L'amic Joan Manuel Pérez i Pinya, guardonat amb el premi Ciutat de Palma de poesia amb els Atletes de la fuga (amb el subtítol Els quaderns de Gregori Samsó, per si és aquest altre nom el que coneixeu) llegia aquest text (que amablement em deixa reproduir) a la presentació que en va fer a la Fira del Llibre de Palma, el passat diumenge dia 2 de juny. En Damià Pons, com podeu veure a la foto, l'acompanyava a l'esdeveniment. Llegiu, doncs: sempre ens agrada que els autors s'expliquin sobre els seus versos.
Bon dia, i moltes gràcies per la seva assistència, i a Llibres Ramon Llull per afavorir aquest acte dins el programa de la fira d’enguany.
Davant d’idees poetitzables solc adoptar una pintura d’escena —ut pictura poesis— que em permet l’anàlisi o deconstrucció dramàtica: això és, quin joc de veus —en plural, si cal— parla des de l’interior sensacionista —potser irracional— que en son moment s’alberga en el centre de la imaginació?
En els primers esborranys enfoc l'acumulació d'impressions d’aquests subjectes o actors poètics, malgrat el presentisme pugui projectar una estampa o un plànol general de tirada més abstracta, o difícilment tangible des de l’ordre temàtic: la referencialitat fàtica no és la primera estratègia, per tant.
Però no apost pel desgavell: en la cerca del nucli del laberint —on podria residir l’horrorós Minotaure de la vida o simplement el desengany—, tanmateix, mir de deixar prou fil d’Ariadna perquè el lector, en passar pel mirall imaginatiu, hi reconegui alguna sortida.
Això pot passar mentre men una bicicleta o en qualsevol banda i circumstància: cau la llavor damunt la terra de la pensa i, aleshores, esper —però no inactiu: les muses t’apleguen treballant, diuen— que, de lectures o purament d’una “ràfega imprevista” (com diu Larios), les paraules deflagrin sentit i bellesa en el xoc sintagmàtic. Solc desconfiar de la primera solució, i pos en dubte l’exactitud expressiva de les categories verbals arrenglerades —verbs,substantius, adjectius, adverbis, etc.— fins que l’última que es posiciona en el poema em convenç que té, per no caure ni moure’s, més força que la meva malfiança. I encara així tortur cobais, bells amics que se sotmeten a la prova de recepció, i no sempre els resultats són encoratjadors.
Al bell mig venen, normalment, les decisions formals (ut musica poesis): com afilerar els maons, homometria o heterometria? La llargària del metre ajustada a to o bé a certs ecos imitatius de la tradició; l’ombra o la dissipació del titellaire quan les veus retrunyen d’inclemència, o imploren, o claudiquen —la pregunta és: ¿es pot fer sentir al lector el pànic situat en el centre de l’escena: la ment aterrida d’un escarabat pel viure sobrevengut, la visió hòrrida d’un no-jo que t’imposa altri, i tanmateix el fracàs comunicatiu que no evita la mort, aquest morir contínuament a còpia de frustracions? És un llibre optimista: hi ha, diria, en el nucli atòmic de tota aquesta arquitectura, la sensació persistent en els actors de no ser qui són ni qui voldrien ser—, quanta necessitat que, al capdavall, hi intervengui el ventríloc perquè una certa funció higiènica de la ironia atenuï la gran calamitat, que una bufada intel·ligent s’imposi quan l’individu-l’actor s’enfronta amb l’absurd, el dolor, la mort o qualsevol catàstrofe personal o col·lectiva.
El vers més màgic, en el sentit de cedit gairebé per revelació, és l’últim del llibre, que, alhora, el titula: qui són els atletes seria una pregunta freqüent? Sense exhaurir tota casta de ressons i de configuracions que puguin aparèixer en el mirall imaginatiu del lector —com diuen experts en recepció, i diu Joan Ferraté més o menys sincrònicament: no existeix una única resposta del lector al significat, sinó que la resposta mateixa és el significat—, la interpretació més òbvia podria ser que tants d’anys de persistència de les veus, dels versos, dels poemes, de les propostes formals a l’encalç d’un sentit, amb els alts i baixos o les vicissituds de les distàncies llargues cap a un lloc on sentir-se bé —imagín que, per això, fan l’èxode—, requereixen, almenys psíquicament o en la moral de tropa, una condició atlètica: la tanka havia de ser el meu epitafi per a tot aquest espai mental amb qui he conviscut d’ençà de la primera joventut.
Crec que, avui, he aïllat alguns arcans, i no sé si em cal tan aviat l’escoli ni la postil·la hermenèutica, així que, per no desvetllar més estómac creatiu i deixar camp als extíspices textuals, o a la simple distracció lectora, potser que em limiti a LLEGIR.
