Anarcoefemèrides del 29 de maig
Esdeveniments
Cartell del míting
-
Míting «Afer Aernoult-Rousset»:
El 29 de maig de 1910 se celebra a la Sala
Ferrer de la Borsa del Treball de París (França)
el gran míting «À bas les
conseils de guerre!» (A baix els consells de guerra!).
L'acte, organitzat pel
Comitè de Defensa Social (CDS) de París, tenia la
finalitat de denunciar
l'anomenat «Afer Aernoult-Rousset». El
2 de juliol de 1909 Émile Rousset, terrelloner anarquista
que feia el servei
militar als batallons disciplinaris africans («Bat'
d'Af») i es trobava al camp
disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar
(Algèria), fou testimoni de la
mort, a resultes de les tortures infligides, del també
terrelloner llibertari
Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior; la
versió
oficial fou que morí per un «cop de
calor» i «sobreexcitació
cerebral» resultat
del sol africà. Rousset alertà
l'opinió pública i en una carta publicada en el
diari Le Matin explicà que havia estat
assassinat a cops pel tinent
Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu
testimoni; per aquest
article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i
condemnat el 2 de febrer de
1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors»
a una pena de cinc anys de
presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de
Diputats francesa
una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la
versió d'aquest. Tot
aquest assumpte provocà la creació d'un
Comitè de Defensa Rousset, on a més
d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La
Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de
Defensa Social (CDS), la
Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el
desencadenament del
que passà a denominar-se «Afer
Aernoult-Rousset», que posà en
qüestió
l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi)
i desfermà una
forta campanya antimilitarista. En aquest acte hi van participar els
membres
del CDS de Marsella (Provença, Occitània)
René De Marmande, Chardon, Edouard
Barrat, Joseph Galeno, Auguste Durand, Augustin Sartoris i la
vídua Augier.
***
El general Massu, comandant en cap de les Forces Franceses d'Alemanya
- París (29-05-68): El 29 de maig de 1968 a París (França) el Consell de Ministres, convocat com cada dimecres a les 10 hores, és ajornat en l'últim minut. El general De Gaulle ha abandonat secretament l'Elisi a les 11.15 hores en helicòpter cap a una destinació desconeguda. Al migdia, Pompidou declara ignorar on es troba el general i anuncia que farà una declaració a l'Assemblea Nacional l'endemà al matí. La Confederació General del Treball (CGT), que ha trencat amb la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) per haver aplaudit el retorn de Cohn-Bendit, i el Partit Comunista Francès (PCF) organitzen una manifestació per un «canvi polític de progrés social i de democràcia» de la Bastilla a Saint-Lazere a partir de les 15 hores, que es desenvolupa sense incidents i que arreplega centenars de milers de persones, segons els dirigents comunistes. A la tarda, el general De Gaulle és localitzat: es troba a Colombey-les-Deux-Églises de pas cap a Baden-Baden, on visitarà a les 18.30 hores el general Jacques Massu, comandat de les Forces Franceses de Alemanya (FFA). Tota casta d'opinions es desencadenen arran d'aquesta misteriosa visita i sobre les seves intencions. Eugène Descamps, secretari general de la CFDT, llança una crida a Mendès France per que accepti el poder. A la tarda, en una roda de premsa improvisada, Mendès France es declara partidari de formar un«govern provisional de gestió» a condició que estigui d'acord «tota l'esquerra unida».
Naixements
Louise Michel fotografiada per Nadar (1878)
- Louise Michel: El 29 de maig de 1830 neix al castell de Vroncourt (Lorena, França) l'escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel --també sota el pseudònim literari d'Enjolras--, una de les figures més importants de l'anarquisme francès del segle XIX. Filla del senyor del castell, Charles-Étienne Demahis --o més probablement de son fill Laurent--, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d'haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s'instal·là a París i continuà fent de mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l'oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault, Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l'escola de la rue Houdon --externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes-- i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d'ambulància i com a assessora d'instrucció i d'educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà elsúltims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d'estar tancada durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou embarcada el 24 d'agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l'estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d'Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per«incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d'exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències --tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia--, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d'agitació de l'afer Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l'Hotel de l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d'un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l'estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les«populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898).
***
Ferruccio Domeniconi
- Ferruccio
Domeniconi: El 29 de maig de 1854 neix a Pergola (Marques,
Itàlia)
l'internacionalista anarquista Ferruccio Domeniconi. Fill d'una
família
benestant de propietaris, sos pares es deien Ugo Domeniconi i Maria
Franceschini. President de la Societat Obrer de Socors Mutus de
Pergola, el 24
de febrer de 1870 va ser detingut, amb altres companys, per participar
en una
manifestació sediciosa que proclamà a crits la
República promoguda per Giuseppe
Mazzini i Giuseppe Garibaldi. Fou des de finals de 1873 un dels
introductors de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a les
Marques. El 3 de juny
de 1874 va ser detingut per aferrar, amb altres companys, el manifest
del
Comitè Italià per a la Revolució
Social. Com a membre de la Secció de Pergola
de l'AIT, l'agost de 1874 va ser detingut immediatament
després dels fets
revolucionaris de Villa Ruffi i de la instauració de la«Comuna d'Imola», a
l'Emília-Romanya (Itàlia). Durant l'escorcoll del
seu domicili es van segrestar
diversos materials de propaganda política, un exemplar del
fullet Principi del socialismo i
altre de Simbolo dell'operario,
redactat en forma
de «credo» socialista. Processat i absolt durant el
procés que es va celebrar
l'octubre de 1874 a Ancona (Marques, Itàlia), el
març de 1876 va ser jutjat a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb altres
internacionalistes de les Marques i
de la Romanya, entre ells Andrea Costa, però finalment va
ser posat en
llibertat. En 1878 continuà amb la propaganda
internacionalista tant a Pesaro
com a Ancona i s'oposà a la campanya irredemptista portada a
terme pels
seguidors de Giuseppe Mazzini. Ferruccio Domeniconi va ser apunyalat
fins a la
mort el 5 de novembre de 1879 a Pergola (Marques, Itàlia),
presumptament per un
republicà, durant
uns disturbis causats
per raons que mai no s'han aclarit.
***
La Brochure Mensuelle, editat per Émile Bidault
-Émile Bidault:El 29 de maig de 1869 neix a Palaiseau (Illa de França, França) el militant i propagandista anarquista Émile Armand Bidault. En 1886 va ser un dels fundadors --amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres-- de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquestaèpoca s'encarregà de l'administració deLe Libertairei de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertarisLa Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire,Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent deLa Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Li
Shizeng
- Li Shizeng: El
29 de maig de 1881 neix a Guangyang (Hebei, Xina) l'agrònom
i pedagog
anarquista Li Shizeng, també conegut com Li
Yuying (Monjo de Pedra). Era fill d'una família
mandarina i alguns dels
seus familiars van ser ministres i alts mandataris
de la Cort imperial manxú. Educat en un esperit obert al
món
occidental, en 1903 marxà amb una vintena d'estudiants a
França, acompanyant Sun
Baoqi, aleshores ambaixador de l'Imperi xines a França, per
exercir d'agregat a
la delegació xinesa. Però aviat
abandonà el càrrec i decidí
desvincular-se del
seu futur com a alt càrrec burocràtic imperial
per a estudiar, d'antuvi, Ciències
Agrícoles a l'Escola Pràctica d'Agricultura de
Chesnoy (Montargis, Centre,
França), on es graduà. En 1906 es
traslladà a París durant tres anys per realitzar
estudis de química i biologia a la Sorbona i al laboratori
del professor
Gabriel Bertrand de l'Institut Pasteur. A la capital francesa
descobrí el
pensament anarquista --llegí amb passió Proudhon,
Bakunin, Élisée Reclus i
Kropotkin, a més dels darwinistes socials-- i amb una colla
de companys creà el
Grup Anarquista Xinès de París. En 1906, amb Wu
Zihui i Zhang Jingjiang, creà
la «Société pour l'Avancement de la
Morale» (Societat per l'Avanç de la Moral),
basada en els principis anarcocomunistes. En 1907 fundà
l'efímera revista
xinesa il·lustrada Shi-chieh
(El
Mundo) i s'adherí a la Tongmenghui (Lliga Unida), societat
secreta de
resistència on participaven republicans, nacionalistes i
socialistes. En 1907,
amb Chu Minyi, publicà el pamflet Geming
(Revolució). A partir del 22 de juny de 1907, el Grup
Anarquista Xinès publicà
el setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin
Shiji (Nou Segle), dedicat sobretot a traduir al
xinès els
grans pensadors llibertaris. En 1908 fundà la
Caséo-Sojaïne a la
Garenne-Colombes (Illa de França, França), una
petita fàbrica de transformació
de la soja on començaren a treballar una trentena de
persones que havien vingut
directament de la Xina. A la Caséo-Sojaïne es van
fer tot tipus de productes
derivats de la soja, llegum barata i per la qual pensava que la Xina
podria
alliberar-se del problema endèmic de la fam. En aquesta
factoria, amb l'ajuda
del professor anarquista Wu Zhihui, impartí l'anomenat«Curs de Vespre», una
mena d'escola nocturna de diverses disciplines (xinès,
francès, matèries
científiques, etc.). La Caséo-Sojaïne es
regia en un règim força frugal i un
codi moral força estricte, on estaven prohibits l'alcohol,
el tabac, el joc i
la prostitució. En 1911 es traslladà a la Xina en
ocasió de la Revolució
Republicana Xinesa (Revolució Xinhai). En 1912
publicà, amb L. Grandvoinnet, Le
Soja. Sa culture, ses usages
alimentaires, thérapeutiques, agricoles et industriels.
En 1912 també,
ajuntant els dos projectes que funcionaven a la
Caséo-Sojaïne (fàbrica i
escola) i amb el suport de les noves autoritats xineses republicanes,
es creà
el «Qingong Jianxue Yundong» (Moviment
Treball-Estudi) que va créixer força i
que va permetre a gairebé dos milenars de xinesos poder
venir a França, els
quals es beneficiaven de treball, suport mutu, cooperació i
tot en un marc
d'igualtat, principis estretament lligats al moviment llibertari. En
1914 obrí
el primer restaurant xinès de París i l'any
següent fundà a la Xina la «Qingong
Jianxue Hui» (Societat del Treball Diligent i d'Estudis
Frugals). En 1916 creà
a París, amb Cai Yanpei, l'«Hua Fa
Jiaoyuhui» (Societat Francoxinesa
d'Educació), una escola per als treballadors xinesos i
encarregada de promoure
els intercanvis culturals i educatius entre els dos països. En
1919 projectà,
amb son amic el doctor Syha, la fundació d'un Institut
Pasteur a Beijing. En
1920 participà en la creació de la Universitat
Francoxinesa de Beijing i l'any
següent en la de la seva delegació a Lió
(Arpitània). Després de la Gran
Guerra, en plena crisi econòmica, el «Moviment
Treball-Estudi» començarà a
tenir problemes per part de les autoritats. En 1921 aquest moviment
organitzarà
nombroses manifestacions d'obrers-estudiants i una «Li Da
Yundong» (Marxa sobre
Lió), per protestar contra les restriccions de l'acabat de
crear Institut
Francoxinès que reservava l'accés
només a les estudiants seleccionats a la
Xina. Les autoritats francoxineses, temoroses de la
introducció d'elements
subversius en aquestes iniciatives, volien amb aquesta mesura,
més que instruir
els treballadors, crear elits intel·lectuals
fàcils de controlar. La «Li Da
Yundong», del 21 de setembre de 1921, consistí en
una protesta dels obrers-estudiants
xinesos que ocuparen la seu de l'Institut Francoxinès al
Fort Saint-Irénée de
Lió. En aquesta acció 104 obrers-estudiants van
ser detinguts, tancats a la
presó de Fort Montluc i, el 13 d'octubre d'aquell 1921,
expulsats de França;
tot plegat suposà la fi del «Moviment
Treball-Estudi». En 1925 es convertí en
el primer president del consell d'Administració del Museu
del Palau Imperial de
Beijing i en 1929 fundà l'Acadèmia Nacional a la
mateixa ciutat. En 1932
treballà a Beijing amb Paul Langevin, delegat per la
Societat de Nacions per
reorganitzar l'ensenyament públic xinès. En 1945,
després de la II Guerra
Mundial, s'instal·là a Xangai (Xina). En 1946 va
ser nomenat president honorari
del «Gran Congrés de la Soja» de
París. Continuà la seva tasca
pedagògica amb
la creació de la Biblioteca Sino-Internacional de Ginebra
(Ginebra, Suïssa).
Entre 1949 i 1955 visqué a Montevideo (Uruguai), on en 1954
fundà i dirigí la
Biblioteca Sino-Internacional de la capital uruguaiana. En 1956
s'instal·là a
Taiwan, on esdevingué el primer director del Museu del Palau
Nacional de
Taipei. En 1966 es traslladà novament a França
per reactivar l'Institut
Francoxinès de Lió. Li Shizeng va morir el 30 de
setembre de 1973 a Taipei (Taiwan)
i va ser enterrat al Parc Nacional de Yangmingshan. Una part dels seus
arxius
es troben dipositats a l'Institut Pasteur de París.
***
Eugène Bizeau
- Eugène Bizeau: El 29 de maig de 1883 neix a Véretz (Centre, França) el vinyater, jardiner, apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Eugène Bizeau. Nascut en un família de vinyaters socialistes i anticlericals, va descobrir ben aviat les idees llibertàries. Als 13 anys obté el seu certificat d'estudis primaris i exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Subscrit des dels 14 anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers poemes, publicant en el periòdic L'Anarchie, fundat per Libertad. La seva poesia social i revolucionària serà interpretada pels cantautors de La Muse Rouge, una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914 Eugène va ser llicenciat per «constitució feble» i no va deixar de denunciar el militarisme en les seves cançons, burlant la censura i col·laborant en la premsa anarquista, com ara CQFD, La Mêlée, Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. En 1916 es va ajuntar amb Adélaïde Chambonnière, una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a través dels periòdics anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max i Claire). En 1921 va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les pàgines de Le Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser musicats i enregistrats i van ser contínuament emesos durant la Revolució espanyola a través de Ràdio Barcelona. En 1936 viurà amb sa família a Massiac (Cantal) treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau assistirà al final de la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène Bizeau va morir amb 105 anys, el 17 d'abril de 1989, a l'hospital de Tours (Centre, França), i va ser enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes destaquen Balbutiements (1910), Croquis de la rue (1933), Paternité (1938), Hommage à Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert (1972), Entre la vie et le rêve (1978), Les sanglotsétouffés (1979), Les grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs crépusculaires (1985), Guerreà la guerre (1988); i entre els seus llibres de cançons Verrues sociales (1914), Cinq chansons (1929), Croquis de guerre (1988); a més del recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et poésies (1983). En 1981 el cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar Écoutez Eugène Bizeau, un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista realitzada per l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de Véretz porta el seu nom.
***
Necrològica
de Salvador Rueda Guillén apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 29 de març de 1962
- Salvador Rueda
Guillén: El 29 de maig de 1891 neix a
Guaro
(Màlaga, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Salvador Maximino Rueda Guillén. Sos
pares es deien
Félix Rueda i Ana Guillén. Es va criar a La
Línea de la Concepción (Cadis,
Andalusia, Espanya). En 1936 combaté el feixisme i en 1939,
amb el triomf
franquista, passà a França, on patí
els camps de concentració i les Companyies
de Treballadors Estrangers (CTE). Va fer feina de llenyataire a Corgol
(Alvèrnia, Occitània) i posteriorment en el
Servei d'Aigües i Boscos de la zona
de Le Chambon-sur-Lignon i de La Chapèla de
Volòra (Alvèrnia, Occitània).
Sempre milità en la Federació Local de Corgol de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Asmàtic, Salvador Rueda Guillén va
morir d'un atac cardíac el 28
de febrer de 1962 a Champelhs
(Alvèrnia, Occitània).
Émilie
Carles
- Émilie Carles:El 29 de maig de 1900 neix a Val-des-Prés, al nord-est de Briançon (Provença, Occitània), la mestra i militant pacifista i llibertària Émile Allais, més coneguda com Émilie Carles. Nascuda en una família pagesa dels Alps de Briançon, quan tenia quatre anys quedà òrfena de mare. Compaginà les feines del camp amb l'escola a Briançon. Amb una forta vocació pedagògica, va ser l'única de sis germans que va estudiar a París, on va descobrir l'anarquisme i el pacifisme de postguerra. De tornada a les seves muntanyes, un cop acabat els estudis de Magisteri, i després de sanar de tuberculosi, exercirà de mestra d'escola durant quaranta anys pels pobles muntanyencs, ensenyant la tolerància, el rebuig a la guerra i les tradicions del món rural, i combatent la injustícia, el racisme, el patriarcat i el masclisme. En 1927 coneixerà el pacifista i lliurepensador llibertari Jean Carles, qui esdevindrà son company i amb qui es casà el 29 de setembre de 1928; d'aquesta relació nasqueren tres fills. Ambdós restauraran una granja familiar a Val-des-Prés i faran un hotel (Les Arcades), que s'omplirà d'anarquistes i de militants antifranquistes gràcies als anuncis en els periòdics llibertaris, com ara La Patrie Humaine o L'En-Dehors. Però durant la II Guerra Mundial, Jean va haver d'amagar-se, per evitar ser afusellat com a ostatge, en un campament del maquis, on no voldrà agafar armes i farà de cuiner. Un dels seus fills, Nini, de sis anys, va morir esclafat per un camió militar durant el conflicte. La parella es va mobilitzar per evitar que son fill marxés a combatre durant la guerra d'Algèria, però, víctima d'una malaltia, Jean morirà sobtadament en 1962. En els últims anys de sa vidaÉmilie Carles encara es va mobilitzar per defensar les muntanyes i les valls de Val-des-Prés amenaçades per l'autopista Fos/Mer-Totino --el 13 d'agost de 1973 encapçalarà una manifestació a Briançon contra aquest projecte i el 27 d'octubre de 1976 farà una conferència de premsa a París davant representants ministerials i tota la premsa. Finalment la Vall de la Carée fou catalogada com a bé natural inviolable i la autopista no pogué travessar-la. Va contar sa vida i les seves revoltes en una autobiografia: Une soupe aux herbes sauvages (1977), que ha tingut un enorme èxit, i que s'ha traduït a diversos idiomes (italià, txec, holandès, alemany, danès, iugoslau, anglès...). Émilie Carles va morir el 29 de juliol de 1979 a Val-des-Prés (Provença, Occitània) i va fer donació del seu cos a la ciència. Hi ha diverses escoles a França que porten el seu nom.
***
Comitè
Central Antifeixista de Vic.
Drets, d'esquerra a dreta: Manuel Baillo López, Francesc
Freixenet Alborquès i David Poveda Campoy; asseguts,
d'esquerra
a dreta: Jaume Jutglar Verdaguer i Lluís Aumatell Casellas
- David Poveda
Campoy: El 29 de maig de
1902 neix a Múrcia
(Espanya)
l'anarcosindicalista David Poveda Campoy. Sos pares es deien Lorenzo
Poveda i Dolores Campoy. Quan era
molt jove emigrà a Catalunya, on treballà de
maquinista
ferroviari en la Secció de Tracció dels
Ferrocarrils de Catalunya (FCC) i s'afilià
a la Federació Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de
responsabilitat. Arran del cop
militar feixista, entre juliol i octubre de 1936, representà
l'FNIF-CNT en el
Comitè Central Antifeixista de Vic (Osona, Catalunya),
encarregant-se de la
Secció d'Abastaments, i a començament de 1937 va
rebre crítiques d'alguns
companys ferroviaris per la seva gestió en aquest
comitè. El març de 1937, amb
altres companys, s'encarregà de fer expedicions de queviures
a Madrid
(Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, però sa companya
i sos dues nines petites restaren a Catalunya. Després de la
II Guerra Mundial
treballà d'obrer agrícola, especialment al
departament de Sena i Oise, i milità
en la CNT. David Poveda Campoy va morir de càncer el 28 de
juny de 1967 a Le Coudray-Montceaux
(Illa de França, França) i fou enterrat al
cementiri de Plessis-Chenet
(Illa de França, França).
David Poveda
Campoy (1902-1967)
***
Necrològica
de Juan Merchán Gómez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 24 de
febrer de 1987
- Juan Merchán
Gómez: El 29 de
maig de 1903 neix a Valle de Abdalajís (Màlaga,
Andalusia, Espanya) --algunes fonts citen erròniamentÁlora (Màlaga, Andalusia, Espanya)--
l'anarcosindicalista Juan
Merchán Gómez. Sos pares es
deien José Merchán Pérez i Josefa
Gómez Brayo.
Des de molt jove afiliat al
Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Màlaga i
participà en els
combats fins a la caiguda de la ciutat a mans franquistes.
Aconseguí passar a
zona republicana i s'enrolà en les milícies. Amb
el triomf franquista, pogué el
28 de març de 1939 des d'Alacant (Alacantí,
País Valencià) embarcar a bord del
carboner britànic Stanbrook
cap a Orà
(Algèria) i va ser internat en un camp de
concentració. Posteriorment va ser
enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a
Colomb-Béchar
(Algèria). Sa companya, que havia quedat a la
Península amb tres infants, va
morir en aquesta època. Després de la II Guerra
Mundial milità en la CNT de
l'exili a Algèria. En 1962, amb el procés
descolonitzador, va ser repatriat a
França. Amb sa companya Josefa Rodríguez
Guerrero, s'instal·là a Pau, on
milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta
localitat. Paralític des de 1984, Juan Merchán
Gómez va morir el 12 de novembre --algunes fonts
citen
erròniament el 13 de novembre--
de 1986 a Pau (Aquitània, Occitània).
***
Urano
Macho Castillo
- Urano Macho Castillo:
El 29 de maig
de 1912 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el poeta i
militant anarcosindicalista
Urano Macho Castillo. Era fill de l'anarquista, i oficial de la neteja
pública
de Santander, Rufino Macho Cuesta. Estudià a l'Escola
Integral i Laica de
Santander, dirigida per Aurelio Herreros. Quan tenia set anys, el 27 de
setembre de 1919, el seu braç dret va ser destrossat pel
torn d'una fleca a la
qual havia anat amb sa mare i, a conseqüència de
les greus ferides, en patí
l'amputació. En 1926 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
seva tasca militant fou principalment cultural (articulista, poeta,
conferenciant, orador, etc.). Entre 1931 i 1932
col·laborà en el periòdic
anarquista barceloní El Luchador.
L'1
de gener de 1932 intervingué en un míting
confederal, amb altres companys
(Ángel Iturbe, Jesú Rodríguez, Jenaro
de la Colina i Julio Ruiz), a Cabezón de
la Sal (Cantàbria, Espanya), per a protestar contra el
decret-llei de
l'assegurança de la maternitat. Fou un dels fundadors, en
1932, de l'Ateneu
Obrer de Santander, adherit a la CNT, del qual en va ser membre de la
Junta Directiva.
Durant els anys republicans intervingué en la gira
propagandística que la CNT
realitzà pel Llevant peninsular, amb Frederica Montseny i
Horacio Martínez
Prieto. El setembre de 1936, en nom de la Federació Local de
Sindicats de la
CNT, va ser nomenat director de Biblioteques del Comitè
d'Instrucció de
Cantàbria, també anomenat Comitè
Provincial de Cultura, i, poc després, vocal
del seu Comitè Executiu. Formà part del grup que
redactà el 10 de novembre de
1936 la ponència de peticions confederals per a entrar en el
Govern càntabre.
L'1 de maig de 1937 va fer un míting, amb Daniel Orille, al
Gran Cinema de
Santanter i el 5 de juny d'aquell any a Santoña. En aquestes
dates presidí un
acte d'homenatge a Mèxic a Santander. Quan el front Nord
caigué a mans
feixistes, passà a Catalunya, on continuà la
lluita. El juny de 1938 era
secretari de l'Agrupació Confederal de Centelles (Osona,
Catalunya). Amb el
triomf franquista, creuà els Pirineus. A França
va ser detingut per la
gendarmeria gal·la i lliurat a les autoritats franquistes–el mateix destí patí
son pare Rufino. Després d'un temps tancat a la
presó de Santander, on conegué
al poeta José Hierro, va ser desterrat a Lleó
(Castella, Espanya), on es guanyà
la vida amb un carret de llepolies. Posteriorment, i fins a la seva
jubilació,
visqué modestament regentant, amb el permís dels
veïns, una petita parada de
premsa instal·lada al portal d'un cèntric carrer
santanderí. El 18 de desembre
de 1960 signà a Santander, amb un nombrós grup
d'intel·lectuals, un document on
sol·licitaven al ministre d'Informació i Turisme
franquista, Gabriel
Arias-Salgado, la supressió de la prèvia censura
de llibres. Després de la mort
del dictador Francisco Franco, participà en la
reconstrucció de la CNT, on
milità fins a la seva mort. La seva tasca
poètica, que es materialitzà en el
llibre Versos en mi vida, va fer
que
es relacionés amb coneguts escriptors i
intel·lectuals de Cantàbria, sense oblidar
les seves col·laboracions en les premses local i confederal.
Dirigí la revista
mensual El Surco. Trobem textos
seus
en Adelante, El
Cantábrico, CNT del Norte,El Diario Montañés,Espoir, El
Luchador, Nueva Humanidad,La Región, El
Surco, etc. Sa companya, Angeles María del Prado
Romero Lara.
Urano Macho Castillo va morir el 12 de maig de 2009 a la
Residència de la
Tercera Edat de Torrelavega (Cantàbria, Espanya), lloc on
havia viscut els seusúltims anys, i fou incinerat dos dies després al
cementiri santanderí de
Ciriego.
Urano Macho Castillo (1912-2009)
***
![Vilfrido Masetti [Arxiu privat família Masetti]](http://www.estelnegre.org/documents/masettivilfrido/masettivilfrido01.jpg "Vilfrido Masetti [Arxiu privat família Masetti]")
- Vilfrido
Masetti: El 29 de maig de 1912 neix a Florència
(Toscana, Itàlia) l'anarquista
Vilfredo Massetti. Sos pares es deien Cafiero Masetti i Ida
Carnesciali. En
1939 va ser cridat a files i enviat a Albània, on
obtingué una llicència per a
conduir camions enquadrat en la Divisió Cuirassada«Centauro». De bell nou a
Liorna, el desembre de 1941 va fer de cap adjunt, equivalent al grau de
caporal, a l'Acadèmia Naval i a la nau-escola C.
Colombo de l'Armada. En 1942 va ser proposat per a un
encàrrec
del Partit Nacional Feixista (PNF), però sense afiliar-se al
Partit, que
finalment no reeixí. Quan l'armistici entre
Itàlia i les forces armades aliades
del 8 de setembre de 1943 es trobava a Venècia
(Vèneto, Itàlia) embarcat amb la
nau C. Colombo i
aconseguí fugir de
la seva captura per part de les tropes alemanyes refugiant-se a
Bríndisi (Pulla,
Itàlia), fins el 15 de febrer de 1945 quan
continuà realitzant el servei en
l'Armada del Sud. De bell nou a Liorna, al popular barri de San Jacopo,
on
sempre havia viscut amb sa família, entrà en
contacte amb la Federació
Anarquista (FA), alhora que continua treballant com a civil a
l'Acadèmia Naval
fent de cambrer fins als primers anys cinquanta. La seva primera
activitat
política després de l'Alliberament la
desenvolupà treballant per al servei de
transport organitzat i gestionat per la Federació Anarquista
de Liorna (FAL), portant
un jeep nord-americà posat a disposició de
l'anarquista Alfredo Marchetti,
garantint gratuïtament a la ciutadania, en absència
de transport públic, la
possibilitat d'arribar del centre de la ciutat al sanatori de Villa
Corridi
situat en un turó. També feia sortides
diàries a la seu de la FAL, al número 80
del carrer Ernesto Rossi; a més de Masetti, portaren el
vehicle Siro Del Nista
i Capperi. Entre 1946 i 1947 fou un dels fundadors, al barri de San
Jacopo de
Liorna, del grup anarquista federat «Gino Lucetti»,
del qual mantingué fins a
la seva mort la bandera roja i negra. També
assumí importants responsabilitats
en l'àmbit nacional, com ara tresorer del Comitè
Pro-Víctimes Polítiques,
participant en nombroses reunions sobretot a Ligúria. Cap el
1960 s'allunyà,
per raons de salut i per motius ineludibles, de la
militància política, sense
renegar de les conviccions llibertàries i mantenint
relacions d'amistat amb
destacats anarquistes, com ara els germans Virgilioi, Egisto i Adolfo
Antonelli
i Marina Giandolfi. En els últims anys de sa vida,
participà al seu barri, en
les activitats del Circolo «Attilio Di Sorco», de
l'Associazione Ricreativa e
Culturale Italiana (ARCI, Associació Recreativa i Cultural
Italina), del qual
va ser administrador. Vilfrido Masetti va morir el 31 de desembre de
1995 a
Liorna (Toscana, Itàlia).
---
