Anarcoefemèrides
del 19 de juny
Esdeveniments
Congrés de Barcelona
de 1870 al Teatre Circ Barceloní
- Primer Congrés Obrer Espanyol: El 19 de juny de 1870 al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona (Catalunya) comença a celebrar-se el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», que a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d'aquella localitat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona va organitzar. Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d'arreu l'Estat espanyol --majoritàriament catalanes i andaluses--, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d'associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s'orientaven per un reformisme democràtic. En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) com a Secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l'organització social dels treballadors; i l'actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària. L'objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l'AIT. Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l'estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries, etc.) a causa de l'explotació burgesa. Després d'aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l'ordre del dia. Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d'aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora. Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l'emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d'associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur,és a dir, el projecte anarquista de Bakunin. La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària anarquista que lluitava per l'abolició de la societat classista. Sobre el punt referent a l'organització social dels treballadors, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l'organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l'eina bàsica seria la secció d'ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d'un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d'ofici. Aquesta organització serà l'encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d'ofici d'una localitat s'uniran formant la federació local. L'agrupació de federacions locals de tota la regió constituirà la federació regional --els bakuninistes van evitar el terme «nacional» i el van substituir per «regional». Aquesta s'integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana, etc.) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l'embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l'aprovació i l'elogi de la Conferència de Londres de la Internacional. L'últim punt, l'actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític i lluita contra l'Estat en un període destructor de l'actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans partidaris del suport al sistema parlamentari. Finalment va triomfar la tesi de l'abstencionisme polític, segons la qual tota participació de la classe obrera en l'organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l'ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l'acció revolucionària socialista del proletariat. No tots els delegats assistents estaven d'acord amb els postulats de Bakunin. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l'apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l'apoliticisme i 35 votaren en contra. El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora,Ángel Mora i Anselmo Lorenzo. Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal. Les sessions del congrés van concloure el 26 de juny de 1870. La importància del Congrés de Barcelonaés, en primer lloc, l'organització federal de tota l'AIT a l'Estat espanyol; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l'abstencionisme polític, de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l'antic ordre de les coses. Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el capital i l'esbós d'una societat futura plantejada com a universal federació d'associacions. El gran impacte causat pel Congrés de Barcelona va provocar l'adhesió a la Internacional de la immensa majoria de les societats obrers existents; a partir d'aleshores, les noves societats que es creaven començaven directament com a seccions d'ofici o com a federacions locals de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. El grup de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l'incipient moviment obrer pel camí de l'anarquisme aliancista de Bakunin.
***
Portada
de Die Einigkeit
- Surt Die Einigkeit: El 19 de juny de
1897 surt a Berlín (Imperi Alemany)
el primer número del periòdic Die
Einigkeit. Organ de Vertrauensmänner-Zentralisationen
Deutschlands (La
Unió. Òrgan del Centre d'Homes de
Confiança d'Alemanya). El
Vertrauensmänner-Zentralisationen
Deutschlands (VZD) fou un organisme coordinador dels«sindicats localistes» de
Halle (Regne de Saxònia, Imperi Alemany). Els«sindicats localistes» s'oposaven
a la centralització dels sindicats, reivindicant una
democràcia de base,
després de l'abolició de les lleis
antisocialistes alemanyes de 1890. La
decisió de publicar el periòdic sorgí
durant el I Congrés dels Sindicats
Organitzats Localment d'Alemanya que se celebrà en 1897 a
Halle. En aquest mateix
1897 el VZD canvià de nom per Freie Vereinigung deutscher
Gewerkschaften (FVdG,
Associació Lliure dels Sindicats d'Alemanya) i Die Einigkeit passà a ser el
seu òrgan d'expressió i a publicar-se
a Halle. El primer responsable del periòdic fou Gustav
Kessler, que un cop mort
en 1904 va ser substituït per l'anarquista Fritz Kater, qui
donarà al periòdic
una orientació més revolucionària;
Robert Michels també va dirigir la
publicació un temps. D'antuvi bimensual, passà a
setmanari a partir de l'1
d'abril de 1898. Primerament publicà 2.650 exemplars, en
1900 en tirava 10.000
i en 1906 13.500; en 1908, a causa de l'excisió de
l'organització, la tirada
disminuí. A partir de 1911 la FVdG publicà un
segon periòdic, Der Pionier.
Quan esclatà la Gran Guerra,
pel seu antimilitarisme, les autoritats imperials prohibiren
ambdós periòdics. L'últim
número de Die Einigkeit
aparegué el 8
d'agost de 1914.
***
Capçalera
de La Bataille
Syndicaliste
- Grup d'Estudis Socials:
El 19
de juny de 1911 es constitueix a Le Havre (Alta Normandia,
França) l'anarquista
i antimilitarista Grup d'Estudis Socials. Fou creat a
instàncies de Benoît
Cantin, secretari del grup «Els Amics de La Bataille Syndicaliste», i d'altres
militants, com ara
Louis Verdière, Louis Scaglia, Linotte i Maxime Letellier.
Naixements
Foto policíaca de
Joseph Bellon (17 de març de 1894)
- Joseph Bellon: El
19 de juny de 1839 neix a Gironville-sous-les-Côtes (Lorena,
França; actualment
pertany a Geville) l'anarquista Joseph-Alexandre Bellon. D'antuvi
conreador a
Broussey (Lorena, França), a causa de mals negocis
hagué d'abandonar la
localitat. El maig de 1888 arribà a París
(França) i s'instal·là al
número 25
del carrer dels Cinq Diamants, on restà sis mesos. Sense
feina, visqué dels
minsos estalvis que havia aconseguit i d'una renda de 74 francs anuals.
Més
tard aconseguí feina recollint maduixes a
Châtillon (Illa de França, França) i
de jornaler a la guixeria Beaumont. Es va inscriure amb la seva
companya a la
casa de la caritat de la ciutat i va rebre ajuda de diferents persones.
Sovint
va dipositar llenceria i joieria al Mont de Pietat. En aquestaèpoca
freqüentava les reunions anarquistes als suburbis. Quan
l'explosió al bulevard
Saint-Germain de París de 1892, provocada per Ravachol,
hauria donat asil a
l'anarquista Gustave Mathieu, fet que va negar. El març de
1893 s'instal·là com
a conserge al carrer Plessis-Picquet de Fontenay-aux-Roses,
plaça que abandonà
l'1 de novembre de 1893 per a treballar amb un pintor decorador. El 26
de
desembre de 1893 va ser inscrit en una llista d'anarquistes del
departament del
Sena. El 15 de març de 1894 el prefecte de policia va emetre
una ordre de
registre i de detenció al seu nom. El 17 de març,
a les sis del matí, el
comissari de policia d'Sceaux (llla de França,
França) es presentà al seu
domicili, al número 59 del carrer Boucicaut de
Fontenay-aux-Roses, situat al
primer pis –l'habitatge consistia en dues habitacions: un
dormitori per a la
parella, un rebedor que servia de menjador i de dormitori per als
infants i
d'una petita cuina, tot miserablement moblat. L'escorcoll va ser
infructuós i
el comissari només va trobar la novel·la Les
compagnons de Ravachol, de Pierre Delcourt, objectes
religiosos, fullets i
fulletons. No obstant això, va ser tancat a la
presó parisenca de Mazas fins el
23 d'abril de 1894, que va ser posat en llibertat pel jutge
d'instrucció Henri
Meyer. El 6 de juny de 1895 es va lliurar una ordre de
sobreseïment en relació
al procediment contra ell pel delicte
d'«associació criminal». Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Luis Bonafoux y Quintero
- Luis Bonafoux y Quintero: El 19 de juny de 1855 neix a Saint-Loubès (Aquitània, Occitània) el periodista i escriptor llibertari Louis Bonafoux Quintero, més conegut per la seva versió en castellà com Luis Bonafoux y Quintero, però també com La Vibra d'Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Era fill del comerciant francès Louis Bonafoux i de la veneçolana Clemencia Quintero; lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials --publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»--, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d'on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d'El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda Encarnación Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d'El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió (Cuba, Puerto Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va començar a escriure en El Eco del Tormes; redactor d'El Glogo y El Resumen; col·laborador de La Correspondencia, La Discusión, El Mundo,El Mundo Moderno, El País,El Progreso, El Solfeo, Vida Nueva, La Unión, i de diversos periòdics anarquistes, com ara Acción,¡Despertad!, Franternidad,Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento de La Protesta, La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d'articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l'època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, França, Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d'Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d'Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta,«mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdic àcrata. Entre les seves obres podem destacarGotas de sangre: crímenes y criminales,Emilio Zola, El asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos (1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura (1887), Yo y el plagiario Clarín (1888), Coba (1889), El avispero (1892), Huellas literarias (1894.), Huellas literarias (1894.), Esbozos novelescos (1894), Risas y lágrimas y Cuentos (1900), Melancolía. Crónicas y artículos literarios (1901), Betances (1901), Bombos y palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis (1908, amb prefaci de Malatesta), Clericanallas (1909), De mi vida y milagros (1909),Por el mundo arriba... (1909), Casi críticas. Rasguños (1910), Clericanallas (1910), Los españoles en París (1912), Príncipes y majestades (1912), entre d'altres. Luis Bonafoux y Quintero va morir el 28 d'octubre de 1918 --algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre de 1918-- a Londres (Anglaterra).
Luis Bonafoux y Quintero (1855-1918)
***
František
Gellner
- František Gellner:
El 19 de juny de 1881 neix a Mladá Boleslav
(Bohèmia Central, Bohèmia, Imperi
Austrohongarès; actualment Txèquia) el poeta,
escriptor, periodista, pintor i
caricaturista anarquista František Gellner. Fou el
sisè fill de set d'una
família jueva de comerciants. Son pare, de
convicció socialista, regentava una
botiga i sa família hi vivia a sobre. Des d'infant es
dedicà a l'escriptura i a
les caricatures. Estudià a l'institut de Mladá
Boleslav i col·laborà en periòdics
estudiantils (Lípa, Lucerna i Mládí),
publicant poemes, traduccions i dibuixos. Posteriorment va
fer estudis universitaris d'enginyeria a l'Institut
Politècnic de Viena (Imperi
Austrohongarès; actual Àustria), però
després de dos anys abandonà el centre. A
Viena va fer amistat amb el poeta Josefem Svatoplukiem Macharem. Quan
tenia 15
anys publicà el seu primer poema al periòdic Švanda
Dudák, editat per
Ignát Hermann. Abocat a
la bohèmia (alcohol, baixos fons, etc.), entrà en
contacte amb el moviment
anarquista i el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions
per la
policia. Col·laborà en el periòdic
anarquista Nový Kult
(Nou Cult), editat entre 1897 i 1905 per
Stanislav Kostka Neumann. En 1901 reprengué els estudis a
l'Acadèmia Minera de Příbram
(Bohèmia Central) i viatjà sovint a Praga per
assistir a reunions anarquistes,
establint relacions amb destacats intel·lectuals anarquistes
(Marie Majerová, Stanislav
Kostka Neumann, Karel Toman, FráňaŠrámek, etc.). En 1901 publicà el seu
primer
recull poètic Po nás ať přijde potopa! i en 1903 el segon, titulat Radosti
ivota, ambdós, com la
resta de la seva obra, molt influenciats per l'anarquisme.
A partir de
la tardor de 1904, i durant un any –en teoria n'havia de fer
dos–, va fer el
servei militar a Litoměřice (Ústí nad Labem,
Bohèmia) i, contràriament a la
resta de soldats, es negà a ser fotografiat d'uniforme. En
1905 estudià pintura
a Munic (Baviera, Imperi Alemany) i en 1906 s'establí a
París (França), on
publicà caricatures en periòdics anarquistes (L'Assiette au Beurre, Le
Cri
de Paris, Le
Pêle-Mêle, Le
Rire, Les Temps Nouveaux,
etc.). Amb son pare malalt, en 1908 retornà a
Bohèmia i aquest any il·lustrà el
llibre de poemes de Josef Foltýn Vlčí
máky. Verše a karikatury (1901-1908).
En 1909 es matriculà a l'Acadèmia d'Arts de
Dresden (Saxònia, Imperi Alemany) i
després retornà a París. En 1910
publicà l'àlbum il·lustrat
satíric Les petits joies d'amour.
En 1911
s'establí a Brno (Moràvia Meridional,
Moràvia, Imperi Austrohongarès), on
treballà de caricaturista i de periodista en el diari Lidové
noviny (Diari del Poble),
implicant-se en la vida
política local, participant en les activitats de
l'Občanského Klubu Lidové
Strany Pokrokové (Club Cívic del Partit Popular
Progressista). Quan esclatà la
Gran Guerra, l'agost de 1914, s'incorporà a
l'exèrcit austro-hongarès i va ser
enviat a Galítsia. L'última notícia
que se'n té és que es trobava en un
camí
entre les poblacions poloneses de Zamość i de Tomaszów. František
Gellner
va ser donat oficialment com a desaparegut el 13 de setembre de 1914 i
mai no
s'han trobat les seves restes. Pòstumament es publicaren
diferents obres seves,
com ara Nové verše (1919
i 2016),
que recull la seva producció poètica entre els
anys 1903 i 1914.
František
Gellner
(1881-1914)
***
Florentino
Salcedo Abascal
- Florentino Salcedo Abascal: El 19 de juny de 1904 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el militant anarquista Florentino Salcedo Abascal. Amb sa companya, María de la Salud Paz Lozano Hernández (La Gitana), fou membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En acabar la guerra, fou detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó madrilenya de Santa Rita l'1 de desembre de 1939, el mateix dia que la seva esposa ho feia a la presó de Ventas. Florentino Salcedo Abascal fou afusellat el 17 de gener de 1940 al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Sa companya fou també afusellada dos dies després al mateix lloc. El fill menor d'ambdós, Florentino Salcedo Lozano, morí amb gairebé sis mesos, a la presó de Ventas unes hores abans que son pare fos executat; el certificat de defunció especificava com a causa de la mort de l'infant una broncopneumònia.
***
Pedro de Matos Filipe
- Pedro de Matos Filipe: El 19 de juny de 1905 neix a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarcosindicalista Pedro de Matos Felipe. Sos pares es deien José de Matos Filipe i Margarida Rosa. Estibador portuari, presidí l'Assemblea General de l'Associació de Descarregadors «Terra e Mar» d'Almada. Participà activament en les vagues revolucionàries del 18 de gener de 1934 a Almada i va ser detingut pocs dies després, el 30 de gener de 1934, acusat de possessió de bombes explosives i d'haver promogut la paralització de la fàbrica Parry & Son. Jutjat per la dictadura de l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser condemnat a 12 anys de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, el 8 de setembre de 1934, va ser enviat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), però, amb la inauguració de la Colònia Penal de Tarrafal l'octubre de 1936, hi va ser enviat el 23 d'octubre de 1936. Al confinament patí una diarrea sanguinolenta, absolutament guarible, però que degenerà en anèmia aguda. Pedro de Matos Filipe va morir sense atenció mèdica ni farmacèutica el 20 de setembre de 1937 al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). El mateix dia també morí el mariner Francisco José Pereira de 28 anys; van ser les dues primeres víctimes de la Colònia Penal de Tarrafal. En total a Tarrafal moriren 37 presos polítics i els seus cossos només pogueren tornar a Portugal després de la Revolució dels Clavells.
Pedro de Matos Filipe (1905-1937)
***
Foto
d'Eduardo de Guzmán Espinosa de la seva cartilla militar
***
- Rafael Gutiérrez
Caro: El 19 de juny de 1912 neix a
Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Rafael
Gutiérrez Caro –a vegades el segon llinatge citat Cano. De família anarquista,
son pare va estar detingut en
diferents ocasions. Fins als 13 anys assistí a l'escola i
amb 15 començà a
treballar de pagès, entrant a formar part del moviment
anarquista, però
militant alhora en el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).
Perseguit per
les seves idees, abandonà el seu poble natal buscant feina.
Milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) a
Carmona, Almeria, Alacant, La Manxa i en el Sindicat de la
Construcció de
Madrid. Va ser detingut en diferents ocasions, com ara arran de la vaga
general
de 1932. També va fer feina de xofer. Quan
esclatà la guerra de 1936, després
d'haver sufocat la resistència feixista a Carmona, va
lluitar a la Sierra
Morena i al front malagueny amb la «Columna
Andalusia-Extremadura», que va
ajudar a organitzar, i comandà el«Batalló Ascaso» al front de
Màlaga. Quan la
militarització de les milícies, va ser nomenat
cap del 280 Batalló de la 70
Brigada Mixta (antiga «Columna Espartacus») de la
XIV Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Posteriorment
substituí Eusebio Sanz
Asensio, amb el grau de comandant, al front de la 70 Brigada Mixta i
intervingué
en les batalles de Brihuega i de Brunete. Comandà la 149
Brigada Mixta i la XIV
Divisió, en substitució de Cipriano Mera Sanz.
L'octubre de 1937 va ser nomenat
major de Milícies. El març de 1939 va fer costat
el cop antiestalinista del
coronel Segismundo Casado López. Amb el triomf feixista va
ser apressat per les
tropes franquistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort.
Rafael
Gutiérrez Caro va ser afusellat el 3 de juny de 1940 a
Alcalá de Henares
(Madrid, Castella, Espanya) i enterrat a la Fossa Comuna
Núm. 21 del cementiri
d'aquesta població.
Rafael Gutiérrez Caro (1912-1940)
***
Fernando
Casanova Ramírez
- Fernando
Casanova Ramírez: El 19 de juny de 1919 neix a
Villamartín (Cadis, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista, i després socialista i
resistent antifranquista,
Fernando Casanova Ramírez, conegut com Curita.
Sos pares es deien Juan Casanova Castro i Ana Ramírez Oliva
i tingué dos germà
(Antonio i Juan) i dues germanes (Juana i María). Nascut en
una humil família
pagesa, sos pares treballaven habitualment per a l'advocat i propietari
Fernando Romero Vega. En 1931, amb la proclamació de la II
República espanyola,
amb sos germans Antonio i Juan, s'afilià a organitzacions
sindicals i polítiques
d'esquerra. Quan a començaments de 1932 es creà a
Villamartín la Federació
Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) s'hi
afilià i aquest mateix
any va ser processat per agressió a la força
armada. Quan el maig de 1933 va
ser clausurat el centre anarcosindicalista local per ordre del
governador
civil, com a mesura preventiva davant la convocatòria d'una
vaga nacional per
part de la CNT, va ser detingut juntament amb altres cinc companys
juntament
amb els membres de la directiva confederal. Com que el centre
anarcosindicalista patí reiterades clausures, a partir de
1933 nombrosos militants
confederals s'acostaren a les Joventuts Socialistes, més
radicals que la Unió
General de Treballadors (UGT), que es reunien a la Casa del Poble.
Acurçà
distàncies amb els socialistes i el desembre de 1935, quan
la CNT continuava
clausurada, va ser elegit membre de la Junta Directiva de la UGT. El
maig de
1936 formà part de la comissió nombrada per la
UGT per a redactar les bases
laborals de l'estiu que s'acostava. Sos altres germans, Antonio i Juan,
acabaren en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) arran de la
victòria del Front
Popular en 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 els
germans
Casanova es van veure obligats a fugir. Fernando i Antonio aconseguiren
escapar, però Juan va ser capturat i afusellat sense
formació de causa. També
van ser afusellats sa germana Juana i el seu espòs Manuel
Zapata Jiménez. Fernando
Casanova fugí el 21 de juliol de 1936 a Montellano (Sevilla,
Andalusia,
Espanya), on romangué fins que la localitat va ser ocupada
pels franquistes.
Posteriorment s'allistà com a voluntari en les
Milícies Antifeixistes de Ronda
(Màlaga, Andalusia, Espanya) i operà a Antequera,
Alcalá del Valle, Cortes de
la Frontera, Casares i Màlaga. Sobrevisqué a la
conquesta de Màlaga a mans
feixistes i pogué passar a Almeria (Andalusia, Espanya), on
s'enquadrà en
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
Després d'un període
d'instrucció a Terque (Almeria, Andalusia, Espanya) i un
temps de
convalescència a l'Hospital-Balneari de Fortuna
(Múrcia, Espanya), on fou intervingut
d'una hèrnia, passà a lluitar al front de Terol
(Aragó, Espanya) enquadrat en
la 52 Brigada Mixta. Després de dos mesos a
València, s'integrà en el 14
Batalló d'Obres i Fortificacions. A Madrid (Espanya) es
posà a les ordres
d'Antonio Piña Pérez, comandant del 140
Batalló de la 60 Brigada Mixta,
destinat al sector clínic de la Ciutat
Universitària. L'abril de 1939, amb el
triomf franquista, va ser reclòs al camp de
concentració madrileny d'El Pardo i
el 28 d'abril va ser traslladat amb son germà Antonio a la
presó de la Cilla de
Villamartín. El 18 de novembre de 1939 els dos germans van
ser enviats a la
presó del Castell de Santiago de Sanlúcar de
Barrameda (Cadis, Andalusia,
Espanya), mentre se'ls instruïa el sumari pel delicte de«rebel·lió militar».
El 28 de desembre de 1939 va ser jutjat en consell de guerra a
Sanlúcar,
condemnat a 20 anys de presó i traslladat a la
presó de Jerez de la Frontera
(Cadis, Andalusia, Espanya). En 1944 va ser posat en llibertat
condicional i
desterrat a Higuera de la Sierra i Fuente del Rey, municipis de
Jaén
(Andalusia, Espanya), i l'any següent pogué
retornar al seu poble natal de
Villamartín.
***
José
Torremocha Arias
-
José Torremocha Arias: El 19 de juny de 1919
neix a Las
Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista
José Torremocha Arias.
Fill d'un pagès conseqüent, des de molt jove es va
interessar per la
problemàtica camperola i social i ja en 1928 es va destacar
durant un conflicte
que va tenir lloc durant la construcció d'una carretera a la
zona de
Hornachuelos i El Cabril. Afiliat primer a la CNT de Constantina, quan
només
tenia 12 anys, en 1930 va organitzar el sindicat a Las Navas.
Després de fer el
servei militar a l'Àfrica, va tornar al seu poble enfortit
en el seus ideals
com a conseqüència del contacte amb confederals
catalans i ben aviat va
aconseguir que la CNT absorbís la major part de la UGT. Va
ser detingut
diverses ocasions per la Guàrdia Civil i empresonat quatre
mesos a Sevilla en
1932 amb motiu de la vaga d'oliverers. Boicotejat per la patronal
local, va
haver de guanyar-se la vida per la regió com a llevador de
suro, peó i altres
oficis. Durant els anys republicans, va assistir a reunions comarcals a
Cazalla
i Constantina amb desplaçaments nocturns a peu de fins a
trenta quilòmetres. El
18 de juliol de 1936 va participar activament al seu poble en la
resistència
contra els militars aixecats, encara que es va mostrar en tot moment
contrari a
qualsevol represàlia contra els cacics de la zona i els
veïns del poble
partidaris del cop. Davant la presa imminent del seu poble per
l'exèrcit
franquista, Torremocha i sa família van partir cap a Madrid,
juntament amb un
centenar de cenetistes. Va participar en la defensa de la capital amb
Isabel
Romero, Mena i Mora, i després al front d'Aragó
(Terol i Guadalajara) i
d'Extremadura (Valsequillo), primer com a cap de centúria i,
després de la
militarització, com a tinent (febrer de 1937) i com a
comandant va encapçalar
el batalló Orobón (agost de 1938). Retirada la
seva brigada a Conca, va
aconseguir controlar el complot comunista, detenint tot l'Estat Major
de la
brigada que l'havia condemnat a mort per desertor, i va posar la
brigada al
servei de Mera a Vicálvaro i Torrejón. Derrotada
la República, va llicenciar
les seves tropes i va fracassar en un intent de fugida. Detingut a
Madrid i
tancat a diverses presons (camp de futbol de Vallecas, Getafe,
escorxador de
Vallecas i Alcalá de Henares), va ser condemnat a mort,
però la pena va ser commutada
per la de presidi. En 1942 va escapar-se amb els companys de la
presó d'Alcalá
de Henares i va arribar a Barcelona, i va haver de passar els Pirineus
quan va
ser descobert. A França va treballar en la tala de pins, va
ajudar la guerrilla
i millorà la seva deteriorada salut. A mitjans dels anys
quaranta torna a
Barcelona i fa contacte amb la CNT clandestina (Comitè
Regional de Generoso
Grau), participa en la redacció de Solidaridad
Obrera, treballa com a
empedrador i actua de coordinador dels gremis fins a la seva
detenció.
Alliberat un any després en no ser descoberta la seva
vertadera identitat,
segueix militant fins a la caiguda de 1948. Després de
tornar a sortir en
llibertat, participa de manera destacada en la vaga de tramvies de
1951, que ha
estat considerada com a la primera i significativa mostra de
rebel·lió popular
contra el Franquisme. Poc temps després és
descobert, però salva la vida quan
es requerit pels militars de Sevilla --estava condemnat a mort per
haver
encapçalat el comitè revolucionari de Las
Navas--, que el condemnen a 20 anys,
tot i que surt en maig de 1952 en aplicació dels indults
pertinents. De tornada
a Barcelona, reorganitza el sindicat d'Espectacles. Amb el seu amic
Cipriano
Damiano González, participa en la preparació d'un
aixecament contra Franco, fet
que provoca una nova caiguda d'ells dos i d'altres 17 companys. Entre
els
detinguts figura Pedro Torremocha Ávila, pare de
José, qui, malgrat la seva
avançada edat, és condemnat a 10 anys de
presó i és reclòs al Centre
Geriàtric
Penitenciari. També és condemnat a 10 anys
José Torremocha, que visitarà
nombroses presons (Barcelona, Carabanchel, Dueso, Logroño,
Bilbao...),
rebutjant les propostes del ministre Solís d'alliberar-lo si
es presta a
integrar-se en el Sindicat Vertical. Alliberat en 1959, contacte de
bell nou
amb la CNT i intervé en la constitució del
Comitè Nacional d'Ismael Rodríguez,
fins que, quan la repressió es va fer intolerable, va fugir
amb Camarasa a
València, després a Madrid i finalment, en 1962,
tot sol a França. Entre 1939 i
1962 José Torremocha va passar 19 anys empresonat. Un cop a
França, i des de
1964, va mantenir una llarga i valuosa correspondència que
es va perllongar
fins al 1985 amb l'historiador i lluitador anarquista Josep Peirats, a
qui va
proporcionar important informació. Des de la seva estada a
França es va
enfrontar, juntament a altres companys (Marcelino Boticario, Roque
Santamaría,
Josep Borràs, Gómez Peláez...), a la
direcció de la CNT en l'exili i va tenir
una participació important en els plens de Tolosa de
Llenguadoc i de Bordeus.
Va acceptar l'encàrrec del Congrés de Tolosa de
retornar a Espanya i fer-se
càrrec de la situació, cosa que va fer durant 43
dies, però les informacions
que va oferir --la gairebé desaparició de la
CNT-- no van agradar a molts i
menys les seves afirmacions posteriors sobre que la CNT de l'exili no
interessava un desenvolupament de la CNT de l'interior. En 1976 torna a
Espanya
i participa en la l'Assemblea de Sants i després milita en
el sindicat de
l'Espectacle com a president. Després d'assistir com a
delegat en el congrés de
1979 a la Casa de Campo de Madrid, que va donar lloc a la
divisió del sindicat,
va fer costat les postures que van donar origen a la CGT. Va
col·laborar en la
publicació Ruta, de Caracas (1967). Es
mantingué fidels als seus ideals
fins que morí el 8 de juny de 2005 a Barcelona (Catalunya).
Donà el seu cos a
la ciència.
Defuncions
Francisco Merino Osuna
- Francisco Merino
Osuna: El 19 de juny de 1939 és afusellat a
Castro del Río (Còrdova, Andalusia,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Merino Osuna.
Havia nascut
en 1916 a Castro del Río (Còrdova, Andalusia,
Espanya). Sos pares es deien
Francisco Merino i Inés Osuna. Pagès de
professió, començà a militar molt jove
en el moviment llibertari del seu poble natal. Quan el cop militar
feixista de
juliol de 1936, formà part de les milícies
confederals que defensaren Castro
del Río, última població que
quedà lleial. Després de la caiguda del poble a
mans franquistes, formà part del nombrós grup
d'habitants que es van replegar a
Andújar (Jaén, Andalusia, Espanya), on
s'integrà en la 25 Agrupació de
Milícies
Populars de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola amb la qual va
combatre durant dos anys al front de Ciudad Real (Castella, Espanya).
El 15
d'abril de 1938 es casà amb Carmen Trujillo
García. A finals de l'estiu de 1938
va caure malalt de bronquitis aguda i va ser enviat a la Unitat
d'Infanteria
del Centre de Reclutament de Instrucció i
Mobilització Núm. 4 (CRIM Núm. 4) de
Jaén, on restà fins el final de la guerra. A
començament d'abril de 1939,
portant un salconduit signat el 22 de març de 1939,
retornà a Castro del Río,
on reprengué sa vida a la Venta del Chano amb sa companya i
son fill Francisco
Merino Trujillo, nascut mesos abans. A començament de maig
de 1939, després
d'haver estat reconegut per un feixista, va ser detingut a Castro del
Río.
Jutjat per «rebel·lió
militar», el 13 de maig de 1939 va ser condemnat a mort
per un consell de guerra. Francisco Merino Osuna va ser afusellat el 19
de juny
de 1939 al cementiri municipal de Castro del Río
(Còrdova, Andalusia, Espanya)
i enterrat en una fossa comuna. Sa vídua va rebre pressions
perquè signés un
document on es deia que son company havia finat de mort natural,
document que
es negà a firmar. Dos anys després de sa mort, va
ser condemnat pel Tribunal
Regional de Responsabilitats Polítiques per«responsabilitat política de
caràcter greu» a una multa de 100 pessetes.
***
Necrològica
d'Antonio Ros Fernández apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 d'octubre de 1974
- Antonio Ros Fernández: El 19 de juny de 1974 mor a Aubanha (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Ros Fernández. Havia nascut el 24 de novembre de 1894 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Ros i Caridad Fernández. Mecànic a les drassanes militars, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica de Cartagena de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà en diferents ocasions responsabilitats orgàniques. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar-se a bord d'una nau republicana i pogué passar a Tunísia, on va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou un dels primers en afiliar-se a la Federació Local de Tunis (Tunísia) de la CNT, on va militar fins el seu repatriament cap a França en 1957. Amb sa companya María Antonia Gil Giménez s'instal·là a Brinhòla (Provença, Occitània), on només hi havia un altre company confederal, i, posteriorment, a Aubanha, integrant-se en la Federació Local de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT.
---
