Anarcoefemèrides
del 15 de juny
Esdeveniments
Capçalera
de L'Éducation
Libertaire
- Surt L’Éducation
Libertaire:
El 15 de juny de 1900 surt a París (França) el
primer
número de L’Éducation
Libertaire. Revue mensuelle internationale. Organe des
bibliothèques d’éducation libertaire.
D’antuvi impresa i després realitzada
en autocòpia i bimestral, es van publicar 10
números fins a març de 1902.
Aquesta publicació és de fet els
prolegòmens d’una temptativa de creació
d’una
escola llibertària que es va inaugurar el 12 de febrer de
1899, a París, a
l’Hôtel des Sociétés Savantes
(Palau de les Sàvies Societats); el projecte
inicial, sostingut per Jean Grave i Piere Quillard, d'obrir una escola
llibertària per a la infantesa no es va poder aconseguir
encara, ja queúnicament s'impartien classes nocturnes als adults. Els
redactors de L’ÉducationLibertaire eren els de Les Temps
Nouveaux i de Le Libertaire (Victor Dave, Paul Robin, André Girard,
C. Papillon, Étienne Lariviere,
Albert Bloch, André Veidaux, Gabriel De La Salle, Charles
Malato), però
també hi participaven anarcosindicalistes com Ivetot o Paul
Delesalle. Domela
Nieuwenhuis va publicar la conferència L’Éducation
libertaire, el número 12 de la
col·lecció de fullets de Le
Temps Nouveaux (1900), autèntic
manifest del projecte. El grup de la revista va editar, com a
mínim, quatre
fullets: Le coopératisme et le
néo-coopératisme: rapport
présenté au Congrès ouvrier
révolutionnaire
international, dels Étudiants Socialistes
Révolutionnaires
Internationalistes de Paris (1900); Contre
la nature, de Paul Robin (1901); Ce
que j’entends par l’individualisme anarchique,
de Georges Butaud; i L’éducation
pacifique: conférence,
d’André Girard.
***
Capçalera
de Le
Réveil des Travailleurs
- Surt Le Réveil des
Travailleurs:
El 15 de juny de 1900 surt a
Lieja (Valònia, Bèlgica) el primer
número del bimensual, i
després setmanal, Le
Réveil des Travailleurs, que va tenir dos
subtítols: «Periòdic
d’emancipació popular» i«Òrgan llibertari». Estava editat pel«Grup de
propaganda pel fullet, la canço i el cartell» i
l’anarquista belga Georges
Thonar en serà un dels responsables. El periòdic
arribarà a tirar 1.700
exemplars, però deixarà de publicar-se
l’abril de 1903, editant fullets de
diversos autors (Lucien Hénault, Max Borgueil,
Eugénie Potonié-Pierre, Johann
Most, etc.).
***
Capçalera
de Le Communiste
- Surt Le Communiste: El 15 de juny de 1907 surt a Boitsfort (Flandes, Bèlgica), publicat a la impremta de la colònia comunista llibertària L’Expérience, el primer número del periòdic mensual Le Communiste. Organe de propagande libertaire. Entre els col·laboradors en trobem Émile Chapelier --fundador en 1905 amb sa companya de la colònia L’Expérience, instal·lada inicialment a Stockel-Bois--, Kropotkin, Élisée Reclus, Alexandra Myrial (David-Néel), Alexandre Schapiro, Adolphe Balle (Pierre des Chênes), Rafael Fraigneux, Le Rétif (Victor Serge), etc.; i el gerent en va ser G. Marin. El periòdic editarà 17 números fins al 8 d'agost de 1908, amb un tiratge de 2.000 exemplars distribuïts gratuïtament, i serà substituït per Le Révolté i després per L’Emancipateur.
***
Capçalera
del primer número d'Humanidad
- Surt Humanidad: El 15 de juny de 1912 surt a València (País Valencià) el primer número de la publicació racionalista anarquista Humanidad. Revista quincenal de educación y cultura social. Era continuació del setmanari racionalista Escuela Moderna (1910-1911), dirigit per Samuel Torner i segrestat per les autoritats. Hi van col·laborar, entre d'altres, A. Blanqui, José Casarola, Anselmo Lorenzo, A. Lefevre, Amadeu Pau, Manuel Pau Piera i Fernando Vela. En sortiren set números, l'últim el 15 de setembre de 1912, i deixà de publicar-se per dificultats econòmiques.
***
Portada
del primer número d'Spartaco
- Surt Spartaco: Pel juny de 1920
surt a Roma
(Itàlia) el primer número del periòdic
mensual Spartaco. Numero di propaganda
comunista-anarchica. Portava
l'epígraf «Cum Spartacus pugnavit!»
(Quan Espàrtac lluità!). Editat pel Grup
Comunista-Anarquista «Spartaco» de Roma, va estar
dirigit per Ettore Sottovia,
amb Cesare Camattini de gerent. Els articles anaven sense signar o amb
pseudònims. En sortiren 25 números,
l'últim l'abril de 1922. Sembla que va
sortir un número únic il·lustrat
especial per al Primer de Maig de 1920 amb el
títol Spartaco publicat
pel mateix
grup, però que no se n'ha conservat cap exemplar.
***
Portada
d'un número de Generación
Consciente
- SurtGeneración Consciente: Pel juny de 1923 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número d'una de les revistes més prestigioses i duradores de l'anarquisme hispà Generación Consciente. Revista Ecléctica. Entre juny de 1925 i 1928 serà publicada a València i a partir d'aquesta data canviarà obligada per la censura el títol per Estudios. Revista Ecléctica, fins a 1937 que deixarà de publicar-se. Tirava entre 65 i 75.000 exemplars. Revista eclèctica, naturista i llibertària, els principals temes abordats eren el nudisme, la medicina integral, l'amor lliure, l'educació sexual, el neomaltusianisme, l'eugenèsia, l'higienisme, l'antiracisme, la gimnàstica, l'alimentació natural, el vegetarianisme, la pedagogia racional, el feminisme, l'art, la filosofia, etc. Tindrà una influència decisiva en l'evolució radical de la mentalitat de la classe obrera i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Higinio Noja, Julio Barco, Juan Tercier, Roberto Remartínez Gallego, Alcrudo, Orobón, Arias, Eusebio Navas, Alfonso Martínez Rizo, Abad de Santillán, Amparo Poch y Gascón, Augusto Moisés, Gastón Leval, Carsí, Rudolf Rocker, García Birlán (Julio Barco), Mariano Gallardo, Cano, Ryner, Pereira, Carlos Brandt, Fontanals, Fortunato Barthe, José María Martínez Novella, i els metges anarquistes Isaac Puente (Un médico rural) i Félix Martí Ibañez. Josep Renau i Manuel Monleón hi van publicar nombrosos cartells i fotomuntatges. El responsable de la revista va ser José Juan Pastor, que es va embarcar en l'empresa després de l'èxit de Redención (1921-1923), i que serà a partir de 1928 membre del comitè fundador de la«Lliga per la reforma sexual». Connectada amb la revista hi havia una editora (Biblioteca de Estudios) amb diverses col·leccions i una distribuïdora de més de mil títols de llibres
***
Capçalera
del primer número de Protesta Umana
- Surt Protesta Umana: Pel juny de 1926
surt a
Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del
periòdic anarquista en llengua
italiana Protesta Umana. Bottetino del
Comitato di Difesa Sacco e Vanzetti. Era l'òrgan
d'expressió del
Sacco-Vanzetti Defense Committee (SVDC, Comitè de Defensa
Sacco i Vanzetti),
creat per lluitar contra la condemna a mort dels militants anarquistes
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Estava dirigit per Aldino Felicani.
Era
continuació de L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro
Sacco e Vanzetti, que també va ser editat per Aldino
Felicani entre el desembre de 1920
i el març de 1925. En el primer número de Protesta
Umana aparegué el
text «Mentre s'approssima il giorno dell'esecuzione i reclusi
ammoniscono: La
salute è in voi!» (Mentre s'acosta el dia de
l'execució els reclusos
adverteixen: La salvació és cosa vostra), fent
referència al fullet editat per
Luigi Galleani La salute è in voi,
manual de com fer bombes explosives
per a atacar l'autoritat. En sortiren tres
números, l'últim
l'abril de 1927.
***
Capçalera de L'Emancipazione
- Surt L'Emancipazione: Pel juny de 1927 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del mensual en llengua italiana L'Emancipazione. Libertario del West. Més tard tindrà dos subtítols més:«Periodico Libertario del West» i«Mensile Libertario del West», i es publicarà a Oakland (Califòrnia, EUA). Editat per Vincenzo Ferrero, hi van col·laborar Adolfo Antonelli i Giuseppe Ciancabilla, entre d'altres. Sortí fins a l'octubre de 1932.
***
Capçalera
del primer número de Libre Examen
- Surt Libre Examen: El 15
de juny de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer
número del periòdic Libre
Exament. Publicación anarquista. Sortia irregularment
gràcies al suport
voluntari. En aquest primer número publicà una
carta de Simón Radowitzky, que
havia estat alliberat l'abril passat de la colònia
penitenciària d'Ushuaia i
vivia exiliat a Montevideo. Sembla que només
sortí aquest número.
***
Porta
da d'un exemplar de L'Unique
- Surt L'Unique: Pel de juny de 1945 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic mensual L'Unique. Bulletin intérieur exclusivement destiné aux «Amis d’E. Armand». Editat per Émile Armand, fou una continuació de l'obra de propaganda d'aquest anarquista individualista que ja havia començat amb L'en dehors, en 1922. En van ser gerents E. L. Juin, O. Ducauroy i J. Cezar. El periòdic, que va mantenir una important correspondència amb l'estranger, apareixerà fins a l'estiu de 1956, editant-se'n 110 números en total, a més d'una nombrosa col·lecció de suplements, i serà l'última publicació editada per Armand. Hi van col·laborar Léonard Abbott, M. T. Acharya, Roland Actorie, G. Aguire, Margaret C. Anderson,Émile Armand, E. Azema, A. Bailly, Victor BAsch, Charles Boudoin, P. V. Berthier, E. Bizeau, Sylvain Bommariage, L. Boue, Pierre Boujut, Pierre Brignon, Maud Calverton, Clovys, Dr. Rémy Collin, A. H. Coryell, Dr. Henri Dalmon, Hem Day, Benjamin De Casseres, Roger Denux, M. Devaldes, Rasco Duanyer, Ovide Ducaroy, Louis Esteve, Havelock Ellis, Tom Earley, Lilith Elvant, Henri Frossard, Marguerite i René Gieure, Rémy De goumont, Marie De Grandfrey, M. Grivert-Richard, G. Getcheff, Paul Ghio, Jack Greenberg, René Guillot, John Hay, George D. Heron, Dr. H. Herscovici, M. G. Igualada, Maurice Imbard, Ixigrec, Théodore Jean, Angelo Jorge, Jo i Lawrence Labadie, Gérard De Lacaze-Duthieres, Philéas Lebesgue, André Lefrevre, Leonev, Louis Le Sidaner, A. Libertad, Vera Livinska, J. William Lloyd, Jean Lorrain, Jean Marestan, Marie Claire Maguelonne, Enzo Martucci, J. Mascii, Frederica Montseny, André Pernin, Maurice Pernette, H. Perruchot, Adrien Petit, F. Planche, Pere Prat, A. Prunier, Paul Rassinier, P. Vigne D'Octon, Élie i Élisée Reclus, Marcle Riou, Bertrand Russell, Han Ryner, W. Siegmester, J. P. Sieurac, Jean Sovenance, Herbert Spencer, Camille Spiess, Lucy Sterne, Fernando Tarrida del Marmol, Lev Tolstoi, James L. Walker, Walt Whitman, Georges Woodcock, V. S. Yarros, entre d'altres. En van ser il·lustradors Léo Campion, Félix Cotard, Jean Lebedeff i Louis Moreau.
***
- Surt Nervio: Pel juny de 1958 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcosindicalista mensual Nervio. Portavoz de la Regional Andalucia-Extremadura. Aquest òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili va ser dirigit per Francisco Olaya Morales i després per Enrique Ordoño. Reprenia la capçalera que s'edità a Almeria en 1938, portaveu de la 147 Brigada Mixta, en record del seu director Juan Santana Calero, assassinat pel feixisme. Hi van col·laborar Paulino Díez, Rafael García, Acracio González Gutierrez, Miguel Guerrero, Salvador Martínez, Manuel Pérez, Rafael Pérez, J. Ruiz i M. Temblador, entre d'altres. En sortiren 19 números fins al gener de 1960.
***
Capçalera de La Nostra Lotta
- Surt La Nostra Lotta: Pel juny de 1958 surt a Modica Alta (Ragusa, Sicília) el primer i únic número del periòdic anarquista La Nostra Lotta. Numero unico a cura del Gruppo «Iniziativa Anarchica». La publicació anava dirigida a fer costat el Front Antielectoral i a valorar les eleccions polítiques a la Cambra de Diputats de la República Italiana celebrades el 25 de maig anterior. A Modica Alta va guanyar la Democràcia Cristiana (DC).
***
Portada
del primer número de Caos
- Surt Caos: Pel juny de 1979
surt a la Ciutat
de Mèxic (Mèxic) el primer número de
la revista anarquista Caos. Sorgida
de militants llibertaris mexicans i dels cercles
exiliats espanyols, volia unir en una publicació de caire
crítica els
integrants del periòdic Tierra y
Libertad
i els del cercle que es movia al voltant de l'anarquista
català exiliat Ricard
Mestre Ventura, que posteriorment fundà la Biblioteca Social
Reconstruir. El
grup editor portà el nom de Coordinació
Llibertària de Mèxic (CLM) i en
formaven part Antonio Eyzaguirre, V. Molina, José Luis Rivas
Vélez i Héctor Subirats
S., entre d'altres. Comptà amb el suport de diferents grups
i editorials
anarquistes, com ara la llibreria El Nagual, els Editores Mexicanos
Unidos, les
Ediciones Antorcha i les Ediciones Pasquín, entre d'altres.
Aquesta publicació
tingué un gran ressò en la
intel·lectualitat mexicana, encara que la unió
que
es volia no reeixí i cada grup continuà amb les
seves pròpies publicacions. Una
de les seves característiques primordials va ser l'acurat
disseny de la
publicació, que comptà amb dibuixos de destacats
artistes del moment (Funs,
Gourmelin, Jakue, Ops, Perich, Romeu, Fernando Sampietro, Serre, etc.).
També
va ser molt important pels col·laboradors de la revista,
intel·lectuals de gran
prestigi internacional, o pels autors clàssics dels quals es
reproduïren textos
(Antonio Alonso C., Héctor Anabiarte Rivas, Jorge Aranda,
Jordi Arenas, Laurent
Aubague, Luis Eduardo Aute, Georges Bataille, Jean Baudrillard, Ezio
Flavio
Bazzo, Maurice Blanchot, G. Caos, Adolfo
Castañón, Cornelius Castoriadis,
Rafael Cid, Emil Cioran, Pierre Clastres, Alfonso D'Aquino, Pedro
Echeverría
V., Manuel España Bis, Fernando Esquivel, Antonio
Eyzaguirre, Carlo Frabetti,
Théo Frey, Agustín García Calvo,
Freddy Gómez, Jan Kott, Claude Lefort, Arthur
Lehning, Ricardo Lorenzo Sanz, René Lourau, H. L. Mencken,
Jaime Moreno
Villarreal, Aldo Pellegrini, Luis Racionero, Carlos María
Rama, Víctor del
Real, José Riera, Jorge Robles, Rudolf Rocker, Xavier
Sádaba Garal, Fernando
Savater, René Schérer, Samuel Schmidt, Jonathan
Swift, Max Stirner, José L.
Taberner, Roberto Tocaven M., Sergio Toledo, Ernesto Vanegas Valle,
Roberto
Vallin M., etc.). En el número 5 de la revista es
publicà un text amb el títol«Poemínimos», posant com a autor el
poeta Efraín Huerta, qui havia publicat un
poemari amb aquest títol en l'editorial Siglo XXI; aquesta
broma provocadora donà
lloc a un gran escàndol, ja que ridiculitzava diversos
intel·lectuals mexicans
consagrats i aquests se sentiren ofesos i alguns amenaçaren
amb demandes
judicials. Aquest «afer» donà lloc a que
part dels col·laboradors habituals de
la revista deixessin de publicar-hi i alguns grups deixessin de
distribuir-la. En
total en sortiren set números, l'últim en 1981.
***
Portada
del número 3 d'Adarga
- Surt Adarga: Pel juny de 1980
surt a Madrid (Espanya) el primer
número de la revista cultural anarquista Adarga.
La idea d'editar aquesta
publicació sorgí en el V Congrés de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
celebrat entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a la Casa de Campo de
Madrid.
L'ànima intel·lectual del projecte fou Juan
Gómez Casas i hi trobem articles de
nombrosos escriptors i periodistes llibertaris, com ara José
L. González
Coronado, Ferran Aisa, Josep Alemany, Antonio Artero, Felipe Regatero,
Pep
Castells, Dolores Domingo, José Luis González
Coronado, Gerard Jacas, Luciano
Lanza, Fernando Montero, Antonio Zapata, Benjamín Cano Ruiz,Ángel J. Cappelletli,
Noam Chomsky, Juan Gómez Casas, Fidel Gorrón,
Sara Guillén, Frederica Montseny,
Abel Paz, Carlos Peregrín-Otero, Muñoz Congost,
Emma González, Santos Amestoy,
García Rua, Ernesto García, Carlos M. Rama,
Fernando Sabater, etc. Els temes
que tracta van ser d'allò més variat: CNT,
anarcosindicalisme, urbanisme,
terrorisme, educació llibertària, literatura,
art, «Cas Scala», rock, clàssics
de l'anarquisme, etc. A causa de la crisi interna confederal i per
problemes
econòmics, només sortiren cinc números
d'aquesta revista, l'últim el setembre
de 1981.
***
Portada
de l'últim número de Les Temps Maudits
- Surt Les Temps Maudits: Pel juny de 1997
surt a París (França)
el primer número de Le Temps Maudits. Revue
syndicaliste révolutionnaire et
anarcho-syndicaliste éditée par la
Confédération Nationale du Travail. La
decisió d'editar aquesta revista fou presa al
Congrés de la Confederació
Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Lió de 1998 i
sorgí com a un suplement
de teoria anarcosindicalista del periòdic Le
Combat Syndicaliste. Els
temes tractats són variats: feminisme, anarcosindicalisme,
antifeixisme,
literatura proletària, autors llibertaris, economia,
antiparlamentarisme,
antiglobalització, ecologia, educació,
història anarquista, antimilitarisme,
terrorisme, religió, etc. Hi trobem articles d'Ezequiel
Adamovsky, Claudio
Albertani, Antonio Antón, Sophia N. Antonopoulou, Nathalie
Astolfi, Rachid
Belkacem, André Bernard, René Berteloot, Alain
Bihr, Frédéric Blanchet, Luc
Bonnet, Marius Bouvier, Gianni Carrozza, Damien Cartron,
François Chesnais,
Noam Chomsky, Miguel Chueca, Emili Cortavitarte Carral, Gilles Courc,
Philippe
Coutant, Alain Durel, Ramón Fernández
Durán, Cyrille Gallion, Jean Pierre
Garnier, J.-Ch. Gérace, Daniel Guerrier, Edward S. Herman,
Tomás Ibáñez, Louis
Janover, Dragui Karevski, Greg Kerautet, Gwenael Kivijer, Chusa
Lamarca, L.
Landauer, Léo Langevin, Arthur Lehning, Hugues Lenoir,
Gaëtan Le Porho, Anthony
Lorry, Valérie Minerve Marin, Antonio Martín
Bellido, G. Mandrin, Christine
Mauget, Guillaume Menchi, Patrick Mignard, Ch. Mileschi, Frank Mintz,
Agustín
Morán, Justa Montero, Stéphane Pelletier,
José Pérez, David Peterson, Larry
Portis, David Rappe, Mathieu Rigouste, Antonio Rivera, Luis E. Sabini
Fernández, Alain Santino, Cosimo Scarinzi, G. Soriano,
Carlos Taibo, M. Tauro,
Nicole Thé, Jacky Toublet, A. Vernet, Rodolphe Virelyon,
Soumaly Vongsavanh,
Loïc Wacquant, Homme Wedman, Wilfrid, entre d'altres. En
sortiren 27 números,
l'últim d'octubre de 2008.
***
Exemplars de la revista Anartiste
- Surt Anartiste: Pel juny de 2002 surt a París (França) el primer número de la revista Anartiste. Les Nouvelles Libertaires, creada per l’anarquista André Robèr i realitzada pel «Groupe Anartistique La Vache Folle», creat en 1997, de la Federació Anarquista Francesa, i on participaran un bon nombre d’escriptors i artistes llibertaris (Julien Blaine, Jean Dassonval, Daniel Livartowski, Laurent Nicolas Tanamm, Laurent Zunino, André Robèr, Thierry de Lavau, Eric Coulaud, Robert Terzian, Thirry Berthe, Richard Martin, Chari Goyeneche, Jean Stark, Geneviève Beauzée, Mika Pusse, Les Chats Pelés, Carole Reussee, Serge Pey, Bruno Daragui, Devande, Archibald Zurvan, Michel Debray, Felip Equy, Elen Capucine, Didier Chenu, Hurel, Willi, etc.). La periodicitat és de dos números per any i han fet diverses exposicions a diferents locals llibertaris i artístics parisencs, a més de participar en manifestacions, festes, col·loquis, revistes, etc. De moment porten publicats 14 números, l'últim el desembre de 2009.
Naixements
Léon Pélissard en una fotografia policíaca
- Léon Pélissard: El 15 de juny de 1867 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista expropiador Léon Pélissard, també conegut com Edme. Sos pares es deien Marius Pélissard i Marie Roux. Després de realitzar el servei militar a Tonkin (Indoxina francesa) a començaments dels anys noranta, retornà a Lió, on va fer de representant comercial i de venedor ambulant. Entre el març de 1886 i el febrer de 1901 va ser condemnat en vuit ocasions a Lió i a Valença per diversos motius (ultratge, rebel·lió, portar armes, cops, ferides, pesca furtiva, robatori). En 1901 s'integrà en el grup llibertari expropiador «Els Treballadors de la Nit» d'Alexandre Marius Jacob. El 9 de juny de 1901 amb Jacob participà en el robatori del domicili del jutge de pau Hulot a Le Mans que raportà un botí d'aproximadament 12.000 francs. El 22 d'abril de 1903, després d'un desvalisament frustrat al domicili de la senyora Tilloloy a Abbeville, va ser interceptat pels policies Pruvost i Anquier a l'estació de Pont Rémy amb sos companys Félix Bour i Jacob. En la refrega originada, l'agent Pruvost caigué mort i Pélissard pogué fugir abans de ser detingut el mateix dia més tard, però finalment caigueren tots els membres del grup expropiador. Durat el judici a «Els Treballadors de la Nit» o«La Banda d'Abbeville», que es perllongà entre el 8 i el 22 de març de 1905 a Amiens, reivindicà les seves activitats anarquistes il·legalistes tot declarant que el furt per ell només era una «llegítima recuperació de la propietat amb total menyspreu dels anatemes de la burgesia». Fou l'autor de diverses cançons (La Diane du prolétaire, Conseils à un pègre, La Bistouille, etc.) que es van publicar en el periòdic anarquista Germinal d'Amiens i en altres diaris de difusió general. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats i, després de dos mesos tancat a la ciutadella de Saint Martin de Ré esperant la deportació, enviat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) sota la matrícula número 34.441. Des del primer dia va ser castigat en nombroses ocasions per«insubmissió, cartes arrogants al governador de la Guaiana Francesa, apreciacions calumnioses referides als vigilats» i altres violacions de la disciplina carcerària. En 1911 va ser alliberat, però obligat a residir perpètuament a la Guaiana Francesa com a desterrat. A finals de 1912 o començaments de gener de 1913 aconseguí fugir i recalar a Panamà on morirà pocs dies després de la seva arribada. Va escriure unes memòries sobre la seva estada a la colònia penitenciària, però no ens han arribat.
***
Llibre
de Paul Sosset
- Paul Sosset: El 15 de juny de 1869 neix a Couvin (Namur, Valònia) l'advocat, professor, periodista i propagandista anarquista Paul Sosset, conegut com Paul Flaustier o Flaustier. Membre de la Jove Guàrdia Socialista Revolucionària (JGSR), en 1893 milità activament a Verviers (Lieja, Valònia) i, amb Jean Davister, feia d'orador en reunions molt concorregudes. Entre 1893 i desembre de 1896 fou inspector d'estudis de l'Institut d'Ixelles (Brussel·les, Bèlgica). En 1893 col·laborà en el periòdic llibertari La Débacle i el desembre d'aquell any va ser processat per ús de«falsa identitat» i«provocació directa a la tropa armada i desobediència a les lleis». En aquesta època també fou membre de la comissió belga encarregada de recollir fons per als anarquistes espanyols. Doctor en dret i en filosofia i lletres, a partir de 1895 fou professor a l'Institut Royal de Brussel·les. Arran d'un discurs pronunciat en un míting organitzat pel Grup Llibertari de Brussel·les celebrat el 31 de maig de 1898, on va fer costat la insurrecció cubana i l'agitació anarquista a Itàlia i a Espanya, el 17 d'octubre de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Brabant (Flandes), juntament amb Charles d'Hooghe (Block), i condemnat a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per«provocació no seguida d'efectes criminals»; Charles d'Hooghe, que no va comparèixer, va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó. Destacà com a conferenciant i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Catéchisme du jeune propagandiste (1893), Le Plébéien (1895), Le Cri des Opprimes (1896),La Débacle Sociale (1896), L'Homme Libre (1899) i La Revue Nouvelle Indépendante d'Art, Littérature et Science (1899), entre d'altres. Fou corresponsal per a Bèlgica de Le Temps Nouveaux. En 1900 fou un dels fundadors, amb Lucien Hénault i Georges Thonar, i redactor del periòdic anarcocomunista Le Réveil des Travailleurs. En 1901, segons alguns autors, trencà amb l'anarquisme i es passà a les files socialdemòcrates, afiliant-se al Partit Obrer Belga (POB), però la seva trajectòria posterior posa en dubte aquesta afirmació. En 1902 envià un informe al Congrés de Le Libre Penseur que se celebrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Entre 1902 i 1904 col·laborà en el periòdic L'Idée Libre. Entre 1903 i 1905 fou el corresponsal de Bèlgica per al periòdic sindicalista revolucionari parisenc L'Action Directe. El 6 de setembre de 1905 participà, amb altres conferenciants, en la xerrada«Les devoirs des travailleurs belges résidant à París envers les organisations ouvrières», que se celebrà a la Universitat Popular «La Coopération des Idées» de París (França). En 1906 parlà en un míting de protesta de la Unió Sindical dels Treballadors de Brussel·les (USTB), arran de la condemna de l'anarquista Henri Fuss-Amore. En 1906 també impartí dues conferències a la colònia comunista llibertària «L'Expérience» d'Stockel (Brussel·les, Bèlgica), L'organisation du travail dans la société actuelle (19 d'agost) i L'antimilitarisme et la poursuite contre l'Action Directe (2 de setembre, ambÉmile Chapelier). En 1906 col·laborà en La Femme Socialiste i L'Avenir du Borinage i en aquesta època es va fer propagandista dels «Milieux Libres» (colònies anarquistes). En 1907 va fer una gira de conferències antimilitaristes i en 1908 col·laborà en Société Nouvelle. És autor d'À l'aube d’un siècle. Le mouvement libertaire (1898; un exemplar d'aquesta obra es trobà a la biblioteca de François Salson), Militarisme et démocratie. Brochure de combat contre l'armée, le patriotisme (1900), Le péril noir (1901), Vers l'émancipation! Articles sur la nécessité des groupes d'études sociales (1901), En mémoire d'Émile Zola (1902), La Libre Pensée et l'idéal (1902), Anticléricalisme socialiste. Résumé d'articles et de conférences (1903), La justice contre le peuple (1905), L'organisation du travail. Conférence (1906). Aux hommes d'avant-garde. Brochure censurée par Germinal (1906) i La lecture dans les foyers populaires (1907). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Carlo
Berruti
- Carlo Berruti: El
15 de juny de 1881 neix a Torí (Piemont, Itàlia)
l'anarquista, i després
socialista i comunista, Pietro Carlo Berruti, conegut també
com Charles Berrutti i que va fer
servir el
pseudònim Bruto. Sos
pares es deien
Tommaso Berruti i Pelagia Busia. Pintor de la construcció,
quan era molt jove
entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint
administrador del
periòdic L'Ordine
(1892-1894),
dirigit per P. G. Gai i Pietro Stura. A començament de segle
emigrà a Lió
(Arpitània), on va ser detingut per«resistència a la força
pública» i expulsat
per decret el 5 de desembre de 1901 de França.
S'instal·là a Londres
(Anglaterra), on col·laborà en el
periòdic quinzenal La Rivoluzione
sociale (1902-1903), editat per Antonio Galassini, i,
sota el pseudònim Bruto,
en el númeroúnic La Settimana Sanguinosa
(18 de
març de 1903), editat per Alfredo Ranieri i dedicat a la
Comuna de París. També
col·laborà en el periòdic londinenc Germinal(1903). Més tard passà a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), on en 1906
col·laborà,
sota el nom de Charles Berrutti en
el
periòdic bilingüe antisindicalista L'Azione
Anarchica – L'Action Anarchiste, publicat per Henri
Louis Truan, en
oposició a les tesis defensades per Il
Risveglio, de Luigi Bertoni. Durant la Gran Guerra
retornà a Torí i es posà
a fer feina en els Ferrocarrils Estatals. En 1920 va ser denunciat com
a
organitzador d'una vaga. En aquesta època
abandonà l'anarquisme i en les
eleccions locals de novembre de 1920 es va presentar com a candidat de
la
facció comunista del Partit Socialista d'Itàlia
(PSI) i va ser elegit regidor
municipal amb més de 48.000 vots. Després del
Congrés de Liorna (Toscana,
Itàlia) de 1921, s'afilià al Partit Comunista
d'Itàlia (PCI) i esdevingué secretari
de la Secció de Torí del Sindicat Central de
Ferroviaris Comunistes Italians (SCFCI).
També ocupà càrrecs en
l'Aliança Cooperativa Torinesa (ACT). El 18 de desembre
de 1922 Carlo Berruti va ser capturat per un escamot feixista, comandat
pels capitosts
Piero Brandimarte i Cesare Maria de Vecchi, a la seva feina, a la seu
del Control
de Mercaderies dels Ferrocarrils de l'estació de Porta Nuova
de Torí, i portat
a un camp de la població de Nichelino (Piemont,
Itàlia), on va ser assassinat a
trets per l'esquena. L'endemà, Angelo Quintagliè,
uixer de l'Oficina de Control
de Mercaderies, apolític, excombatent i excarrabiner, acusat
d'haver deplorat
públicament la bàrbara manera en la qual Berruti
havia estat assassinat, va ser
també mort al seu lloc de feina per un escamot feixista. Com
va ser la seva
voluntat expressada en vida, mitjançant la seva
adhesió a la Societat per a la
Cremació de Torí, el cos de Carlo Berruti va ser
incinerat el 39 de desembre
d'aquell any i les cendres dipositades al Temple Crematori del
cementiri
torinès. Durant els anys posteriors, l'homenatge foral
davant la tomba de Carlo
Berruti, en ocasió de l'aniversari de l'«Strage di
Torino» (Matança de Torí),
esdevingué una clàssica manifestació
dels joves universitaris antifeixistes. Un
carrer de Torí port el seu nom.
***
Gérard Duvergé
- Gérard Duvergé: El 15 de juny de 1896 neix a Montsegur (País d'Olmes, Occitània) el mestre llibertari, militant anarquista i resistent antifeixista Gérard Duvergé, també anomenat Fred Durtain i Chevalier. Fill d'un gerdarme, es va allistar durant la Gran Guerra, i després va esdevenir mestre. En 1935 va descobrir l'anarquisme i va començar a col·laborar en la premsa llibertària sota el pseudònim de Fred Durtain (Le Libertaire, L'Espagne Antifasciste, La Révolte, Terre Libre, etc.). En 1936 va militar en el grup anarquista d'Agen i també va participar en les activitats de la «Libre Pensée» i de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. Dins en marc de la Federació de Obres Laiques, va organitzar amb sa companya Henriette càmpings de joves per incitar els adolescents a estimar la natura --Còrsega (1937, Marroc (1938), Tunísia (1939), Martigues (1941), Izaourt (1942) i Montbazillac (1943). En 1939, quan els refugiats de l'Espanya republicana omplen els camps de concentració del sud de França, la parella Duvergé n'albergarà a casa seva. En col·laboració amb Aristide Lapeyre, va muntar una escola llibertària («L'Envol»), a Feugarolles, a prop d'Agen, a l'estil de «La Ruche» de Sébastien Faure, per al nou curs sota la direcció de Vergel, refugiat espanyol i antic professor d'una escola ferreriana; però la guerra va esclatar i no va poder-se inaugurar, malgrat que tot estigués enllestit. Va acabar mobilitzar a Alsàcia. Separat de l'ensenyament en 1940 i restituït en 1942, va formar part dels grups«Libération» i dels«Francs-Tireurs et Partisans» (FTP) de la resistència antifeixista. En 1942 va adherir-se al Partit Comunista Francès, més com a mesura d'eficàcia per a la lluita clandestina que per adhesió ideològica al comunisme. En 1943 va prendre part en el Moviment Unit de la Resistència (MUR) a Lot i Garona. Detingut per la policia alemanya, va ser alliberat; però el 28 de gener de 1944 va ser detingut per segona vegada. Gérard Duvergé va morir l'endemà, 29 de gener de 1944, a la presó d'Agen (Aquitània, Occitània), sense haver parlat, arran de les tortures infligides per la Gestapo, i va ser enterrat el 2 de febrer de 1944 en aquesta ciutat. En 1999 Bernard Lareynie li va dedicar una biografia: L'instituteur, le campeur, le résistant. Gérard Duvergé, le libertaire. Un carrer d'Agen porta el seu nom.
***
Necrològica
de Pedro Agudo Gallego apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 6 d'abril de 1958
- Pedro Agudo Gallego: El 15 de juny de 1902 neix a Somontín (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Agudo Gallego. Sos pares es deien Antonio Agudo i María Gallego. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la joventut, recorregué diverses regions peninsulars (Castella, Aragó, etc.) treballant en diferents sectors (mineria, construcció d'infraestructures, etc.). Finalment s'establí a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, deixant a Granollers sa companya i sos tres infants. Treballà la mineria a la zona d'Eusa (Gascunya, Occitània) i militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Mathilde Vincent. Malalt de silicosi, va haver de ser ingressat a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Occitània). Pedro Agudo Gallego va morir d'aquesta malaltia el 4 de març –algunes fonts citen erròniament el 5 de març– de 1958 a l'Hospital de Florença (Gascunya, Occitània).
---
