Anarcoefemèrides de l'1 de juliol
Esdeveniments
Capçalera del primer
número de Le
Communiste-Libertaire
- Surt Le
Communiste-Libertaire:Pel
juliol de 1881 surt a Corning (Iowa, EUA) el primer número
del periòdic mensual
en llengua francesa Le Communiste-Libertaire. Organe de la
Communauté
icarienne. Liberté - Justice - Solidarité.
Era continuació de La Jeune
Icarie. Organe du communisme progressif, editada des de l'1
de maig de
1878. Publicació dels dissidents, estava redactada perÉmile Péron i impresa a
la tipogràfica de l'anarquista creient Jules Leroux. El seu
representant a
París era Claude Vallère. Va
desaparèixer després d'uns pocs
números, però pot
ser considerada com una ramificació
llibertària de la comunitat fundada
per Étienne Cabet. En l'epígraf de la
capçalera figurava la famosa cita
anarcocomunista: «A cadascú segons les seves
forces, a cadascú segon les seves
necessitats».
***
Portada del primer número de Die Brandfackel
- SurtDie Brandfackel: Pel juliol de 1893 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del mensual anarcocomunista en llengua alemanya Die Brandfackel. Anarchistische Monatsschrift (La Torxa. Revista anarquista mensual). El primer número en dedicarà moltes pàgines a l'atemptat comès l'any anterior per Alexander Berkman contra l'empresari Henry Clay Frick. El periòdic, editat per Claus Timmermann, publicarà els primers assaigs d'Emma Goldman. Quan Timmermann va ser empresonat a l'illa Blackwell en 1893 el periòdic fou editat per Claus Niedermann. Deixarà de publicar-se el gener de 1895.
***
Capçalera
del primer número de La Conquista del Pan
- Surt La Conquista del Pan: L'1 de juliol de
1893 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del
periòdic bimensual anarcocomunistaLa Conquista del Pan. Aquesta
capçalera fa referència al títol d'una
de les obres més importants i divulgades
de l'intel·lectual anarquista Piotr Kropotkin.
Tractà temes locals i
internacionals sobre el moviment obrer, a més de textos de
clàssics de
l'anarquisme i de la filosofia (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Carlo
Cafiero, Élisée Reclus, Albert Parsons, Carlo
Pisacane, Errico Malatesta,
Nicolas Chamfort, Jean-Jacques Rousseau, Victor Hugo, etc.), sense
oblidar els
purament teòrics i de pensament. En sortiren cinc
números, l'últim el 15 de
setembre de 1893.
***
L'atemptat de Lucchesi contra Bandi segons un dibuix de l'època
- Lucchesi assassina Bandi: L'1 de juliol de 1894, a Liorna (Toscana, Itàlia), l'anarquista Oreste Lucchesi apunyala de mort el director del diari Il Telegrafo Giuseppe Bandi, autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigeix al periòdic. Lucchesi i els seus còmplices (Amerigo Franchi i Rosolino Romiti) seran jutjats entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnats a 30 anys de reclusió.
***
Portada
d'un número d'A
Voz do Trabalhador
- Surt A Voz do Trabalhador: L'1 de juliol de
1908 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer
número del
periòdic anarcosindicalista A Voz
do
Trabalhador. Orgam da Condederação
Operária Brazileira. Aquesta publicació
de la Confederació Obrera Brasilera (COB) d'antuvi fou
bimensual, després passà
a setmanal, tornà a bimensual i acabà mensual.
Informa sobre vagues, notícies
sindicals i orgàniques, lluites socials,
repressió policíaca, debats teòrics,
cultura anarquista, literatura llibertària, pedagogia,
notícies sobre la
Revolució mexicana, etc. Arribà a tenir una
tirada de 4.000 exemplars. Dirigit
per Manuel Moscoso, hi van col·laborar Salvador Alacid, Mota
Assunção, A.
Barão, Lima Barreto, José Lima de Carvalho,
João Crispim, Eurípedes Floreal,
Juganço,
José Martins, Amaro de Matos, Albino Moreira, Manuel
Moscoso, João Penteado, Artur
Torres, Marcelo Varema i Neno Vasco, entre d'altres. Patí
dificultats
financeres i persecucions policíaques. En sortiren 71
números, l'últim el 8 de
juny de 1915. En 1985 el Centre de Memòria Sindical de la
Secretaria de l'Estat
de la Cultura de l'Estat de São Paulo en publicà
una edició facsímil de tota la
col·lecció amb un prefaci de Paulo
Sérgio Pinheiro.
***
Portada
del primer número de L'Action Anarchiste
- Surt L'Action Anarchiste: L'1 de juliol de 1914 surt a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic L'Action Anarchiste. Portava l'epígraf: «Mai no sereu dignes de la felicitat mentre que tingueu alguna cosa vostra i mentre que el vostre odi vers els burgesos vingui únicament del vostre desig rabiós de ser burgesos en el seu lloc.» El responsable d'aquesta publicació (gerent, administrador i redactor) va ser Armand Lebrun, amb el suport de Maurice Fister, Rhillon i Paul Ruscart. Només sortí un altre número, també figurava que era el primer, el 19 de juliol d'aquell any i portava el subtítol «Òrgan anarquista». En 1913 ja havia s'havia publicat a la valona Micheroux una publicació «revolucionària comunista» amb la mateixa capçalera.
***
- II Congrés
Nacional de l'UCAI: Entre l'1 i el 4 d'abril de 1920 se
celebra a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) el II Congrés
Nacional de la Unió Comunista Anarquista
d'Itàlia (UCAI). L'UCAI havia estat fundada en el
Congrés de Florència
(Toscana, Itàlia) celebrat entre el 12 i el 13 d'abril de
1919 i es definia com
a una federació de grups autònoms i que entre
congressos estava representada
per una Comissió de Correspondència; les
resolucions congressuals només eren
vinculants per als grups que les acceptaven i per entrar-hi en la
federació
calia acceptar el «Programa anarquista» de 1919
redactar per Errico Malatesta.
Els nombrosos delegats (Anselmo Acutis, Claudio Angelini, Ettore
Bonometti,
Armando Borghi, Arnaldo Cavallazzi, Luigi Fabbri, Enzo Fantozzi, Nello
Garavini, Maurizio Garino, Nella Giacomelli, Diego Guadagnini, Errico
Malatesta, Umberto Marzocchi, Armando Picciuti, Attilio Scaltri, Aldo
Venturini,
etc.), en representació de set-cents grups anarquistes,
debateren en aquest II
Congrés Nacional sobre els Consells de Fàbrica,
el Front Únic i l'adhesió als
sindicats, entre d'altres temes. Sota la influència d'Errico
Malatesta, que
redactà la declaració de principis, basada en el
seu «Programa anarquista» de
1919, s'assumiren quatre punts d'acció: necessitat
d'armar-se, creació d'un«Front Únic de Subversius», nou
funcionament als camps i a les fàbriques i pas
de les vagues a les ocupacions. Aquestes resolucions tingueren molta
importància en el moviment d'ocupacions de
fàbriques que es donà a Itàlia en
aquell any. També es decidí abandonar en el nom
de l'UCAI («organització de
tendència») la referència al«comunisme», concepte desnaturalitzat pel
bolxevisme, i d'aquesta manera va ser rebatejada com Unió
Anarquista Italiana
(UAI) («organització de
síntesi»). En acabar el Congrés es
decidí encarregar la
tasca de la Comissió de Correspondència de l'UAI
al Grup Anarquista de Bolonya,
que va caure a les mans d'Aldo Venturini, pel que feia a la seva
gestió tècnica
(correspondència i administració), i a les
d'Armando Picciuti i Luigi Fabbri,
pel que feia els comunicats. Aquest congrés fou un dels
més importants que ha
tingut la història del moviment anarquista mundial.
***
![Capçalera de "La Lanterna" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lalanterna.jpg "Capçalera de \"La Lanterna\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera
de La Lanterna
[CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt La Lanterna: L'1 de juliol de
1932 surt a Toló (Provença,
Occitània) el primer número del
periòdic en llengua italiana La Lanterna.
Periodico Anarchico,
editat pels llibertaris italians refugiats a l'Estat
francès per ajudar les víctimes de la
repressió política a la Itàlia
feixista.
El responsable en va ser Giuseppe Lucchetti i el gerent Antonin Simon.
Hi van
col·laborar Ugo Boccardi, Gigi Damiani, Virgilio Fabrucci,
Ludovico Rossi i
Edel Squadrini, entre d'altres. Exigí la llibertat de
l'anarquista Pietro
Cociancich, aleshores tancat a la presó marsellesa de Chave
per atemptar contra
la «Casa dels Italians» d'Aubagne, i de Marinus van
der Lubbe, empresonat a
Alemanya acusat pels nazis d'haver calat foc el Reichstag. Fou molt
crític amb
el Congrés d'Orleans de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR)
d'agost de 1933 i atacà durament els comunistes. A
més de Toló, s'editarà més
tard a Marsella i a Nimes. La periodicitat fou irregular i
l'últim número sortí
l'1 d'octubre de 1934.
***
Capçalera del primer número de Prolétariat
- SurtProlétariat: L'1 de juliol de 1933 surt a París (França) el primer número de la revista mensual Prolétariat. Creada per Henry Poulaille al voltant del grup«Prolétarien» (Lucien Gachon, Léon Gerbe, Ludovic Massé, Édouard Peisson, Tristan Rémy) va consagrar-se a la divulgació de la literatura proletària i volia ser una «revista d'experimentació» al marge de qualsevol política de partit. Es van publicar 12 números fins a juliol de 1934. Hi van col·laborar Sylvain Massé, Charles Bontoux-Maurel, Henriette Valet, Lucien Brunel, Francis André, Nathan Katz,Émile Guillaumin, Joseph Voisin, Lucien Gachon, Henri Hisquin, Rose Combe, Stinj Streuvels, Loffler, Lucien Bourgeois, René Bonnet, entre d'altres.
***
Via Durruti
- Via Durruti: L'1
de juliol de 1937, a Barcelona (Catalunya), en plena
guerra civil i després dels «Fets de
Maig» d'aquell any, es ret un homenatge
públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de
novembre de 1936, i a la
seva acció revolucionària. La Via Laietana, una
de les artèries més importants
de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), és aleshores rebatejada
oficialment com «Via
Durruti». L'acte, que havia de realitzar-se l'anterior 27 de
juny i que se
suspengué pel mal temps, estava organitzat per la
Conselleria Regidoria
d'Urbanització i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, amb el
suport de la
Federació Local de Sindicats Únics de la CNT
barcelonina. Després de descobrir
una làpida al·legòrica en marbre
dedicada a Durruti, obra de l'escultor Enric
Boleda, col·locada a la façana de la«Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor
de
l'Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant
la Federació Local
de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan
García Oliver, del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny
Mañé, pel Comitè Nacional
confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz
García , que no havia
volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a
cap de la 26 Divisió.
L'homenatge discorregué amb total normalitat.
***
Capçalera de Volontà
***
Convocatòria
de la commemoració publicada en el periòdic
tolosà CNT
del 24 de juny de 1956
- Commemoració
Bakunin: L'1 de juliol de 1956 se celebra a Berna (Berna,
Suïssa) el 80
aniversari de la mort de Mikhail Bakunin. El grup anarquista«Le Réveil
Anarchiste» de Ginebra (Ginebra, Suïssa) va fer la
crida a totes les organitzacions,
individus i simpatitzants anarquistes amb la finalitat d'aprofitar
l'efemèride
per prendre contacte amb els companys i companyes dispersos arreu de
Suïssa i
per intentar establir-hi un nexe d'unió. La jornada
consistí en un dinar a la
Casa del Poble de Berna, en una visita a la tomba de Bakunin i en una
assemblea
anarquista internacional a la Casa del Poble amb la finalitat
d'impulsar el
moviment llibertari i d'establir vincles. A l'acte van ser invitats
companys i
companyes dels moviments llibertaris italià,
francès, belga i espanyol.
L'esdeveniment va ser coordinat per André Bösiger
des de Ginebra.
Naixements
Foto
antropomètrica policíaca de Pere Albero Mataix
- Pere Albero
Mataix: L'1 de juliol de 1886 --segons el certificat de
naixement i el 29 de juny de 1886 segons la policia francesa-- neix a
Beneixama (Alt Vinalopó, País
Valencià)
l'anarquista Pere Albero Mataix. Sos pares es deien Pere Albero
Barceló i Joaquima
Mataix Pérez. Treballava de mecànic a l'empresa«Corchera Internacional» de Palamós
(Baix Empordà, Catalunya). Durant la primavera de 1914 fou
un dels principals
instigadors de la vaga de obrers surers i tapers de Palamós
i segons la
policia, amb altres sis companys, planejà atemptar contra la
vida de grans
propietaris d'aquesta població, però va
escapar-ne amb sos companys fugint de
la detenció. Després d'haver estat amagat al
domicili de sa mare a Beneixama,
creuà els Pirineus i el 28 d'abril de 1914 arribà
a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), portant nombrosos fullets anarquistes i diverses
crides als
obrers de Palamós. En un informe de la policia francesa del
30 d'abril de 1914 el
qualificà d'«anarquista intel·ligent,
amb certa cultura intel·lectual i amb
fama de perillós». Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció.
***
Giulio Conte (1953)
- Giulio Conte: L'1
de juliol de 1899 neix a San Nazario (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista Giulio Conte, també conegut com Napoleone,Il Conte o Mario.
Sos pares es deien Antonio Conte
i Antonia Benacchio. Després de fer els estudis elementals
començà a treballar
de pintor i s'adherí d'antuvi al moviment socialista,
però després de
l'escissió de Liorna (Toscana, Itàlia),
s'afilià al Cercle Juvenil Comunista.
En 1922, pressionat per sa família, s'adherí al
Partit Nacional Feixista (PNF)
i prengué part en la «Marxa sobre Roma».
En 1923 començà a treballar a la
fàbrica d'acer Ansaldo de Cornigliano (Gènova,
Ligúria, Itàlia), però
caigué
malalt i en 1925 s'instal·là a Milà
(Llombardia, Itàlia) i acabà venent llibres
per a una editorial. En aquesta època s'acostà a
l'anarquisme i al sindicalisme
de la mà de Gino Petracchini, Virgilio Salvatore i els
anarcosindicalistes de
la Unió Sindical Italiana (USI) Alibrando Giovannetti i
Nicola Modugno. A Torí
(Piemont, Itàlia) treballà durant un temps a la
fàbrica Michelin, però va ser
acomiadat de la feina i inscrit en la «Llista
Negra» després de ser exclòs del
PNF i d'haver rebutjar afiliar-se al sindicat feixista. En 1926
retornà a
Gènvoa, l'agost es casà amb Eleonora Benazzi i el
setembre s'exilià a
Arpitània, instal·lant-se aÉvian-les-Bainsk, on desenvolupà una intensa
activitat antifeixista i esdevingué el responsable d'una
secció de la Liga
Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home). En
1928 la policia de fronteres el va inscriure com a«anarquista a vigilar». En
aquests anys, a causa de la seva antiga afiliació al PNF,
hagué de provar la
seva bona fe i la seva adhesió al moviment antifeixista de
l'emigració
italiana. Un cop es reuní amb sa companya, en 1930
s'instal·là a Anemâsse (Roine-Alps,
Arpitània) i continuà amb les seves activitats de
propaganda anarquistes i
antifeixistes. El 6 de novembre de 1934 va ser inscrit en la Llista
núm. 2 dels
anarquistes italians i en aquesta època mantingué
estretes relacions amb els
companys llibertaris de Gènova. No obstant això,
en 1935 la policia anotà que
aleshores no desenvolupava una gran activitat
propagandística. El gener de 1936
participà a Gènova en una reunió sobre
les dificultats que patia el moviment
anarquista a França presidida per Luigi Bertoni. El setembre
de 1936 marxà a
Catalunya per fer costat la Revolució i s'enrolà
com a milicià en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso». Caigué
malalt i passat uns mesos retornà a
França, on participà en el Comitè de
Suport a la Revolució Espanyola de Cambèri
(Roine-Alps, Arpitània), amb Tomasso Serra, Enrico Zambonini
i Dante Armanetti.
Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp
de concentració de
Vernet i, a finals d'abril de 1941, va ser lliurat a les autoritats
feixistes
italianes. Jutjat, el 23 de juliol de 1941 va ser condemnat a cinc anys
de
presó i confinat a l'illa de Ventotene. Amb la caiguda del
feixisme, el 26 de
juliol de 1943 va se alliberat i retornà a Gènova
on el 30 d'octubre de 1943
s'integrà, sota el nom de Mario,
en
la Resistència partisana en un comando de la VI Zona
Operativa del Corpo
Voluntari della Libertà (Cos de Voluntaris de la Llibertat).
Greument malalt de tuberculosi,
Giulio Conte va morir el 25 de novembre de 1954 a l'Hospital de San
Martino de
Gènova (Ligúria, Itàlia). En 2007 la
seva néta Rossana Conte publicà la
biografia Non era un uomo qualunque.
Giulio Conte (1899-1954).
***
Necrològica de Miguel Aguilar Albert apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de febrer de 1990
***
Ada
Martí
- Ada Martí:
L'1
de juliol de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptora, periodista
i
intel·lectual anarquista Maria de la Concepció
Martí Fuster, més coneguda com Ada
Martí. Nascuda en una família de classe
mitjana catalana, estudià psicologia i fou alumna del metge
anarquista Félix
Martí Ibáñez. En aquests anys
d'estudiant, formà part del grup d'afinitat
llibertari i de l'escola racionalista «Los Idealistas
Prácticos», fundat per Martí
Ibáñez, i va ser una destacada militant de la
Federació Estudiantil de
Consciències Lliures (FECL), a més de
freqüentar els cercles independentistes
catalans. Intel·lectual cultíssima, vivia al
Poblesec de Barcelona, en una
habitació plena de llibres. Escrivia en català i
en castellà, coneixia
profundament importants filòsofs i escriptors (Kierkegaard,
Schopenhauer,
Nietzsche, Unamuno, Freud, Reich, Romand Rolland, Gide, Rabelais, etc.)
i es
cartejà amb Pío Baroja, a qui considerava el seu
mestre. Durant els fets
revolucionaris d'octubre de 1934, va ser ferida quan defensava,
juntament amb
l'independentista Jaume Compte Canelles, la seu del Centre Autonomista
de
Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI).
Entre abril i octubre de 1936
publicà dos relats de la sèrie «La
Novel·la ideal», publicada per les edicions
de La Revista Blanca. Fou una
assídua
de les tertúlies que totes les tardes se celebraven al quart
pis de la «Casa
CNT-FAI», organitzades per Rodolfo González
Pacheco i en les quals intervenien
destacats llibertaris (Simón Radowitzki, Vicente
Tomé, Antonio Casanova Prado,
Dolores Cascante, José María Lunazzi, etc.). En
aquestes tertúlies s'enamorà de
Lunazzi, aleshores milicià de la «Columna
Durruti», amb qui trencà la relació
tallantment el dia que el va veure vestit de militar.
Participà activament en
els «Fets de Maig» de 1937. El juliol d'aquell any
participà en el Ple Local
Anarquista de Barcelona i a finals d'any fou delegada per Barcelona en
el Congrés
de la FECL celebrat a València on es fundà, amb
el suport del Sindicat de
Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), la
Federació Ibèrica Estudiantil
Revolucionària (FIER), que publicà la revista Fuego, la qual dirigí.
S'enfrontà a
Serafín Aliaga, del Comitè Peninsular de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), perquè ella considerava que
la FIER no havia de circumscriure's
només a la teoria i que havia de jugar un paper important en
la pràctica de la
FIJL. Durant tota la guerra col·laborà
assíduament amb «Mujeres Libres»,
ocupà
la corresponsalia de Fragua Social
a
Barcelona i fou reportera al front de la revista Nosotros,
a més de dirigir Evolución.
Participà en els Instituts Obrers, que tenien com a objectiu
facilitar els
estudis superiors als joves obrers, encara que la seva tasca no fou
fàcil a
causa de l'allistament d'aquests. Durant els anys
bèl·lics col·laborà en
diferents publicacions llibertàries, com ara Acracia,El Amigo del Pueblo,Criticón, Días
de Fuego, Esfuerzo, Estudios, Evolución,Fragua Social,Fuego, Libre-Studio,Mi Revista,Mujeres Libres, Nosotros,Ruta, Tierra
y Libertad, etc. Mantingué
posicions anticol·laboracionistes, fet pel qual va ser
nomenada Pell Roja, i
criticà la deïficació de
determinats militants (Durruti, Ascaso, etc.). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i fou reclosa al camp
de concentració d'Argelers. Durant
la II Guerra Mundial portà una vida nòmada i
semiclandestina, ajudant com pogué
els refugiats espanyols concentrats als camps des de diverses
agrupacions i
sense participar en la Resistència francesa que considerava
massa nacionalista.
Per la seva independència, en 1946 el seu
reingrés en la CNT se li va negar,
malgrat els incondicionals avals d'Antonio García
Birlán i de Gastón Leval. S'uní
sentimentalment amb un professor i escriptor danès, del
qual, el febrer de
1948, tingué un fill, Federico, i el setembre d'aquell
mateix any es divorcià,
obtenint la tutela del fill malgrat l'oposició del pare. En
els anys cinquanta
s'instal·là a París i
visqué amb el llibreter rus Boris, amb qui en 1953
tingué
una filla, Claudia, però qui finalment
l'abandonà. Després de diversos amants i
de deixar sos fills en un pensionat, visqué com
pogué venent llibres d'ocasió (bouquiniste)
al costat del Pont Neuf del
Sena. Problemes de salut (deficient alimentació, insomni,
etc.) i problemes
vitals (penúries econòmiques, allunyament dels
fills, impossibilitat de
dedicar-se a la literatura, etc.) la sumiren en una creixent
depressió. El 29
d'agost de 1959 morí son fill Federico, que no es va
recuperar de l'anestèsia
d'una intervenció quirúrgica de poc risc.
Després de deixar sa filla en un
pensionat de monges, intentà en diverses ocasions
suïcidar-se. Ada Martí va
morir l'1 de desembre de 1960 a París (França) a
causa d'una sobredosi de
somnífers, després d'una nit d'insomni, deliris i
ansietat, i fou enterrada el
6 de desembre al Cementiri Parisenc de Thiais (Illa de
França, França). Sa
filla acabà en un convent de monges, sense que els companys
llibertaris
poguessin impedir-ho.
***
Dario
Bernardi durant la Trobada Anarquista Internacional de
Venècia (setembre de 1984)
- Dario Bernardi:
L'1
de juliol de 1950 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el propagandista anarquista
Dario Bernardi. Cap el 1974 començà a participar
en les activitats del Cercle
Anarquista «Ponte della Ghisolfa» i ben aviat
esdevingué un actiu militant del
grup «Bandiera Nera», adherit als Gruppi Anarchici
Federati (GAF, Grups Anarquistes
Federats). Participà en la primera època de la
Llibreria Utopia, oberta en
1976, i des de la seva fundació en 1977 fou membre de la
cooperativa editorial«Editrice A» (A,Libertaria, etc.). Formà
part del Comitato Spagna Libertaria (CSL,
Comitè Espanya Llibertària) i
col·laborà en les edicions Antistato i en les
publicacions Eleuthera, A i Bollettino
Archivio G. Pinelli. També fou membre de la
redacció de les revistes Volontà,
de la qual va fer la
catalogació dels números publicats entre 1946 i
1996, a més d'edició del número
especial I cinquant'anni di Volontà,
i Libertaria. Fou un dels
fundadors,
en 1976, del Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe
Pinelli», on
s'ocupà especialment de l'organització de
nombroses exposicions, com ara «Errico
Malatesta» (1982), «Arte e Anarchia»
(1984), «Turpitudini Sociali» (sobre les Turpitudes Sociales de Camille
Pissarro), etc. Durant els anys vuitanta, amb un grup de companys
dissenyadors,
animà el col·lectiu milanès«Studio A», el qual treballà
força en
l'organització de la Trobada Anarquista Internacional de
setembre de 1984 a
Venècia (Vèneto, Itàlia). Entre 1985 i
1986 contribuí a la realització del«laboratori artístic» d'Enrico Baj, del
qual derivà l'espectacle Re Ubu a
Chernobyl, da Pinelli
all'Apocalisse. Dario Bernardi va morir el 15 de
març de 2010 a Milà
(Llombardia, Itàlia) a causa d'un càncer i fou
incinerat dos dies després al
cementiri milanès de Lambrate.
***
Valentín González Ramírez
- Valentín
González Ramírez: L'1 de juliol de
1958 neix a València (València, País
Valencià) el militant anarcosindicalista
Valentín González Ramírez. Fill d'una
família treballadora, era el major de dos
germans. Son pare, Valentín González Contreras,
estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Després
de fer els estudis primaris,
canvià en diverses ocasions de feina, fins que, amb 18 anys,
entrà a treballar
amb son pare a les colles de càrrega i descàrrega
del Mercat d'Abastos de
València. S'afilià l'1 d'agost de 1977 a la CNT.
El 25 de juny de 1979, sobre
les 10 del vespre, a València (València,
País Valencià), durant una
manifestació organitzada pels treballadors de les colles de
càrrega i
descàrrega del Mercat d'Abastos en vaga, la majoria afiliats
al Sindicat del
Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
Valentín González
Ramírez va morir per l'impacte a boca de canó
d'una pilota de goma al pit disparada
per la policia. El seu assassinat es va produir quan un contingent
d'uns
cinquanta grisos van dissoldre violentament la
concentració pacífica a
la porta del mercat d'un piquet informatiu de treballadors en vaga on
hi participava.
Son pare hi era present. Traslladat ràpidament a l'Hospital
Provincial, va
ingressar cadàver a causa de l'hemorràgia
interna. En conèixer-se la notícia
tots els polígons industrials valencians van declarar la
vaga general. Dos dies
després, l'enterrament de Valentín
González es va convertir en una manifestació
de milers i milers de persones. També es van produir
diferents manifestacions
llibertàries de protesta arreu l'Estat; a Múrcia
la repressió serà ferotge, amb
més de vint detinguts. Mesos després el policia
va ser jutjat i se li va
condemnar a pagar una indemnització d'un milió de
pessetes a la família i va
ser destinat al País Basc, on poc després va
morir en un atemptat d'Euskadi Ta
Askatasuna (ETA). En 2009 la Confederació General del
Treball (CGT) instal·là
una placa al centre del Mercat recordant els fets i en 2014, per
commemorar el
35 aniversari del seu assassinat, la CNT-València i les
Joventuts Llibertàries
muntaren una exposició en el lloc de la seva mort amb
fotografies i retalls de
premsa de l'època.
Valentín González
Ramírez (1958-1979)
Defuncions
Mikhail Bakunin
- Mikhail Bakunin: L'1 de juliol de 1876 mor a Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Havia nascut el 30 de maig --el 18 de maig, segons el calendari julià-- de 1814 a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) en una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat a Àustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada«demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, iés el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquen Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost'i anarkhija (1873),Dieu et l'état (1882, pòstum).
---
