Anarcoefemèrides del 29 de juny
Esdeveniments
Capçalera del primer número de Conquista do Bem
- Surt Conquista do Bem: El 29 de juny de
1910
surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer
número del periòdic
anarquista Conquista do Bem. Publicação
quinzenal (Conquista del
Bé. Publicació quinzenal). Posteriorment
portà el subtítol«Publicació
quinzenal anarquista». Estava dirigit per Adriano Braz i
administrat per José
de Almeida. Trobem textos de Luiz Carvalho, Alexandre Dias da Silva,
Salfiedri,
entre d'altres. En sortiren quatre números fins al 1910.
***
Capçalera d'A Guerra Social
- Surt A Guerra Social: El 29 de juny de
1911
surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer
número de la
publicació anarcosindicalista A
Guerra
Social. Periodico anarquista. Va ser fundat per Salvador
Alacid, João Arzua
(administrador), Gigi Damiani, Everardo Dias, Luiz França,
Manoel Gonçalves de
Oliverira, Astrogildo Pereira, José Rodrigues i Maximo
Soares. Hi trobem textos
d'Alvaro-Cezar, Leão Aymoré, Luiz Barboza, Santos
Barboza, Paulo Buonaspada,
Honoré Cémeli, R. Chaughi, José
Cordeiro, Euclides da Cunha, Gigi Damiani, Luiz
Damião, Vitor Davo, Carlos Dias, Dierre Effe,
Julião da Escada, Antonio Esperidião,
Sébastien Faure, Myer Feldman, Rodolpho Felippe, Lucrecia
Maria Ferreira, Nilo
Ferreira, Gomes Ferro, Ricardo Flores Magón, Castro Fonseca,
Sebastião Franco,
Mayer Garção, André Girard, Albano
Candido Gonçalves, Pietro Gori, Pilades
Grassini, Ernesto Herrera, Guerra Junqueiro, Paulo Jurema, Piotr
Kropotkin, E.
Laval, Anselmo Lorenzo, Ramiro de Maeztu, Errico Malatesta, Henrique
Martins, José
Martins, Lucas Masculo, Manuel Mattos, Saverio Merlino, J. Mesnil,
Demetrio
Miñana, José B. Montichel, Manoel Moscoso,
Waldomiro Padilha, Rodrigo Parreria,
Ginesillo de Passamonte, Cuyum Pecus, João Penteado, Daniel
Perlungieri, M.
Pierrot, Antonio Marques Pinto, Amaro Porto, Mauricio Prax, Santiago
Ramón y
Cajal, Abranches da Rocha, Élisée Reclus, E.
Reinoso, Raymundo Reis, Galileu
Sanches, Polydoro Santos, Sillé, Hippolyto da Silva,
Valdomiro Silveira, Maximo
Soares, Primitivo Soares, Tarrida del Mármol, Neno Vasco,
Max Vasconcelos, Leão
Vermelho, Jozé Vidal, Cecilio Vilar i P. Zamboni, entre
d'altres. Divulgava
notícies sindicals, especialment vagues i conflictes
socials, locals i
estrangeres (França, Espanya, Argentina, etc.) i textos
teòrics. Fou el
periòdic brasiler que més notícies
publicà sobre la Revolució mexicana.
Publicà
per lliuraments O que nos reserva a
revoluão de amanhã, d'Émile
Pouget. En sortiren 32 números l'últim el 26
d'octubre de 1912.
***
Capçalera
de ¡Campo
Libre!
- Surt ¡Campo
Libre!: El
29 de juny de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número
del periòdic
anarcosindicalista ¡Campo
Libre! Semanario de los trabajadores del campo.
Lligada a la Confederació Nacional del Treball, en sortiren
48 números, l'últim
el 18 de juliol de 1936. En la segona època fou
l'«Órgano de la Federación
Regional de Campesinos del Centro. CNT-AIT» i en
publicà 27 números entre el 23
de juliol de 1937 i el 29 de gener de 1938. En la seva tercera iúltima època,
porta con a subtítol «Órgano de la
Federació Regional de Campesinos y
Alimentación del Centro. CNT-AIT» i s'editaren 37
números entre el 28 de maig
de 1938 i el 25 de febrer de 1939 --la manca de paper a causa del
conflicte
bèl·lic va fer que alguns números
sortissin amb retard. En la redacció hi havia
García Pradas, Baltasar Lobo (il·lustrador),
Antonio Rodríguez, Eugenio Criado
Riva i González Inestal. Hi van col·laborar
Manuel Pérez, Palmiro del Soto,
Manuel Martínez (Lora del Río), E. Criado, Miguel P.
Cordón, Arsenio
Martínez, F. Crespo, Miguel Hernández,
Agustín Gil Molina, Francisco Pérez
Pimienta, Félix Gil, Aurelio Jerez, Tabarro, Joaquin Troner,
entre d'altres.
Naixements
Gravat de Félix
Fénéon realitzat per Félix Vallotton
per al llibre Le IIe
libre de masques
(1898)
- Félix
Fénéon: El 29 de juny de 1861 neix a
Torí (Piemont, Itàlia) el periodista,
crític literari i artístic, esteta,
galerista d'art i militant anarquista Louis Félix Jules
Alexandre Élie Fénéon. Sos
pares es deien Jules Fénéon, viatjant de
comerç borgonyó, i Louise Jacquin,
suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a l'Institut
Lamartine de Mâcon,
aconseguint un excel·lent nivell en estudis
clàssics. Després de fer el servei
militar en Infanteria, el març de 1881 va guanyar una
plaça de funcionari com a
redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París
--van ser
col·legues seus en el Ministeri el poeta Louis Denise i
l'escriptor Jules
Christophe. Fou funcionari entre 1881 i 1894 i en aquestes anys
col·laborava en
la premsa anarquista sota pseudònims. En 1883 va ser nomenat
secretari de redacció
de La Libre Revue, on publicà els seus
primers articles literaris i de
crítica artística, i l'any següent va
fundar, amb Georges Chevrier, La Revue
Indépendante, de la qual serà redactor
en cap. Va ser en aquest any de 1884
quan descobrí al Saló dels Artistes Independents
el quadre de Georges Pierre
Seurat Une baignade à
Asnières i des
d'aquell moment defensà els pintors impressionistes i
neoimpressionistes a mort,
publicant en 1886 l'opuscle Les
Impressionnistes, que ràpidament
esdevingué el manifest d'aquest moviment
artístic. Va ser molt conegut sobretot com a descobridor de
talents i en
aquests anys esdevingué amic de molts pintors
impressionistes anarquistes, com
ara Maximilien Luce, Georges Seurat o Paul Signac. En 1885
col·laborà en La Revue
Wagnérienne, de Téodor de
Wyzewa, i entre 1885 i 1890 animà La
Vogue, publicació dirigida per
Gustave Kahn. A partir de 1886 es va comprometre totalment amb el
moviment
anarquista i va col·laborar en nombrosos
periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors
--on assumirà el paper de director durant l'exili de Zo
d'Axa--, Le Père
Peinard, La Renaissence, La
Revue Anarchiste, La Revue
Libertaire, etc.; també va
col·laborar en el periòdic socialista de Narbona L'Émancipation Sociale.
Fénéon va ser acusat de ser l'autor de
l'atemptat al restaurant Foyot, el 4 d'abril de 1894, i
després d'un escorcoll
al seu despatx ministerial es va descobrir material per fabricar
explosius
(mercuri i detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquistaÉmile Henry i
que Louis Matha li havia passat per amagar-lo. Arran d'això,
va ser detingut, tancat
a la presó parisenca de Mazas, destituït el 2 de
maig de 1894 de la seva feina
en el Ministeri de la Guerra i jutjat en el«Procés dels Trenta» entre el 6 i
el 12 d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena.
Gràcies els nombrosos
artistes i escriptores (Gustave Kahn, Bernard Lazare,
Stéphane Mallarmé, Louise
Michel, Octave Mirbeau, Henri Rochefort, Séverine, etc.) que
li van fer costat,
va ser absolt. En sortir de la presó va ser contractar per
Thadée Natanson com
a secretari de redacció de La
Revue
Blanche, de la qual esdevingué redactor en cap en
1896, fet que «acratitzà»
aquesta publicació. En 1896 col·laborà
en La
Renaissance i Lar Revue Rouge de
Littérature et d'Art. El 17 de juny de 1897 es
casà amb Stéphanie Goubeaux
(Fanny), una amiga de sa
família
divorciada. Convençut per Bernarde Lazare, aquest any
esdevingué un dels
partidaris més engrescats en la reivindicació de
la revisió del procés del capità
Alfred Dreyfus i La Revue Blanche
en
fou centre d'aquest combat. Després de la
desaparició de La Revue Blanche,
l'abril de 1903, trobà una plaça d'administratiu
en Le Figaro. A partir de 1906 va escriure les«Nouvelles en trois
lignes» per Le Matin. Altres revistes on
va escriure, sempre signant comF. F., van ser: L'Art
Moderne,Le Chat Noir, La Cravache, Entretiens
politiques et
littéraires, La Libre Revue, La
Plume, La Revue Blanche, La Revue
IndépendanteLa Revue Moderniste,Symboliste, La Vogue,
etc. Va descobrir i publicar autors que després van ser
famosos, com ara Jules
Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans,
etc. Interessat en
tots els moviments culturals i artístics de
l'època, ajudà a la difusió de
joves pintors i artistes, com ara Cross, Marquet, Pissarro, Seurat,
Signac, Van
Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Entre 1906 i 1925 va ser un
dels
directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. En 1908 un informe de la
policia
anotava que «continua militant en els cercles anarquistes de
la capital i
col·labora en nombrosos òrgans de propaganda
llibertària». En 1912 organitzà la
primera exposició futurista, titulada «Les
peintres futuristes italiens».
Durant la Gran Guerra realitzà diversos viatges a
l'estranger (Regne Unit en
1915, Suïssa en 1917, etc.) i albergà un desertor.
En 1917, arran de l'esclat
de la Revolució russa, s'allunya del moviment llibertari i
es declarà
comunista, redactant un testament on anunciava que llegava al poble rus
tota la
seva col·lecció artística.
Després de la Gran Guerra succeí Blaise Cendras
en
la direcció literària de les edicions de La
Sirène i entre 1920 i 1926 dirigí Le
Bulletin de la Vie Artistique. En
1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. En
1936, amb la pujada del
Front Popular al poder, hissà la bandera roja a la teulada
de l'immoble on
vivia, al número 10 de l'avinguda de l'Opéra de
París. En 1943 intentà de bell
nou, sense èxit, llegar la seva
col·lecció pictòrica a un museu
moscovita. Els
seus escrits complets, per ordre expressa seva, només es van
editar un cop
mort, en 1970, sota el títol d'Oeuvres plus que
complètes. Félix
Fénéon
va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que
Chateaubriand habitava a
Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry (Illa de
França, França), a prop de París
(França), reconvertida en llar de jubilats i en la qual
s'havia instal·lat dos
anys abans. Un premi, creat per la seva vídua
Stéphanie Goubaux en 1949 arran
d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la seva important
col·lecció
de quadres que l'Estat francès refusa acceptar, porta avui
el seu nom (Prix Fénéon)
i permet descobrir els autors considerats més prometedors.
Una part important
dels seus manuscrits, correspondència i arxius
iconogràfics es troben
dipositats al Fons Paulhan de l'Institut Mémoires de
l'Édition Contemporaine
(IMEC) a Caen (Normandia, França).
***
Pedro Vallina Martínez
- Pedro Vallina Martínez:El 29 de juny de 1879 neix a Guadalcanal (Sevilla, Andalusia, Espanya) el metge i activista anarquista, figura notable de l'anarquisme andalús, Pedro Vallina Martínez, també conegut com Dr. Vallina i El Tigre. Membre d'una família de classe mitjana, la seva infància va transcórrer en contacte amb la natura. Es va manifestar molt prest amant dels llibres, una passió que li durarà la resta de sa vida. Al seu poble natal va ser soci dels comitès republicans i ben aviat es va declarar anarquista --com també sos germans Natalia i Juan Antonio--, enemic de la Guàrdia Civil i defensor dels perseguits. Posteriorment es va traslladar a Sevilla, on va estudiar el batxillerat, va escriure poemes i articles en El Programa, es va entusiasmar amb els independentistes cubans, va freqüentar les llibreries de vell i va participar en manifestacions --moltes vegades armat. En aquesta època també va viatjar periòdicament a Santiponce (Sevilla), on residia son germà i on va conèixer el metge Puelles Ruíz, pare de José Manuel Puelles de los Santos. En 1898, en acabar el batxillerat, va marxar a Cadis amb la intenció de començar els estudis de Medicina i conèixer Fermín Salvochea, de qui es considerarà deixeble. En setembre de 1899 s'estableix a Madrid, al costat de Salvochea, compatibilitzant els seus estudis amb una intensíssima vida de revolucionari antimonàrquic i anarquista. A Madrid va freqüentar el Casino Federal --on va conèixer Nicolás Estévanez, Rossend Castell, Jaime, Latorre, Bermejo i altres-- i s'encarrega, fins a la seva detenció, d'una escola fundada pels paletes d'El Porvenir del Obrero. En aquesta època conspira contra la monarquia amb el coronel Rossend Castell, metge de Sanitat Militar, i coneix Ernesto Álvarez. En 1900 assisteix al congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), es manifesta en l'enterrament de Pi i Margall i en la sonada estrena de l'Electra de Pérez Galdós. En 1901 va participar en congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) dut a terme a Madrid. Va presidir en 1902 l'assemblea madrilenya de suport als vaguistes barcelonins i el seu activisme s'estén al conflicte de les cigarreres i sembla que va intentar assassinar Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l'anarquisme durant el procés de Montjuïc de 1896, tot això barrejat amb estades a la presó. Entre maig i octubre de 1902 va restar empresonat a causa del complot de la Coronació, que va ser un muntatge policíac, i en sortir, gràcies a les simpaties de José Canalejas, davant la seguretat de tornar ser tancat per pressions militars, decideix abandonar el país. Amb la seva arribada a París l'octubre de 1902 comença un llarg exili, trencat esporàdicament per viatges clandestins a la Península, fins a 1914. A París farà contacte amb els revolucionaris espanyols (Ciutat, Nicolás Estévanez, Ferrer i Guàrdia), es fa amb la plana major de l'anarquisme internacional i en endavant se'l considera al costat de Ferrer i Guàrdia, Charles Malato i Llorenç Portet causa última de totes les insurreccions, magnicidis i vagues que esdevenen a Espanya. En 1904 va viatjar a Espanya, per preparar una revolució que després s'ajornarà, i sembla que poc després, amb motiu del viatge d'Alfons XIII a París, es va comprometre a engegar la revolució amb l'assassinat del monarca, projecte finalment frustrat i que va suposar-ne la detenció preventiva durant sis mesos (maig de 1905), per després ser absolt en el Procés dels Quatre (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel) el 27 de novembre de 1905 i expulsat de França. El seu període francès es va caracteritzar per l'activisme: enterrament de Louise Michel, míting antimilitarista amb Sébastien Faure, intervenció directa en la publicació de La España Inquisitorial, oposició a l'arribada del rei italià, etc., tot amb freqüents detencions. Des de França va arribar a Londres el 3 de maig de 1906, amb el seu amic Max Nacht --ambdós van representar Espanya i Portugal en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam d'on va sortir un comitè internacional del qual va formar part Vallina--; van ser excel·lentment rebuts pels anarquistes jueus i per la redacció de Freedom, i va reprendre els seus estudis mèdics. La seva activitat revolucionària no va cessar: secretari i tresorer del Club Anarquista Internacional, contactes amb Tárrida del Mármol, presència en el Congrés Sindicalista Internacional de 1913, conferenciant anarquista i neomaltusià, redacció amb Combe del famós manifest antimilitarista de 1914, director de les protestes contra l'execució de Ferrer i Guàrdia, etc. En 1914 s'acull a una amnistia i retorna a Espanya, per Portugal, establint-se primer a Berlanga (Badajoz) i després a Sevilla, on va convalidar els seus estudis mèdics i va exercir la professió alhora que prosseguia amb les seves tasques revolucionàries convertit en puntal de l'anarquisme andalús: va participar en la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà en 1916; va ser membre del comitè local sevillà l'octubre de 1917; representà Andalusia en el congrés anarquista de 1918; va fundar i dirigir el periòdic Páginas Libres de Sevilla i presidí el comitè que desencadenà la campanya dels llogaters de 1919, per la qual cosa serà detingut i confinat amb Sánchez Rosas i altres a Fuenlabrada de los Montes (Badajoz) durant tres mesos. En 1920, després de participar en la reorganització de la CNT, serà de bell nou desterrat a Fuenlabrada de los Montes, Peñalsordo i Siruela durant dos anys, desterraments que són l'origen de l'immens prestigi amb el qual Vallina va comptar en aquesta comarca de Badajoz anomenada «la Sibèria extremenya». Més tard es va establir a Cantillana (Sevilla), on va fundar un sanatori de tuberculosos, i després a Sevilla, on va participar com a tresorer en el Comitè Nacional de la CNT (1922-1923) que va presidir Paulino Díez, fins a la seva caiguda. Quan Primo de Rivera arribà al poder, va passar mig any empresonat i serà finalment expulsat a Tànger, Casablanca i Lisboa. A la capital portuguesa va fer contacte amb Mogrovejo, Magalhaes Lima i Pérez i de bell nou la repressió l'envestí per la qual cosa tornà a Siruela, cridat pels seus habitants, des d'on va reactivar el seu prestigi com a metge i com a revolucionari. Amb la caiguda de Primo de Rivera el seu confinament va ser traslladat a Almadén, Estella i Siruela, fins que, alliberat, va viatjar per Andalusia, Catalunya i Madrid fent-se càrrec de l'ambient revolucionari. Quan el 12 d'abril de 1931 les votacions van portar la República, la va proclamar el mateix dia a Almadén (Ciudad Real) tot aixecant el poble miner, i després va partir a Sevilla, essent detingut i empresonat a Ciudad Real. Instaurada la República, va presidir el Ple Nacional de Regionals de la CNT de 1931 i es va establir a Alcalá de Guadaíra (Sevilla). Es va presentar en una candidatura republicanorevolucionària per Sevilla amb Blas Infante, Pablo Rada, Rexach i Balbontín --en 1931 es va acostar al Partit radicalrevolucionarisocialista de Balbontín i es va afiliar al grupet Junta Liberalista d'Andalusia de Blas Infante. Poc després se'l va involucrar en la vaga general sevillana i va estar tancat a Cadis tres mesos. En 1932 va crear gran tensió en la CNT andalusa quan va acusar alguns destacats militants (Miguel Mendiola Osuna, Carlos Zimmermann) d'haver traït la vaga pagesa («afer dels explosius») i la seva actuació va ser criticada per entendre's que volia portar la CNT al camp polític. Durant els anys republicans va intentar senseèxit escampar l'octubre asturià a Extremadura, va participar en el frustrat complot de La Tablada, va sorprendre amb les seves opinions sobre la reforma agrària i, poc després de l'aixecament feixista, va dirigir l'expulsió dels alcaldes reaccionaris a la comarca d'Herrera del Duque que va substituir per comitès anarquistes revolucionaris. El cop militar el va agafar a Almadén, el comitè revolucionari del qual va presidir, i va crear les milícies mineres fins que a l'agost, fart de les intromissions dels polítics, marxà a Sigüenza, a Bajatierra, a Baides, on va fer de metge de la milícia, i a Cañete, on va dirigir l'hospital cenetista El Cañizar. El febrer de 1937 passà a València i mesos més tard s'enrolà en l'Exèrcit, després de comprovar la impossibilitat de mantenir les milícies, al front d'Albacete, entre juny de 1937 i març de 1938, i a Barcelona. El gener de 1939 creua la frontera, per Massanet, iés detingut a Perpinyà. Després serà enviat a Narbona com a metge del refugi anglès d'intel·lectuals espanyols. Declarada la guerra europea, va marxar a Santo Domingo i va estar-se dos anys a la colònia de Dejabón, on va obrir una clínica per curar el paludisme i la tuberculosi dels natius; recalant finalment a Mèxic, primer a la capital i després, durant trenta anys, a Loma Bonita (Oaxaca) curant indis i camperols al Consultori Mèdic Quirúrgic Ricardo Flores Magón --es va destacar durant les inundacions de 1944--, fins que ja molt ancià es va traslladar a Veracruz (Veracruz, Mèxic) on va morir el 14 de febrer de 1970 amb grans penúries econòmiques, però sempre fidel al pensament llibertari. Encara que Vallina va ser més un activista, també va col·laborar en força publicacions: Açao Directa, Acracia,La Anarquía, Cénit,L'Espagne Inquisitorielle, Der Freie Generation, Germinal,El Heraldo de París, O Libertario, Natura, Nervio de París, Páginas Libres, El Porvenir del Obrero, El Productor,El Programa, El Proletario, El Rebelde, La Revista Blanca, Almanaque de la Revista Blanca, Solidaridad Obrera de Mèxic, Tierra y Libertad de Mèxic, Tierra y Libertad, etc.És autor d'Aspectos de la América actual (Tolosa de Llenguadoc, 1957), Crónica de un revolucionario. Trazos de la vida de Salvochea (Choisy, 1958), Mis memorias (Caracas-Mèxic, 1968-1971).
***
Pau
Vila (1977)
- Pau Vila: El 29 de juny de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Català) el pedagog, geògraf i militant anarquista Pau Vila Dinarès. Fill de Pere Vila Vilanova, teixidor acomodat de Gràcia i també federal i anarquista, va viure un temps a Alcoi i després a Terrassa. Va estar matriculat a l'escola laica de l'Ateneu Obrer de Terrassa i, cap al 1896, al Reial Col·legi Terrassenc, on començà els estudis secundaris que no acabà. Durant un temps treballà en una draperia i en una lleteria. Tot i que només havia cursat un any de batxillerat, es dedicà a l'ensenyament ja que en aquella època es descuraven els títols. Després es traslladà amb sa família a Sant Martí de Provençals, on treballà de teixidor en una fàbrica de cotó del Camp de l'Arpa. Estudiava a les nits i llegia àvidament les publicacions llibertàries (El Productor, Tierra y Libertad, etc.). Començà la seva militància anarquista en la Societat de Resistència de Carreters, del carrer Jupí de Sant Martí, barri barceloní on vivia. En aquest centre continuà la seva formació anarquista i també desenvolupà tasques propagandístiques. Assistí a les classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis amb la finalitat de preparar-se per a tècnic tèxtil. Coincidí amb Albà Rosell i Mateu Morral al Centre Federal de Cultura i tots plegats s'ajuntaren després a l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1899 creà, amb els citats i Felip Cortiella, el Centre Fraternal de Cultura, al carrer d'Abaixadors de Barcelona, i el 1902, l'agrupació Avenir. En 1902 formà part del comitè de vaga de solidaritat amb els manyans, conflicte que acabà amb molta violència. Acomiadat de la feina de teixidor després d'aquests fets, es deslligà de la vida revolucionària activa i decidí treballar en el camp de l'educació llibertària. Va fer classes a l'Ateneu Obrer de Badalona i en 1903 a l'Escola de Foment Martinenc, depenent de l'Escola Moderna, tot i que es mostrà crític amb molts conceptes i mètodes ferrerians. Després de passar per altres centres, en 1905 fundà l'Escola Horaciana, centre de gran relleu pels mètodes innovadors i on va reflectir les seves idees pedagògiques. L'escola durà fins al 1912 i els darrers temps funcionà a l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Marxà, pensionat per la Junta d'Ampliació d'Estudis de Barcelona, a Suïssa i l'estada a l'Escola de Ciències de l'Educació de Ginebra li permeté entrar en contacte amb la geografia regional francesa de Paul Vidal de la Blache i de Jean Brunhes i diplomar-se en l'Escola de Ciències de l'Educació. Aquest contacte li serví per a establir el fonament dels seus treballs sobre la geografia comarcal catalana. A partir de llavors, i amb una breu estada a Bogotà, on dirigí entre 1915 i 1918 el Gimnàs Modern, es decantà per la geografia de la qual es transformà en un important mestre. Instal·lat de bell nou a Barcelona, entrà als quadres docents de la Mancomunitat de Catalunya. En 1918 fou secretari de l'Escola del Treball i, després, director de la secció preparatòria de la Universitat Industrial, professor de geografia humana dels Estudis Normals, director de la Mútua Escolar Blanquerna i secretari dels Alts Estudis Comercials. Durant la dictadura de Primo de Rivera va interrompre la seva activitat docent i la reprengué durant la II República,època en què la Generalitat de Catalunya li confià importants tasques. Durant aquest període dictà cursos a l'estranger, va traduir i escriure obres de geografia, antropologia i pedagogia, i col·laborà en diverses revistes especialitzades, a més d'assessorar l'editorial Barcino. Durant quatre anys presidí el Centre Excursionista de Catalunya. En 1938 presidí la Societat Catalana de Geografia. En 1939 s'exilià, primer a Colòmbia, on fou professor de l'Escola Normal de Bogotà, i a partir de 1946 a Veneçuela, on realitzà una notable tasca docent i investigadora des de la direcció del Departament de Ciències Socials de l'Institut Pedagògic de Caracas i publicà importants treballs. En 1965 tornà a Catalunya, primer amb estades intermitents, i va esdevenir guia i mestre de les noves generacions de geògrafs, a més de rebre importants premis i distincions: membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1969), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1976), doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1979), etc. Entre les innombrables obres que publicà destaquen Ensayo de recuerdo y crítica de lo que fue la Escuela Horaciana (1926), La Cerdanya (1926), Resumen de geografía de Cataluña (1926-1935),Fisonomía geogràfica de Cataluña (1937),La división territorial de Cataluña (1937), Nueva geografía de Colombia (1939-1945), Geografía de Venezuela (1960-1965),Visiones geo-históricas de Venezuela (1969), Visiones geográficas de Cataluña (1962-1965), Joan Orpí (1967), Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974) i La geografia i els seus homes (1978). Pau Vila va morir el 15 d'agost de 1980 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i està considerat el fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques: Catalunya, Colòmbia i Veneçuela. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut Cartogràfic de Catalunya, a Barcelona.
***
Affonso
Schmidt de tornada d'Europa (1908)
- Affonso Schmidt:
El 29 de juny de 1890 neix al barri d'Água Fria de
Cubatão (São Paulo, Brasil;
aleshores era un districte de Santos) el periodista, narrador,
novel·lista, dramaturg
i militant anarquista Affonso Frederico Schmidt, també citat
com Afonso Schmidt. Fill d'una
família de la
petita burgesia local, sos pares es deien João Afonso
Schmidt, l'avi del qual
era un alemany que havia vingut al Brasil a ensenyar l'«art
de la guerra» als
soldats de Pere I, i Odília Brunckenn. Quan era infant sa
família es traslladà
a São Paulo (São Paulo, Brasil) i en 1904 ja feia
feinetes amb la impremta d'un
amic. En 1905 va fer la prova d'accés per a la Facultat de
Dret de São Paulo,
però finalment no cursà els estudis. En aquestaèpoca col·laborà en A
Concórdia i en O Janota.
Amb Oduvaldo Viana, publicà a São Paulo el
setmanari Zig-Zag. També
fou secretari del
periòdic O Commercio de
São Paulo. En
aquesta època treballà en la
construcció del ferrocarril São Paulo Railway
Company (Santos-Jundiaí) a l'Estat de São Paulo.
Amb gairebé 16 anys, des de São
Paulo col·laborava amb periòdics de l'interior.
En 1906, atret per les
cerimònies de possessió presidencials d'Afonso
Augusto Moreira Pena, va visitar
Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Més tard
retornà a São Paulo i estudià
al Conservatori Dramàtic Musical de la ciutat. En 1907
publicà el seu primer
llibre Lírios roxos, que
edità amb
diners de sa mare i que vengué porta a porta. Aquest mateix
any, amb 140.000
rals, tornà a anar a Rio de Janeiro des d'on
s'embarcà sense passaport cap a
Lisboa (Portugal) a bord del Benenguer-el-Grande.
A Lisboa llogà un apartament i pensà en emigrar a
Angola, però desistí a causa
dels consells en contra que rebé. Després
s'instal·là a París
(França), on
aconseguí una feina en una editorial de diccionaris
francès-portuguès. A París,
a més de gaudir de la bohèmia
artística, conegué exiliats polítics,
sobretot
russos que havien participat en la Revolució de 1905. En
aquesta època passà
problemes econòmics ja que els diners que guanyava a
l'editorial no eren
suficients per a viure i sos pares li havien d'enviar constantment
diners. Quan
la seva situació financera millorà,
gràcies al suport de l'ambaixada brasilera,
retornà al
Brasil i a Santos (São Paulo,
Brasil) decidí dedicar-se al periodisme. En 1911
fundà el periòdic Vésper
i publicà Janelas abertas,
el seu primer llibre de poesies, a més de
treballar per al diari Tribuna. En
1913 retornà, gairebé sense recursos, a Europa en
tercera classe a bord del
vaixell Garibaldi.
Desembarcà a
Gènova (Ligúria, Itàlia) i
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on
treballà
tres mesos com a corresponsal en portuguès d'una empresa
exportadora de
màquines i de peces per a fàbriques
tèxtils. Sense
feina, demanà diners per
carta als seus amics de Santos i amb 50 lliures que li envià
un,
pogué retornà
a França. Poc després, sense diners i sense on
caure
mort, envià una carta a Luiz
de Braganza, nét de Pere II, i vuit dies després
rebé 50 francs. Pensà en
allistar-se, juntament amb uns joves belgues, a la Legió
Estrangera, però va
ser rebutjat per la seva natura fràgil. Al consolat del
Brasil
de Marsella aconseguí
un bitllet per a retornar al Brasil. Quan arribà a Santos
esclatà la Gran
Guerra. Participà activament en la vaga general de 1917.
Posteriorment retornà
a Rio de Janeiro, on entre 1918 i 1924 dirigí el
periòdicAVoz do
Povo, de la
Federació Obrera. A Santos fou redactor de Folha
da Noite, Diário de
Santos i A Tribuna. En
1920 fou un dels fundadors
del «Grupo Literário Zumbi» (Astrogildo
Pereira, Sílvio Floreal, Raymundo Reys,
Maximiliano Ricardo, Everaldo Dias, Gigi Damiani, Edgard Leuenroth i
Andrade
Cadete), defensor d'un art polititzat i vinculat a les lluites socials,
i en
1922 no participà en la «Setmana d'Art
Modern» i amb son amic Monteiro Lobato
creà un grup destinat a trencar amb l'academicisme. En 1922
es casà amb Adélia
Leoni. En 1924 a São Paulo treballà en els diarisFolha de São Paulo i O Estado
de São Paulo, on romangué fins a la
seva mort. En 1928 fou l'editor de Romance-Jornal.
Per a la Folha de São Paulo
publicà les novel·les
per lliuraments A sombra de Júlio
Frank,A marcha i Zanzalá.
Col·laborà, al costat d'Edgard Leuenroth, Oreste
Ristori, João
Jorge Costa Pimenta i Astrogildo Pereira, en els periòdics
anarquistes més
importants de l'època, com a ara A
Plebe,A Lanterna i A
Vanguarda. Realitzà diverses campanyes contra el
feixisme i el
clericalisme. En la dècada dels quaranta, amb
Mário Graciotti, participà en la
creació de l'editorial popular «O Clube do
Livro». En 1942 publicà el llibre Colonia
Cecilia. Uma aventura anarquista na
America, on narra de manera novel·lada la
història de la Colònia Cecília i
del seu promotor Giovanni Rossi (Cardias).
En 1950 es casà amb l'escriptora Maria José da
Silva. En 1954 viatjà a Estocolm
(Suècia) i en 1955 a Moscou (Rússia, URSS) com a
membre del Congrés
Internacional d'Intel·lectuals. Trobem articles seus en
infinitat de publicacions
periòdiques, com ara Fundamentos,Paulistania, etc. Durant sa vida
publicà
més de quaranta llibres (poesies, novel·les,
cròniques, comtes, autobiografies,
etc.), entre elles Miniaturas
(1907),O Evangelho dos Livres (1920), Mocidade (1921), Brutalidade
(1922), Os
impunes (1923), As levianas
(1923), O Dragão e as virgens
(1927),Garoa (1932), Pirapora
(1934), Poesias
(1934), Zanzalá (1938), A
marcha. Romance da Abolição (1941), O
tesouro de Cananéia (1941), O
assalto
(1945), Poesia (1945), O retrato de Valentina (1947), A primeira viagem (1947), O
menino Felipe (1950), Os
saltimbancos (1950), Dedo nos labios
(1953), São Paulo de meus amores
(1954), Zamir. Viagem ao mundo da paz
(1954), Bom tempo (1956), A dactilógrafa (1958), A
locomotiva. A outra face da revolução de 1932
(1960), etc. En 1963 rebé el Premi
Juca Pato, atorgat per la Unió Brasilera de Escriptors (UBE)
i l'any següent
presidí aquesta organització. Fou soci fundador
del Sindicat de Periodistes de
l'Estat de São Paulo i membre de l'Institut
Històric i Geogràfic de Santos i de
l'Acadèmia Paulista de Lletres, institució que
presidí. Affonso Schmidt va
morir d'un edema pulmonar agut el 3 d'abril de 1964 en una
ambulància camí de
l'hospital a São Paulo (São Paulo, Brasil) i fou
enterrat al cementiri d'Araçá.
En 2009 el seu municipi natal de Cubatão creà la«Setmana Afonso Schmidt» en el
seu honor. El seu arxiu personal va ser donat per sa família
a la Biblioteca
Municipal de Cubatão.
Affonso
Schmidt
(1890-1964)
***
Necrològica
de María Ascaso Budría apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 29 de desembre de 1955
- María Ascaso
Budría: El 29 de juny de 1900 neix a Quinto de
Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista María Ascaso Budría. De
família anarquista, son germà fou
el destacat anarcosindicalista Joaquín Ascaso
Budría. Des de 1917 afiliada a la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
participà en les lluites obreres de
1918 a Saragossa. Fou tancada en diverses ocasions a la capital
aragonesa. A
partir de 1925 s'instal·là a Barcelona
(Catalunya), on també patí presó, en
alguna ocasió amb sa germana Lorenza, durant la dictadura de
Primo de Rivera.
Son company fou el militant anarcosindicalista Miguel
Jiménez Herrero. En 1939,
amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb son
company. María Ascaso
Budría va morir el 16 de desembre de 1955 a l'Hospital
Broussais de París (França)
a resultes d'una greu intervenció quirúrgica i
fou enterrada tres dies després
a la capital francesa. A vegades es confonen les dades
biogràfiques amb sa cosina
Maria Ascaso Abadía, germana de Francisco Ascaso
Abadía.
***
Martí Escalé Sallent
- Martí
Escalé Sallent: El 29 de juny de 1912
neix a Artés (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista
Martí Escalé Sallent. Tècnic de
teixits, formà par
de la Federació Sindical Tèxtil «El
Ràdium» i en 1936 va ser un dels
artífex de
l'adhesió d'aquesta organització en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al
Congrés de Saragossa de la CNT.
Lluità com a milicià en la guerra civil i en
1939, amb el triomf feixista,
creuà els Pirineus, passant pels camps de
concentració de Vernet i Sètfonts.
Durant l'Ocupació, buscat per la Milícia
feixista, es va refugiar a Andorra. Després
de la II Guerra Mundial, va ser un dels organitzadors de la
Federació Local de
Pàmies de la CNT i va ser nomenat en diverses ocasions
membre del Comitè
Departamental de la CNT en l'Exili. Martí Escalé
Sallent va morir el 7 de juny
de 1980 a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) i va ser
enterrat dos dies després.
Deixà companya, Carme, i descendència.
Martí Escalé Sallent (1912-1980)
***
Francisco
Añón Sánchez
- Francisco
Añón
Sánchez: El 29 de juny de 1915 neix a Ubrique
(Cadis, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Añón
Sánchez. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), en 1936 formava part, com a saxofonista,
d'un grup
de joves que havia creat una petita orquestra popular i que va fer el
seu
primer concert en els actes del «Primer de Maig»
d'aquell any. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, pogué salvar-se de ser
assassinat i passar
a zona republicana, arribant a Catalunya. En 1939, amb el triomf
franquista,
creuà els Pirineus i va ser internat al camp de
concentració de Sant Cebrià.
Posteriorment va ser enrolat en la 139 Companyia de Treballadors
Estrangers
(CTE). El juny de 1940 va caure presoner dels alemanys i va ser enviat
a un
Stalag a Angulema (Poitou-Charentes, França). El 24 d'agost
de 1940 va ser
deportat en un dels primers combois, sota la matrícula
3.828, al camp de
concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria). Més tard passà al camp
auxiliar de Gusen, on restà fins al seu alliberament per les
tropes aliades el
5 de maig de 1945. Milità en la CNT d'Andalusia en l'exili i
en 1947 era membre
de la Federació Local de París
(França) de la CNT de tendència«col·laboracionista». També
fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i
Interns Polítics (FEDIP). Durant un viatge a la
Península, Francisco Añón
Sánchez patí el 23 de juliol de 1980 una crisi
cardíaca a Torremolinos (Màlaga,
Andalusia, Espanya) i va morir el 30 de juliol d'aquell any a
Màlaga
(Andalusia, Espanya).
Pedro Fernández Eleta (al mig) amb dos companys al front d'Aragó en 1936
- Pedro Fernández Eleta: El 29 de juny de 1919 neix a Torneros (León, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Pedro Fernández Eleta, també conegut com El taxista, ofici al qual va dedicar sa vida. Fill d'un ferroviari, va tenir vuit germans fruit de dos mares ja que son pare s'havia tornat casar després d'enviduar. La família vivia al barri dels Chiflaos, entre San José i Torrero, i va començar fent feina com a forner i després com a mecànic. El 19 de juliol de 1936, amb son germà Cándido, va repartir pamflets cridant a la vaga general mentre al cas vell de la ciutat es produïen tiroteigs. Van amagar-se dels feixistes a Saragossa durant dos mesos i van ser testimoni de les execucions de companys per les tropes franquistes. El 30 de setembre de 1936 un grup de 10 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --entre els quals es trobaven Pedro i Cándido Fernández,Ángel Marí, Ángel Cebrián, Francisco Sanclemente Bernal, Ramón Maza i Santiago el autobuserico--, armats amb dos pistoles i un revòlver, van emprendre la perillosa missió de passar-se a la zona republicana seguint la línia del ferrocarril d'Utrillas en direcció a Fuendetodos; van aconseguir arribar a la localitat l'endemà, després de passar sota el foc de les metralladores dels requetès i gràcies a un grup de la CNT-FAI que va sortir en descoberta al seu encontre --entre els seus salvadors es trobava el company cenetista de Valdealgorfa (Terol) Francisco Fuster. Recuperats de les seves ferides i dels peus destrossats de la caminada a Azuara, marxen a Lécera i després a Alcanyís on van informar de la situació saragossana. Pedro Fernández es va integrar en la centúria «Regeneración», després I Regiment Confederal. A proposta de les centúries aragoneses de Sadurní Carod i de Buenaventura Durruti es van entrenar 300 milicians a la Puebla de Hijar per preparar un atac guerriller a l'interior de Saragossa que va ser desestimat per l'Alt Comandament, en favor d'un model de guerra clàssica de posicions i d'atacs frontals que esgotarien tota esperança de victòria militar al front aragonès. Amb la forçosa militarització, va abandonar el front i va marxar a Barcelona, mentre son germà Cándido es va integrar com a tinent en la II Companyia del II Batalló de la XXV Divisió Ortíz. Cándio Fernández Eleta va caure en combat amb 27 anys en la fallida ofensiva contra Saragossa d'agost de 1937, coneguda com «La Batalla de Belchite», durant l'intent de prendre la posició del Monte Sillero. Pedro Fernández, mentrestant, va recórrer tots els fronts de guerra com a xofer del Cos de Tren, convertit en Batalló de Transport Confederal. Va connectar Barcelona amb Madrid, repartí El Combatiente del Este de la XXVI Divisió Durruti, va acompanyar dos periodistes francesos a la batalla de Teruel, portà subministraments i tropes des de Mora a la batalla de l'Ebre i, ja amb la retirada de Catalunya, va creuar la frontera francesa amb el seu camió carregat de refugiats. Va ser internat als camps d'Agde, Sant Cebrià i Argelers, i sortí com a treballador forçat per a la construcció d'una fàbrica de pólvora a Saint Librade. Després va ser deportat i va arribar a Figueres amb tren, on tot el comboi va ser lliurat a la Guàrdia Civil. Va ser tancat a diversos camps de concentració (La Carbonera, Miranda de Ebro, Valdenocada), per acabar empresonat a la temible presó saragossana de Torrero, on va ser sotmès a Consell de Guerra i condemnat a mort. Commutada la pena per la de 30 anys i després per la de 20, va estar tancat tres anys, després dels quals va sortir en llibertat vigilada adscrit al Batalló Disciplinari núm. 35 de treballs forçats per a construir la connexió per ferrocarril a l'aeroport. Després va ser obligat a fer tres anys de servei militar obligatori a Jaca. En 1977 va participar amb un grup de vell militants cenetistes en un míting a Tolosa de Llenguadoc, on va trobar companys que no havia vist de feia dècades. Fent de taxista, va participar activament en la reconstrucció de la CNT a Aragó des del Sindicat de Transports. Pedro Fernández Eleta va morir el 29 d'agost de 2006 a Saragossa (Aragó, Espanya). La seva vida va ser font d'inspiració de la novel·la Los inocentes de Ginel (2005), de l'escriptor Ricardo Vázquez-Prada.
---
