Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

[29/01] Míting per la «Mano Negra» - «Tiempos Nuevos» - «Vida» - Chumbawamba - Pauwels - Duval - Newman - Joyeux - Arco - Greer - Duvergé - Segundo Blanco - Sala

0
0
[29/01] Míting per la «Mano Negra» - «Tiempos Nuevos» -«Vida» - Chumbawamba - Pauwels - Duval - Newman - Joyeux - Arco - Greer - Duverge - Segundo Blanco - Sala

Anarcoefemèrides del 29 de gener

Esdeveniments

L'Hôtel des Sociétés Savantes

- Míting per la «Mano Negra»: El 29 de gener de 1903 té lloc a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París (França) un míting organitzat pel grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), amb el suport propagandístic de Le Temps Nouveaux i de Jean Grave, per protestar contra la permanència a la presó dels imputats en l'afer de la «Mano Negra» d'Andalusia (Espanya). Hi participaren L. Havet, professor del Col·legi de França; Paul Reclus, metge de l'hospital de París, germà d'Élie i d'Élisée Reclus; G. Géailles, professor de la Sorbona; Henriette Meyer; Georges Yvetot, secretari de la Federació de les Borses de Treball de França i de les Colònies; Jean Jaurès, diputat de Carmaux; Marcel Sembat, diputat de París; Francis de Pressensé, diputat de Roine, i s'hi llegí una carta d'Anatole France, que reflectia clarament la imatge d'una Espanya inquisitorial que es tenia arreu d'Europa, la qual s'anava repetint des dels inicis de la campanya de Montjuïc. L'acte, que comptà amb un bon nombre d'adhesions espanyoles i estrangeres, fou clos votant per aclamació una moció en què s'incitava el govern espanyol a revisar el procés. En aquest míting es recollí una certa quantitat de diners destinada a sufragar les despeses que ocasionava la campanya; el romanent fou enviat per mitjà de Soledad Gustavo als companys de la «Mano Negra» per afrontar materialment la seva sortida de la presó.

***

Capçalera de "Tiempos Nuevos"

- Surt Tiempos Nuevos: El 29 de gener de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua castellana dels anarquistes espanyols exiliats a França Tiempos Nuevos. Semanario de educación y de lucha. Dirigit per Valeriano Orobón Fernández des de la «Librairie Internationale», era continuació d'Iberión. El primer gerent en va ser Séverin Ferandel. Hi van col·laborar Llibert Callejas, Fontaura, Magriñà, Parra, M. Pérez, Vidiella, Gibanel, Martel, José Martín, entre d'altres. Durant la direcció de Manuel Pérez les col·laboracions internacionals foren traduïdes per Pedro Orobón Fernández. Sortiran almenys 94 números fins al 1927.

***

Cartell publicitari de "Vida" realitzat per Vicent Ballester Marco

- Surt Vida: El 29 de gener de 1938 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida. Portavoz de la Federación Regional de Campesinos de Levante. CNT-AIT. S'imprimia al Sindicat de la Indústria Gràfica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En sortiren 42 números, l'últim el 16 de febrer de 1939, amb el triomf feixista. A València ja s'havien publicat altres publicacions amb la mateixa capçalera.

***

Portada del disc de Chumbawamba i Noam Chomsky

- Acció de Chumbawamba: El 29 de gener de 2002 el grup musical britànic anarquista Chumbawamba ven, per a un anunci publicitari enfocat a executius, la sintonia de la seva cançó Pass it Along al gegant de la indústria automobilística General Motors per 70.000 dòlars i lliura aquests diners a grups llibertaris i d'activistes antiglobalització (IndyMedia, CorpWatch, etc.) per realitzar campanyes contra aquesta multinacional i la globalització empresarial en general.

Anarcoefemèrides

Naixements

Fitxa policíaca d'Amédée Pauwels (1891)

- Amédée Pauwels:El 29 de gener de 1864 neix a Bèlgica l'anarquista il·legalista Amédée Pauwels, més conegut com Étienne Rabardy. Blanquer de professió, va ser amic de Paul Reclus, a qui arrossegarà a la fàbrica de sosa de la vall de Meurthe, a Varangeville (Lorena, França), on compartirà habitació amb l'anarquistaÉlisée-Joseph Bastard. Després va instal·lar-se a Saint-Denis, suburbi al nord de París, on els anarquistes eren força actius. Arran dels enfrontaments del Primer de Maig de 1891 a Clichy, va ser expulsat del territori, però va retornar a França per cometre atemptats. El 15 de març de 1894 va morir a resultes de l'explosió anticipada de la bomba que portava i que tenia intenció de deixar a l'església de la Madeleine de París. Dos atemptats que es van realitzar el 20 de febrer de 1894, dies després de l'execució d'Auguste Vaillant i les batudes policíaques del 17 de febrer, també li són atribuïdes. Totes les bombes que va col·locar, fins i tot la que acabà amb la seva vida, van ser fabricades per altra anarquista il·legalista famós,Émile Henry.

Amédée Pauwels (1864-1894)

***

Jean Duval

- Jean Duval: El 29 de gener de 1891 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'activista anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Fill d'un daurador sobre fusta amb pocs recursos i d'una mare que finà després de surar sis infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en un orfenat. Alguns anys després, son pare, casat de bell nou, reprengué els fills. Quan tenia 14 anys abandonà la llar i trobà una feina rentaplats en un cafè, però pel simple fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i fou enviat a un correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia 19 sortí sota la garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com que no hi trobava feina, i amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional, s'allistà per cinc anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores, desertà ben aviat. Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos de presó que purgà a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure després de complir la pena, fou novament enviat a un nou regiment, però desertà immediatament. Instal·lat a París, on va fer feina a obres de construcció, entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de la Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a Abbeville, decidí venjar-se i comprà un revòlver i disparà contra el capità i l'ajudant responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la cama pels gendarmes que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només ferit, fou hospitalitzat un temps abans de ser internat a la presó de Chambéry. Durant el procés el procurador demanà la pena de mort, però finalment fou condemnant a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana Francesa), hi restà 10 anys i després de nombroses temptatives d'evasió, en 1923 aconseguí fugir i passar al Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset, aconseguí instal·lar-se a Brussel·les (Bèlgica), on va treballar com a cambrer en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En 1936 fou denunciat per un antic conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de fons i condemnat per «ús de documentació i passaport falsos» i extradit a França. L'Audiència de Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia portat a Bèlgica, l'envià a la presó especial de Fontevrault (Maison Centrale de Fontevrault), ja que mentrestant la colònia penitenciària de Caiena havia estat suprimida. El setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas Faucier, reclòs per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de l'Alliberament, Faucier, que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943, emprengué una campan.ya que va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. Durant els anys seixanta, Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra situació econòmica. En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs. En els anys setanta fou admès a la residència d'ancians de «La Libre Pensée», a prop d'Angers. Jean Duval es va penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 a la residència d'Angers (País del Loira, França) després de deixar una nota de comiat als seus amics.

***

Barnett Newman fotografiat per Aaron Siskind (ca. 1935)

- Barnett Newman: El 29 de gener de 1905 neix a Lower East Side (Manhattan, Nova York, Nova York, EUA) el pintor, escultor, crític artístic i intel·lectual anarquista Barnett Baruch Newman (Barney), un dels màxims representants de l'expressionisme abstracte i del color-field painting. Havia nascut en una família de jueus polonesos immigrants i sos pares es deien Abraham i Anna. Va fer els estudis primaris i secundaris a Manhattan i al Bronx i sempre assistí a les escoles hebrees. Entre 1923 i 1927 aprengué dibuix amb Duncan Smith a l'Art Students League, on va fer una gran amistat amb Adolph Gottlieb. Després estudià filosofia amb Scott Buchanan i Morris Raphael Cohen al City College of New York (CCNY), sense obtenir bones qualificacions, i treballà a la fàbrica de roba masculina propietat de son pare que intentà fer surar arran de la crisi de 1929. A partir dels anys trenta començà a pintar quadres d'estil expressionista, però finalment destruí tota l'obra d'aquesta època. En 1931 intentà fer-se professor artístic en el sistema escolar públic de Nova York, però no aprovà l'examen i restà com a professor substitut; l'any següent entrà com a professor d'apreciació artística a la Grover Clevelant High School de Ridgewood a Queens. En 1933 publicà el manifest On the Need for Political Action by Men of Culture (Sobre la necessitat de l'acció política dels homes de la cultura), que reivindica una educació mésàmplia, un major èmfasi en les arts i oficis i el foment de la vida cultural, i amb Alexander Borodulin i aquest programa es presentaren com a candidats a l'alcaldia de Nova York sota el lema«Vota't a tu mateix». En 1935 es va fer gerent una companyia de teatre jiddisch d'esquerra i aprengué aquesta llengua per poder llegir les importants publicacions anarquistes que s'editaven en judeoalemany. En aquesta època col·laborà en la revista The Answer. America's Civil Service Magazine (La Resposta. Revista del Servei Civil Americà) amb una columna de crítica literària, on recomanà obres de Baruch Spinoza, Plató i Piotr Kropotkin, i condemnà les de Hegel, Marx i Lenin. El 30 de juny de 1936 es casà amb Annalee Greenhouse, que havia conegut dos anys abans, i durant el seu viatge de noces a Concord (Massachusetts) visità l'estany de Walden i les cases d'Henry David Thoreau, Ralph Waldo Emerson i Nathaniel Hawthorne, tres dels seus mestres intel·lectuals. Després treballà com a escriptor i crític artístic, redactant prefacis per a catàlegs d'exposicions, fent crítiques per a revistes especialitzades i muntant exposicions. El gener de 1942, arran de l'entrada dels EUA en la II Guerra Mundial, malgrat haver estat incapacitat del servei militar per raons físiques, es declarà objector de consciència. A finals dels anys quaranta començà a exposar obres de tipus surrealista a la Galeria Betty Parsons i a poc a poc es va anar deslligant de les influències contemporànies. En 1948 realitzà la seva primera exposició individual. En aquests anys es relacionà força amb la bohèmia artística novaiorquesa (Studio 35, Uptown Group, etc.). Encara que la seva obra sembla purament abstracta, es va veure fortament influenciada per les seves arrels jueves místiques i espirituals. Les seves obres es caracteritzen per senzilles composicions pictòriques (olis i, posteriorment, acrílics) en les quals una àmpliaàrea de color és tallada per una o dues fines línies verticals (zips, cremalleres). Les escultures que realitzà són gairebé zips tridimensionals. També realitzà litografies i aiguaforts. Entre els seus escrits teòrics més importants, que publicà en els periòdics La Revista Belga, Tiger's Eye i Partisan Review, destaquen The plasmic image (1945), The first man was an artist (1947), The sublime is now (1948) i Feeling is all (1952). En 1968 va escriure l'assaig «The true revolution is anarchist!» (La vertadera revolució és anarquista!), que serví de pròleg per a la nova edició que Horizon Press va fer de les Memoirs of a revolutionist de Kropotkin. Barnet Newman va morir el 4 de juliol de 1970 d'un atac de cor a Nova York (Nova York, EUA). En 1979 la seva esposa Annalee Newman creà la Barnett Newman Foundation a Nova York. Barnett Newman durant tota la seva vida es definí com a anarquista i reivindicà una forma de vida no jeràrquica i antiautoritària.

***

Maurice Joyeux

- Maurice Joyeux:El 29 de gener de 1910 neix al X Districte de París (França), en una família obrera relativament benestant, el destacat intel·lectual i militant anarquista Maurice Alexis Joyeux, també conegut com Liron. Son pare, militant socialista, era venedor en un magatzem de mobiliari i secretari del diputat de Levallois, Jean Bon, i sa mare feia de tintorera, però també de secretària de Cochon, el fundador de la Federació de Llogaters. Son pare morirà a la batalla del Marne i sa mare, Rosine, es tornarà a casar amb Alfred Liron, també militant socialista i maçó, que introduirà Maurice en el moviment obrer. Quan tenia 14 anys sa família va deixar Levallois-Perret, a prop de París, on vivia, i es va instal·lar a Deauville (Baixa Normandia), on va començar a fer d'aprenent de serraller; serà la seva primera experiència en el món laboral i també en la revolta: va trencar una costella al seu patró que volia atupar-li i va ser condemnat a una multa de 1.000 francs. Després de passar per Brest i Rouen, va tornar a París, i des d'aquell moment va decidir no dependre mai de ningú. Amb 17 anys, arran una manifestació contra la condemna a mort de Sacco i Vanzetti, el 23 d'agost de 1927, coneixerà el moviment llibertari i s'afilià al Sindicat de Serrallers de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1928, per acabar més aviat les obligacions militars, es va presentar voluntari per fer 18 mesos, i al Marroc la seva revolta contra el fet imbècil i absurd de pagar la patenta a l'Exèrcit el portarà a la presó on passarà tres anys i serà jutjat dues vegades en Consell de guerra. En 1932, arran de la crisis econòmica, va conèixer l'atur i els albergs i les sopes de beneficència, i va participar en el Comitè dels Aturats, del qual arribarà a ser secretari. En 1933 entrà a formar part del Grup Anarquista del XVII Districte de París. El 16 de febrer de 1933, en una acció solidària amb els immigrants polonesos del Comitè dels Aturats, consistent en l'atac al Consolat polonès a Levallois-Perret, va ser detingut. Tancat a la presó de la Santé, el 12 d'abril d'aquell any fou jutjat al XIII Jutjat Correccional, on fou condemnat a tres mesos de presó i a 25 francs de multa per «trencament de tanca, violació de domicili i vagabundejaria», que purgà a la presó de Fresnes. En sortir de la presó el maig, s'adherí al Socors Roig Internacional (SRI) i al Comitè de Lluita contra la Guerra. Com a membre de la CGTU, va participar en el Congrés Antifeixista de Pleyel en 1933 i en el de Huygens en 1934. En 1935 es va adherit a la Unió Anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per violència contra els agents. En 1936 va participar en les ocupacions de fàbriques i en el Front Revolucionari. Les seves idees sobre l'anarquisme i l'anarcosindicalisme les va desenvolupar en el llibre Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972). El 9 de setembre de 1937 fou condemnat a 15 dies de presó per mendicitat i en sortir fou«hospitalitzat» a Nanterre. Insubmís a la guerra, va ser detingut en 1940 per no respondre la seva crida de mobilització i va ser condemnat pel Tribunal Militar de Lió el 23 de gener de 1942 a tres anys de presó. Tancat a la fortalesa de Montluc (Lió), va evadir-se després d'haver fomentat un motí en 1941 --aquest episodi l'explicarà en el seu llibre Mutinerieà Montluc (1971)--; novament detingut, serà condemnat a 20 anys de presó, però finalment serà alliberat en 1944. Durant tota sa vida, Joyeux va sumar 10 anys de presó, i durant aquests anys de tancament va poder descobrir Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Reclus, etc., coneixements que va completar amb la literatura popular i social (Hugo, Zola, London, etc.). A partir de l'Alliberament va participar en la construcció de la Federació Anarquista, assistint al Congrés Llibertari de juliol de 1945, i en l'edició de Le Libertaire, amb Vincey, els germans Lapeyre i una militant que esdevindrà sa companya, Suzy Chevet. Fou membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista (FA) i participà en gires de conferències. En 1947 va començar a militar en la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO), acabada de crear, defensant les idees anarcosindicalistes i el concepte de«vaga gestionària». Entre el 21 d'agost de 1947 i el 5 d'agost de 1949 assumirà la gerència de Le Libertaire. Per un article publicat el 3 d'abril de 1947 en aquest periòdic titulat «Préparation militaire», fou condemnat pel XVII Jutjat Correccional el 17 de febrer de 1948 a 5.000 francs de multa. El 4 de novembre de 1950 també fou condemnat per «apologia de l'assassinat» arran de la publicació el 17 de febrer d'aquell any d'un article en Le Libertaire a 40.000 francs de multa. El desembre de 1950 perdé ells càrrecs de responsabilitat en la FA i en Le Libertaire arran de dissensions més personals que ideològiques. Cap al 1952 va obrir una llibreria anarquista al barri de Montmartre de París, «Le Château des brouillards» («El castell de les boires»), que es va veure obligar a vendre el juny de 1958. Juntament amb altres militants (Aristide i Paul Lapeyre, Fayolle, Arru, Vincey, etc.), fou exclòs de la FA després del Congrés de Bordeus, celebrat entre el 31 de maig i el 2 de juny de 1952, per oposar-se a la política del seu secretari general Georges Fontenis. El desembre de 1953 es va produir l'escissió en el moviment anarquista francès quan Fontenis va crear el grup secret «Organisation Pensée Bataille» (OPB) dins de la Federació Anarquista, provocant el sorgiment de noves organitzacions, com la Federació Comunista Llibertària (FCL); però Joyeux, arran del Congrés de la FA de Vichy celebrar entre el 19 i el 21 de maig de 1956, va reconstruir la Federació Anarquista al voltant del nou periòdic Le Monde Libertaire, setmanari que encara es publica, i de la seva llibreria, tot atiat per clima suscitat pel Maig del 68. A principis de la dècada dels seixanta entrà en l'Associació per l'Estudi i la Difusió de les Filosofies Racionalistes, constituïda per evitar que elements favorables a una organització autoritària prenguessin el control de la FA. Hostil amb la guerra d'Algèria com altres anarquistes, el febrer de 1961 publicà en el Bulletin Intérieur de la Fédération Anarchiste una declaració contra el nou nacionalisme algerià i el Front d'Alliberament Nacional algerià. En 1967 va publicar L'hydre de Lerne, on explica la història de la Federació Anarquista i manifesta el seu antimarxisme, que evitarà a tota costa la introducció de desviacions esquerranes i neomarxistes (marxisme llibertari). En 1968, amb sa companya Suzy Chevet i el«Grup Louise Michel», va crear la revista trimestral d'expressió cultural llibertària La Rue; en aquest mateix any va participar en el Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de Carrara (Itàlia). El setembre de 1981 va ser el primer convidat de Radio Libertaire, radio lliure de la Federació Anarquista a París i que encara emet. Fou íntim amic de d'André Breton, d'Albert Camus, de Jean Cassou, de Georges Brassens i de Léo Ferré, entre molts d'altres companys. A més de dos llibres de memòries, Souvenirs d'un anarchiste (1910-1944) (1986) i Sous les plis du drapeau noir (1988),és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara Le consulat polonais(1957), Le dénonciateur (1968),L'anarchie et la société moderne.Précis sur une structure de la pensée et de l'action révolutionnaires et anarchistes (1969), L'anarchie et la révolte de la jeunesse: une hérésie politique dans la société contemporaine(1970), Mutinerieà Montluc (1971), Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972), Les anarchistes et la guerre en Palestine (1974), L'écologie (1975), Bakounine en France (1976), Crise... Riposte! (1976),L'anarchie et la société contemporaine:une hérésie nécessaire?(1977), Karl Marx, le ténia du socialisme!(1983), Ce que je crois!: réflexions sur l'anarchie (1984), Histoire du journal de l'organisation des anarchistes: du «Libertaire» au«Monde libertaire» (1984), Albert Camus ou la révolte et la mesure (1984), entre d'altres. Va ser íntim amic d'André Breton, d'Albert Camus, de Georges Brassens i de Léo Ferré. En 1984 J. Lamant va realitzar un documental, Foi d'Anar: Maurice Joyeux, on l'entrevista sobre sa vida. Maurice Joyeux va morir el 8 de desembre de 1991 a París (França). En 1998 es va crear a París el «Grup Maurice-Joyeux» de la Federació Anarquista en la seva memòria. Roland Bosdeveix va publicar en 2005 una biografia, Maurice Joyeux, editada per Les Editions du Monde Libertaire.

***

Cartell propagandístic de la "Columna de Ferro" realitzat per Bauset

- Francisco del Arco Marcos: El 29 de gener de 1916 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Francisco del Arco Marcos. Quan era infant emigrà a València i durant l'adolescència s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop d'Estat feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la Columna de Ferro. Després de la militarització marxà a Madrid on va fer serveis militars amb motocicleta i fou agent d'enllaç confederal. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Barcarès. Més tard va ser enquadrat en la 28 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). El juny de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i deportat al camp de concentració de Mauthausen. Aconseguí sobreviure i un cop lliure en 1945 s'instal·là a Ivry on milità en la Federació Local de la CNT. Francisco del Arco Marcos va morir el 19 de març de 1973 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Germaine Greer

- Germaine Greer: El 29 de gener de 1939 neix a Melbourne (Victòria, Austràlia) la intel·lectual i escriptora anarcofeminista Germaine Greer. Son pare fou un dels principals executius d'assegurances australians, que havia estat comandant de la Royal Australian Air Force (RAAF, Reial Força Aèria Australiana) durant la II Guerra Mundial. Després d'estudiar secundària al selecte col·legi catòlic irlandès per a senyoretes Star of the Sea Collage, a Gardenvale (Melbourne), guanyà en 1956 una beca i es matriculà a la Universitat de Melbourne. En 1959 es va graduar en llengües i literatures anglesa i francesa. Instal·lada a Sydney, va participar activament en les activitats del Sydney Push, grup d'intel·lectuals anarquistes partidaris del sexe lliure al marge de matrimonis i de famílies, i dels Sydney Libertarians (Llibertaris de Sydney). En 1963 es doctorà amb una tesi sobre Lord Byron (The Development of Byron's Satiric Mode). En 1964 guanyà una beca de la Commonwealth que li permeté estudiar a la Universitat de Cambridge (Anglaterra), on escandalitzà per les seves opinions feministes i sobre la revolució sexual. A Londres va viure la bohèmia underground i formà part d'un grup de teatre estudiantil (Cambridge Footlights). Sota el pseudònim de Dr. G. escrigué articles, considerats pornogràfics per la societat benpensant, en la revista contracultural OZ i, amb el deRose Blight, en la satírica Private Eye. En aquesta època també dirigí la revista Suck d'Amsterdam. En 1968 es doctorà en filosofia amb un assaig sobre les primeres comèdies de Shakespeare i començà a fer classes d'anglès a la Universitat de Warwick (Coventry). Aquest mateix any, a Londres, es casà amb el periodista australià Paul du Feu, però el matrimoni només durà tres setmanes i acabà en divorci en 1973. En 1968, també, viatjà a Catalunya amb el llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya com a guia buscant les empremtes dels vells anarquistes, però la decepció fou absoluta, ja que només trobà «jous i fletxes». En 1970, després de l'èxit del seu llibre The famale eunuch --que ha estat traduït a 12 idiomes--, decidí abandonar la Universitat de Warwick i recórrer el món promocionant la seva obra. Amb Kenny Everett i Jonathan Routh presentà en Granada Television el programa Nice Time. Més tard s'instal·là a Itàlia i col·laborà en The Sunday Times. Després viatjà per Àfrica i perÀsia i a Bangladesh ajudà les dones violades durant el conflicte amb Pakistan. En 1972, durant una gira per Nova Zelanda, fou detinguda per fer servir expressions«ordinàries», fet que provoca un gran moviment de suport. Durant els anys setanta es dedicà a l'estudi de la història de l'art i en 1979 publicà The obstacle race: The fortunes of women painters and their work. També en 1979 va fer classes a la Universitat de Tulsa (Oklahoma) i fou la directora del Center of the Study of Women's Literature; entre 1981 i 1982 fundà el periòdic acadèmic Tulsa Studies in Women's Literature. En 1989 tornà a fer classes al Newnham Collage de Cambridge, però en 1996 dimití per una campanya contrària a la seva col·lega transsexual Rachel Padman. El 23 d'abril de 2000 fou segrestada a casa seva per Karen Burke, estudiant de la Universitat de Bath amb les facultats mentals pertorbades. Actualment està jubilada, però conserva el seu lloc com a professora emèrita del Departament d'Anglès i de Literatura Comparada de la Universitat de Warwick. El setembre de 2008 participà en el«Hay Festival Segovia» on parlà sobre la seva educació anarquista i la importància que tingué la Revolució espanyola per a ella. Ha escrit sobre les pròpies experiències respecte el lesbianisme, la violació, l'avortament, la infertilitat i el fracàs matrimonial. En diversos llibres manté la tesi que la família tradicional, nuclear, urbana i consumista reprimeix la sexualitat femenina i la converteix en un eunuc. Reivindica una sexualitat desinhibida i sense prejudicis.És autora de Sex and destiny: The politics of human fertility (1984), Shakespeare (1986), The madwoman's underclothes: Essays and occasional writings (1986),Daddy, we hardly knew you (1989),The change: Women, aging and the menopause (1993), The whole woman (1999), One hundred poems by women (2001),Shakespeare: A very short introduction (2002),The beautiful boy (2003), Whitefella jump up: The shortest way to nationhood (2004), entre d'altres.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Gérard Duvergé

- Gérard Duvergé: El 29 de gener de 1944 mor a Agen (Aquitània, Occitània) el mestre llibertari, militant anarquista i resistent antifeixista Gérard Duvergé, també anomenat Fred Durtain i Chevalier. Havia nascut el 15 de juny de 1896 a Montsegur (País d'Olmes, Occitània). Fill d'un gerdarme, es va allistar durant la Gran Guerra, i després va esdevenir mestre. En 1935 va descobrir l'anarquisme i va començar a col·laborar en la premsa llibertària sota el pseudònim de Fred Durtain (Le Libertaire, L'Espagne Antifasciste, La Révolte, Terre Libre, etc.). En 1936 va militar en el grup anarquista d'Agen i també va participar en les activitats de la«Libre Pensée» i de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. Dins en marc de la Federació de Obres Laiques, va organitzar amb sa companya Henriette càmpings de joves per incitar els adolescents a estimar la natura --Còrsega (1937, Marroc (1938), Tunísia (1939), Martigues (1941), Izaourt (1942) i Montbazillac (1943). En 1939, quan els refugiats de l'Espanya republicana omplen els camps de concentració del sud de França, la parella Duvergé n'albergarà a casa seva. En col·laboració amb Aristide Lapeyre, va muntar una escola llibertària («L'Envol»), a Feugarolles, a prop d'Agen, a l'estil de «La Ruche» de Sébastien Faure, per al nou curs sota la direcció de Vergel, refugiat espanyol i antic professor d'una escola ferreriana; però la guerra va esclatar i no va poder-se inaugurar, malgrat que tot estigués enllestit. Va acabar mobilitzar a Alsàcia. Separat de l'ensenyament en 1940 i restituït en 1942, va formar part dels grups«Libération» i dels«Francs-Tireurs et Partisans» (FTP) de la resistència antifeixista. En 1942 va adherir-se al Partit Comunista Francès, més com a mesura d'eficàcia per a la lluita clandestina que per adhesió ideològica al comunisme. En 1943 va prendre part en el Moviment Unit de la Resistència (MUR) a Lot i Garona. Detingut per la policia alemanya, va ser alliberat; però el 28 de gener de 1944 va ser detingut per segona vegada i va morir l'endemà, sense haver parlat, arran de les tortures infligides per la Gestapo a la presó d'Agen. Gérard Duvergé va ser enterrat el 2 de febrer de 1944 a Agen. En 1999 Bernard Lareynie li va dedicar una biografia: L'instituteur, le campeur, le résistant. Gérard Duvergé, le libertaire. Un carrer d'Agen porta el seu nom.

***

Segundo Blanco González (1938)

- Segundo Blanco González: El 29 de gener de 1957 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarcosindicalista Segundo Blanco González. Havia nascut el 10 de novembre de 1899 a Gijón (Astúries, Espanya). Després dels primers estudis, entre 1914 i 1918 assistí a les reunions de les agrupacions llibertàries de Gijón i començà a treballar a les drassanes navals d'aquesta ciutat, conegudes popularment com El Dique, al costat de José María Martínez Sánchez. En aquesta època milità en el Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón. El setembre de 1920 assistí al Congrés Sindicalista celebrat a Oviedo. Per mor del boicot de la patronal, a partir de 1921 va començar a fer feina en la construcció, primer com a paleta i després com a mestre aparellador, ofici que mantindrà fins l'esclat de la guerra i que alternà amb estudis nocturns de magisteri. En 1921 va ser detingut a Gijón acusat d'intervenir en un atemptat contra un patró. El 18 de novembre de 1922 parlà un míting al «Centro La Justicia» de La Felguera amb Àngel Pestaña, on es criticà la dictadura soviètica. En 1923 va ser novament detingut acusat d'intervenir en la mort d'un socialista, però fou alliberat poc després. En aquesta època destacà com a organitzador sindical i assistí a diversos comicis, com ara el Congrés de la Regional Nord de la CNT d'abril de 1923, el Congrés de Gijón de juny i el Congrés d'Astúries de setembre d'aquell mateix any. Amb Avelino González Mallada, el 24 de setembre de 1925 representà la CNT en el I Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal celebrat a Santarém. En 1926 encapçalà el Comitè Nacional clandestí de la CNT establert a Gijón i la nit del 24 de juny de 1926 participà activament en l'anomenada«Sanjuanada», aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera. El desembre d'aquest any va se detingut implicat en l'anomenat«Complot del Puente de Vallecas»; torturat pel capità de la Guàrdia Civil de Gijón Lisardo Doval y Bravo, denuncià aquests fets públicament i fou traslladat a Madrid. Després de 18 mesos de presó fou alliberat. En 1928 ajudà força el rellançament confederal a Gijón i a finals de la dictadura de Primo de Rivera encapçalà el Comitè Regional de la CNT d'Astúries. Entre 1929 i 1931 frenà els intents comunistes de controlar la CNT asturiana. El 18 de març de 1931 parlà, amb Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán, Mariano Merediz i Eduardo Barriobero, en un míting pro presos celebrat a la Casa del Poble de Gijón. El 5 d'abril de 1931, en una manifestació de més de 12.000 persones que exigien l'amnistia, parlà des de l'Ajuntament de la localitat i llegí el manifest. Ja enèpoca republicana, assistí al Congrés de la CNT de 1931 en representació dels sindicats de la Construcció i d'Obrers de la Pisa de Gijón, de la Construcció d'Oviedo i de Villaviciosa, i pel Comitè Regional d'Astúries. En aquest 1931 fou redactor del periòdic Solidaridad. El setembre de 1931, com a secretari del Comitè Regional asturià --càrrec que mantindrà fins al febrer de 1932--, assistí al Ple Regional, on atacà durament les maniobres comunistes. A començaments de desembre de 1931 va ser detingut governativament, amb Baldomero del Val i Antonio Reinada, com a membre del Comitè de la Vaga General de Gijón, i tancat a la presó de Coto. El 18 de novembre de 1932 va ser jutjat a Oviedo, amb altres companys, del delicte de sedició pels fets esdevinguts el 4 d'abril d'aquell any en una vaga que degenerà en enfrontaments contra la Guàrdia Civil i en la qual resultaren mortes dues persones i set de ferides, judici del qual resultaren absolts tots els encausats. El setembre de 1932 assistí al Congrés Regional confederal en representació de la Federació Local de Sindicats de Gijón i del Sindicat de la Construcció. En aquest 1932 destacà durant la vaga de La Felguera i per això fou empresonat. També en 1932 va fer una conferència a Saragossa. El 22 d'octubre de 1933 va parlar, amb Melchor Rodríguez i José María Martínez, en un míting pro amnistia a Gijón. El desembre de 1933 va ser detingut amb altres companys del comitè de la CNT de Gijón (Ramón Álvarez Palomo, Antonio Raigada, Horacio Argüelles, Avelino Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes Díaz), tancat i multat amb 20.000 pessetes. Pres governatiu amb altres companys, el 26 de febrer de 1934 va ser alliberat després de set dies de vaga de fam. En 1934 fou membre de la Comissió de l'Aliança entre la CNT i la Unió General dels Treballadors (UGT) d'Astúries, però rebutjar encapçalar-la --en aquestaèpoca era membre del grup«Solidaridad» (Avelino González Mallada, Avelino Martínez Madrera, RamónÁlvarez Palomo, etc.), adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquest 1934 dirigí el periòdic Solidaridad Obrera de Gijón. Arran dels fets revolucionaris asturians d'octubre de 1934 va ser detingut al seu domicili, ja que es trobava malalt, i fou empresonat. Durant aquests anys republicans destacà com orador en mítings i conferències i va treballà com a inspector de la Caixa de Jubilacions i Subsidis del Ram de la Construcció. Dies després de l'aixecament feixista, el 21 de juliol de 1936 presidí el Comitè de Guerra, instal·lat a la caserna d'El Llano (Fàbrica d'Orueta), de Gijón i el novembre d'aquell any va ser nomenat regidor d'aquesta ciutat. En aquesta època exercí de mestre nacional. A finals de 1936 se li lliurà la cartera d'Indústria en el Consell d'Astúries i Lleó i també formà part de la Comissió de Guerra del Consell Interprovincial d'Astúries i Lleó. Quan Gijón caigué a mans feixistes (20 d'octubre de 1937), fou nomenat vicepresident primer del Consell Sobirà d'Astúries i Lleó. Després representà la CNT asturiana com a secretari de Defensa en el Comitè Nacional confederal establert a València, en substitució d'Avelino González Entrialgo. El març de 1938 assistí com a tal al Ple de Regionals de la CNT. El 5 d'abril de 1938 va ser nomenat ministre d'Instrucció Pública i Sanitat pel president de la II República espanyola Juan Negrín, càrrec que exercí fins el final de la guerra. En aquesta funció rebé el suport d'Horacio Martínez Prieto, Manuel Alconchel, RamónÁlvarez Palomo, Esther Antic i Joan Puíg Elías. Les seves actuacions van ser discutides per diversos sectors que apuntaren que es convertí en un aferrissat seguidor de Negrín. El 7 de setembre de 1938 aprovà el decret de creació del Consell Superior de Cultura de la República, amb la finalitat d'unificar, enfortir i orientar les diverses manifestacions culturals, i s'encarregà de traslladar les colònies infantils catalanes a França. Amb el triomf franquista s'exilià a França i visqué a Orleans. En 1942 s'exilià a Mèxic --arribà el 12 de juny de 1942 a bord del Guinea al port de Veracruz--, on presidí aquell mateix any el Bloc Democràtic Asturià (BDA). Alineat en la fracció política del moviment llibertari i defensor de la unitat d'acció amb els partits polítics, fou expulsat de la CNT. Trobem articles seus en Acción Social Obrera,Mi Revista, Solidaridad i Solidaridad Obrera. El seu arxiu de quan fou ministre es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Segundo Blanco González (1899-1957)

***

Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per la XI Divisió de Cuirassats dels EUA

- Francisco Sala Tolo: El 29 de gener de 1975 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el militant anarquista i resistent antifeixista Francisco Sala Tolo. Havia nascut el 28 d'octubre de 1903 a Bonansa (Ribagorça, Franja de Ponent). De molt jove emigrà a França i, d'antuvi, va fer feina de pagès a l'Aude, abans d'establir-se com a paleta a Perpinyà. A la capital del Rosselló fundà l'Associació Mutualista «Centro Español», de la qual fou secretari. Durant la guerra civil fou membre del Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana i s'ocupà especialment dels infants evacuats, transformant el «Centro Español» en una colònia infantil. A partir de la Retirada, participà activament en el suport i en l'acollida dels refugiats. Durant l'ocupació nazi formà part de la resistència enquadrat en la «Xarxa Pat O'Leary», al costat de Francisco Ponzán Vidal. Detingut pels alemanys, fou enviat amb un comboi de 1.488 deportats que sortí el 6 d'abril de 1944 de Compiègne cap al camp de concentració de Mauthausen, arribant-hi dos dies després. Després d'Alliberament, fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) de Perpinyà, de la qual fou nomenat secretari. Com a militant del moviment llibertari espanyol en l'Exili, ajudà els companys a entrar a l'interior per integrar-se a la guerrilla i a la resistència.

 Escriu-nos

Actualització: 29-01-14


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

Latest Images