Anarcoefemèrides del 3 de juny
Esdeveniments
Louise Michel oradora
- Míting de Michel: El 3 de juny de 1886 al Teatre del Château-d'Eau de París (França) l'agitadora anarquista Louise Michel, juntament amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, fa un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville, que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin, subdirector de l'explotació minera, i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern». No obstant això, pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre d'aquell any.
***
Capçalera
de Reivindicación
- Surt Reivindicación:
El 3 de juny de 1915 surt a Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya) el primer
número de Reivindicación.
Semanario
anarquista. Defenderá la Revolución expropiador
de Méjido y publicarà Literatura
de Regeneración Social. Durant la primera quinzena de
juliol de 1915 el
periòdic es traslladà a Barcelona. Va ser dirigit
per Eusebi Carbó Carbó i el
cap de redacció fou Salvio Aiguaviva Vila, amb el suport de
Formós Plaja Saló i
de Joaquim Estruch Simó. Trobem col·laboracions
de Jaume Aragó, Eusebi Carbó,
Joaquim Estruch, Ricardo Flores Magón, Higinio Noja Ruiz,
Formós Plaja, Rosendo
Salazar i Marcelo Salines, entre d'altres. Tirà uns 2.500
exemplars i tingué
distribució arreu de la Península. Fidel defensor
del pensament magonista, reivindicà
les tesis sobre la Revolució mexicana de la Junta
Organitzadora del Partit
Liberal Mexicà (JOPLM) de Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) de les acusacions d'Acción Libertaria, de Gijón, i d'El Porvenir Obrero, de Maó.
També polemitzà
amb El Obrero
Moderno. Reivindicación tenia una visió
kropotkiana de l'anarquisme, basat en el retorn a les societats
preburgeses (comunisme
primitiu de les comunitats indígenes mexicanes, en aquest
cas), però enriquides
amb el progrés cientificotècnic; la
visió d'Acción
Libertaria era
spenceriana, reivindicant un progrés linial sense retorn. Es
posicionà en contra de la Gran Guerra. Hagué de
suspendre l'edició en diverses
ocasions per causes econòmiques. En sortiren 16
números, l'últim el 22
d'octubre de 1915. En sortí una segona època
entre el 30 de desembre de 1915 i
el 16 de febrer de 1916.
Naixements
Jean-Luis Pindy durant la
Comuna de París (1871). Fotografia de Ch. Reutlinger
- Jean-Louis Pindy: El 3 de juny de 1840 neix a Brest (Bretanya) el membre de la Internacional, communard i anarquista Jean-Louis Pindy. Fuster de professió, en 1867 és membre fundador de la secció bretona de la Internacional i participarà en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Brussel·les (1868) i de Basilea (1869). A finals de 1867 passarà a residir a París, on desenvoluparà una important tasca sindical. El 29 d'abril de 1870 serà condemnat a un any de presó per «incitació al delicte» i durant el tercer procés contra la Internacional el 8 juliol de 1870 a un any més. Alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República, serà un dels creadors del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i, el gener de 1871, un dels signataris del «Cartell Roig» que reivindica «Pas al poble! Pas a la Comuna!» El 18 de març de 1871 prendrà part en l'ocupació de l'Ajuntament de París, i després serà elegit, el 26 de març, membre del Consell de la Comuna pel III Districte, i el 31 de març serà nomenat governador de l'Ajuntament de París. Va votar contra la creació del Comitè de Salvació Pública. El 24 de maig de 1871, durant la Setmana Sagnant, donarà ordre d'incendiar l'Ajuntament de París. Va aconseguir fugir de les tropes de Versalles i es va amagar a París fins a març de 1872, quan va aconseguir passar a Lausana (Suïssa) i després a Chaux-de-Fonds, on, en contacte amb James Guillaume, esdevindrà un actiu militant de la Federació del Jura. El 16 de setembre de 1872 va assistir al Congrés de l'AIT antiautoritari a Saint-Imier, i després participarà als altres congressos que el van seguir. El 9 de gener de 1873 el IV Consell de Guerra contra els communards el va condemnar a mort en rebel·lia. En 1874, amb Bakunin i Andrea Costa, va projectar un pla insurreccional a Itàlia. En 1877 va crear, amb Paul Brousse i François Dumartheray, una secció francesa de l'AIT, amb el seu periòdic L'Avant-Garde. Després participarà en la fundació de la «Libre Pensée», a Chaux-de-Fonds (Suïssa). És autor d'una recepta culinària, la Paindy, veritable concentració de vitamines i de sals minerals (llegums, patates i carn), creada per portar-la a les torrées, picnics campestres al voltant d'un foc organitzats per les seccions internacionalistes del Jura, i que també servirà com a ranxo durant les dures vagues. També es diu que va inventar una varietat de nitroglicerina. Jean-Louis Pindy va morir el 24 de juny de 1917 a Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).
***
Raniero
Cecili
- Raniero Cecili: El
3 de juny de 1873 neix a Ancona
(Marques, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Emiliano
Raniero Cecili.
Sos pares es deien Luigi Cecili i Maria Trillini. Es guanyava la vida
fent de
bastaix i cap el 1895 entrà en contacte amb el moviment
revolucionari d'Ancona.
Va ser acusat de participar, juntament amb Ercole Bernardelli i Silvio
Maiolini, en un atemptat amb dinamita contra el consolat
francès el 16 d'agost
de 1895, coincidint amb el primer aniversari de l'execució
de l'anarquista Sate
Caserio. Fitxat com a «perillós», va ser
deportat a l'illa de Ponça per 10
anys, però el març de 1896 va ser absolt d'aquest
delicte juntament amb sos dos
companys. Mesos després, el Tribunal Penal d'Ancona el
condemnà a dos anys i
set mesos de presó per «associació
criminal». La primavera de 1899 retornà a
Ancona, moment en el qual el moviment anarquista estava en plena
efervescència
en aquesta població (judici contra Errico Malatesta,
mobilitzacions contra la
carestia de la vida, naixement del periòdic anarquista L'Agitazione, etc.). Integrat en la
redacció de L'Agitazione,
en 1900 en va ser nomenat
administrador, en substitució de Giò Batta
Carboni, que, en perill de ser
detingut, havia fugit. A finals de 1900 patí dues condemnes,
una per «robatori»
i una altra per «associació criminal»,
fet pel qual quedà fora de joc durant
més d'un any. Es casà amb Elvira Zucchi, amb qui
tingué tres infants (Spartaco,
Caffiero i Carlo), els quals van ser educats de manera completament
diferent a
la dels altres nins del seu entorn. Fitxat com «intimidant i
violent», el
febrer de 1905 va ser ferit en un tiroteig entre bastaixos del port.
Quatre
mesos després, va ser denunciat per«resistència a un funcionari públic,
incitació a l'odi de classe i temptativa de
desordres» i condemnat a 10 mesos
de presó. El Tribunal d'Apel·lació li
va reduir la pena a dos mesos per«possessió il·legítima
d'arma de foc». En sortir de la presó
visità Pietro Gori
a Portaferraio, a l'illa d'Elba, on aquest es trobava molt malalt de
tuberculosi. En 1911 hi va tornar per al darrer comiat al poeta
anarquista en
representació dels anarquistes d'Ancona. S'acostà
al moviment sindicalista i
entrà a formar part de la Cambra del Treball d'Ancona, del
consell assessor de
la qual fou membre en 1913. En 1914 va ser nomenat vicepresident de la
Federació de Bastaixos del Port, un dels pilars del moviment
anarquista local. Després
dels fets de la «Setmana Roja» de juny de 1914, va
ser processat per «incitació
a la violència», però la
sentència d'agost d'aquell any l'exonerà per
manca de
proves. El 15 de desembre de 1914 va ser nomenat president de la
Federació de
Bastaixos del Port. L'agost de 1917, en plena Gran Guerra, es
posà a fer feina
al port de Blaia (Aquitània, Occitània), on a
més de treballar en la descàrrega
de carbó va dirigir la cooperativa dels obrers italians.
Després del conflicte
bèl·lic retornà a Ancona i va ser
nomenat membre del comitè executiu de
Correspondència de la Unió Anarquista Italiana
(UAI). El juny de 1919, després
d'un mes formant part del comitè executiu de la Cambra del
Treball, va dimitir
a causa de la seva detenció per«desordres» durant les reivindicacions
engegades pel nou augment dels preus. Després
s'establí a Milà (Llombardia,
Itàlia), on donà suport al periòdic Umanità
Nova, i a Parma (Emília-Romanya,
Itàlia), on participà en el Congrés
Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI). En aquestaèpoca lluità per
aconseguí el retorn d'Errico Malatesta a Itàlia.
El 28 de juny de 1920 va ser
detingut sota l'acusació d'haver confiscat armes dels bersaglieri disposats a salpar del port
d'Ancona cap a Albània. Com
a membre del Comitè d'Agitació Pro
Víctimes Polítiques de la Cambra del
Treball, el 6 d'octubre de 1920 demanà, des de les
pàgines d'Umanità Nova,
la intervenció immediata a
favor dels 500 empresonats a Ancona, els quals havien
començat una vaga de fam.
En 1921 va ser novament elegit president del comitè executiu
de la Cambra del
Treball i hagué d'afrontar les problemàtiques
qüestions de la postguerra
(desocupació, encariment de la vida, etc.). Davant
l'avanç feixista, demanà la
col·laboració de totes les forces antifeixistes
per enfrontar-se als escamots.
Va fer costat la crida llançada des d'Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) per
l'acabada de crear Alleanza del Lavoro (AdL, Aliança del
Treball), per impedir
l'avanç del feixisme mitjançant una lluita
eficaç, i va difondre a Ancona el«Manifest nacional» elaborat durant la seva primera
reunió d'abril de 1921.
L'agost de 1922, davant els nous esdeveniments, l'AdL va fer una crida
a la
vaga general, que va ser convocada a Ancona, però no a la
resta d'Itàlia.
Obligat a fugir, s'establí a París
(França) com a exiliat polític i
mantingué
correspondència amb Errico Malatesta. El desembre de 1930 va
ser expulsat de
França i es va refugiar, primer, a Brussel·les
(Bèlgica) i, després, a
Barcelona (Catalunya). En 1934 se li va revocar el decret
d'expulsió francès i
retornà a París, on va entrar en contacte amb
altres nombrosos exiliats
llibertaris italians. En aquesta època rebé el
suport de la Lega
Italiana dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). A començament
de 1935 se li va
decretar l'expulsió de França, juntament amb
Virgilio Gozzoli, Alfredo
Perissimio i Guido Schiaffonati, fet pel qual es desencadenà
una intensa
campanya en el seu suport portada a terme pel Comitè de
Defensa Social (CDS). El
5 de setembre de 1935, arran d'una denúncia del consolat
italià de París, va
ser detingut, juntament amb Emiliana Cuzzoli, sa companya d'aleshores,
i
Antonio Garbellini, per la policia de Saint-Denis (Illa de
França, França) sota
l'acusació de «fabricació de moneda
falsa»; jutjat per l'Audiència del Sena, va
ser condemnat a set any de reclusió i enviat a la
presó de Melun (Illa de
França, França), on mantingué
correspondència amb sa família, la qual esperava
la seva repatriació i que complís la pena a
Itàlia. En 1937, però, es va
fracturar el fèmur dret i, com que no va ser ben curat,
degenerà en una greu
infecció que li va provocar una semiparàlisi a
les dues cames. Són les últimes
notícies que tenim de la seva persona. En 1940 es trobava en
una llista
francesa d'«anarquistes perillosos» (Umberto
Ceccotti, Enea Del Papa, Pietro
Fantazzini, Aldo Fiamberti i Roberto Stanchi). Desconeixem la data i el
lloc de
la seva defunció.
***
Diego
Pérez Hernández
- Diego Pérez
Hernández: El 3 de juny de 1887 neix a El Algar
(Cartagena, Múrcia,
Espanya) el jornaler anarquista Diego Pérez
Hernández. Pel seu activisme
anarcosindicalista fou detingut a Cartagena i a Barcelona, acusat
d'atemptat a
l'autoritat i de robatori a mà armada. Entre 1918
s'instal·là a França. Aquest
mateix any fou detingut a Marsella, jutjat i condemnat a mort. En 1947
fou
nomenat secretari de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), del sector
ortodox, de Saint-Lô (Baixa Normandia). Després
se'n perd el seu rastre.
***
Isaac
Puente Amestoy
- Isaac Puente Amestoy: El 3 de juny de 1896 neix a Las Carreras (Abanto i Ciérvana, Biscaia, País Basc) el metge i teòric anarquista Isaac Puente Amestoy. Fill d'un farmacèutic carlista (Lucas Puente García) molt creient, va estudiar el batxillerat amb els jesuïtes d'Orduña i a l'institut de Vitòria (1911). Després d'estudiar medicina a Valladolid (1913-1914) i Santiago de Compostel·la (1914-1918), i d'una curta estada a l'exèrcit a causa de l'epidèmia de grip espanyola, va començar a exercir la seva professió a Cirueña, Vírgala i Maeztu, a partir del gener de 1919, com a metge de partit responsable d'una vintena de localitats i com a secretari inspector de la Junta Municipal. A Maeztu (Àlaba) va exercir fins a la seva mort, recordat pel seu humanitarisme vers els desvalguts. El 12 de maig de 1919 es va casar amb Luisa García de Andoin; del matrimoni nasqueren dues filles, Emeria i Araceli. No es coneix amb exactitud la data en la qual va començar a militar en el moviment anarquista, però sembla que el seu interès prové de conèixer dues persones: el poeta Alfredo Donnay, l'esposa del qual va atendre a Birgara, i el cenetista Daniel Orille, que va visitar Maeztu amb la finalitat de repartir propaganda entre els treballadors de construïen el ferrocarril basconavarrès. En qualsevol cas, en 1926 ja va ajudar els represaliats de Vera de Bidasoa. Va començar a col·laborar en la premsa llibertària en aquests anys sota el famós pseudònim d'Un médico rural, especialment amb articles mèdics (prevenció sanitària, informació sexual...) i molts en la revista Estudios. En 1928, amb Juan José Pastor, va ser membre del comitè fundador de la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual de Copenhaguen, que després va rebutjar per reformista i timorata. Aquest any va ser criticat durament en La Revista Blanca pels seus comentaris sobre dues novel·les de la seva editorial: La Victoria iLa hija de Clara. En 1929 va participar en la comissió que demanava l'indult del dibuixant llibertari Shum (Alfons Vila Franquesa). En 1930, acabat de caure Primo de Rivera, és nomenat diputat provincial perÀlaba, càrrec d'acceptació obligatòria ja que havia estat triat pel Col·legi de Metges d'Àlaba, i va assistir a la primera reunió el febrer on se li van adjudicar set comissions; encara que va rebutjar assistir a les següents reunions i va presentar la seva dimissió dos mesos després, alguns anarquistes --García Oliver especialment-- van criticar durament la seva actitud com si això signifiqués el pas de Puente al reformisme. Durant el període republicà la seva figura assoleix relleu a tot l'Estat i notori prestigi en el camp llibertari pels seus escrits en premsa, fullets sobre temes científics i activitats específicament anarquistes. En 1931 va proposar la creació de la Federació Nacional de Sanitat en CNT, que es va assolir en el congrés de novembre de 1931 amb Augusto Alcrudo. El 16 d'abril de 1932 va ser detingut per participar en el boicot cenetista a la commemoració de l'aniversari de la República i, en vaga de fam a partir del 2 de maig, va ser alliberat el 12 del mateix mes. El novembre 1933 el Ple Nacional de Regionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el va nomenar ponent per redactar el dictamen sobre el concepte de comunisme llibertari i a finals d'any es va incorporar en el Comitè Nacional Revolucionari encarregat d'organitzar l'aixecament a Aragó i a La Rioja, acceptant la petició del Comitè Peninsular de la FAI i abandonant les seus compromisos i ocupacions. Després del fracàs de l'aixecament revolucionari, va ser detingut el 16 de desembre de 1933 a Saragossa i empresonat (Saragossa i Burgos). El 24 de gener de 1934 un escamot anarquista va entrar a mà armada als Jutjats de Saragossa i va destruir el sumari de la instrucció judicial i, davant la impossibilitat de continuar amb el procés, va ser alliberat el maig de 1934. Encara que no era molt amic de mítings i de reunions --no va assistir, per exemple, als congressos de 1931 i de 1936-- va participar en el congrés de creació de la Federació Nacional de SindicatsÚnics de Sanitat. Després va continuar treballant com a metge a Àlaba i amb la seva tasca de divulgació mèdica i social. El seu prestigi aleshores era enorme i permet comprendre que el Congrés de Saragossa de 1936 assumís bona part de les seves tesis sobre comunisme llibertari. Triomfants els militars el juliol de 1936 aÀlaba, la nit del 28 de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil i la Falange al seu domicili de Maeztu i empresonat a Vitòria. La nit del 31 d'agost a l'1 de setembre, formarà part d'una treta de la presó i serà afusellat molt probablement a la gorja de Pancorbo (Burgos, Castella, Espanya). Com a escriptor i com a metge va mantenir dos consultoris en les revistes Estudios i Iniciales, on va deixar palès el seu caràcter progressista en sexologia i les seves opinions sobre medicina naturista i preventiva. Com a teòric de l'anarquisme se li recordarà sempre com a autor del llegidíssim fullet sobre el comunisme llibertari. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Acción,CNT, Crisol,Despertad, Estudios, Ética,Iniciales, Inquietudes,Liberación, La Medicina Ibérica, Nervio, Orto,El Pájaro Azul, La Revista Blanca,Revista Única, El Sembrador, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera, Solidaridad,Suplemento de La Protesta, Suplemento de Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc.És autor, a més, de nombrosos fullets:Alpinismo (1925), Embriología. Divulgación (1927), Higiene individual o privada (1930), Pueblo, el gobierno es tu enemigo (1931), Los microbios y la infección (1931), Apuntes sobre el comunismo libertario (1932), La sociedad del porvenir (1932), Los mártires de la CNT (1932, amb López Martínez), El comunismo libertario. Sus posibilidades de realización en España (1933), La sociedad del porvenir. El comunismo anárquico (1933), Cómo curar la impotencia sexual (1934), Independencia económica, libertad y soberanía individual (1935),El ocultismo cientifico del aborto (1935), Tratamiento de la impotencia sexual (1935), Ventajas e inconvenientes de los procedimientos anticoncepcionales (1936), La fiebre (1936), Tratamiento de la fiebre (conocimientos científico-naturales al alcance de todos), Por pensar así ¿somos delicuentes?, Métodos anticoncepcionales, Menstruación, su significación e higiene, La higiene, la salud y los microbios, Consejos prácticos para evitar el contagio de las enfermedades venéreas, etc. Encara avui, Isaac Puente Amestoy figura en el registro civil com a«desaparegut», però les seves propietats van ser confiscades, sa família va haver de pagar multes i va ser condemnat a mort pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Burgos. Després de l'afusellament, sa companya va rebre una notificació expulsant-la de Maeztu.
***
Antoine Salis fotografiat per per l'Studio Harcourt de París
-
Antoine Salis: El 3
de juny de 1897
neix a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània)
l'anarquista Antoine Hippolyte Pierre Salis. Sos pares es deien Pierre
Louis Salis,
fuster, i Marie
Bernard, obrera de la seda. Durant la Gran Guerra va quedar cec i va
ser
condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze. En 1918
fundà la Union
Amicale des Aveugles de la Loire et de la Haute-Loire (Unió
Amical de Cecs del
Loira i de l'Alt Loira), organitzà un centre
confecció i de venda d'objectes i
utensilis diversos produïts pels invidents, creà la
Cooperativa dels Cecs de la
Loira i fundà i dirigí la «Maison des
Aveugles» a Malatavèrna (Roine-Alps,
França), casa de repòs i de vacances per a cecs.
Militant anarquista com son
germà Émile Salis, en 1920 es reunien al seu
domicili les Joventuts
Llibertàries. El 31 de desembre de 1925, amb la
creació del Grup
Anarquista-Comunista de Saint-Étienne, esdevingué
el seu secretari general.
Entre 1924 i 1926 fou delegat als congressos nacionals de la
Unió Anarquista
(UA), que esdevingué Unió Anarquista Comunista
(UAC) en 1926. Com a artista
líric, el març de 1927 va ser nomenat
organitzador artístic del consell
administratiu del grup de l'UAC format per Pierre Dobouchet,
Régis Eyraud,
André Garnier, Marcel Morel, Francis Poinard i
Eugène Soulier. Durant els anys
trenta també milità en la Confederació
General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR) i en el grup local de la
Federació Anarquista Francesa
(FAF). Membre de la Federació de Cecs Civils, des de 1930 en
formà part del seu
consell d'administració, fou gerent del seu
butlletí i entre 1947 i 1960 la
presidí. També fou membre
d'«Amitié des Aveugles» (Amistat dels
Cecs). En tot
el període d'entreguerres es consagrà
especialment a la defensa dels companys
que patien ceguesa i en crear un sistema d'atenció que
permetés una vida digna.
Durant l'Ocupació participà, entre gener de 1943
i finals d'agost de 1944, en
la Resistència enquadrat en un grup guerriller dels
Franctiradors i Partisans
Francesos (FTPF) de l'Erau afiliat a les Forces Franceses de l'Interior
(FFI),
fet pel qual, l'11 de març de 1947, va ser condecorat amb la
Medalla de la
Resistència i autoritzat a portar la insígnia
núm. 283.381 de les FFI. Antoine
Salis va morir el 9 de setembre de 1961 al Centre Hospitalari de
Neuilly-sur-Seine
(Illa de França, França). Sa companya fou Marie
Louise Charitat. Un carrer de
Saint-Étienne porta el seu nom.
Joseph
Taitz (1964)
- Joseph Taitz: El 3
de juny de 1913 neix a Sant-Etiève
(Arpitània) l'anarquista, maçó i
resistent antifeixista Joseph Taitz, conegut
com Jotz o J.
Jotz. Sos pares es deien Maurice Taitz, d'origen
lituà, i Alice
Dupuis. Durant el període d'entreguerres assistí
a les conferències de
Sébastien Faure. Acompanyà son pare, representant
comercial, arreu de nombroses
poblacions, entre elles Clarmont d'Alvèrnia
(Occitània), i fou aquí quan
començà a militar en el moviment anarquista. En
1936, quan esclatà la Guerra
Civil Espanyola, participà amb altres companys (Eliane
Auboire, François Minet,
Rémy Dugne, Eliane Auboire, Antoine Fonfraid i Menachem), en
la reunió
organitzada pels llibertaris de la regió, que
tingué lloc al bosc de Thiers,
amb la finalitat d'organitzar l'ajuda a la Revolució
espanyola i enviar combois
d'avituallament. Quan l'ocupació nazi de França,
va ser tancat a la presó de
Clarmont d'Alvèrnia pel govern filofeixista del general
Philippe Pétain i
d'aquest empresonament li van quedar seqüeles
físiques, psíquiques i morals
durant la resta de sa vida. Un cop lliure, s'enrolà en la
Resistència i per
aquest fet va ser guardonat amb diverses condecoracions: Creu del
Combatent«GIG», Medalla de la Victòria«Liberation», Medalla del Soldat Voluntari de la
Resistència 1941, Creu del Clandestí Refractari
(STO) i, entre d'altres, en
1990, amb la Legió d'Honor pel general François
Binoche. Es guanyà la vida com
a dibuixant i fou membre de l'Associació Fraternal de la
Premsa Republicana
(AFPR). Al final de sa vida es retirà a Niça i
establí contacte amb
l'historiador anarquista René Bianco. També
ajudà el Grup d'Acció i d'Estudis
Llibertaris (GAEL) de Clarmont d'Alvèrnia en els seus
estudis i en la
recopilació de materials gràfics. Joseph Taitz va
morir el 23 de febrer de 2011
en una residència de Levenç (Provença,
Occitània) i donà el seu cos a la
ciència. Estava casat amb Madeleine Pouvreau, amb qui
tingué dos infants
(Nicole i Michel).
***
Gilbert
Roth fotografiat per Éric B. Coulaud al CIRA (Marsella,
octubre de 2012)
- Gilbert Roth: El 3
de juny de 1945 neix al XIV
Districte de París (França) el llibreter
anarquista Gilbert Roth. Son avi per
part de mare, l'italià Attilio Cini (1868-1926), va ser un
destacat anarquista.
Començà a interessar-se pel moviment llibertari
abans de «Maig del 1968» i
començà a militar en 1969, formant part de la
Federació Anarquista (FA), de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), de la
Comissió Organitzadora de les
Jornades de Reflexió Antiautoritària (COJRA) i de
la Unió Pacifista de França
(UPF). Fou un dels animadors, amb altres companys llibertaris, de
l'alberg del
Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ) situat al costat
del metro
Laumière del XIX Districte de París, lloc de
trobada d'insubmisos a l'Exèrcit,
de reunió de diversos grups i individualitats, de debats,
etc. Amb Helyette
Bess, participà durant molts de temps en les activitats de
la llibreria
anarquista Le Jargon Libre, al carrer de la Reine Blanche del XIII
Districte
parisenc, i que funcionà entre 1974 i 1984. Va tenir una
filla, Cécile, però
posteriorment esdevingué maltusià i
marxà cap a Suïssa on es va fer la
vasectomia; en tornar, va fer propaganda entre els companys
perquè segueixin el
seu exemple. En 1974, arran de la detenció de nombrosos
membres dels Grups
d'Acció Revolucionaris Internacionalistes (GARI),
participà en diverses accions
espectaculars de solidaritat reivindicades pel Grup d'Acció
Revolucionària
Ocasionalment Terrorista (GARROT), com ara la mutilació de
l'estàtua de cera de
l'aleshores príncep Juan Carlos, l'atemptat contra
l'estàtua de Sant Lluís del
Palau de Justícia, el sabotatge d'una cursa
hípica a Auteuil, etc. Durant
aquests anys treballà en diferents oficis (electricista,
taxista, ordenança,
representant de vins, etc.) i muntà una Societat Cooperativa
i Participativa
(SCOP) d'informàtica a l'Illa de França,
integrant-se en el moviment
cooperativista. Aquesta experiència en el món
empresarial acabà en un vet
bancari durant molts d'anys. Acusat amb l'insubmís
Joël Chapelle d'un
desvalisament a casa d'un notari de Montmorency (Illa de
França, França) durant
la nit del 9 al 10 de desembre de 1972, va ser empresonat i processat
el juliol
de 1975; en el seu judici comptà amb el testimoni de«moralitat» de destacats
llibertaris (May Picqueray, Léo Campion, etc.) i
l'únic prova de càrrec contra
ell va ser una palanqueta que la policia trobà al seu
domicili; finalment va
ser absolt després de passar quatre mesos tancat en
presó preventiva. En 1998,
seguint el consell de René Bianco, s'integrà en
les activitats del Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella
(Provença,
Occitània), especialment pel que feia a la
informatització dels fons, i representà
aquest arxiu en diferents reunions de la Federació
Internacional dels Centres
d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Fou el
promotor de les
famoses anyades de vi «Élisée
Reclus» de Grave de Vayres, amb el suport de
destacats dibuixants (Nicoulaud, Wolinski, Tardi, Pétillon,
Soulas, Charmag i
Babouse) que dissenyaren les etiquetes, i els ingressos de les quals
serviren
per a finançar en part l'adquisició d'un local
per al CIRA en 2011. Assistí a
nombroses fires del llibre llibertari d'arreu d'Europa
(París, Lisboa, Gand,
Tolosa de Llenguadoc, Florència, Merlieux,
Saint-Dié, Nancy, Cuisery, Lió, Pau,
Llemotges, etc.). Trobem col·laboracions seves en diferents
revistes
llibertàries, com ara Cocherule
o Le Réfractaire, i
publicà diferents
textos en calendaris, fullets i llibres editats pel CIRA (Alexandre
Jacob,Élisée Reclus, Han Ryner, propaganda pel fet,
etc.). En 2006 engegà un cicle de
discussions sota el títol «Les quatre saisons de
l'anarchisme» i en 2008 fou un
dels fundadors del CIRA-Llemosí a Llemotges, que
organitzà un col·loqui i
llibreries rurals. També inicià i
animà diverses biblioteques llibertàries, com
la Biblioteca Associativa de Malakoff (BAM), inaugurada l'1 d'octubre
de 2014.
Aparegué en dues pel·lícules, Ni vieux ni
traîtes (2006), de Pierre Carles i Georges
Minangoy, i De la
propiété (2008), curtmetratge de Till
Roeskens. Malalt de
càncer, no volgué passar per hospitals inhumans.
Gilbert Roth va morir durant
la nit del 13 al 14 d'abril de 2015 mentre dormia a la seu del
CIRA-Llemosí de
Llemotges (Llemosí, Occitània) i fou incinerat el
20 d'abril al cementiri de
Landouge d'aquesta ciutat. En el moment de la seva defunció
ocupava el càrrec
de secretari del CIRA-Llemosí.
Defuncions
Àgape
familiar de «La Muse Rouge» a la Maison de la
Coopération de Paris (27 d'abril de 1920):
1. Colladant, 2. Noël-Noël, 3. Pierre
Simon-Mérop, 4. Tiziny, 5. Jolivet, 6. G.-M.
Gouté, 7. Clovys, 8. Masselier, 9.
Germaine Cailor, 10. Fernand Jack, 11. Mand Geor
- Fernand Colladant: El 3 de juny de 1935 mor a París (França) el cançonetista i propagandista anarquista Albert Fernand Colladant –més conegut com Fernand Coladant i citat a vegades Ferdinand Coladant. Havia nascut el 31 de març de 1881 a Vouzon (Centre, França) i patia una paràlisi a les cames des del naixement. Sos pares es deien François Colladant i Joséphine Pasquier. Cap el 1905 marxà cap a París, on es guanyava la vida fent d'albarder. El 2 de febrer de 1913 participà en un concert a la sala de la Universitat Popular de París en suport del moviment anarquista i el 3 de desembre de 1916 en el concert «Punch Goguette» a la Salle de la Maison Commune de París en suport de la Joventut Sindicalista del Sena. En col·laboració amb altres cançonetistes revolucionaris, fou gerent de la publicació Nos chansons, de la qual sortiren una vintena de fascicles entre 1918 i 1933 i que era un delsòrgans d'expressió del grup artístic revolucionari«La Muse Rouge» (La Musa Roja) on es recollien periòdicament les seves creacions, com ara«Chants de révolte», de Sébastien Faure; «La berceuse du dormant»,«Premier de Mai» i «L'odeur de fumier», de Gaston Gouté; «La Commune a passé per là», d'Eugène Pottier;«Bonhomme Misère», de Charles D'Avray. També col·laborà en Muse Rouge. Revue de propaganda révolutionnaire par les arts, altre dels òrgans de «La Muse Rouge». Fou molt amic de Gaston Couté. Quan esclatà la Gran Guerra rebutjà la «Unió Sagrada» i fou propagandista revolucionari alhora que cada dimecres, durant quatre anys, continuà amb les cançons revolucionàries. Durant la postguerra seguí amb la seva propaganda per la cançó i defensà les idees pacifistes. En els anys vint i trenta participà en els concerts organitzats per «La Chanson de París». Cap el 1933 participà en una gala per recaptar fons per al Comitè de Suport dels Desocupats de Drancy (Illa de França, França), que publicava el periòdic Le Chômeur (1932-1933). El 17 de febrer de 1934 participà en l'homenatge a Xavier Privas que se celebrà a la sala Noctambules de París organitzat per «La Chanson de Paris». Fernand Colladant va morir el 3 de juny de 1935 a l'Hospital Lariboisière de París (França) d'una crisis d'urèmia. Dos dies després, uns quaranta militants llibertaris, membres de «La Musa Rouge» i de «La Vache Enragée» assistiren al moment que se'n portaren el cadàver.
***
Rafael
Gutiérrez Caro
- Rafael Gutiérrez
Caro: El 3 de juny de 1940 és
afusellat a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Rafael Gutiérrez Caro –a
vegades el segon llinatge citat Cano.
Havia nascut el 19 de juny de 1912
a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya). De família
anarquista, son pare va
estar detingut en diferents ocasions. Fins als 13 anys
assistí a l'escola i amb
15 començà a treballar de pagès,
entrant a formar part del moviment anarquista,
però militant alhora en el Partit Socialista Obrer Espanyol
(PSOE). Perseguit
per les seves idees, abandonà el seu poble natal buscant
feina. Milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) a
Carmona, Almeria, Alacant, La Manxa i en el Sindicat de la
Construcció de
Madrid. Va ser detingut en diferents ocasions, com ara arran de la vaga
general
de 1932. També va fer feina de xofer. Quan
esclatà la guerra de 1936, després
d'haver sufocat la resistència feixista a Carmona, va
lluitar a la Sierra
Morena i al front malagueny amb la «Columna
Andalusia-Extremadura», que va
ajudar a organitzar, i comandà el«Batalló Ascaso» al front de
Màlaga. Quan la
militarització de les milícies, va ser nomenat
cap del 280 Batalló de la 70
Brigada Mixta (antiga «Columna Espartacus») de la
XIV Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Posteriorment
substituí Eusebio Sanz
Asensio, amb el grau de comandant, al front de la 70 Brigada Mixta i
intervingué
en les batalles de Brihuega i de Brunete. Comandà la 149
Brigada Mixta i la XIV
Divisió, en substitució de Cipriano Mera Sanz.
L'octubre de 1937 va ser nomenat
major de Milícies. El març de 1939 va fer costat
el cop antiestalinista del
coronel Segismundo Casado López. Amb el triomf feixista va
ser apressat per les
tropes franquistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort.
Rafael
Gutiérrez Caro va ser afusellat el 3 de juny de 1940 a
Alcalá de Henares
(Madrid, Castella, Espanya) i enterrat a la Fossa Comuna
Núm. 21 del cementiri
d'aquesta població.
Rafael Gutiérrez Caro (1912-1940)
***
Juan
García Giner
-
Juan García
Giner: El 3 de
juny de 1941 mor a
Vernet (Llenguadoc,
Occitània) el
naturista, maçó, georgista i anarquista Juan
Antonio José García Giner, conegut com Juanito.
Havia nascut el 16
de setembre de 1876 al barri de la
Barceloneta de Barcelona (Catalunya).
Fill d'una família acomodada,
sos pares, d'origen valencià, es deien Juan
García González i Vicenta Giner
Cases. De natura malicosa, passà la seva infantesa malalt.
Quan tenia 14 anys la
família retornà a València
(València, País Valencià), on al
carrer de Gràcia
crearen una foneria de ferro i una botiga de venda de claus inicialment
i
posteriorment ferreteria. Va fer els estudis secundaris a l'Institut
Lluis
Vives de València. Atret pel pensament anarquista, va fer
classes a l'Escola
Moderna de València, inaugurada en 1906, i en 1910 fou
tresorer de la seva
junta directiva. Quan tenia uns 40 anys, trobant-se en un estat
desesperat de
salut a causa de l'escrofulisme i desnonat pels metges, va llegir el
llibre de
Louis Kuhne La Nueva Ciencia de Curar
sobre el tractament de malalties per mitjans naturals i seguint els
seus
consells naturistes i vegetarians recuperà la salut
integralment. A partir
d'aquest moment es dedicà a comprar, llegir i traduir
revistes naturistes
estrangeres i de fer-ne difusió, sempre des d'un punt de
vista llibertari. El
gener de 1916 fundà a València la revista
naturista vegetariana llibertària Helios,
primera publicació a l'Estat
espanyol d'aquestes característiques, i que tenia com a
finalitat popularitzar
entre la classe treballadora els avantatges de la vida naturista. El
gener de
1918 creà, amb altres companys (Francisco
Sebastián Bonafé, Joaquín Calvo,
Julio Folgado, Eusebio Gascón, Luis Lahuerta, Rafael
Nogué, Vicente Pinazo, Francisco
Sanchis, Vicente Soler, etc.), la «Societat Vegetariana
Naturista de València»,
la qual presidí, i que tingué com aòrgan d'expressió la revista Helios.
Aquesta societat de mica en mica
es va anar escampant a altres zones peninsulars (Catalunya, Andalusia,
etc.). A
més de seguir els postulats de Louis Kuhne,
mantingué una estreta relació amb
el reconegut doctor naturista Adrian Van Der Put Vermuden (Doctor Vander), qui va decidir obrir una
consulta a València. El 6
d'abril de 1918 la «Societat Vegetariana Naturista de
València» inaugurà una
nova seu social al carrer de la Tapineria de València.
Sempre fent costat les
activitats anarquistes, en 1922 lliurà a Josep Viadiu Valls
els diners
necessaris per a la publicació del primer número
de la nova etapa de Solidaridad Obrera
editat a València. A
partir de 1923 administrà el «Sanatori-Escola
Naturista Beniatlà», fundat per
José Sancho Masanet i dirigit pel doctor Enrique Jaramillo
Guillén a Dènia
(Marina Alta, País Valencià). Entre el 10 i el 14
de setembre de 1925 presidí
el I Congres Naturista Espanyol, que se celebrà a Bilbao
(Biscaia, País Basc). Posteriorment,
davant la necessitat de comptar amb un lloc on reunir-se per a celebrar
les
seves trobades naturistes (dinars a l'aire lliure,
conferències, acampades,
banys solars, etc.), el 27 de febrer de 1927 la societat va adquirir un
terreny
anomenat «El Pantà», al municipi de
Torrent (Horta Oest, País Valencià).
Abandonà,
amb Antònia Maymón Giménez i Juan
Ramón Moreno, el II Congrés Naturista
Espanyol que se celebrà entre el 19 i el 23 de setembre de
1927 a Màlaga
(Andalusia, Espanya), disconforme amb la línia purament
trofològica –la trofologia
es refereix a la compatibilitat bioquímica i l'harmonia dels
aliments– que
volien donar-li al moviment naturista Nicolás Capo Baratta i
José Castro Blanco.
En 1929 assistí al III Congrés Naturista Espanyol
que se celebrà dins dels
actes paral·lels a l'Exposició Internacional de
Barcelona. En aquesta època
col·laborà estretament amb el cenacle espiritista
naturista barceloní «El
Progreso del Alma». El 18 de setembre de 1932
assistí a la inauguració del
Sanatori Naturista de Busot (Alacantí, País
Valencià). Entre el 16 i el 19 de
maig de 1933 fou vocal de la III Assemblea Naturista Espanyola
celebrada a
Busot. Seguidor de les tesis de l'economista Henry George, el maig de
1934 fou
un dels fundadors de la Secció de València de la
Lliga Georgista Espanyola, de
la qual va ser vocal de la seva junta directiva. Presidí el
comitè organitzador
del IV Congrés Naturista Espanyol que se celebrà
entre el 8 i l'11 de juliol de
1934 a Manzanares el Real (Madrid, Castella, Espanya) i va fer la
conferència de
clausura «Naturismo filosófico social» a
l'«Ateneo Teosófico» de Madrid. En
aquest mateix any de 1934 la «Societat Vegetariana Naturista
de València» va
entrar en crisi des del moment que sorgiren contradiccions internes
d'ordre
ideològic sobre l'acceptació o no de la
trofologia. En 1935 assistí al Congrés
Naturista Espanyol, que se celebrà a Sevilla (Andalusia,
Espanya), on presentà
una ponència molt discutida («Catecismo
naturista») que finalment es va aprovar.
La guerra civil va interrompre la publicació de la revista Helios i les activitats de
l'associació i el triomf franquista
dissolgué definitivament la societat i perseguí
els seus membres. Detingut per
l'exèrcit franquista, va ser processat per la seva
pertinença a la maçoneria
(tenia el grau novè dins la lògia «Paz
y Justicia» de València), però
finalment
va poder passar a França. Gràcies a un familiar,
en principi, evità els camps
de concentració, però finalment hi va ser
reclòs. Juan García Giner va morir el
3 de juny de 1941 a l'hospital del camp de concentració de
Vernet (Llenguadoc,
Occitània).
***
Nicola Quintavalle
- Nicola Quintavalle: El 3 de juny de 1947 mor a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) el barber anarquista Nicola Quintavalle, conegut com Nicola Antonelli. Havia nascut en 1865 a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia). Lector apassionat i autodidacta, només pogué freqüentar l'escola elemental i de ben jovenet abraçà les idees anarquistes. Amic del destacat propagandista anarquista Pietro Gori, a finals dels anys vuitanta s'embarcà en un vaixell mercantil que acabà enfonsant-se durant una tempesta davant les costes americanes. Quan la repressió del moviment anarquista capitanejada pel president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi es trobava a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballava en una barberia. En el si de la comunitat llibertària italiana conegué Giuseppe Ciancabilla i Gaetano Bresci. Formà part del cercle anarquista de West Hoboken (Hudson County, Nova Jersey, EUA) i col·laborà en el periòdic L'Aurora. A West Hoboken va ser detingut acusat d'haver amenaçat de mort sa companya. Retornà a Itàlia, juntament amb Gaetano Bresci i Antonio Laner, des de Nova York (Nova York, EUA) el 17 de maig de 1900 amb el vaixell Gascogne i tal vegada va participar en el planejament de l'atemptat mortal contra el rei Humbert I d'Itàlia. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut pels carrabiners a Capoliveri sota l'acusació de complicitat en el magnicidi i durant els trasllat a Piombino (Toscana, Itàlia) va ser objecte d'una temptativa de linxament per part d'un grup d'exaltats monàrquics. Va romandre empresonat durant més d'un any i posteriorment exonerat durant la investigació ja que només les autoritats tenien contra ell una carta sense importància dirigida a Gaetano Bresci. El 28 d'agost de 1901 va ser alliberat i, com què continuà fidel a les idees anarquistes, va ser posat sota estreta vigilància especial per les autoritats durant 12 anys i amb la prohibició de retornar als Estats Units. A l'illa d'Elba es casà amb Ottavina Chiesa. Després de la pujada del feixisme al poder, continuà vivint al seu poble natal sense aparentment preocupar-se per qüestions polítiques i treballant de barber. A causa de la seva avançada edat, el 30 d'abril de 1942 va ser esborrat del registre de subversius. En aquests anys de vellesa vivia venent tramussos pels carrers de Capoliveri. Després de la II Guerra Mundial continuà les seves activitats dins del moviment anarquista. Nicola Quintavalle va morir el 3 de juny de 1947 a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) i al seu funeral, que esdevingué un acte força popular, assistiren representants del grup anarquista«Michele Angiolillo», de la Unió de Dones Italianes (UDI), del Partit d'Acció (PA), del Partit Comunista Italià (PCI), del Partit Socialista Italià (PSI) i del Partit Republicà Italià (PRI) de diverses poblacions (Capoliveri, Rio Marina, Portoferraio, Porto Longone, etc.).
---
