Anarcoefemèrides del 14 de juny
Esdeveniments
Portada del número únic de Questione Sociale
- Surt Questione Sociale: El 14 de juny de
1891
surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el
número únic del periòdic anarquista Questione Sociale. Editat per Saverio
Merlino, el responsable de la publicació fou Giuseppe
Siboni. Trobem textos de
Ras Alula, Enrico Girola i Saverio Merlino, entre d'altres.
***
Portada de Germinal
- Surt Germinal: El 14 de
juny de 1917 surt a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer
número del setmanari Germinal.
Periódico Libertario, òrgan
d'expressió del grup anarquista magonista, i
influenciat pels wobblies nord-americans de la
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món),«Germinal» --aquest grup i
aquest òrgan d'expressió ja havia existit a Nova
York (Román Delgado, Jorge D.
Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura
Mijón, Herminio González, etc.).
Els editors responsables van ser, successivament, Rosaura
Galván, Román
Delgado, Alejandro Berman, Ricardo Treviño, Jorge D. Borran,
Luis C. Torres i
José P. Colado, i tots van ser detinguts per les autoritats
de Tampico i els
d'origen espanyol expulsats del país. Trobem articles d'A.
Alba, Luis Álvarez,
Concepción Arenal, Rafael Ballester, Martín
Bernal, Severo Brote, Pedro
Calleja, Alfredo Calderón, R. Castillo,
Encarnación Cavazos, Fidel Córdova,
David Díaz, Raúl Díaz,
Joaquín Dicente, Manuel Domínguez, Francesc
Ferrer
Guàrdia, Emilio Gante, Pedro Gudiño,
Jesús Ángel Hernández, Rogelio Huerta,
R.
H. Ibarreta, P. A. De la Garza, María Gómez,
Reynalda González Parra, Maurició
B. Juárez, Blas Lara, A. De León, José
Manuel Méndez, Luis López de Mesa, Juan
Lozano, J. V. Montenegro, Fernando Palomares, Émile Pouget,
Josep Prat, S.
Ruiseñor, Juan Ruiz, M. Salinas, Adrián del
Valle, Miguel Vargas Vila, R. M.
Vásquez, José Vidal, Isidro Villareal, etc. Com
que la distribució del periòdic
era gratuïta, va ser finançat per diverses
organitzacions: Casa de l'Obrer
Mundial (COM) de Tampico; «Hermanos Rojos» de
Doñá Cecilia; Sindicat d'Obrers
de la Mestrança i Societat Comunista d'Oficis de Monterrey;
Confederació Obrera
de Veracruz i Río Blanco; Sindicat d'Estibadors de Salina
Cruz (Oaxaca); COM de
Guadalajara (Jalisco); Unió Americana; centres miners
(Florence, Clifton,
Morenci, Metcalf, Bisbe, Jerome i Miami); gremis tabaquers de l'Havana
(Cuba);
etc. En les seves pàgines publicà articles
teòrics sobre l'anarquisme,
culturals, contraris a la Gran Guerra i a la participació
nord-americana en
aquesta, informació sobre les vagues mineres de la IWW. El
grup «Germinal»
impartia conferències els diumenges i els dilluns a la tarda
organitzava els
cercles de lectura a la seu de la COM de Tampico o al Centre
Femení d'Estudis
Socials. En sortiren 26 números, l'últim el 28 de
febrer de 1918, coincidint
amb la destrucció de la impremta i la dissolució
governamental del grup, i
sempre fou perseguida la distribució de la
publicació per les autoritats
nord-americana i mexicana. Els militants de Germinal organitzaren un
nou grup
anomenat «Via Libre» i publicaren un nou setmanari
que circulà amb el mateix
nom del grup.
***
Portada d'un número de L'Avanguardia Libertaria
- Surt L'Avanguardia Libertaria: El 14 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana L'Avanguardia Libertaria. Quindicinale di Lotta e di Propaganda. Aviat, però, la periodicitat passarà a mensual. Editada per l'immigrant anarquista italià Isidoro Bertazzon des del Club Internazionale, desenvolupà una tasca important en la crítica del feixisme italià i per a la propagació de les idees llibertàries al continent australià. També mantingué polèmiques amb Francisco Carmagnola i el seu periòdic La Riscossa (1930-1932), del Club Matteotti de Melbourne. L'últim número s'edità el 15 de novembre de 1932, quan aquesta publicació fou suprimida, juntament amb el seu rival La Riscossa, per les autoritats de la Commonwealth. Amb la prohibició Bertazzon abandonà la militància llibertària.
***
Capçalera
del primer número d'El
Productor
- Surt El Productor: El 14 de juny de 1930 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Productor. Hi van col·laborar M. Medina González, Evelio G. Fontaura, Manuel Buenacasa, Ramon Magre, R. Magrinyà, Isabel Ruiz, Mediel, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 19 de juliol de 1930. Es pot considerar una quarta època d'El Productor de 1887.
***
Max
Nettlau, al centre de la foto, envoltat d'infants i jovent a la gira
campestre
- Gira campestre: El
14 de juny de 1931 se realitza una gira campestre a Les Fontetes, a
Cerdanyola
del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), per a
acomiadar l'intel·lectual
anarquista Max Nettlau, que havia vingut a passar unes setmanes a
Catalunya. En
aquesta sortida, organitzada pels grups anarquistes «Sol y
Vida» i «Vía Libre»,
i que comptà amb el suport de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi
participaren més de mil persones. A més
dels actes lúdics (jocs, música, etc.), es
portaren a terme discussions i es
realitzaren parlaments de destacats militants anarquistes, com ara
Tomás
Herreros Miquel, Josep Mateu Cosidó, Frederica Montseny
Mañé, etc. L'alumnat de
l'Escola Racionalista de Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya) s'encarregà de
recitar poesies i treballs literaris. El 3 de maig d'aquell any ja
s'havia
organitzat en homenatge a Max Nettlau una altra excursió.
Max Nettlau partí cap
a Viena (Àustria) dies després de la gira
campestre d'acomiadament, el 19 de
juny.
Naixements
Foto
policíaca de Jean-Marie Roubichon (2 de juliol de 1894)
- Jean-Marie
Roubichon: El 14 de juny de 1852 neix a Gwened (Bro
Gwened, Bretanya) el paleta
anarquista Jean-Marie Roubichon. El juliol de 1894 va ser fitxat per la
policia
com a anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Bernard Lazare fotografiat per Aaron Gerschel a París
- Bernard Lazare:
El 14 de juny de 1865 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània)
l'escriptor,
periodista polític, polemista, crític
literari, dreyfusard i anarquista
Lazare
Marcus Manassé Bernard, conegut literàriament comBernard Lazare. Fou el major de
quatre germans d'una família
burgesa jueva benestant, poc creient, però aferrada a les
festes tradicionals
judaiques. Sos pares es deien Jonas Bernard, negociant de
confecció industrial,
i Douce Noémie Rouget, filla d'una família
burgesa provençal que introduí el
teler Jacquard a Tolosa de Llenguadoc i creà una de les
primeres i més
reeixides indústries manufactureres de vestits i de
passamaneria d'aleshores. Lazare
obtingué el títol de batxillerat en
ciències, però la seva passió fou la
literatura, dèria compartida amb un gran amic, el poeta
simbolista Éphraïm-Georges
Michel (Éphraïm
Mikhaël) --ambdós es
feien passar per cosins. Éphraïm Mikhaël
marxà a estudiar a l'École Nationale
de Chartes de la capital francesa i encoratjà son amic
perquè l'acompanyés en
la seva aventura parisenca. L'octubre de 1886, any de la
publicació del pamflet
antisemita d'Édouard Drumont La
France
juive, Lazare arribà a París i es
matriculà a l'École Pratique des HautesÉtudes (EPHE, Escola Pràctica d'Estudis
Superiors). Estudià el curs de mossèn
Louis Duchesne, pel qual l'Institut Catòlic de
París havia creat una càtedra
d'Història de l'Església. En el curs universitari
1887-1888 presentà una
memòria consagrada a la legislació conciliar
relativa als jueus. En aquestaèpoca començà a col·laborar
en la premsa «burgesa» (La
Nation, L'Evénement,L'Écho de Paris, Le Journal, Figaro,
etc.)
com a periodista i crític literari. Estudiós de
les religions antigues, en 1888
va escriure, amb Éphraïm Mikhaël, l'obra
dramàtica en tres actes La
fiancée de Corinthe, on ja signà amb
el seu nom de ploma: Bernard Lazare. En 1890Éphraïm Mikhaël morí de
tuberculosi, fet tràgic que el marcà
profundament. Aquest mateix any de 1890
fundà i dirigí la revista simbolista Les
Entretiens politiques et littéraires. En 1892 es
casà amb Isabelle, també
jueva. En aquesta època començà a
participar activament en el moviment
anarquista, fent propaganda de les seves idees, ajudant a
finançar les seves
publicacions, fent costat els companys en els seus processos judicials,
especialment en l'anomenat «Procés dels
Trenta», i fent amistat amb els seus grans
personatges, com ara Élisée Reclus o
Félix Fénéon. En 1894
prengué part en la
defensa de Jean Grave, perseguit pel seu llibre La
société mourante et l'anarchie, i
testimonià en el seu procés.
Col·laborà
força en la premsa llibertària (Le
Courrier Social Illustré, L'Harmonie,La Manifestation du 1er Mai,
L'Oeuvre
sociale, La Revue Blanche, Le Temps Nouveaux, L'Endehors,L'Action Sociale,La Revue Anarchiste, La
Révolte, etc.), articles que després
van ser recollits en llibres. En 1895 cobrí, com a
corresponsal del diari L'Écho de
Paris, la revolta dels treballadors
vidriers de Carmaux i en 1896 assistí al Congrés
Socialista de Londres, on
denuncià «l'autoritarisme i la gelosia»
de Karl Marx. També, en 1896, fundà la
revista L'Action d'Art, on van
col·laborar Fernand Pelloutier i André Girard,
entre d'altres, i on reivindicà
un «art social» enfrontat a l'«art de
classe» regnant aleshores. Després de
conèixer l'obra del teòric del sionisme Theodor
Herzl, amb qui mantingué una
actitud crítica, començà a
interessar-se per aquest moviment. En 1892 havia
establert contactes amb Ahad Ha'Am, un dels pares dels moviment«Hovevei Tsion»
(Amants de Sion) i a la primavera de 1894 publicà L'antisémitisme, son histoire et ses
causes, un estudi erudit i
crític sobre els orígens de l'antisemitisme.
Aquest llibre va aparèixer alguns
mesos abans de l'arrest i de la detenció del
capità jueu Alfred Dreyfus, acusat
d'alta traïció, i immediatament va contactar amb
Mathieu Dreyfus per contribuir
a aclarir la innocència de son germà,
consagrant-se gairebé exclusivament en
aquesta causa. A començaments del novembre de 1896
publicà a Bèlgica la seva
primera memòria L'Affaire Dreyfus.
Une
erreur judiciaire, on desmantella punt per punt totes les
acusacions,
exigint la revisió del procés. En 1898
fundà la revista sionista i social Le
Flameau. Aquesta defensa del
semitisme es farà sense renunciar de cap manera al seu
pensament anarquista i
sempre s'oposà a la creació d'un Estat sionista.
El 24 de març de 1899 abandonà
el moviment sionista enviant la seva dimissió al
Comitè d'Acció Sionista (CAS)
de Theodor Herzl. Després d'un viatge a Romania,
denuncià en una sèrie
d'articles, publicats entre juliol i agost de 1900 en L'Aurore,
la terrible vida que patien els jueus en aquest país.
Després marxà a Rússia, viatge del
qual va escriure un nou reportatge sobre la
situació dels jueus en l'Imperi tsarista, però
que no va poder publicar a causa
d'una malaltia. També lluità pels armenis
perseguits en l'Imperi turc i en 1902
denuncià en Pro Armenia
el Congrés
Sionista de Basilea que havia retut un homenatge públic al
sultà otomà Abdul
Hamid II. Boicotejat pels antisemites i l'extrema dreta, que el veia
com a la
representació de l'«anarquia jueva»,
durant el procés de Dreyfus no pogué
escriure en L'Aurora i
envià les
seves mordaces cròniques a dues revistes nord-americanes, The Chicago Record i The
North American Review. Al final de sa vida va fer amistat amb
l'escriptor
catòlic Charles Péguy i
col·laborà en els seus Cahiers
de la Quinzaine. Bernard Lazare va
morir l'1 de setembre de 1903 a París (França)
després d'haver estat operat
d'un càncer al tracte digestiu. Deixà un
manuscrit inèdit, Le fumier de Job,
i autoritzà la reedició de L'antisémitisme,
son histoire et ses causes
a condició que figurés encapçalat per
una nota referent a que moltes de les
seves opinions desenvolupades en el llibre havien canviat al final de
la seva
vida. A més de les obres citades, publicà, entre
d'altes, Le miroir des légendes
(1892), Lettres
prolétariennes (1895), Contre
l'antisémitisme. Histoire d'une polémique
(1896), Les porteurs de torches
(1897), Antisémitisme
et Révolution (1898) i Le
nationalisme
juif (1898). El juliol de 1909 el grup d'extrema dreta«Les Camelots du
Roi» mutilaren simbòlicament el nas de
l'estàtua que s'havia erigit per
subscripció popular el 4 d'octubre de 1908 a Nimes en honor
seu, estàtua que
fou desmuntada en 1940 per les autoritats feixistes del Govern de
Vichy. A
París existeix un «Cercle Bernard
Lazare», organització lligada al socialisme
sionista.
Bernard
Lazare
(1865-1903)
***
Jules-César Rozental
- Jules-César Rozental: El 14 de juny de 1872 neix a Irkutsk (Irkutsk, Sibèria, Imperi Rus) el poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César Rozental --també citat com Rosenthal. Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat per les seves activitats politiques a Sibèria i que acabà exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora que feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al moviment revolucionari federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup partisà llibertari d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per copejar les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument ferit, Jules-César Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va publicar pòstumament sota el títol de Cants inacabats (1904).
***
Antoine
Dumont fotografiat per Perron a Saint-Étienne
- Antoine Dumont: El
14 de juny de 1885 neix a Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia,
Occitània)
l'anarquista, anarcosindicalista i cooperativista Antoine Dumont. Obrer
agrícola, quan tenia 16 anys començà a
militar a la seva població natal després
d'un altercat amb el capella a causa de l'acomiadament de sos pares
d'una finca
que explotaven. Participà activament en
l'organització d'un sindicat de
llenyataires al nord del departament l'Alier. En aquestaèpoca els germans
Jacques i Jean Pontet havien creat un sindicat de conreadors a
Gennetines
(Alvèrnia, Occitània) i Michel Bernard iÉmile Guillaumin el mateix a Bourbon-l'Archambault,
donant lloc en 1905 a la fundació de la Federació
dels Treballadors de la Terra
del Borbonès. Entre 1906 i 1907, durant el servei militar,
Antoine Dumont
mantingué correspondència amb Émile
Guillaumin, on refermava les seves
conviccions anarquistes, definint-se com a «anarquista,
llibertari i
revolucionari», i explicant que el seu capità el
tenia fitxat com a anarquista
i antimilitarista. En tornar de fer el servei militar, i d'haver
contactat el
febrer de 1908 amb el grup llibertari de Saint-Étienne
(Forez, Arpitània), el 9
d'octubre de 1908 participà a Moulins (Alvèrnia,
Occitània) en el VIII Congrés
de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT), on, amb
el llibertari Jean-Louis
Chambon, fou un dels militants més favorables a
l'adhesió de l'FTT a la
Confederació General del Treball (CGT), proposta que va ser
rebutjada. Durant
la primavera de 1909 organitzà diversos sindicats del
personal treballador de
feines domèstiques de granja a tota la regió
(Bourbon-l'Archambault,
Buxières-les-Mines, Gennestines, Lusigny, Vaumas, Tronjac) i
en 1910 publicà,
amb un prefaci de Jean Govignon, el fullet Aux
domestiques et servantes de ferme de la région du Centre,
editat per la
Federació Nacional de Sindicats de Llenyataires de
França i de les Colònies de
la CGT, on sistematitzà les seves reivindicacions i
aconsellà la lectura de Le
Libertaire, publicació en la qual
col·laborava, i del llibre Paroles
d'un
révolté de Piotr Kropotkin. Partidari
del sabotatge i de l'acció directa,
assumí les tesis sindicalistes del periòdic
anarquista de Moulins La Torche
(1908-1910), editat per Jules
Vignes. El juliol de 1911 defensà la creació d'un
setmanari d'educació social,
que no reeixí. Aquest mateix 1911 creà i
administrà a Bourbon-l'Archambault la
cooperativa de consum «La Paysanne», que
existí fins l'any 1924, i la qual
dedicà molts d'esforços. Entrà com a
empleat a l'Oficina Cooperativa, que
esdevingué «Cooperativa de Gros», i
s'establí a Lió (Arpitània), on es
consagrà
a l'organització i al propaganda del cooperativisme. En
aquesta època
col·laborà diferents publicacions
periòdiques (L'Action
Coopérative, La
Revue Socialiste, Syndicaliste et Coopérative, Le Travailleur Rural, L'Union
Coopérative, etc.). El 24 de març de
1914 es va casà a Lió. Mobilitzat, va
ser ferit al Marne en els primers mesos de la Gran Guerra i va ser
destinat als
serveis auxiliars del Ministeri de l'Armament. En 1916
retornà a Lió del
conflicte bèl·lic molt malalt. Aquest mateix any
va ser nomenat secretari de la
Federació Lionesa de Cooperatives i durant els dos anys del
seu secretariat
fundà nombroses cooperatives, entre elles«L'Avenir Social», de la qual fou un
dels seus administradors. Antoine Dumont va morir en els primers mesos
de 1918
a Moulins (Alvèrnia, Occitània).
***
Notícia
del processament de François Parmeland apareguda en el
periòdic parisenc L'Homme Libre del 3
de desembre de 1913
- François
Parmeland: El 14 de juny de 1887 neix al III Districte de
Lió
(Arpitània) el sastre anarquista,
antimilitarista i sindicalista François André
Parmelan, més conegut com François Parmeland.
Era fill de Jeanne Parmelan, vídua de Jean Floret. En 1912
va ser nomenat
secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes
(JS). El novembre
d'aquell any, quan esclatà l'afer del «Sabotatge
de la Mobilització» –en el
número 4 de la revista Le Moviment
Anarchiste, dirigida per Pierre Ruff, sortí un
article titulat «Comment on
sabotera la mobilisation Recettes utiles» (Com sabotejar la
mobilització.
Receptes útils) que provocà les ires
judicials–, les JS se solidaritzaren
editant i distribuint entre el 26 i el 27 de novembre de 1912 milers de
còpies
de l'article prohibit en forma de fullet i de cartell, i, per
això, el 4 de
desembre de 1912 Parmeland va ser detingut, juntament amb Alphonse
Roussel i Laurent
Hansmoennel. El Comitè d'Entesa de les JS se
solidaritzà amb Parmeland i va
escriure al procurador per a autoinculpar-se, signant la missiva
Alphonse
Roussel, Fernand Bellugue, Eugène Dusson, André
Lhenry, Maurice Viterbo,
Fernand Lefèvre, Pierre Brugère, André
Hilbert, Jules Lepetit, Louis Blot,Émile Koch, Aimé Baucourt, Fernand Jouen,
Léon Goldschild, Alexandre Servels,
Ferdinand Lacques, Marcel Fichet i Victor Lepvrier. Finalment, de les
JS, només
Parmeland en va ser processat i el 28 de gener de 1913 va ser jutjat;
defensat
per André Berthon, comptà amb els testimonis de
suport de Jouhaux, Dumoulin, Quillent,
Roussel, Ingweiller i Calman. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat,
segons
la «Llei Antianarquista» del 28 de juliol de 1894,
pel IX Tribunal Correccional
a dos anys de presó i a 100 francs de multa per«provocació de militars a la
desobediència i incitació al pillatge i a
l'assassinat». El 24 de febrer
d'aquell any, envià, juntament amb Robert Lafon, Louis
Lecoin i Pierre Ruff,
tancats a la presó parisenca de La Santé, una
carta dirigida al president del
Consell de Ministres exculpant Roger Fourcade, gerent del
periòdic L'Anarchie. La
premsa llibertària engegà
una campanya demanant l'amnistia per a tots els empresonats per aquest
afer. El
23 de febrer de 1914, des de la presó de Clairvaux
(Ville-sous-la-Ferté,
Xampanya-Ardenes, França), envià als mitjans de
comunicació, juntament amb sos
companys Edouard Boudot, André Mournaud, Roger Fourcade i
Louis Lecoin, una
carta on denunciava la violació de la seva
correspondència més íntima. El 26 de
març de 1914 va ser alliberat. Inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes,
quan esclatà la Gran Guerra va ser incorporat al XI Regiment
d'Artilleria. L'11
de setembre de 1919 presidí el III Congrés de les
JS del departament del Sena,
que s'adherí a la III Internacional. Deconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de François Poinard apareguda en
el diari de
Rennes L'Ouest-Éclair
del 9 d'agost de 1925
- François Poinard:
El 14 de juny –algunes fonts citen
erròniament el 4 de juny– de 1899 neix a Le
Chambon-Feugerolles (Roine-Alps,
França)
l'anarquista i anarcosindicalista François Poinard,
també
citat Francis Poinard. Sos pares es
deien Jean Poinard, obrer metal·lúrgic, i Anne
Marie Faverial.
Obrer polidor metal·lúrgic,
vivia al número 9 del carrer Docteur Cordier de
Saint-Étienne (Roine-Alps,
França). Durant els anys vint fou un dels animadors del Grup
Anarquista
Comunista de Saint-Étienne. Entre el 14 i el 15 de juliol de
1923 fou delegat
per Lió (Arpitània) al II Congrés
Nacional de les Joventuts Sindicalistes. El 8 de març de
1924 es casà a Saint-Étienne amb
Eugénie Antoinette Mounier.
Entre l'octubre de 1924 i el maig de 1925 fou el gerent de
l'òrgan de les
Joventuts Sindicalistes Le Cri des Jeunes.
El 8 d'agost de 1925 va ser detingut a Saint-Étienne,
juntament amb Régis
Eyraud i Marcel Morel, per aferrar cartells contra la guerra del
Marroc. Va ser
nomenat secretari del Grup Anarquista Comunista que es
constituí el 31 de
desembre de 1926. Entre 1926 i 1939 fou un dels animadors de la
Unió Local de
la Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR). El
novembre de 1934 fou delegat al V Congrés de la CGT-SR i el
gener de 1937 al VI
Congrés d'aquesta mateixa organització. El
març de 1927 entrà a formar part del
consell administratiu del Grup Anarquista Comunista, amb Pierre
Dubouchet,
Régis Eyraud, André Garnier, Marcel Morel,
Antoine Salis i Eugène Soulier. En
1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA), que rebutjà
l'estratègia «plataformista» de la
rebatejada Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR). En 1932 fou l'administrador de
l'òrgan confederal Le Combat
Syndicaliste (1926-1939). En
1933 signà en nom de la CGT-SR una crida per al Primer de
Maig Unitari amb la
Confederació General del Treball (CGT) i la
Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). El juliol de 1935 fou un dels signants del
manifest que feia
una crida a portar a terme una conferència nacional contra
la guerra i la «Unió
Sagrada» publicat el 12 de juliol de 1935 en Le
Libertaire i formà part, amb altres companys
(Maurice
Chambelland, René Frémont, Jules Grandjouan,
René Lefeuvre, Robert Louzon,
Pierre Monatte, Marceau Pivert i Henri Poulaille), del seu
comitè organitzador.
Quan esclatà la guerra d'Espanya en 1936, fou secretari del
Comité Anarcho-Syndicaliste
pour la Défense et la Libération du
Prolétariat Espagnol (CASDLPE, Comitè
Anarcosindicalista
per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat Espanyol) de
Saint-Étienne.
L'octubre de 1936, amb el secretari de la Unió Local de la
CGT-SR Antonin Meunier,
protestà contra l'organització per part de la
Unió Anarquista (UA) d'un míting que
se havia de celebrar el 23 d'octubre al Velòdrom d'Hivern de
París, on hi havia
de parlar, entre d'altres, Pierre Besnard, Buenaventura Durruti,
Sébastien
Faure, Léon Jouhaux i Marceau Pivert. En 1938
treballà com a funcionari municipal
i fou membre del grup local de la Federació Anarquista de
Llengua Francesa
(FAF) i del Sindicat Interco de la CGT-SR. François Poinard
va morir el 2 d'abril de 1975 a Saint-Étienne (Roine-Alps,
França).
***
Juan
Rodríguez González
- Juan Rodríguez
González: El 14 de juny de 1900 neix a
Villaricos (Cuevas del Almanzora,
Almeria, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen Garrucha
(Almeria, Andalusia,
Espanya)– el jornaler anarcosindicalista Juan
Rodríguez González. Emigrà a
Barcelona (Catalunya) i s'establí al «Grupo
Aunós» del barri barceloní de Can
Tunis. A partir de 1927 treballà a la fàbrica de
briquetes «Construcciones y
Industrias», on milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT); durant la
Revolució, participà activament en la
col·lectivització d'aquesta empresa. El
25 de maig de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes
guanyadores i
portat, el 23 de juliol de 1943, davant un consell de guerra que el va
condemnà
a 15 anys de reclusió temporal. A començament de
1944 va ser posat en llibertat
provisional. Juan Rodríguez González va morir,
vuit mesos més tard, el 2
d'octubre de 1944 a Barcelona (Catalunya).
Juan Rodríguez González (1900-1944)
***
Notícia
de la detenció de Joan Enseñat Rigo a pareguda en
el diari barceloní La Vanguardia del
10 de gener de 1924
- Joan Enseñat Rigo:
El 14 de juny de 1901 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Joan Enseñat Rigo, conegut
com El
Periodista. Sos pares, sembla que mallorquins, es
deien Bartomeu Enseñat i
Margarida Rigo. Quan era molt jove s'afilià al
Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball
(CNT)
del barri
barceloní de Sants. Durant els anys del pistolerisme,
lluità fortament contra
les maniobres del Sindicat Lliure enquadrat en els grups de defensa
confederal i fou un dels guardaespatlles de Joan Peiró
Belis. L'octubre
de 1921 va ser detingut amb Darí Panadès Lisart i
de bell nou al barri
barceloní de Sarrià amb Manuel Talens Giner i
altres; alliberat pel
jutge, romangué empresonat per decisió
governativa.
El 7 de gener de 1924 va ser detingut, amb Tomás Aparicio
Salvador (Nano de
Sans) i Antonio Hernández López (El
Maño), arran d'un atracament a
mà armada comès el 22 de desembre de 1923 en una
fàbrica de mosaics barcelonina;
jutjat el març de 1925 per un tribunal militar, va ser
empresonat set anys al
penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya). Inscrit en la
llista negra de la patronal,
per guanyar-se la
vida es dedicava a vendre la premsa, d'aquí el seu malnom d'El
Periodista.
Durant els anys bèl·lics, lluità als
fronts amb la «Columna Ortiz».
En acabar la guerra, passà els
Pirineus i treballà com a llenyataire. Després
d'un temps en un asil del departament de
Meurthe i Mosel·la, a causa de les seves dolences
físiques i manca de
recursos, retornà a
Catalunya. Joan Enseñat Rigo va morir el 20 d'octubre de
1975 a l'asil
de les Germanetes dels Pobres de Barcelona (Catalunya) on residia i va
ser enterrat al cementiri de Collserola d'aquesta ciutat.
***
Necrològica
de Pedro Martínez Algeciras apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 18
d'abril de 1989
- Pedro Martínez
Algeciras: El 14 de juny de 1902
neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Pedro Martínez Algeciras,
conegut com Pedro el Relojero.
Sos pares es deien
Pedro Martínez i Rosa Algeciras. Resident des de la
infància a Dos
Hermanas, quan tenia
vuit anys quedà orfe de mare. Molt jove,
començà a treballar de jornaler
agrícola i des de finals de la dècada dels deu
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). A més d'obrer
agrícola, treballà també de
rellotger. En 1929 s'uní amb Dolores López
Castro, amb qui tingué dos
infants (Antonio i Rosa).
Duran els anys republicans freqüentà les reunions
anarquistes que es feien al
domicili de Fernando Fournon Raya (El
Francés) a Dos Hermanas, on assistiren destacats
anarquistes, com ara
Joaquín Benítez Villalta, Miguel
Martín Rubio i Pedro Vallina Martínez. Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936 i la posterior
ocupació, malgrat la
resistència portada a terme del Comitè de Defensa
local, a finals de juliol de
Dos Hermanas per les tropes franquistes, fugí amb dos
companys per les
muntanyes per a intentar arribar a Cadis (Andalusia, Espanya). El 11
d'agost de
1936, després de descansar a la cabana d'un company carboner
prop de Puerto
Serrano (Cadis, Andalusia, Espanya), se separaren entre les poblacions
gaditanes d'Algodonales i Zahara de la Sierra per intentar reunir-se
amb les
milícies antifeixistes de la zona d'Arroyo de los Perales.
Després de patir un
tret per part d'una patrulla de la Guàrdia Civil,
aconseguí finalment arribar a
Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya), a zona republicana, on
s'integrà en una
columna de la CNT. Quan la militarització de les
milícies, com que havia acabat
el servei militar com a caporal, va ser nomenat sergent i
participà en diversos
combats a Andalusia (Màlaga, Alcalá del Valle,
Cañete la Real). Després de la
caiguda de Màlaga a mans feixistes, va ser enviat al front
d'Órgiva (Granada,
Andalusia, Espanya) i el febrer de 1939 al de Peñarroya i
Belmez (Còrdova, Andalusia,
Espanya). En acabar la guerra, va caure presoner de les tropes
franquistes;
jutjat, va ser condemnat a una llarga pena i internat als camps de
concentració
de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya) i de Sevilla (Andalusia,
Espanya).
Un cop aconseguí la llibertat condicional,
començà a treballar de rellotger
ambulant i finalment obrir un petit taller de rellotgeria a Dos
Hermanas. En
1976 formà part, amb sis companys, del Comitè
d'Investigació dels assassinats
comesos pels feixistes en 1936 a Dos Hermanas. Durant tota sa vida
milità en la
CNT. Pedro Martínez Algeciras va morir el 21 de novembre de
1988 –algunes
fonts citen erròniament 1989– al
seu domicili de Dos Hermanas
(Sevilla, Andalusia,
Espanya) d'un atac cardíac i va ser enterrat en aquesta
població.
***
Joaquín
Lucarini Macazaga a la porta del seu estudi
- Joaquín Lucarini
Macazaga: El 14 de juny de 1905 neix a Fontecha
(Lantarón, Àlaba, País Basc) el
dibuixant i escultor anarquista Joaquín Lucarini Macazaga–a vegades el segon
llinatge citat en basc Makazaga.
Era
fill de l'escultor italià anarquista Ángel
Lucarini Puliti i de Casilda Macazaga
Pérez, i fou el major de quatre germans (Joaquín,
Alberto, Amador i Liberto) i
una germana (Teresa) –la parella encara tingué un
infant petit (Florencio)–,
tots llibertaris, esperantistes, naturistes i militants de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i del moviment anarquista.
Aprengué les primeres
passes artístiques amb son pare, que treballà en
les obres de la Catedral Nova
de Vitòria (Àlaba, País Basc), i
posteriorment es traslladà d'aquesta ciutat a
Bilbao (Biscaia, País Basc) per a estudiar, amb Higinio de
Basterra Berastegui,
José Larrea Echániz i Federico Sáenz
Venturini, a l'Escola de Belles Arts i
Oficis d'Achuri, on com a dibuixant i escultor va ser premiat en
diferents
ocasions. En 1925 realitzà la seva primera
exposició organitzada per la
Societat d'Artistes Bascos a l'Ateneu de Bilbao. En aquests anys
destacà amb
obres de caire barroc naturalista i realista (Ángel
músico, Ángel
tocando
la alboka, Cristo en la cruz,Cupido, El
hombre). En 1928 la revista El
Pájaro Azul de Vitòria va reproduir
escultures seves i aquest any exposà a
Vitòria. Al seu estudi de Bilbao realitzà
importants obres, com ara Busto de
doña Caralina MacMahon, Mi
hermano Florencio i Otoño.
En 1929 la Diputació d'Àlaba li
va concedir una beca i marxà cap a París
(França), on va estudiar el «Curs
superior de dibuix aplicat a l'art i a la
indústria» amb Ponchon, que considerà
que va ser l'alumne més avantatjat d'aquell any. La revista Revue Moderne Illustrée des Arts et de
la
Vie, en el número del 30 de juliol de 1930, que
qualificà com a«continuador del realisme espanyol». En 1930
viatjà per Bèlgica i Amsterdam
(Països Baixos), en 1931 per Itàlia (Roma i
Florència) i en 1932 obtingué un
premi a Madrid (Espanya). Posteriorment guanyà concursos i
va fer escultures a
Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc),
a Vitòria –en 1935 esculpí les dues
matrones de la façana de la Caixa d'Estalvis)– i a
Bermeo (Biscaia, País Basc).
Durant la guerra civil va fer exposicions a diverses capitals europees
(París,
Londres i Moscou) i americanes (Buenos Aires i Mèxic). En
aquesta època, la revista
anarquista de Bilbao Horizontes
(1936-1937)
va reproduir escultures seves. En 1937, quan estava realitzant una gran
escultura (Alegoría de la
República),
les tropes feixistes entraren a Bilbao i hagué de
destruir-la, juntament amb
altres peces. Amb el triomf franquista, passà una breu
temporada a la presó i
va ser jutjat i condemnat a dues penes de mort, però
finalment va sortir
indemne. A diferència dels seus germans, no patí
represàlies greus,
possiblement per les seves llargues temporades a l'estranger i
perquè, malgrat
ser anarquista de sòlida formació, el seu volum
artístic li va impedir militar
en les organitzacions llibertàries amb la mateixa intensitat
que sos germans.
Durant la postguerra la seva obra canvià considerablement–alguns consideren
que té molt menys interès en centrar-se en
l'estètica feixista dels vencedors–
i adquirí molta fama per les seves escultures religioses i
de caràcter èpic i heroic
d'encàrrec instal·lades arreu dels
País Basc (Basauri, Bilbao, Deusto,
Gaztelugatxe Gernika, Leza, Sant Sebastià, Santurtzi), La
Rioja (Logronyo,
Huércanos) i, sobretot, a Burgos (Castella, Espanya), on
passava llargues
temporades. Treballà amb nombrosos arquitectes, com ara
Pedro Ispízua Susunaga,
Manuel María Smith Ybarra i Pablo Zabalo
Ballarín. En 1959 es realitzà una
exposició antològica a Vitòria. Sa
companya i musa fou Concepción Gobantes. Entre
les seves obres podem destacar Isidoro Walls
(1927), El hambre
(1928), Relieves del Club Deportivo de Bilbao
(1929), Del 14 al 18
(1930), La victoria de la Música (1932),Leyendo (1932), Boxeador
(1932), Lanzador de peso (1932), Verso la
parte dove si leva il sole
(1932), Alegoría de la Justicia (1935), Héroes
del Alcázar de Toledo
(1939), El Tigre (1943), San Roque
(1947), Ceres y Mercurio
(1949), Monumento a Sancho el Sabio (1950), San
Pedro (1951), Ciclo
cidiano (1953-1955, El Obispo don
Jerónimo, Doña Jimena,Martín
Antolínez, Álvar
Fáñez i altres obres a Burgos), Sagrado
Corazón
de María (1956), Alegoría del
Ahorro y los campesinos (1959), Hernán
Cortés (1959), Sagrada Familia
(1959), San Pedro Apóstol
(1961), Homenaje a Fleming (1962), Fortaleza
y Templanza (1962), Virgen
de Begoña (1963), La Sardinera
(1964), etc. Joaquín Lucarini
Macazaga va morir el 21 de setembre de 1969 a la Residència
Sanitària de Burgos
(Castella, Espanya), víctima d'una trombosi cerebral, quan
es trobava en
aquesta ciutat de viatge per qüestions de feina. En 2005 es
realitzà
l'exposició antològica«Joaquín Lucarini. En el centenario de su
nacimiento» al
Museu de Belles Arts d'Àlaba a Vitòria.
Joaquín Lucarini Macazaga (1905-1969)
***
Necrològica
de Gregorio Muñoz Cuevas apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 25 de gener de 1994
- Gregorio Muñoz Cuevas: El 14 de juny de 1910 neix a Logronyo (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Muñoz Cuevas. Sos pares es deien Victoriano Muñoz i Vicenta Cuevas. Quan era molt jove, emigrà a Madrid (Espanya). Obrer impressor, milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou dipositari de la major part de les revistes anarquistes publicades a la Península. Durant la guerra civil fou tinent de Transmissions. Exiliat a França, s'instal·la a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Fou secretari i delegat de Propaganda de la CNT de Montluçon i en diverses ocasions secretari-administrador de la Comissió de Relacions del Nucli de la CNT del Macís Central, representant el seu sindicat en nombrosos plens comarcals. Es guanyà la vida fent d'electricista i un dia que reclamà al patró el perquè cobrava menys que els altres, aquest li contestà que perquè no tenia el Certificat d'Aptitud Professional (CAP) i, amb més de cinquanta anys, es matriculà a l'Institut Politècnic de Montluçon, on obtingué el seu CAP. Fou un expert escaquista, filatèlic i humorista del llenguatge. Sa companya fou África Hoyos. Gregorio Muñoz Cuevas va morir l'1 de gener de 1994 a l'Hospital de Desertinas (Alvèrnia, Occitània).
---
