Anarcoefemèrides
del 22 de juny
Esdeveniments
Louise Michel
després de la seva deportació a Nouméa
(Nova Caledònia, 1873-1880)
- Judici contra Louise Michel: El 22 de juny de 1883 la destacada militant anarquista Louise Michel, detinguda en la manifestació d’aturats del 9 de març de 1883 que va assaltar tres fleques, és jutjada a l'Audiència del Sena de París (França), fet que serà aprofitat per a una gran reivindicació anarquista. Louise Michel va ser condemnada a sis anys de presó.
Naixements
Gaston Crémieux
- Gaston Crémieux: El 22 de juny de 1836 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el periodista i advocat republicà radical, blanquista, proudhonià i communard Gaston Crémieux. Fill primogènit d'una família nombrosa d'un modest comerciant d'indianes jueu originari de l'occità Comtat Venaissí, realitzà brillants estudis a l'escola i a l'institut de Nimes, obtenint el batxillerat el 19 d'agost de 1853. Després de trobar dues feines de passat d'advocat, un d'elles a París, es matriculà a la Facultat d'Ais de Provença el 14 de gener de 1856. Eximit de fer el servei militar perquè havia de mantenir sa família, el 25 de novembre de 1856 obtingué la redempció total. El 24 de març de 1857 es llicencià en Dret a Nimes. Fou anomenat «El misser dels pobres» per la seva defensa ferotge de les classes obreres oprimides. En aquesta època també exercí com a periodista literari, activitat en la qual aconseguí força reputació. A finals de 1857, amb quatre amics, fundà el periòdic literari L'Avenir, però fou constantment vigilat per la policia que el considerà políticament perillós; l'últim número d'aquesta publicació serà el del 14 de febrer de 1858, víctima de la repressió del govern de Badinguet --nom satíric de l'emperador Napoleó III. El 10 de desembre de 1862 s'establí a Marsella, on dos anys després esdevingué membre de la lògia maçona «La Réunión des Amis Choisis» (La Reunió dels Amics Escollits) del Gran Orient de França. En 1864 també es casà amb Noémie Molina, de confessió jueva, amb qui tindrà tres infants, l'últim anomenat Robespierre, a qui Crémieux considera el model de polític a seguir --el 28 de juliol de 1869 escriurà per al 75è aniversari de la seva mort un monòleg en vers titulat Robespierre, le 21 janvier 1793. A partir de 1865 desplegà una gran activitat en diversos sectors, com ara en la creació de cambres sindicals, de cooperatives i d'escoles públiques laiques per a infants desafavorits i per adults. En 1867 redactà una memòria dirigida al prefecte de les Boques del Roine on exigí mesures urgents per posar fi a la lamentable situació de la classe obrera del seu departament. El 13 de juliol de 1868 participà en la constitució de l'«Association Phocéenne de l'Enseignement, de l'Instruction et de l'Education des deux sexes» (Associació Focenca --de Marsella-- de l'Ensenyament, de la Instrucció i de l'Educació dels dos sexes). Les seves idees republicanes s'enfrontaren durament a les de l'Imperi. També mantingué estretes relacions amb la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Marsella. En 1869 va fer campanya a favor de Léon Gambetta, aleshores republicà radical, qui fou elegit diputat per Marsella. El 8 d'agost de 1870 fou el cap d'un moviment insurreccional comunal que prengué la Prefectura de Marsella i proclamà la República a la ciutat; moviment que fou, però, ràpidament esclafat. Detingut l'endemà, fou tancat en una masmorra del fort marsellès de Saint-Jean. El 27 d'agost fou jutjat, amb altres 13 insurgents, pel I Consell de Guerra, condemnat a dos anys de presó i tancat a Saint-Pierre. Amb l'anunci de caiguda de l'Imperi fou alliberat, juntament amb els seus companys, durant la nit del 4 al 5 de setembre per una gentada de més de 20.000 persones. Immediatament reprengué la seva activitat revolucionària amb la creació de la Lliga del Midi, que federà 15 departaments francesos, la qual entrà ràpidament en conflicte amb el govern central de Defensa Nacional ja que el seu programa era força revolucionari: separació absoluta de les esglésies i de l'Estat, revocació immediata de tots els ajuntaments nomenats durant l'Imperi, designació dels jutges mitjançant eleccions, llibertat absoluta de premsa, etc. L'1 de novembre de 1870, quan es trobava en una gira de propaganda per a la Lliga del Midi al departament de l'Isèra, esclatà la insurrecció revolucionària que proclamà la Comuna de Marsella. Però amb l'arribada d'un emissari republicà, el govern central recuperà ràpidament el poder fins que un nou cop insurreccional esclatà el 23 de març de 1871. Amb aquesta nova situació, fou nomenat cap de la Comissió Departamental Insurreccional, que substituïa la Prefectura, composta per 12 membres, entre ells Charles Alerini per l'AIT, que ratifica els poders de la Comuna de Marsella i del departament de les Boques del Roine. Després de confiscar els edificis públics i la prefectura, la Comissió enarborà la bandera roja i la negra, en senyal de dol. Però el 5 d'abril de 1871 a les 7 del matí la Comuna de Marsella, després d'un últim intent de mediació per part de Crémieux davant el general Espivent, fou aixafada per un exèrcit de 7.000 soldats que no dubtà a bombardejar la ciutat amb 300 obusos. El 8 d'abril fou detingut al cementiri jueu on es refugiava. El consell de guerra al cap de la Comuna de Marsella començà el 12 de juny a la Gran Sala del Tribunal de Policia Correccional presidit pel tinent coronel Thomassin del 48è Regiment de Línia i finalment fou condemnat a mort el 28 de juny. Després un temps tancat a la presó de Saint Pierre i al fort de Saint Nicolas, en el qual va tenir temps d'escriure l'obra teatral Le neuf Thermidor ou la mort de Robespierre, Gaston Crémieux fou afusellat amb el vist i plau d'Adolphe Thiers el 30 de novembre de 1871 al camp de tir del Far de Marsella (Provença, Occitània) malgrat la feblesa de tots els càrrecs que se li imputaven. Fou enterrat al cementiri jueu, contigu al cementiri de Saint Pierre, de Marsella. En 1886 es publicaren les seves Oeuvres posthumes. L'aniversari de l'execució de Crémieux, figura emblemàtica del moviment obrer marsellès, fou commemorada pels grups d'esquerra durant molts d'anys.
Temptativa d'insurrecció comunal
a Marsella (8
d'agost de 1870)
Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)
***
Robert
Lanoff
- Robert Lanoff: El
22 de juny de 1879 neix al X Districte de París
(França) el cantautor i
compositor anarcoindividualista i antimilitarista
Robert-Charles-Joachim Lafon,
més conegut com Robert Lanoff. Sos pares
es deien Victor Amédée Lafon, sotstinent
dels bombers parisencs, i Valentine Félicie
Liébant. Quan va fer el servei
militar acabà en una companyia disciplinària.
L'octubre de 1899 sembla que fou
el mateix Lafon qui va signar el manifest «Aux
anarchistes», on es critica
durament Sébastien Faure i Le
Journal du
Peuple qualificant-los d'«anarquistes de
govern». L'11 de març de 1905 va
ser condemnat en rebel·lia a París a 50 francs de
multa per «infracció a la
policia ferroviària». En aquesta època
vivia al número 114 del carrer de
Clignancourt de París. Fou col·laborador del
periòdic parisenc L'Anarchie
(1905-1914), editat per Albert Libertad, i membre del grup anarquista«Les
Libérés des Bagnes Militares» (Els
Alliberats de les Colònies Penitenciàries
Militars). A partir de 1910 realitzà una gira
propagandística de conferències,
acompanyades d'espectacle musical amb cançons anarquistes i
antimilitaristes
escrites i interpretades per ell, contra les colònies
penitenciàries a tota la
conca obrera del nord (Lille, Roubaix, Valenciennes, Blanc Misseron,
Chauny,
Saint Quentin). El 20 de novembre de 1910, en una
conferència sobre el Biribi
(companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a
les colònies
franceses d'Àfrica del Nord) realitzada a Lille
(Nord-Pas-de-Calais, França),
declarà: «Els oficials i sotsoficials qui comanden
les companyies
disciplinàries són uns alcohòlics i
uns tarats, la podridura de la podridura».
Aquesta conferència, acompanyada de cançons
anarquistes, va ser repetida a
Roubaix (24 de novembre), a Valenciannes (26 de novembre), a
Blanc-Misseron (27
de novembre) i a Chauny (3 de desembre) i on va fer, segons la policia,
apologia d'anarcoterroristes (Ravachol, Auguste Vaillant,Émile Henry) i
interpretà una cançó on
lloà la deserció dels soldats i el pillatge de
les
caixes fortes. En aquesta època
col·laborà en el periòdic
revolucionari d'Arràs
(Nord-Pas-de-Calais, França) Le Réveil
Artésien. També va participar en
les «Xerrades Populars» que se celebraren al
número 69 del carrer de l'Hôtel de
Ville i al número 157 del Faubourg Saint Antoine. El 29 de
gener de 1911 actuà
en la festa organitzada per la Federació
Revolucionària en suport a Le
Libertaire. El maig de 1911 va fer
una gira pels departaments de l'oest (Brest, Lorient, Nantes) on, a
més de
cançons, va interpretar diversos monòlegs (Le
droit à l'avortement, Doit
on aller à
la caserne, Les
Péjugés, À
Biribi, etc.). El 23 de maig de 1911,
a requisitòria de la policia de Laon (Picardia,
França), a resultes de la
conferència realitzada a Chauny (Picardia,
França), va ser inculpat per«provocació a l'assassinat i apologia del
robatori». En 1912 col·laborà en la
publicació antimilitarista Le Cri du Soldat.
Bulletin no officiel des armées
de terrer et de mer, publicat a Pantin (Illa de
França, França) per Émile
Aubin. Aquest mateix any va publicar De
la rue Ordener aus Aubrais. Entre 1912 i 1913 fou
col·laborador habitual deL'Anarchie, on defensà l'amor lliure i
l'incest, però des d'un punt de
vista misogin, i arran de la publicació de les
memòries de Rirette Maîtrejean,
insultà aquesta de manera cruel. Quan les activitats de la«Banda Bonnot», va
ser detingut i empresonat en diferents ocasions per defensar el grup.
Arran
d'unes conferències realitzades entre el 21 i el 25 d'abril
de 1912, va ser
detingut acusat d'«apologia de fets criminals i
d'excitació al crim» i
condemnat el juliol d'aquell any per l'Audiència de Douai
(Nord-Pas-de-Calais,
França) a quatre mesos de presó i a 50 francs de
multa i tancat en aquesta
ciutat. El 19 de desembre de 1912 va ser novament detingut arran de la
publicació de l'article «De la rue Ordener aux
Aubrais», publicat el 17
d'octubre en L'Anarchie, a favor dels empresonats
de la «Banda Bonnot»;
en aquest moment va ser reemplaçat en la redacció
d'aquest periòdic per Camille
Delmyre. El 8 d'abril de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal
Correccional a
tres anys de presó i a 1.000 francs de multa per
l'edició del citat article en
forma de fullet. El 13 de maig el Tribunal Correccional del Sena li va
suprimir
la multa, però mantingué la pena de tres anys El
30 de juny de 1914, després de
18 mesos empresonat, va ser novament jutjat en
apel·lació a París i va veure
reduïda la pena a 18 mesos de presó. L'estiu de
1914, amb Alexandre Flesky,
preparà la publicació d'un setmanari
anarcoindividualista, Le Rebelle,
que per diverses circumstàncies no pogué
finalment editar-se. En aquesta època
viva al número 15 del carrer Gérando, del IX
Districte de París. Durant la Gran
Guerra va ser declarat exempt del servei militar i mantingut a la
presó, on
romania el març de 1916. Després de la contesa
fou redactor de Le Populaire
i delegat del Sindicat dels Artistes Lírics. El 12 d'octubre
de 1918 participà,
amb Jeanne Berton, Sardou, Lilyette Frey, Joby, etc., en un vetllada
popular
contra «l'apatxisme i la
pornografia» que se celebrà a la Sala de Festes
de l'Ajuntament de Saint-Ouen (Illa de França,
França). En aquesta època moltes
cançons i articles seus es van publicar en el
periòdic La Bataille. El
18 d'agost de 1919 inaugurà, al número 75 del
passatge Brady de París, una casa
d'edició i de venda de cançons i on
també es realitzaven cursos de cant a preus
populars. En aquesta època col·laborà
amb el Sindicat dels Artistes de
Concerts, Music-halls i Circs, realitzant concerts i xerrades en el seu
suport.
El 23 de març de 1920, Georges Guibourg (Georgius),
president de la Unió
Independent dels Artistes de Music-halls, el va denunciar per«entrebancar la
llibertat del treball i per difamació».
També va col·laborar en les diferents
etapes del periòdic d'André Georges Roulot (Lorulot),
de qui era molt
amic, L'Idée Libre. Fou membre de la
Union Confédérale des Locataires
(Unió Confederal d'Arrendataris), organització
per a la qual va fer infinitat
de concerts i xerrades per a recaptar fons per a la seva caixa de
resistència,
i entre 1922 i 1923 fou secretari de la seva IX Secció de la
Federació
d'Arrendataris del Sena. El desembre de 1923 sa companya,
Henriette-Marie Lacoste-Abrial,
va morir al seu domicili del carrer Gérando. Entre les seves
cançons, van ser
molt populars À bas Biribi, Paroles
d'un révolté, Je suis un
incroyant, Pourquoi j'vote pas! Monologue,Le droit à
l'avortement, Lettre d'un détenu
politique, Les renégats, Conseils
aux avachis, Guerre à l'alcool,Maternité, Sur la tombe de
son gars. Récit de guerre interprété
par l'auteur dans les concerts et cabarets
parisiens, Chanson pour la paix, Lesépaves, En route pour
l'abattoir, Trimardeur, C'est
la rafle, Aprés la grève,Les dons de Jésus, Hymne aux
prolétaires, Pierreuse, Jean
Misére devant le Christ, Les juges,Sonnez! Clairons sonnez!,La chanson des béguins, L'enfer
militaire, Révoitons-nous.
Monologue, Les trois pleurs de la vie, L'éveil
des locataires,Voix des locataires, Les pionniers.
Scène de la vie de Biribi, Le
soldat devant le peuple, Les prêtes.Étude sur la religion, L'avenir
nouveau. Grande scène, Pitié
pour les grévistes. Grande scène, etc.
Robert
Lanoff va morir el 9 d'agost de 1960 al Centre Hospitalari Sainte-Anne
del XIV
Districte de París (França).
***
Enrique
López Alarcón (ca. 1918)
- Enrique López
Alarcón: El 22 de juny de 1881 neix a
Màlaga (Andalusia, Espanya) el poeta,
dramaturg, traductor, periodista i escriptor anarquista Enrique
López Alarcón,
que va fer servir el pseudònim de Guzmán
de Alfarache. Era nét de l'empresari i alcalde de
Màlaga José Alarcón Luján.
Realitzà els estudis primaris a la seva ciutat natal amb els
jesuïtes i els
secundaris a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) i
després passà a la
Universitat de Granada (Andalusia, Espanya) per a estudiar filosofia i
lletres
i dret, sense arribar a graduar-se. Visqué a
Cártama (Màlaga, Andalusia,
Espanya), d'on procedia sa família, i en 1903 es
traslladà a Madrid (Espanya),
on s'inicià en el periodisme, fortament influenciat pel
simbolisme i el
modernisme. En aquesta època es relacionà molt
amb Marcelino Menéndez Pelayo. En
1909 fou corresponsal de guerra en la campanya militar del Marroc per
al diari El Mundo i per aquests
reportatges va
ser condecorat amb la Creu Roja del Mèrit Militar. En 1911
va ser nomenat
membre de l'Acadèmia de Poesia de Madrid i en 1916
l'Ajuntament de Màlaga el
nomenà «hijo esclarecido» de la ciutat.
En 1918 va ser nomenat director artístic
del Teatro Español de Madrid. El desembre de 1931
s'estrenà la pel·lícula Fermín
Galán, d'Edgar Neville, basada en
un poema seu i de Fernando Alarcón. El 25 de gener de 1932
intervingué, amb
Manuel Machado, Eduardo Marquina i Fernández
Ardavín, en l'homenatge celebrat
al Teatro Español de Madrid a Francisco Villaespesa. En 1935
s'estrenà la
pel·lícula Madrid se
divorcia,
d'Alfonso de Benavides, basada en una novel·la seva. Durant
aquests anys formà
part de la redacció de nombrosos periòdics (La
Acción, LaÉpoca, La Esfera,El Intransigente, La
Mañana,Mi Revista, El
Mundo, La Nación,Nueva Illice, El
Nuevo Evangelio, La
Tribuna, Voluntad, La Voz, etc.) i en 1915 fundà La Gacetilla de Madrid, que
posteriorment prengué el nom Gil
Blas.
A partir de 1936 es lligà a la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
treballà de compaginador en el periòdic CNT
de Madrid i entra en la directiva de la Societat d'Autors.
Després fou redactor
de Solidaridad Obrera, especialment
la secció «Verdades y mentiras», i en
1937 col·laborà amb poesies i articles enFragua Social. El 13 de gener de
1938
llegí a l'Ateneu de Barcelona l'assaig «El
periodista de la revolución», acte
organitzat per l'Ateneu Professional de Periodistes d'aquesta ciutat, i
el 4 de
desembre d'aquest any participà en l'acte homenatge a
Buenaventura Durruti que
se celebrà al Teatre Romea de Madrid. El 25 de desembre de
1938 dissertà sobre
el tema «Aportación del pueblo español
en la estructura social futura», al
local del Comitato Anarchico Italiano de Barcelona. Durant els anys
bèl·lics
oferí nombroses funcions teatrals a Madrid. Quan el triomf
franquista era un
fet, el 2 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i
visqué a Seta (Llenguadoc,
Occitània). Pogué emigrar a Amèrica i
l'11 de gener de 1940 arribà, procedent
de Bordeus (Aquitània, Occitània), a bord del
vapor Cuba a Ciudad Trujillo
(actual Santo Domingo, República Dominicana).
A Ciudad Trujillo coincidí amb Manuel Pérez i
organitzà programes de ràdio
antifeixistes i contra la dictadura franquista. En 1940, per a poder
sortir de
la República Dominicana publicà el llibre Flor
de sonetos. Al Generalísimo Doctor Rafael Trujillo Molina,
Benefactor de la
Patria, fet pel qual alguns el condemnaren com a apologeta
del dictador. A
mitjans de 1940, amb el suport de José González
Marín, s'establí a l'Havana
(Cuba), on fou un dels membres de la Unió d'Excombatents
Antifeixistes–col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Combate–,
de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes i del
Centre Republicà Espanyol.
L'octubre de 1940 oferí a l'Havana la conferència«El espíritu popular de la
nueva poètica espanyola». A continuació
treballà en la ràdio i va fer classes a
escoles privades. Fou un dels redactors de l'Anuario
Cultural de Cuba 1943 (1944) i en aquesta època
dirigí
obres de l'agrupació «Teatralia». En
1945 s'instal·là a Panamà i a la
Ciutat de
Panamà ensenyà art dramàtic i a
Colón (Colón, Panamà) va fer classes
al«Colegio Abel Bravo», però va ser
ràpidament expulsat per la seva militància i
retornà a Cuba. En 1946, juntament amb son cossí
José Blasco Alarcón, tingué al
seu càrrec un programa sobre política
internacional en «Radio O'Shea» de
l'Havana. En 1952, després del cop d'Estat de Fulgencio
Batista, ingressà com a
periodista en el diari de l'Havana de suport a la dictadura ¡Ataja!, on
s'encarregà de les seccions«Altavoz» i «Política al
vuelo» fins el desembre de 1958. El gener de 1953
signà,
amb altres intel·lectuals espanyols residents a Cuba, un
manifest antifranquista
i contra la instal·lació de bases nord-americanes
a Espanya. Després del triomf
de la revolució castrista col·laborà
ocasionalment en El Mundo. Trobem
articles seus en nombroses publicacions cubanes,
com ara Bohemia, Combate,DM, Lux,Mañana,Mensuario de Arte, Literatura, Historia y
Crítica, El Mundo,Mundo Masónico, El País, Tiempo,
etc. Traduí,
amb José Ignacio de Alberti, Fígaro,
barbero de Sevilla. Comedia en cuatro actos dePierre-Augustin
Caron de Beaumarchais i prologà diversos llibres, molts de
temàtica
llibertària, com ara Entre los
campesinos
de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas
(1937)
d'Agustín Souchy, España
frente al
fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en
España
(1938) de Benigno Bejarano Domínguez, Cipriano
Mera, revolucionario (1943) de Miguel González
Inestal, Lecturas criolles (1955)
de Manuel
Cuellas Vizcaíno, i Artículos
y discursos
(1956) d'Alberto Salas Amaro. És autor de Con
o sin mujer (1905), Golondrinas
(1905), Constelaciones poéticas
(1906), La cruz del carino (1909), Gerineldo. Poema de amor y caballería,
representable, en cuatro jornadas, compuesto, en parte, con pasajes del
romancero (1909, amb Cristóbal de Castro
Gutiérrez), Los insaciables.
Comedia picaresca en prosa, en cuatro actos (1909,
amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Las
manos largas. Vaudeville en tres actos y en prosa (1909, amb
Cristóbal de
Castro Gutiérrez), Melilla 1909.
Crónica
de un testigo. Diario de la guerra escrito durante las operaciones
militares en
el Rif (1911), La tizona. Drama
romántico en cuatro jornadas (1914, amb
Ramón Godoy y Sala), Sebastián
el bufanda o El robo de la calle
de Fortuny. Película policiaca en cuatro actos y en prosa
(1916, amb José
Ignacio de Alberti), El collar de
esperaldas (1918, amb José Ignacio de Alberti), La Madre Quimera. Farsa romàntica en
cuatro jornadas (1918, amb
Ramón Godoy y Sala), Vivir. Drama
en
cuatro actos (1924 i 1929), La sal
de
Madrid (1926), Voy a ser cocota
(1926), La tragicomèdia de
Pepín Cárdenas
(1929), Dictadura (1930), La maragata. Zarzuela (1931, amb Alfredo
Escosura), La maravilla de Efeso
(1933), Paleta. Humorada lírica en
tres
actos y veinte cuadros (1933, amb Fernando
Alarcón), Romancero caballeresco.
Comedia melodramàtica a la espanyola, escrita
en verso, en tres actos y un epílogo (1933), Los majos del Perchel (1935), Flor
de sonetos (1940), Patria
(1940),Soy espanyol. Madrigales y sonetos
(1940), Martí (1942), Reflejos del sur (1953), etc. Enrique
López Alarcón va morir el 28 de novembre de 1963–molts d'autors citen
erròniament 1948– a l'Havana (Cuba) i
deixà vídua, Concha Fernández de
Villegas, i una filla, Paloma López.
Enrique
López
Alarcón (1881-1963)
***
Necrològica
de Josep Ferrater Añó apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 23 de febrer de 1969
- Josep Ferrater
Añó: El 22 de juny de
1891 neix a Badalona (Barcelonès,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep
Jaume Ferrater Añó. Sos pares es deien Josep
Ferrater Oller, jornaler, i Teresa
Añó Cortés. Quan era
molt jove començà a treballar en la
indústria del vidre a Mataró (Maresme,
Catalunya), on va conèixer Joan Peiró Belis al
Sindicat del Vidre de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Cooperativa
del Vidre. Per la
seva militància va haver de treballar a diverses regions
peninsulars (Sevilla,
València, Barcelona, etc.) sempre com a obrer vidrier.
Durant la dictadura de
Primo de Rivera es va veure obligat a exiliar-se a França i
a París es casà amb la militant anarquista
francesa Marguerite Louise Laversin. En 1932 retornà a
Mataró i reprengué la seva
feina en la Cooperativa del Vidre. Durant la guerra civil va ser
perseguit pel
sector republicà contrari a la
col·lectivització. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Posteriorment s'establí a Givors, on treballà en
la seva feina de vidrier. El
maig de 1945 s'integrà en la Federació Local de
Givors-Chasse la CNT, on ocupà
càrrecs de responsabilitat. Josep Ferrater
Añó va morir morir l'1 de desembre de
1968 al seu domicili de Givors
(Lió, Arpitània). Son germà Jaume
Ferrater Añó també va ser vidrier i
confederal.
***
Ramon
Porté Dalmau
- Ramon Porté
Dalmau: El 22 de juny de 1898 neix a Montblanc (Conca de
Barberà, Catalunya)
l'anarcosindicalista i poeta Ramon Porté i Dalmau. Fou fill
d'una família de
jornalers i parcers, carlista i catòlica; sos pares es deien
Ramon Porté
Sanahuja i Lluïsa Dalmau Sanahuja. Des dels 11 anys
treballà com a jornaler al
camp i en ocasions en la construcció. Des de jove, de la
mà de la lectura dels
clàssics anarquistes (Élisée Reclus,
Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Errico
Malatesta), començà a participar en el moviment
anarcosindicalista, del qual es
va fer un destacat propagandista, sobretot en el sector
pagès, ja que era un
bon coneixedor de la problemàtica dels jornalers i dels
rabassaires. En 1917
s'afilià a la Societat d'Obrers Agricultors de Montblanc,
adscrita a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1919 i 1923
participà activament
en l'agitada lluita sindical d'aleshores. Va ser assidu dels congressos
regionals i estatals de la CNT i, abans de la dictadura de Primo de
Rivera, amb
altres companys (Joan Arans, Ricard Fornells, Josep Viadiu, Libertad
Ródenas, Formós
Plaja, Ángel Pestaña i Valeriano
Orobón), recorregué les comarques catalanes en
gires propagandístiques. Durant la Dictadura primoriverista
tingué cura dels
sindicalistes empresonats a Montblanc, continuà l'activitat
propagandística com
a distribuïdor de publicacions anarcosindicalistes i a partir
de 1929 presidí el
Sindicat Agrícola Montblanquina. En 1930 era vocal de
l'Associació d'Esquerra
del seu poble. Amb dificultats aconseguí la suficient
independència econòmica
com per tenir una petita propietat, alhora que es casà i
tingué tres fills
(Ramon, Helios i Llibertat). El juny de 1931, com a delegat dels
pagesos de
Valls i d'Esplugues, assistí al Congrés
Extraordinari de la CNT, celebrat a
Madrid, i, el desembre d'aquest mateix any, com a delegat de Catalunya,
al Ple
de Regionals confederals. El setembre de 1932 assistí al
Congrés Regional de
Camperols, que tingué lloc a Vilafranca del
Penedès i on va ser elegit
secretari de Propaganda, encara que la influència cada cop
més poderosa de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dins de la CNT
provocà el seu bandejament. Entre
1932 i 1933 va fer diversos mítings i
conferències (Tremp, Sant Sadurní d'Anoia,
Vilafranca del Penedès, Vendrell, Montblanc,
Torelló, Capellades, Igualada,
Montbui i Santa Coloma de Queralt). Arran de la ruptura confederal, els
sindicats comarcals de la CNT de l'Alt Camp i de la Conca de
Barberà,
hegemònics en ambdues comarques, van fer costar el«trentisme»; ell, encara que
més proper al sector de la FAI, s'estimava més
seguir Ángel Pestaña i Joan
Peiró que els prosèlits de les aventures
revolucionàries --condemnà
l'aixecament de Fígols de gener de 1932-- i
s'arrenglerà amb els «trentistes».
En aquesta època va crear una col·lectivitat
agrària de treball a Montblanc, en
la qual s'arreplegaren mitja dotzena de petits propietaris, parcers i
jornalers
que posaren tot en comú: la terra, els animals, el treball i
els fruits. Quan
la revolució d'octubre de 1934, va fer costat al seu amic i
exconfederal Josep
Folch, aleshores alcalde de la vila i diputat al Parlament.
Després de la
desfeta, amagà Folch en un mas de la muntanya, on vivien
companys cenetistes, i
tornà a Montblanc, on fou detingut i tancat al
vaixell-presó Manuel Arnús,
ancorat al port de Tarragona. Va ser l'últim de Montblanc en
aconseguir la
llibertat, després de passar 73 dies empresonat. L'abril de
1936 va ser nomenat
subsecretari de Propaganda de la Regional catalana i el maig d'aquell
mateix
any assistí, com a portaveu dels Sindicats
d'Oposició catalans, al Congrés de
Saragossa de la CNT, on redactà el dictamen sobre la
qüestió agrària. El 19 de
juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, va ser nomenat
president del
Comitè de Milícies Antifeixistes de Montblanc, en
representació de la CNT;
també exercí de secretari de la comarcal en
aquesta localitat i el 9 d'agost
fou nomenat delegat de Governació i Ordre Públic.
El fet que tingué més
repercussió durant la seva presidència va ser la
detenció de l'arquebisbe de
Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, sobretot quan
el president de la
Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, ordenà
el seu trasllat a Barcelona i
ell, que l'havia refugiat a casa seva, exigí l'ordre per
escrit, comunicació
que arribà de la mà del diputat Joan Soler i Pla;
el cardenal Vidal i Barraquer
va ser lliurat als Mossos d'Esquadra, però no el bisbe
auxiliar, Manuel Borràs
i Ferré, que fou afusellat el 12 d'agost de 1936 als afores
de Montblanc. El
setembre de 1936, com a delegat al Ple Regional de Camperols de la CNT
celebrat
a Barcelona, defensà l'aliança amb la
Unió de Rabassaires i una resolució, que
finalment fou aprovada, per tal de no forçar els petits
propietaris i
deixar-los conrear les seves terres dins de la
col·lectivitat; també va ser
nomenat secretari general dels sindicats agraris confederals, amb
més de
450.000 afiliats, i per la qual cosa hagué
d'instal·lar-se a Barcelona. Durant
la seva secretaria es centrà en harmonitzar el
procés col·lectivitzador i en la
consolidació de la unitat sindical, especialment amb la
Unió de Rabassaires i
la Unió General de Treballadors (UGT) --en el Ple de
Camperols de febrer de
1937 hagué de reconèixer el seu fracàs
en aquesta empresa. Els fets de la
Fatarella de gener de 1937 i els de «Maig del 37»
van provocar la
criminalització de l'experiència
revolucionària i la pressa del poder per part
dels comunistes i els seus aliats. Desplaçat de la
direcció del sindicat, el
setembre de 1937 va ser nomenat representant de la CNT a la
Comissió Permanent
del Consell d'Agricultura de la Generalitat, totalment dominat per la
reacció
antirevolucionària. Durant aquesta època va fer
nombroses conferències i
mítings. En 1939, amb el triomf feixista, creuà
els Pirineus i va ser tancat al
camp de concentració d'Argelers --son fill Ramon hi
morí. Més tard treballà de
pagès i de carboner. Després de la II Guerra
Mundial, amb l'escissió
confederal, s'uní als reformistes --en 1946 estava afiliat a
l'escindida
Federació de Nevers, ciutat on s'havia establert--,
però en 1950 retornà al
sector «ortodox». A Nevers treballà en
diferents empreses i va continuar fent
de pagès després de la seva jubilació
en 1963. El 15 de desembre de 1963, com a
secretari del Nucli Confederal de Dijon-Nevers, assistí al
Ple del Secretariat
Intercontinental (SI) celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1976
viatjà a
Catalunya i visqué una temporada a Montblanc. En 1984
pronuncià una conferència
al Museu-Arxiu de Montblanc sota el títol «Les
col·lectivitzacions agràries al
Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà». Amant
de la poesia, col·laborà en
diferents publicacions llibertàries, com ara Espoir,Solidaridad
Obrera, Terra Lliure, etc. És
autor del llibre de poemes Flores y
espinas. Trilogía (1983), d'obres de teatre no
publicades i d'unes memòries
inèdites de sa vida fins al 1939, La sangre de la
tierra. Claridad sobre los
problemas del campo. Sa companya fou Gertrudis Blavi Cartana.
Ramon Porté Dalmau va morir
el 24 de juny de 1996 a Fourchambault
(Borgonya, França). El 2 de desembre de 1996 l'Ajuntament de
Montblanc el
nomenà fill predilecte de la vila.
Ramon Porté Dalmau (1898-1996)
***
Notícia
sobre la detenció de Roger Combet-Farnoux apareguda en el
periòdic parisenc Le Figaro del 28 de
maig de 1932
- Roger
Combet-Farnoux: El 22 de juny de 1901 neix a Renevila
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista partidari de l'expropiació individual Roger
Combet-Farnoux.
Instal·lat a París (França), al
número 93 del bulevard de Grenelle, es guanyava
la vida fent de torner. En 1924 era el secretari del grup anarquista
del XV
Districte de París. A començaments dels anys
trenta deixà la seva documentació
a l'anarquista individualista que realitzava expropiacions per a
finançar el
moviment llibertari Georges Salanson i amb aquesta es va fer contractar
com a
jardiner al domicili del notari Chaslot de Saint-Denis (Illa de
França, França)
a qui desvalisà el 23 de maig de 1932 la caixa forta
(213.000 francs). Per
aquest fet l'autèntic Roger Combet-Farnoux va ser detingut
el 26 de maig de
1932 i en el seu interrogatori argüí que havia
perdut els seus papers feia una
desena d'anys. A finals de 1934 estava detingut a Draguinhan
(Provença,
Occitània) arran del seu arrest a Sant Tropetz
(Provença, Occitània) per
fabricació de moneda falsa, cas en el qual, segons la
policia, també Salanson
es trobava implicat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
René Doussot
- René Doussot:El 22 de juny de 1904 neix a París (França) l'activista anarcosindicalista René Maurice Doussot. Obrer en una fàbrica d'aixetes i de claus de pas, el febrer de 1922 fou nomenat secretari de la Federació de Joventuts Sindicalistes del Sena. En 1926 fou un dels fundadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), organització sindical en la qual ocuparà càrrecs de responsabilitat. Entre 1928 i 1934, amb Richard Andrieux, Pierre Besnard, Deberger, Victor Giraud i Eugène Juhel, entre d'altres, serà membre de la Comissió Administrativa (CA) de la CGTSR, i administrador, alternativament amb Louis Laurent, de Le Combat Syndiacliste, òrgan d'expressió d'aquesta organització en el qual col·laborà. En aquesta època s'afilià al Sindicat del Metall. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1933 participà com a delegat de la CA de la CGTSR al IV Congrés de la CGTSR, on fou reelegit secretari de la CA amb A. Fontaine. En 1937 va ser nomenat tresorer del «Comitè d'Ajuda i de Socors a les Víctimes de la Contrarevolució Espanyola» i en 1938 tresorer del Comitè de Solidaritat Internacional (CSI), secció francesa del Fons Internacional de Socors (FIS) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), el secretari del qual era Julien Toublet. Quan esclatà la II Guerra Mundial exercia de tresorer de la CGTSR. Durant la contesa el seu domicili es convertí en lloc de reunions sindicals. Després de la guerra, el seu domicili a l'avinguda de la Porta de Clignancourt figurava en la llista de llocs anarquistes a vigilar per la policia. El desembre de 1946 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i en el congrés de constitució fou nomenat tresorer confederal, càrrec que ocupà fins al 1952. Participà en la majoria de congressos de la CNTF. Entre 1947 i 1948 col·laborar en CNT-Action Directe,òrgan del Sindicat del Metall de la regió parisenca. René Doussot va morir el 18 de gener de 1961 a París (França).
***
Evaristo Viñuales Larroy
- Evaristo Viñuales Larroy: El 22 de juny de 1912 neix a Lagunarrota (Osca, Aragó, Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Evaristo Viñuales Larroy. Fill d'Evaristo Viñuales Escartín, mestre d'escola que exercia a Santa Cruz de los Serós, va fer els estudis primaris a l'escola d'aquest poble aragonès. Després va fer el batxillerat al seminari de Jaca. Acabà els estudis de magisteri a l'Escola Normal de Mestres d'Osca, on fou deixeble i bon amic, amb Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca Cuartero i José Mavilla Villa, entre d'altres, de Ramón Acín Aquilué. Més tard va fer de mestre a Berbegal, on conegué sa futura companya, Lorenza Sarsa Hernández, mestra que arribarà a ser directora del Col·legi de la Bonanova de Barcelona. En 1931, amb la proclamació de la II República, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca. Activista llibertari, va ser detingut i empresonat en diverses ocasions: febrer de 1932, durant la vaga general d'abril de 1933, el novembre d'aquell mateix any, etc. El juliol de 1934 va ser novament detingut, jutjat, condemnat a dos anys i tancat a Alcalá de Henares. Arran de les eleccions de febrer de 1936 sortí en llibertat condicional. L'abril de 1936 fundà amb Eusebi Carbó Carbó i Jaume Balius Mir, entre d'altres, el setmanari de teoria anarquista Más Lejos. Durant el període revolucionari comprés entre 1936 i 1939 ocupà càrrecs de responsabilitat. Lluità a la Divisió Ascaso i fou capità de l'Exèrcit de la II República espanyola. L'octubre de 1936 fou nomenat mestre a Barcelona de les noves escoles catalanes segons el model del Consell de la Nova Escola Unificada (CENU). El desembre de 1936 va ser nomenat membre de la Conselleria d'Informació i Propaganda en el segon govern del Consell d'Aragó. Aquest mateix mes organitzà la vinguda a Aragó de Félix Carrasquer Launet per fundar l'Escola de Militants Llibertaris d'Aragó, amb el suport de la Federació Comarcal de la CNT de Monsó. El març de 1937 assistí al Ple de Comarcals de la CNT, amb Miguel Chueca i Adolfo Arnal Gracia, on demanà més suport i comprensió vers la tasca revolucionària del Consell Regional de Defensa d'Aragó. El juliol de 1937, com a secretari del Comitè Regional de Grups Anarquistes d'Aragó, assistí al Ple Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època col·laborà en Cultura y Acción i Titán, que s'editaven a Alcanyís, i en Nuevo Aragón. L'agost de 1937, arran de la destrucció de les col·lectivitats per les tropes comunistes d'Enrique Líster, va haver de fugir de la repressió estalinista a Híjar, on tenia la base d'operacions la 25 Divisió. Després, a Callén, s'enrolà, amb son gran amic Máximo Franco Cavero, en la 127 Brigada Mixta (excolumna «Roja i Negra»). L'agost de 1937 fou ajudant adjunt de Máximo Franco durant les operacions del Vedao de Zuera al front de Saragossa. Lluità (Extremadura, Madrid, etc.) fins els combats finals com a capità d'Intendència i fou delegat del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El 7 de març de 1939 formà part del Comitè Nacional de l'MLE. Quan la derrota era un fet, per evitar ser detinguts per les tropes feixistes, Evaristo Viñuales Larroy i Máximo Franco Cavero es van suïcidar plegats, agafats de la mà esquerra i amb la pistola a la dreta, l'1 d'abril de 1939 al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). «Aquesta és la nostra última protesta contra el feixisme», van ser les seves últimes paraules. Sa companya Lorenza Sarsa i sa filla Zeïka Sonia, nascuda el 22 de novembre de 1938 a Barcelona, aconseguiren passar els Pirineus i es van instal·lar a Varilhas amb Pilar Ponzán, però van acabar detingudes per la Gestapo i internades al camp de concentració de Le Vigan fins al 1941, quan van ser alliberades per un grup de la resistència de Ponzán.
***
Ramon
Sentís Biarnau
- Ramon Sentís Biarnau:
El 22 de juny de
1913 neix a Torroja del Priorat (Priorat, Catalunya)
l'anarcosindicalista Ramon Sentís Biarnau, que fa fer servir
el pseudònim de Floreal de la
Solana. Sos pares es deien,
Miquel Sentís,
republicà
federal partidari de Francesc Pi i Margall, i Carmen Biarnau.
Entusiasta del periodisme,
es
relacionà amb destacats periodistes llibertaris, com ara
Felipe Alaiz de Pablo
i la família Urales, i a finals dels anys vint
començà a col·laborar en la
premsa llibertària (Adelante,Redenció, Solidaridad
Obrera, etc.). A partir de 1932 milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Torroja del
Priorat. El maig de 1934
s'encarregà de recollir la subscripció pro-presos
al seu poble organitzada per La Revista Blanca.
Aquest mateix any s'escapà
amb la que serà la seva companya Maria Compte, filla d'una
bona família la qual
pretenia casar-la amb un cacic; la família la
trobà i la reclogué en un
convent, fins i tot la família Urales intervingué
per ajudar la parella. Durant
la Guerra Civil espanyola realitzà tasques
propagandístiques i mítings (Sant
Quirze del Vallès, Olesa de Montserrat, Horta, Xerta,
Aldover, Tortosa, Lloret
de Mar, Cardona, Vallvidrera, Viladecans, Manresa, etc.). Amb el triomf
franquista passà a França i fou reclòs
als camps de concentració. En 1944
s'integrà en la Comissió de la CNT de Bordeus.
Posteriorment s'establí a La
Victoria (Aragua, Veneçuela), on muntà la
llibreria «Estudios», edità amb
Víctor
Julio Ávila la revista Victoria
i
col·laborà amb la premsa llibertària
de l'exili. Després de la mort del
dictador Francisco Franco, vengué les seves propietats i
retornà a la
Península, on milità en el Sindicat de Jubilats
de la CNT de Cerdanyola del
Vallès. En els anys vuitanta i noranta va fer
mítings i conferències i fou
redactor de Solidaridad Obrera
(1982-1983) i Orto. A
més de les
citades, trobem articles seus en diverses publicacions
llibertàries, com ara Amicale
Durruti, Cenit, Crisol, El
Explotado, Ideas-Orto, Noticiari AEP,Ruta, Tierra
y Libertad, etc. En 1991 prologà el llibre de
José García
Sánchez Estampas de nuestra
guerra.
Recuerdos y vivencias. Cerdanyola (1936-1939). Elsúltims mesos de sa vida
els passà internats en una clínica. Ramon
Sentís Biarnau va morir el 28 de maig
de 2001 a Cerdanyola del Vallès (Vallès
Occidental, Catalunya) i va ser incinerat al cementiri de Collserola.
L'arxiu
personal es troba dipositat a l'Arxiu Comarcal del Priorat de la
Generalitat de
Catalunya que es troba a Falset.
Ramon Sentís Biarnau (1913-2001)
***
Necrològica
de Conrado Clavel apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de febrer de 1977
- Conrado Clavel: El 22 de juny de 1914 neix a Penyalba (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Conrado Clavel. Des de l'adolescència milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en Intendència de la 121 Brigada de la «Columna Durruti» i després de la militarització de les milícies formà part de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. També participà en el procés col·lectivista del seu poble. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camp de concentració, com ara Vernet i Sètfonts. També passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser enviat per l'exèrcit nazi a treballar en una de les bases submarines alemanyes. Aconseguí fugir-ne i s'integrà en un grup del maquis de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sench Astier i, amb son germà Vicente, milità en la Federació Local de la CNT. Conrado Clavel va morir el 30 d'octubre de 1976 a Sench Astier (Poitou-Charentes, França).
***
Carmen
Gutiérrez Aira en una xerrada sobre «Mujeres
Libres» (Basauri, 19 de setembre de 2018)
- Carmen Gutiérrez Aira: El 22 de juny de 1957 neix a Barakaldo (Biscaia, País Basc) la violinista i militant anarquista, anarcosindicalista i anarcofeminista María del Carmen Gutiérrez Aira, coneguda com Rocky. És professora i concertista de violí. Durant la dècada dels vuitanta milità en ateneus llibertaris de Barcelona (Catalunya) i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard es traslladà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on entrà com a professora de violí al Conservatori de Música«Juan Crisóstomo de Arriaga» i, sense ocupar càrrecs, milita en la CNT local. En els anys noranta, a partir del VII Congrés de la CNT celebrat a Bilbao el 1990, participà activament en «Mujeres Libres», organització per a la qual ha fet conferències per tot arreu (Amurrio, Barakaldo, Barcelona, Basauri, Bilbao, Burgos, etc.). És assídua amb la seva música en actes llibertaris de tota casta (homenatges, acomiadaments, etc.). En 2009 organitzà, interpretà i dirigí l'enregistrament dels himnes anarquistes en la commemoració del centenari de la CNT. Sa germana, Celia Gutiérrez Aira (1955-1996), també va ser una destacada militant llibertària.
---
