Anarcoefemèrides del 7 de juny
Esdeveniments
Il·lustració de l'atemptat del Corpus
- Atemptat contra la processó del Corpus: El 7 de juny de 1896, a Barcelona (Catalunya), en plena repressió antianarquista, quan centenars de persones són sotmeses a tortura a la fortalesa presó de Montjuïc, una bomba llançada des d’un pis alt esclata enmig de la processó religiosa del Corpus Christi --on desfilen el bisbe, l’alcalde, el capità general i el governador civil--, quan passava pel carrer Canvis Nous de tornada a l’església de Santa Maria del Mar. Una dotzena de persones moriran arran de l’explosió i es comptaran 44 ferits. Quatre-cents anarquistes van ser detinguts i torturats, i molts d'ells desterrats. A Montjuïc se'n processaren 50 en Consell Suprem de Guerra i Marina dels quals foren condemnats a mort Lluís Mas, Tomàs Ascheri, Josep Molas, Antoni Nogués i Joan Alsina, i seran afusellats el 4 de maig de 1897; 20 ho foren a penes entre vuit i 20 anys de presó --abans de la revisió van ser 8 penes de mort i 67 de presó. Els cercles anarquistes van dir que l’atemptat va ser obra de la mateixa policia i/o de la patronal --gairebé tots els morts van ser del proletariat--, per justificar la gran repressió en massa que es desencadenaria després.
***
Capçalera
del primer número d'En
Marcha
- Surt En Marcha: El 7 de juny de
1909 surt a Santa Cruz
(Tenerife, Illes Canàries) el primer número del
periòdic anarquista En
Marcha. La major part de les col·laboracions no hi
anaven signades, però
Ricardo Andes, José Arbós, Arístides,
Teresa Claramunt, Antonio Lorenzo, Elías
Miguel i Solà van escriure. En sortiren sis
números, l'últim el 10 de juliol de
1909.
***
Il·lustració de "La Settimana Rossa"
Naixements
Alex Sadier (Ginebra, 1887)
- Jules Alexandre Sadier:El 7 de juny de 1862 neix a Arquian, a prop de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França), el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, Alex. Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, però és empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista --La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador deLa Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935 torna a ca son fill a Buenos Aires, malalt d'un càncer gàstric. Jules Alexandre Sadier va morir el 8 de març de 1936 a Buenos Aires (Argentina). Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.
***
Giuseppe Reale Corengia Taborelli
- Giuseppe Reale Corengia
Taborelli: El 7 de juny de 1882
neix a Fino Mornasco (Llombardia, Itàlia) l'activista
anarquista Giuseppe Reale Corengia Taborelli, també conegut
com José Coregia Taborello.
Sos pares es
deien Natale Corengia i María Taborelli. Cisteller de
professió, emigrà a
Buenos Aires (Argentina) i milità en la Federació
Obrera Regional Argentina
(FORA), però va ser expulsat en aplicació de la
Llei de Residència. Exiliat a París
(França), formà part del grup anarquista al
voltant del metge anarquista Pedro
Vallina Martínez. S'establí a Barcelona
(Catalunya), en una casa del número 13
del carrer dels Pins. El 15 de gener de 1910
s'instal·là en una casa d'hostes
del número 25 del carrer de Jacometrezo de Madrid. L'abril
de 1910 s'associà a
Madrid a la Societat Gimnàstica Espanyola, fentús assíduament del seu gimnàs.
Giuseppe
Reale Corengia Taborelli va morir el 23 de maig de 1910 a la Casa de
Socors del
districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de
l'explosió fortuïta, al
carrer Major madrileny –a prop del monument aixecat en record
de les víctimes de
l'atemptat de Mateo Morral–, de la maleta carregada
d'explosius que portava
quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la
interpretació
policíaca, contra el tren exprés on viatjava el
rei d'Espanya Alfons XIII.
Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el
guàrdia Nicanor Blanco
Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una
forta detonació, alhora
que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir
l'individu,
aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament
hi acudiren el
capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i
com l'individu no havia mort,
el portaren a la Casa de Socors. Corengia tenia la mà dreta
cremada per
l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el
cas que Coregia era
coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el
braç dret no el
podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la
mà
esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada
amb
quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita;
només va explotar
un tub. La detonació no matà Corengia
perquè aquest s'adonà que anava a
explotar i llançà la maleta lluny d'ell.
Gairebé amb tota seguretat Corengia no
volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el
monument a les víctimes de
Morral. Deixà inèdit un voluminós text
autobiogràfic (Mis memorias),
del qual el diari madrileny La Voz
en va publicar extractes entre el 8 i el 12 de juliol de
1935.
Giuseppe Reale Corengia Taborelli (1882-1910)
***
- Luigi
Marianelli: El 7 de juny de 1884 neix a Peccioli (Toscana,
Itàlia) el forner anarquista
Luigi Marianelli. Sos pares es deien Serafino Marianelli i Rosa
Montagnani. En
els primers anys del segle vint va ser fitxat com a anarquista per les
autoritats. Mantingué correspondència amb Errico
Malatesta i altres destacats
anarquistes, i fou l'ànima del grup anarquista del seu
poble. Durant el «Bienni
Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu des
del punt de vista
propagandista i en l'agitació sindical. El 3 d'abril de 1921
un escamot
feixista, vingut de Pisa (Toscana, Itàlia) i capitanejat per
Bruno Santini,
realitzà una incursió a Peccioli, però
ell amb un grup d'anarquistes que ja l'esperaven
feriren set membres d'aquest esquadró i obligà la
resta a fugir-ne. Detingut
amb els seus companys, l'octubre de 1921 va ser jutjat pel Tribunal de
Lucca
(Toscana, Itàlia) i condemnat a un any i dos mesos de
presó. Durant els anys
del feixisme continuà mantenint els seus principis
llibertaris i patí els
controls i denúncies dels delators feixistes
anònims, fet pel qual va ser arrestat
en diverses ocasions. El gener de 1943 va ser detingut per la policia
política
i alliberat un mes més tard. Durant la II Guerra Mundial
reprengué el contacte
amb el moviment anarquista. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945
participà a
títol individual en el Congrés Nacional de
Carrara (Toscana, Itàlia),
constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI),
organització en la qual
milità. Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 va ser delegat
pel grup
anarquista de Peccioli a la Conferència Anarquista de Canosa
di Puglia (Pulla,
Itàlia) i el 20 de maig de 1951 a la Conferència
Nacional Pro Víctimes
Polítiques de Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). També entre el 19 i el 22 de
març de 1953 assistí al V Congrés
Nacional de la FAI que se celebrà a
Civitavecchia (Laci, Itàlia). Luigi Marianelli va morir el
27 de març de 1958 a
Peccioli (Toscana, Itàlia).
***
Foto
antropomètrica de David Bélonie
- David Bélonie: El 7 de juny de 1885 neix a Ginhac (Guiana, Occitània) l'anarquista il·legalista David Bélonie. Fill natural, aquest fet el marcà profundament i amb 13 anys quedà orfe de mare. Per guanyar-se la vida va fer de criat d'un regidor municipal de Nespulé (Palajanjas, Llemosí, Occitània) i després marxà a París (França), on va fer diverses feinetes (oficinista, empleat de farmàcia, etc.). Apassionat de les llengües, estudià de manera autodidacta hebreu, anglès, rus i alemany. De ben jovenet s'introduí en els cercles llibertaris. L'hivern de 1904 residí a Londres (Anglaterra) i retornà a París el gener de 1905. Entre setembre de 1905 i octubre de 1906 treballà com a empleat a l'Apotecaria Thomas del barri parisenc de Saint-Denis. Fugint del servei militar, marxà clandestinament, després de furtar 60 francs de l'apotecaria per al viatge, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudia química i farmàcia. En 1907 recuperà la seva documentació per traslladar-se a Bèlgica, però, segons la policia, restà a Ginebra sota identitat falsa. En aquesta època va ser membre del grup anarquista «Germinal» de Ginebra, del qual formaven part José Estivalis i Octave Guidu, i s'especialitzà en falsificació de documents. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut a Brussel·les per robatori. El 22 de setembre de 1907 va ser expulsat del cantó de Ginebra i marxà al de Basilea. Finalment va ser expulsat de Suïssa per apologia de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria. Després va fer feina a Lió (Arpitània) amb identitat falsa ja que estava en crida i cerca. Detingut per insubmissió, va ser tancat durant sis mesos a Lille, on amplià coneixements amb una altre gran falsificador anarquista, Alphonse Rodriguez. El novembre de 1910 retornà a Londres per passar una temporada. A París novament, va fer d'empleat comercial i posteriorment es va veure implicat en les activitats il·legalistes de la «Banda Bonnot», a la qual va aportar els seus coneixements de falsificació. El 12 de març de 1912 va ser detingut per complicitat de robatori ja que havia rebut una partida de valors mobiliaris --títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar-- que havien estat robats el 21 de desembre de 1911 per Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier al recaptador de la «Société Générale» al carrer Ordener de París. Jutjat, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó i a 10 anys de desterrament. Res més no en sabem.
***
Foto
policíaca d'Osvaldo Maraviglia
- Osvaldo
Maraviglia: El 7 de juny de 1894 neix a Caldarola
(Marques, Itàlia) el
propagandista anarquista Osvaldo Maraviglia, conegut com Zio
d'America. Sos pares es deien Teofilo Maraviglia i Eusebia
Ravaglioli. Quan tenia 17 anys emigrà als Estats Units,
reunint-se amb altres
dos germans grans a Newark (Nova Jersey, EUA), on trobà
feina en la indústria
de la confecció de moda masculina. En aquells anys
participà activament en les
lluites obreres, formant part del sindicat Unió Local 24 de
l'«Amalgamated
Clothing Workers Union» (Unió de Treballadors de
la Confecció). Sortí d'Itàlia
amb idees socialistes, però ben aviat es decantà
pel corrent individualista del
moviment anarquista, distribuït la seva premsa, com ara Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i Era Nuova. Durant la Gran Guerra, malgrat
la persecució, fou un dels
animadors del Grup de Propaganda Revolucionària (GPR), que
es reunia al número
89 de la Setena Avinguda de Newark. En 1916 la seva
correspondència amb sa
família a Itàlia començà a
ser controlada per la censura militar, amb la
finalitat de trobar continguts subversius i antimilitaristes. El 13 de
maig de
1917 va ser detingut a Newark, denunciat per l'«exanarcoide
nietzschià» Albino
Scilimbraca, sota l'acusació d'haver «insultat la
bandera»; jutjat el 23 de
maig d'aquell any, va ser absolt per manca de proves.
Després de la guerra fou
dels primers a fer ressorgir la premsa anarquista després
del llarg període de
silenci i fou el promotor de L'Adunata
dei Refrattari, que començà a
publicar-se el 15 d'abril de 1922, moment a
partir del qual tota sa vida estarà lligada a aquest
periòdic. Esdevingué
administrador i durant llargs períodes redactor, corrector i
corresponsal,
ocupant-se gairebé en totes les qüestions del
periòdic. La seva formació
acadèmica es limitava a l'ensenyament primari,
però amb la seva capacitat,
intel·ligència i energia, en pogué
assumir totes les funcions. La seva jornada
començava a les cinc de la matinada i terminava a les 10 del
vespre,
dividint-se aquesta en tres ocupacions: família,
fàbrica i periòdic, havent
ocasions en les quals el periòdic ocupava la major part del
seu temps. La seva
tasca fou una de les garanties de la llarga longevitat de L'Adunata dei Reffratari, sobrevivint
durant molts anys als moments
durs i a les crisis. Gràcies a aquest periòdic
s'establí una gran i intensa
xarxa de relacions entre el moviment llibertari nord-americà
i el de la resta
del món. També s'ocupà especialment de
fomentar la solidaritat econòmica amb
les víctimes de la repressió, recaptant diners i
enviant-los on fos necessari
sota el nom de Zio d'America, o
també
sota el nom de sa companya Maria Caruso, també militant
llibertària. Entre els
destinataris dels seus enviaments podem citar destacats noms del
moviment
anarquista internacional, com ara Camillo Berneri, Vincenzo Capuano, G.
Cola,
Giuseppe De Luisi, Francesco De Rubeis, A. Francini, Carlo Frigerio,
Francesco
Ippoliti, Errico Malatesta, Leonida Mastrodicasa, Elena Melli, L.
Tollini, etc.
Durant el període feixista la solidaritat no es
limità a l'ajuda dels companys
necessitats i les seves famílies, sinó que
també es va fer costat activitats
antifeixistes i conspiradores diverses (Sante Pollastro, Michele
Schirru,
etc.), fet que va atreu particularment l'atenció dels
serveis de policia
italians que operaven als EUA. Actiu propagandista i agut polemista,
s'enfrontà
als antifeixistes que expressaven judicis simplistes dins del moviment
anarquista. En 1928 desencadenà una dura campanya contra
Carlo Tresca,
acusant-lo d'«espia» i de«comunista». Durant la Revolució
espanyola promogué
el suport dels combatents i entre 1936 i 1939 va anar a
França per visitar els
companys que treballaven per la labor. En 1940 amagà
l'anarquista Ernesto
Bonomini, aleshores buscat per la policia. Amb la caiguda del feixisme
reprengué
les relacions amb els companys italians, donant consells i
proporcionant
propaganda i suport financer. Com sempre que hi diners en marxa,
patí
insinuacions i crítiques per la seva gestió. En
1954, malalt greument del cor,
deixà Newark i es traslladà a San Francisco
(Califòrnia, EUA), abandonant l'administració
del periòdic i restant només com a
col·laborador i assessor. El 22 d'octubre de
1966, durant una manifestació a San Francisco en resposta a
altra organitzada
per un grupuscle racista i nazifeixista, i en la qual esclataren
enfrontaments
amb la policia, el seu cor no pogué resistir el moment i
Osvaldo Maraviglia va
caure mort fulminat. Part del seu arxiu es troba dipositat a la Boston
Public
Library.
Osvaldo Maraviglia (1894-1966)
***
Ramon
Jové Brufau
- Ramon Jové
Brufau: El 7 de juny de 1897 neix a Sabadell
(Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista, i després marxista, Ramon
Jové Brufau. Metal·lúrgic
modelista de professió, treballà de
tècnic en una fàbrica de Sabadell. D'antuvi
milità en el republicanisme federal i després en
la Federació Obrera Sindical
de Sabadell, col·laborant en El
Federal.
Més tard entrà a formar part de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Durant la vaga dels metal·lúrgics de 1910 fou
membre del seu comitè, fet pel
qual acabà empresonat. Entre 1924 i 1926, en plena dictadura
de Primo de
Rivera, formà part del Comitè Nacional de la CNT
i en 1925 s'entrevistà amb
Francesc Macià Llussà per a preparar un
aixecament independentista. En 1928
participà en la polèmica que es donà
en el periòdic L'Opinió
sobre l'arrelament de l'anarquisme a Catalunya. En aquestaèpoca col·laborà en Mirador
i Solidaridad Proletaria. En 1929
cofundà «Edicions
La Fona» i l'any següent publicà en
aquesta editorial l'assaig socioeconòmic L'ideal
obrer. La democràcia i l'anarquisme,
obra crítica amb l'anarquisme. Aran de la vaga general de
1930 va ser
empresonat de bell nou. Com la majoria dels sindicalistes sabadellencs,
acabà
formant part de la Federació Local de Sindicats (FLS) que
s'adherí a la Unió
General del Treball (UGT). Amb la proclamació de la II
República espanyola
milità i formà part de la junta directiva d'Estat
Català - Partit Proletari
(EC-PP), una escissió comunista d'Estat Català
encapçalada per Jaume Compte Canelles.
Col·laborà en L'Insurgent,
on defensà
la celebració d'una Conferència Nacional Obrera
de Catalunya, de caràcter anticenetista
furibund. El juny de 1932, en un congrés d'EC-PP, va ser
expulsat juntament amb
Domènec Ramon. Després d'això,
s'afilià la Unió Socialista de Catalunya (USC) i
es mostrà contrari a la unificació amb els
comunistes i partidari d'una«democràcia obrera». El 26 d'octubre de
1932 va fer la conferència «Acció de
govern i programa mínim» al local de la USC. En
aquesta època col·laborà en Justícia Social. Òrgan de la
Unió Socialista
de Catalunya. A començaments de 1933 es
manifestà partidari de la
reconstrucció sindical de Catalunya al marge de la CNT i el
juliol d'aquell any
participà en el Congrés Extraordinari
d'Unificació que pretenia la fusió entre
la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol
(PSOE) i la
USC; a proposta
seva, s'aprovà una
resolució a favor de militar dins la Unió General
de Treballadors (UGT). En
1934 atacà durament l'Aliança Obrera i
després dels «Fets d'Octubre»
defensà
una radicalització cap a una«democràcia obrera». El 20 de novembre
de 1935 va
fer la conferència «El pensament social dels
obrers» al Campalans Club de
Barcelona. El juny de 1936 formava part de la delegació de
Barcelona Centre de
la USC que proposà el cessament de tota
col·laboració governamental. A
començaments de juliol de 1936 era redactor del setmanari Justicia Octubre Social, portaveu dels
partits que unes setmanes
més tard crearien el Partit Socialista Unificat de Catalunya
(PSUC). Quan era
secretari general del Sindicat Metal·lúrgic de la
FSL-UGT de Sabadell, Ramon
Jové Brufau va morir el 19 de juliol de 1936 durant els
combats contra la
insurrecció militar feixista a la plaça de
Catalunya de Barcelona (Catalunya) –fou
l'únic sabadellenc que morí en la defensa de
Barcelona. Des del 30 d'octubre de
1985 un carrer del barri de Can Puiggener de Sabadell porta el seu nom.
***
Antonio Casanova (esquerra), amb Simón Radowitzky, al front d'Aragó (1937)
- Antonio Casanova Prado: El 7 de juny de 1898 neix a Betanzos (La Corunya, Galícia) el militant anarquista, editor i traductor Antonio Casanova Prado. Va emigrar molt prest a Buenos Aires (Argentina) i es va posar a fer de forner a la zona d’Avellaneda, barri obrer on romanien els immigrants gallecs que acabaven d’arribar, i s’afilia al Sindicat de Forners, compost fonamentalment d’anarquistes gallecs, i que va jugar un paper molt important en la unificació del moviment obrer argentí --un dels dirigents forners més destacats va ser el gallec Adrián Troitiño, qui en representació del sindicat cofundà la Federació Obrera Argentina en 1901. Casanova militarà activament en el grup llibertari Ateneo Libre i el 13 de desembre de 1932 participarà en el II Congrés Anarquista Regional celebrat a Rosario. Entre l'11 i el 14 d'octubre de 1935 es realitzarà al Plata el Congrés Constituent, on es fundarà la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), i Casanova en serà un dels fundadors. Quan esclata la Guerra Civil espanyola es trasllada a Barcelona --sota el nom d’un altre anarquista gallec forner, Manuel Freire-- per participar en la Revolució i s'allistarà en la 28 Divisió que comandava Gregorio Jover, realitzant tasques periodístiques. A Barcelona va viure al carrer Muntaner, 514, amb Prince, Maguid, José María Montero i Simón Radowitzky, llegendari anarquista que va venjar els treballadors assassinats durant la Setmana Roja a Buenos Aires (1 de maig de 1909) matant-ne el responsable directe, el general i cap de policia Ramón Lorenzo Falcón. Acabada la guerra va exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i reclòs en un camp de concentració, d’on va poder fugir i incorporar-se a la resistència, sota el pseudònim de Manuel Freire, participant en l’alliberament de París. En 1941 vivia a Marsella amb Bejarano i Blasco, va participar en la reconstrucció la CNT a França i va ser director de Solidaridad Obrera, a París, en 1944. Desil·lusionat quan va veure que les potències europees no derrocaven el feixisme de Franco, va tornar a Argentina, a fer de forner i treballar en altres oficis. Participà en l'Ateneu d'Avellaneda i va col·laborar en nombrosos diaris i revistes anarquistes, com ara Más Allá (1937-1938) i Tierra y Libertad, i va fer traduccions del francès i conferències.És autor del fullet Posición revolucionaria, editat per Tierra y Libertad a Bordeus en 1945, amb pròleg d'Ildefonso. Antonio Casanova va morir el 8 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).
Antonio Casanova Prado (1898-1966)
***
Necrològica
d'Elías Conejos García apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 15 d'abril de 1986
- Elías Conejos
García:
El 7 de juny de 1898 --algunes
fonts citen
erròniament 1900-- neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Elías
Conejos García. Sos pares es
deien Ramón
Conejos i Balbina García. Vivia al
barri barceloní
del Poblet. Xofer de taxi, fou un dels responsables de
la Secció
de Taxis del Sindicat dels Transports de Barcelona de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i després
de la II Guerra Mundial fou un dels responsables de la
Federació Local de
Nantes de la CNT i un dels animadors del Comitè Regional de
Bretanya d'aquest
sindicat, participant com a delegat en diversos congressos.
Col·laborà en el
sosteniment econòmic del butlletí confederal Terra Lliure
i participa en nombroses
subscripcions del moviment
llibertari. Sa companya, de la qual es va divorciar, fou Aurora
García.
Elías Conejos García va morir el 9 de
març de 1986 al seu domicili de
Nantes (Noaned, Bretanya).
***
Pere
Tort Fernández
- Pere Tort Fernández:
El 7 de juny de 1901 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista Pere Tort Fernández. Germà de
Salvador Tort, fou membre arran de
la Revolució de 1936 del Comitè de Control de la
fàbrica «Fabra y Coats». En
acabar la guerra, s'exilià a França i fou
internat als camps de concentració.
Durant la tardor de 1939 s'enrolà en la 63 Companyia de
Treballadors Militaritzats
de Cravant per fer feina a les fortificacions de la Línia
Maginot. El 14 de
juny de 1940 fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de
concentració
de Sandbostel. El 3 de març de 1941 fou deportat al camp de
concentració de
Mauthausen sota la matrícula 3.740 i després
internat al camp de Gusen amb la
matrícula 11.637. El 28 de setembre de 1941 va ser executat
al camp de
concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria). Estava casat amb Santas Ornaque Álvarez
i fou el pare de Liberto Tort Álvarez.
***
Foto antropomètrica de Germaine Berton (1923)
- Germaine Berton: El 7 de juny de 1902 neix a Puteaux (Illa de França, França) la militant anarcoindividualista Germaine Jeanne Yvonne Berton. Fou filla d'Arsène Berton, un mecànic socialista i francmaçó i d'una mestra catòlica que feia classes particulars. En 1906 sa família s'instal·la a Nanterre i en 1912 a Tours. Acomiadada de la fàbrica Rimailho de Saint-Pierre-des-Corps, on treballava com a obrera, entrà com a secretària adjunta dels Comitès Sindicals Revolucionaris que reagrupaven, arran del congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Lió de setembre de 1919, els membres del sector minoritari sindical. Propera al Partit Comunista Francès (PCF), en 1921 formà part del Consell del Metall i col·laborà en el periòdic comunista Le Réveil d'Indre-et-Loire. L'octubre de 1921 s'instal·là a París i a començaments de 1922 s'adhereix a l'anarcocomunista Unió Anarquista (UA). Condemnada per ultratges a un secretari de comissaria de policia, fou tancada a la presó de Saint-Lazare, com compartí cel·la amb Bermain de Ravisi. L'agost de 1922 fou ferida per un cop de sabre durant una manifestació a Le Pré-Saint-Gervais. En aquestaèpoca abandona la tendència anarcocomunista i es declara individualista, adherint-se al grup anarcoindividualista del districte parisenc de l'Observatori, a la rue du Château, i realitzant feinetes, però sempre mantinguda pels companys. Després passà a militar en el Comitè de Defensa dels Marins del Mar Negre. El 22 de gener de 1923 marxà a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però fou rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes«Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el matà d'un tret de revòlver i immediatament intentà suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire --arribà a tirar 54.000 exemplars-- i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la «primera antiheroïna surrealista». Un cop lliure, realitzà amb Txazanov una gira propagandística per l'amnistia. El 22 de maig de 1924, a Bordeus, una conferència que havia de fer al cinema dels Caputxins fou prohibit per les autoritats i la policia tanca les portes; amb els 1.500 assistents marxà en manifestació a La Croix de Leysotte a Talence, on arengà la massa, tot exigint l'alliberament dels detinguts. Els enfrontaments amb la policia duraren fins les dues de la matinada i més de 150 persones, entre elles Germaine Berton, Jules Richard, Clauzet, Juividow, Bouense i José Victor, van ser detingudes. Tancada al Fort du Hâ, fou acusada de«possessió d'armes prohibides, d'amenaces i d'ultratges als agents i d'incitació al desordre». En vaga de fam durant vuit dies, el 30 de maig de 1924 fou internada a l'hospital de Saint André, on abandonà la vaga l'endemà. El 26 de maig havia estat condemnada com a presa comuna a quatre mesos de presó, a 100 francs de multa i a dos anys de prohibició de residència. En sortir del Fort du Hâ, caigué en una important depressió i intentà suïcidar-se en nombroses ocasions i fou hospitalitzada a Tenon. El 17 de novembre de 1925 es casà a París amb l'artista i pintor Paul Burger. Amb les facultats mentals deteriorades, desaparegué dels cercles llibertaris. En 1935 abandonà son marit i s'ajuntà amb l'impressor esquerrà René Coillot. Germaine Berton va ingerí una forta dosi de veronal el 4 de juliol de 1942 i morí aquest mateix dia a l'Hospital Boucicaut de París (França). En 2008 Pierre-Alexandre Bourson publicà la biografia Le grand secret de Germaine Berton: la Charlotte Corday des anarchistes.
***
Necrològica
d'Emerenciana Patiño Hermida publicada en el
periòdic tolosà Cenit del 2 de maig
de 1989
- Emerenciana Patiño Hermida: El 7 de juny de 1903 neix a Noia (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Emerenciana Patiño Hermida, coneguda com La Gallega. Sos pares es deien Evaristo Patiño i Manuela Hermida. Milità, amb son company Manuel Figueroa, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya (la Corunya, Galícia). Quan esclatà el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí, amb son company i 21 militants llibertaris més, fugir de la Corunya, que havia caigut a mans franquistes, a bord d'una barca pesquera i arribar a França, desembarcant al port bretó de Brest. Amb son company retornà tot d'una a zona republicana i restà a Barcelona (Catalunya) fins el final de la guerra. Després de passar per diversos camps de concentració, s'instal·là amb sos infants a La Grand Comba. Quan l'Ocupació son company va ser deportat a Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) i ell es dedicà a ajudar els nombrosos refugiats. Després de la II Guerra Mundial, en tornar son company de la deportació, milità en la Federació Local de La Grand Comba de la CNT. Després d'alguns anys malalta i gairebé cega, Emerenciana Patiño Hermida va morir el 20 de febrer de 1989 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).
***
Josep
Pujol Grua
- Josep Pujol Grua: El 7 de juny de 1903 –algunes fonts citen el 13 d'octubre de 1902– neix a Benissanet (Ribera d'Ebre, Catalunya) el metge, militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Pujol Grua–el segon llinatge sovint citat com Grau–, conegut com Galeno i que va fer servir el pseudònim de Manuel Jiménez Creus. Fill d'una família benestant, estudià la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya), on es llicencià en 1925, alhora que militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Guerra Civil espanyola era doctor de medicina general a la Roca del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) i s'incorporà com a metge provisional en la Columna del Vallès Oriental i, després, a la Columna«Roja i Negra» fins a la militarització de les milícies. Acabà la guerra amb el grau de comandant de Sanitat de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del servei de sanitat improvisat pels refugiats; el 23 de juliol de 1939 va ser traslladat a l'hospital del camp de Sant Cebrià i l'11 de gener de 1940 va ser novament enviat a Argelers, per al 20 de maig ser transferit al camp de Bram, per a lluitar contra una epidèmia de tifus, abans de reintegrar-se novament al camp d'Argelers. El març de 1941, denunciat com a «comunista» pels estalinistes, va ser portat al camp de concentració de Gurs, on treballà en la infermeria. El maig de 1942 va se enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la mines de Busi (Aquitània, Occitània), on lluità clandestinament contra els nazis. Més tard aconseguí un contracte d'obrer agrícola i pogué reunir-se amb sa companya Anita Erro i sa filla a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on a més de patir fam i penalitats, fou «mosso d'operacions» del doctor cirurgià Joaquim Trias Pujol a la Clínica del Dr. Delteil. Participà activament en la reconstrucció de la CNT, però de bell nou va ser detingut pels alemanys i, allistat a la força en l'«Organització Todt», va ser portat a Bordeus (Aquitània, Occitània), on va fer feina al Buró de Sanitat de la caserna Niel com a metge dels obrers espanyols obligats a treballar a les fortificacions del «Mur de l'Atlàntic». En aquesta localitat també participà en la reconstrucció confederal, especialment com a membre del Subcomitè Confederal de la Zona Ocupada, en contacte amb el Comitè Nacional de la CNT, radical a Tolosa de Llenguadoc. Acusat de participar en sabotatges i de concedir baixes injustificades, va ser deportat a Alemanya. Durant el viatge amb tren aconseguí fugir a Metz (Lorena, França) i s'instal·là provisionalment a Talença (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial visqué a París, a Bordeus, on troba sa companya, i a Tolosa de Llenguadoc. En aquesta última ciutat, gràcies al suport del doctor Carles Martí Faced, s'ocupà sanitàriament de la nombrosa colònia d'exiliats i participà activament en la lluita antifranquista, tant a França com a la Península, on es relacionà amb els grups guerrillers llibertaris que actuaven al Barcelonès, especialment amb el de Josep Lluís Facerías. Prengué part en la reconstrucció de la CNT i en el Ple Confederal, celebrat entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari, amb Gregorio Oliván i Antoni Carbonell, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), càrrec que abandonà el juliol de 1946 per a passar a la Península en missió orgànica. El 20 d'agost d'aquell any, va ser detingut a l'alçada de Girona per la policia franquista quan viatjava, sota la identitat de Manuel Jiménez Creus, amb tren Barcelona-Portbou; l'agost va ser traslladat a la presó Model de Barcelona, on el 12 de juny de 1947 va ser posat en llibertat provisional, encara que molt malalt de tuberculosi. Visqué amagat a Barcelona, prestant els seus serveis als companys (Josep Lluís facerías, Juan Cazorla Pedrero, etc.). Finalment, el 15 d'agost de 1947 un escamot guerriller (Facerías, Cazorla, Guillermo Ganuza Navarro i Pere Adrover Font) guiat per Francisco Denís Díez (Català), el passà a França. El seu domicili de Tolosa de Llenguadoc fou un refugi segur de Facerías i d'altres guerrillers llibertaris. En aquests anys assistí i assessorà la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània). El 26 de gener de 1952 marxà cap al Brasil i el 2 de febrer embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia), desembarcant el 15 de febrer a Rio de Janeiro i el 26 de febrer d'aquell any s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil). Després de nombroses dificultats per a homologar el títol de medicina, aconseguí un gran prestigi en la seva professió i prestà els seus serveis mèdics en la companyia Viação Aérea Rio Grandense (VARIG, Aviació Aèria de Rio Grande do Sul), alhora que continuà atenent els malalts pobres com havia fet tota sa vida. El 1956 la seva esposa demanà la baixa al Col·legi de Metges de Barcelona, ja que no sabia res del seu marit des de feia anys. Al Brasil milità en la CNT i fou membre de la seva Comissió de Relacions, amb Manuel Fernández. Amb aquest mateix, l'octubre de 1961, fou delegat por Porto Alegre al Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT de Brasil. El 19 de juliol de 1962 presidí un míting a Porto Alegre. Trobem articles seus en Más Allá. Josep Pujol Grua va morir l'1 de setembre de 1966 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i el seu enterrament donà lloc a una autèntica manifestació popular que fins i tot va ser ressenyada pels mitjans de comunicació del règim franquista. El seu testimoni va ser recollit per Frederica Montseny per al petit volum del Mundo al Día sobre l'exili.
---
