Anarcoefemèrides
del 30 de gener
Esdeveniments
- Surt Cultura: El 30 de gener de 1908 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del periòdic racionalista anarquista Cultura. Revista mensual de pedagogía, ciencias, artes y literatura. Impulsat i dirigit pel pedagog racionalista Alban Rossell i Llongueras, fou l'òrgan d'expressió de l'Escola Integral de Sabadell inaugurada per aquest el setembre de 1906. Hi va col·laborar amb articles, a més d'Alban Rossell (Germina Alba), Esteve Guarro, entre d'altres. Des de les seves pàgines Rossell es defensà dels atacs que des del setmanari El Imparcial li dirigia Fabià Palasí, director de la Institució Lliure d'Ensenyament, i els seus sequaços, que sempre van fer el possible per tancar l'Escola Integral. D'aquesta publicació mensual bilingüe (català i castellà), que patí sempre problemes econòmics, en sortiren sis números; l'últim, doble, de maig-juny de 1908. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i del tancament de l'Escola Integral, Rossell fugí a França i d'allí a Sud-Amèrica.
***
- Surt Liberté: El 30 de gener de 1958 surt a París (França) el primer número del setmanari Liberté. L'hebdomadaire de la paix, publicat per Louis Lecoin. Després tindrà com a subtítol «Social, Pacifista, Llibertari». Portarà l'epígraf:«Tout ce qui est humain est nôtre» (Tot allò que és humà és nostre). A partir del número 40 la periodicitat serà mensual. El periòdic, creat com a òrgan de suport dels objectors de consciència, portarà una intensa campanya per l'alliberament dels més de 90 objectors empresonats i pel reconeixement de l'estatus legal de l'objecció de consciència en plena guerra d'Algèria --Louis Lecoin realitzarà una vaga de fam. El periòdic també es mobilitzarà contra la pena de mort, per la pau i el desarmament, i per l'antifranquisme (campanya «L'Espagne Libre»). Tenia un Comitè de Patronatge constituït per André Breton, Ch. Aug. Bontemps, Bernard Buffet, Albert Camus, Jean Cocteau, J. Giono, Lanza del Vasto, Henri Monier, l'Abbé Pierre, Paul Rassinier, le Pasteur Roser i Robert Treno. D'antuvi tirava 30.000 exemplars, xifra que va minvar amb el temps, i tenia un milenar de subscriptors. Van col·laborar amb articles centenars de persones, com ara André Arru, D'Avray, Roger Bordier, André Breton, Léo Campion, Albert Camus, Robert Clement, Gaston Coute, Hem Day, Nicolas Faucier, Emilio Herrera, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Renée Lamberet, Denis Langlois, Louis Lecoin, Louis Louvet, Rirette Maitrejean, Humberto Marzocchi, Jean-Louis Moreau, May Picqueray, Michel Ragon, Georgette Ryner, Louis Simon, Georges Vidal, Marcel Voisin, etc. Se'n van editar 180 números, l'últim el de l'1 de juliol de 1971.
***
- Detenció de la
Conferència
Peninsular de la FAI: El 30 de gener de 1977 al bar
Lafuente del barri de la
Sagrada Família de Barcelona (Catalunya) la policia
deté un grup de 58
llibertaris arribats de totes parts de la Península i
algunes d'Itàlia que
pretenien reconstituir la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Segons fonts
policíaques, en els escorcolls efectuats a diversos
domicilis dels detinguts es
van trobar quatre quilos de trilita, metxes, detonadors, impremtetes,
propaganda i documentació orgànica. Tres dels
detinguts, un portuguès i dos
italians, foren expulsats de l'Estat espanyol 72 hores
després. De la resta de
detinguts, després de passar 18 dies a la comissaria de la
Via Laietana, foren
posats 12 a disposició judicial, dels quals quatre passaren
més de sis mesos
tancats acusats de tinença d'explosius.
Naixements
- Gustave Lefrançais:
El 30 de gener de 1826 neix a Angers (País del Loira,
França) el
revolucionari membre de la Internacional i communard
Gustave Adolphe Lefrançois, més conegut com Gustave
Lefrançais. Havia nascut en una família
antibonapartista. Va entrar com a
adjunt a l'Escola Normal de Mestres de Versalles, on va destacar per
les seves
idees revolucionàries, laiques i socialistes, i per intentar
ensenyar«lliurement» els pensionats i alumnes seguint els
postulats de l'«Escola
Emancipada»; però va ser ràpidament
acomiadat. Després de substituir un
col·lega a l'escola de Dourdan, va treballar com a comptable
d'un contractista
parisenc fins a la Revolució de 1848, a la qual
s'adherirà mitjançant
l'Associació de Mestres Socialistes. El programa educatiu va
que publicar amb
altres amics li va costar ser detingut. El 12 de juny de 1848 va ser
condemnat a
tres mesos de presó i a dos anys de residència
vigilada a Dijon per «possessió
d'armes de guerra». El 27 de març de 1851 les
autoritats li van notificar la
prohibició d'ensenyar. Arran del cop d'Estat de
Louis-Napoléon Bonaparte del 2
de desembre de 1851, va exiliar-se a Londres. En la misèria
londinenca, va
trobar Joseph Déjacque amb qui fundarà el
restaurant cooperatiu «La Sociale».
Va retornar a França en 1853 i va realitzar diversos oficis,
alhora que
militava en l'oposició al Segon Imperi. En aquest anys es va
adherir a la
maçoneria de ritu escocès, però la va
abandonar tot d'una per «fada i
religiosa». A partir de 1868 va esdevenir un dels oradors
més populars de les
reunions polítiques parisenques, exigint la propietat
col·lectiva, la supressió
de l'herència, les unions lliures, el divorci i altres
reivindicacions
revolucionàries, que li van implicar multes i penes de
presó. Després de la
caiguda de l'Imperi, va organitzar el Comitè de
Vigilància del quart districte
parisenc i va ser delegat del Comitè Central
Republicà de París. Durant el
setge de París, va ser detingut arran de la
insurrecció del 31 d'octubre de
1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat quatre mesos a
Mazas, a
Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt el 24 de febrer
de 1871. El 26 de
març d'aquell any va ocupar l'escó del Consell de
la Comuna en representació
del quart districte parisenc. El 29 de març va inscriure's
en la Comissió
Executiva, però el 3 d'abril passarà a la
Comissió de Treball i de Canvi, per
passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances. Va votar
contra el Comitè de
Salvació Pública --amb Vallès, Varlin,
Courbet, Franckel, Beslay, Longuet,
Vermorel i altres-- i va signar el «Manifest de la
Minoria» contra aquesta
institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a les
barricades de la
Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió va
aconseguir fugir de les
tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en
rebel·lia en Consell de
Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la
secció de
la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la
bakuninista
Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els
postulats de
Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a
Neuchâtel
el seu Étude sur le mouvement
communaliste à Paris en 1871, molt lloat per
Kropotkin i que és un dels
testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la
presidència del congrés
internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va
col·laborar en La
Révolucion Sociale,òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa
va realitzar diverses feines per
guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses
periòdics anarquistes.
En aquests anys va col·laborar estretament ambÉlisée Reclus en la realització
de la Géographie Universelle.
Arran
de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant
activament en l'agitació
política, però sempre al marge dels partits i
denunciant «La enganyifa del
sufragi universal». No obstant això, va acceptar
ser candidat a les eleccions
legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i
antiboulangista». Sempre
llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista.
Entre les seves obres podem destacar Aux
Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa
nécessité… (1870), République et révolution. De
l’attitude à
prendre par le prolétariat français en
présence des partis politiques
(1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes?
(1887), La Commune et la révolution
(1896), Souvenirs d'un
révolutionnaire (1902,
pòstum), L’idée
libertaire dans la
Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres.
Gustave Lefrançais va
morir el 16 de maig de 1901 a París (França) i va
ser enterrat tres dies després al
cementiri parisenc de Père-Lachaise. Eugène
Pottier li va dedicar la seva peça
més coneguda, L’Internationale,
quan
la va publicar en 1887.
***
- Paraskiev Stoianov: El 30 de gener de 1871 neix a Giurgiu (Giurgiu, Muntènia, Romania) el metge, professor, historiador i militant i propagandista anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov --transcrit de diverses maneres (Paraskev Stojanov, Parachkef Stoyanov, etc.)--, considerat un dels pares de la medicina moderna búlgara i dels anarquismes romanès i búlgar. Fou fill d'un actiu militant nacionalista i comerciant benestant, Ivancho Stoianov, que participà en l'alliberament de Ruse --cinquena ciutat en importància de Bulgària situada a la riba del Danubi, davant de la romanesa Giurgiu--, i de nasqué a Romania on son pare s'havia refugiat fugint de les persecucions turques. Estudià al prestigiós Col·legi Nacional «Sfântul Sava» de Bucarest, on entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes després de llegir el fulletó de Piotr KropotkinAl jovent. Després començà els estudis de medicina a Romania i participà en els primers grups anarquistes romanesos que es crearen. En 1890 marxà a París per continuar els seus estudis de medicina i prengué part en un congrés internacional d'estudiants llibertaris. L'1 de maig d'aquest mateix any, amb l'anarquista italià Saverio Merlino distribuí a París un manifest antimilitarista dirigit als soldats; detingut el mateix dia, fou alliberat sota fiança alguns mesos després. Marxà a Itàlia i d'allà es refugià un temps a Ginebra (Suïssa) on establí contacte amb els principals teòrics del moviment anarquista, com ara Kropotkin i Élisée Reclus. Amb l'anarquista rus d'ascendència armenia i estudiant de medicina com ell Aleksandr Atabekian (Atabek) desencadenà una intensa campanya propagandística, gràcies a la impremta instal·lada al domicili d'Atabekian i des d'on editaren diversos fulletons. Com que disposaven de mitjans financers, ajudaren a la publicació de diversos periòdics i a les caixes de resistència i de solidaritat anarquistes. Un dels millors amics de Max Nettlau, l'ajuda en les seves recerques i en la recol·lecció dels escrits de Mikhail Bakunin, realitzant còpies dels seus manuscrits. Durant sa vida va mantenir una intensa correspondència amb nombrosos anarquistes destacats, com ara Jacques Gross, Louise Michel i Errico Malatesta. El 15 de desembre de 1890 fou expulsat de Suïssa, juntament amb Luigi Galleani i altres anarquistes, per les seves activitats llibertàries; passà a Itàlia, on continuarà la seva militància, participant amb els companys italians en la preparació d'una insurrecció a Sicília des de Malta. Detingut, fou expulsat, retornant a Bulgària, on contribuí a la creació dels primers grups anarquistes a Ruse. El juliol de 1895 es doctorà en medicina a Würzburg (Alemanya) amb una tesi sobre el càncer cardíac. En aquesta època es casà amb la jueva russa Nina Lane, amb qui tindrà en 1896 un fill, Arkadi, i una filla en 1901, Lydia Melt. Provablement fou l'anarquista búlgar que assistí al Congrés Socialista Internacional de Londres de 1896. Després participà en la creació de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària, col·laborà activament amb destacats militants llibertaris búlgars (Nicolas Stoïnov, Varban Kilifarski, Spiro Goulaptchev, Michel Guerdjikov), publicà articles en periòdics llibertaris i prengué part en nombroses activitats clandestines. Poliglota --parlava una desena de llengües (búlgar, rus, francès, alemany, anglès, italià, romanès, turc, armeni, etc.)--, en 1904 traduí al romanès i edità diverses obres, com ara La classe assalariada o La moral anarquista, de Kropotkin, o La societat després de la revolució, de Jean Grave. Com a metge i destacat cirurgià i fisioterapeuta, assistí a un gran nombre de congressos científics arreu d'Europa --especialment destacà en el II Congrés de Fisioteràpia de Roma (1907) i en el Congrés de Cirurgians Eslaus de Belgrad (1911)--, realitzant milers d'operacions a Lovech, Varna i Sofia. Durant sa vida va treballar a multitud d'hospitals d'arreu d'Europa (París, Heidelberg, Berlín, Leipzig, Berna, Lausana, Londres, etc.). En 1918 fou nomenat professor de cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sofia i a Varna creà el primer sanatori especialitzat en tuberculosi de l'os. En 1932 publicà en el setmanari literari Pensée et Volonté les seves memòries de quan va ser alumne d'Élisée Reclus a l'Escola Lliure de Brussel·les. Paraskiev Stoianov va morir el 14 de novembre de 1940 a Sofia (Bulgària). Correspondència i papers seus es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Actualment la Universitat de Medicina de Varna porta el seu nom, igual com dos carrers de les ciutats búlgares de Pomorie i de Varna.
Paraskiev Stoianov (1871-1940)
***
- Dolores Morata Díaz: El 30 de gener de 1899 neix aÁguilas (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Morata Díaz, també coneguda com Dolores Aguilar, pel seu company. Sense estudis, quan era molt jove començà a treballar. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on aprengué a llegir i a escriure. A partir de 1922 començà a viure en«unió lliure» amb el militant llibertari Miguel Aguilar Doñate, amb qui tindrà quatre fills i una filla. Aquest mateix any, pressionada per la dictadura de Primo de Rivera, la parella s'exilià a França i s'establí a Lavelanet. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornaren a la Península. Catalogada com a «anarquista perillosa», patí nombroses persecucions i empresonaments i en 1932 va ser deportada a Bata. En 1939, amb el triomf feixista, passà a França. Amb la declaració de guerra son company va ser expulsat i emigrà a Mèxic, restant a França amb sos infants. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'exili, Dolores Morata Díaz va morir el 18 de desembre de 1974 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Miguel Aguilar Doñete (1895-1954)
***
- Pietro Ranieri: El
30 de gener de
1902 neix a Sant'Agata Feltria (Emília-Romanya,
Itàlia) –altres citen 1899 a
Ancona (Marques, Itàlia)– l'anarquista Pietro
Ranieri, també citat com Pietro
Raineri. Militant de les
Joventuts Anarquistes d'Ancona, el 20 de juny de 1920
participà activament en
la revolta de la caserna Villarey (Revolta dels Bersaglieri)
i per aquest motiu es refugià a la República de
San
Marino i després a Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia), per retornar a Ancona en
1922. Fou un dels responsables del grup d'«Arditi del
Popolo» del barri de
Tavernelle d'Ancona i oposà una ferotge
resistència a la invasió de la seva
localitat pels escamots feixistes. Quan Ancona caigué a mans
dels feixistes,
fugí a Gènova (Ligúria,
Itàlia) i d'allà embarcà en 1925 cap a
França. Pintor i
emblanquinador en la construcció, l'octubre de 1935,
després d'haver ferit el
cap de l'obra on feia feina per motius polítics–segons altres, després d'una baralla
amb feixistes italians a Boulogne-sur-Seina (Illa de França,
França)–, va ser
expulsat del país i passà clandestinament a
Catalunya. A Barcelona visqué sense
documentació, però ràpidament va ser
detingut i expulsat. El febrer de 1936,
arran de la victòria del Front Popular a la
Península, retornà a Catalunya. A
Barcelona entrà a formar part de la Secció
Catalana de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home),
juntament amb
altres companys, com ara Paolo Psalidi, Giuseppe Ruozi, Impero Rossi,
etc. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a
milicià en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso» i
després en la «Columna Durruti».
Destinat al
front d'Aragó, Pietro Ranieri fou abatut el 16 d'octubre de
1936 durant els
combats a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual
que altres
anarquistes italians.
***
- Horst Matthai: El 30 de gener de 1912 neix a Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya) el filòsof anarquista germanomexicà Horst Matthai Quelle. Fill d'una família empobrida i de pare maçó. En la seva joventut participà en el moviment anarquista alemany. En 1938, davant la crisi econòmica, la pujada del nazisme i la possibilitat de ser enviat al front, com son germà que hi morí, fugí i s'instal·là a Mèxic, ja que aconseguí ser cridat per aquest país com a«expert en comerç internacional». Al país asteca, a més d'aprendre el castellà, treballà eventualment en el comerç de productes químics i agropecuaris relacionats amb l'avicultura. D'antuvi es va fer passar per anglès, per evitar el fort sentiment germanòfob que es respirava a Mèxic aleshores. Mentrestant, començà a estudiar filosofia, a més d'interessar-se per la psicologia, a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on compartirà classes amb l'escriptor Carlos Monsiváis i els futurs filòsofs Leopoldo Zea i Emilio Uranga. En aquesta universitat es llicencià i doctorà en filosofia. Filòsofs espanyols refugiats a Mèxic (José Gaos, Joaquín Xirau, Wenceslao Roces i García Bacca) el van introduir en el pensament grec i alemany. A més realitzà estudis de llengües mortes i de sànscrit al Col·legi de Mèxic, aconseguint el grau de magisteri en educació atorgat per la Brigham Young University. En aquestaèpoca es relacionà professionalment amb els mormons mexicans, que deixaran la seva petjada pel que fa el secretisme i l'espiritualisme. En la dècada dels seixanta se separà de sa primera esposa i treballà per a l'Institut Nacional Indigenista a la Serra de Puebla; aquests estudis antropològics el portaran a reivindicar el «renaixement del pensament prehispànic» i la seva idea de«no poder». Cap als anys vuitanta, s'instal·là a la Tijuana i es casà de bell nou, aquesta vegada amb una alumna. En aquests anys impartí classes de filosofia a la UNAM, al Cetys de Tijuana, a la Universitat Iberoamericana i, des del 1986, a l'Escola d'Humanitats de la Universitat Autònoma de la Baixa Califòrnia. Influït per Hegel, Max Stirner, Dilthey, Nietzsche i Heidegger, part de les seves idees aborden aspectes relacionats amb el solipsisme i l'anarquisme. El seu pensament vol fonamentar hermenèuticament el «retorn de la metafísica», basada en la retraducció i en la reinterpretació dels filòsofs presocràtics i de Hegel. La seva metafísica solipsista és la base del seu pensament anarquista; el contracte social de Rousseau va ser instaurat per assegurar la supervivència de l'individu, però un cop la societat ha posat en perill la supervivència de l'individu, aquest ha de renunciar al contracte social. El seu pensament està recollit principalment en la sèrie «Pensar y ser», que es publicà cronològicament en un ordre distint al de l'estructura lògica inicialment prevista per l'autor: Pensar y ser I. Ensayo de una fenomenología metafísica (1996),Pensar y ser II. La Escuela de Mileto (1995), Pensar y ser III. Heráclito, el obscuro (1997) i Pensar y ser IV. La teoría parmenídea del pensar (1990). Pòstumament es publicaren Textos filosóficos (1989-1999) (2002) i Todos los pensamientos son verdaderos (2007). Com a bon estudiós dels presocràtics, fou un apassionat dels aforismes i aquests són una part important de la seva obra escrita i oral (conferències, seminaris, classes, etc.). La seva posició antiestatista i atea ha influenciat pensaments com ara el nihilisme, l'existencialisme, l'anarquisme i, sobretot, l'anarcoindividualisme. Horst Matthai va morir el 27 de desembre de 1999 a Tijuana (Baixa Califòrnia, Mèxic).
***
- Michel Ravelli: El 30 de gener de 1924 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) el militant trotskista i després comunista llibertari Michel Ravelli, també conegut com Ravelloche. Començà a militar en el moviment trotskista durant l'ocupació nazi. Fou partidari de la tendència pablista, encapçalada per Michel Raptis (Pablo), dins del Partit Comunista Internacionalista (PCI). Com a membre de la IV Internacional trotskista realitzà nombroses missions a Iugoslàvia i a l'URSS. Estudia filosofia a la universitat i es doctorà a la Sorbona. En els anys cinquanta, seguint l'estratègia trotskista de l'«entrisme», s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) i col·laborà, amb Felix Guattari, en el periòdic Tribune de Discussion, editat per la fracció trotskista subreptícia. Professor de filosofia, durant la guerra d'Algèria va ser expulsat de l'educació pública per haver participat en la creació al Marroc d'una fàbrica d'armament per al Front de Libération Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional) d'Algèria i per haver fet costat el «Manifest dels 121. Declaració sobre el dret a la insubmissió en la guerra d'Algèria». Posteriorment va ser readmès en l'ensenyament com a documentalista a l'Escola Superior d'Arts i Indústries Gràfiques (Escola Estienne) al districte dels Gobelins de París. En aquestaèpoca milità en el sindicat d'ensenyantsÉcole Émancipée (EE, Escola Emancipada). Durant els fets de «Maig del 68» participà en diferents comitès pablistes i comunistes llibertaris. En 1968 s'afilià a l'Aliança Marxista Revolucionària (AMR), grup pablista crític amb el leninisme i del qual esdevingué director del seu òrgan d'expressió (Sous le drapeau du Socialisme), on defensà la noció de «control obrer» i l'autogestió. A començaments dels anys setanta trencà amb el trotskisme i s'adherí a les idees comunistes llibertàries. En 1972 entrà a formar part del grup parisenc del districte dels Gobelins de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En diverses ocasions fou membre de la redacció de Front Libertairedes Luttes de Classes (1970-1979), participant en les activitats portades a terme pel grup al barri i especialment en la redacció del periòdic Le Canard du 13ème (1972-1982) i en diverses activitats culturals. En 1973, arran de les vagues de Lip a Besançon i les lluites ecologistes a Larzac, va ser un dels atiadors, amb Ramon Finster, de l'agrupació «Pour qu’une force s’assemble» (PQFS), que edità entre 1973 i 1975 cinc números d'un butlletí d'enllaç, i també del grup «Pour un moumement révolutionnaire des Trevailleurs» (PMRT), que també edità en 1975 cinc números d'un butlletí d'enllaç; ambdues organitzacions estaven impulsades per l'ORA i arreplegaven diversos grups autònoms obrers de base. Entre 1976 i 1977 fou membre de la redacció de la revista teòrica de l'ORA Pour l'autonomie ouvrière et l'abolition du salariat, dirigida per Gérard Sebbah, i que només publicà dos números i un butlletí preparatori (Débat-Action). Arran del Congrés d'Orleans de l'ORA de 1976, en el qual canvia de nom per Organització Comunista Llibertària (OCL), seguirà militant en aquesta organització fins la seva crisi arran de l'abandó de nombrosos militants de la regió parisenca. Membre del col·lectiu de l'ensenyament «Confrontation», entre 1975 i 1976 col·laborà, amb Roland Biard, Jean-Pierre Duteuil i Annie Moreau, en el butlletí de professors comunistes llibertaris Con-formation. Després formà part de la Coordinació Llibertària de l'Ensenyament, que publicà entre 1979 i 1982 la revista Le Cancre... las. En 1979 dirigí la revistaLes Raisons de la Colère, la redacció de la gual estava formada gairebé exclusivament per exmembres de la revista anarquista La Lanterne Noire (1974-1978), i que publicà un número i un suplement. En 1984 es jubilà de l'ensenyament. En 1985 fou membre de la redacció parisenca de la revista lionesa IRL. En 1986 va ser un dels fundadors de la revista Noir et Rouge (1986-1995). Posteriorment formà part del Comitè d'Organització de les Jornades de Reflexió Antiautoritàries (COJRA). A finals dels anys noranta, arran del nou desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Franca, mantingué un actitud crítica i no s'hi afilià; tampoc no s'afilià a Alternativa Llibertària (AL), encara que participarà en el seu procés de formació. Des de 2004 una part important del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Michel Ravelli va morir el 4 d'agost de 2006 a París (França) i fou incinerat el 9 d'agost al cementiri parisenc de Père Lachaise.
***
- Denis Langlois: El
30 de gener
de 1940 neix a Étréchy (Illa de
França, França) l'advocat, escriptor, pacifista
i activista llibertari Denis Langlois. Després d'estudiar a
l'institut
d'Étampes, es llicencià a la Facultat de Dret de
París. Insubmís al servei
militar, en 1965 fou condemnat a sis mesos de presó que
purgà a Fresnes, on
animà un important moviment de protesta que el
portarà a rebre com a càstig 45
dies tancat en una masmorra incomunicat; aquesta experiència
serà descrita en
el seu primer llibre Le
cachot (1967). En aquests anys lluità activament
contra les guerres d'Algèria i de Vietnam i
col·laborà en el periòdic Liberté,
de Louis Lecoin. Entre 1967 i 1971 treballà com a assessor
jurídic de la Lliga
dels Drets de l'Home. Participà activament en els fets de
Maig de 1968. Per a
aquesta organització farà d'observador durant els
nombrosos processos polítics
a Àfrica (Algèria, Tunísia, Mali,
etc.), a Àsia (Kuwait), però també a
Europa,
com ara a Espanya i a Grècia, país del qual
serà expulsat en 1969 --aquests
fets seran exposats en el seu llibre Panagoulis, le sang de la
Grèce (1969).
Misser del Col·legi d'Advocats de París entre
1968 i 1993, ha estat
força crític amb la maquinària
judicial i ha escrit obres sobre aquesta
temàtica i de caire politicopedagògic, com ara Les dossiers noirs de la
police française (1971), La guide du militant (1972), Les
dossiers noirs de la justice française (1974), Les dossiers noirs du
suicide (1976),Nouveau guide
du militant (1978),Et vousêtes de
gauche (1979),Guide du
citoyen face à la police (1980 i 1989), L'affaire Seznec (1988 i 1992, Premi«Droits de l'Homme» 1989), Les
partageux ne meurent jamais (1992), Le mystère Saint-Aubin (1993), L'injustice
racontée aux enfants (1997, Premi «Enfants
du Livre», 2003), La
politique expliquée aux enfants (et aux autres) (2002), L'utopie est
morte! Vive l'utopie! (2005),Slogans pour
les prochaines révolutions.
Nouveaux slogans d'aujourd'hui et de demain dans l'esprit de Mai 68 (2008),
etc. També ha escrit novel·les, com ara Un assassin très
ordinaire (1976),La
révolution (Optiques) (1985), Les diables rouges (1986), Récitédifiant des activités d'un nommé
Jésus (1997),L'aboyeuse
de Djibouti (2001),La mort du
Grand Meaulnes (2001),Un amour de
Meaulnes (2002),L'utopie est morte! Vive
l'utopie (2005), Slogans
pours les prochaines révolutions (2008), Le déplacé
(2012),
etc. Entre 1990 i 1991, durant el conflicte del Golf,
organitzà amb altres intel·lectuals
(«Appel des 75») manifestacions, moltes
prohibides, de rebuig a la guerra. Entre 1998 i 2000
realitzà viatges com a
observador en conflictes bèl·lics
(Iugoslàvia, Iraq, Líban, Djibouti), amb la
finalitat de testimoniar les conseqüències
dramàtiques de les guerres des de
tots els plans (polític, econòmic,
psicològic, etc.). També ha fet costat els
militants nacionalistes perseguits per l'Estat francès
jacobí, especialment
bascos i bretons. Actualment viu a Cronce, una petita
població
d'Alvèrnia (Occitània).
Defuncions
- Moses Harman: El 30 de gener de 1910 mor a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el pedagog lliurepensador i editor llibertari, precursor de l'anarcofeminisme i del moviment eugenèsic, Moses Harman. Havia nascut el 12 d'octubre de 1830 a Pendleton County (Virgínia de l'Oest, EUA). Entre 1883 i 1907 edità, a Valley Falls (Kansas) i a Chicago (Illinois), el periòdic anarcoindividualista Lucifer. The Lightbearer, pel qual va ser processat sota la Llei Comstock --legislació federal nord-americana«antivici» promulgada el 3 de març de 1873-- en quatre ocasions (1890, 1892, 1895 i 1906) pels seus continguts (anarquisme, ateisme, defensa dels drets de les dones, sufragisme, eugenèsia, maltusianisme, control de natalitat, amor lliure, abolició del matrimoni, violació marital, etc.), considerats obscens i immorals, i acabà complint sis anys de presó en total. Sa filla, Lilliam Harman, també fou una destacada militant anarquista.
***
- Giuseppe Scarlatti: El 30 de gener de 1916 mor a Florència (Toscana, Itàlia) el pagès anarquista i internacionalista Giuseppe Scarlatti. Havia nascut el 6 de maig de 1854. Membre de l'Associació Internacional del Treball (AIT) bakuninista, en 1878 fou detingut i jutjat per«conspiració» l'any següent amb altres internacionalistes, com ara Francesco Pezzi, restant empresonat fins al gener de 1880. En 1904 creà, amb el suport de Maria Luisa Minguzzi, Francesco Pezzi i altres, el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques, organització que funcionà fins al 1906. En 1909 publicà a Florència el llibre L'Internazionale dei lavoratori e l'agitatore Carlo Cafiero. Reminiscenze storico-sociali del contadino G. Scarlatti ex galeotto politico, amb un prefaci de Francesco Saverio Merlino.
***
- Heinrich Bartling: El 30 de gener de 1940 mor al camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Heinrich Bartling. Havia nascut el 22 de setembre de 1880 a Bielefeld (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya). Ferrer de professió, d'antuvi formà part del moviment Spartakusbund (Lliga d'Espàrtac) a Kassel, però a partir de 1920 abandonà l'espartaquisme i amb Willi Paul i altres fundà el grup local de Kassel de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i de la qual arribarà a ser auditor del comitè executiu. A partir de 1925 fou un membre destacat de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació dels Comunistes Anarquistes Alemanys). Després de la pressa del poder per part dels nazis i la consegüent repressió contra el grup llibertari de Kassel, aconseguí mantenir les seves activitats revolucionàries gràcies a una impremta clandestina instal·lada al seu jardí. L'1 de setembre de 1939 fou detingut a causa de la campanya que portava a terme contra la guerra i internat en «custòdia protectora» a partir del 16 d'aquell mes a Sachsenhausen sota el número de presoner 002493. Heinrich Barling va morir el 30 de gener de 1940 a resultes dels maltractaments i de les pèssimes condicions de vida en un barracó del bloc 25 del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya).
***
- Pepita Grau Ferrer: El 30 de gener de 1997 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josepa Grau i Ferrer (Pepita Grau). Havia nascut el 15 de febrer de 1916 a Barcelona (Catalunya). Com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de l'Agrupació «Mujeres Libres», organitzà durant la Revolució espanyola els grups de dones a Aragó. També participà activament a la Maternitat de Barcelona, al costat de Félix Carrasquer i d'Aurea Cuadrado. En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. Arran de la Retirada, s'exilià a França. En 1960 tornà a la Península i lluità per aconseguir drets per a les vídues de guerra i per als militants i milicians mutilats al servei de la II República espanyola. Vídua de Josep Matas, Pepita Grau Ferrer va morir el 30 de gener de 1997 a Barcelona (Catalunya) i fou enterrada l'endemà al cementiri de Collserola.
***
- Conchita Guillén: El 30 de gener de 2008 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarcofeminista Maria de la Concepció Pilar Guillén Bertolín, més coneguda com Conchita Guillén. Havia nascut el 16 d'agost de 1919 a Fondeguilla (Plana Baixa, País Valencià). Orfe de pare, la família es va instal·lar a Barcelona al barri de Les Corts. Va adherir-se en 1936 a les Joventuts Llibertàries i pren part en les activitats de l'Ateneu Llibertari. Va descobrir el moviment anarcofeminista«Mujeres Libres» arran d'una conferència de Soledad Estorach i des d'aleshores hi va militar. Va ser secretària de propaganda de la Federació Local de«Mujeres Libres» de Barcelona des de la seva fundació fins al final de la guerra. En companyia de Lucía Sánchez Saornil, va fer conferències i va fer diversos viatges al front per encoratjar els milicians i les milicianes. Va fer cursos d'infermeria per socórrer els combatents. En 1938 va ser delegada de«Mujeres Libres» en l'exposició sobre la Columna Durruti. A començaments de 1939, després de la derrota republicana, marxarà a França (Rabós, Tolosa, Perpinyà, Soana-et-Loiret, Argelers, Nantúa, Auch). Col·laborà en «Mujeres Libres» de l'exili. En 1977 va participar en la«Setmana Durruti» a Barcelona. Instal·lada a Nissan les Ensérunes (Llenguadoc, Occitània), en 1999 va participar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Conchita Guillén va morir el 30 de gener de 2008 a Barcelona (Catalunya) i el 2 de febrer es realitzà al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona una cerimònia d'acomiadament, en la qual van intervenir Antonina Rodrigo i Sara Berenguer, a més de familiars, amics i companys. Va tenir quatre infants i era germana de l'artista llibertari Jesús Guillén, Guillembert(1913-1999).
***
- Emilio Marco
Pérez: El 30 de gener de 2013 mor a
Saint-Pierre-des-Corps (Centre, França)
l'anarquista i anarcosindicalista Emilio Marco Pérez. Havia
nascut l'1 de gener
de 1921 a Falset (Priorat, Catalunya). Fou el segon de quatre germans
d'una
família pagesa. Sos pares es deien Jaime Marco Serrano i
Mercedes Pérez Bes. Sense
cap estudi, quan encara era un infant, es posà a treballar
de rabassaire i de
pastor. D'antuvi freqüentà la cooperativa obrera
que la Unió General dels
Treballadors (UGT) tenia al poble. El 10 de febrer de 1936
s'afilià al SindicatÚnic d'Oficis Diversos de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a les
Joventuts Llibertàries de Falset. Quan el cop militar
feixista de juliol de
1936 s'enrolà, malgrat la seva curta edat, com a
milicià en la «Columna Ortiz»
(«Columna Sud-Ebre») i marxà al front
d'Aragó, participant en la presa de
Belchite, Casp, La Puebla d'Híxar i Letux, a més
de formar part de
l'experiència col·lectivitzadora i d'aprendre a
llegir i a escriure. Amb la
militarització de les milícies, entrà
a formar part del «Batalló Louise
Michel»
de la XVII Brigada Mixta de la 25 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, que estava establert a les poblacions
aragoneses de Lécera
i Calanda. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939
creuà els
Pirineus per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i va ser
reclòs als camps de
concentració de Bourg-Madame, Vernet i Setfonts fins
l'octubre de 1939, quan va
ser enviat a treballar en una granja de Saint-Paterne-Racan (Centre,
França).
En 1943 s'integrà en la Resistència enquadrat en
les Forces Franceses de
l'Interior (FFI) i el setembre de 1944 participà en
l'alliberament de Tours
(Centre, França). Després de la II Guerra Mundial
s'establí a
Saint-Pierre-des-Corps, on milità i va fer de
pagès. Els últims anys de sa vida
els passà invàlid i confinat a casa seva. En 2006
s'estrenà el documental Mémoires
sociales, de Franck Wolff, i en
2012 la pel·lícula Emilio.
El eco de
otros pasos, d'Enric Miró, ambdós films
dedicats a la seva figura.
Emilio Marco Pérez
(1921-2013)
Actualització:
30-01-14