Anarcoefemèrides del 5 de juny
Esdeveniments
Capçalera del primer número d'Il Grido degli Oppressi
- Surt Il Grido degli Oppressi: El 5 de juny de
1892 surt a Nova York
(Nova York, EUA) el primer número del periòdic
bimensual en llengua italiana Il Grido
degli Oppressi. Pubblicazione dei Gruppi Comunisti-Anarchici di N.Y. e
dintorni.
Fou fundat per Francesco Saverio Merlino i Vito Solieri.
Publicà
col·laboracions d'Errico Malatesta, de Pietro Gori, d'Emilio
Caporali i
d'Amilcare Cappellaro. En 1893 edità el text
d'Élisée Reclus «A mio fratello
contadino» (Al meu germà pagès).
Patí una interrupció entre el 26 de novembre
de 1892 i l'1 de gener de 1893. Deixà de publicar-se el 13
d'octubre de 1894 a
Chicago (Illinois, EUA), ciutat on s'havia traslladat la
redacció en 1893.
***
Capçalera d'Il Proletario
- Surt Il Proletario: El 5 de juny de 1922 surt a Pontremoli (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic anarcoindividualistaIl Proletario. Giornale anarchico. En sortí un número de prova precedent publicat l'1 de maig d'aquell any. Va sortir en un moment en el qual escamots feixistes actuaven diàriament als carrers italians i el moviment anarquista encara vivia la polèmica sorgida arran de l'atemptat al Teatre Diana l'any anterior i el debat entre«organitzadors», representats per Umanità Nova i la Unió Anarquista Italiana (UAI), i els«antiorganitzadors», defensats per L'Avvenire Anarchico. Dins del moviment anarcoindividualista hi havia dues tendències: els que fugien de la lluita social i buscaven desenvolupament íntim i filosòfic enclaustrats en la seva«torre d'ivori» i el sector majoritari, representat per Carlo Molaschi i Leda Rafanelli, entre d'altres, que des de les revistes Nichilismo o Pagine Libertarie acostaven les seves posicions individualistes al pensament de la UAI. També hi havia un sector molt minoritari d'individualistes representat per l'«anarquisme iconoclasta» o«heroic» que fugia de qualsevol programa polític, però que atacava l'Estat amb les armes a les mans. Aquesta publicació comptà amb el suport econòmic i les col·laboracions de l'escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), un dels màxims representants de l'anarcoindividualisme il·legalista. Aquesta publicació entrà en el debat sobre l'organització en el moviment anarquista, rebutjant l'absurd plantejament defensat per Pagine Libertarie sobre «o torre d'ivori o partit». Portà la gerència d'Il Proletario Emilio Toma i trobem articles deMikhail Bakunin, P. Bernardi, Armando Diluvi, Enzo Martucci, Renzo Novatore, Tintino Rasi (Auro d’Arcola), Rogi, G. Romiti, Paolo de’ Verani, Erinne Vivani, entre d'altres. Va ser il·lustrada per Giovanni Governato. En sortiren cinc números, l'últim el 12 de desembre de 1922, quan la impremta va ser destruïda per un escamot feixista i Renzo Novatore havia caigut abatut dies abans en un tiroteig. A la capçalera portà cinc epígrafs, un per cada número: «Anarquia significa amor, no odio; reivindicació, no assassinat; vol benestar, ciència i llibertat per a tothom.»,«El dolor i el sacrifici són plaer per al rebel que ama la lluita.»,«L'Anarquisme és una filosofia hipercrítica per excel·lència. Però l'anarquista es riu de totes les crítiques.», «Jo us ensenyo el superhome. L'home és una cosa que cal superar.» i «La bogeria és molt rara en les persones individualment. En els grups, en els partits, en els pobles, en les èpoques, és la regla.»
***
Propaganda
de l'acte apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 31 de maig de 1988
- Festa del Llibre Llibertari:
El 5 de juny de 1988 se
celebra als locals de la Federació Local de París
(França) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) la «Festa del Llibre
Llibertari». A més de
l'exposició i venda de premsa i de llibres llibertaris,
l'esdeveniment comptà
amb una xerrada sobre temes d'actualitat a càrrec de Carmen
Díaz Mayo, doctora
i exdirectora de Solidaridad Obrera
de Barcelona (Catalunya), i un gran festival artístic que
inclogué les
actuacions del grup de flamenc Oripando (Carmen Álvarez,
Pablo Gilabert i
Hierba) i dels cantautors Francisco Montaner i Paco Ibañez.
També hi va haver
menjars i begudes.
***
Cartell
de «Tot Vrijheidsbezinning», amb Ferdinand Domela
Nieuwenhuis com a leitmotiv
- «Tot
Vrijheidsbezinning»:
Entre el 5
i el 8 de juny de 1992 té lloc a Appelscha
(Ooststellingwerf,
Frísia, Països
Baixos) la reunió i càmping anarquista«Tot
Vrijheidsbezinning» (Llibertat de
Reflexió). En aquesta trobada es va presentà el
projecte
filosoficollibertari«Akigoloké»
(«Ecològica» a
l'inrevés), de Michèl Post; la nova
edició de la
revista llibertària De Vrije
Socialist
(El Socialista Lliure), que publicà Ferdinand Domela
Nieuwenhuis a començaments
del segle XX; a més de debats sobre diversos temes
(l'autogestió, la
radicalització i la violència, etc.),
música, teatre, etc.
Naixements
Michele Angiolillo Lombardi
- Michele Angiolillo Lombardi: El 5 de juny de 1871 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini. Va començar a militar a Foggia en un cercle republicà del qual serà secretari. Enrolat en l'exèrcit en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el govern, que el van portar a una companyia disciplinària. L'abril de 1895 va ser condemnat a Lucera a 18 mesos de presó per la publicació d'articles jutjats subversius, però fugirà d'Itàlia i trobarà refugi a Marsella, on aprendrà l'ofici de tipògraf. En setembre de 1895, marxa a Barcelona sota el nom de Josep Sants i treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social. Detingut després de l'atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella. Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat. A Brussel·les s'adherirà a un sindicat de tipògrafs. En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta, després a Lisboa i a París, i finalment a Madrid, on trobarà el lliurepensador José Nakens. El diumenge 8 d'agost de 1897, a l'estació termal de Santa Águeda (Arrasate, País Basc) assassinarà de quatre tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- i es va deixar detenir. Jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (Guipúscoa, País Basc). En morir només va dir una paraula:«Germinal!» (en naixeran altres de nous). Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l'aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba.
***
José
Alberola Navarro
- José Alberola Navarro: El 5 de juny de 1895 neix a Ontinyena (Baix Cinca, Aragó, Espanya) el mestre i militant anarcosindicalista José Alberola Navarro. Mestre racionalista, seguidor de les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, va treballar sempre a escoles de diferents indrets de l'Estat espanyol que impartien aquest mètode i va col·laborar en la fundació de diversos centres d'ensenyament (Barcelona, Olot, Elda, Xàtiva, Alaior, Viladecans, Fraga, etc.), destacant extraordinàriament com a orador abans de la guerra. En 1918 va dirigir l'escola del Clot (també anomenada Farigola i Natura) i després va treballar a Olot, representant en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919 el sindicat d'aquesta localitat. Entre els anys 1922 i 1923 va intervenir en una gira de propaganda pel Llevant, Gijón, Astúries i Sama. En 1925 va participar en l'edició del periòdic El Libertario a Blanes. L'any següent vivia a València, regentant escoles racionalistes de primer ensenyament. Quan es va fundar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a València, el 1927, es va adherir individualment, ocupant càrrecs de responsabilitat en els primers comitès constituïts. En 1928 va viure a Alaior (Menorca). Va participar en el gran míting barceloní de 1930 amb Companys, Rovira i Samblancat, en pro de l'amnistia dels presos i contra la repressió i l'expulsió de Macià. El 15 d'abril de 1931 a Barcelona va participar en un míting de la FAI. Durant el període republicà es va adscriure en el corrent més anarquista, representant els sindicats de Gironella, Manresa, Berga, Navas, Pobla de Lillet i Sallent en el III Congrés Confederal de la CNT a Madrid (Congrés del Conservatori, 1931), on va rebutjar les federacions d'indústria, perquè afavorien el funcionarisme i el centralisme, i va defensar l'anarquisme pur i les comunes lliures. Va ser redactor de Solidaridad Obrera i va fer mítings a Manresa (setembre de 1931), localitat on va fer de mestre a l'escola racionalista entre 1931 i 1933. En 1936 va fundar una escola racionalista a Fraga i quan va esclatar la guerra va defensar la necessitat de prendre Saragossa en comptes de crear front. Va assistir el 22 d'agost de 1936 a una reunió de representants de la comarca d'Albalat amb la finalitat d'estructurar la nova economia i va coordinar l'assemblea amb Lozano i Val. Va participar en el ple de grups anarquistes d'Aragó a Alcanyís, el setembre de 1936, i encapçalarà la Conselleria d'Instrucció del Consell d'Aragó fins al 17 de desembre de 1936, quan el va abandonar per discrepàncies ideològiques. El març de 1937 va assistir com a delegat del Cinca al ple regional de comarcals d'Aragó a Alcanyís, on va atacar durament el Consell d'Aragó. Fins a la repressió estalinista va participar en el consell municipal de Fraga, s'uní després a la 127 Brigada. Quan la derrota va ser un fet, va exiliar-se a França i després passarà a Mèxic, on va fundar el col·legi Cervantes i va ser professor de literatura al col·legi Madrid durant 18 anys, fins a la seva mort. José Alberola va escriure articles en Cenit i va ser redactor d'Ética (València, 1935-1936), El Porvenir del Obrero (Alaior), Proa, El Productor (Blanes), La Protesta (Buenos Aires), Redención (Alcoi), La Revista Blanca, RevistaÚnica, Solidaridad, Solidaridad Humana (Barcelona, 1932), Tierra y Libertad (1931), Tierra y Libertad (Mèxic), i també va ser administrador durant dos anys de Solidaridad Obrera;és autor del llibre Interpretación anarquista de la revolución (Lleida, 1937). José Alberola va ser assassinat l'1 de maig de 1967 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) en obscures circumstàncies.
José Alberola Navarro (1895-1967)
***
Progreso
Alfarache
- Progreso Alfarache Arrabal: El 5 de juny de 1897 neix a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Progreso Alfarache Arrabal, també conegut com Antonio Rodríguez, pseudònim amb el qual signava els articles en la premsa. Sos pares es deien José Alfarache i Manuela Arrabal. D'educació autodidacta, es va adherir molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) andalusa. Impressor i linotipista de professió, en 1919 va ser un dels delegats del Sindicat d'Arts Gràfiques de Sevilla en el Congrés de la CNT del Teatre de la Comèdia de Madrid. Aquell mateix any va ser detingut, amb altres militants (Vallina, Viejo, Chacón, Sánchez Rosa, Oliveira, Daza), arran de la vaga dels lloguers sevillana. Cap al 1920 va ser elegit secretari de la CNT andalusa i redactor del seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera (redacció de Sevilla), fins i tot durant el seu empresonament el maig d'aquell any. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a França, on va passar uns quants anys abans de retornar. En 1928 va ser membre del grup anarquista«Solidaridad». En 1929 va conèixer l'escriptor Ramón J. Sender, amb qui l'unirà una gran amistat. A partir del juny de 1930 va ser elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT. L'agost de 1930 va participar en la Conferència Andalusa i com a observador de la CNT amb Rafael Vidiella en la reunió que donaria lloc al Pacte de Sant Sebastià, acord de les diverses forces republicanes per fer caure la monarquia. El 27 de setembre de 1930 va ser detingut a Jerez i considerat com el principal responsable del Comitè Revolucionari català que conspirava contra Primo de Rivera. L'octubre de 1930 va ser empresonat a Jerez, però va continuar dirigint durant el seu tancament el periòdic Acción, i, probablement, Mañana. El març de 1931 va ser alliberat, juntament ambÁngel Pestaña. A començaments d'abril de 1931 va ser processat, com a redactor de Solidaridad Obrera, per un article publicat en aquest periòdic. Després de la proclamació de la II República espanyola, va participar en el Congrés Extraordinari de la CNT celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid. L'agost d'aquell any va participar en l'elaboració del«Manifest dels Trenta», text que signà. Exclòs de la CNT, es va arrenglerar amb els sindicats cenetistes d'oposició. El 28 de maig de 1932 va ser jutjat en consell de guerra pel delicte d'injúries a la Guàrdia Civil per l'article «La investigación parlamentaria por los sucesos de Sevilla», publicat en Solidaridad Obrera del 28 de juny de 1931, i fou condemnat a sis mesos de presó; com que no s'hi presentà, va ser detingut el 5 d'agost de 1932. En aquesta època va ser redactor de nombrosos periòdics llibertaris, com ara Cultura Libertaria i Estudios Sociales, i va dirigir Vida y Trabajo entre 1932 i 1933. El setembre de 1933 va ser nomenat vicesecretari del Sindicat d'Indústries Gràfiques i Similars de la CNT de Barcelona. Durant la guerra civil va ser membre del Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya i va ser el secretari d'Horacio Martínez Prieto quan aquest va ser nomenat ministre. En acabar la guerra va poder aconseguir exiliar-se a Mèxic, on va defensar les tesis col·laboracionistes de la Delegació i va organitzar en 1942 el grup «Nueva FAI», oposat als postulats defensats per Joan García Oliver. En 1944 va ser secretari de la CNT de Mèxic i va participar en el govern republicà de José Giral Pereira com a director de Pesca en el Ministeri d'Agricultura, alhora que col·laborava en tots els títols de la premsa llibertària en l'exili. A finals de 1946 va entrar clandestinament a Espanya per representar els grups de l'exili en el Comitè Nacional de la CNT. Detingut el març de 1947 a Madrid, va ser internat uns quants anys a Madrid i a Ocaña. Un cop alliberat va retornar a Mèxic, on a partir de 1963 i fins a la seva mort va ser director de la revista Comunidad Ibérica. Progreso Alfarache va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 20 de febrer de 1964 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic); en morir va pronunciar les següents paraules: «Amo més la CNT que ma mare.»
***
Necrològica
de Miguel Viribay Sagredo apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 18 de març de 1982
- Miguel Viribay
Sagredo: El 5 de juny de 1900 neix a
Prádanos
de Bureba (Burgos, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Miguel Viribay Sagredo –algunes fonts
citen erròniament el segon llinatge com Sagristá.
Sos pares es deien Evaristo
Viribay i Teresa Sagredo Forner de professió, quan tenia 16
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Instal·lat a
Jaén a
principis de la guerra civil amb sa companya i fills,
comandà la Unitat
Motoritzada del Cos de Transports a Úbeda (Jaén,
Andalusia, Espanya) i
fou el
creador del Batalló Ciclista «Enrique
Malatesta» de la CNT. Després de
la mort
del dictador Francisco Franco, milità en el SindicatÚnic d'Oficis
Diversos de
Jaén de la CNT, del qual era primer vocal. Miguel Viribay
Sagredo va
morir el
4 de febrer de 1982 al seu domicili de Jaén (Andalusia,
Espanya)
víctima d'un atac cardíac i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta
localitat.
***
- Ugo Mazzucchelli: El 5 de juny de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'antifeixista i partisà anarquista Ugo Mazzucchelli. Nascut en una ciutat on l'anarquisme sempre ha estat força arrelat, el 9 de juny de 1921 va se detingut i empresonat amb altres companys de Nozzano, poble de Lucca, per possessió d'armes que usaven per defensar-se dels escamots feixistes. Enquadrat en els«Arditi del Popolo», en 1922 participà en la Defensa de Parma, amb 350 companys, comandats pel socialista internacionalista Guido Picelli i l'anarquista Antonio Cieri, enfrontant-se als escamots feixistes d'Italo Balbo. Les accions dels«Arditi del Popolo» no eren compartides pels comunistes i els socialistes i els seus militants tenien prohibit incorporar-s'hi; només sectors dissidents, com ara els seguidors d'Antonio Gramsci, hi participaren. Després d'aquests fets, i per no implicar sa família, es llança a la zona muntanyosa dels Alps Apuans, a prop de la pedrera de Lorano, sector en el qual actuarà més tard durant la resistència al feixisme en 1943. Durant el règim feixista pogué lliurar-se de ser detingut i confinat gràcies al seu aïllament. A partir de la primavera de 1944, amb sos fills Alvaro i Carlo, organitzà un grup anarquista que s'uní a altres grups ja actius, com ara el comandat per Ismaele Macchiarini. Detingut a causa d'una delació nazifeixista, quan estava a punt de ser afusellat a Massa aconseguí salvar-se ja que fou bescanviat pel fill del director de la presó pres com a ostatge per una esquadra partisana. En tornar a la Brigada, es trobà amb el problema de l'esquadró blindat de l'SS Walther Reder, que es dedicava a anihilar la població civil. Per contrarestar-lo es creà la Brigada Gino Lucetti (Batalló Lucetti), que a més de la lluita contra el feixisme reivindicava la Revolució social. Formà part dels grups que recaptaven l'«impost revolucionari» a industrials del marbre, banquers i potentats, per finançar el moviment partisà. El novembre de 1944 la guerrilla alliberà Carrara, però després de quatre dies la Brigada hagué de recular per manca de mitjans. Per fugir del cercle feixista, hagué d'instal·lar-se temporalment a Lucca. El març de 1945 tornà a Carrara i formà un nou grup, la Brigada Michele Schirru i un mes més tard aquesta brigada entrà amb les tropes aliades a Carrara alliberant la ciutat. Durant la postguerra l'activitat llibertària se centrà en el suport a la població i es creà la «Cooperativa del Partisà», encarregada de la distribució dels aliments i lluitar contra l'especulació. Aquesta cooperativa organitzà 25 centres de distribució de venda d'aliments a baix preus. La caiguda del feixisme implicà la caiguda del sector del marbre, font de la vida econòmica de Carrara. Per això creà la«Cooperativa de la Construcció Gino Lucetti», on 1.500 treballadors feien feina en règim d'autogestió, lluitant alhora contra el boicot engegat pel Partit Comunista Italià (PCI) contra aquesta experiència. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 es creà la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara, de la qual en fou, amb altres companys (Ugo Fedeli, Alfonso Failla, Umberto Marzocchi, etc.), un dels promotors amb sos fills. Amb el temps, esdevindrà propietari d'una important concessió d'extracció de marbre, la qual cosa l'allunyava en teoria del moviment obrer. Però, fidel a mantenir la memoria de la lluita antifeixista, en 1963 creà la secció de Carrara de la Federació Italiana de l'Associació Partisana (FIAP). En el Congrés de Liorna de 1965 encapçalà el grup contrari a la secció anarcoindividualista de L'Adunata dei Refrattari, que finalment fou expoulsada. En els anys setanta participà, amb el l'escriptor pacifista Carlo Cassola, en la Lliga pel Desarmament Unilateral. Després de molts d'anys de bregà amb les autoritats estatals, aconseguí col·locar una estela en marbre en record de Franco Serantini, assassinat per la policia el maig de 1972 a Pisa. També, després de lluitar contra totes les forces reaccionàries italianes, pogué col·locar un monument en memòria de Gaetano Bresci, l'anarquista que assassinà el rei Humbert I d'Itàlia. A finals dels anys vuitanta proposà la«modernització» d'alguns aspectes de la tradició anarquista i intentar compaginar-los amb els principis de la democràcia burgesa; acusat de«moderat», abandonà la FAI. Ugo Mazzucchelli va morir el 6 de gener de 1997 a Carrara (Toscana, Itàlia).
***
Necrològica
de Víctor Mulet Mur apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 9 d'abril
de 1985
- Víctor Mulet Mur:
El 5 de juny de 1903 neix a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista Víctor Mulet Mur –algunes
fonts citen
erròniament el segon llinatge com Vergés.
Sos pares es deien Víctor Mulet i Rosa Mur. Ferroviari de
professió, milità en la Federació
Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF)
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya.
En 1936 fou membre
del Comitè de Defensa de Montcada i Reixac
(Vallès Occidental, Catalunya) i
entre maig i octubre de 1937 exercí de regidor municipal
d'aquesta població. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en diversos
camps de concentració. Durant l'Ocupació
participà en la Resistència enquadrat
en França Lliure. Visqué a la zona de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i en 1960,
arran de la reunificació confederal en l'exili, va ser
nomenat, amb Eduard Pons
Prades, secretari de Propaganda de la Federació Local de
Carcassona
(Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Després de la
mort del dictador Francisco
Franco, retornà a Catalunya, però s'hi va sentir
un estranger i retornà a França. Sa companya fou
Pilar Font.
Víctor Mulet Mur va morir el 20 de febrer de
1985 al seu domicili de Quilhan (Llenguadoc,
Occitània). Sos fillas, Pilar Mulet Font i Víctor
Mulet Font, són també militants
llibertaris i esperantistes.
***
Joaquín
Ascaso Budría, president del Consell d'Aragó,
fotografiat per Albero y Segovia
- Joaquín Ascaso Budría:El 5 de juny de 1906 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Era cosí de la família anarquista dels Ascaso Abadía de Almudébar. Va estudiar a les escoles Fuenclara de Saragossa. Manobre de professió, va militar en el potent Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part del grup anarquista «Los Indomables», amb Ramón Andrés i altres, i en ocasions va col·laborar amb el grup d'acció«Los Solidarios - Nosotros» (Durruti, Ascaso, García Oliver, etc.). En 1924, després de patir presó, es va exiliar a França i només va tornar a la península quan es va proclamar la República. El maig de 1931 va ser membre del primer comitè de les acabades de crear Joventuts Revolucionàries saragossanes. L'agost de 1931 va liderar les manifestacions d'aturats i amb Chueca i Andrés va ser membre de la comissió cenetista creada per discutir amb les autoritats les solucions a l'atur. L'octubre de 1931 va ser elegit president dels paletes i manobres. El gener de 1932 fou detingut a Alcorisa i novament a finals d'aquell any. Durant aquest 1932 va organitzar amb Orquín i Santaflorentina una comissió pro obertura del Sindicat de la Construcció. En 1933 va encapçalar el Comitè Nacional abans del de Yoldi. Quan va esclatar la insurrecció anarquista a Aragó el desembre de 1933, va formar part del Comitè Nacional Revolucionari en representació de la regional aragonesa. Va acabar, per aquests fets, empresonat a Saragossa i a Burgos fins abril de 1934. Durant tota la República va ser partidari de la«gimnàstica revolucionària» promoguda per García Oliver i contrari a la moderació d'Abós, Servet i altres, i va publicar articles en CNT (1934) i en Germinal (1936-1937) d'Elx. Lluità a les barricades de Barcelona contra la sublevació militar el 19 de juliol de 1936 i es va enrolar en les columnes anarquistes per lluitar al front d'Aragó, primer en la de Durruti i després en la d'Ortiz. El 25 de juliol de 1936 va encapçalar el Comitè Revolucionari de Casp, càrrec que va deixar l'octubre, i va assistir a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, com a delegat de les columnes de milícies del front, que va acordar la creació del Consell de Defensa d'Aragó i va ser-ne nomenat primer president. El desembre de 1936, quan el Consell de Defensa d'Aragó va aconseguir el vistiplau de les autoritats republicanes, va seguir al front de la institució, essent nomenat el 19 de gener de 1937 delegat governamental d'Aragó. En 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT a València, on va demanar que es fes front a la pressió comunista, però poc després es va produir la reacció contrarevolucionària comunista d'Enrique Líster a Aragó que va suposar la dissolució manu militari del Consell de Defensa aragonès l'11 d'agost de 1937 i el seu empresonament durant 38 dies a prop de València sota l'acusació estalinista de«tràfic de joies». Poc després va marxar amb Antonio Ortiz a Andalusia, cridats per García Oliver, per organitzar la guerrilla, però el juliol de 1938 ambdós van abandonar el país per Andorra fugint dels estalinistes. Diversos sectors confederals van acusar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Establert a França, les autoritats gales el van tancar nou mesos a Marsella i va patir un intent d'assassinat, però finalment va poder fugir a Bolívia en 1947 i a Veneçuela l'any següent. Després d'una temporada per l'Uruguai, Paraguai i Xile, es va instal·lar a Veneçuela, on va fer sa vida treballant del que va poder (paleta, conserge, camioner, etc.), perseguit i abandonat pels seus antics companys que el van considerar un traïdor i un provocador d'escissions. Amb Ortiz, Gordo i altres exiliats, va fundar cap al 1960 el grup americà«Fuerza Única». Joaquín Ascaso Budría va morir en la indigència el 12 de març de 1977 a Caracas (Veneçuela). En 2006, coincidint amb el centenari del naixement de Joaquín Ascaso, l'historiador Alejandro R. Díez Torre va presentar les seves memòries Memorias (1936-1939). Hacia un nuevo Aragón.
Gregorio Oliván García
- Gregorio Oliván
García: El 5 de juny de 1907 neix a
Saragossa (Aragó,
Espanya) el jutge, poeta i militant anarcosindicalista
Gregorio Oliván García.
Sos pares es deien Rufino Oliván i Rufina
García. Es
llicencià en dret i en filosofia i
lletres i exercí de jutge professionalment. A
començaments de la II República
espanyola va fer per primer cop de jutge, d'antuvi, durant dos mesos, a
Herrera
del Duque (Badajoz, Extremadura, Espanya), on combaté
durament els usurers, i, a
partir del juliol de 1933, a Carinyena (Saragossa, Aragó,
Espanya). Durant els
anys republicans es lligà força a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
al moviment llibertari en general. Quan el cop feixista de juliol de
1936 es
trobava de vacances als Pirineus i passà a
França, però retornà a la
Península
per Catalunya, on s'establí i exercí diversos
càrrecs. L'agost de 1936 va ser
nomenat jutge especial d'instrucció dels sumaris per
delictes de rebel·lió a la
província de València i com a tal
hagué d'instruir el cèlebre sumari de la«Quinta Columna», que encartà 58
individus dretans. En 1937 va ser nomenat
jutge al servei del Tribunal Central d'Espionatge a Barcelona
(Catalunya). També
exercí aquest càrrec a Maó (Menorca,
Illes Balears) durant poques setmanes. El
17 de novembre de 1936, la Secretaria General de la CNT de Barcelona
envià una
carta al ministre de Justícia en aquests termes:«És Gregorio Oliván home
d'absoluta confiança i pot ser destinat a una zona de
Catalunya o on sigui que
s'hagi de fer justícia. No es tracta de recomanar
ningú, sinó de garantir una
persona l'adhesió de la qual a la nostra causa és
poc comú entre els qui
exerceixen o han exercit fins ahir la justícia legal a
Espanya.». Amant de la
poesia, durant la guerra civil publicà quatre llibres de
poemes, fortament
influenciats per Federico García Lorca: Romances
de fuego (1937), Romances de hierro
(1938), Noviembre. Homenaje a la defensa
de Madrid (1938) i Romances de la
derrota (1939). El 24 de setembre de 1938 va fer la
conferència «Los
grandes inútiles (reivindicación de la
poesia)» al teatre Faros, organitzada
per la Federació Local de Joventuts Llibertàries
de Barcelona. Pocs dies abans
de la caiguda de Barcelona a mans feixistes el gener de 1939,
passà amb sa
família a França. En 1944
s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on
exercí de conseller jurídic de la CNT. En 1945
fou un dels fundadors de la CNT
de Morlaix (Bretanya). Durant la postguerra va fer mítings i
conferències
(Tolosa de Llenguadoc, Còrdas d'Albigés, etc.), i
s'oposà a les maniobres
comunistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE). En el Ple
Confederal, celebrat
entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser
nomenat
secretari, amb Josep Pujol Grua i Antoni Carbonell, del
Comitè Nacional de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), establert a Tolosa de
Llenguadoc.
En 1947 publicà el llibre antològic de poemes Romancero de la libertad i
també aquest any obtingué el II Premi
del «Concurs d'Art Teatral i Líric» de
la Secció de Propaganda del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT amb la farsa poètica
en un acte Claro de luna. En
aquesta època era el
director artístic de la Companyia Teatral de Teodoro Monge
Villar. També en
1947 col·laborà en
l'«Exposició d'Art Espanyol Exiliat»,
que se celebrà a la
Cambra de Comerç de Tolosa de Llenguadoc organitzada per la
Secció de Cultura
del MLE-CNT. En 1948 participà en la creació de
la Federació Espanyola de
Juristes Demòcrates (FEJD). A França es
guanyà la vida fent d'artesà pelleter. El 5 de
febrer de 1949
impartí la conferència«Renacer del pacifismo», a la Federació
Local de la CNT de París. Trobem
articles seus en diferents publicacions llibertàries, com
ara Así, Cenit,CNT, Espoir,Ilustración Ibérica,Inquietudes, Solidaridad
Obrera, Umbral, UNO,
etc. Sa companya fou Elena López. Gregorio Oliván
García va morir el 18
d'octubre de 1961 al seu domicili de Saint-Germain-en-Laye (Illa de
França, França). Deixà
inèdit Partida en dos.
En 1998 Marie Fleur
Lepage Sirven publicà el llibreLe Romacero
de la libertad de Gregorio Oliván,
ou
l'itinéraire d'un poète au coeur de la guerre
d'Espagne.
Gregorio Oliván García (1907-1961)
***
- Arrigo Catani: El 5 de juny de 1909 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Arrigo Catani, conegut com Baffino o Baffetto. Sos pares es deien Alfredo Catani i Annuziata Manetti. Visqué al barri d'Antignano de Liorna, treballà en diversos oficis (mosso, fuster, marbrista, sabater) i participà activament en activitats comunistes i anarquistes. Durant la segona meitat dels anys vint es decantà pel moviment llibertari i freqüentà el Cercle Anarquista de Liorna. En 1926, després de la presa del poder dels feixistes, formà part del grup anarquista «Fiorentina» de Liorna. En 1928 es casà amb Elisena Ferrarini. El setembre de 1933 va ser detingut i processat per«possessió de premsa subversiva» i, per evitar la presó, el 10 d'octubre d'aquell any passà clandestinament per via marítima a Còrsega juntament amb els anarquistes Narciso Menicagli, Virgilio Fabbrucci i Rodomonte Nesi, pescador que proporcionà la barca, i altres cinc subversius. Un cop desembarcat a Bastia, es traslladà a Marsella (Provença, Occitània), on va ser acollit per la nombrosa comunitat d'antifeixistes italians. En aquesta època estava inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de recerca d'anarquistes a detenir. En 1934 va ser identificat a Marsella i va ser expulsat per freqüentar els cercles antifeixistes i emigrà a Bèlgica; posteriorment retornà clandestinament a Marsella. El febrer de 1937 un informe feia costar que, juntament amb altres voluntaris, havia passat a Catalunya i s'havia enrolat l'agost de 1936 en la«Columna Berneri-Rosselli», incorporada a la«Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquestaèpoca mantenia relacions sentimentals amb Armida Prati, filla de Maria Amalia Melli, germana d'Elena Malli, companya d'Errico Malatesta, amb qui s'havia expatriat a França. Després de combatre al front d'Osca (Aragó, Espanya), en 1937, arran dels «Fets de Maig» a Barcelona, deixà Catalunya amb Armida Prati i passà a França, Luxemburg i Bèlgica. En aquest període la parella tingué a Marsella un infant –algunes fonts diuen que tingué bessonada. A Bèlgica, a començament de 1939, formà part del grup anarquista format pels italians Ernesto Bruna, Azelio Bucchioni, Cafiero Meucci, Pietro Montaresi, Mario Mantovani Antonio Moscardini i Guido Schiaffonati, i per l'anarcopacifista belga Marcel Camille Dieu (Hem Day); mentre sa companya sembla que entrà a formar part de la Fracció Comunista Internacionalista (FCI), corrent promoguda per Amadeo Bordiga. En aquest mateix any, a Brussel·les, per les seves activitats llibertàries, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres mesos de presó. L'abril de 1939, amb altres anarquistes italians, va ser expulsat cap a França, però aconseguí retornar-hi clandestinament. L'agost de 1943 retornà a Itàlia, però va ser empresonat i condemnat. Recobrà la llibertat després de l'armistici entre Itàlia i les forces aliades del 8 de setembre de 1943 i retornà a Liorna, on reprengué les seves activitats anarquistes i promogué la resistència. Durant una incursió, va ser capturat, juntament amb l'anarquista Mario Batini i altres trenta ostatges, per les tropes alemanyes i portat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per a treballar forçosament en instal·lacions militars. En una acció sorpresa, un grup de companys i companyes provinents de Liorna aconseguiren alliberar-lo mentre es trobava pres al Comandament nazi. A Liorna formà part del primer Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), com a representant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) i, després de l'Alliberament, el seu nom aparegué en una relació establerta per les tropes aliades [Gli alleati e la ricostruzione in Toscana (1944-1945)] sobre la situació de Liorna on el consideraven una de les figures polítiques més importants de la ciutat, juntament amb el bisbe Piccioni i l'alcalde Furio Diaz. En el númeroúnic del periòdic Il Seme Libertario,òrgan de la FCL, sortit semiclandestinament el juny de 1945, signà l'article «Liberali… o fascisti?», on ataca durament els liberals i els democristians qualificant-los de «força reaccionària». Després de la II Guerra Mundial rebutjat tots els reconeixements institucionals i prengué part en la reconstitució de la Federació Anarquista Italiana (FAI), tot això sense deixar de ser vigilat per la policia. Entre 1950 i 1956 visqué novament a França. En la dècada dels seixanta retornà a Liorna i, amb sa companya Leontina (Lea), visqué al barri d'Antignano treballant de sabater i venent sandàlies de goma i esportives en una petita botiga al carrer del Littorale, on també circulaven periòdics anarquistes i revolucionaris i es podia discutir de política i de literatura. Arrigo Catani va morir el 17 de desembre de 1977 al barri d'Antignano de Liorna (Toscana, Itàlia).
***
Miguel
Rausa Berniz
- Miguel Rausa Berniz:
El 5 de juny de 1919 neix a Vallobar
(Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Rausa
Berniz. Sos pares es
deien Miguel Rausa Vilas i Jacinta Berniz Viñola. Era fill
d'una família de petits
agricultors republicana i atea de sis germans. Cap dels germans no van
ser
batejats, això en els durs temps de la dictadura de Primo de
Rivera. Quan tenia
nou anys quedà orfe de mare i la família
pogué sortir endavant gràcies a la
dedicació de les germanes majors, podent assistir a l'escola
fins els 13 anys. Quan
es proclamà al II República espanyola
s'afilià, amb son germà Manuel, a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) del seu poble i fou membre de l'Ateneu
Llibertari,
creat el febrer de 1936. Durant el procés revolucionari,
després d'un intent
frustrat d'enrolar-se en la «Columna Durruti» amb
17 anys, treballà en la
col·lectivitat agrícola local. El febrer de 1937
marxà cap al front i combaté
en la 130 Brigada Mixta i en la 43 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, comandada per Antonio
Beltrán Casaña (El
Esquinazao) i de caire comunista, i amb la qual
lluità a Bielsa
(Osca, Aragó, Espanya) fins a juny de 1937. Més
tard passà els Pirineus i
retornà a la Península, lluitant al front de
l'Ebre, on va ser ferit en un braç
i hagué de ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya).
Posteriorment reprengué
la lluita al front fins la desfeta final. El febrer de 1939, quan el
triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat als camps de
concentració de Sant Cebrià, Barcarès
i Argelers. El desembre de 1939 va ser
enviat per a treballar a la frontera belga fins l'ocupació
alemanya. Detingut aÉpernay (Xampanya-Ardenes, França) va ser enviat
a Châlons-en-Champagne
(Xampanya-Ardenes, França) i després a Deux
Sèvres (Poitou-Charentes, França);
fugí a Lesinhan (Llenguadoc, Occitània) i
novament detingut, entre juliol de
1940 i gener de 1941, va estar tancat a Argelers. Enrolat en una
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) a Prada (Conflent, Catalunya Nord), va
ser
novament enviat a Argelers per participar en una protesta
col·lectiva, on va
romandre fins el maig de 1941, quan va ser enviat a treballar a les
vinyes de
Besiers (Llenguadoc, Occitània) durant gairebé
dos anys. Son pare va morir en
1942 en una presó franquista d'Osca. Després, per
indisciplina, va ser enrolat
en una altra CTE durant dos mesos i el maig de 1943 va ser enviat a les
fortificacions nazis de Seta (Llenguadoc, Occitània), on es
pogué centrar una
mica i participar en la reorganització de la CNT.
Després de la II Guerra
Mundial treballà de paleta, continuà militant en
la CNT de Seta i en va ser
nomenat secretari, coordinador i tresorer de l'anomenat sector«ortodox». Entre
el 6 d'agost de 1959 i 1973 formà part de la«Secció Solidaritat Voluntària
Vallobar»
en l'exili. En els anys setanta assistí en diverses ocasions
a reunions a
Narbona (Llenguadoc, Occitània), però sense
abandonar les posicions
antipolítiques. Sa companya fou Pilar Blázquez
García; son fill Germinal Rausa
(Minal) tambéés militant llibertari.
Miguel Rausa Berniz va morir en 2014 a Seta (Llenguadoc,
Occitània).
Manuel Rausa Berniz (1921-2009)
***
Francisco Giménez Díaz
- Francisco Giménez Díaz: El 5 de juny de 1920 neix a Tomelloso (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Giménez Díaz. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 militava en les Joventuts Llibertàries i, malgrat la seva curta edat, lluità en l'Exèrcit republicà, intervenint en diverses batalles i essent ferit en un muscle. En acabar la guerra, fou enviat a un batalló disciplinari i un cop lliure se sumà a la lluita clandestina des de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1948 prengué part activa en la preparació de la famosa fuga d'Ocaña. En 1951 passà clandestinament la frontera francesa. L'Estat francès li assignà residència forçosa a Aurillac. En aquesta localitat conegué Paulette Pocaly, que acabarà sent la seva companya. Anys després s'instal·là a Fontenay-sous-Bois. Durant les dècades posteriors treballà en la construcció i milità en la CNT de l'Exili. Apassionat de la poesia i de l'escriptor Federico García Lorca, va escriure centenars de composicions poètiques. Trobem col·laboracions seves en Castilla Libertaria,Evocación i Pueblo Libertario. Francisco Giménez Díaz va morir el 4 de juliol de 2007 a Sèvres (Illa de França, França).
---
