Anarcoefemèrides
del 18 de juny
Esdeveniments
Commemoriació
de les víctimes d'Everett al Mount Pleasant Cemetery de
Seattle
(Washington, EUA) el Primer de Maig de 1917. Algunes dones porten
exemplars de Solidarity. Foto de Kneisle
- Surt Solidarity: El 18 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual Solidarity, fundat per l'anarquista italià Francesco Saverio Merlino i per John H. Edelmann. Després que Merlino marxés a Londres a començaments de 1893, Edelmann suspendrà l'edició del periòdic l'agost de 1893; però reapareixerà a començaments de 1895 i entre el 15 de març de 1898 i el 15 de juliol de 1898 amb l'ajuda de William Charles Owen, de Charles B. Cooper i de Van Etton. Tenia organitzat un Club de Ciència Social que programava conferències setmanals. Altres grups de Solidarity van existir a Brooklyn, Filadèlfia i Boston.
***
Portada
de la primera edició en fullet de L'Anarchie
d'Élisée Reclus
- Conferència de Reclus: El 18 de juny de 1894 a la lògia maçònica «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les (Bèlgica) l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, aleshores exiliat des del 17 de febrer d'aquell any en aquest país, pronuncia la conferència L'Anarchie, que amb el temps serà una de les seves més conegudes.Élisée Reclus pronuncià, a més, un cicle de conferències sobre temes geogràfics a la seu de «Les Amis Philanthropes». Aquesta conferència va ser publicada entre el maig i el juny de 1895 en tres lliuraments en Les Temps Nouveaux de París (França) i després publicada per l'editorial d'aquest periòdic anarquista en 1896 amb un tiratge de 10.000 exemplars. Va ser reeditada i traduïda en diverses ocasions.
***
Capçalera
de Germinal
- Surt Germinal:
El 18 de juny de 1911 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el
primer número del
periòdic Germinal. Settimanale
anarchico.
El director d'aquest setmanari fou Alberico Angelozzi i el gerent
Giulio
Maltoni. Hi col·laboraren Casimiro Accini, Alberico
Angelozzi, Battista Assandri,
Enrico Bellelli, Luigi Bertoni, Ugo Boattini (Lo
Scamiciato), Aldo Brandini, Chilchibio, Francesco Ferdinando
Cini, A. Coen, Luigi Fabbri, Sante Ferrini, Giuseppe Gugino, Kaprouche
B. Levi,
Charles Malato, Ottorino Manni, Libero Merlino, Luigi Molinari, Michele
Pantaleo, L. Romualdi, F. Santini, M. Sciccaini, Mario Senigalliesi, G.
Serafini,
Carlo Stincardini, entre d'altres. Tingué corresponsalies a
l'estranger, com
ara Romeo Tombolesi a Londres (Anglaterra). Entre el 23 i el 10 de
setembre de
1911 va interrompre la publicació. Publicà dos
suplements, un al número 5 «Per
Maria Rygier» i altre al número 10 (13 d'octubre
de 1911) «Piccolo manifesto
per ricordare l'assassinio di Francisco Ferrer, firmato da Giovanni
Pascoll».
En sortiren 11 números, l'últim el 5 de novembre
de 1911.
***
Assalt
d'una fleca
- Motí del Pa de Vitòria: El 18 de juny de 1915 a Vitòria (Àlaba, País Basc) es produeix un aixecament per les subsistències promogut per militants anarcosindicalistes conegut com «Motí del Pa». El pa era en gran mesura la base de l'alimentació dels treballadors de l'època i a començaments del segle XX es consumia un quilo de pa per persona i dia, per això, l'anunciament de la pujada del preu de la fogassa de dos quilos en cinc cèntims, va provocar la revolta. A les 21.30 hores, a la Plaça Nova de Vitòria, mentre la banda de música tocava, un grup d'obrers va passejar un cartell que deia «A baix el pa!»; la intervenció de la policia municipal i l'arenga del militant anarcosindicalista Galo Díez, que instà els presents a protestar fins a l'abaratiment del pa, va fer que la multitud marxés en manifestació i durant dues hores va recórrer la ciutat apedregant els vidres de quatre forns, tancant cafès, assaltant fleques i robant sacs de farina, etc. La Guàrdia Civil, a peu i a cavall, va acabar reprimint l'avalot. Gala Díez va ser detingut. Dies després, el pa va tornar al seu preu original.
***
Capçalera
del primer número de L'Adunata dei Libertari
- Surt L'Adunata dei Libertari: El 18 de juny
de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) --el peu
d'impremta només posa Itàlia--
el primer i únic número del periòdic
anarquista clandestí L'Adunata dei
Libertari. Organo della FAI. Fou el primer òrgan
d'expressió de la Federació Anarquista Italiana
(FAI) i fou redactat per Pietro
Bruzzi. L'objectiu d'aquesta publicació fou coordinar
l'acció dels diferents
grups anarquistes en una única federació. Es
dóna la particularitat que la
publicació sortí després de
l'afusellament de Bruzzi pels feixistes.
Naixements
Foto policíaca d'Henri Deschryver (ca. 1894)
- Henri
Deschryver: El 18 de juny de 1874 neix a La Bellone
(Brussel·les, Bèlgica)
l'anarquista Henri-Eugène-Émile Deschryver. Sos
pares es deien Maximilien
Deschryver i Sylvie Weyts. Emigrà a França, on es
guanyà la vida com a empleat
comercial. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a
controlar establert
per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Modistes, de
Théophile-Alexandre Steinlen
- Marie Capderoque: El 18 de juny de 1879 neix a Lió (Arpitània) la militant sindicalista, feminista i anarquista Marie Julienne Capderoque, també coneguda com Marion Bachmann. Filla no reconeguda de Victorine-Henriette, prengué el nom de son padrastre. Un petit defecte en la pronunciació, que li feia balbucejar força, l'imprimí un caràcter discret. Quan tenia 13 anys ja es declarava socialista i amb 16 anys es va adherir al Sindicat de Modistes de Lió, arribant a ser molt popular en aquesta ciutat. Membre del Syndicat des Dames Réunies (Sindicat de Senyores Reunides), que arreplegava sobretot les modistes i brodadores i que es reunia a la Borsa del Treball, va ser companya del militant socialista Jullien, seguidor de Jules Guesde. L'octubre de 1891 va descobrir l'anarquisme gràcies a Sébastien Faure. A la sortida del míting de l'1 de maig de 1893 a la Borsa del Treball, encapçalà la manifestació portant la bandera roja. Malgrat la seva minsa instrucció, publicà alguns articles en el periòdic Le Peuple. El 16 de setembre de 1893 criticà durament la «comèdia grotesca» de les manifestacions organitzades per celebrar la visita de mariners russos. El desembre d'aquest mateix 1893 va crear, juntament amb la companya d'un membre del Partit Obrer Francès (POF), el Comitè d'Estudis de les Dones Socialistes Revolucionàries amb la finalitat de lluitar per l'emancipació feminista. El gener de 1894 emmalaltí de tuberculosi i va haver de restar hospitalitzada durant tres mesos. La malaltia li va fer minvar la militància i en 1895 la policia l'esborrà de la llista d'anarquistes a vigilar. En 1898, però, intervingué en una vaga d'obrers fusters a Sant-Etiève i fou objecte d'una investigació del Ministeri de l'Interior. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Tito
Livio Foppa (1910)
- Tito L. Foppa:
El 18 de juny de 1884 neix a Adrogué (Buenos Aires,
Argentina) el periodista,
escriptor, dramaturg i crític teatral anarquista, i
després diplomàtic, Tito
Livio Foppa. Era fill d'una família d'origen
italià. A començaments de segle
s'integrà en les tertúlies
intel·lectuals anarquistes, com ara la de «La
Brasileña» (Alberto Ghiraldo, Rodolfo
González Pacheco, José de Maturana, etc.)
i la de «Los Immortales» (Sánchez,
Monteavaro, López Prieto, Martínez
Cuitiño,
González Castillo, Mario Bravo, Natalio Botana, Mertens,
Novión, De Rosa,
Discépolo, Gerchunoff, Evar Méndez, etc.). Entre
1905 i 1919 fou membre de la
redacció del diari La
Razón,
especialment com a cronista i sempre realitzant un periodisme«de combat». En
1908 la Companyia Parravicini estrenà al Teatro Argentino el
seu primer drama La fábrica.
El 28 de juny de 1908
intervingué, amb Francisco Sarache, Bernardo
Ibáñez, Elena Frade, Francisco
López i M. Magdaleno, un míting anarquista per la
llibertat d'impremta que se
celebrà a la plaça Colon de Buenos Aires. En 1911
codirigí, amb Rodolfo
González Pacheco, el periòdic anarquista de
Buenos Aires La Libre Palabra. El
12 d'octubre de 1911 la Companyia Blanca
Potestá - Luis Vittone estrenà al Teatro Nacional
l'obra La Razón Social,
que fou retirada de cartell després de cinc
funcions per ser considerada «immoral» i«degenerada». Posteriorment publicà i
estrenà nombroses obres teatrals, com ara Derecho
de amor (1911), Elúltimo caudillo
(1919), Mambrú se fue a la guerra
(1919), Los buitres (1920) i Caludio Borges (1920). En la temporada
teatral de 1912 dirigí artísticament Guillermo
Bataglia en gran número d'obres
al Teatro Apolo. En aquests mateix 1912 cobrí la
Revolució mexicana per a la
revista de Buenos Aires Fray Mocho–el seu gran amic Rodolfo González Pacheco havia
marxat ha Mèxic per fer costa
el moviment magonista– i en 1913 publicà les seves
experiències en La tragedia
mejicana. El 21 de gener de
1913 parlà, en nom dels obrers dels teatres de Buenos Aires,
en el gran míting
que se celebrà contra el tancament governatiu dels teatres.
En aquesta època
conegué Julia Falla, terratinent culta guatemalenca,
propietària de finques
cafeteres, amb qui es casà i tingué saúnica filla, Alaíde Foppa, futura
escriptora feminista que serà assassinada per la dictadura
guatemalenca. Posteriorment
cobrí la Gran Guerra per al diari La
Razón. El 28 de gener de 1915 participà
a Barcelona (Catalunya) en un acte
d'homenatge als pintors Santiago Rusiñol, Ramon Casas i
Enric Clarasó. En 1917
va ser nomenat tresorer de la Societat Argentina d'Autors
Dramàtics i Lírics
(SAADL). En 1919 fundà la primera Associació de
Periodistes i, amb Angela
Tesada, organitzà una companyia teatral que actuà
a l'Argentina i a l'Uruguai.
En la dècada dels vint formà part de les
redaccions de nombrosos periòdics (La
República, LaÉpoca, El Nacional,Última Hora, Caras y Caretas) i en 1922
dirigí Diario del Plata.
En 1923, ja apartat del moviment llibertari,
ingressà en la carrera diplomàtica i durant tres
dècades formà part del Servei
Exterior (Barcelona, Cadis, L'Habana, Marroc, Itàlia, etc.)
sense abandonar del
tot el periodisme. En 1927 fundà i dirigí a
Ancona (Marques, Itàlia) la revista
en italià L'Argentina,
que en 1930 es
traslladà a Roma (Itàlia). En 1944
col·laborà en la revista gallega Finisterre.
En 1952, després d'abandonar
la carrera diplomàtica, retornà a Buenos Aires,
ja separat de sa companya i
allunyat de sa filla. En aquesta època entrà en
la Junta Directiva de la
Societat General d'Autors de l'Argentina (ARGENTORES). En 1958
publicà les
seves memòries diplomàtiques en Servicio
Exterior i en 1960 la que molts consideren la seva millor
obra, el Diccionario teatral del
Río de la Plata.
Estigué molt lligat al món del tango i, segons
alguns, fou membre de la
maçoneria. Tito L. Foppa va morir l'1 de novembre de 1960 a
Buenos Aires
(Argentina).
***
Camp de concentració de Setfonts
- Jesús Gómez Díaz: El 18 de juny de 1908 neix a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Jesús Gómez Díaz. Sos pares es deien Alfonso Gómez i Candelaria Díaz. De jove emigrà a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 fou membre del Comitè Local de Gavà. En acabar la guerra civil, en 1939 passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, d'on sortí formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a Cotterets. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), fundà una família amb Dolores Celma i milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili. En 1978, son fill Nardo Gómez Celma, de 29 anys, que havia participat en els fets de Maig del 68, se suïcidà. Finalment Jesús Gómez Díaz es retirà a Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i s'afilià a la CNT de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Jesus Gómez Díaz va morir el 8 de febrer de 1995 a Cabestany (Rosselló, Catalunya Nord).
***
José
Martínez Guerricabeitia (a la dreta) amb Francisco Carrasquer
- José Martínez Guerricabeitia: El 18 de juny de 1921 neix a El Villar (Serrans, País Valencià) l'editor i escriptor anarquista José Martínez Guerricabeitia, que va fer servir el pseudònim Felipe Orero. Aviat sa família s'instal·là a Requena. Son pare, José Martínez García, fou anarcosindicalista des de la seva joventut, malgrat ser propietari d'una pedrera, i sa mare, d'origen basc, es deia Josefa Guerricabeitia Orero. Lligat a la Federació Regional de Pagesos de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT), edità a l'Institut de Requena el Periódico Mural de las Juventudes Libertarias i amb 16 anys fugí de ca seva i marxà voluntari al front bèl·lic, primer enquadrat en les «Milícies contra l'Analfabetisme d'Aragó» i després en les «Milícies de la Cultura» de la 26 Divisió (excolumna Durruti). El maig de 1939 fou capturat per les tropes franquistes i, després de cinc mesos al camp de concentració de Molino de Batán de Requena, fou tancat dos anys i mig al correccional de la Colònia de Sant Vicenç de Burjassot a causa de la seva minoria d'edat. Entre maig de 1942 i octubre de 1945 fou obligat a complir el servei militar. Després començà a treballar com a auxiliar administratiu a la Colònia de Sant Vicenç i després en una fàbrica de sabates. Entre 1945 i 1947 intervingué en la reorganització clandestina de les Joventuts Llibertàries (JJ.LL.) valencianes i de la Federació Universitària Espanyola (FUE). També en 1946 formà part del l'anticomunista «Comitè d'Enllaç CNT-UGT» i defensà l'acord signat el 17 d'octubre d'aquell any per la CNT amb els monàrquics José María Gil Robles i Pedro Sainz Rodríguez per col·laborar contra la dictadura franquista. Entre abril i desembre de 1947 romangué empresonat per les seves activitats anarquistes a la presó Model. Pendent de judici i de ser condemnat a cinc anys, fugí a França l'agost de 1948, on va fer de delegat de les JJ.LL. I de la FUE. A París fou secretari d'Interajuda Universitària Espanyola (IUE), apèndix de l'Entraide Universitaire Francaise, i formà un nucli estudiantil d'exiliats partidari majoritàriament de les idees llibertàries (Francesc Benet, Nicolás Sánchez Albornoz, Luis Lamana, etc.). En aquestaèpoca creà, amb Francesc Benet, la revista Península. Entre 1952 i 1958 estudià dret i sociologia, guanyant-se la vida en diversos oficis. En aquests anys estudià amb l'hispanista Pierre Vilar, aficionant-se a la història i esdevenint un expert en obres marxistes, alhora que començà a treballar en l'editorial científica Hermann, de la qual fou cap d'edicions. En aquests anys exercí com a secretari de la FUE, l'últim a França. La seva experiència en tasques editorials l'animà a crear, amb el suport d'altres quatre refugiats, a París en 1961 la seva pròpia editorial, Ruedo Ibérico, que dirigí amb la intenció de contrarestar la propaganda del règim de Franco. Aquesta importantíssima casa editora publicà uns 120 llibres de primera magnitud, sobre la guerra civil (Robert Garland Colodny, Ian Gibson, Hugh Thomas, Gabriel Jackson, Gerald Brenan, Herbert Southworth, Mikhail Koltsov, Franz Borkenau) i sobre infinitat de temes candents aleshores (Opus, eurocomunisme, latifundis, Falange, franquisme, nacionalisme basc, sindicalisme, sociologia, conflictes socials, etc.) d'autors de totes les tendències (Guy Hermet, Stanley H. Payne, Juan Martínez Alier, Jean Bécarud, etc.). En publicà nombrosos textos de caire llibertari, sobre història de l'anarquisme espanyol (Josep Peirats, César M. Lorenzo, Josep Borràs, Octavio Alberola i Ariane Gransac, etc.), memòries (Cipriano Mera, Joan García Oliver, etc.) i anàlisis sobre la CNT i el neoanarquisme. A més d'això, publicà a partir de juny de 1965 la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, on van col·laborar autors de totes les tendències de l'antifranquisme (Juan Goytisolo, Joaquín Leguina, Jorge Semprún, Pasqual Maragall, Fernando Claudín, Juan Martínez Alier, Salvador Giner, etc.) i que tingué una important difusió clandestina a la Península, publicant 66 números i cinc suplements fins abril de 1979. També creà en 1969 la Llibreria Ruedo Ibérico al Barri Llatí (rue de Latran, 6), on distribuïa en exclusiva per a Europa diverses editorials llatinoamericanes (Grijalbo, Era, Siglo XXI, Cajico, Cuadernos Americanos, Joaquín Mortiz, Palestra, Siglo Ilustrado, Moncloa, Distribuidora y Editora Argentina, Universidad Central de Venezuela, Instituto del Libro de Cuba, etc.) i que l'octubre de 1974 patí un atemptat feixista amb bomba. A començaments de 1977 traslladà l'«Editions Ruedo Ibérico» a Barcelona, sota el nom d'«Ibèrica d'Edicions i Publicacions SA» (IEPSA) i la presentació oficial fou el 20 d'abril de l'any següent. En 1977 va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera i El Topo Avizor. En 1983, quan IEPSA tancà, s'instal·là a Madrid, on va fer feina en el departament d'edicions de l'Institut d'Espanya; però amargat per la situació política sorgida de la transició democràtica, pels anys del felipisme i pel seu tarannà fort i enutjós, el portaren a la depressió. José Martínez Guerricabeitia va morir el 12 de març de 1986 inhalant gas al seu domicili de la Ciudad Lineal de Madrid (Espanya), per a uns va ser un accident i per a altres un suïcidi. En 1982 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam adquirí el seu arxiu personal i el de les dues editorials (París i Barcelona), que es troben dipositats en aquesta institució des del 1986. En 2000 Albert Forment publicà la biografia José Martínez y la epopeya de Ruedo Ibérico.
***
Marcello
Bernardi fotografiat per Ferdinando Scianna (1970)
- Marcello Bernardi:
El 18 de juny de
1922 neix a Rovereto (Trentino, Itàlia) el pediatra i
pedagog anarquista
Marcello Bernardi. En 1934 s'instal·là a
Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué
la resta de sa vida. Durant la II Guerra Mundial milità en
la «Brigata
Matteotti» de la Resistència partisana,
experiència que recollí en un llibre
autobiogràfic que publicà en 1995 sota el
títol La fine del giorno (1944-45).
Com a metge pediatra ha estat docent
de puericultura a la Universitat de Pavia i d'auxologia a la
Universitat de
Brescia, i president del Centre d'Educació Matrimonial i
Prematrimonial.
Seguidor de la teoria del pediatra psicoanalista Donald Woods
Winnicott, ha
estat el referent a Itàlia de la pedagogia radical
encapçalada als EUA per Ivan
Illich i al Brasil per Paulo Freire, que recull la tradició
històrica de
diferents autors clàssics (William Godwin, Lev Tolstoi,
Francesc Ferrer i Guàrdia,
Lorenzo Milani, etc.). En 1974 publicà el Discorso
a un bambino, autèntic manifest de pedagogia
llibertària. Ha publicat
nombroses obres de referència per als pares, sobre tot Il nuovo bambino (1972),
autèntic best seller, i
ha col·laborat en nombroses publicacions
periòdiques. Durant molts d'anys mantingué un
consultori pedagògic al periòdic L'Unità.
Apassionat de la cultura
oriental, fou cinturó negre de judo, disciplina que
utilitzà pedagògicament amb
els seus alumnes. És autor d'Il
Metodo in
pediatria. Il pediatra tra psiche e soma (1987), Il tuo bambino diventa grande (1994, amb
Alberto G. Ugazio i Bruno Munari),L'avventura di crescere. Una guida per i
genitori d'oggi (1995), Corpo,
mente,
cuore. Manifesto per una nuova educazione (1998, amb Cesare
Barioli), Tecnica e tecniche. Corso di
educazione
tecnica per la Scuola media (1998), Adolescenza.
Una guida per i genitori di oggi (1998), L'avventura
di crescere (1999), Piccolo
manuale per vecchi guerrieri (2000), L'Infanzia
tra due mondi (2000), Lettere ai
genitori (2000), Gli imperfetti
genitori (2002), Educazione e
libertà
(2002), Il nuovo bambino (2003), Ascoltare i bambini (2003), Adolescenza. Una guida per i genitori di
oggi (2003), La tenerezza e la
paura.
Ascoltare i sentimenti dei bambini (2004, amb Pina
Tromellini), La vita segreta del bambino. Gli
ultimi appunti
di un grande pediatra (2004, amb Scaparro Fulvio), La palla perduta (2007, amb Vanna Vinci),Educazione e libertà.«Non c'è crescita senza l'opportunità
di fare
esperienza» (2009), etc. En 1996 Roberto Denti
publicà el llibre biogràfic Conversazioni
con Marcello Bernardi. Il
libertario intollerante. Marcello Bernardi va morir el 8 de
gener de 2001 a
Milà (Llombardia, Itàlia) d'un vessament cerebral
i el seu cos fou incinerat.
Defuncions
Evelio Boal López
- Evelio Boal López: El 18 de juny de 1921 és assassinat a Barcelona (Catalunya) el tipògraf anarcosindicalista i secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Evelio Boal López. Havia nascut l'11 de maig de 1884 a Valladolid (Castella, Espanya). Sos pares es deien Miguel Boal i María López. Des de molt jove participà en el moviment anarquista. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), on treballà de tipògraf, en 1908 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona. Aquest mateix any fou nomenat membre de la Junta del Sindicat de l'Art d'Imprimir. Aficionat al teatre, fou primer actor en la Companyia Espantaleón, però abandonà l'escena per les seves idees i per qüestions sentimentals, encara que dirigí el grup artístic del Centre Obrer del carrer de Mercaders, el qual representà obres d'Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Henrik Ibsen, etc. En 1914 assumí la corresponsalia a Barcelona del periòdic de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) Fuerza Consciente. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona al Congrés de Sants, on va ser elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT i formà part de la comissió que en redactà la memòria. Amb Manuel Buenacasa Tomeo realitzà tasques propagandístiques i d'organització arreu Castella. El gener de 1919 va ser detingut amb altres membres del Comitè Nacional, però fou alliberat a causa de la seva tuberculosi. Entre febrer i març de 1919 formà part del Comitè de Vaga de l'empresa La Canadenca en representació del Comitè Nacional de la CNT. El 23 de maig d'aquell any va ser detingut per portar propaganda anarquista. L'estiu de 1919 viatjà a Portugal per buscar aliats sindicals i fou un dels primers a suggerir la creació d'una federació anarquista ibèrica. Va ser un dels màxims organitzador del II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), celebrat entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 a Madrid, i on fou confirmat en el càrrec de secretari general de l'organització anarcosindicalista. Va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, el qual declarava que la finalitat d'aquesta organització era assolir el «Comunisme Llibertari». El 12 de gener de 1920 va ser detingut al Centre Republicà del carrer del Peu de la Creu, durant un reunió del Comitè Nacional confederal; aprofità la reclusió, que durà fins agost, per a escriure des de la presó per al periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao (Biscaia, País Basc). El setembre de 1920 acompanyà Salvador Quemades i Salvador Seguí a Madrid per a formalitzar un pacte contra la repressió amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), fet pel qual va ser criticat per alguns sectors confederals. Entre 1920 i 1921 agafà la corresponsalia a Barcelona de Solidaridad Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). En el Ple de Tarragona (Tarragonès, Catalunya) defensà el suport a la vaga de Riotinto i el pacte amb l'UGT. Col·laborà en la premsa llibertària (Fuerza Consciente, El Rayo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.), sovint fent servir el pseudònim Chispazos. El novembre de 1920, arran de la repressió governamental desencadenada contra el moviment anarcosindicalista, passà a la clandestinitat i va fer servir el nom d'Ángel Fernández. El 3 de març de 1921 va ser novament detingut al domicili d'Ángel Fernández Castaño al carrer de Marina, on vivia clandestinament, i tancat a la barcelonina Presó Model. Arran de l'assassinat el 8 de març del president del Govern espanyol d'Eduardo Dato pels grups d'acció confederals, va ser traslladat la nit del 17 al 18 de juny de 1921 a la Prefectura de Policia, amb els companys Antoni Feliu Oriol i José Domínguez Rodríguez. Tots tres van ser alliberats i immediatament se'ls va aplicar la «Llei de fugues». Evelio Boal López va ser assassinat de diversos trets al cap el 18 de juny de 1921 als voltants de la plaça de Santa Maria del Mar de Barcelona (Catalunya). Partidari de l'amor lliure, deixà companya, amb qui no es casà, i dos infants. Durant els anys de la II República espanyola el carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona portà el seu nom. Evelio Boal va ser un dels organitzadors de la CNT més competents i un dels sindicalistes amb més prestigi entre els companys de tota la història de l'anarcosindicalisme.
***
Juan
Fernández Cruz
- Juan Fernández Cruz:
El 18 de juny de 1939 és afusellat
a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Juan Fernández Cruz.
Havia nascut cap
el 1897 a Jaén (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
José Fernández i Maria Cruz. Paleta de
professió, milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Juan Fernández Cruz va ser
afusellat el 18 de juny
de 1939, junt a 44 persones més, a les tàpies del
Cementiri de l'Est de Madrid
(Espanya).
***
Marià
Rodríguez Vázquez en la seva
intervenció en el gran míting de la
Plaça de Toros Monumental de Barcelona (25 d'octubre de 1936)
- Marià
Rodríguez Vázquez: El 18
de juny de 1939 mor a La Ferté-sous-Jouarre
(Illa de França, França) el destacat militant
anarquista i anarcosindicalista
Marià Ramon Rodríguez Vázquez,
més conegut com Marianet i que signava Mariano R. Vázquez. Havia
nascut el15 de juny de 1907 a
Barcelona (Catalunya). Nascut en una
família
gitana, va quedar orfe de mare als set anys i va passar part de la seva
infantesa a l'Escola de Reforma Asil Duran, on va ser internat
juntament amb un
germà seu per son pare després de casar-se de
bell nou. D'aquest asil va fugir
diverses vegades i també passà per l'hospici de
Roses (Alt Empordà, Catalunya),
del qual s'escapà finalment amb nou anys. Dedicat a petits
robatoris i a la
mendicitat, freqüentà diverses vegades la
presó, on va fer contacte amb
anarquistes i mestres racionalistes que el van introduir en el moviment
anarquista i el van convèncer d'abandonar la
delinqüència. Posteriorment va
exercir diversos professions (rentaplats, venedor ambulant, mosso de
càrrega,
peó, etc.) fins que cap els 18 anys es quedà amb
l'ofici de paleta i s'afilià
al Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Va
ser força actiu durant les vagues del sector i va destacar
en la manifestació
del Primer de Maig de 1931, organitzada per Joan García
Olivar, de qui
aleshores era molt proper. El setembre de 1931 va participar en un
tiroteig
mantingut per les forces de l'ordre i els anarcosindicalistes
arrecerats dins
els locals confederals del carrer de Mercaders; va ser detingut i
internat al
vaixell-presó Antonio
López, ancorat
al port de Barcelona; després va ser tancat a
Mataró (Maresme, Catalunya) i a
la Presó Model de Barcelona. Durant els 15 mesos que va
estar reclòs començà a
escriure per a Solidaridad Obrera i a agafar
cultura. Durant els anys de
la II República va ocupar càrrecs en la junta del
sindicat, al costat de Manuel
Muñoz Díaz, qui li va ensenyar molt i el va
introduir en l'anarquisme,
realitzant diverses tasques, des de sabotatges a funcions
orgàniques. Formà
part dels grups d'acció i el gener de 1933 va participar en
l'atac a les
Drassanes barcelonines i en l'aixecament revolucionari de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI); però va acabar
empresonat al vaixell-presó Manuel
Arnús. El novembre de 1933 va ser
detingut durant la vaga de Barcelona. L'abril de 1934 signà,
amb altres
companys presos, una carta publicada en Solidaridad
Obrera. En 1934 va ser nomenat secretari de la
Federació Local de SindicatsÚnics de Barcelona de la CNT i director, i
gairebé únic redactor, del clandestíLa Voz Confederal,
portaveu de
la CNT catalana durant les suspensions de Solidaridad Obrera.
Detingut i torturat l'octubre de 1934, va poder fugir miraculosament de
la llei
de fugues. En 1935 va ser novament empresonat alguns mesos a la
presó
valenciana de Sant Miquel dels Reis i un cop lliure va
començar a agafar
càrrecs orgànics confederals de responsabilitat:
membre del Comitè Pro Presos;
redactor de Solidaridad Obrera; secretari de la
Confederació Regional del
Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT, càrrec que exercia
quan va esclatar la
Revolució de juliol de 1936 i per la qual cosa va assistir a
nombroses reunions
amb la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL). Durant
1936 va fer incomptables mítings, amb Antonio Ortiz
Rodríguez i altres
companys, arreu de Catalunya. També va fer en aquestaèpoca moltes conferències:«Democracia, guerra y fascismo» (Vic,
març de 1936); «Los acuerdos del congreso
de la CNT, su influencia en el futuro» (Alcover, maig de
1936); «¿Es posible la
unidad sindical o sólo es realizable el pacto
revolucionario?» (Sitges, juny de
1936); «El sindicato, baluarte de la
reconstrucción económica» i«Unidad,
lealtad y responsabilidad» (conferències
radiofòniques de setembre de 1936);
etc. L'octubre de 1936 va ser ratificat com a secretari de la CNT
catalana i el
25 d'aquell mes signà, en nom de la CNT, un pacte d'unitat
entre la CNT i la
Unió General de Treballadors (UGT). El novembre de 1936, en
el Ple
Extraordinari de Regionals, amb la dimissió d'Horacio
Martínez Prieto, va
accedir a la secretaria general del Comitè Nacional de la
CNT i es va
traslladar a Madrid (Espanya) i a València
(València, País Valencià) seguint el
govern. Va ser un ferm partidari de la línia«governamentalista» assumida per
la CNT-FAI. Durant els «Fets de Maig» de 1937, amb
Joan García Oliver, va
demanar moderació i es va convertir en un incondicional de
Juan Negrín López,
fet pel qual va ser fortament censurat. El desembre de 1937
representà la CNT,
amb David Antona Domínguez, Horacio Martínez
Prieto i Josep Xena Torrent, en el
Congrés Extraordinari de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) que
se celebrà a París (França), on
defensaren el «possibilisme» i les tesis
governamentals. El març de 1938 va fer a Barcelona la
conferència «Posibilidades
de la alianza sindical CNT-UGT» i intervingué en
un acte conjunt amb la UGT amb
Josep Joan Domènech i Segundo Martínez
Fernández. El juny de 1938 va fer a
València la conferència «Para
vencer» i el desembre a Barcelona «La
misión del
militante» i «Hablemos del futuro». En el
Ple Nacional del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) d'octubre de 1938 defensà el comunista Juan
Negrín López i
Horacio Martínez Prieto, la necessitat de negociar amb
l'exèrcit franquista i el
revisionisme radical («liquidacionisme») de les
idees llibertàries. En 1938
publicà els fullets El 19 de julio y su
significació, Presente y
futuro i Pueblo antifascista de
Catalunya. A finals de 1938 era membre, en
nom de la CNT, del Comitè d'Enllaç CNT-FAI-JJLL.
Quan la derrota va ser un fet,
el 23 de gener de 1939 va prendre la decisió de traslladar
els comitès
anarquistes a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) i, des
d'allí, per Sant Joan de
les Abadesses (Ripollès, Catalunya), va passar a
França. En aquest país, va
encapçalar el Consell General de l'MLE i com a secretari del
Comitè Nacional de
la CNT –encara que ho va fer a títol personal per
evitar possibles reclamacions
del règim franquista– va signar l'11 de maig de
1939 el contracte de dipòsit
dels arxius de la CNT a l'International Institute of Social History
(IISH)
d'Amsterdam (Països Baixos). Marià
Rodríguez Vázquez va morir poc
després, el 18
de juny de 1939, en estranyes circumstàncies quan es banyava
a les aigües del
riu Marne, a l'indret anomenat «La Promenade de
l'Île», a La Ferté-sous-Jouarre
(Illa de França, França) i va ser enterrat
l'endemà al cementiri d'aquesta
localitat. Marianet era un excel·lent nadador i la seva mort–oficialment per
hidrocució– ha servit per a teixir una de les
llegendes més fosques de la
història de l'exili confederal. Dies després de
la seva mort, el 26 de juliol
de 1939, Manuel Azaña Díaz en una carta a Carlos
Esplá Rizo feia el següent
comentari racista: «Tengo otra versión de la
muerte de Marianet. Dicen que lo
han matado sus camaradas. Esto es más verosímil,
porque ¿cree usted que el
Marianet se ha bañado nunca en ninguna parte?». La
actuació Marianet durant la
guerra ha estat durament criticada per sectors llibertaris, acusant-lo
de
titella d'Horacio Martínez Prieto i de Juan
Negrín López, ja que va ser
partidari de pactes amb els estalinistes i va realitzar campanyes
governamentals
i col·laboracionistes, caient en el revisionisme
politicista. Trobem
col·laboracions seves en diferents publicacions, com ara Castilla LIbre, CNT,Fructidor, Libre-Studio,Nosotros, Nuevo
Aragón, Solidaridad
Obrera, Tierra y
Libertad, Umbral, etc. Sa
companya fou Conchita Dávila García, amb qui
tingué dos infants, Amalia Vázquez
Dávila i Francisco Vázquez Dávila–Marianet sempre rebutjà el llinatge de son
pare.
Marià
Rodríguez Vázquez (1907-1939)
***
Necrològica de Mariano Ponce Carmona apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de juliol de 1963
- Mariano Ponce Carmona: El 18 de juny --algunes fonts citen erròniament el 19 de juny-- de 1963 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Mariano Ponce Carmona. Havia nascut el 25 d'agost de 1899 a Múrcia (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Joaquín Ponce i Antonia Carmona. Obrer vidrier del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la dictadura de Primo de Rivera hagué de refugiar-se en dues ocasions a França fugint de la repressió. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Albi, on treballà de mosaïcista i milità amb la seva companya Francisca Mañé en la Federació Local de la CNT.
***
Necrològica
de Joaquim Gil Mir apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 de juliol de 1980
- Joaquim Gil Mir: El 18 de juny de 1980 mor a Galhac (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Gil Mir. Havia nascut el 19 de setembre de 1915 a Barcelona (Catalunya)–algunes fonts citen erròniament Vilaller (Alt Ribagorça, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Gil i Joaquina Mir. Durant els anys trenta fou membre, amb Joaquim Andreu Pastor i altres, del grup anarquista«Los Anónimos» de Barcelona (Catalunya). Durant la guerra civil lluita en la«Columna Durruti» i va ser ferit en diverses ocasions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment participà en la Resistència contra l'ocupació nazi i es refugià a casa de l'anarcosindicalista Martín Arnal Mur. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili a Galhac i va ser delegat del departament del Tarn en la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya –va ser operat en 29 ocasions. Entre 1947 i 1950, a Galhac, va estar especialment lligat amb l'escultor Fernando Gamundi Oliveros, amb qui havia combatut en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després de la mort del dictador Francisco Franco, realitzà diversos viatges a Barcelona, on va fer costat econòmic la CNT durant la seva reorganització, especialment durant la gran vaga barcelonina de benzineres. Sa companya fou Eugenia Cascón Oyarbide. Joaquim Gil Mir va morir el 18 de juny de 1980 a Galhac (Llenguadoc, Occitània). Després de la seva mort, son amic Fernando Gamundi Oliveros li va fer l'escultura Quijote de la Mancha montando su caballo Rocinante, que havia de ser col·locada en la seva tomba, però, sa família, per raons de seguretat de l'obra, hi renuncià.
---
