Anarcoefemèrides del 23 de juny
Esdeveniments
Cartell del mítng
d'homenatge a Voltairine de Cleyre
- Homenatge a Voltairine de Cleyre: El 23 de juny de 1912 té lloc al Labor Lyceum Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), organitzat per la Radical Library, un míting d'honor en memòria de l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista nord-americana Voltairine de Cleyre, que havia finat tres dies abans a Chicago (Illinois, EUA). Hi van intervenir, entre d'altres, Geo. Brown, J. C. Hannon i H. Wineberg.
***
Cartell
anunciador de les conferències
- Conferències de
Mauricius: El 23 de juny de 1921 s'engegà a la
Sala de la Unió dels Sindicats
de París (França) un cicle de tres
conferències sobre el règim soviètic a
càrrec
del propagandista anarquista Maurice Vandamme, més conegut
com Mauricius. El juliol de 1920,
enviat per
la Federació de Ferroviaris i pel Comitè per a
l'Adhesió a la III
Internacional, viatjà, juntament amb Clément
Charles, a la Rússia soviètica per
assistir-hi al II Congrés de la Internacional Comunista.
Denunciat com a«sospitós», va ser detingut en arribar a
Rússia i condemnat a mort, però
gràcies a la intervenció de diversos
sindicalistes francesos, va ser alliberat.
Al seu retorn, el 5 de març de 1921, va ser detingut per
irregularitats en el
seu passaport. Per explicar tota la seva aventura organitzà
un cicle de tres
conferències a la Sala de la Unió dels Sindicats
de París: la primera, el 23 de
juny de 1921, titulada «Le Régime des Soviets.
L'organisation soviétique et la
vie actuelle en Russie» (El Règim dels Soviets.
L'organització soviètica i la
vida actual a Rússia); la segona, el 30 de juny, titulada«Le syndicalisme en
Russie et les forces antibolchevistes. Les
socialistes-révolutionnaires et les
anarchistes» (El sindicalisme en Rússia i les
forces antibolxevics. Els
socialistesrevolucionaris i els anarquistes); i la tercera, el 7 de
juliol,
titulada «Le bolchevisme en France. L'adaptation du
bolchevisme au moviment
révolutionnaire français. Conclusions»
(El bolxevisme a França. L'adaptació del
bolxevisme al moviment revolucionari francès. Conclusions).
En 1922 publicà el
llibre Au pays des Soviets, neuf mois
d'aventures, on explica el seu viatge i la seva
opinió sobre la Revolució
russa.
Naixements
Benoît Malon
heliografiat per Dujardin
- Benoît Malon: El 23 de juny de 1841 neix a Précieux, a prop de Montbrison (Forez, Arpitània), el periodista, membre de la Internacional, communard i diputat Benoît Malon. Sos pares eren pobres jornalers. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix«lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886),Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.
***
Portada
de la primera edició del llibre de Lanjalley
- Paul Lanjalley: El
23 de juny de 1848 neix a París (França) el
periodista internacionalista i anarquista Paul Lanjalley. A partir de
1863
ocupà un petit càrrec de funcionari en el
Ministeri de Finances. Des de 1868
assistí a totes les reunions dels grups revolucionaris
parisencs i formà part
activa de l'oposició socialista sota el Segon Imperi. En
1871, quan esclatà la
Comuna de París ja era membre de l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT). Va estar molt lligat a revolucionaris francesos, com ara
Vermorel,
Avrial, Marc Gromier, Jean-Joseph Barberet, Héligon, Gustave
Jeanneret, Benoît
Malon i Murat, entre d'altres. Durant la Comuna de París no
ocupà cap càrrec
públic, però es dedicà a fer una
crònica dels fets revolucionaris dia a dia
fent servir els seus testimonis i d'altres protagonistes i abundant
documentació de diferents organitzacions
(Federació Republicana de la Guàrdia
Nacional, Comitè Central Federal, AIT, etc.). Amb tot aquest
material, el
mateix 1871 publicà, amb Paul Corriez, el llibre Histoire
de la Révolution
du 18 mars, considerada la primera història sobre
la Comuna de París
favorable a la revolució i no hostil als communards
--dos anys després
va ser traduïda al rus. Gràcies a ell, quan es
desencadenà la repressió de les
forces de Versalles contra els insurgents de la Comuna,
salvà nombrosa
documentació de diverses societats obreres.
Reivindicà l'organització obrera
(sindicats, cooperatives de producció, etc.) i la vaga com a
inevitable, ja que
d'altra manera els patrons no cedeixen davant les reivindicacions
proletàries. Col·laborà
com a periodista, sobretot amb qüestions obreres, en nombroses
publicacions socialistes
i llibertàries, com ara La Réforme,Le Cri du Peuple, Le
Vengeur, Le Rappel, La
Vérité, La
Répúblique des
Travailleurs, La Constitution, La
République Française i Le
Corsaire, entre d'altres. Mantingué una estreta
col·laboració amb la
Federació del Jura de l'AIT i amb el seu òrgan
d'expressió, Bulletin de la
Fédération Jurassienne, encara que la
Secció de Propaganda de l'AIT de
Ginebra denuncià la seva«moderació». Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Galileo
Palla
- Galileo Palla: El 23 de juny de 1865 neix a Aulla (Toscana, Itàlia) l'activista anarquista Galileo Palla, també conegut com Venerio Landi. Ja de jovenet es traslladà a Massa i s'adherí a les idees internacionalistes antiautoritàries que actuaven a la capital de Massa Carrara. En 1883 marxà, amb altres companys llibertaris, a Nàpols per ajudar la població que patia una epidèmia de còlera. De bell nou a Toscana, s'instal·là a Florència i participà en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. Fugint de la detenció, abandonà Florència, on el 30 de juny de 1885 l'Audiència d'aquella ciutat el va condemnar en rebel·lia a 23 mesos de presó i a 100 lires de multa per un delicte de premsa. La tardor d'aquell any s'embarcà cap a Amèrica, amb altres destacats militants anarquistes que volien exiliar-se: Errico Malatesta, Cesare Agostinelli, Agenore Natta, Francesco Pezzi i Luisa Minguzzi. En 1889, després de recórrer l'Uruguai i l'Argentina --a Buenos Aires va ser tancat per falsificació de moneda, però després alliberat per manca de proves; més tard acompanyà Malatesta a la Patagònia i a la Terra del Foc--, decidí retornar a Europa. Durant un temps s'establí a Niça, on amb Malatesta, entre 1889 i 1890, formà part del grup editor del periòdic L'Associazione, el gerent del qual era Giacomo Fataut. Obligat a abandonar França, acompanyà Malatesta a Anglaterra. Arran de la Llei d'amnistia votada en 1887, en 1890 pogué retornar a Itàlia, després de passar per París. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Errico Malatesta, Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). L'1 de maig de 1891, sota el nom de Venerio Landi, participà en la manifestació organitzada pel Cercle Socialista Anarquista a la plaça Santa Croce di Gerusalemme a Roma, on arrengà, amb Amilcare Cipriani, la gentada i va fer una crida a la revolució. Detingut set dies després, fou encausat en el«Procés dels 61» i el 24 de març de 1892 va ser condemnat pel Tribunal de Roma a dos anys i vuit mesos de presó per«associació de malfactors i incitació a la revolta i al delicte». En una apel·lació el juliol d'aquell any, obtingué la revocació de la pena, però va ser condemnat en un nou procés a 18 mesos de presó per «violència i resistència a l'autoritat». Un cop lliure, retornà a Massa Carrara, on desencadenà una campanya contra el parlamentarisme. El 5 de desembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Massa a un any de presó per«resistència al reclutament» i enviat al I Regiment de Granaders establert a Chieti i, poc després, a causa del seu tarannà insubmís, a una companyia disciplinaria de Portoferraio, on va intentar, sense èxit, evadir-se. L'1 de febrer de 1895, un cop alliberat, se li va assignar la residència per cinc anys a Porto Ercole. El 24 de març d'aquell any aconseguí fugir, però fou detingut a Cecina i condemnat a quatre mesos i 25 dies de reclusió. Espiada la pena, va ser desterrat a l'illa de Favignana, on el 28 de maig de 1896 aconseguí evadir-se amb cinc companys i arribar a Tunísia, on demanà asil polític. El 5 de juny de 1896 la policia francesa el detingué, amb altres militants (Fibbi, Melinelli, Pezzi, Selvi, etc.), i el lliurà a les autoritats italianes. Se li assignà residència fins al 30 de setembre de 1900 i el 4 d'octubre retornà a Massa, on s'integrà en el moviment anarquista de la ciutat. Treballà, d'antuvi, en una fleca de son germà i després com a picapedrer de marbre a la Colonnata di Carrara i a Forno di Massa. El 27 de març de 1902, arran d'un accident laboral a la pedrera on va morir un obrer, va difondre un pamflet denunciant les condicions de treball dels marbristes. El 28 de setembre d'aquell any participà a Carrara en una manifestació, en la inauguració de la Cambra del Treball i en el descobriment d'una placa en memòria dels màrtirs del treball. També fou nomenant membre d'un organisme paritari encarregat de negociar els conflictes laborals a les pedreres de marbre. Amb l'arribada al poder del feixisme, completament aïllat, va ser objecte d'innombrables persecucions. Davant la impossibilitat de trobar feina, aconseguí obrir un forn de pa a Marina di Massa, però les vexacions per part dels escamots feixistes no minvaren. Galileo Palla va morir el 14 de setembre de 1944 a l'hospital de Carrara (Toscana, Itàlia).
***
Foto
policíaca de Maria Zanini (18 de març de 1894)
- Maria Zanini: El
23 de juny de 1865 neix a Torí (Piemont, Itàlia)
l'anarquista il·legalista
Maria Zanini, també coneguda com Maria
Milanaccio, pel nombre del seu marit del qual era
vídua. Sos pares es deien
Antonio Zanini i Paolina Bourgnio. Es guanyava la vida com a costurera
i cuinera.
Establerta a París (França), entre 1892 i 1893
formà part del grup anarquista
il·legalista encapçalat per Léon Ortiz
(«Banda Ortiz»), en el qual,
probablement, actuava com a receptora de béns robats.
L'octubre de 1893
s'instal·là al número 1 del bulevard
Brune del XIV Districte de París amb una
part de la banda (Paul Chiericotti i la seva companya Annette
Soubrié, Victorine
Belloti i son fill Louis); és aquí on
emmagatzemava els botins dels robatoris.
A començament de 1894 albergà son company
l'anarquista Orsini Bertani. Després
de l'agafada de la banda el 18 de març de 1894, va ser
detinguda i empresonada.
Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjada amb tota la«Banda Ortiz» per
l'Audiència del Sena en l'anomenat«Procés dels Trenta» i, defensada per
Blondeau, va ser absolta del delicte d'«associació
criminal», però amb una
ordre d'expulsió del país signada el 2 de maig de
1894. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Marc
Pierrot llegint Le
Temps Nouveaux
- Marc Pierrot: El 23 de juny de 1871 neix a Nevers (Borgonya, França) el metge i militant i propagandista anarquista Marc Pierrot. En 1891, estudiant medicina a París, s'adhereix al grup dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), i cinc anys més tard obté el doctorat. Esdevingut anarquista, militarà en el sindicalisme revolucionari i editarà nombrosos fullets de propaganda, tot col·laborant en Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, serà enviat com a metge a Sèrbia, acabant la guerra a França. Va ser un dels signataris del «Manifest dels Setze», favorable a la intervenció armada. En 1919 va reeditar Le Temps Nouveaux i seguidament publicarà la revista Plus Loin, que sortirà fins al 1939, i que va comptar entre els seus col·laboradors al seu amic Paul Reclus. Va participar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. En 1936 es lliura a Espanya i pren part en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin. Durant la guerra es denunciat com a jueu, encara que no ho era, però sí sa companya lituana, amb qui tenia dues filles, i foren empaitats. A començaments de 1944 es van retrobar a Compiègne. Marc Pierrot va morir el 19 de febrer de 1950 a París (França) arran d'una malaltia, sempre fidel al seu ideal llibertari. Entre les seves obres podem destacar: Syndicalisme et révolution (1908), Sur l'individualisme (1911), Travail et surmenage (1911),Le Parlementarisme contre l'action ouvrière (1912), Syndicalisme et socialisme (1913). Sa filla, Cécile, n'ha reunit i reeditat alguns textos sota el títol: Quelques études sociales (1970).
***
Martins
Fontes
- Martins Fontes: El 23 de juny de 1884 neix a Santos (São Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut com Zezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Fou fill d'Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat de Assis; Nogueira da Gama, a Jacareí), i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias, Paiz, Careta,Diabo, Kosmos, Tagarella, Esparadrapo, etc.) El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da imitação em síntese) a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de l'Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d'Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d'altres països americans (Argentina, Uruguai, EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya, Itàlia, Portugal). Col·laborà en nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário Popular, Diário de Santos, Cidade de Santos, O Bandeirante, etc. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 25 de juny de 1937 a Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.
***
Notícia de la condemna de Marius Aceste apareguda en el diari parisenc Le Temps del 6 de gener de 1913
- Marius Aceste: El 23 de juny de 1889 neix a Londinières (Alta Normandia, França) l'antimilitarista, sindicalista i anarquista Marius Lucien Aceste. Fill d'un comerciant, treballà d'estibador a La Havre. Membre del grup anarquista de La Havre, fou un dels membres destacats del Sindicat Autònom d'Estibadors. Antimilitarista, el 3 de gener de 1913 va ser condemnat pel II Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a dos anys de presó i a cinc anys de residència controlada per robar, agredir i ferir el sotsoficial Gaston Est, del XI Regiment d'Artilleria, l'1 de novembre de 1912 a Versalles; dos companys seus, Henri Mallet i Émile Jodelais, van ser condemnats a un any de presó. Quan la Gran Guerra, fou soldat reservista de la II Companyia del IV Regiment d'Infanteria i destacà per la seva audàcia i valor, i per accions de guerra va ser condecorat. En 1917 es casà a La Havre. Entre abril i maig de 1931 va estar empresonat 40 dies per «entrebancar la llibertat del treball» durant una vaga del sector entre el febrer i el març anterior. Bon orador, va ser elegit membre de la comissió administrativa d'enllaç amb el sindicat unitari, encara que minoritari a Rouen (Alta Normandia, França), durant les vagues de 1932. En les eleccions sindicals de 1933 sortí en segona posició darrera Léon Carlier i el 13 d'abril d'aquell any va ser elegit tresorer adjunt del sindicat. Partidari de pactar amb els comunistes, s'enfrontà a la majoria de l'organització i la seva autoritat minvà considerablement. Marius Aceste va morir el 5 de juny de 1982 a Le Havre (Alta Normandia, França).
***
Notícia
de la detenció de Petrus Gayte apareguda en el diari
parisenc La
Lanterne del 24 d'octubre de 1921
- Petrus Gayte: El 23 de juny de 1896 neix a Saint-Jean-la-Vêtre (Roine-Alps, Occitània) el metal·lúrgic anarquista i sindicalista Petrus-Jean-Marie Gayte. Sos pares es deien Jean-Marie Gayte, esclopaire, i Marie-Christine, mestressa de casa. Entre 1917 i 1918 va ser mobilitzat a l'Arsenal de Roanne (Roine-Alps, Occitània). El 23 d'octubre de 1921 va ser detingut amb una vintena de companys durant una manifestació a Marsella (Provença, Occitània) en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Durant els anys trenta vivia a Campagne Bertrand, al barri marsellès de Saint-Antoine, i fou, amb Joseph Moine, un dels principals animadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Marsella. En aquests anys col·laborà en Le Combat Syndicaliste i en Le Libertaire. També milità en el grup anarquista del barri de Saint-Antoine i en 1937 en va ser nomenat secretari. En 1936 col·laborà econòmicament amb el Comitè Anarcosindicalista en suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El gener de 1937 fou un dels responsables del butlletí-pamflet L'Action Directe de Marsella. Durant la II Guerra Mundial regentà un magatzem de bicicletes al camí de Vallon des Tuves de Marsella. El 27 d'abril de 1944 es casà amb Léonor Bosch a Marsella. Poc després de la seva separació, Petrus Gayte va ser trobat penjat el 28 d'octubre de 1951 a Marsella (Provença, Occitània), sense saber-se finalment si s'havia suïcidat o havia estat assassinat.
***
Enzo
Donati
- Enzo Donati: El
3 de juny de 1903 neix a Parma (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
lluitador antifeixista Enzo Donati. Sos pares es deien Giovanni Donati
i Aida
Leurieri. Només pogué assistir a les primeres
classes de primària. Durant la
seva joventut visqué al barri parmesà de Borgo
Naviglio i es guanyà la vida com
a obrer vidrier. En 1924 emigrà legalment a
França per motius laborals i
s'establí a París, on
freqüentà subversius parmesans i exiliats
polítics. El 5
de setembre de 1929 va ser condemnat a 15 dies de presó i a
una multa per«rebel·lió i ultratge als
agents». En 1937 marxà cap a Espanya per lluitar
contra l'aixecament franquista i s'integrà en les Brigades
Internacionals.
Segons altres fonts, sota el nom de Rienzo
Donati, nascut el 28 d'agost de 1903 a Parma,
formà part d'una unitat de
milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època el seu
nom figura en el butlletí de
recerca de subversius classificat com a«comunista». Segons algunes fonts,
formà par del servei de rereguarda republicà,
sobretot a partir de 1938, quan
s'integrà en el Batalló de Fortificacions de la
45 Brigada Mixta de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. El febrer de 1939,
quan el triomf
franquista era un fet, retornà a França i va ser
reclòs al camp de concentració
de Argelers, on formà part del grup llibertari
clandestí «Libertà o Morte».
Més
tard va ser traslladat al camp de concentració de Gurs.
Entre desembre de 1939
i gener de 1940 fou voluntari de guerra en l'exèrcit
francès, enquadrat en el
III Batalló del XII Regiment Estranger establert a
Barcarès. Segons un informe
dels serveis d'intel·ligència estalinistes del 22
de març de 1940, va ser
qualificat d'«enemic del Partit». Posteriorment va
ser traslladat a batallons
de treball al front, fent feina a les fortificacions de Dunkerque
(Flandes del
Sud). Va ser fet presoner pels alemanys i, segons una
informació d'agost de
1941 de l'ambaixada italiana a Berlín, basada en
informacions rebudes per les
autoritats nazis, va ser enviat com a presoner civil al camp de
concentració de
Mauthausen, encara que
el seu nom no
apareix en les llistes oficials de presos d'aquest camp. Segons un
registre de
l'Ajuntament de Parma, Enzo Donati va morir el 21 de gener de 1942 al
camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), encara que altres
informacions apunten que va ser afusellat per la Gestapo en 1941 a
París
(França).
***
Jean-Pierre
Jacquinot
- Jean-Pierre
Jacquinot: El 23 de juny de 1939 neix a Le Havre (Alta
Normandia, França)
l'anarquista i anarcosindicalista Jean-Pierre Jacquinot, conegut com Labbé.
Sos pares es deien Pierre,
mariner, i Jeanne. Entre 1956 i 1961 treballà embarcat com a
mariner en
vaixells de comerç i en aquest període estava
sindicat en
la Confederació
General del Treball (CGT). Descarregador del moll de
professió
des del 1961,
fou present en les lluites obreres del Sindicat d'Estibadors de la CGT.
Va ser a la biblioteca d'aquest sindicat on descobrí els
clàssics anarquistes
(Proudhon, Bakunin, Kropotkin, etc.). Durant els anys seixanta va ser
un dels
animadors del grup anarquista «Jules Durand» de Le
Havre,
milità en la
Federació Anarquista (FA) i col·laborà
en Le
Monde Libertaire. En aquest període
participà activament en les campanyes
atiades per Louis Lecoin contra el franquisme i en la lluita contra les
accions
de la ultradretana Organització Armada Secreta (OAS). Fou
amic de May
Picqueray, Robert Jospin i Gaston Leval, entre d'altres. El maig de
1978 va ser
nomenat director del periòdic Le
Libertaire. Revue de synthèse anarchiste
(1978-2005), de Le Havre, òrgan de«síntesi anarquista», a l'estil de Volin
i de Sébastien Faure, editat pels
grups «Atelier du Soir»,«Germinal», «Jules Durand» i
individualitats de la FA
(Maurice Laisant, etc.), en desacord amb l'orientació
d'aquesta federació i
que fou l'origen de la creació de la nova
organització, Unió dels Anarquistes
(UdA). Després del Congrés de la UdA portat a
terme en 1993 a Dijon (Borgonya,
França), fou exclòs d'aquesta
organització, decisió que fou ratificada l'any
següent en el congrés de
Saint-Léger-les-Vignes. El setembre de 1995, amb el
grup «Jules Durand» i algunes individualitats,
participà en la creació de la
Coordinació Anarquista (CA), que restà inoperant
en 2001. El novembre de 2005,
per qüestions econòmiques, abandonà
l'edició en paper de Le Libertaire
i fou substituïda per una versió digital. Estibador
retirat, a partir de
2001 milità en la
Federació Local de Le Havre de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
França, de la qual va ser nomenat assessor dels treballadors
(Conseiller du
Salarié), destacant pels seus consells encertats. El maig de
2011, malgrat la
seva deteriorada salut, participà en
l'organització de la trobada «Anti
G-8/Deauville».
D'educació autodidacta --només tenia el
certificat d'estudis primaris--,
s'especialitzà en la història del moviment obrer
de Le Havre --Histoire méconnue et
oubliée du syndicalisme
havrais, 110 ans d'anarchie au Havre (1993, dos volums) i Les congrès ouvriers de 1880.
Jean-Pierre Jacquinot va morir el 14 de juliol de 2011 a Le Havre (Alta
Normandia, França) i fou incinerat el 21 de juliol. Es
definia com a
individualista des del punt de vista filosòfic,
anarcosindicalista pel que feia
l'organització i comunista llibertari en la finalitat.
Defuncions
Jules Lermina
- Jules Lermina: El 23 de juny de 1915 mor a París (França) el periodista, historiador, crític literari, escriptor de novel·les populars, anarquista i ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el pseudònim de William Cobb. Havia nascut el 27 de març de 1839 a París (França). Quan tenia 19 anys es va casar i a l'any següent ja era pare de família, fet pel qual va haver de deixar els seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos oficis (policia, banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat sense èxit alguns negocis, en 1859 començà de manera professional la seva carrera periodística, col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène,Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le Soleil–del qual va ser redactor en cap entre 1865 i 1866–, etc. En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le Corsaire, que patí nombroses censures i multes. Per la seva militància socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i comptà amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic republicà Satan, que va ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868 publicà diversos llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per Pierre-Joseph Proudhon, publicà el fullet incendiari Questions sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers! Aquest mateix any va ser condemnat a dos anys de presó per haver reclamat públicament la condemna de l'emperador Napoleó III a treballs forçats, però fou alliberat arran de la proclamació de la III República francesa. S'allistà a l'exèrcit i combaté els prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871 participà en la Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria durant la insurrecció. Després de la guerra es consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le Petit République Française, La Presse i altres periòdics. A partir dels anys 1889, influenciat pel científic i espiritista William Crookes, s'introduí en el món de l'ocultisme i l'esoterisme, impartint conferències i participant activament en el Grup Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el llibre La science occulte, magie pratique, révélation des mystères de la vie et de la mort (1890) i col·laborant en publicacions afins, com ara L'Initiation (1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una dilatada obra, que compren novel·les d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas; policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe; contes ocultistes i fantàstics; un Dictionnaire universel illustré, biographique et bibliographique (1885) i un Dictionnaire thématique français-argot (1900), entre d'altres. També va traduir diverses obres de William Shakespeare. Entre les seves obres historicopolítiques destaquen La Révolution (1868), Alphonse Baudin, représentant du peuple, mort le 3 décembre 1851 (1868), Histoire anecdotique illustrée de la révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E. Faure), Histoire de la misère, ou le Prolétariat à travers les âges (1869), Fondation de la République française 1789-1848-1870. Histoire de cent ans (1882, tres volums), La France martyre, documents pour servirà l'histoire de l'invasion de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national (1888), Question sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du cléricalisme. I. L'Église sanglante. II. L'Église ignorante (1900). El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França) li va publicar el seu llibre L'ABC du libertaire, obra que també sortí per lliuraments en Le Libertaire, i que tingué nombroses reedicions.
***
Necrològica
d'Henri Baude apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de novembre de 1966
- Henri Baude: El
23 de juny de 1966 mor a Niça (País
Niçard, Occitània) l'anarcosindicalista
Henri Marcel Baude. Havia nascut el 22 de febrer de 1939 a Marsella
(Provença,
Occitània). Sos pares es deien Lucien Boude i de Marie
Louise Couffin. Obrer
de la construcció, vivia a Cantaron (País
Niçard, Occitània) i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Niça. Henri Baude va morir el 23 de juny de 1966 a
Niça (País Niçard,
Occitània), amb 26 anys, víctima d'un accident de
feina. Inocencia Castaño Trallero, filla del
militant José Castaño, era sa companya.
***
Louis Lecoin a la seu
de Liberté
- Louis Lecoin: El 23 de juny de 1971 mor a París (França) el militant anarquista i antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a França. Havia nascut el 30 de setembre de 1888 a Saint-Amand-Montrond (Centre, França) en una família modesta. De jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy, a prop de Morlac, d'on va sortir diplomat en agricultura. En 1905 va instal·lar-se a París on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador. En aquestaèpoca, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista. Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga. Un Consell de Guerra a Bourges el va condemnar de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920. Es va casar amb Marie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran al Midi. L'agost de 1921 va assistir a Lille al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res. Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota d'extrema violència adreçada al president Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Evidentment va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el govern a cedir i només va passar sis mesos empresonat. Durant el «Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels «tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes espanyols, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes. Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, el setembre de 1939, va publicar un pamflet amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943. En 1958, després de la mort de sa companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París. Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970. Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons. Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats. Però la campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial. Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat. El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el govern va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin que va assistir a la discussió parlamentària. L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat. Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció. Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral. En 1964 va ser proposat per al premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King. Louis Lecoin va morir el 23 de juny de 1971 a París (França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise; entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant.
---
