Anarcoefemèrides
del 2 de juliol
Esdeveniments
![Capçalera de "L'Agitatore" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lagitatore.jpg "Capçalera de \"L'Agitatore\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera de L'Agitatore [CIRA-Lausana] Foto:Éric B. Coulaud
- Surt L'Agitatore: El 2 de juliol de 1898 surt a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el primer número del setmanari en llengua italiana L'Agitatore. Periodico Comunista-Anarchico. Fundat per Giuseppe Ciancabilla, es va imprimir, amb una tirada mitja de 1.500 exemplars, a la impremta de Ferdinando Germani. Hi col·laboraren nombrosos refugiats polítics, com ara Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Ersilia Grandi Cavedagni, Giuseppe Colombelli, Alfonso Donini, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani i Domenico Zavattero, entre d'altres. Aquesta publicació parlava sobre les condicions de vida i de treball dels immigrants italians a Suïssa i sobre la necessitat de crear una organització anarquista italiana al territori helvètic. En sortiren 12 números, l'últim el 17 de setembre de 1898. En aquest últim número Ciancabilla publicà l'article«Un colpo di lima» en defensa de l'anarquista Luigi Luccheni, que acabava d'assassinar l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria. La sortida a llum d'aquest escrit implicà la prohibició de la publicació i l'expulsió de Ciancabilla de Suïssa.
***
Cartell
del míting
- Míting jiddisch: El 2 de juliol de 1905 se celebra al Wonderland de Londres (Anglaterra) un míting de masses commemoratiu per la mort de Mikhail Bakunin organitzat per la Yiddish Anarchist Federation (YAF, Federació Anarquista Jiddisch).
***
Convocatòria
del míting apareguda en el periòdic de
Lens L'Action
Syndical del 26 de juny de 1010
- Míting contra el
Biribi: El 2 de juliol de 1910 se
celebra a la Sala de l'Orphéon de Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França) un míting
de protesta contra el Biribi (camps disciplinaris algerians). L'acte,
organitzat pel Grup d'Emancipació i d'Acció
Revolucionària (GEAR) de Lilla, va
tenir lloc el mateix dia del primer aniversari de l'assassinat del
sindicalista
llibertari Albert Aernoult, torturat fins a la mort al camp
disciplinari de
Djenan-el-Dar (Algèria). En aquest míting van
intervenir H. Juvénal, del GEAR
de Lilla; Salengra, dels Estudiants Col·lectivistes de
Lilla; Jean Golsdky, del
Comite de Defensa Social (CDS) de París; Benoît
Broutchoux de la Federació Sindical
de Pas-de-Calais; i Jean-Baptiste Knockaert, de la Federació
Revolucionària del
Nord (FRN).
***
Portada
del primer número de Renovação
- Surt Renovação: El 2 de juliol de
1925 surt a
Lisboa (Portugal) el primer número de la
publicació quinzenal anarquista i
anarcosindicalista Renovação.
Revista
Quinzenal de Arte, Literatura e Actualidades,òrgan de la Confederació
General del Treball (CGT). Sorgí com a una iniciativa
cultural de la Secció Editorial
del periòdic anarcosindicalista A
Batalha.
Va ser dirigit per Gonçalves Vidal i Santos Arranha i editat
per Alexandre de
Assis; pel nombre de col·laboracions, tingué un
paper molt destacat Ferreira de
Castro. Hi van col·laborar, entre d'altres, Ladislau
Batalha, Mário Domingues,
Bento Faria, Ferreira de Castro, Eduardo Frias, Noguera de Brito,
Augusto Pinto,
António Tomás Pinto Quartin, Julião
Quintinha i Rocha Martins. Van il·lustrar
la revista Alonso, Frederico Augusto, Botelho, Netto, Rocha Vieira,
Stuart,
etc. En sortiren 24 números, l'últim el 15 de
juny de 1926. L'estiu de 2009 es
realitzà una exposició sobre aquesta
publicació a l'Instituto de Ciências
Sociais da Universidade de Lisboa (ICS-UL) per commemorar el 30
aniversari de
l'Arquivo de História Social (AHS) on es troba dipositada
una col·lecció de la
revista.
***
Ascaso, Durruti i Jover a la
redacció de Le
Libertaire,
pocs dies després de sortir de la presó
(París, juliol 1927)
- Desbaratament
complot antiborbó: El 2 de juliol de 1926, a
París (França), la
policia anuncia haver desbaratat un complot que tenia com a objectiu
assassinar
el rei d'Espanya Alfons XIII, que havia de ser rebut en visita oficial
a França
acompanyat de Miguel Primo de Rivera, i d'haver detingut, el 25 de
juny, els
anarquistes espanyols implicats Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti
i
Gregorio Jover. L'Estat espanyol, que els acusa de furts i assassinats,
i la
República Argentina, que els imputa«expropiacions», reclamaran immediatament
les seves extradicions. Però els anarquistes francesos es
mobilitzaran, especialment
Louis Lecoin qui batallà davant de la classe
política francesa per evitar que
fossin lliurats als seus botxins, a més de
Sébastian Faure i l'advocat Henri
Torres. Els tres anarquistes seran jutjats a París el 17
d'octubre de 1926 i
reivindicaran fermament haver tingut la intenció d'eliminar
el rei per provocar
la caiguda de la monarquia a Espanya. Seran finalment condemnats a sis
mesos de
presó per rebel·lió, per portar
passaports falsos, per dur armes prohibides i
per infraccions a la Llei sobre estrangers, i restaran empresonats fins
al 14
juliol de 1927, quan seran indultats amb la condició que
abandonin el territori
francès en un termini de dues setmanes, fugint a
Bèlgica clandestinament«ajudats» per la policia gala.
***
Frederica
Montseny durant el míting de Montjuïc
- Míting de Montjuïc: El 2 de juliol de 1977 al parc de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) es realitza el primer gran míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de 1939 i que va reunir més de 300.000 persones. Aquest acte, organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser el de major assistència que va tenir la CNT a tot l'Estat espanyol durant l'anomenada Transició democràtica. Banderes vermelles i negres de la CNT i negres dels grups àcrates es desplegaven als sons del cantA les barricades. Hi van intervenir Josep Peirats, Frederica Montseny, Enric Marco, Juan Gómez Casas, Fernando Piernavieja, Antonio Morales, entre d'altres destacats militants vinguts de l'exili francès i de la CNT de l'Interior. Durant el míting van sorgir les diverses sensibilitats que cohabitaven en el si del sindicat, des de la «generació exiliada» (Montseny, Peirats) fins a la militància més jove (Morales, Piernavieja), sorgida del neollibertarisme, del Maig 68 i de l'antifranquisme peninsular. En aquest ambient, a Catalunya es van afiliar més de 70.000 persones en el sindicat anarcosindicalista.
Míting de Montjuïc (2 de
juliol de 1977)
Naixements
Notícia de l'accident d'André Courtois apareguda en el periòdc lionès L'Écho de Lyon del 17 d'agost de 1892
- André Courtois: El 2 de juliol de 1836 neix a Paray-le-Monial (Borgonya, França) l'anarquista André Coutois. Treballava de sabater a Lió (Arpitània). El 29 d'octubre de 1882 va ser nomenat tresorer de la Federació de la Regió de l'Est, coneguda com«Federació Revolucionària», que arreplegava, des del març de 1881, la major part dels anarquistes de la zona est francesa. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb nombrosos militants de la Federació Revolucionària, arran de les violentes manifestacions dels miners l'agost de 1882 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre de 1882 a Lió. Encausat en l'anomenat«Procés dels 66», va ser inclòs en la «II Categoria». Jutjat el 8 de gener de 1883 pel Tribunal Correccional de Lió, va ser condemnat el 19 de gener d'aquell any a un any de presó, a una multa de 100 francs i a cinc anys de prohibició dels drets civils. El 18 d'agost de 1892 un tramvia, al pas pel pont de la Guillotière de Lió, li va passar per damunt i a resultes d'aquest fet patí l'amputació de les dues cames. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
d'Angelo Bandoni de la policia de Liorna (5 de juliol de 1930)
- Angelo Bandoni: El
2 de juliol de 1868 neix a Bastia (Còrsega) el pedagog,
poeta i propagandista
anarquista Angelo Bandoni, també citat com Alessandro
Bandoni, i que va fer servir el pseudònim A. Doannib. Sos pares es deien Giovanni
Bandoni i Assunta Casanova.
Quan tenia 18 anys marxà amb son pare i son germà
a La Spezia (Lugúria,
Itàlia). Entre 1887 i 1895 va ser detingut i empresonat en
diverses ocasions
per vagabunderia, delictes d'impremta, emissió de moneda
falsa i robatoris.
Durant dos anys va restar empresonat a Lucca i posteriorment cinc anys
a Alger
(Algèria), d'on fou expulsat cap a Itàlia. Segons
la prefectura de la policia
de Lucca (Toscana, Itàlia), esdevingué anarquista
després d'emigrar a
l'Argentina amb sos pares en 1893. L'1 de gener de 1898 fou el redactor
responsable de l'únic número del
periòdic La
Protesta. Pubblicato per cura dei socialisti-anarchici di Genova.
Després
de nou mesos tancat, el març de 1900 va ser alliberat de la
presó de La Spezia
i el 16 d'abril d'aquell any emigrà al Brasil. D'antuvi
s'instal·là a Água
Virtuosa (São Paulo, Brasil), des d'on envià
articles al periòdic de São Paulo
(São Paulo, Brasil) Palestra
Sociale
(1900-1901), i després a São Paulo, on fou
director i redactor de diverses
publicacions anarquistes en llengua italiana. En 1902
publicà en fullet a São
Paulo la seva conferència I
martiri di
Chicago. Entre 1902 i 1904 fou redactor i gerent del
periòdic de São Paulo Germinal!
i entre 1902 i 1914 col·laborà
en La Battaglia, de la mateixa
ciutat. Entre 1916 i 1917 fou redactor de Guerra
Sociale i entre 1919 i 1922 dirigí en diverses
ocasions el setmanari Alba Rossa,
també de São Paulo. En
aquests anys es relacionà estretament amb l'anarquista
Oreste
Ristori i es
guanyà la vida treballant com a obrer vidrier. A
més
d'aquesta tasca editorial,
es dedicà a conrear la poesia i la
cançó socials,
en un estil ampul·lós. També
realitzà
nombroses conferències públiques (Amore
e Ragione, Le Quattro fasi della Protesta Umana,
Pro e Contro
l'esistenza di Dio, Egoismo e Altruismo,
etc.), algunes en vers (Progresso
e Civiltà, etc.), i
col·laborà, moltes vegades fent
servir el pseudònim A. Doannib,
en la
major part de les publicacions llibertàries italianes
brasileres (La Difesa, La Gogna, Il
Libertario, Lucifero, La Miseria, Nuova
Civiltà,La Propaganda Libertaria, Il Risveglio, La
Rivolta, La Tessitrice,
etc.), on sempre reivindicà de manera ferotge la
posició antiorganitzativa del
moviment anarquista, ja que era contrari a la participació
dels anarquistes en
els sindicats, entenent aquests com a essencialment contraris a les
idees àcrates,
i mantenint agres polèmiques amb altres companys de
São Paulo. En 1902 es va
veure implicat en un pretès complot anarquista, on segons
les autoritats els
anarquistes de São Paulo, en conxorxa amb els anarquistes
d'Europa, d'Amèrica
del Nord i d'Argentina, haurien decidit atemptar contra la vida de
sobirans i
de presidents de la República, tot començant pel
rei d'Itàlia; els implicats
(Angelo Bandoni, Luigi Damiani, Giovanni Rossi, Guglielmo Marocco,
Francesco
Arnaldo Gattai, Ezio Gattai, Alcibiade Bertolotti, Alceste De Ambris,
Tobia
Boni, Alessandro Cerchiai, etc.) tenien, segons les autoritats, la
intenció de
llogar els serveis d'un sicari i haurien elaborat un pla que
permetés a l'autor
dels atemptats fugir i escapolir-se de la justícia.
També en 1902 fundà, al
número 138 del carrer Solon del barri del Bom Retiro, el«Gruppo Educativo
Libertario "Germinal"», primera escola llibertària
de São Paulo, la
qual dirigí fins el 1905, i on donà molta
importància a l'ensenyament a través
de les cançons, blasmant contra la religió, la
propietat privada i la pàtria.
Feia servir un especial mètode pedagògic«mmemològico-resolutiu», amb el qual
calia memoritzar un llarg seguit de definicions abans de passar a
l'exemple
concret gràfic. En 1911 fou mestre a l'Escola«Francisco Ferrer» de Cândido
Rodrigues (São Paulo, Brasil) i en 1915 a l'escola
establerta a la hisenda
Crespo de Taquaritinga (São Paulo, Brasil). En 1912, segons
la policia, formava
part del grup anarquista «La Barricata». En 1921
publicà a São Paulo el fullet La
fatalità storica della Rivoluzione
Sociale. En 1929 les autoritats van perdre el seu rastre i a
finals de 1939,
a causa de la seva edat, va ser esborrat de les llistes de subversius
establertes per les autoritats feixistes italianes. Desconeixem la data
de la
seva defunció, sens dubte després de juny de
1940, i el lloc d'aquesta.
***
Nella Giacomelli
- Nella Giacomelli: El 2 de juliol de 1873 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) la mestra anarquista Nella Giacomelli. Amb sa germana Fede, realitzà estudis de magisteri i va fer de mestra cinc anys abans d'abandonar l'ensenyament a resultes de les seves divergències amb les autoritats municipals. Cap al 1894, quan va aconseguir la majoria d'edat, a causa dels desacords amb sa mare, va deixar la família i s'instal·là a Milà, on va començar a interessar-se per les qüestions socials. D'antuvi militant socialista, en 1898, follament enamorada d'Oberdan Gigli, va intentar suïcidar-se. En 1900 va conèixer el professor de química i militant anarcoindividualista Ettore Molinari que necessitava una institutriu per a sos infants. Ambdós es van consagrar a una intensa propaganda anarquista, com ara la fundació del periòdic Il Grido della Folla (1902-1907), on va signar els seus articles sota el pseudònim Iréos. En 1905 va marxar a França i es va instal·lar a la colònia llibertària «L'Essai» a Aiglemont, estada que després narrarà en un fullet. En 1906, després de la ruptura amb el grup editor d'Il Grido della Folla, amb Molinari va fundar un nou periòdic setmanal, i diari durant una temporada, La Protesta Umana (1906-1909), que serà demandant en nombroses ocasions i on ambdós desenvoluparan les seves tesis anarcoindividualistes i antiorganitzatives. També va col·laborar en el periòdic antimilitarista clandestí Rompete le file (1907-1913), editat per Marie Rygier i Filippo Corridoni. Durant la Gran Guerra, sota el pseudònim Petit Jardin, va escriure en la premsa llibertària i es va pronunciar contra la intervenció d'Itàlia en el conflicte, a favor de l'internacionalisme i contra els anarquistes intervencionistes. L'1 de maig de 1916 llançà un manifest contra la guerra adreçat a totes les dones italianes i que per la qual cosa serà detinguda i assignada la seva residència a Lodi. Va ser una de les primeres en mostrar la seva solidaritat amb la Revolució russa i en 1917 va col·laborar en el periòdic Cronaca Libertaria, publicat per Leda Rafanelli i Carlo Molaschi aquell any. Després de la guerra va col·laborar en l'únic número del periòdic milanès Guerra e Pace (22 de febrer de 1919) i l'any següent va fer costat el projecte del periòdic anarquista Umanità Nova, en el qual va col·laborar des del primer número. Com la major part dels redactors i col·laboradors del periòdic, va ser detinguda arran de l'atemptat del teatre Diana del 23 de març de 1921 i demandada per «associació de malfactors». Després del trasllat d'Umanità Nova a Roma, va col·laborar tot seguit, sota els pseudònims Inkyo i Rudel, en la revista milanesa Pagine Libertario (1921-1923), fundada per Carlo Molaschi. El maig de 1928, sospitosa d'estar relacionada amb Camillo Berneri, acusat de ser l'organitzador de l'atemptat de Lucetti contra Mussolini, va ser detinguda amb Henry i Lebero Molinari. Alliberada amb sos companys el setembre de 1928, va retirar-se després a Rivoltella, a la riba del llac de Garda. Entre les seves obres podem destacar Una colonia comunista (1907), Le degenerazioini dell'anarchismo (1909), Un triste caso di libellismo anarchico (1909, amb Ettore Molinori), Fattori economici pel successo della rivoluzione sociale (1920), Il giudice Cappone, ovverosia: le farse della giustizia (1921), Meteorre rosse. Dramma in tre atti (1922) i La riforma Alker nell’allevamento del baco (1927). Nella Giacomelli va morir el 12 de febrer de 1949 a Rivoltella (Llombardia, Itàlia).
***
Notícia de la condemna d'Edouard Pflug apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 23 de febrer de 1899
- Edouard Pflug: El 2 de juliol de 1874 neix a Barr (Alsàcia, França) l'anarquista Edouard Jacques Pflug, conegu com Geoffroy. A començament dels anys 1890 fou membre, com son pare Geoffroy Pflug i son germà Jacques Pflug i altres militants (Bourguer, Hamelin, Beauvillain, Cochet, Prudhomme, Leprêtre, etc.), del grup anarquista de Reims (Xampanya, Ardenes, França) i fou un dels distribuïdors dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte. En 1892 col·laborà en el periòdic Le Déchard, publicat per J. Michiels i Anon de Damery (Xampanya-Ardenes, França). El 22 d'abril de 1892, com altres militants de Reims (Beauvillain, Leprêtre i Prudhomme), el seu domicili patí un escorcoll policíac. Cap el maig de 1892 marxà cap a Nancy (Lorena, França) per a treballar d'obrer litògraf en una impremta. Un informe policíac d'agost d'aquell any l'assenyala com a enllaç del «Comitè Central de Londres». L'octubre de 1892 treballava de cambrer en un hotel-restaurant portat per un espanyol a Marsella (Provença, Occitània). Després s'instal·là a París (França), on mantingué contactes amb Louis Prudhomme i col·laborà en el periòdic L'Homme Libre. El desembre de 1898, en ple «Afer Dreyfus», signà la protesta contra la persecució desencadenada contra el tinent coronel Marie-Georges Picquart engegada pel periòdic parisenc L'Aurore. El 30 de desembre de 1898 va ser detingut, juntament amb Charles Fèvre, en una manifestació anarquista quan cridava «Visca l'anarquia!, Visca Picquart!»; en aquesta època treballava de sabater. En mig de la situació creada amb l'elecció d'Émile Loubet com a president de la República francesa i l'intent de cop d'Estat del dretà nacionalista Pau Déroulède, va ser detingut durant una manifestació quan cridava «Visca Loubet!» i portava un garrot folrat de plom; jutjat el 21 de febrer de 1899 pel X Tribunal de París, va ser condemnat a 25 francs de multa per dur un «bastó prohibit». En aquesta època treballava com a mosso d'oficina en el periòdic dreyfusard Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. El 20 de juliol de 1899 acabà d'acomplir un període de 28 dies en el 132 Regiment d'Infanteria de Línia a Reims. Entre febrer i abril de 1900 anà i vingué entre París i Reims i participà en la construcció del teatre d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França), on anivellava terrenys per compte de la fàbrica de gas. El 4 de novembre de 1900 retornà a París. El 10 de desembre de 1901, quan aleshores treballava netejant vidrieres, ferí greument d'una ganivetada el seu company de feina Raoul Dubreuilh durant una discussió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
d'Antoni Signes Mengual apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 29 de gener de 1991
- Antoni Signes
Mengual: El 2 de juliol de 1897 neix a Dénia
(Marina Alta, País Valencià)
l'anarcosindicalista Antoni Signes Mengual. Mariner de
professió, recorregué el
món embarcat. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), en 1939,
amb el triomf franquista, creuà els Pirineus.
Després de passar per camps de
concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE),
d'antuvi visqué a Lanamesa
(Bigorra, Gascunya, Aquitània, Occitània) i a
partir de 1945 a Marsella, on
milità en la CNT de l'exili. Antoni Signes Mengual va morir
el 31 de desembre
de 1990 a Marsella (Provença, Occitània) i va ser
incinerat.
***
Nino
Malara, el primer assegut per la dreta, amb altres confinats
(Favignana, 15 de desembre de 1926)
- Nino Malara: El 2
de juliol de 1898 neix a Reggio de Calàbria
(Calàbria, Itàlia) l'anarcosindicalista i
propagandista anarquista Antonio
Malara. Fill d'una modesta família obrera, son pare fou
Francesco Malara i sa
mare es deia Grazia Calvari. Ferroviari com son pare, durant la
postguerra de
la Gran Guerra i durant el «Biennio Rosso», fou un
propagandista anarquista força
actiu entre els treballadors del ferrocarril. Entre el 21 i el 29 de
gener de
1920 va ser un dels organitzadors a Calàbria de la vaga dels
ferroviaris
enquadrats en el Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i
participà en els
sabotatges dels trens carregats d'armes destinades a
l'Exèrcit Blanc rus
dirigides a combatre els bolxevics. Amb l'arribada del feixisme va ser
fitxat
per la policia com a anarcocomunista i acomiadat de la feina per
participar en
les vagues dels anys 1921 i 1922. En 1924, amb son amic Bruno Misaferi,
fundà
el periòdic L'Amico del Popolo i l'any
següent s'instal·là a Cosenza, on
treballà com a obrer temporal a la companyia«Ferrovie Calabro-Lucane». El 20
de setembre de 1925, a causa de la seva estreta relació amb
alguns comunistes,
va ser detingut i acusat de «complot contra el poder de
l'Estat», juntament amb
Fausto Gullo i alguns militants comunistes; sense cap prova, va ser
alliberat,
però amb l'obligació de viure a Reggio de
Calàbria. Després tornà a Cosenza i
va fer feina de torner a la fàbrica «Industrie
Cosentine» i participà
activament amb els anarquistes del districte de Surdo de la ciutat de
Rende,
com ara Andrea Croccia, Vincenzo i Sandro Turco, etc. En 1926 va ser
condemnat
a cinc anys de confinament a Favignana. Un cop lliure, es
dedicà en cos i ànima
a la propaganda i al reclutament d'antifeixistes per lluitar a la
guerra
d'Espanya. Quan el 27 de març de 1939 Benito Mussolini
visità Consenza, fou
cautelarment detingut i posterior alliberat. Quan esclatà la
II Guerra Mundial,
continuà la seva tasca de propaganda antifeixista en les
línies ferroviàries de
Paola-Cosenza i Cosenza-Sibari-Taranto. L'octubre de 1942 fou un dels
fundadors
del «Front Únic per la Llibertat» de
Cosenza, que arreplegà antifeixistes de
diverses ideologies i en el qual el sector anarquista
s'adherí com a «Unitat
Proletària». Entre el 5 i el 6 de juny de 1944,
amb Pio Turroni i Giordano
Bruch, va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista
de Cosenza, que
tingué com a finalitat establir les bases de la
reorganització del moviment
anarquista. En acabar la guerra, entre el 15 i el 19 de setembre de
1945,
participà, com a representant del Grup Llibertari de
Cinquefrondi, amb Giacomo
Bottino i Luigi Sofrà, en el Congrés de Carrara,
que donà lloc a la creació de
la Federació Anarquista Italiana (FAI). En els anys
següents participà en
diversos congressos i plens nacionals de la FAI --Bolonya (1947),
Rimini
(1947), Canosa (1948)-- representant a la Federació
Calabresa. Durant aquests
anys lluità per la readmissió dels treballadors
calabresos acomiadats per
motius polítics i formà part del
Comitè Central de l'SFI. En 1947, amb Augusto
Castrucci, David Martini, Enzo Fantozzi i Camillo Signorini,
fundà la Federació
Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que
després esdevingué Federació
Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment
serà
dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma, ciutat a la qual s'havia
traslladat. A
finals dels anys cinquanta retornà a Cosenza. En 1965, quan
sorgí en conflicte
entre «organitzadors» i«antiorganitzadors» en la FAI, s'adherí
al sector
organitzador i malatestià, mantenint-se en la FAI. A partir
de 1968 milità en
el «Grup Bakunin» de Cosenza i es mostrà
força actiu en el moviment estudiantil
i en les lluites socials del moment. Arran de la matança de
la Piazza Fontana i
l'ona repressiva que contra el moviment anarquista s'engegà,
el grup es va
veure obligat a canviar el nom pel de «Grup Errico
Malatesta». En 1973 aquest
grup i altres de la regió fundaren l'Organització
Anarquista Calabresa (OAC),
formada sobretot per grups i individualitats de Cosenza i de Reggio de
Calàbria
i que serà especialment activa en la campanya de
denúncia de l'anomenada«estratègia de la tensió» i
en la difusió del pensament llibertari. Nino Malara
va morir el 17 de març de 1975 a Roma (Itàlia).
En 1995 es va publicar un
recull de textos seus publicats sota el títol Anfifascismo
anarchico
(1919-1945). A quelli che rimasero.
***
José
Abiol Clavería
- José Abiol
Clavería: El 2 de juliol de 1913 neix
a
Almudèver (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Abiol Clavería.
Llaurador de professió, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Apressat pels
feixistes a casa seva
juntament amb son germà Francisco Abiol Claveria, va ser
tancat el 22 de juliol
de 1936 a la Presó Provincial d'Osca. José Abiol
Clavería va ser afusellat el
18 d'octubre de 1936 a Osca (Aragó, Espanya) i va ser
enterrat en una fossa
comuna del cementiri de Las Mártires d'aquesta ciutat. El
dia abans havia estat
afusellat son germà Francisco.
Germinal
Sánchez i Susanna (1997)
- Germinal Sánchez Sola: El 2 de juliol de 1936 neix a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Germinal Sánchez Sola. Fou el tercer fill d'una família pagesa andalusa molt pobra i de la qual son pare era paleta i militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1933 son pare va ser empresonat arran d'una vaga i al final de la guerra civil va ser detingut pels franquistes, jutjat i condemnat en dues ocasions a mort, però finalment la pena va ser commutada per 18 anys de presó. En el llibre de registre de naixements Germinal Sánchez va ser rebatejat amb el nom de José i el de Germinal va ser tatxat. No pogué anar a escola i sa família marxà a Madrid (Espanya) per estar més a prop del pare empresonat, on patí misèries mil. Quan tenia 10 anys començà a fer feinetes, especialment en una barberia, per ajudar sa família i dos anys després es va fer peixater. Un cop alliberat son pare, en 1956 tota la família emigrà a Rabat (Marroc), on començà a freqüentar el cercle de militants anarcosindicalistes espanyols exiliats. El seu company Rafael Salcedo (Quisquillas) li ensenyà a llegir i a escriure i l'ofici de rellotger. Milità en la CNT del Marroc. En 1959 es casà al Marroc i marxà a viure amb sos sogres a Algèria. Amb la independència d'aquest país va ser repatriat a França i s'instal·là d'antuvi a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després a l'arpitana Villeurbanne, on freqüentà els cercles de la CNT de l'Exili de Lió (Arpitània) i treballà a diferents fàbriques. Arran dels fets de «Maig del 1968» intentà, amb altres joves llibertaris fills d'exiliats espanyols, crear la CNT de França a la zona de Lió alhora que militava en la Confederació General del Treball (CGT) –durant molts d'anys tingué tres carnets sindicals: la CNT espanyola, la CNT francesa i la CGT . Va ser elegit en nombroses ocasions delegat de personal a la petita fàbrica on va treballar durant 14 anys. A mitjans dels anys setanta, amb Gemma Failla i Mimmo Pucciarelli, va fer pujar el moviment llibertari de Lió, especialment en les activitats de coordinació i fent d'enllaç amb els vells militants de la CNT d'Espanya en l'Exili. En 1980 es va divorciar i en 1986 es tornà a casar amb l'equatoriana Susanna; fou pare de quatre infants. Germinal Sánchez va morir de càncer el 28 de juliol de 2000 a Lió (Arpitània).
***
Emilio
José García Wiedemann
- Emilio José
García Wiedemann: El 2 de juliol de 1959 neix a
Gijón (Astúries, Espanya) el
filòleg llibertari Emilio José García
Wiedemann, conegut com Pichín.
Era fill del destacat militant
anarquista José Luis García Rúa i de
Gisela Wiedemann. Es doctorà en filologia
hispànica a Granada (Andalusia, Espanya) i
llicencià en «Lingue e Letterature
Straniere Moderne» a
Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1984 i 1986 fou
professor permanent a les
universitats de Catània (Sicília), entre 1986 i
1987 de Torí (Piemont, Itàlia)
i posteriorment professor visitant de diferents universitats del
món (Bolonya,
Moscou, Päivölä Kansanopisto, Lahti, Tetuan,
Bogotà, Vercelli, etc.), fins
acabar de catedràtic de llengua espanyola de la Facultat de
Filosofia i Lletres
de la Universitat de Granada, on també entre 2009 i 2012
dirigí cursos i
màsters sobre Comunicació. Dins de
l'àmbit editorial dirigí les
col·leccions«Caballo de Cartón» i de«Narrativa» de l'editorial Arial. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1988 i 1993
presidí la Fundació
Anselmo Lorenzo (FAL), per a la qual signà diversos acords
de col·laboració amb
institucions estatals. Entre 1988 i 2009 fou membre del consell de
redacció d'Archipiélago,
revista de la qual va ser
un dels seus cofundadors. Va fer nombroses conferències de
temàtica llibertària
i col·laborà en diversos programes
radiofònics de diverses emissores (Radio
Granada, Cadena Ser, Cope-Granada, Onda Cero Granada, etc.). En els
anys
noranta fou redactor del periòdic CNT.
En els seus últims anys fou un dels promotors de la
denúncia col·lectiva contra
els autors del Diccionario
biográfico espanyol,
editat per la Reial Acadèmia de la Història, per«apologia del genocidi». Les
seves inquietuds intel·lectuals abraçaren camps
d'allò més diversos (filologia,
crítica literària,
sociolingüística, filosofia,
comunicació, retòrica, història,
història de l'art, etc.). Trobem textos seus en diferents
publicacions periòdiques,
com ara Alfar, Bicel,Campus, CNT,Cenit,El Comercio, El
Correo de Andalucía, Foro
de las Ciencias y de las Letras, Ideal,Letras, Moda
y Sociedad, El Olivo del
Búho, Orto, Revista de Calidad Asistencial, Siembra,Solidaridad Obrera, etc.
Coordinà els
llibres De arte y de anarquia
(1995)
i Verba volant, scripta... manent. Doce
voces disonantes del Sistema (2005). És autor de Para una edición crítica de
los «Proverbios y cantares» de. A. Machado
(1990), Concordancias y frecuencias en el
léxico poético de los «Proverbios y
cantares» de Antonio Machado (1994), El
habla de Granada y sus Barrios (1995,
amb Juan Antonio Moya Corral), Los
tiempos de la libertad (1998, edició), Así
lo vi. Espampas mundanas de fin de siglo (2005), Palabras y cosas (2005), Desde
esta orilla. Una mirada entre dos siglos (2006), Estudio sociolingüístico del
habla de Granada (2007, 2008 i 2009) iLos «Proverbios y
cantares» de Antonio
Machado (2009 i 2014), Notas
inactuales. A contratiempo (2009), entre altres. Malalt de
leucèmia durant
tres anys, Emilio José García Wiedemann va morir
el 3 de setembre de 2012 a
l'Hospital Ruiz de Alda de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser
enterrat al
cementiri de San José d'aquesta localitat, on
també reposa sa mare. Fou pare de
dues filles de dos matrimonis.
Defuncions
Carlo Pisacane dibuixat per
Barbens
- Carlo Pisacane: El 2 de juliol de 1857 mor a Sança (Campània, Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Havia nascut el 22 d'agost de 1818 a Nàpols (Campània, Itàlia) i era el fill segon dels ducs de San Giovanni. Va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada --Enrichetta De Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills-- que el«raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeurderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança, a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane,és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms --el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció.
***
Seguici-manifestació amb les cendres d'Albert Aernoult (París, 11 de febrer de 1912)
- Albert Aernoult: El 2 de juliol de 1909 és assassinat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) el sindicalista i llibertari Albert Louis Aernoult. Havia nascut el 19 d'octubre de 1886 a Romainville (Illa de França, França). Fill d'un obrer terrelloner de Romainville, el va fer d'ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la«cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per«violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys«exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiariÉmile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones --només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular.
---
