Anarcoefemèrides
del 8 de juny
Esdeveniments
Capçalera del primer número de Le Droit Anarchique
- Surt Le Droit
Anarchique:
El 8 de juny de 1884 surt a Lió (Arpitània) el
primer número
del setmanari Le Droit Anarchique. Journal hebdomadaire
paraissant le
dimanche à Lyon. Portava l'epígraf«Llibertat, Igualtat, Justícia». Era
continuació de la saga de periòdics lionesos que
nasqué amb Le Droit Social
el febrer de 1882 (L'Étendard
Révolutionnaire, La Lutte, Drapeau
Noir, L'Émeute, Le
Défi, L'Hydre Anarchiste i L'Alarme).
Com els precedents, va ser durament perseguit per les autoritats i el
seu
primer gerent, G. Fronteau, va ser detingut el 13 de juny d'aquell any;
Isidore
Mounier n'agafà el relleu en la gerència de
l'últim número. Els articles no
anaven signats. Publicà crides de diferents grups
anarquistes (Gruoupe des
Amandiers, Les Parias Picards, Groupe Communiste-Anarchiste de
Milà, Groupe
Cyvoct de Lió, Sans-Culottes Lyonnais, L'Hydre, Les
Impatients d'Allex, Les
Indignés, Les Forçats, Le Droit à la
Vie, Groupe Anarchiste de Villequier, Le
Yatagan, Les Résolus, Jeunesse Révolutionnaire,
Les Impatients de Beaucaire,
Groupes Anarchistes de Nantes, etc.). Va fer dues subscripcions
populars, una
per a les famílies dels detinguts polítics i
altra per a la propaganda. La
repressió va ser tan dura que només va poder
publicar tres números, l'últim el
22 de juny de 1884. Dos anys després, va ser continuat per La
Lutte Sociale.
***
Capçalera d'El Corsario
- Surt El Corsario:
El 8 de juny de 1902 surt a València (País
Valencià) el primer número del quinzenal
anarquista El
Corsario. Periódico sociológico.
Dirigit per José Alarcón, fou continuador
del periòdic anarcofeminista La Humanidad Libre (1902).
A partir del
segon número passarà a tenir una periodicitat
setmanal i canviarà el subtítol per «Semanario
Sociológico». Hi van
col·laborar T.
Ros, María Losada, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Charles
Malato, Ricardo
Mella, A. López Rodrigo, Juan Ortega, Leopoldo Bonafulla i
José Alarcón, entre
d'altres. Mantingué agries polèmiques amb el
republicà El Mercantil
Valenciano i donà cabuda a comunicats i cartes
dels que havien patit
presidi pels fets de «La Mano Negra» i de la
campanya per la revisió d'aquest
procés. Fou freqüentment denunciat i segrestat, i
el seu director detingut.
L'últim número conegut és el 27, del
12 de desembre de 1902.
***
![Capçalera del primer número de "Volontà" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/volonta1.jpg "Capçalera del primer número de \"Volontà\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera del primer
número de Volontà [CIRA-Lausana] Foto:Éric B. Coulaud
- Surt Volontà: El 8 de juny de 1913 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del periòdic setmanal propagandístic anarquista Volontà, dirigit des de Londres per Errico Malatesta. El periòdic sortirà fins La Settimana Rossa de juny de 1914.
***
Penitenciaria
de l'illa de Santo Stefano
- Procés contra
Lucetti: Entre el 8 i el 10 de juny de 1927
tingué lloc
a Roma (Itàlia) el procés judicial contra
l'anarquista italià Gino Lucetti, per
l'atemptat frustrat contra Mussolini de l'11 de setembre de 1926.
Lucetti va
ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó --la
pena de mort es va
introduir a partir d'aquest cas-- i altres dos companys, Leandro Sorio
i
Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9
mesos de
reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la
penitenciaria de
la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com
a «Illa del Diable».
El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc
després va morir a Ischia, el 17
de setembre de 1943, a causa d'un bombardeig nord-americà.
Les interessants
cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa
família (1930-1935) es troben
al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH)
d'Amsterdam.
A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio
Emilia existeix un
Fons Gino Lucetti.
Naixements
Retrat de Georges Étiévant segons el periòdic parisenc L'Illustration del 29 de gener de 1898
- GeorgesÉtiévant: El 8 de juny de 1865 neix
al XVII Districte de París (França)
l'antimilitarista i anarquista Claude-François GeorgesÉtiévant. Son pare,
comptable, es deia Jean-Baptista Étiévant i sa mare Victorine Rosalie Le Boulanger. Son
germà major, Achille HenriÉtiévant (Le Bosco),
tipògraf, estava
fitxat com a anarquista. El 13 de juny de 1883, GeorgesÉtiévant, abans de ser
cridat a files, s'allistà en l'exèrcit per cinc
anys i fou destinat al II Regiment
de Zuaus a la zona d'Orà (Algèria). En 1888
deixà l'exèrcit i es posà a
treballar fent escultures en fusta. Posteriorment, com son
germà, entrà a
treballar de tipògraf a la impremta de Paul Dupont a Clichy
(Illa de França,
França). Antimilitarista convençut, cap el 1890
començà a freqüentar els
cercles anarquistes i en 1891 va ser condemnat per primer cop a una
multa de 50
francs per haver estat sorprès aferrant cartells anarquistes
amb una pistola a
la butxaca. Es negà a fer els períodes
obligatoris d'instrucció destinats als
reservistes i es declarà insubmís davant la II
Oficina de Reclutament del
Departament del Sena. Un informe policíac del 15 de febrer
de 1892 el defineix
com a partidari d'atemptar contra l'ambaixada d'Espanya per a venjar la
mort
dels anarquistes de Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya).
En
aquesta època va crear el llibertari «Grup d'Amics
d'Estudis Socials»
d'Asnières-sur-Seine (Illa de França,
França) i durant un escorcoll al local on
s'hi reunia, la policia trobà 25 cartutxos de dinamita
robats el 15 de febrer
de 1892 a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa
de França, França),
que formava part del lot de dinamita que va ser emprada en els
atemptats imputats
a Ravachol. Processat amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i
Julien Drouhet, el
25 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència de
Versalles a cinc anys
de presó per ocultació d'explosius, pena que
purgà a les presons de Clairvaux,
actual Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes,
França), i de Poissy (Illa de
França, França). Durant el procés, va
escriure una declaració de defensa, que
no se li va permetre llegir, que va ser reproduïda i
traduïda sovint en la
premsa anarquista de l'època sota diversos noms i que ha
esdevingut un clàssic
de la «propaganda pel fet». En sortir de la
presó, col·laborà en Le
Libertaire, del qual va ser nomenat
gerent. El desembre de 1897 va ser novament processat per«apologia del crim» a
resultes d'un article («Le lapin et le chasseur»)
publicat en el número 103 de Le
Libertaire. Fugint de la condemna,
passà a la clandestinitat i fou sentenciat en
rebel·lia a dos anys de presó per
delicte de premsa. Durant la nit del 18 al 19 de gener de 1898
decidí venjar-se
de totes les persecucions policíaques patides i
propinà 22 punyalades a un
agent de policia que estava de guàrdia davant la comissaria
del carrer
Berzélius de París; un segon agent, que
sortí en defensa de son col·lega,
també
resultà ferit. Reduït, va ser tancat en una
cel·la de la comissaria sense ser
escorcollat i com que portava un revòlver, ferí
un policia de diversos trets.
Jutjat, el 15 de juny de 1898 va ser condemnat per
l'Audiència del Sena a mort,
encara que cap agent va morir a conseqüència de les
ferides; la pena, però, va
ser commutada per la de treballs forçats a
perpetuïtat a colònia penitenciària.
Georges Étiévant va morir el 6 de febrer de 1900
a la colònia penitenciària de
les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa).
GeorgesÉtiévant (1865-1900)
***
Konstantin
Nunkov
- Konstantin
Nunkov: El 8 de juny de 1877 –algunes fonts
citen el 21 de maig– neix a Chirpan
(Stara Zagora, Bulgària, Imperi Otomà) el
revolucionari i guerriller anarquista
Konstantin Ivanov Nunkov, conegut com Kosta
Nunkov i amb el pseudònim de David
Ognyanov.
Era fill d'una família humil. Va fer els estudis primaris a
la seva població
natal i els secundaris a Plòvdiv (Plòvdiv,
Bulgària, Imperi Otomà); tres anys
després va ser expulsat per rebel de l'Institut Alexandre I
de Plòvdiv i acabà
l'educació a Burgàs (Burgàs,
Bulgària, Imperi Otomà). No va poder estudiar a
la
universitat per manca de diners. Va fer el servei militar a enginyers i
aconseguí un bons coneixements en explosius. Partidari del«terror revolucionari»,
va escriure dos fullets de teoria revolucionària, un en 1901
en defensa de les
seves concepcions guerrilleres (atac sistemàtic contra els
alts funcionaris i
l'exèrcit turc, sabotatges, etc.) i altre una Guia
per a la utilització dels explosius i dels mitjans de
destrucció
(1902), tot un clàssic que va ser utilitzat per les
generacions posteriors.
Després d'una temporada a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on es relacionà amb la
colònia d'exiliats russos, marxà cap a
Bèlgica per a especialitzar-se encara
més en explosius. Treballà uns anys en impremtes
de Plòvdiv i de Sofia per
ajudar sa germana en els estudis. A Plòvdiv va conviure un
temps amb el
revolucionari Peyo Yavorov. Des de 1895 (Insurrecció de
Melnik) participà com a
guerriller en el Comitè de Macedònia del moviment
revolucionari que lluitava
contra l'ocupació turca. Entaulà amistat amb
destacats militants anarquistes (Petar
Mandjoukov, Slav Merdjanov i Petar Sokolov), que el decantaren pel
moviment
llibertari. En 1900 lluità amb el destacament de Hristo
Chernopeev a Gorna
Dumaja, actual Blagoevgrad (Blagoevgrad, Bulgària). El
gener de 1902 va ser
nomenat responsable de la Vatréchna Makedonsko-Odrinska
Révolucionna Organizaciia
(VMORO, Organització Revolucionària Interior
Macedònica-Andrianopolitana - ORIMA)
de Progled (Chepelare, Smolyan, Bulgària, Imperi
Otomà) i s'encarregà dels
atacs a Xanthi i a Ahachelebiysko. Entre el 13 i el 15 d'abril de 1902
prengué
part, com a organitzador i responsable del moviment anarquista, en el
Congrés
de Plòvdiv del Districte Revolucionari
d'Adrianòpolis de l'ORIMA, el qual li va
encarregar l'organització de la població rebel
dels districtes tracis d'Alexandrúpoli
i de Gumurdjina. El desembre de 1902, amb Dimo Nikolov, Peter Chapkanov
i Tenyu
Kolev, amb 100 quilos de dinamita, ajudà Marin Tcholakov a
realitzar sabotatges
a les vies fèrries de la zona d'Alexandrúpoli.
Després d'haver participat en
diversos combats guerrillers a Macedònia i a
Tràcia, participà en la
insurrecció d'agost de 1903 (Revolta d'Ilinden). Un cop
aquesta va ser
esclafada, retornà de bell nou a Macedònia per a
acomplir tasques orgàniques i
el juliol de 1904 se li va nomenar cap del Districte Revolucionari de
Kumanovo,
participant amb els insurgents armats serbis. El 2 de gener de 1905
acudí com a
delegat al Congrés de l'ORIMA d'Skopje que se
celebrà a Knezhevo (Kratovo,
Macedònia, Imperi Otomà). Konstantin Nunkov va
caure abatut el 12 de febrer –algunes
fonts citen el 8 de febrer– de 1905 a prop de la vila de
Koutlibeg (Kumanovo,
Macedònia, Imperi Otomà) –algunes fonts
citen Kočani (Kumanovo, Macedònia,
Imperi Otomà)– durant un combat de quatre hores
contra les tropes turques.
Greument ferit, trencà abans d'expirar el seu fusell i el
seu revòlver perquè
no caiguessin a mans de l'enemic. Les memòries de Konstantin
Nunkov, considerat
un dels herois de la pàtria búlgara, es troben
dipositades a la Biblioteca
Pública «Ivan Vazov» de
Plòvdiv.
***
Detenció de dos
anarquistes durant la distribució de pamflets
antimilitaristes a Sant-Etiève
- Alexandre Cibot:
El 8 de juny de 1878 neix
a París (França) el propagandista anarquista,
anarcosindicalista i antimilitarista
Roger Alexandre Gaston Cibot, també conegut com Roger
Sadrin. Era fill
natural de Louise Cibot, armillera, i son pare, que no
reconegué son fill en
néixer, es deia Pierre Sadrin. Es guanyava la vida fent
d'obrer fuster. En la
dècada dels noranta vivia al número 28 del carrer
de la Voute de París i era
membre de la Joventut Llibertària del XII Districte. En 1896
participà en el
moviment dels «Sense Feina». A
començament de gener de 1897 va ser detingut a
la sortida d'un míting contra «la
Inquisició espanyola», en referència al«Procés de Montjuïc» que
aleshores se celebrava contra els anarquistes catalans.
El 5 de març de 1897
va ser novament detingut, juntament amb altres companys (Alfred Ebner,
Gardin, André
Carré, Ernest Girault, Mary Huchet, Émile Lebrun
i Letrillard), per haver
sabotejat una conferència clerical a l'església
de Saint Ambroise. Jutjat per
aquest fets, el 16 de març de 1897 va ser condemnat,
ben igual que sos companys, a 15 dies de presó per«crits sediciosos» –havia
escridassat «Visca l'anarquia!». El 22 de juny de
1897 va ser detingut quan
anava a l'obra on treballava al carrer de la Roquette. Va ser un dels
organitzadors de la manifestació del 8 d'agost de 1897
davant l'estàtua del
màrtir del lliure pensament Étienne Dolet a la
plaça Maubert de París. En
aquesta època lluità contra el processament
d'Alfred Dreyfus i la revisió del
seu cas i va fer moltes xerrades antimilitaristes. El 8 de juliol de
1898 participà en un míting contradictori a la
Sala Octobre de París, amb altes
companys (Georges Brunet, Ernest Girault, Louise Réville,
Joseph Tortelier,
etc.), sota el títol «Zola et lesétudiants», organitzat pel grup editor de Le Cri de Révolte, periòdic que havia de
sortir el mes següent. El novembre de 1898
signà, en nom de Le Libertaire,
un
manifest de suport amb el coronel Marie-Georges Picquart.
Posteriorment, però,
ben igual que Émile Janvion, es va veure «decebut
del dreyfusisme» i el juny de
1899 participà, amb Ernest Girault i Francis
Prost, en un míting
on es proclamà la necessitat de la neutralitat
dels anarquistes en l'«Afer Dreyfus» i l'octubre
d'aquell any cosignà (P.
Brenet, Henri Duchmann, Émile Janvion, etc.) el manifest«Aux anarchistes»
sobre el tema i on es
criticava durament Sébastien
Faure i el seu dreyfusista Le Journal du
Peuple. En aquesta època fou membre del grup
anarquista «Les Iconoclastes»,
animat per Émile Janvion, que es reunia al Cafè
des Artistes, al carrer Lepic
de París. El juny de 1898, en una reunió
pública després de la condemna a mort
de Georges Étiévant, es negà a demanar
la gràcia, fet contrari als principis
anarquistes, i reivindicà la venjança com aúnica resposta davant la condemna,
termes que mantingué en una reunió que es
celebrà aquell mateix mes a Puteaux
(Illa de França, França). A finals de 1898 vivia
al número 111 de l'avinguda de
Saint Mandé de París i, amb Henri
Duchmann, era
secretari del «Cercle Léon Tolstoi», que
feia xerrades al local del periòdic Potà Colle, al carrer Chanzy. En 1899
era membre del «Grup d'Educació
Llibertària», de l'«Escola
Llibertària», que
feia classes al carrer Titon, i de la «Biblioteca
d'Ensenyament Llibertari de
Bellville», al carrer Julien-Lacroix. El 9 d'agost de 1900,
després d'una
discussió amb l'enginyer i patró del taller de la«Carrosserie Industriel», al número
78 del carrer Claude-Decaen, sobre un sous impagats, va ser acomiadat
juntamentamb Schaeffer i un altre company. L'endemà, els
tres col·legues
retornaren al taller i apallissaren l'enginyer, un
contramestre i els agents de policia que acudiren en la seva ajuda. En
la
tardor de 1901, sota el nom de Roger
Cibot, figurava en un llistat d'anarquistes en busca i cerca
a Suïssa i on
figurava com a «representant de comerç».
El setembre de 1901 va ser detingut
preventivament quan la visita del tsar Nicolas II a París i
a finals d'aquell
any encara romania empresonat sense judici. En aquesta època
era secretari del
Sindicat de Treballadors No Qualificats de la Confederació
General del Treball
(CGT). Arran del Congrés Internacional Antimilitarista
d'Amsterdam (Països
Baixos) de 1904, fou nomenat membre del Comitè
Nacional i secretari, amb
Georges Yvetot, de l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA). El juliol
de 1904 va fer la xerrada «L'Internationale, sa nouvelle
fondation» a la Sala
Gambrinus de Saint-Ouen (Illa de França, França).
En 1904 fou gerent del
periòdic L'Ennemi du Peuple, en
substitució d'Albert Kienert i on
col·laboraven nombrosos anarquistes, com ara Zo d'Axa,
Georges Darien, Lucien
Descaves, Urbain Gohier, Émile Janvion,
Charles Malato, Paul Robin, Han Ryner i Georges Yvetot, entre d'altres.
Aquest
periòdic es distingia pels seus atacs contra la
francmaçoneria i contra certs
companys llibertaris (E. Armand, Christiaan Cornelissen, Lev Tolstoi,
etc.). Entre
el 6 i el 8 d'octubre de 1905, un cartell de l'AIA titulat«Appel aux
conscrits», signat per 31 reconeguts anarquistes, va ser
aferrat als carrers
parisencs; el text d'aquest cartell, violentament antimilitarista i
antipatriota, feia una cridat als conscrits a girar els fusells cap els
seus
oficials i no cap els vaguistes i convocava a la vaga immediata i a la
insurrecció si eventualment es declarava la guerra.
El novembre de 1905
ocupava el càrrec de secretari del Comitè de Defensa
Social (CDS) i portà a terme una intensa campanya en defensa
del «Procés dels
Quatre» (Caussanel, Bernard Harvey, Charles Malato i Pedro
Vallina Martínez),
encausats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII a
París. Dels 31
anarquistes signats de l'«Appel aux conscrits», 28
en van ser processats i
jutjats entre el 26 i el 30 de desembre de 1905 a
l'Audiència del Sena en un
gran judici mediàtic, que els jutjats aprofitaren per a
popularitzar
l'antimilitarisme i l'antipatriotisme. A l'Audiència ell
entrà cridant «A baix
l'Exèrcit! A baix
la Pàtria!» i fou condemnat a tres
anys de presó. Fou un dels «dibuixants
empresonats» que col·laboraren en el
número del 14 d'abril de 1906 del periòdic L'Assiette
au Beurre sobre les «presons de la
República». Sembla que va ser alliberat
quan l'amnistia del 14 de juliol de 1906. En sortir de la
presó treballà de
fuster al Teatre de l'Odéon i al Teatre Antoine i
milità en la Unió Sindical
d'Obrers Fusters de la CGT. Segons els diaris Le
Matin i Le Cri du Peuple
del 30 de maig de 1907, va ser acusat pel grup anarquista de
Saint-Denis (Illa
de França, França) d'haver robat una
màquina d'escriure a la Borsa del Treball
i 20 francs del fruit d'una col·lecta feia dos anys, fets
pels quals ja havia
estat jutjat i absolt en 1906. El maig de 1907 va ser detingut, amb
altres
companys (Albéric Léon Barrier, Alphonse Bussy,
Fortuné Chastanet, Denis
Domboy, Louis Edmond Jourdain, Armand Matha i Edmond Viltard), sota
l'acusació
de pertànyer a una banda anarquista de
falsificació i d'emissió de moneda.
Entre el 19 i el 21 de novembre de 1907 va ser jutjat amb Barrier,
Domboy,
Jourdain i Matha per l'Audiència del Sena i tots van ser
absolts menys Jourdain
i ell que van ser condemnats a cinc anys de presó i a 100
francs de multa –com
que Jourdain tenia penes anteriors, va ser condemnat a la
deportació en colònia
penitenciària. Un cop lliure, milità en el CDS i
entre 1911 i 1912 es mostrà
força actiu en la campanya per a l'alliberament
d'Émile Rousset i a finals de
1913 per a la de Jacob Law. El 7 de juny de 1913 es va casar al XI
Districte de
París amb Louise Jeanne Sadron. En aquesta època
vivia al número 16 del carrer
Voltaire del XI Districte de París i era membre del grup«Les Amis du
Libertaire». Quan la Gran Guerra, sembla que al principi va
ser integrat en la
Defensa Nacional, però l'agost de 1915 ja figurava com a
llicenciat de
l'exèrcit. En 1916
fou inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes pacifistes i
revolucionaris. Sota el pseudònim
de Roger Sadrin col·laborà
en nombroses publicacions llibertàries, com
ara Le Flambeau (1901-1902), Le
Pétard (1904) i Bulletin du
Comité de Défense Sociale (1909-1912),
que portà una campanya contra els
Batallons Disciplinaris Africans («Bat' d'Af») i en
favor de l'alliberament
d'Émile Rousset. Alexandre Cibot va morir el 3 d'abril de
1958 a Le
Kremlim-Bicêtre (Illa de França,
França).
***
Luigi
Marcassoli
- Luigi
Marcassoli: El 8 de juny de 1882 neix a Bèrgam
(Llombardia, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli,
conegut comBigio. Sos pares es deien Giuseppe
Marcassoli i Giacoma Ravasio. Visqué al popular barri de
Pignola i aconseguí el
títol de primària. Es guanyava la vida fent de
forner i va ser molt actiu en el
sindicalisme revolucionari de començaments de segle. El maig
de 1908 presentà a
la Prefectura de Policia de Bèrgam el text d'un manifest
signat per diverses
organitzacions sindicals (mecànics, sastres, fonedors,
cistellers, blanquers,
barreters, moliners, etc.) amb el qual sol·licitava
permís per a realitzar el
24 de maig de 1908 al centre de Bèrgam una
concentració en suport de la vaga de
Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i que comptaria
amb la presència dels portaveus
obrers Decio Papa i Canzio Cozzi. Realitzà nombroses
conferències com a
secretari de la Lliga dels Forners de Bèrgam. Amb Furio
Pace, Aristide
Paccinini, Agostino Rocchi i altres, creà la
secció local de Bèrgam de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El febrer
de 1913 intervingué
en el debat d'una assemblea de la Lliga dels Forners que
posà les bases d'una
vaga per al següent estiu, primer pas per a la represa
organitzativa del
moviment obrer local. El 19 de març de 1913
obtingué el passaport i el 5
d'abril emigrà als Estats Units, però el 7 de
novembre de 1913 retornà a
Itàlia. El 27 de desembre de 1913 va ser condemnat pel
jutjat de Bèrgam a una
multa per infracció del Reglament de la Seguretat
Pública. El 12 de juny de
1914 va ser novament condemnat a 40 dies de presó i a 120
lires de multa per«ultratge als agents de la Seguretat
Pública». Durant l'estiu de 1914 fou un
dels promotors del Grup Llibertari de Bèrgam i durant
aquesta mateixa època va
ser nomenat, com a representat sindical, membre del Comitè
Obrer per a la
Unitat Sindical, que es reunia al Cercle Socialista i a la
Unió Sindical,
antecedent de la reconstitució de la Cambra del Treball de
Bèrgam, creada
oficialment el 8 de gener de 1915. En aquesta ocasió, amb
els companys
sindicalistes Federico Luraschi i F. Pace, prengué la
paraula per a condemnar
el socialista Ugo Frizzoni, acusat d'haver afavorit amb la seva
indecisió sobre
la unitat sindical entre socialistes i sindicalistes, la manca
d'adhesió a la
Cambra del Treball de diversos sectors obrers (tramviaris,
litògrafs i
escombriaires). Formà part de la Comissió
Executiva del nou organisme unitari i
el març de 1915, amb l'obrer
metal·lúrgic Merenda i el tramviari anarquista
Giuseppe Papini, de la Comissió de Propaganada. Durant
l'estiu de 1915 assessorà
Casimiro Accini, nou secretari de la Cambra del Treball.
Participà en la Gran
Guerra i a partir del 10 de novembre de 1916 fou soldat de la V
Companyia de
Subsistències. El 30 de novembre de 1916 el prefecte de
policia de Bèrgam va
escriure una nota confidencial al comandat de la companyia per fer-li
saber de
la seva militància sindicalista i llibertària i
per a demanar informació sobre
ell. Després del conflicte bèl·lic,
obtingué la declaració d'haver servit amb
fidelitat i honor durant el seu servei militar. L'octubre de 1920, en
ocasió de
les eleccions municipals de Bèrgam, juntament amb els
anarquistes Bernardo
Ghibesi i Luigi Caglioni, aferrà manifests de la
Unió Anarquista Italiana (UAI)
de Llombardia cridant a l'abstenció. Durant els primers anys
vint estava
subscrit al periòdic anarquista Fede.
Freqüentà els anarquistes que formaven el Grup
Llibertari de Bèrgam, amb els
quals promogué subscripcions a favor de la premsa anarquista
i en suport al
perseguits polítics. Entre 1919 i 1922 es mostrà
força actiu en la militància
sindical de la Lliga dels Forners i de la Cambra del Treball, de la
qual va ser
nomenat el 13 de febrer de 1921 membre de la seva Comissió
Executiva. El gener
de 1926 va ser interceptada una circular a la impremta de la
Confederazione
Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball)
de Milà
(Llombardia, Itàlia), enviada a la seva adreça,
que contenia el text del
discurs amb el qual Bruno Buozzi assumí
l'encàrrec de secretari general de la
CGL. En aquesta època es relacionà amb destacats
anarquistes, com ara Luigi
Caglioni, Egidio Corti, Giovanni Gamba, Gaetano Ghirardi, etc.
Estretament
vigilat, sobretot després del 8 de febrer de 1926, quan li
van ser trobar
explosius al tipògraf anarquista Luigi Caglioli. Detingut
immediatament, va ser
alliberat després. El 30 d'abril de 1926 la seva
habitació va ser escorcollada
i la policia li va trobar un retrat fotogràfic de Giacomo
Matteotti i un
opuscle titulat Filippo Corridoni.
Aquell mateix any encara era secretari de la Lliga dels Forners. Durant
el
feixisme s'afilià al Sindicat de Forners, que estava sota
l'autoritat directa
de Pietro Capoferri, federal feixista entre 1926 i 1929 a
Bèrgam, exsocialista
i propagandista sindical, seguidor de Filippo Corridoni, ferit i
mutilat en la
I Guerra Mundial, i després dirigent de
l'Associació Nacional de Combatents i
líder indiscutible del sindicalisme feixista de
Bèrgam. En 1928 treballava de
forner. A partir de la segona meitat de 1929 es trobà
desocupat i sol·licità el
passaport a la Prefectura de Policia per a viatjar a França
i així poder
reunir-se amb son fill Mario, emigrat durant la meitat dels anys vint a
aquest
país per a treballar com a tècnic en motors a la
fàbrica automobilística
Peugeot, però finalment no viatjà a
França. Durant l'estiu de 1929 treballà dos
mesos com a forner a Lenna (Bèrgam, Llombardia,
Itàlia) en ocasió d'un
campament de balilles feixistes,
però
després novament restà desocupat. El setembre de
1930 la Prefectura de Policia
de Torí (Piemont, Itàlia) interceptà
una carta des de França dirigida a ell amb
quatre còpies del periòdic clandestí Avanti
i dues còpies d'un manifest del setembre de 1930 redactat
per la direcció del
Partit Socialista Italià (PSI) i dirigida als treballadors
italians. Durant els
anys trenta va ser posat sota vigilància. L'octubre de 1940,
encara que
anarquista, no milità activament i el seu nom ja no figurava
ni tan sols en la
llista general de subversius; no obstant això, pel maig de
1942 encara era
vigilat. Luigi Marcassoli va morir el 16 de desembre de 1957 en una
llar d'ancians
de Torre Boldone (Llombardia, Itàlia).
***
Mauro
Bajatierra Morán (1919)
- Mauro Bajatierra
Morán: El 8 de juny de 1884 neix a Madrid
(Espanya) el periodista, escriptor i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Mauro Bajatierra
Morán, que va
fer servir els pseudònims de Patrocinio
Gallego i Juan Beranza. Son pare,
Ramón Bajatierra López, era l'amo
d'una fleca i políticament conservador i sa mare, Carlota
Morán Moreno, morí
molt jove. Per influències familiars es dedicà
l'ofici de forner. D'antuvi,
encara que fervent anarquista, va estar afiliat tota sa vida al
sindicat
socialista Unió General de Treballadors (UGT), com tota la
Societat d'Obrers
Forners, coneguda posteriorment com Societat d'Arts Blanques, i va ser
força
admirat per la resta d'obrers, ja que secundava les vagues malgrat
tenir
indústria pròpia. Quan la Confederació
Nacional del Treball (CNT) desenvolupà
estructures sindicals en el seu gremi a Madrid també
s'afilià a la central
anarcosindicalista i a l'Ateneu Sindicalista. Va viatjar arreu
d'Europa, on va
afermar els seus coneixements de francès, d'alemany i
d'italià. Va participar
activament en el llibertari Centre Federal del carrer Aguilera de
Madrid, al
costat del seu gran amic Pedro Vallina. Patí
presó en diverses ocasions, fins a
15 anys en total durant sa vida, i fou membre de la
maçoneria --fou iniciat el
10 d'octubre de 1916 a la madrilenya lògia «La
Cantoniana» i va pertànyer a la
lògia francesa «Plus Ultra». Gran
lector, va crear diverses publicacions (Nueva
Senda, El Quijote, etc.),
conreà la prosa infantil i va escriure
novel·les i obres de teatre. Com a militant anarquista, l'1
de gener de 1913
fou secretari del «Gran Míting
Monstruós» en suport dels presos
polítics i
socials convocat per l'Ateneu Sindicalista de Madrid.
Presidí la Federació
d'Obrers i de Peons (FOP), a la qual va representar en el
Congrés Internacional
per la Pau de Ferrol de 1915 contra la guerra que aleshores assolava
Europa;
aquest mateix any va intentar fusionar la FOP amb la
Federació Nacional
d'Agricultors (FNA), per la qual cosa es va traslladar a
Còrdova --conjuntura
que va aprofitar per realitzar mítings arreu d'Andalusia
(Montoro, Bujalance,
Castro, Còrdova, Sevilla). El 21 de novembre de 1916 va
representar la FOP en
el IV Congrés de l'FNA de Vilanova i la Geltrú.
Aquest mateix any va assistir,
amb Eusebi Carbó, al Congrés de la UGT amb
l'objectiu de concretar un possible
pacte amb la CNT. En aquesta època abandonà el
grup anarquista madrileny «Los
Iguales», on militaven llibertaris de renom, com ara
Moisés López, Feliciano
Benito o Pedro Merino, i del qual va ser un dels fundadors. En 1918 va
participar en la Campanya Nacional de Propaganda i en la
preparació del Congrés
de la Comèdia de la CNT, al qual va assistir i va signar el
document anarquista
de declaració de principis del comunisme llibertari. Durant
la tardor de 1919
va participar en una gira de difusió de l'anarcosindicalisme
a la conca de
Peñarroya. Va ser un dels fundadors de l'Ateneu del carrer
Pizarro que serà
tancat en 1920 arran d'una de les seves detencions. En aquestaèpoca va ser
molt amic d'Andreu Nin. En 1921 fou detingut un temps, amb motiu de
l'atemptat
contra el cap del Govern espanyol Eduardo Dato, acusat de ser el
subministrador
de les pistoles per cometre el magnicidi, però en el judici
d'octubre de 1923,
en el qual el fiscal li demanava 15 anys de presó, no va ser
condemnat per
manca de proves, encara que fou desterrat --també havia
estat detingut en 1913
arran de l'atemptat de Sancho Alegre contra Alfons XIII. En 1922 va ser
membre
del Comitè Regional clandestí de la CNT de Rioja,
Aragón i Navarra amb seu a
Saragossa. El juny de 1922, sota la falsa identitat de Juan
Beranza, va
aconseguir el permís del governador de Saragossa per llogar
una sala on, l'11
de juny, es realitzarà el Ple clandestí de la CNT
que va decidir la separació
del sindicat confederal de la III Internacional i l'adhesió
a la nova
Associació Internacional dels Treballadors (AIT); en aquest
ple, també es
adoptar una moció que trencava amb l'apoliticisme
tradicional cenetista. Entre
1922 i 1923 va realitzar tasques orgàniques amb M.
Pérez a Sevilla i el
setembre de 1923 féu un míting amb
José María Martínez a
Avilés. Durant la
dictadura de Primo de Rivera va visitar les presons en diverses
ocasions i va
viure exiliat a França i a Bèlgica una temporada.
En 1927 va ser processat pel
famós «Complot del Puente de Vallecas» i
aquest mateix any va ser un dels
fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), vinculant-se sempre als
grups específics. En 1930 va passar una temporada per Castro
del Río. Durant
els anys republicans va fer mítings, fomentà
polèmiques en la premsa
llibertària i fou jutjat en diverses ocasions per delictes
de premsa. El 30
d'abril de 1935 va ser jutjat per la publicació del fullet Contra el capitalismo y contra el Estado
i fou condemnat per un
delicte d'inducció a la rebel·lió a
sis mesos i un dia de desterrament amb
presó sense fiança. Durant el període
bèl·lic es va convertir en el símbol
dels
corresponsals de guerra de la premsa anarquista,
col·laborant en diversos
periòdics (Catalunya, CNT,Fragua Social, El Frente,Solidaridad Obrera, etc.) i dirigí Frente
Libertario. Les seves
cròniques estan reconegudes com les millors d'aleshores. A
finals de 1937 va ser
nomenat comissari de guerra i a partir del 3 de desembre de 1937
formà part de
la secció espanyola de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Al final
de la guerra va fer costat el Consell Nacional de Defensa,
encapçalat pel
coronel Segismundo Casado, i s'oposà firmament a l'intent de
cop comunista que
generà la constitució d'aquest organisme. Quan va
caure Madrid a mans de les
tropes feixistes, es va negar a abandonar la capital. Mauro Bajatierra
Morán va
morir el 28 de març de 1939 al carrer Torrijos del barri de
La Guindalera de
Madrid (Espanya), afusellat a la porta de ca seva després
d'haver mantingut un
tiroteig amb les tropes franquistes durant la desfilada de la
victòria --altres
fons diuen que va ser detingut, jutjat sumàriament i
afusellat el 2 d'abril
d'aquell any. El certificat oficial de defunció diu que
morí d'un «síncope». Sa
companya, Julia Agudo, va morir el 4 de desembre de 1969 a Madrid
(Espanya).
Durant sa vida, Bajatierra va col·laborar en infinitat de
publicacions (Acció
Libertaria, Acracia, CNT,Cultura y Acción,¡Despertad!,Fragua Social, Hombre
Libre, Humanidad, El
Liberal, El Libertario, Mar
y
Tierra, Proa, La Protesta,Los Quijotes, Redención,Le
Réveil, La Revista Blanca, Ruta
Confederal, Solidaridad
Obrera, Tiempos Nuevos, La Tierra, El Trabajo,El Tranviario, Umbral,¡¡Unión!!,
etc.) i és autor de nombrosos
llibres i fullets --molts publicats en «La Novela
Ideal»--, entre els quals
destaquen Un ensayo revolucionario, La
violencia social-fascista,El alma de la campiña, Desde
las barricadas. Una semana de revolución
en España. Las jornadas de Madrid en agosto de 1917
(1918), Comentarios
al II Congreso de la Confederación Nacional del Trabajo de
España (1920), Como
las águilas (1927), La virgencita de los
Merinales (1927), El
pitu de Peñarudes (1927), Del Madrid de
mis amores (1928), El
alimañero (1928), La alegría
del barrio (1929), Fuera de la ley
(1929), El hombre que perdió el alma blanca
(1929), Canciones
anarquistas: airones de guerra contra el capitalismo y contra el estado
(1930), Contra el capitalismo y contra el Estado
(1930), Los ateneos
libertarios. Su orientación. Su moral. Su táctica
revolucionaria. Demostración
de cómo se enseña a nuestros camaradas en la vida
de los centros libertarios
(1930), La justicia de los montañeses
(1930), Hacia otra vida
(1930), La rapaza de pradal (1930), Cómo
deben resolver los campesinos
el problema de la tierra (1931), ¿Quienes
mataron a Dato? (1931), Crónicas
del frente de Madrid (1937), Crónica de
guerra (1937), La guerra
en las trincheras de Madrid (1937), etc. En 2011
Julián Vadillo Muñoz
publicà la biografia Mauro
Bajatierra,
anarquista y periodista de acción.
Mauro Bajatierra
Morán (1884-1939)
***
Pedro
Orobón Fernández
- Pedro Orobón
Fernández:El
8 de juny de 1899 neix a La Cistérniga
(Valladolid, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Pedro
Orobón
Fernández. Fou el fill major d'una família
nombrosa de classe mitja i germà del
destacat militant anarquista Valeriano Orobón
Fernández. Políglota com
Valeriano, durant la dècada dels anys deu
treballà en un comerç a Valladolid i
també va fer feina en una foneria. Insubmís, fou
declarat pròfug per les
autoritats militars. En 1923 vivia a Lió
(Arpitània) i entre 1925 i 1926 a
París (França), on ajudà Manuel
Pérez en la revista Tiempos Nuevos, que
aquest dirigia, traduint les col·laboracions estrangeres
--son germà era
l'administrador amb Séverin Férandel. En 1926
assistí al Congrés Anarquista de
Marsella i participà en la fundació a
París de la Confederació General del
Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1926,
també, va ser expulsat
dels Països Baixos amb altres deu companys espanyols sota la
sospita
d'organitzar un complot contra el rei. En 1927 representà
Espanya en el Comitè
Internacional Anarquista de París. Expulsat de
França, marxà amb son germà
Valeriano a Alemanya, tornant a França després de
cinc mesos amb els papers en
regla. A París, en aquesta època, va fer de
mecànic. També milità a
Lió, on va
fer una bona amistat amb l'anarquista italià Raffaele
Schiavina (Max Sartin).
En 1931, amb la proclamació de la República,
tornà a la Península i intervingué
en el Congrés de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de juny d'aquell
any. Després milità en la Federació
Local de CNT de Valladolid, on entre 1932 i
1933 col·laborà en CNT.
En 1933 fou membre a Madrid del
secretariat de l'Associació Internacional del Treball (AIT).
Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, s'integrà en el
Comitè de Defensa
Confederal de Madrid; després fou capità de
l'Exèrcit Popular i, més tard, amb Manuel
Salgado Moreiras, cap de negociat en el Serveis Especials del Ministeri
de la
Guerra. Pedro Orobón Fernández va morir el 17 de
febrer de 1937 a Madrid
(Espanya) quan la metralla, fruit d'un bombardeig de
l'aviació feixista, penetrà
dins del cotxe on viatjava --els altres dos ocupants del vehicle
(Manuel
Salgado i Lucas) també resultaren ferits. Altra
versió diu que fou assassinat
per agents comunistes. En el seu enterrament participaren delegacions
del
Comitè Nacional de la II República espanyola; de
les federacions locals de la
CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries; del Comitè Regional de
Defensa Confederal; Isabelo Romero,
secretari de la Confederació Regional del Treball del Centro
de la CNT, que li
va retre un homenatge; i una secció del«Batalló Orobón
Fernández», la qual
portà el taüt.
***
Notícia
de la detenció d'Agustín Chapero apareguda en
l'edició sevillana del diari ABC del 9 d'octubre
de 1934
- Agustín Chapero Fernández: El 8 de juny de 1905 --alguns citen 1903-- neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín Chapero Fernández. Obrer metal·lúrgic, a partir de 1924 milità en el Sindicat de la Metal·lúrgia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat càntabra de Santoña. Més tard treballà com a former i s'afilià al Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Santander. Fou delegat del sindicat confederal en diversos comitès regionals i col·laborà en el periòdic CNT del Norte que s'editava a Bilbao. Com a membre del Comitè d'Enllaç de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i per aquest fet va ser detingut amb altres companys. Durant la guerra civil, va ser nomenat vicepresident del Comitè Executiu local del Front Popular. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià, Gurs i Bram durant 14 mesos. Després de la II Guerra Mundial amb sa companya, la santanderina Francisca Rivas Calleja, residí a Sant Àfrica (Guiana, Occitània). En 1947 estudiava dibuix i magisteri. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
---
