Anarcoefemèrides
del 30 de juny
Esdeveniments
Coberta de Qu'est-ce
que la propriéte?
- S'edita Qu'est-ce que la propriété?: El 30 de juny de 1840 s'edita a París (França) el llibre de Pierre-Joseph Proudhon Qu'est-ce que la propriété? ou Recherches sur le principe du droit et du gouvernement. Aquesta primera memòria estava dedicada a l'Acadèmia de Besançon i el fet va provocar un escàndol. El 24 d'agost la institució va exigir la retirada de la dedicatòria en no compartir la responsabilitat de les seves«doctrines antisocials» i Proudhon, becari d'aquesta acadèmia, va haver d'anar a donar-hi explicacions el 15 de gener de 1841.
***
Portada
del pamflet d'Alden Freeman que presentà al
míting de la Cooper Union
- Míting a la Cooper Union: El 30 de juny de 1909 es realitza a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), un gran míting, organitzat per la Free Speech Society (Societat per la Llibertat d'Expressió), en protesta per la persecució policíaca i judicial a la qual es veia sotmesa l'activista anarquista Emma Goldman i per la reivindicació del dret a la llibertat d'expressió. Entre els oradors hi havia el congressista Robert Baker, Alden Freeman --que presentà el seu pamflet The fight for free speech--, Leonard Dalton Abbott, Milton Rathbun, Voltairine de Cleyre, James P. Morton i Harry Kelly, entre d'altres. S'hi van llegir nombrosos telegrames de solidaritat, com ara el d'Eugene Debs. L'accés a l'acte estava acordonat per la policia, presta a detenir Emma Goldman si feiaús de la paraula.
***
Capçalera
del primer número de La Rivoluzione Libertaria
Surt La Rivoluzione Libertaria: El 30 de juny
de 1944, a les acaballes de la II Guerra Mundial, surt a
Nàpols (Campània,
Italia) el periòdic anarquista clandestí La
Rivoluzione Libertaria. Organo dei Gruppi Libertari dell'Italia
Meridionale.
La capçalera posava com a lloc d'edició Bari
(Pulla, Itàlia), però era una
estratagema per despistar a les autoritats aliades
d'ocupació que negaven el
permís d'impremta. Fou el primer periòdic
anarquista que es publicà a la Itàlia
alliberada i volia ser el pilar per a la reconstrucció del
moviment anarquista
italià. Les capçaleres dels diversos
números portaven textos de diferents
autors (Camillo Berneri, Thomas Paine, Evangeli segons Marc, Jean-Marie
Guyau i
Abraham Lincoln). Estava editat per la parella anarquista formada per
Cesare
Zaccaria i Giovanna Caleffi (Giovanna
Berneri), i comptà amb el suport d'Armido Abbate,
Giuseppe Grillo, Tommaso
Pedio, Pio Turroni i Emanuele Visone. Trobem textos d'Armido Abbate, E.
Andreassi, Mikhail Bakunin, E. Bellini, Luigi Bertoni, M. Cesena, W. J.
Durant,
Luigi Fabbri, G. Fedele, G. Finzi, Aldous Huxley, David Levi, Errico
Malatesta,
F. Melis, P. Meyer, M. Nino, P. Oposi, B. Perlandi, G. Salvemini,
Ignazio
Silone i Giuseppe Stagni, entre d'altres. Ressenyà el
Congrés de Grups
Llibertaris de la Itàlia Alliberada, que se
celebrà entre el 10 i l'11 de
setembre de 1944 a Nàpols, i la creació de
l'Aliança de Grups Llibertaris
(AGL). L'article «Alle donne» de G. Fedele,
publicat al número 3 del 7 d'agost
de 1944, va ser publicat també en un full solt com a
pamflet. Tingué un tiratge
de 5.000 còpies i a partir del cinquè
número les autoritats aliades
dificultaren com pogueren la seva publicació i
distribució. En sortiren set
números, l'últim el 16 de novembre de 1944.
Posteriorment, i ja de manera
legal, la parella Zaccaria-Caleffi publicà Volontà.
Giornale anarchico (1945-1946) i Volontà.
Rivista anarchica (1946-1996).
***
Constitució
de la República francesa de 1958
- Atemptat a la
Constitució francesa: El 30 de juny
de 1998, a París (França), un grup d'un centenar
de persones pertanyents als
moviments d'aturats i dels «sense papers»
aconsegueixen ocupar els locals
del Consell Constitucional i un estudiant llibertari de la Sorbona de
25 anys,
Sébastien Schifres, s'apodera d'un dels deu exemplars
originals de la
Constitució de la República francesa de 1958 al
despatx del president Roland
Dumas i, abans d'estripar el document, hi escriu damunt la primera
pàgina amb
tinta roja: «La dictadura capitalista és abolida.
El proletariat decreta
l'anarquia i el comunisme.» Per aquesta acció
iconoclasta Schifres serà
condemnat el 8 de setembre de 1998 per la Sala XXIII Correccional del
Tribunal
de Gran Instància de París a sis mesos de
presó amb pròrroga.
Naixements
Notícia sobre la condemna de François Heudier apareguda en el diar parisenc Le Temps de l'1 de juny de 1894
- François Heudier:
El 30 de juny de 1863 neix a Le Havre (Normandia, França)
l'anarquista il·legalista
François David Heudier. Treballava com a estibador, auxiliar
de«Docks-Entreports» i de la Companyia General
Transatlàntica (CGT), i com obrer
veler al port de Le Havre. Vivia, en unió lliure amb
Augustine Hébert, amb qui
tenia un infant, al número 4 del carrer Mogador de La Havre
i posteriorment al
Grand Quai d'aquesta ciutat. En 1889 es presentà com a
candidat abstencionista pel
departament del Sena-Inferior a les eleccions legislatives del 22 de
setembre
d'aquell any i intervingué en les reunions publiques tot
desenvolupant el
pensament anarquista. L'1 de maig de 1890 va ser interrogat
després d'haver
distribuït el dia abans el periòdic La
Producteur i el 5 de maig d'aquell any va ser condemnat pel
Tribunal
Correccional de La Havre a dos mesos de presó per«incitació a l'atropament no
armat i distribució d'impresos anarquistes»,
però un decret del 7 de juny de
1890 acordà la remissió de la pena. El 6 de maig
de 1891 el Tribunal de Le
Havre el condemnà a dos mesos de presó per«robatori» i el 14 de juny d'aquell
any participà en la reunió publica de la
Coalició Revolucionària de Le Havre
celebrada al Café du Progrés, a la
plaça Saint Vincent, per a discutir sobre la
necessitat d'una concentració revolucionària i de
la pretesa reforma dels «Tres
Vuits». En aquesta època la policia el considerava
com un dels anarquistes
locals més actius. A finals d'abril de 1892, com molt altres
companys, va ser
detingut preventivament a conseqüència de la
manifestació del Primer de Maig
programada. El 24 de desembre de 1893, quan el matrimoni Ferrand es
trobava a
la Missa del Gall, uns desvalisadors s'introduïren per
l'escala del seu
domicili, al carrer dels Protestants, i s'emportaren
pagarés, tres rellotges
d'or, una coberteria metàl·lica i un parell de
botons de puny d'argent, tot
plegat per un valor de 16.800 francs. L'1 de gener de 1894, quan la
gran
agafada anarquista engegada arran de l'atemptat a la Cambra dels
Diputats
francesa, en l'escorcoll del seu domicili la policia va trobar fullets
i
periòdics anarquistes, i una llista de 29 persones, amb la
quantitat donada per
cadascuna per pagar les despeses de la candidatura anarquista a les
eleccions
legislatives. En aquesta operació es descobriren els
pagarés robats al
matrimoni Ferrand al domicili de l'anarquista Louis Jeanne,
així com a
correspondència amb Heudier. Ambdós van ser
detinguts, jutjats el 31 de maig de
1894 per l'Audiència del Sena-Inferior i condemnats, Louis
Jeanne a cinc anys
de treballs forçats i François Heudier a quatre
anys de presó. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Fritz Brupbacher
- Fritz
Brupbacher: El 30 de juny de 1874 neix a Zuric
(Zuric, Suïssa), en una família benestant, el
metge,
antimilitarista i militant
socialista i llibertari Fritz Brupbacher. Després
d'estudiar Medicina a
Ginebra i d'ampliar estudis de psiquiatria a París, va obrir
en 1901 la seva
consulta en un barri obrer de Zuric i es va casar amb sa primera dona,
Lydia
Petrovna Kocetkova. Militant socialista revolucionari des del 1898, va
freqüentar els cercles llibertaris i va esdevenir molt amic de
James Guillaume,
de Kropotkin, de Vera Figner i de Pierre Monatte. Com a membre del
Sozialdemokratische Partei der Schweiz (SPS, el Partit socialista
suís), però
antimilitarista --va prendre part en 1905 en la creació de
la Lliga
Antimilitarista-- i partidari del sindicalisme revolucionari, va rebre
fortes
crítiques des de les files del seu partit i es va veure
impulsat a presentar la
dimissió en 1920. L'any següent es va afiliar al
Kommunistische Partei der
Schweiz (Partit Comunista Suís) i va fer nombroses estades a
la Unió Soviètica,
però com que no havia abandonat el seu esperit
crític i les seves idees
llibertàries, es va enfrontar als dirigents estalinistes que
li van fer la vida
impossible. En 1932 va «evadir-se de la
cèl·lula», segons la seva
expressió i
va ser expulsat del Partit l'any següent. També des
dels anys 20 va militar amb
sa nova companya, Paulette Raygrodski (Paulette Brupbacher),
en el
moviment neomaltusià, pel dret a l'avortament i per una
sexualitat lliure. En
1932 va fer la introducció a la traducció del rus
de la Confessió de
Bakunin que va fer Paulette Brupbacher al francès.És autor, entre altres
obres, de Kindersegen: und kein Ende? (1903), Der
Zweck des Lebens
(1911), Die helvetische Revolution und die Arbeiterbewegung
in der Schweiz
(1912), Der Sonderbundskrieg und die Arbeiterschaft
(1913), Marx und
Bakunin (1913), Der Pariser Kommuneaufstand (1871)
(1917), Vom
Kleinbürger zum Bolschewik (1923), Um die
Moral herum (1917), Wo
ist der Sitz der Seele? (1924), Michael Bakunin:
der Satan der Revolte
(1929), Liebe, Geschlechtsbeziehungen und Geschlechtspolitik
(1930), 60
Jahre Ketzer (1935, autobiografia) i Der Sinn des
Lebens
(1938-1939). Fritz Brupbacher va morir l'1 de gener de 1945 a Zuric
(Zuric, Suïssa).
El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social
History
(IISH) d'Amsterdam.
***
Una
de les obres importants de Robert Louzon
- Robert Louzon: El 30 de juny de 1882 neix a París (França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i pacifista Robert Louzon. Havia nascut en una família burgesa, enriquida per la venda dels béns nacionals, i va estudiar a l'institut parisenc de Janson-de-Sailly, amb el seu amic Robert Debré. Després de doctorar-se en Dret amb una tesi sobre la propietat de les mines a França i d'aconseguir un diploma per diversos estudis científics a l'Escola de Mines, va esdevenir enginyer de diverses mines espanyoles i després va ser director de la fàbrica de gas de Saint-Mandé. Ben aviat es va veure atret per les idees socialistes i en 1899 es va adherir a un grup d'estudiants col·lectivistes i es va incorporar al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR), de Jean Allemane, partidari de la vaga general insurreccional. La lectura del periòdic d'Émile Pouget, Le Père Peinard, va fer d'ell un anarquista. Amic d'Hubert Lagardelle, va escriure en Le Moviment Socialiste articles contra la intel·lectualitat establerta. En 1906, amb l'herència paterna, va comprar un immoble --al carrer de la Grange-aux-Belles, 33-- amb la finalitat d'establir la seu de la Confederació General del Treball (CGT), un fet que va implicar la pèrdua de la seva feina a la fàbrica de gas. Company de Pierre Monatte, va col·laborar en La Vie Ouvrière, on va denunciar els tripijocs de les fàbriques de gas. En 1913 es va instal·lar a Tunísia, on va ser propietari d'una explotació agrícola pionera en l'experimentació dels mètodes d'agricultura moderna. Durant la Gran Guerra va lluitar com a capità de zuaus, encara que com internacionalista es va mostrar contrari al conflicte bèl·lic. En 1919 es va adherir al Partit Socialista de Tunísia. En aquesta època va col·laborar en L'Avenir Sociale,òrgan del Partit Comunista de Tunísia. En 1921 va ser demandat per «difamació vers els oficials de l'Exèrcit francès». En sortir de la presó va dirigir un periòdic en àrab que va ser prohibit i que li va implicar un procés com a màxim responsable. En 1922 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver publicat un fullet i un poema en àrab considerat un atac contra la República francesa al Magrib. Un cop alliberat, va ser expulsat de Tunísia i es va instal·lar a la Costa Blava vivint de rendes. Molt influenciat pel marxisme, va especialitzar-se en els estudis econòmics i en la teoria del sindicalisme revolucionari. En aquesta època va freqüentar assíduament la Universitat Popular «L'Émancipation». Després, amb Pierre Monatte, es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Humanité, que abandonà el desembre de 1924 arran de les expulsions de Pierre Monatte i d'Alfred Rosmer, i per considerat que el Partit s'havia «russificat». A partir de 1925 va participar en la fundació de la revista La Révolution Prolétarienne. L'agost de 1936, comissionat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola, va marxar a Fes (Marroc) amb la missió de contactar amb els nacionalistes del Comitè d'Acció Marroquí (CAM) per impedir el reclutament de tropes natives per a l'exèrcit franquista. El febrer de 1937, malgrat la seva avançada edat i la seva malmesa salut, va combatre una temporada als fronts d'Aragó enrolat en el Grup Internacional de la Columna Durruti juntament amb Simone Weil. Novament a França, va col·laborar amb Louis Lecoin en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en el seu setmanari. En 1939 va signar amb Louis Lecoin el pamflet Paix immédiate, fet pel qual va ser processat davant un consell de guerra. El juliol d'aquest mateix any va publicar un article, «Tunísia per als tunisians», pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó. Detingut a començaments de 1940, fou tancat durant un any al camp de Bossuet, al sud d'Algèria. En 1947 va reprendre la seva activitat militant des del grup de La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte. Amb la salut molt malmenada, va retirar-se a Canes. Durant els anys cinquanta va redactar, administrar i imprimir la revista Études Matérialistes. Profundament crític amb el totalitarisme soviètic, va interessar-se pel sistema de Tito a Iugoslàvia, país al qual va viatjar sovint. El setembre de 1960 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» que reivindicava el dret a la insubmissió durant la guerra d'Algèria. Fascinat per Xina, va fer els 80 anys a Pequín. Entre les seves obre podem destacar L'économie capitaliste.Principes d'économie politique (1925), Impérialisme et nationalisme, deux grands courants du capitalisme moderne (1929), La déchéance du capitalisme (1930), La contrarrevolución en España (1938), L'ère de l'impérialisme (1948), La Chine. Ses trois millénaires d'histoire, ses cinquante ans de révolution (1954), La dialectique scientifique, celle des choses et celle de l'esprit (1970), Cent ans de capitalisme en Algérie (1830-1930) (1998, pòstuma), entre d'altres. Robert Louzon va morir el 8 de setembre de 1976 a Canes (Provença, Occitània). El seu pensament va influir força en Daniel Guerin.
***
Renzo
Cavani
- Renzo Cavani: El
30 de juny de 1901 neix a Novi di Modena (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Renzo Cavani, conegut com Bruno,
encara que va fer servir diversos pseudònims (Aldo
Rossi, Mario Branchi,Bruno Figuera, Evelino
Eglesias, Sebastiano
Poli, etc.). Sos pares es deien Sperandio Cavani i Marianna
Iotti. Paleta
de professió, després de la Gran Guerra, quan
tenia 17 anys, s'adherí al
moviment anarquista. A partir de la pujada del feixisme
formà part, amb Luigi
Evangelisti, Guido Bucciarelli, Aldo Gilioli i altres, del
Comitè d'Acció
Anarquista (CAA), dedicat a respondre les accions violentes dels
escamots
feixistes. El 21 de gener de 1921 aquest grup donà mort el
feixista Mario Ruini,
el qual el dia anterior havia apallissat juntament amb altres feixistes
fins la
mort un paleta anarquista. El 17 de març de 1921, amb
Evangelisti i altres
companys, ferí greument l'estudiant feixista Antonio Gozzi i
l'11 de novembre d'aquell
any, amb Guido Bucciarelli, durant un enfrontament amb un escamot
feixista quan
tornaven a casa, mataren el feixista Gino Tabaroni i en feriren un
altre.
Ambdós companys fugiren a l'estranger i, després
d'un llarg periple (França,
Suïssa, Països Baixos, Alemanya, Turquia, etc.),
retrobaren Evangelisti a
Odessa (Ucraïna, URSS), el qual havia fugit
d'Itàlia després de la mort de
Ruini. A Itàlia, el 19 de gener de 1923, Cavani i
Bucciarelli van se condemnats
en absència pel Tribunal Ordinari de l'Audiència
de Mòdena a 30 anys de
reclusió per l'assassinat de Tabarini. En aquests anys
estava inscrit en el
registre de anarquistes perillosos de les llistes de la policia
fronterera
d'arreu d'Europa. Visqué a Bèlgica, Luxemburg i
França, on a començaments dels
anys trenta visqué clandestinament a casa de la
família anarquista dels Gilioli,
a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França),
establint una relació
sentimental amb Siberia Gilioli, filla de Onofrio Gilioli, amb qui
tindrà un
infant (Jacques Cavani). En 1932, amb son germà Rivoluzio i
Siberia
Gilioli,
marxà cap a Barcelona (Catalunya), on visqué
clandestinament i milità sota la
identitat falsa d'Aldo Rossi. Durant
la seva estada, distribuïa pamflets i manifests antifeixistes
als mariners
italians que arribaven en escala al port de Barcelona. El
març de 1933 retornà
a França, on continua vivint a casa dels Gilioli i
treballà en la construcció,
alhora que distribuïa propaganda anarquista. Va estar
constantment vigilat per
la policia italiana que el considerava un «tirador de pistola
d'una gran
precisió» susceptible de preparar un atemptat
contra Benito Mussolini –de fet
la història a demostrat que durant sa vida
preparà dos atemptats contra Il
Duce que no reeixiren. L'agost de
1936, amb Luigi Evangelisti i Equo Gilioli, marxà a
Catalunya com a voluntari
per a lluitar contra l'aixecament feixista. Milicià en la
Secció Italiana de la«Columna Ascaso», el 28 d'agost de 1936 va ser
ferit durant els combats de
Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i
Almudébar (Aragó, Espanya).
Després de la seva convalescència, va ser nomenat
comissari polític de la de
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al post
fronterer de Portbou (Alt Empordà,
Catalunya). La policia francesa aleshores el tenia qualificat com a
enllaç entre
la Península i França. El maig de 1937,
després de participar amb altres
companys (Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, Virgilio Gozzani, etc.) en
els
enfrontaments contra la reacció estalinista,
marxà clandestinament a França i,
amb Evangelisti, decidí emigrar a Amèrica. El
juny de 1939 embarcà a La
Rochelle (Poitou-Charantes, França) cap a Cuba, on
restà alguns mesos abans
d'instal·lar-se a finals de 1939 a Nova York (Nova York,
EUA). Als Estats Units
visqué sota la identitat de Sebastiano
Poli. A finals dels anys cinquanta retornà a
Itàlia, on participà en el
grup anarquista de Mòdena «Rivoluzio
Gilioli», en la fundació del Col·lectiu
d'Estudis Llibertaris «Camillo e Giovanna Berneri»
i en l'edició de la revista L'Avvenire
Libertario (Mòdena,
1963-1964). Després d'assabentar-se que patia un tumor al
cervell, Renzo Cavani
es va suïcidar ingerint un verí el 21 de gener de
1966 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). Documentació
seva es troba dipositada al «Fons Ennio
Manzini» de l'Istituto per la Storia della Resistenza e della
Società
Contemporanea in Provincia di Modena.
***
Obrers
del túnel de la Croix Rousse de Lió
- Andrés Alonso Gómez: El 30 de juny de 1903 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Andrés Alonso Gómez. En acabar la Guerra Civil espanyola hagué d'exiliar-se a França i fou internat en diversos camps de concentració, com ara el de Ribesaltes. El juny de 1941 s'enrolà, amb Bartolomé Flores Cano, en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a perforar el túnel de la Croix Rousse de Lió, on realitzarà la feina de son company, que només pesava 37 quilos per una alçada d'un metre vuitanta, salvant així la vida. Durant l'ocupació participà amb Flores Cano en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Bartolomé Flores Cano (1907-1990)
***
Jorge
Quaresma
- Jorge Quaresma:El 30 de juny de 1905 neix a Setúbal (Setúbal, Lisboa, Portugal) el militant anarquista Jorge Quaresma. Era fill del destacat militant anarquista José Artur Quaresma (Zé Quaresma) i d'Isabel Augusta Ribeiro. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari, especialment en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. D'adolescent començà a treballar de perruquer a la barberia de son pare a Sétubal i en aquesta època va ser detingut per «propaganda revolucionària». Poc a poc, va anar perdent la visió i hagué d'abandonar la professió de barber. Marxà a Lisboa, on gràcies a una tia seva, va ser empleat en una companyia d'assegurances. En aquests anys va ser empresonat nombroses vegades, però mai per llargues temporades. La seva concepció de l'anarquisme va ser humanista i rebutjava tota mena de violència. En els anys cinquanta s'instal·là a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal). Durant la dictadura de Salazar es caracteritzà per ajudar els companys perseguits. Després de la caiguda de la dictadura l'abril de 1974, fou membre del Centre de Cultura Llibertària d'Almada i un dels fundadors del periòdic Voz Anarquista. Ajudà enormement, amb documents i fotografies, Edgar Rodrigues a escriure la seva història del moviment llibertari portuguès. Estava casat amb Elisa Rosa Antunes. Jorge Quaresma va morir el 20 de gener de 1990 a Olivais Norte (Lisboa, Portugal).
***
Fitxa
d'Ángel González Ruiz de la policia de Bordeus
- Ángel
González
Ruiz: El 30 de juny de 1909 neix a Aguilar (Logronyo,
Castella, España;
actualment Aguilar del Río Alhama, La Rioja, Espanya) el
paleta anarquistaÁngel González Ruiz. Sos pares es deien Marcelo
González i Josefa Ruiz. Emigrà
a Bordeus (Aquitània, Occitània), on
visqué al número 59 del carrer Delbos i al
número 5 del carrer Marbotin. En 1938 era president del Grup
Anarquista
Español, conegut com «Grup de l'Yser»,
ja que es reunia al bar Hispano, al
número 50 del carrer de l'Yser, el tresorer del qual fou
Eulogio García; aquest
grup, que segons la policia comptava uns vuitanta membres, fou un dels
vuit
grups anarquistes espanyols de la zona reorganitzats arran del
Congrés dels
Comitès Espanyols Antifeixistes que se celebrà
entre el 21 i el 22 d'agost de
1937 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Foto
de Violeta Férnandez Saavedra en la seva
documentació del
Servei de Migració mexicà (maig de 1940)
- Violeta
Fernández Saavedra:
El 30 de juny de 1913 neix a Santa Clara (Villa Clara, Cuba)
la mestra anarquista Violeta Fernández Saavedra.
Néta de
l'intel·lectual i
pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, sos pares havien estat
expulsats
d'Espanya. En 1920 sa família retornà a la
Península i, després d'un temps a
Madrid (Espanya), s'instal·là a Barcelona. Quan
decidí ingressar a l'Escola
Normal de Mestres s'adonà que no tenia
documentació legal
i argumentà que la
seva acta de naixement s'havia destruït en un incendi i fou
registrada
oficialment com a nascuda el 30 de juny de 1914 a Barcelona
(Catalunya).
Partidària de la pedagogia racionalista, va fer de mestra en
una
escola de
Badalona (Barcelonès, Catalunya). Milità en la
Secció de Mestres del SindicatÚnic de Professions Liberals de la Confederació
Nacional
del Treball (CNT), del
qual fou secretària en 1936, i participà en la
creació de l'Ateneu «Sol y
Vida». Durant la Revolució espanyola
treballà de
mestra per al Comitè de
l'Escola Nova Unificada (CENU) i dirigí el
col·legi que
s'instal·là als locals
expropiats a la Lliga Catalana de Barcelona. A finals de 1938 el
Ministeri
d'Instrucció Pública l'encomanà
l'evacuació
de 50 infants que portà a París
(França). A Colombes (Illa de França,
França)
dirigí una escola on estudiaven
70 infants espanyols. El maig de 1940 s'exilià a
Mèxic
amb el seu company, el
destacat militant anarquista Aurelio Fernández
Sánchez, i
impartí la docència a
l'Institut Luis Vives de la ciutat de Mèxic,
també
conegut com Col·legi
Espanyol de Mèxic. En 1942 s'instal·là
a Puebla
(Puebla, Mèxic), on treballà en
una escola. A mitjans dels anys seixanta retornà amb son
company
a França i
participà força en el moviment llibertari. Quan
la crisi
confederal de 1965,
s'acostà als «reformistes». En la
dècada dels
setanta retornà a Mèxic i
col·laborà
en els periòdics La Jornada
i La Jornada de Oriente. Violeta
Fernández
Saavedra va morir el 19 d'abril de 2005 a Puebla (Puebla,
Mèxic), a
conseqüència d'una afecció
respiratòria.
Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)
***
Germen
Zamorano Ramos
- Germen Zamorano
Ramos: El 30 de juny de 1933 neix a Espejo
(Còrdova, Andalusia, Espanya)
l'anarquista individualista, anarcosindicalista i naturista Germen
Zamorano
Ramos. Era fill de l'anarquista naturista Ángel Zamorano
Peña, que va ser
corresponsal de les revistes Estudios
i Generación Consciente
durant els
anys republicans i lluità als fronts durant la guerra civil.
Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 la família
fugí del poble i no va retornar
fins acabada la guerra. En arribar trobaren la seva casa incendiada,
inclosa
una important biblioteca, i son pare va ser detingut i va romandre
tancat a
presons, penals i sanatoris –emmalaltí de
tuberculosi– més de sis anys. German
treballà al cafè dels senyorets del poble i
també a la verema a França. En 1962
va tenir problemes amb els senyorets del poble i després de
ser multat i
empresonat un temps marxà cap a Madrid (Espanya). En 1964
s'establí a Barcelona
(Catalunya), on visqué amb una família en una
barraca i guanyant-se la vida
fent gelats i venent-los a la platja. Aquest mateix any
entrà a formar part de
la Societat Naturista Vegetariana. Posteriorment entrà a fer
feina a la fàbrica
Roca de Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on patí
l'explotació laboral. Més
tard es posà a fer feina al restaurant vegetaria del carrer
Canuda de Barcelona
i vivia al carrer Boters, al barri de la Ribera. Cap el 1975 un grup
d'estudiants de medicina (Daniel Bonet, Santiago Giol, Joaquim
Peleteiro,
Milagros del Pozo, Pedro Ródenas i Ester Vilarnau)
començà a reunir-se a casa
seva i a consultar la seva important biblioteca naturista; aquest grup,
que va
ser batejat com a «Col·lectiu Germen»,
en honor del seu amfitrió, va ser,
juntament amb Jaume Roselló, el nucli fundacional de la
revista Integral.
Després de la mort del
dictador Francisco Franco, amb la legalització de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), s'afilià al Sindicat d'Hosteleria, del qual
arribà a ser
secretari. En aquesta època va fer amistat amb Luis
Andrés Edo i Félix Carrasquer
Launed, i freqüentà els grups editors de les
revistes naturistes Alfalfa i Integral. En 1980 fou un dels fundadors,
amb José Navarro Muñoz,
Ramon Sentís Biarnau i Joan Vicente Castells, de la revista Ideas-Orto. En aquests anys
freqüentà l'Ateneu
Llibertari de La Verneda, el Sindicat de Jubilats de la CNT, on
conegué molts
de militants històrics, i l'Ateneu Enciclopèdic
Popular (AEP). Durant un temps
va fer de monitor de ioga i de meditació a la Cooperativa
Taoista de Terrassa (Vallès
Occidental, Catalunya). Entre 2000 i 2003
col·laborà en la revista Liber,
publicació de la Biblioteca
Social i Llibertària de Santa Coloma de Gramenet
(Barcelonès, Catalunya). En
l'actualitat forma part del Centre d'Estudis Santjustencs i de la
revista Orto.
Defuncions
Lev Metxnikov
- Lev Metxnikov: El 30 de juny de 1888 mor a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el científic, geògraf, etnòleg, artista i escriptor anarquista i garibaldí Lev IlIitx Metxnikov, també conegut per la seva transcripció francesa com Léon Metchnikoff o com Lev Mechnikov. Havia nascut el 30 de maig de 1838 --el 18 de maig de 1838, segons el calendari julià-- a Peterburg (Rússia). Son pare va ser propietari a Khàrkiv (Ucraïna) i sa mare era d'origen israelita. Malalt durant la infància, no va poder suportar el rude clima del nord i en 1851 la família va emigrar a Khàrkiv perquè continués els seus estudis en millors condicions. Restablert, amb 16 anys va fugir del col·legi cap a Crimea per prendre part en la defensa de Sebastòpol; detingut pel camí, va ser tornat a la força a l'escola. Poc després, va començar a estudiar medecina a la Universitat de Khàrkiv, però set mesos després, va ser expulsat per revoltós. De tornada a Peterburg, va freqüentar l'Acadèmia de Medecina i va assistir als cursos de la Facultat de Física i de Matemàtiques, a més d'estudiar a l'Acadèmia d'Arts i a l'Institut de Llengües Orientals. En poc temps va aconseguir una educació multidisciplinar, sabent compaginar el seu esperit de revolta amb el règim universitari opressiu. En 1858 va ser triat com a intèrpret de la missió diplomàtica enviada als Sants Llocs sota la direcció de Mansurov. Després de visitar Constantinoble, el mont Athos i Jerusalem, a resultes d'un duel i d'una conducta poc respectuosa amb els sues caps, va ser rellevat del seu càrrec d'intèrpret. Després va entrar com a agent en una societat de navegació i de comerç; després d'un temps a Beirut i a Galati, no content amb la feina de negociant, va fugir, sense passaport i sense gaire recursos, cap a Venècia amb la finalitat de continuar amb els seus estudis de pintura, una de les seves grans passions. En aquesta època va participar en grups que lluitaven per l'alliberament d'Itàlia. Perseguit com a sospitós per la policia austríaca, va aconseguir fugir cap a Liorna i va entrar en un destacament rebel a Milbitz. Quan es va assabentar a Venècia de l'Expedició dels Mil de Garibaldi, va marxar ràpidament a Gènova, però va arribar tard: els bucs amb els voluntaris ja havien salpat la nit entre el 4 i el 5 de maig de 1860. Després de nombroses peripècies, va aconseguir arribar al sud de la península italiana i va combatre a Nàpols i a Calàbria com a capità del Centre de Comandament d'una brigada garibaldina. L'1 d'octubre de 1860, al riu Vulturno, va ser greument ferit per una mina i va ser portat a l'hospital de Nàpols, on camarades abnegats, entre ells Alexandre Dumas, el van salvar d'una mort segura. En 1861 va sortir«Annotazioni dei garibaldini», publicat en lliuraments a la revista en rus Russkij Vestnik (El Missatger Rus) i que va signar només amb la primera lletra del seu llinatge; l'any següent va publicar en la revista Il Contemporaneo l'assaig «Caprera», també sobre Garibaldi, sota el pseudònim Leon Brandi per raons de censura. Els anys següents, a Nàpols, a Liorna, a Florència, a Ginebra, els va consagrar a la propaganda política i social; i gràcies a la seva variada educació i al seu coneixement de les deu principals llengües europees, va esdevenir el traductor dels revolucionaris europeus (Garibaldi, Gerstsen, Bakunin, etc.), i va haver d'efectuar missions perilloses a Itàlia i a Espanya. Malgrat estar malalt, no va conèixer la fatiga i va desenvolupar una gran tasca propagandística: discursos, conferències, correspondència, articles a periòdics i revistes en diferents llengües, etc. Va col·laborar sobretot en dos famosos periòdics russos: Kolokol (La Campana), de Gerstsen (Herzen), i Sobremenik (El Contemporani), de Tchernichevsky. Per sobreviure, publicava amb els seu nom i amb pseudònim en revistes russes articles diversos sobre temes científics, sempre i quan no fossin detectats per la censura tsarista, ja que tota la seva obra estava prohibida. Però com que aquests ingressos eren insuficients, en 1873 va decidir estudiar xinès i japonès per fer de professor en una important escola de l'Extrem Orient. A començaments de 1874 va marxar a Tòquio, convidat pel ministre d'Instrucció Púbica per reorganitzar una escola russa fundada per estudiants japonesos. Aquesta institució prosperà força, un eixam d'alumnes acudia per a estudiar amb els mètodes científics d'Occident ensenyats en la seva llengua, amb professors vinguts d'Europa i d'Amèrica. Però després d'un temps, una anèmia galopant el va obligar a retornar a Europa, a través de Hawaii, de San Francisco i de Nova York, sempre portant el manuscrit del llibre que havia escrit i il·lustrat, L'Empire japonais, que va ser publicat a Ginebra en 1881. Poc després de tornar del Japó, va conèixer Élisée Reclus, a qui va ajudar en les descripcions sobre Xina i Japó de l'obra reclusiana Nouvelle Géographie Universelle. Els anys següents, a Clarens, a la riba suïssa del llac Léman, va continuar ajudantÉlisée Reclus en els seus estudis, amb traduccions de llengües que aquest no coneixia, amb la redacció de estudis i de memòries, llegint i anotant proves, arranjant llibres i manuscrits, etc. En 1883 el Consell d'Estat de Neuchâtel li va oferir la plaça de professor d'Estadística i de Geografia Comparada a l'Acadèmia, càrrec que acceptà entusiasmat. En 1886 va publicar Une dynastie archaique du Japon. Malalt, l'hivern 1887 va agafar una excedència, i va retornar a Clarens amb l'ànim de continuar fent feina, però els metges van trobar que la seva malmesa salut era irreversible. Lev Metxnikov va morir, després de molt de patir, el 30 de juny de 1888 --el 18 de juny de 1888, segons el calendari julià-- a Neuchâtel (Suïssa). Pòstumament es va publicar La civilisation et les grands fleuves historiques (1889), amb un prefaci i necrològica del seu gran amic Élisée Reclus. Son germà, el biòleg Ilya Metxnikov (Élie Metchnikoff), va ser un dels fundadors de la immunologia i premi Nobel de Medicina en 1908. Les idees de Metxnikov sobre el paper del medi geogràfic van influir en el marxisme acadèmic soviètic, especialment en Plekhanov.
***
Giulio Tanini
- Giulio Tanini: El
30 de juny de 1921 mor a
Gènova (Ligúria, Itàlia) el
ferroviari, professor, científic, inventor,
escriptor, poliglota, maçó i propagandista
anarquista i sindicalista Giulio
Tanini. Havia nascut el 29 de juliol de 1855 a Lucca (Toscana,
Itàlia). Quan
encara era un infant, amb sa mare i son germà,
s'uní a seguici de son pare,
Pericle Tanini, coronel de l'Exercit piemontès, en
l'«Expedició dels Mil» de
Giuseppe Garibaldi. En 1959 fou testimoni de la batalla de Solferino i
San
Martino, on, en una tenda, morí sa mare –altra
versió diu que aquesta morí en
1860 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) a resultes
de les penúries patides al
front. Després d'aquesta precoç mort i de
diverses vicissituds, retornà a
Lucca, on, vivint amb l'àvia, acabà els estudis
superiors destacant per la seva
intel·ligència. A l'Estació de
Valfonda de Florència (Toscana, Itàlia)
trobà
feina de funcionari als Ferrocarrils Romans i perfeccionà i
inventà algunes
màquines que permeteren unes comunicacions més
fluïdes. Per les seves
activitats en defensa dels companys de treball va ser enviat com a
càstig a la Maremma
(Toscana, Itàlia), on va viure fins el 1884. En aquests anys
s'acostà la
moviment republicà seguidor de Giuseppe Mazzini i
posteriorment passà al
moviment internacionalista, col·laborant en diverses
publicacions. Es casà amb
Adele Burgetti. Quan esclatà l'epidèmia de
còlera a Nàpols (Campània,
Itàlia)
s'uní al grup de Felice Cavalloti que ajudà els
pacients; condecorat amb una
medalla d'or, la va vendre per a socórrer els pacients de
l'epidèmia. En
aquesta època col·laborà en el
periòdic L'Amico.
En 1885 va ser processat arran d'un article publicat en Il
Treno, de Liorna (Toscana, Itàlia), i el gener
d'aquest mateix
any emigrà a Buenos Aires (Argentina), on
col·laborà en L'Italia
del Popolo. Després de viatjar arreu tota
Sud-Amèrica,
visqué un temps a Nova York (Nova York, EUA), on en 1887
entrà a treballar en
una companyia de telègrafs com a inspector en cap d'un
vaixell que reparava els
cables submarins que operava a Amèrica (Brasil, Argentina,
Uruguai, etc.) i
col·laborà en Il
Proletario. Durant
aquesta vida errant, aprengué diferents llengües i
algunes fonts diuen que, a
començaments del segle, en parlava correctament 14.
Establert a Mercedes
(Soriano, Uruguai) en 1888, va ser nomenat professor de
física i química en una
escola superior, dirigí en aquesta època
l'Institut Meteorològic Uruguaià de
Montevideo i fundà una lògia
maçònica. Realitzà importants
exploracions al Mato
Grosso americà i en acabar aquest viatge va escriure un
llibre sobre plantes
medicinals que va ser plagiat per la persona a la qual va confiar la
seva
impressió, perdent els drets d'autor. Participà
activament en els fets
revolucionaris d'Amèrica Llatina d'aquells anys, en els
quals moriren tres
fills, va ser durament perseguit i restà empresonat en
diferents ocasions. Decebut
i amargat, en 1893 retornà a Itàlia i
s'establí a Pisa (Toscana, Itàlia),
trobant feina al despatx d'un notari. En aquesta ciutat
col·laborà en la recerca científica
amb
diversos professors (Battelli, Righi i Schiapparelli), fent viatges per
tot arreu
(Rússia Austràlia, Nova Zelanda,Àfrica, Pol Nord, etc.),
i per un breu període de temps residí a
Tunísia, on
treballà de revisor ferroviari. Inventà un
avisador d'inundacions, un telèfon«altisonant» i un anemògraf, entre
altres objectes. Després retornà a la
Toscana i a Liorna obrí una escola d'idiomes. En aquest
període, en el qual es
va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI) i del qual
formà part de la seva
direcció central, continuà mantenint relacions
amb els moviments llibertari i
republicà, i va escriure poesia social. A principis del
segle XX es traslladà a
Gènova (Ligúria, Itàlia), on va obrir
una nova escola. Entre 1908 i 1911 viatjà
a Anglaterra i als Estats Units. En 1911
s'instal·là de bell nou a Gènova, on
inicià les seves col·laboracions amb Il
Lavoro. En 1913 col·laborà en diferents
qüestions amb la Federazione dei
Lavoratori del Mare (FLM, Federació dels Treballadors del
Mar). Intensificà la seva
activitats propagandístiques sindicalistes entre els obrers
marítims i
col·laborà en les tasques organitzatives amb el
capità Giuseppe Giulietti.
Col·laborà en nombrosos periòdics
obrers, com ara Lavoratore del Mare,Avanti!
o Il Libertario–en
aquesta última
publicació també col·laborà
en els anys anteriors a la Gran Guerra son fill
Alighiero, militant llibertari com son pare. És autor de L'ombra del viandante. Elegia in memoria di
Ceccardo Roccatagliata
Ceccardi (1919), Al poeta Carlo
Malinverni (1920), Cenni biografici
della
vita di Amilcare Cipriani. A favore della erezione dell'asilo,
intitolato
all'Eroe Romagnolo (1920), Pro
asilo
Amilcare Cipriani (1920), Vita di
Giulio Panescritta
da lui medesimo, scoperta e resa alla luce (1922), Storia della Federazione Italiana Lavoratori
del Mare dal maggio 1909 al giugno 1921 (1952,
pòstum), i deixà inèdites
diverses obres científiques. Durant sa vida
mantingué una intensa
correspondència amb multitud d'intel·lectuals i
científics del seu temps (Battelli,
Schiapparelli, Righi, William Crookes, W. Kausar, Cesare Lombroso,
Galletti, Piotr
Kropotkin, Élisée Reclus, Papini, Malinverni,
Macaggi, Petroni, Viani, Prati,
Giuffrè, etc.). Fou membre de la Federazione Rudici
Garibaldini (FRG, Federació
de Veterans Garibaldins), de la qual va ser nomenat membre honorari a
perpetuïtat. Giulio Tanini va morir el 30 de juny de 1921 a la
Casa de Salut
del Galliera de Gènova (Ligúria,
Itàlia). En aquesta ciutat existeix un carrer que
porta el seu nom com a homenatge.
Giulio Tanini (1855-1921)
---
