Anarcoefemèrides
del 13 de juny
Esdeveniments
Primera pàgina del
primer número de La Protesta Humana
- Surt La Protesta Humana: El 13 de juny de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina), editat per l'ebenista català emigrat Gregori Inglán Lafarga, el primer número de La Protesta Humana. Periódico anarquista, d'antuvi quinzenal i que esdevindrà diari a partir de l'1 d'abril de 1904, quan prendrà el nom de La Protesta. Estava molt influenciat per la premsa llibertària de la península ibèrica, especialment catalana (temes, col·laboradors, traduccions, maquetació...), fins i tot el nom era idèntic a algunes publicacions editades allà. Hi van col·laborar, entre d'altres, Mariano Cortés, Eduardo G. Gilimón, Pedro Gori, Antonio Pellicer Paraire, Juan Creaghe, Alberto Ghiraldo, Florencio Sánchez, José de Maturana, Diego Abad de Santillán, Rodolfo González Pacheco, Errico Malatesta, Josep Prat, Ricardo Mella i Anselmo Lorenzo. Aquest periòdic jugarà un important paper en el desenvolupament de l'anarquisme a l'Argentina, en l'enfortiment de la línia«proorganitzativa» (col·lectivista o bakuninista) i en l'increment de la participació directa en les activitats dels sindicats obrers i de les societats de resistència combatives. A partir de novembre de 1900 es va publicar en el periòdic una sèrie d'articles sobre el tema d'«Organització Obrera», signats per Pellico, pseudònim del tipògraf anarquista català Antoni Pellicer Paraire, en aquesta línia«proorganitzativa» (antiautoritarisme, suport mutu, pacte de solidaritat, descentralització, assemblearisme, federalisme...). El periòdic va engegar una campanya de solidaritat contra la deportació a Espanya de l'anarquista català exiliat a Argentina Torrens Ros, i contra la Llei de Residència, que permetia deportar els militants obrers. En 1902 Inglán Lafarga va ser substituït per A. Valenzuela i Juan Creaghe al front de la publicació. El tipògraf anarquista català Salvador Planas, que va atemptar contra la vida del president Manuel Quintana (11 d'agost de 1905) va treballar als tallers de La Protesta Humana.
***
Capçalera
de L'Era Nuova
- Surt L'Era Nuova: El 13 de juny de
1908 surt
a Paterson (Nova Jersey, EUA) el primer número del setmanari
anarquista en
llengua italiana L'Era Nuova, que
va
portar diversos subtítols («Periodico
settimanale», «Periodico settimanale
anarchico», etc.). Editat per «L'Era Nuova
Publishing Club» (Ludovico Caminita,
Pere Esteve, Alberto Guabello, Camillo Rosazza Riz, Franz Widmar,
etc.), nom
oficial del grup anarquista «Il Gruppo Diritto
all'Esistenza» (Grup Dret a
l'Existència), era el continuador de La
Questione Sociale, i tirava 3.000 exemplars. La
redacció d'aquest periòdic
es reunia a la «Libreria Sociológica»,
al número 77 del carrer Ellison de
Paterson, que havia estat fundada en 1903 per Fermino Gallo (Frank
Gallo)
i que mantenia estrets contactes amb la Francesco Ferrer Association
(FFA,
Associació Francesc Ferrer). Seguidor del pensament d'Errico
Malatesta i
definida com a «organitzadora», s'acabà
enfrontant amb Luigi Galleani, editor
de Cronaca Sovversiva i
màxim
representant de la tendència«antiorganitzadora». Entre els números
del 17 de
gener de 1914 i del 22 d'abril de 1916 portà
l'epígraf de Giovanni Bovio«Anarchico è il pensiero e verso l'anarchia va la
storia» (L'anarquista és el
pensament i cap a l'anarquia va la història).
També va portar l'epígraf «A
newspaper devoted to the interests and welfare of the working
class» (Un diari
dedicat als interessos i el benestar de la classe treballadora).
Traduí textos
de nombroses publicacions anarquistes estrangeres, com ara Regeneración, Il
Risveglio,
etc. Hi van col·laborar Enrico Albertini, Pietro
Baldesseroto, Alexander
Berkman, Ludovico Caminita, Emilio Coda, Vittorio Cravello, N. Cuneo,
Fanny Dal
Ry, Anna De Gligli, Giovanni Della Barile, Ottavio Dinale, Pere Esteve,
Amleto
Fabbri (Contadino), Jay Fox, Fermin
Gallo, Italo Garinei, Alberto Guabello, R. Ingargiola, Charles Malato,
Osvaldo
Maraviglia, Pietro Marino, Benjamin Mazotta, Saverio Merlino, Plinio
Nomellini,
Adolfo Piccinni, Luigi Quarti, Luigi Raffuzzi, Anita Sweedsky, Fernando
Tarrida
del Mármol i G. Vidal, entre d'altres. En 1913
promogué, animada per Luigi
Raffuzzi, una col·lecta de fons per al
finançament d'una gira propagandística a
Itàlia d'Errico Malatesta. Va fer costat la
Revolució magonista mexicana des de
les seves pàgines i finançà el
trasllat de militants italians per a lluitar en
l'aixecament de la Baixa Califòrnia. El 17 d'octubre de 1915
Alberto Guabello
participà, en representació del grup editor de L'Era Nuova, en el congrés
subversiu que se celebrà al Circolo
Gaetano Bresci de Nova York (Nova York, EUA). Fou un dels
més importants
portaveus del moviment obrer d'origen italià de la costa est
nord-americana. En
sortiren 455 números, l'últim el 29 d'octubre de
1917, i aquesta publicació fou
suprimida pel Govern nord-americà quan els EUA entraren en
la Gran Guerra. El
març de 1918 el «L'Era Nuova Grup»
edità un únic número del
periòdic Nuovi Tempi
(Nous Temps) i després del
conflicte bèl·lic Il
Bolletino de l'Era
Nuova, que publicà a Paterson cinc
números entre l'1 de març de 1919 i el
10 de maig de 1919 i va estar dirigit per Ludovico Caminita. El 14 de
febrer de
1920, en una de les grans agafades contra el moviment anarquista, agent
federals del Bureau of Investigation (BOI, Oficina
d'Investigació) i dels
Serveis Secrets, capitanejats per John Edgar Hoover, detingueren 29
membres del«L'Era Nuova Grup» per a la seva
deportació. Cal no confondre aquesta publicació amb el
periòdic Era Nuova, que
sortí a partir d'octubre de 1944 a Torí (Piemont,
Itàlia).
***
Notícia
dels enfrontaments segons L'Humanité
del 14 de juny 1910
- Enfrontaments a
París: El 13 de juny de 1910 es produeixen
forts enfrontaments al barri de
Saint Antoine de París (França) entre obrers
ebenistes i la policia. El 9 de
maig havia esclatat una vaga a la fàbrica de mobles«Sanyas et Popot» de la
barriada per exigir l'acomiadament d'un capatàs odiat pels
treballadors. Durant
els enfrontaments d'aquell dia, l'obrer ebenista anarquista Henri Cler
va ser
ferit greument al cap i morirà el 21 de juny a resultes dels
cops rebuts. El
seu enterrament, el 26 de juny de 1910, al cementiri parisenc de Pantin
suposarà
una impressionant manifestació de desenes de milers de
persones i que acabarà
en violents enfrontaments entre forces de l'ordre i obrers.
***
Típic dibuix escarnidor de L'Esquella de la Torratxa (número 3.015 del 4 de juny de 1937)
- Assalt a L'Esquella de la Torratxa: Durant la matinada del 13 de juliol de 1937 un escamot armat de membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) intenta assaltar la redacció del setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa, situada al carrer Aragó de Barcelona (Catalunya). La policia acudí immediatament i evità el vessament de sang, ja que la redacció de la revista estava protegida amb armes de foc i bombes de mà. Les forces de l'ordre no realitzaren cap detenció. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 els sectors més radicals de l'anarquisme català havien posat en el punt de mira aquesta publicació, lligada aleshores al Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) de la Unió General de Treballadors (UGT) i a l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a causa de les dures crítiques que ridiculitzaven i escarnien incisivament les conquestes revolucionàries portades a terme per la Confederació Nacional del Treball (CNT), mostrant els militants llibertaris com a fatxendes de taverna assedegats de sang.
Naixements
Necrològica d'Henri-Édouard Droz apareguda en el diari de Mülhausen L'Express de Mulhouse del 10 de desembre de 1927
- Henri-Édouard
Droz: El 13 de juny de 1868 neix a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa) el professor,
periodista, poeta i escriptor anarquista Henri-Édouard Droz.
Sos pares es deienÉdouard-Eugène Droz i Marie-Adèle
Chédel. Fundador del Cercle Obrer local, en
1894 estigué relacionat amb el grup anarquista local de La
Chaux-de-Fonds. El
28 de febrer de 1895 aferrà uns cartells manuscrits contra
la jornada de l'1 de
març, diada de celebració de la
independència del cantó de Neuchâtel,
fustigant
contra la celebració d'aquesta «festa
burgesa» i engrescant la classe
treballadora a no participar-hi, «o contràriament
la dinamita esclatarà al lloc
de la cerimònia». Detingut per aquest fet el 23 de
març d'aquell any, va ser processat;
en el judici es va defensar tot sol i durant dues hores va maldir
contra el
capitalisme, la magistratura i la policia. Va ser condemnat a sis mesos
de
presó per «incitació a cometre delictes
i per pertorbació de la pau pública»,
la pena mínima prevista, però sense comptar els
dos mesos purgats
preventivament, i el 23 d'octubre de 1895 va ser alliberat. El 22 de
febrer de
1896 el Prefecte de Doubs (Borgonya, França) va decretar la
seva expulsió de
territori francès en cas que fos apressat. Entre 1897 i 1902
va col·laborar ambLes Temps Nouveaux. Supplément
Littéraire,
amb versos i sobre qüestions poètiques.
Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa)
treballà un temps com a agent d'assegurances i en 1900 era
professor de
literatura francesa i de dicció fonètica a
l'Institut «La Châtelaine» i a
l'Acadèmia de Música d'aquesta ciutat. Quan va
estar empresonat va escriure
poemes anarquistes els quals va publicar, amb altres textos, en 1902 en
un gros
volum sota el títol Du
rêve à l'action.
La seva «Chanson libertaire» va ser
reproduïda en LeChansonnier de la
Révolution, publicat aquell mateix any a Ginebra
pel periòdic Le Réveil
Anarchiste. Va tenir la
intenció de publicar una peça de teatre
revolucionària i altres obres poètiques
i Le Réveil Anarchiste
li va publicar
textos i posà en venda poesies seves durant molts d'anys.
Posteriorment emigrà
al Territori Imperial d'Alsàcia i Lorena (Imperi Alemany,
actualment França),
on esdevingué periodista per lliure a Alsàcia i
entre 1905 i 1914 fou director
general del diari Express de
Mülhausen (Alsàcia). El 5 de maig de 1908 va fer a
la Sala de la Borsa de
Mülhausen la conferència «La
fonétique» i l'1 de desembre de 1909 va fer al
mateix indret la conferència literària«Quelques poètes alsaciens (de Riestelhuber
et Siebecker à M. M. Édouard Schuré et
Georges Spetz)», que va ser publicada
l'any següent primer en lliuraments en Express
i després en fullet per l'editorial «Veuve Bader
et Cie». En 1910 col·laborà
amb poemes en el periòdic juvenil Pages
Illustrées de Ginebra. Posteriorment
retornà a Suïssa i a Berna (Berna,
Suïssa) fou representant dels diaris Le
Matin i La Tribune de
Genève.
També fou redactor del Bulletin
d'Alsace
et Lorraine i entre 1920 i 1923 de La
Feuille d'Avis de Vevey. Més tard
s'establí a París (França), al
número 78
del carrer Gambeta, on s'ocupà de tasques de
bibliofília. Sa companya fou
Pauline Gréber. Henri-Édouard Droz va morir el 3
de desembre –algunes fonts
citen erròniament el 10 de desembre– de 1927 a
Lió (Arpitània), després de
caure malalt durant un viatge de negocis.
***
Lorenzo Sommacal
- Lorenzo
Sommacal: El 13 de juny de 1875 neix a Verona
(Vèneto, Itàlia) el fuster anarquista
Lorenzo Sommacal. Sos pares es deien Giuseppe Sommacal i Lucia Bovo. En
1891
formà part del Cercle Anarquista «I Figli
dell'Avvenire» (Els Fills del Futur),
que posteriorment es va dissoldre. Mantingué una estreta
relació amb Pietro
Dionisi i Ferruccio Ongari. El 6 d'octubre de 1891 va ser denunciat,
juntament
amb Amedeo Bragantini, Paolo Zanella i altres companys, per«associació
criminal, destrucció de monuments públics i crits
sediciosos alhora que es
feien danys a l'estàtua de Paolo Veronese»,
però finalment el tribunal decidí
no processar-lo. La seva fitxa policíaca de 1894 el
qualificava d'«anarquista
perillós», tant per la seva influència
com per la seva audàcia, que freqüentava
assíduament les reunions i que pertanyia al grup anarquista
que funcionava
aleshores a Verona. El març de 1899 deixà Verona
i marxà cap a Bolzano (Tirol)
a la recerca de feina; després passà a Mannheim
(Baden-Württemberg, Imperi Alemany).
El desembre de 1901 el seu nom figura en la relació
d'anarquistes més
perillosos de la província de Verona. En 1903
retornà a Itàlia i l'octubre,
després d'alguns mesos buscant feina per diverses
localitats, s'instal·là de
bell nou a Verona. L'any següent, emigrà
definitivament a Amèrica i el juny de
1904 s'establí a Nova York (Nova York, EUA). Durant quaranta
anys sembla que no
desenvolupà cap activitat política i la policia,
que en tot moment el buscà,
mai no trobà el seu domicili. En una carta de 1917 escrita
des de Nova York
s'expressà en termes intervencionistes i antialemanys,
però va ser cridat a
files al seu país i no retornà. Un informe
policíac de 1942 el considerava
encara perillós, però es desconeixia la seva
residència. L'última investigació
policíaca, infructuosa, és de 1956 i sembla que
emigrà a l'estranger. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Fitxa policíaca francesa de Baptista Aguiló Altés
- Baptista Aguiló Altés: El 13 de juny de 1878 neix a Batea (Terra Alta, Catalunya) l'anarquista Baptista Aguiló Altés. Sos pares es deien Baptista Aguiló i Josepa Altés. El 9 de maig 1902 es casà al Registre Civil de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) amb Filomena Gombau Miró, amb qui tingué quatre infants. En 1914 creuà els Pirineus i treballà de jornaler a diverses localitats del Rosselló (Clairà, Cornellà de la Ribera i Torrelles de la Salanca). El setembre de 1916 va ser inscrit en la llista departamental de control d'anarquistes definit com «revolucionari de caràcter exaltat, assidu als principals anarquistes de Torrelles de la Salanca». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Antonio
Carollo
- Antonio Carollo:
El 13 de juny de 1890 neix a Vicenza (Vèneto,
Itàlia) el sabater anarquista
Antonio Carollo. Sos pares es deien Gregorio Carollo, llibreter
anarquista, i
Luigia Federizzi. Heretà les idees de son pare, habitual
distribuïdor de la
premsa llibertària a Verona (Vèneto,
Itàlia), i formà part del grup anarquista
d'aquesta
ciutat, participant en manifestacions polítiques i
distribuint impresos anarquistes
que li passava son pare. En 1910 es va traslladar a Parma
(Emília-Romanya,
Itàlia) a la recerca de feina, on entrà en
contacte amb els anarquistes locals.
En 1910 va ser detingut per la Seguretat Pública en diverses
ocasions a Novara,
Gènova i Parma. En 1915 retornà a Verona i el
maig de 1916, en plena Gran
Guerra, va ser cridat a files i a finals d'aquell mes va caure
presoner. Durant
la postguerra col·laborà amb Nicola Vecchi en les
activitats de la Cambra del
Treball Sindicalista de Verona, suscitant el juliol de 1920 la protesta
de la
premsa catòlica local a causa de la seva oposició
a una cooperativa de
treballadors de caire religiós. El novembre de 1920 es
traslladà a Brescia
(Llombardia, Itàlia), on assumí durant un breu
període el càrrec de secretari
polític de la Cambra del Treball Sindicalista local. El 16
de gener de 1921 va
fer una conferència púbica a Arbizzano (Negrar,
Vèneto, Itàlia) sota el títol Ora attuale (El moment actual) que,
segons la policia, incità els oients a armar-se contra els
carrabiners i els
membres de la Guàrdia Reial que, segons l'orador,«a les ordres del Govern,
disparaven contra el proletariat». Jutjat per aquest fet, va
ser condemnat a
nou mesos de presó. El març de 1922 va ser
contractar pel servei de pompes
fúnebres de l'Ajuntament de Verona. En aquestaèpoca no freqüentà la Cambra del
Treball Sindicalista, però sí el Cercle
d'Escombraires Municipals, compost
d'elements de diverses tendències polítiques.
Posteriorment reprengué el seu
ofici de sabater i en 1928 encara seguia vigilat per les autoritats,
que
informaren que, malgrat no desenvolupar activitats
polítiques, restava fidel al
seu pensament anarquista. El gener de 1931 va ser considerat per les
autoritats
no perillós a causa de la seva delicada salut i esborrat del
llistat de«perillosos». Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
Necrológica
de Ramon Plarromaní Mas apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 13 d'octubre de 1957
- Ramon Plarromaní Mas:
El 13 de juny
de 1892 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Ramon
Plarromaní Mas –el seu primer llinatge citat de
diferents maneres (Plaromaní,
Plarrumaní, Plarumaní)–, conegut com Romaní.
Treballador tèxtil, en els anys vint s'afilià a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i durant la dictadura de Primo de Rivera
participà en els
enfrontaments contra els pistolers del Sindicat Lliure. En un d'aquests
enfrontaments, va ser greument ferit d'un tret en un pulmó,
cosa que li deixà
seqüeles la resta de sa vida. El març de 1933
representà el Sindicat Únic de
Treballadors (SUT) de Gironella en el Ple Regional de SindicatsÚnics de
Catalunya de la CNT. Durant la Revolució, l'octubre de 1936,
va ser nomenat membre
del Consell Municipal Provisional de Gironella per la CNT i, un cop
repartides
les conselleries, es va fer càrrec de la de Treball. El 28
d'octubre de 1936,
amb Ferran Torrents, fou nomenat delegat a les reunions dels consell
municipals
de la comarca que es van fer a Berga. Amb el triomf franquista,
passà a França.
Entre 1949 i 1957 visqué a la Colònia de Malalts
i Mutilats d'Aymare (Guiana,
Occitània), comunitat llibertària
agrícola organitzada per la CNT i per
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys
amb
aquests problemes o que tenien una edat avançada. Ramon
Plarromaní Mas va morir
el 28 d'agost –algunes fonts citen erròniament el
20 d'agost– de 1957 a
l'Hospital de Gordon (Llenguadoc, Occitània), a causa dels
problemes de la
ferida mal curada al pulmó, i fou enterrat
l'endemà en aquesta localitat
acompanyat dels seus companys de la Colònia d'Aymare.
***
José Berruezo Silvente
- José Berruezo Silvente: El 13 de juny de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Berruezo Silvente. Deixeble dels mestres racionalistes Julián Raja Vivancos i Juan Martínez Izquierdo al Centre Obrer «El Porvenir» de Massarró, quan tenia 14 anys ja repartia manifests entres els miners. En 1912 va participar en la creació del Centre d'Estudis Socials i en 1914 fou detingut per realitzar pintades anarquistes en suport de les vagues minaires i empresonat a Totana. En tornar del servei militar realitzat a Melilla, el març de 1919 es va traslladar a Barcelona, on va participar en la vaga de «La Canadenca». Treballà en la construcció de la pressa elèctrica de Camarasa, a la Noguera Pallaresa, i poc després, marcat com a sindicalista i empaitat per la Guàrdia Civil, es va instal·lar un curt temps a Marsella. En 1920 va tornar a Catalunya i després d'un temps a Badalona es va establir a Santa Coloma de Gramenet, on va participar en la creació de l'Ateneu Instructiu Colomenc i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual serà secretari en 1922 i assistirà a nombroses reunions i plens orgànics (Clot, Granollers, etc.). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va fer feina al Poble Nou, d'on va ser acomiadat en 1924. Aquest mateix any va ser secretari de l'Ateneu. En aquests anys va col·laborar en la reorganització de la CNT i es va encarregar el Comitè Pro Presos. Durant els anys de la República, va participar en la creació, l'octubre de 1931, de la Casa del Poble, que comptava amb una escola racionalista que va dirigir, juntament amb Gregorio Jover. En el II Congrés de la CNT de Barcelona, representà Santa Coloma. Entre 1932 i 1935 va passar diverses temporades empresonat i fou acomiadat de la feina. Entre 1934 i 1936, sota el pseudònim deClarín, fou corresponsal de Solidaridad Obrera a Santa Coloma. El juliol de 1936 va fer de mestre d'escola de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià. Durant els anys de la guerra civil es va encarregar de la Sanitat en el Comitè Antifeixista Revolucionari de Santa Coloma i fou regidor del ram a l'Ajuntament des d'octubre de 1936 fins al final de la contesa, i fins i tot alcalde de la localitat entre en maig de 1937 i un temps entre 1938 i 1939. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. El gener de 1939 es va exiliar a França, on fou internat al camp de concentració de Bram fins al 8 de desembre de 1939, que fou enviat a treballar a Cantal amb els companys José Marqués Caballero i Sebastián Gómez Silvente; acabant destinat a la construcció de la pressa de l'Aigle. Va jugar un paper de primer ordre en la reconstrucció de la CNT a la regió de Cantal. El juny de 1943 fou nomenat secretari de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili arran del Ple clandestí de Mauriac. El setembre de 1943 fou present en el Ple de Tourniac i el desembre d'aquell any representà la zona ocupada en el Ple de Montpeller, on va ser nomenat secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili. En 1944 participà en el Ple de Muret i, defensor de la participació de la CNT en la resistència contra els nazis, afavorir la creació d'un maquis cenetista exclusiu a l'embassament de l'Aigle. El desembre de 1945 fou delegat de Cugnaux en el Ple Regional del Sud-oest a Tolosa, on va defensar l'autonomia de la CNT de l'Interior en el debat sobre la decisió de la CNT clandestina de l'Interior de participar en el Govern republicà. Quan l'escissió esdevinguda en la CNT de l'Exili, es va alinear amb la posició de la tendència col·laboracionista i fou mentre del Subcomitè Nacional de l'Exili. En 1976 va ser membre de la Federació Local de La Rose (Marsella), adherida al grup editor del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va visitar Catalunya i es va interessar per la reconstrucció i el funcionament de la CNT a Santa Coloma. Va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Asturias, Aurora Libre, Combat Syndicaliste, El Diluvio,España Libre, Espoir,Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Contribución a la historia de la CNT de España en el exilio (1967) i d'unes memòries, Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939) (1987). José Berruezo Silvente va morir el 7 d'agost de 1990 a l'hospital d'Ais de Provença (Provença, Occitània), on estava ingressat a causa d'una hèrnia i força deprimit després de la mort, un parell d'anys enrera, de son fill Ginés i de sa companya Magdalena. El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. L'octubre de 1998 el «Grup d'Estudis Històrics Gramenet del Besòs», creat en 1994 per Carles Capdevila, José Manuel Márquez, Vidal Bueno, Agustín Iglesias i Juan José Gallardo, va canviar el seu nom per «Grup d'Història José Berruezo» per reivindicar-ne figura.
***
Vicente Ballester Tinoco a la Plaça de Toros de Cadis (24 de maig de 1936)
- Vicente Ballester Tinoco: El 13 de juny de 1903 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester Tinoco. Fill de l'obrer envernissador Rafael Ballester Ponce de León i de Mercedes Tinoco Galindo. Fou el fill major de sa família i tingué quatre germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels frares salesians del barri de La Viña on vivia, començà a treballar encara nin com a envernissador amb son pare i després com a ebenista i fuster, professió que mantindrà la resta de sa vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat, començà a militar en el moviment anarquista i s'integrà en el grup«Fermín Salvochea». En 1922 intervingué per primer cop en un míting a Cadis i representà els llibertaris gaditans en la reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou nomenat vicepresident de l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba Roja. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cadis i va fer mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la Lògia Maçònica Salvochea. En 1927 es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui tindrà cinc infants (Aurora, Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix any fou un dels reorganitzadors del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el grup anarquista «Germinal», amb José Bonat, Elías García, José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou detingut per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig. En 1930 fou nomenat vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any representà la Lògia Maçònica Salvochea en una assemblea a Madrid, però abandonà la francmaçoneria arran de la Conferència de Sindicats de Sevilla d'octubre d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà culturalment, estudiant els clàssics de l'anarquisme, participant en debats ideològics --defensà la participació anarquista en els sindicats enfront del Moviment Obrer Anarquista (MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les essències àcrates dins de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre--, i fins i tot entre 1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la dictadura la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Cadis; representant gadità en la Conferència de Sindicats Sevilla de 1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931, que el portà a la presó el novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el Sindicat de la Fusta de Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña García i Juan Arcas Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933 i pel qual, arran dels fets de Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat en el Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis; secretari de la CNT d'Andalusia en 1934 en plena escissió trentista; reorganitzador, amb Manuel Pérez, de la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè Regional d'Andalusia en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual parlà en el míting de cloenda; secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936; etc. Durant els anys republicans participà en nombrosos mítings i conferències (Madrid, Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla, Logronyo, Paterna, Osca, comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre 1931, 1933 i després de la revolució asturiana d'octubre de 1934). Fou discutit fora d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de l'Aliança Obrera --en aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la Plaça de Toros de Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des de diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT de Saragossa de 1936, on participà en la ponència sobre comunisme llibertari, exigí responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i participà en el míting de clausura. Tot d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a preparar la resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i la resistència va ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li donaran refugi, però el 19 de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa d'un sabater del carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del carrer Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente Ballester Tinoco fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de les murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya), juntament amb el sabater que l'havia amagat. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, CNT, ¡Despertad!,El Liberal, La Revista Blanca, Redención, Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. Va escriure novel·letes, editades en col·leccions populars («La Novela Libre», «La Novela Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com ara La tragedia vulgar de un hombre libre,Pepín (1927), El último cacique (1930), La voz de la sangre (1930 i 1998), El Asalto (1932), Escoria social (1932), Han pasado los bárbaros. La verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va publicar a Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la seva obra completa sota el títol Se nace hombre libre. La obra literaria de Vicente Ballester.
Vicente Ballester Tinoco (1903-1936)
***
Ferruccio
Tantini
- Ferruccio Tantini:
El 13 de juny de 1903 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ferruccio
Tantini. Sos pares es deien
Giuseppe Tantini i Attilia Melonari. Paleta de professió,
s'adherí molt jove al
moviment llibertari. El 14 d'octubre de 1920 participà en
una reunió convocada
pels sindicats bolonyesos per protestar contra la política
governamental
italiana vers la Rússia revolucionària i en
solidaritat amb els presos
polítics; en sortir d'aquest aplec, formà part de
la manifestació que
--contràriament a l'opinió d'Errico Malatesta, un
dels oradors de la reunió amb
Silvio Alvisi, Clodoveo Bonazzi, Ercole Bucco, Linceo Cicognani,
Corrado Pini,
Pietro Venturi-- es dirigí cap a la presó de San
Giovanni in Monte;
posteriorment, a la «Casermone» (Caserna) de la
Guàrdia Reial de la Seguretat
Pública de la Via Cartoleri de Bolonya, tingué
joc una topada amb la policia i
la Guàrdia Reial que se saldà amb cinc obrers i
dos agents morts, així com
nombrosos ferits, entre ells Tantini. Jutjat l'11 de juliol de 1921 per
aquests
fets amb altres 11 companys, el 16 de juliol va ser absolt dels
càrrecs i
excarcellat. En 1934 s'exilià a França fugint
dels escamots feixistes. L'agost
de 1936, amb sa germana Tosca, marxà cap a Espanya i
s'enrolà en la Secció
Italiana de la Columna «Ascaso», ben igual que
altres companys -- Antonio
Calamassi, Pietro Morin, Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio
Calamassi,
Armando Malaguti, Leonida Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro
d'Arcola),
Azelio Bucchioni, Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci--,
lluitant al front d'Almudébar (Osca, Aragó,
Espanya) com a metrallador. En 1937
va ser fitxat per les autoritats italianes com a«anarquista» i s'emeté una
ordre de detenció en cas de repatriació. A finals
de 1937 abandonà la Península
i s'instal·là a França. En 1958
militava en la Federació Anarquista Italiana
(FAI) de la regió parisenca. Ferruccio Tantini va morir el
17 de febrer de 1979
a Mogins (Provença, Occitània).
***
Fernand Rude segons un bronze
de Charles Machet
- Fernand Rude: El 13 de juny de 1910 neix a Lió (Arpitània) l'historiador dels moviments socials i simpatitzant llibertari Fernand Rude. Nascut en una família de mestres, començarà a militar de jove en el Partit comunista (1929), mentre estudiava Història i Geografia i rus en la universitat de Lió. El seu rebuig al sectarisme i la seva passió vers la història social el van portar a fer-se historiador. Va romandre diverses temporades a l'URSS per mor dels seus treballs històrics i de traducció. En 1936 s'estableix a França i s'allunya dels estalinistes després del primer procés de Moscou, militant en el Partit socialista i participant en les campanyes de suport als republicans espanyols. Va participar en la resistència contra els nazis des de 1941 sota el nom de Pierre Froment i col·labora en L'Insurgé. Amb l'Alliberament va ser nomenat subprefecte del departament francès de Vienne. És autor de nombroses obres d'història social: La Révolution de 1848 dans l'Isère (1949),Allons en Icarie (1952), C'est nous les Canuts (1954), Le mouvement ouvrierà Lyon de 1827 à 1832 (1969), Les révoltes des Canuts (1831-1834) (1982), etc. És el major especialista sobre la història social de Lió. Per al centenari de la Comuna de París va reunir i publicar dos textos bakuninistes (De la guerre à la Commune i Le socialisme libertaire). Les seves simpaties llibertàries li van valer el rebuig dels sectors acadèmics. Fernand Rude va morir el 12 de març de 1990 a Lió (Arpitània). El seu important fons documental (manuscrits, periòdics, fotos i opuscles de la Resistència i l'Alliberament, de l'URSS, dels moviments associatius i sindicals, del saint-simonisme, del fourierisme, de l'anarquisme, de les insurreccions de Lió, etc.) va ser cedit pels seus fills a la Biblioteca de la Part-Dieu de Lió on es poden consultar.
***
Antonio
Vallejo Domínguez
- Antonio Vallejo
Domínguez: El 13 de juny de 1910 neix a Almunia
de Doña Godina (Saragossa,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Vallejo
Domínguez. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) des de
l'adolescència, durant la guerra
civil fou membre del «Batalló Remiro»,
encapçalat per Agustín Remiro Manero, al
qual serví de xofer. Després de la
militarització de les milícies va ser
nomenat tinent pagador del 247 Batalló de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
en diversos camps de concentració. Posteriorment
s'integrà en les xarxes de
suport guerriller que actuaven a la Península i en la
Resistència francesa,
sembla que en contacte amb Francisco Ponzán Vidal i
Agustín Remiro Manero. El 14
de febrer de 1942 va ser detingut a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i internat
al camp de concentració de Vernet. El 27 de maig de 1944 va
ser deportat cap a
Alemanya, però durant el camí, a la zona de
Butry, prop de Pontoise (Illa de
França, França), aconseguí fugir;
capturat poc després, va ser internat al camp
de concentració de Norderney, a l'illa anglonormanda
d'Alderney, d'on va ser
alliberat el 18 d'agost de 1944. De bell nou a Tolosa,
participà en la fundació
de la Federació Espanyola de Deportats i Interns
Polítics (FEDIP), de la qual
va ser durant molts anys president de l'Interdepartamental de l'Alta
Garona.
Ajudà l'historiador llibertari Antoni Téllez
Solà en les seves recerques sobre
Agustín Remiro Manero, que sortiren publicades
pòstumament sota el títol Agustín
Remiro. De la guerrilla confederal a
los servicios secretos británicos. Antonio Vallejo
Domínguez va morir el 31
d'agost de 1983 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Antonio Vallejo
Domínguez (1910-1983)
***
Foto
d'Antonio Blanco Bría del Servei de Migració
mexicà (1941)
- Antonio Blanco Bría: El 13 de juny de 1911 neix al Campell (Llitera, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Antonio Blanco Bría. Llaurador de professió, ben igual que sos germans Ramón i Joaquín, en 1921, quan es creà la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Campell, s'hi afilià, fet pel qual va ser perseguit durant la dictadura de Primo de Rivera. A començament de la dècada dels trenta fou un dels fundadors, amb sos germans, de les Joventuts Llibertàries de la seva localitat natal. Per la seva participació en la insurrecció anarquista del 8 de desembre de 1933, on el comunisme llibertari va ser proclamat durant tres dies al Campell, va ser empresonat, juntament amb sos germans i Sopena Trenc, responsables de la CNT local, i altres militants reclosos a les presons d'Osca (Aragó, Espanya) i Chinchilla de Montearagón (Albacete, Castella, Espanya). El desembre de 1935 va ser detingut sota l'acusació de robatori a mà armada i lesions; processat a Benavarri (Baixa Ribagorça, Franja de Ponent), va ser reclòs el gener de 1936 a Osca (gener de 1936) i el maig d'aquest any al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Després del cop militar feixista de juliol de 1936 va ser nomenat secretari de la comarcal de CNT amb seu a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya), mentre que son germà Ramón organitzà la col·lectivitat de Tamarit de Llitera (Llitera, Franja de Ponent). El 3 de maig de 1937 les tropes estalinistes comandades per Enrique Líster Forján atacaren les col·lectivitats del Campell i de la zona i durant la nit del 10 a l'11 d'agost detingueren sos germans Ramon i Joaquín que van ser posteriorment assassinats. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí embarcar-se cap a Mèxic amb ses germanes María i Josefa, sa companya Pilar Jiménez Monsonet i sos infants Floreal i Aroma Blanco Jiménez. Desembarcà el 27 de juliol de 1939 a Veracruz (Veracruz, Mèxic) a bord del Mexique. Al país asteca visqué a Chihuahua (Chihuahua, Mèxic) i a l'Estat de Puebla (Mèxic), rebé ajuda econòmica del Servei als Refugiats Espanyols (SERE) i de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), cultivà una petita parcel·la de terreny i milità en la CNT de l'exili. Antonio Blanco Bría va morir el 12 de setembre de 2000 a Mèxic.
---
