanovitx entre d'altres, i en «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). En 1876 participà en la manifestació de revolucionaris de Kazan a Sant Petersburg. Entre 1877 i 1879 va fer d'infermera i dirigí la propaganda revolucionària als pobles de la zona de Samara i Saratov. En 1879 prengué part en el Congrés de Voronezh de «Zemlia i Volia». En 1879, després de la divisió de «Zemlia i Volia», formà part del Comitè Executiu de la nova organització «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) --amb Alexander Mikhailov, Aleksandr Kviatkovski, Andréi Zheliabov, Sofiya Perovskaya, Nikolái Morozov, Mijaíl Frolenko, Lev Tijomirov, Aleksandr Barannikov, Anna Yakimova i Mariya Oshanina, entre d'altres--, destacant en les activitats de propaganda entre intel·lectuals, estudiants i militars a Sant Peterburg, Kronstadt i el sud de Rússia. En aquesta època participa en la revista Rabotnik (Treballador). Poc després, fou un dels creadors de la secció militar de «Narodnaia Volia», encarregada d'organitzar atemptats contra el tsar. Participà directament en la planificació de l'assassinat d'Alexandre II en els atemptats d'Odessa de 1880 i de Sant Petersburg del 13 de març de 1881 que reeixí. Aconseguí fugir de la repressió i desplegà la seva tasca propagandística a Odessa. Com a únic membre del Comitè Executiu de «Narodnaia Volia» en llibertat, intentà ressuscitar el moviment a partir de 1882. El 10 de febrer de 1883, traït per l'infiltrat policíac Sergei Degaiev, fou detinguda a Jarkov. El 28 de setembre de 1884 fou condemnada a mort pel Tribunal Militar del Districte de Sant Petersburg en el«Judici dels Catorze», però la sentència fou commutada, gràcies a la intercessió del periodista Niko Nikoladze, a treballs forçats a perpetuïtat a Sibèria. Passà 20 mesos abans del judici empresonada en règim d'incomunicació a la fortalesa de Pere i Pau (Sant Petersburg); després 20 anys a la fortalesa de Schlüsselburg, fins al setembre de 1904, temps en el qual escriví poesia i organitzà protestes col·lectives contra el règim carcerari; i finalment deportada a Arkhangelsk i després a Nizhny Novgorod. Amnistiada en 1905 pel tsar Nicolau II, en 1906 pogué marxar a l'estranger amb un permís per tractar-se mèdicament, on creà comitès d'ajuda als presos polítics russos en diferents ciutats europees, recaptà diners i publicà un fullet sobre les presons russes que fou traduït a diversos idiomes. Entre 1907 i 1909 milità en el Partit Social-Revolucionari, però deixà l'eseristes quan es descobrí que el destacat militant Jevno Azef era un agent doble. En 1915 tornà a Rússia, però fou detinguda a la frontera, jutjada i condemnada a la deportació a Nizhny Novgorod sota vigilància policíaca. El desembre de 1916, gràcies al seu germà Nicolau, solista dels Teatres Imperials, se li permeté viure a Sant Petersburg. Després de la Revolució d'Octubre de 1917, en la qual no participà perquè no va acceptar la manera com es portava a terme, començà a redactar el seu llibre autobiogràfic Sapexatlionnii trud(Memòries d'una revolucionària), que tingué un granèxit i que fou traduït a molts idiomes. En aquests anys, sempre crítica amb el govern bolxevic, formà part de la Societat d'Expresos Polítics i Exiliats i col·laborà en la revista Katorga i ssilka(Katorga i exili). També va escriure una sèrie de biografies de narodniks i diversos articles sobre la història del moviment revolucionari rus de la dècada de 1870 i 1880. A partir de 1921 presidí la«Comitè per a la memòria de Kropotkin», radicat al Museu Kropotkin. En 1927 participà en el documental Padenie dinastii Romanovych, d'Esfir Shub. En 1931 fou processada per l'estalinisme, però visqué en llibertat a Moscou sota l'estreta vigilància de les autoritats soviètiques. Vera Figner va morir el 15 de juny de 1942 a Moscou (Rússia) i fou enterrada al cementiri moscovita de Novodevichy.
***
Foto
policíaca d'Ernest Dellebecq (ca. 1894)
- Ernest Dellebecq: El 7 de juliol de 1857 neix Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'ebenista anarquista Ernest Louis Josep Dellebecq, també citat Delebecq o Delebecque, i que va fer servir el pseudònim Jules-MarieLegoff. Per les seves activitats anarquistes, a començament de la dècada de 1880 es refugià, amb sa companya i sos cinc infants, a Londres (Anglaterra). En 1881 era membre de la Secció Francesa de la Internacional Anarquista a Londres. Al seu domicili londinenc del 28-30 Fitzroy Street, s'albergaven nombrosos militants anarquistes exiliats (Bouchard, Louis Girard, Lacoste, Étienne Marie Maréchal, Jacques Meunier, Louise Michel, Ravel, Charlotte Vauvelle, Antoine Vignaud, etc.) i cada diumenge es realitzaven reunions amb altres companys, com araÉmile Pouget, François Duprat, Errico Malatesta, Santo Magrini, Jules Renaud, Armand Lapie, Clovis Sicard, Antoine Vignaux i altres. En 1890 en aquest domicili es creà l'Escola Anarquista Internacional, de la qual va ser secretari, i de la qual formaren part destacats anarquistes (Louise Michel, William Morris, Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Gustave Brocher, Rachel McMillan, Agnes Henry, Florence Dryhurst, Belgrave, Auguste Coulon, etc.). L'endemà de l'atemptat anarquista al Cafè Véry de París (França) el juliol de 1892, el seu domicili va ser escorcollat per la policia londinenca; també ho fou l'abril de 1894 a resultes de l'atemptat del restaurant parisenc Foyot. Cap el 1894 albergà Étienne Marie Maréchal i Edmond Lémée. Aquest mateix any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1897 encara residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de l'assassinat de Céline Ducommun apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 10 de gener de 1910
- Céline Ducommun:
El 7 de juliol de 1869 neix a Dijon (Borgonya, França)
l'anarquista Marie
Céline Ducommun, també coneguda com Céline
Colas i Claudine Deschizeaux.
Es
guanyava la vida treballant de tintorera i d'obrera filadora. El
març de 1888
es casà amb l'anarquista Claude Colas (Nicolas
o Claude Berger), company de
militància de sos germans Henri Louis i Jean Louis Ducommun,
i la parella va
ser fitxada per la policia al registre d'anarquistes. En 1899 viva amb
son company
a casa del militant Louis Mortperrin a Troyes (Xampanya,
França) i en 1900
treballava amb son company a la tintoreria Marots del carrer Simart
d'aquesta
ciutat. Aquest mateix any tingué un infant, Jules, nascut a
Villefranche-sur-Saône
(Roine-Alps, Arpitània). Divorciada de Claude Colas, cap el
1901 s'uní al
tintorer, però també contrabandista d'alcohol i
de mistos, Jean-Marie Vachet. En
1905, sota el nom de Claudine Deschizeaux
(o Desciseaux), vivia a Troyes. A
partir de març de 1909 la parella visqué a
Vaux-Verzé (Borgonya, França), on
ella treballà en la fabricació de flors
artificials de paper. Vachet tingué per
costum apallissar-la amb freqüència. El 3 d'agost
de 1909 Vachet va ser
empresonat per purgar diverses condemnes, moment que ella aprofitar per
abandonar el domicili on vivia amb Vachet i es posà de
lloguer a casa del
drapaire Joanny Tissot, al número 28 del carrer
Loché de Mâçon (Borgonya,
França). En aquesta època son infant Jules
morí. Quan Vachet sortí de la presó
el 3 de desembre de 1909, va ser requerit per les autoritats militars
i,
després de patir un mes de presó per una condemna
per insubmissió que li havia
estat imposada en un consell de guerra a Lió
(Arpitània), va ser enviat al 22
Regiment d'Infanteria a Bourgoin (Arpitània) per a fer un
període d'instrucció
de nou dies. Un cop lliure, el 9 de gener de 1910 va anar cap a
Mâçon, on trobà
sa companya enllitada amb Tissot. Després d'una escena de
gelosia, Vachet va ferir
greument Tissot i assassinà de 21 punyalades
Céline Ducommun. Jutjat, el 30
d'abril de 1910 Jean-Marie Vachet va ser condemnat a vuit anys de
treballs
forçats per l'Audiència de Saona i Loira.
***
Notícia
de l'expulsió de Casimiro Tavella apareguda en el diari de
Neuchâtel Feuille
d'Avis de Neuchâtel del 2 de juliol de 1906
- Casimiro Tavella:
El 7 de juliol de 1881 neix a Albaredo d'Adige (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista
Casimiro Luigi Tavella. Sos pares es deien Virgilio Tavella i Maria
Vecchietti.
Terrelloner i paleta de professió, en 1901 va ser processat
i absolt per un
delicte d'«incitació a la vaga» al seu
poble natal. Aquest mateix any emigrà i
a Heidelberg (Gran Ducat de Badem, Imperi Alemany; actualment Alemanya)
va ser
acusat d'haver proferit amb altres anarquistes expressions de«lesa majestat»
en una fonda. En 1903, a Basilea (Basilea, Suïssa), va ser
condemnat a quatre
mesos per «rebel·lió i
instigació a la vaga» del sector de la
construcció. Es
va traslladar a Zuric (Zuric, Suïssa), d'on va ser expulsat, i
després a
Friburg de Brisgòvia (Gran Ducat de Badem, Imperi Alemany),
on va tornar a ser
condemnat a set mesos amb expulsió per les mateixes raons.
En 1904 el trobem a
Suïssa (Lucerna i Zuric). Detingut per haver organitzat una
manifestació en
contra de les festes d'inauguració del 19 de maig de 1906
del túnel ferroviari
de Simplon als Alps, el 28 de maig s'organitzà a Vevey
(Vaud, Suïssa) una
assemblea pública per a protestar contra aquest arrest, que
acabà amb un
enfrontament amb la policia i la detenció d'alguns
militants. El 21 de juny de
1906 el Consell Federal helvètic decretà la seva
expulsió de Suïssa, juntament
amb quatre companys que havien estat detinguts en l'assemblea del 28 de
maig (Vincenzo
Benzoni, Agostino Buschini, Torquato Malagola i Antonio Tassinari). De
bell nou
a Itàlia, en 1907 va ser detingut a Gènova
(Ligúria, Itàlia) per vagabunderia i
després s'establí a Milà (Llombardia,
Itàlia). En 1910 el trobem a Trieste
(Litoral Austríac, Imperi Austrohongarès;
actualment Friül) i a altres ciutats
europees (Verona, Leipzig, Hamburg). Aquest mateix any va ser expulsat
de
Berlín per anarquista. Quan esclatà la Gran
Guerra es trobava a París (França),
on freqüentà els cercles anarquistes. En 1916 va
ser detingut a Lió (Arpitània)
i després va ser mobilitzat. Entre 1925 i 1935
participà en reunions dels
Comitès Proletaris Antifeixistes i del Socors Roig
Internacional de Lió. En
aquesta època vivia a Décines (Lió,
Arpitània), al carrer Octave Mirbeau, amb
sa companya, una obrera francesa treballadora en una fàbrica
de productes
químics, i era considerat «el principal
representant de l'anarquisme local». En
1942 encara es trobava a França i en 1956 la policia encara
feia informes sobre
la seva persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Manuel Buenacasa
- Manuel Buenacasa Tomeo: El 7 de juliol de 1886 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Buenacasa Tomeo. En 1900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal (Sevilla), el que va abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme. Entre 1905 i 1906 va viure a Saragossa fent de fuster i va ser secretari de la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis mesos empresonat per les seves activitats polítiques. En 1910 va dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa, però el mateix dia de la boda --altres fons daten el fet el setembre de 1911 arran d'una vaga general contra la guerra del Marroc-- ha de fugir cap a França, instal·lant-se a Lorda (Occitània), i després al Regne Unit. A Londres coneixerà Errico Malatesta. Va retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on va conèixer Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però de bell nou va haver de fugir en 1915. A París formarà part del Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El 1916 va viatjar a Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev. De retorn a Espanya va ser empresonat i després de passar per les presons de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la llibertat en 1918. Aquest any, va representar la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors de València; va assistir al Congrés de Sants, de juny en representació del Sindicat de Fusters de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria nacional de la CNT portant a terme una gira de propaganda per Llevant i Andalusia que el portarà a la presó. Entre 1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb Largo Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i més tard una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un militar colpista. El gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant part del Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de la CNT (Madrid, desembre de 1919), on va exercir de president de Mesa en la segona sessió i on va ser un dels 24 firmants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d'Espanya és el Comunisme llibertari». En 1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per l'assassinat de Francesc Layret. Més tard passarà a dirigir Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i a Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. En 1921 va dirigir Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà Cultura y Acción. En 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar Goñi; també farà mítings per Pamplona i Alsasua i va preparar, essent secretari de la CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso. Entre 1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una sublevació contra Primo de Rivera. En 1925 va dirigir El Productor, de Blanes. Exiliat a França en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar fugir de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa, on va muntar una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat de França i va tornar novament a Barcelona. Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el ressorgiment cenetista, però sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants --on s'instruïa sobre sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.-- i va assistir a l'última reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va fer una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar a França, on va ser internat als camps de concentració i confinat a Mornant, d'on va sortir força debilitat. En 1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi i encarregat de la reconstrucció de la CNT. El desembre de 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Lió. En 1944 va intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en 1945 va fer conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry. La seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés parisenc de 1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora, fent costat l'escissió cenetista. En 1961 va participar en el congrés de la CNT en l'exili. Durant els seus anys d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts (Volin, Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco Ibañez, Gandhi...). Des del punt de vista orgànic ha passat a la història del moviment anarquista com a figura organitzativa de primera línia --congressos de 1919, 1931, 1936, i la Conferència de 1922. Va dirigir Solidaridad Obrera(Gijón i Bilbao), Acracia,Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica; i va col·laborar en innombrables publicacions, com ara El Comunista, Exilio,Ideas y Figuras, Lucha Social, Nueva Senda, Psiquis, La Revista Blanca, Revista Única,Solidaridad Obrera --on va fer servir el pseudònim Manuel S. Ordo--, Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc. És autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT,La política y los obreros (1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué es el sindicato único? (1919), Verdades como puños (1920), Autonomía y federalismo (1922), El terrorismo blanco (1922), Un hombre de honor (1923),Rosa (1924), Problemas fundamentales (1925), Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español (1928), La CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento obrero español (1946), El movimiento obrero español. Figuras ejemplares que conocí (1966), Tragedia espanyola (inèdit), etc. El seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir en un clàssic malgrat les errades. Manuel Buenacasa Tomeo va morir sobtadament el 6 de novembre de 1964 a Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània). El juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo. Militancia, cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos, 1917-1964), de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera.
Manuel Buenacasa Tomeo (1886-1964)
***
Foto
policíaca d'Oreste Abbate (Giovanni Jurissewitsch)
- Oreste Abbate:
El 7 de juliol de 1887 neix a Nàpols (Campània,
Itàlia) l'anarquista Oreste
Abbate, també conegut com Giovanni Jurissewitsch.
Sos pares es deien Gaetano Abbate i Vincenza Pastore. Militant
llibertari, com son germà Armido, es guanyava la vida com a
electricista. El 28
de gener de 1908 va ser condemnat a cinc mesos de presó per«resistència al
reclutament». El 15 de maig de 1915, en plena Gran Guerra, va
ser destinat a
l'Arsenal Naval de Venècia (Vèneto,
Itàlia) com a obrer especialitzat, però el
comandament militar el va llicenciar per les seves idees subversives i
l'envià
a Nàpols amb residència obligatòria.
Cridat a files i incorporat en el 71
Regiment d'Infanteria acantonat a Tarcento (Friül),
desertà el 29 d'octubre de
1916 i es refugià a Suïssa. Implicat en el«Cas de la bomba de Zuric», va ser
detingut en 1918, amb Luigi Coretti i Roberto Rizza, i empresonat
durant sis
mesos preventivament; finalment va ser expulsat de Suïssa el 2
de desembre de
1918, juntament amb Dario Fieramonte, per anarquista. Passà
a Alemanya i a
començament de 1919, amb altres revolucionaris italians
(Francesco Misiano,
Mario Accomasso, Enrico Arrigoni, Dario Fieramonte, Luciano Zingg,
etc.),
prengué part en la Revolució, participant el 6 de
gener de 1919 en l'ocupació
de la seu del periòdic socialdemòcrata Vorwärts
de Berlín al costat dels espartaquistes. Detingut l'11 de
gener, va ser reclòs
a la presó berlinesa de Moabit, juntament amb altres
revolucionaris italians (Luzinano
Zingg, Dario Fieramonte, Francesco Misiano, Mario Accomasso, Duilio
Balduini,
etc.). Donat per mort, el març de 1919 va ser alliberat.
D'antuvi s'instal·là a
Zuric (Zuric, Suïssa), amb la família
llibertària dels Zanolli, i posteriorment
retornà a Berlín, on
freqüentà l'anarquista Bruno Misèfari.
Arran de l'amnistia
promulgada el 2 de setembre de 1919 pel president del Consell de
Ministres
italià Francesco Saverio Nitti, es traslladà,
fent-se passar per l'exsoldat
austríac Giovanni Jurissewitsch (o Jurissevic), a Trieste
(Friül), on regentà
un magatzem d'aparells elèctrics. En aquestaèpoca rebé sovint la visita del
socialista Francesco Misiano, esdevingut diputat. El gener de 1925
patí un
escorcoll policíac i li van ser segrestats 65 volums
subversius en llengües
alemanya i russa. Durant la primavera de 1930 emigrà a
Alemanya i l'octubre de
1930 morí la seva esposa Wanda Kudlascek, amb qui havia
tingut dos fills
(Armido i Clelia). En 1932, amb Anna Furlan (Nina),
filla d'una família de treballadors antifeixistes i
socialistes del sector tèxtil de Pordedone (Friül),
emigrà a la Unió Soviètica,
on treballà en una fàbrica d'armes. En aquest
mateix any de 1932, a Tula
(Rússia, URSS), Oreste i Anna tingueren una filla, Ada, i el
setembre de 1935
la parella es casa a Stalinski (Sibèria, URSS). Molt decebut
del règim soviètic
i de les dures condicions de vida comunistes, entre finals de 1934 i la
primavera de 1936 es presentà tres vegades a l'ambaixada
italiana a Moscou per
intentar aconseguir el passaport. En aquests anys rebé la
visita de son amic
Francesco Misiano i de Costante Masutti, comunistes i, aleshores,
crítics amb
el Partit. A començaments de 1937 aconseguí
arribar a França, on sa companya
Anna i sa filla Ada havien arribat a finals de 1935, i
s'establí a Villeparisis
(Illa de França, França), on treballà
d'electricista. En 1948, segons un informe
de l'alcalde de Villeparisis per a les autoritats italianes, vivia
tranquil·lament, encara que malalt des de feia anys, en
aquesta localitat sense
que res es pogués dir d'ell. S'ignora la data i el lloc de
la seva defunció.
***
Marius
Metge en una foto antropomètrica
- Marius Metge: El 7 de juliol de 1890 neix a Le Teil (Delfinat, Occitània) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.
***
Necrològica
de Francisco Arruego apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de desembre de 1973
- Francisco
Arruego: El 7 de juliol de 1905 neix a Sástago
(Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Arruego. Durant la guerra civil
lluità com a
voluntari enquadrat en la Secció de Transmissions de la 120
Brigada Mixta de la
26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internat en diversos
camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser
detingut per la Gestapo i enviat
a treballar a Sent Orenç (Llenguadoc, Occitània)
com a membre del Servei de
Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial,
milità en la
Federació Local de Tolosa de Llenguadoc de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Francisco Arruego va morir de càncer l'1 de maig de
1973 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
d'Emili Jardí Pastor apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de febrer de 1987
- Emili Jardí Pastor: El 7 de juliol de 1907 neix al barri de Jesús de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el paleta anarcosindicalista Emili Jardí Pastor. Sos pares es deien Emili Jartí i Sinta Pastor. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració. En 1940 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en la indústria de guerra a Rouen (Alta Normandia, França). En 1941, durant l'ocupació, va ser obligat pels alemanys a treballar de paleta en les feines de fortificació del Mur de l'Atlàntic. Després de la II Guerra Mundial es traslladà a Royan, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt del cor, el 14 de novembre de 1986 hagué de ser hospitalitzat urgentment a conseqüència d'una embòlia cerebral; Emili Jardí Pastor va morir dos dies després, el 16 de novembre de 1986 a l'hospital de Royan, situat a Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, França) on vivia, i fou enterrat civilment dos dies després. Sa companya fou Dolors Cid.
---
