Anarcoefemèrides del 27 de maig
Esdeveniments
Ernest Pichio: Le triomphe de l'ordre (1877)
- Setè dia de la Setmana Sagnant: El 27 de maig de 1871 a París (França) les tropes de Versalles ocupen els barris del Trône (avui de la Nation) i de Charonne. Pel migdia, ataquen Belleville des de tots els fronts. A les 16 hores, el cementiri de Père-Lachaise és atacat per les tropes de Versalles; els federats hi tenen establertes dues bateries: una davant de la tomba del duc de Morny i l'altra als d'alta piràmide dreçada sobre la tomba de Félix de Beaujour. Els federats, que no han tingut temps o la previsió de fortificar el mur del recinte, repel·leixen els de Versalles durant dues hores, però comencen a tenir mancança de municions. Mentrestant, l'artilleria de Versalles entra en acció: obre bretxes i abat la gran porta, que servia de barricada. L'últim combat es desencadena cos a cos, amb arma blanca, entre les tombes de Nodier i de Souvestre, sota els ulls de Balzac esculpit per David d'Angers. 147 presoners són afusellats contra el mur i, durant els dies posteriors, milers d'altres communards morts als carrers durant els combats seran enterrats als seus peus en una fossa comuna. En memòria seva, aquest indret portarà el nom de «Mur dels Federats» i des del 1880 serà lloc de commemoració anual. Durant tota la nit, els artillers de Versalles, sota les ordres directes de Mac-Mahon, no cessaran de llançar bombes incendiàries sobre Belleville.
***
Portada
del primer número de Conquista do Bem
- Surt Conquista do Bem: El 27 de maig de
1894
surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer
número del setmanari Conquista do
Bem. Anarquista (Conquista
del Bé. Anarquista). Partidària de la«propaganda pel fet», fou la primera
publicació llibertària que s'edità en
aquesta ciutat. Va ser dirigida per
António José da Costa i hi trobem articles de
Paul Lafargue, Jean Grave,
Marnix, Octave Mirbeau, Alberto d'Oliveira, Ravachol i F. Soares, entre
d'altres. Els redactors van ser processats i per decisió
judicial prohibida;
per aquest motiu només van sortir quatre números,
l'últim el 29 de juny de
1894, que publicà un «Manifest» del Grup
Anarquista de Coïmbra on denunciava la
seva persecució i repressió.
***
Anagrama de l'AIT
- III Congrés de l'AIT:Entre el 27 i el 30 de maig de 1928 se celebra a Lieja (Valònia, Bèlgica) el III Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi assistiren representants de 14 països: Alemanya --Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD)--, Argentina --Federació Obrera Regional Argentina (FORA), Bèlgica, Espanya --Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili--, França --Confédération Générale du Travail Syndicaliste Révolutionnaire (CGTSR)--, Holanda Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV)--, Itàlia --Unione Sindacale Italiana (USI)--, Mèxic --Confederación General del Trabajo (CGT)--, Portugal --Confederação Geral do Trabalho (CGT)-- i Uruguai --Federación Obrera Regional Uruguaya (FORU)--, etc. Formaven part del Secretariat de l'AIT Rudolf Rocker, Diego Abad de Santillán, Alexander Schapiro, Augustin Souchy, Lansik, Albert Jensen i Armando Borghi. El Congrés s'obrí amb un record als caiguts en la lluita per la llibertat i amb una referència sobre el cas de l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky, que portava 18 anys tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Argentina). En aquest congrés es tractà el tema de la guerra i de l'antimilitarisme, els fons de socors internacionals i la jornada de sis hores. També es palesà la dificultat que per al sindicalisme revolucionari significava el sorgiment a Europa de tendències totalitàries (feixisme i comunisme). El Congrés es tancà al crit de «Visca la Revolució Social mundial!».
***
Portada
del fullet de la conferència
- Conferència de
Juan López: El 27 de maig de 1937 se celebra al
Gran Teatre de València
(València, País Valencià) la
conferència de l'exeministre anarcosindicalista
Juan López Sánchez «6 meses en el
Ministerio de Comercio». Aquesta conferència,
organitzada pel Comitè Nacional de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
s'havia de celebrar el 23 de maig, però finalment va ser
suspesa i es realitzà
quatre dies després. L'objectiu era explicar la
gestió realitzada al capdavant
del Ministeri de Comerç del seu responsable, el ministre de
la CNT Juan López
Sánchez en el Govern republicà presidit per
Francisco Largo Caballero, després
de dimitir del seu càrrec arran dels «Fets de
Maig» d'aquell any. La
conferència formava part d'un cicle de quatre en les quals
els altres ministres
confederals, Frederica Montseny Mañé, Joan
García Oliver i Joan Peiró Belis,
havien de donar a conèixer l'«obra
constructiva» dels seus respectius
ministeris de Sanitat i Assistència Social, de
Justícia i d'Indústria. Durant
la conferència Juan López digué que
considerava equivocada la tàctica que
guanyar primer la guerra per a fer després la
revolució. L'estiu d'aquest
mateix any aquesta conferència va ser editada, ben igual que
les altres, per la
Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè
Nacional de la CNT de València sota
el títol 6 meses en el Ministerio
de
Comercio.
***
Banderes negres eufòriques a Charléty (27 de maig de 1968)
-
París (27-05-68):
El 27 de maig de 1968 a París (França), a les
7.40 hores del matí, les
negociacions tripartites (sindicats, patronal i govern) del carrer de
Grenelle
finalitzen. El secretari general de la Confederació General
del Treball (CGT),
Georges Séguy, es declara satisfet dels acords presos i,
juntament a Benoït
Frachon, vell líder sindicalista que ja havia negociat els
acords de 1936 amb
el govern de Léon Blum, presenta les conclusions als obrers
de la fàbrica de
Renault a Billancourt. Això és el que han
aconseguit: el salari mínim passarà
de 2,22 francs a 3 francs; el conjunt dels salaris, augmentaran primer
en un 7%
i uns mesos després en un 3%; es negociarà la
rebaixa de l'edat de jubilació;
reducció progressiva de la durada de la feina en vistes a
aconseguir la setmana
de 40 hores; revisió dels convenis col·lectius; i
es garanteix el dret
d'organització en seccions sindicats d'empresa. Els 15.000
obrers reunits per
escoltar els acords no queden satisfets i esbronquen els seus
representants i
xiulen les seves «conquestes». A
continuació, totes les grans fàbriques en vaga
(Cléon, Mans, Citroën, Berliet,
Rodhiacéta, etc.) rebutgen els acords, tot
reivindicant la vaga salvatge generalitzada: «Els nostres
1.000 francs, ni un
de menys. Les nostres 40 hores, ni una de més.» No
pensen acceptar menys
d'això, ara que 10 milions d'homes i dones han aturat el
país i ocupat els seus
llocs de feina. Georges Pompidou està furiós; la
CGT hauria d'haver preparat el
terreny. Unes 30.000 persones, reunides a Gobelins, d'on surten en
manifestació, han respost a la convocatòria de la
Unió Nacional d'Estudiants de
França (UNEF) i omplen l'estadi de Charléty.
Després de moltes discussions, De
Gaulle ha acabat per autoritzar aquesta concentració de
l'esquerra no
comunista. Les forces de l'ordre es mantindran prudentment al marge. A
Charléty
s'escampa l'eufòria entre els 50.000 assistents, el rebuig
dels obrers de
Billancourt als acords de la Conferència de Grenelleés una victòria inesperada
per al moviment. La classe obrera no s'ha deixat corrompre pels
tripijocs
politicosindicals.
Naixements
Argante Salucci
- Argante Salucci:
El 27 de maig de 1868 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'obrer anarquista
Argante Salucci. Sos pares es deien Alessandro Salucci i Cesira
Macconi. A
mitjans dels anys noranta es traslladà amb sa
família a la localitat toscana de
Santa Croce sull'Arno. Fitxat com a «anarquista
perillós», a finals de 1895 se
li va assignar la residència a l'illa de San Nicola, a
l'arxipèlag de Tremiti.
Argante Salucci va morir l'1 de març de 1896 durant un
enfrontament entre els
presos i la policia. En aquest incident van ser ferits diversos
anarquistes (Pasquale
Binazzi, Salvatore Corsaletti, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio
Leombroni, Carlo Lodi, Federico Manfredi, Davide Musetti, Romualdo
Pappini, Alfredo
Tranini, etc.) i en el procés que s'engegà van
ser imputats una trentena de
llibertaris, com ara Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli–absolt durant la
instrucció–, Roberto D'Angiò, etc. El
cas de Salucci i el procés que es
desencadenà van ser aprofitats pel moviment llibertari per a
iniciar una
campanya pública contra les assignacions de
residència forçada i contra la llei
d'excepció promulgada pel govern de Francesco Crispi arran
de l'atemptat de
l'anarquista Sante Caserio contra el president de la
República francesa Sadi
Carnot. Salucci esdevingué el símbol d'aquesta
lluita, molt present en la
premsa anarquista i socialista, especialment en L'Avvenire
Sociale de Messina (Sicília), que
denuncià la brutalitat
de la repressió i les dures condicions de vida dels
desterrats. El febrer de
1897 el propagandista anarquista Pietro Gori va escriure en record de
Salucci
la poesia Elegia del sangue. Anys
més
tard, Pasquale Binazzi, en el seu periòdic Il
Libertario del 3 de març de 1904,
publicà l'article «L'eccidio di Tremiti.
1º marzo 1896! Alla memòria di Argante
Salucci», on, emocionadament, recordava
l'amic i company assassinat pels guàrdies carceraris. A
Santa Croce sull'Arno,
ciutat adoptiva de Salucci, durant tot el període del govern
de Giovanni
Giolitti, hi hagué un grup anarquista que portà
el nom «Argante Salucci» i un
carrer d'aquesta localitat porta el seu nom.
***
Alberto Meschi
- Alberto Meschi: El 27 de maig de 1879 neix a Bogo San Donnino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Meschi. Paleta d'ofici, aconseguirà una bona educació autodidacte i ben aviat participarà en les organitzacions proletàries de La Spezia. A finals de segle col·laborà en diversos periòdics, com ara Pro Coatti, la revista sindicalista L'Edilizia i en l'antimilitarista La Pace. En 1904 participà a Gènova en les vagues per a la reducció de la jornada laboral. En 1905 va emigrar a l'Argentina, on durant quatre anys continuarà amb les tasques sindicals d'organització formant part del Comitè Executiu de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la redacció del periòdic Organización Obrera. Després de participar en l'organització d'un congrés sindical sud-americà, a finals de 1909, arran d'uns violents enfrontaments socials i la repressió desencadenada,és detingut i expulsat de l'Argentina. De bell nou a Itàlia, partir de 1911 dirigirà la Cambra del Treball de Carrara. En aquesta època col·laborarà en Il Libertario. Encapçalarà les lluites dels obrers de les pedreres del marbre de la zona dels Alps Apuans i de Versilia. Després de l'experiència del Comitè d'Acció Directa serà un dels fundadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1913 arran d'una vaga en les pedreres de marbre organitzada per l'USI el conflicte s'escamparà i s'organitzarà una vaga general de tots els sectors, que portarà l'any següent l'assalt i la destrucció de la Cambra del Treball de Carrara i la detenció dels seus responsables: Alberto Meschi, Riccardo Sacconi i Ugo del Papa; finalment, a causa de la pressió dels treballadors, seran alliberats. Juntament amb Armando Borghi mantingué una posició antiintervencionista en el si de l'USI durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte mundial, entrà a formar part del Consell General de l'USI. Amb l'arribada del feixisme, la Cambra del Treball de Carrara és assaltada i Meschiés agredit en diferents ocasions, fets que l'obligaran en maig de 1922 a exiliar-se a França, on fundarà la Concentració Antifeixista i la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. Quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà a Catalunya. En 1937, a Barcelona, formà part de la redacció del periòdic de l'USI Guerra di Classe, dirigit per Camillo Berneri primer i després del seu assassinat per Gozzoli, on publicà, entre 1938 i 1939, articles on denunciava la contrarevolució estalinista; després s'integrà en la «Columna Rosselli», on lluità fins a la caiguda de la República. Retornà a França i fou detingut pel govern col·laboracionista de Petain i internat a començaments de 1942 al camp de concentració de Noé. A finals de 1943, després d'una rocambolesca fuga, retorna a Itàlia. Després de l'Alliberament, el 25 d'abril de 1945, el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) li encarrega la direcció de la Cambra del Treball de Carrara, càrrec que ocuparà fins l'abril de 1947. Des d'aquesta data i fins a la seva mort continuarà assessorant els treballadors del marbre i participarà en gairebé totes les negociacions del sector. També es dedicà a la propaganda, publicant el periòdic anarcosindicalista Il Cavatore, activitat que implicarà un judici i una condemna en 1951 per un delicte d'impremta. Alberto Meschi va morir l'11 de desembre de 1958 a Carrara (Toscana, Itàlia). Una part del seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1972 Hugo Rolland publicarà Il sindacalismo anarchico di Alberto Meschi i en 1998 Massimiliano Giorgi treurà la monografia Alberto Meschi e la Camera del Lavoro di Carrara (1911-1915).
***
Notícia
del processament d'Octave Guidu apareguda en el periòdic
parisenc Le
Matin del 15 d'octubre de 1908
- Octave Guidu: El
27 de maig de 1888 neix a Château-Renard (Centre,
França)
l'anarcoindividualista,
antimilitarista i naturista Octave-Louis Guidu. Es guanyava la vida com
a mosso
de barberia i a començament del segle XX milità
en el moviment llibertari. Després
de declarar-se insubmís a l'Exèrcit, es
refugià a Suïssa. En 1907 era membre,
amb José María Estívalis Calvo (Armand
Guerra) i David Bellonie, entre d'altres, del grup anarquista«Germinal» de
Ginebra (Ginebra, Suïssa) i de La Libre Pensée. En
1908 era membre, amb André
Lorulot i Émilie Lamotte, entre d'altres, de la
Colònia Comunista de
Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França), i
aquest mateix any la impremta
La Stéphanoise, a Sant-Etiève
(Arpitània), li va publicar el fullet La
vie naturelle, que dedicà a Henri
Zisly i que contenia un text seu, un d'Élisée
Reclus i un altre d'Henri Zisly.
El 24 de setembre de 1908, en sortir de la presentació del
fullet
antimilitarista La crosse en l'air!
en un local del carrer del Château de París
(França), es posà a cantar cançons
revolucionàries per l'avinguda del Maine i va ser detingut
per la policia, a la
qual insultà ben igual que al primer ministre
francès Georges Clemenceau; per
aquests fets, el 14 d'octubre de 1908 va ser jutjat per la VIII Sala
del Tribunal
Correccional del Sena, de la qual va ser expulsat per la seva actitud«insolent», i va ser condemnat a 15 dies de
presó. En 1910 col·laborà en L'Anarchie. Després
marxà cap a Egipte i
el desembre 1911 vivia a Alexandria. En 1913 el periòdic
barceloní Tierra i Libertad
publicà la traducció al
castellà del seu assaig sociològic «El
hábito». En 1915 va ser condemnat a
Suïssa a sis mesos de presó i a 18 mesos de
prohibició de residència per«ultratges contra la moral i els bons costums».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
antropomètrica de René Valet
- René Valet: El 27 de maig de 1890 neix a Verdun (Lorena, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», René André Valet, conegut com Poil de Carotte (Pèl de Pastanaga, en referència al seu pèl-roig). Era fill d'un contractista d'obres públiques. Visqué a París i després dels estudis primaris es posà d'aprenent de manyà i amb el temps aconseguí muntar un petit taller de serralleria al barri parisenc de Denfert-Rochereau, alhora que freqüenta els cercles llibertaris. El 10 de desembre va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'autoritat» arran d'una manifestació en commemoració de la Comuna de París. Marxà a Bèlgica fugint del servei militar, on conegué l'anarquista il·legalista Octave Garnier. De bell nou a França, s'adherí a la Joventut Revolucionària, de la qual arribà a ser secretari, i freqüentà la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltchiche i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie i Raymond Callemin treballava a la impremta. Va començar a cometre diversos actes il·legalistes amb la «Banda Bonnot», però aviat es van veure obligats a abandonar Romainville pressionats per la vigilància policíaca. Després viurà amb Marius Metge a Garches, però després de la detenció d'aquest el 4 de gener de 1912, s'amagà amb Garnier. El 25 de març de 1912 prendrà part en els robatoris de Montgeron i de Chantilly. Després del setge i mort de Jules Bonnot el 28 d'abril de 1912, van ser perseguits per la policia per tot arreu. Refugiat amb Garnier, i les seves respectives companyes, a«Le Petit Robinson», pavelló llogat amb nom fals a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), finalment seran denunciats i interceptats per la policia l'horabaixa del 14 de maig. Encerclats, els anarquistes decidiren resistir heroicament fins al final i després d'11 hores de setge de les forces policíaques i d'un batalló de zuaus, i d'unes 20.000 persones que havien anat a xafardejar, sucumbiren a les dues del matí del 15 de maig de 1912, després que els assaltants fessin servir metralladores pesants i dinamita. Encara viu després de l'assalt, Valet, segons les revelacions de la premsa, hauria estat assassinat al furgó policíac i per això el seu cadàver no va ser mostrat a son pare --altra versió apunta que fou linxat per la gentada enfurida. L'endemà els cossos de René Valet i d'Octave Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux. La companya de Valet, l'anarquista Anna Dondon, va ser detinguda, però no va ser processada.
***
Necrològica
de José Vitoria Jiménez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 18 de maig de 1969
- José Vitoria
Jiménez:
El 27 de maig de 1893 neix a
Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista
José Vitoria Jiménez. Sos pares es deien
José Vitoria i Isabel Jiménez.
Quan era un infant es traslladà amb sa família a
Badalona (Barcelonès,
Catalunya) i ben aviat entrà a formar part de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Ferrer de professió, com son pare,
milità en el Sindicat Únic de
la Metal·lúrgica de la CNT, del qual va ser
membre del seu comitè, ben igual
que dels de la Federació Local i de Pro Presos. En 1939, amb
el triomf
franquista, s'exilià a França. Establert a
Ròcamaura, milità en la Federació
Local de la CNT de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Sa
companya fou Agustina López.
José Vitoria Jiménez va morir el 14
de març de 1969 al seu domicili de Ròcamaura
(Llenguadoc, Occitània) a
conseqüència d'una grip i fou enterrat en aquesta
localitat.
***
Vezio
Del Nudo
- Vezio Del Nudo: El
27 de maig de 1896 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Vezio Del Nudo.
Sos pares es deien Edoardo Del Nudo i Assunta Salvadori. De ben jovenet
entrà a
formar part del moviment anarquista de la mà de son pare i
d'Amedeo Boschi,
militant llibertari que patí assignació de
residència durant el Govern de
Francesco Crispi. Es guanyava la vida fent de paleta i d'estibador. Amb
16
participà en manifestacions subversives i amb 17
formà part del Cercle
Anarquista del barri d'Ardenza de Liorna. En 1916, en plena Gran
Guerra, va ser
cridat a files i a finals de 1917 desertà, però
va ser detingut el maig de
1918. Jutjat, va ser condemnat el 6 de setembre de 1918 pel Tribunal
Militar de
Torí (Piemont, Itàlia) a 20 anys de
reclusió, però va ser alliberat arran de
l'amnistia del 2 de setembre de 1919 del Govern de Francesco Saverio
Nitti.
Molt actiu durant el «Bienni Roig» (1919-1920), el
12 d'agost de 1921 va ser
detingut, 24 hores després de la topada a Ardenza que van
enfrontar els «Arditi
del Popolo» contra la Guàrdia Reial, on resultaren
ferits els anarquistes
Averardo Nardi i Amedeo Badesseroni, que moriren poc
després. Empresonat durant
sis mesos a l'espera de judici, juntament amb altres companys (Ugo
Menicagli,
Antonio Bernini, Dante Nardi, Alvaro Paolotti Enrico Pracchia, Silvano
Paolotti,
Luigi Filippi, Menicagli, Turiddu Giuseppe Carlotti, Antonio Bernini,
etc.), el
febrer de 1922 va ser absolt pel Tribunal de Liorna, encara que
condemnà a
Pracchia a set mesos de reclusió i a Nardi a sis mesos i 15
dies. El 12 de
febrer de 1923 va ser detingut, juntament amb son pare Edoardo i altres
anarquistes i comunistes, acusat de «complot contra
l'Estat», però el 28
d'abril d'aquell any va ser alliberat per l'acusació del
Tribunal de Lucca
(Toscana, Itàlia) per manca de proves. L'octubre de 1923,
amb Silvano Paolotti,
emigrà clandestinament a França i
s'establí a Marsella (Provença,
Occitània),
on treballà de porter i desenvolupà una intensa
activitat antifeixista. L'abril
de 1925 pogué reunir-se amb son pare i l'any
següent participà en Festa del
Treball a la Casa Provençal, en l'acte
propagandístic a Ròcafòrt e la Bedola
(Provença, Occitània) amb altres companys (Giulio
Bacconi, Paolo Bonatti, Adarco
Giannini, Alfeo Pietrini i Balilla Vanni) i en la
commemoració de Giacomo
Matteotti, celebrada el 27 de juny de 1926 al bar Coulumb de Giacomo
Matteotti.
També fou assidu de les reunions anarquistes al barri de la
Belle de Mai de
Marsella i en les manifestacions contra la condemna a mort dels
militants
anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Va fer
costat la
subscripció popular a favor del company Angelo Capannelli,
que havia quedat
cego. Va ser fitxat per la Prefectura de Liorna com a«provocador i prepotent».
En 1927 assistí a la conferència «Il
mio comunismo», de Giulio Bacconi, i
prengué part en la festa llibertària«Pro fills dels empresonats» i en la
protesta contra una xerrada del diputat d'extrema dreta Pierre
Taittinger. L'11
de març de 1928 assistí, a la sala del Centre
Català de Marsella, a la
representació de la comèdia Le
tréteau electoral,
juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Carlo Cinquini, Paris
Pampana i
Salvatore Salvadori). Afiliat al «Comitè Pro
Víctimes Polítiques», el juliol de
1928 se li va decretar la seva expulsió de
França, juntament amb altres
companys (Giulio Bacconi, Gino Bagni, Giovanni Dupuy, Bruno i Nello
Chiarini,
Ruggero Panci i Torquato Muzzi), sota la infundada acusació
d'haver rebut tres bombes
de rellotgeria des de París. En 1931 s'ocupà de
la distribució a Marsella de
postals amb l'efígie de Paolo Schicchi i de Michele Schirru.
En 1932 es va
mostrar actiu a Còrsega i en 1933 va ser inscrit en el
llistat d'anarquistes
terroristes de Liorna que vivien en l'estranger. En 1935
formà part del grup
llibertari al voltant d'Ugo Boccardi (Gino Belli, Orlando Luciani, Ugo
Musetti,
etc.) i a començaments de 1937 es mostrà
partidari de la retirada dels
milicians anarquistes que lluitaven a Espanya. El setembre de 1940 va
ser
detingut i portat al camp de concentració de
Saint-Hippolyte-du-Fort
(Llenguadoc, Occitània) i el 8 de desembre d'aquell any va
ser traslladat al
camp de concentració de Le Vernet (Llenguadoc,
Occitània), on el 20 de setembre
de 1941 demanà la repatriació a causa de les
condicions de vida intolerables
que patia. El 10 de maig de 1942 va ser portat a la frontera italiana.
Interrogat el 5 de juny de 1942 a Liorna, negà
conèixer Ugo Boccardi i Vincenzo
Capuana i afirmà que la seva relació amb Giulio
Bacconi sempre havia estat
superficial i que, malgrat vivien junts al barri marsellès
de la Belle de Mai,
no sabia que era anarquista i mai no parlava de política. No
cregut per les
autoritats feixistes, el 26 de juny de 1942 se li va decretar el
confinament i
va ser deportat a l'illa de Ventotene, on va romandre fins el 7 de
setembre de
1942, quan la mesura va ser commutada per una amonestació.
De bell nou a
Liorna, va ser absolt el 28 d'octubre de 1942 en ocasió de
l'amnistia decretada
per commemorar el vintè aniversari de l'arribada del
feixisme. Vezio Del Nudo
va morir el 30 d'abril de 1966 al barri d'Ardenza de Liorna (Toscana,
Itàlia).
***
Notícia
sobre la condemna de Félix Debart apareguda en el diari
parisenc L'Oeuvre
del 24 de juny de 1922
- Félix Debart:
El
27 de maig de 1898 neix a Lion-devant-Dun (Lorena, França)
l'anarquista Félix
Debart, conegut com Chiko. Mutilat
de
guerra estava casat i era pare d'una nina. Treballava d'envernissador i
vivia
al número 51 del carrer Panoyaux de XX Districte de
París (França). En 1919 era
secretari dels grups dels XIX i XX Districte de París de la
Federació
Anarquista (FA). Membre del Sindicat d'Ebenistes i Envernissadors del
Departament del Sena, el 14 de juliol de 1919 va ser agredit per la
policia
quan portava una corona de flors d'aquest sindicat al monument al
soldat
desconegut. Amb Louis Rimbault es presentà com a«candidat revolucionari» per a
la II Circumscripció del Departament del Sena per a les
eleccions legislatives
de novembre de 1919. La tardor de 1921 era responsable, amb Pierre
Mualdés i
Maillart, de la comissió de control de Le
Libertaire. Membre del grup del XX Districte de
París de la Unió Anarquista
(UA), representà el X Districte en el II Congrés
de l'UA celebrat entre el 26 i
el 27 de novembre de 1921 a Villeurbanne (Lió,
Arpitània). També fou secretari
del grup «Amis du Libertaire». El febrer i el
març de 1922 va se detingut com a
gerent de Le Libertaire per fer
propaganda a favor de Louis-Émile Cottin, que havia atemptat
el 19 de febrer de
1919 contra el president del Consell de Ministres francès
Georges Clemenceau;
jutjat el 2 de juny de 1922 per XI Tribunal Correccional de
París, va ser
condemnat el 23 de juny d'aquell any, juntament amb Albert Soubervielle
en
rebel·lia, a sis mesos de presó. Va ser
reemplaçat en la gerència del periòdic
per Gabriel Journe. Posteriorment milità en Le Havre
(Normandia, França). Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Fitxa
de la policia de l'Erau sobre Léo Bascou (1935)
- Léo Bascou:El
27 de maig de 1902 neix a Pesenàs (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
antimilitarista Léo Georges Albert Bascou. Sos pares es
deien
Georges Albert Bascou i Albanie Rose Bellet. Es guanyava la
vida com a tapisser a
Pesenàs. Va ser condemnat a nou dies de presó per
la Comandància General de la
XVI Regió Militar per haver retornat la seva crida de
mobilització al ministre
de la Guerra amb l'anotació «Fora la
guerra!». En 1935 figurava en una llista
d'anarquistes de l'Erau establerta per la policia on s'especificava que
era un«objector de consciència impenitent,
però poc perillós i sense
influència». Estava casat amb Paule Louise
Maisonneuve.
Léo Bascou va morir el 4 d'abril de 1986 al seu domicili de
Privas (Roine-Alps, França).
***
Helios Gómez (1936)
- Helios Gómez: El 27 de maig de 1905 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) en una família, deia ell, gitana, el pintor, cartellista, poeta i avantguardista anarquista, primer, comunista, després, i de bell nou llibertari Helios Gómez Rodríguez. Son pare era treballador del suro i Helios era el major de set germans. Es formà professionalment aprenent l'ofici de decorador de ceràmica a la fàbrica de la Cartoixa de Sevilla entre 1918 i 1919 i estudiant a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis de Sevilla. En aquesta època va formar part de diversos grups anarquistes andalusos. El juny de 1921 va ser detingut, amb Mazón i Navarro, a Sevilla. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), els seus primers dibuixos aparegueren en el diari anarquistaPáginas Libres, que dirigeix Pedro Vallina, i il·lustrà també obres de escriptors sevillans com ara Rafael Laffón i l'anarquista Felipe Alaiz. El 1925 exposà per primera vegada al Kursaal de Sevilla obres de caràcter cubista, molt criticades per la tradicional societat andalusa del moment, i, un any després, a l'Ateneu de Madrid i a la Galeria Dalmau de Barcelona amb més èxit. Fermament convençut de la necessitat d'un canvi polític, s'adhereix als grups anarquistes. I, des del primer moment, decideix parlar, pintar i escriure dins d'un mateix principi, d'acord amb la seva opció política. El 1927, forçat a abandonar Sevilla per raons politiques, s'exilià a París, on col·laborarà en la premsa llibertària en castellà (TiemposNuevos i Rebelión), i serà expulsat per la seva participació en els actes de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti. Després s'instal·là a Brussel·les, on exposà a diferents galeries, treballà com a decorador i il·lustrà l'obra Rien qu'un homme, de Max Deauville. El 1928 viatja a Amsterdam, Viena, Berlín i durant dos mesos a la Unió Soviètica. El 1929, s'instal·la a Berlín on exposa també i es relaciona amb el dibuixant George Grosz, el galerista Herwarth Walden, propietari de la galeria Der Sturm, i diversos grups d'agit-prop; col·labora amb algunes publicacions com el Berliner Tageblatt i segueix cursos de formació en tipografia i interiorisme. A principis de 1930, l'Asociació Internacional del Treball (AIT) publica a Berlín el seu primeràlbum Días de ira. Després de la dictadura de Primo de Rivera, a finals de 1930, Helios torna a Espanya instal·lant-se a Barcelona, on col·labora amb nombroses revistes republicanes i comunistes com L'Opinió,La Rambla,La Batalla, L'Hora, Bolívar i Nueva España, i realitza portades i il·lustracions de llibres, fonamentalment per a òrgans d'esquerres. En aquest any publica el manifest Porqué me marcho del anarquismo i ingresa en la Federació Comunista Catalano-Balear, incorporant-se al Bloc Obrer i Camperol (BOC), del qual seria expulsat poc després per prosovietisme. El 1931, ingressa en el Partit Comunista d'Espanya (PCE), col·laborant com a il·lustrador per a Mundo Obrero. Detingut a Madrid el 1932 per la seva militància, es tancat i traslladat a la presó de Jaén. Aconsegueix la llibertat provisional i fuig a Brussel·les, on assisteix a les grans vagues mineres del Borinage i publica un dibuix en Drapeau Rouge, abans de sortir cap a l'URSS, responent a l'invitació de les autoritats soviètiques a participar com a representant espanyol en el Congrés Internacional d'Artistes Proletaris. Viu a Moscou, viatja a Leningrad i a Siberià, exposa al Museo Pushkin el 1933 i l'Editora Estatal d'Art publica el seu segon àlbum, Revolución Española. La seva obra abandona els elements abstractes per a cercar un realisme impactant, de fàcil lectura i fort contingut social, allunyat del realisme socialista que sempre criticaria. Torna a Barcelona durant la primavera de 1934, però es novament detingut, juntament amb altres revolucionaris entre ells Lluís Companys, a la tardor en el context de l'aixecament obrer a Catalunya i tancat en un vaixell presó. Un cop alliberat, retorna a Brussel·les on es publicarà a principis de 1936, el seu tercer àlbum, sobre els fets de 1934, Viva Octubre. El 1935, funda amb altres artistes el grup «Els Sis» --amb Elías, Shum, Benigania, Porta y Josep Bartolí-- i, el 1936, novament legalitzades les organitzacions d'esquerra, el Sindicat de Dibuixants Professionals, que impulsaria el cartellisme militant durant la guerra amb una producció intensiva de cartells anarquistes i republicans. Dibuixa també per a nombroses publicacions i pinta quadres sobre la guerra. Al principi de la guerra civil lluita a les barricades per a la defensa de Barcelona i s'adhereix a la Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes de Catalunya. Nomenat Comissari Polític de la UGT, organitza la Columna Ramon Casanellas i embarca en l'expedició de Bayo per alliberar Eivissa i Mallorca. Després va intervenir als fronts d'Aragó, de Madrid i d'Andalusia. El 22 de desembre de 1936 va ser acusat de matar el capità Arjona del seu propi bàndol a El Carpio, al front de Còrdova, en aplicació d'una mesura disciplinària exagerada i va fugir a Madrid per evitar represàlies. Va exposar un quadre al Pavelló de la República de l'Exposició Universal de París i que es conserva actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya. En 1937 és expulsat del Partit Socialista d'Unificació Marxista (PSUC) i perseguit pels estalinistes, que l'acusen de trotskista, fets que el van impulsar a retornar a la seva antiga militància anarquista en la CNT. En 1939, com a milicià electe de Cultura de la 26 Divisió (excolumna Durruti), es encarregat de la capçalera i maquetació del diari de la divisió El Frente, així com de la organització de la mostra en homenatge a Durruti de Barcelona. Perduda la guerra, es refugia a França, on es internat als camps de concentració d'Argelers, Bram, Le Vernet d'Ariège --on conviurà amb Max Aub-- i Djelfa (Algèria), entre febrer de 1939 i maig de 1942. El 1942 tornà a Barcelona, creant l'efímer grup Liberación Nacional Republicana (LNR) i la «Casa de Andalucía». El 1948 presentà una exposició a la Galeria Arnaiz amb obres de caràcter surrealista i durant els seus últims anys realitzà murals decoratius, com els del Jazz Colón i de la Residència Sant Jaume de Barcelona. Entre 1945 i 1946, i 1948 i 1954 es arrestat i empresonat a la presó Model de Barcelona, on pinta en el corredor de la mort un oratori conegut com La Capella Gitana, emblanquinat en 1996 i posteriorment recuperat, i escriu la seva obra poètica. Malgrat l'ordre d'alliberament signat el 1950, es retingut pres il·legalment quatre anys més i quan es alliberat en 1954, serà acollit desinteressadament a la Residència Universitària de Sant Jaume de Sarrià (Barcelona). Helios Gómez Rodríguez va morir el 19 de setembre de 1956 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya), a conseqüència de malalties provocades durant els anys de reclusió.
Helios Gomez (1905-1956)
***
Mario
Bordoni
- Mario Bordoni: El
27 de maig de 1906 neix a Terni (Úmbria, Itàlia)
el resistent antifeixista
llibertari Mario Bordoni, conegut com Mariano.
Sos pares es deien Fortunato Bordoni i Adele Michelini. Militant
socialista de
jove, hagué d'exiliar-se a França,
Bèlgica i Luxemburg perseguit per les
autoritats feixistes. El setembre de 1936 passà a Espanya
per lluitar contra el
franquisme i s'enrolà en l'anarquista«Secció Italiana» del Grup Internacional
de la «Columna Ascaso» i, posteriorment, en altra
formació llibertària. Quan la
guerra estava perduda, el febrer de 1939 passà a
França i fou internat als
camps de concentració d'Argelers i de Gurs. Durant la II
Guerra Mundial
s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE).
Detingut per
l'exèrcit alemany, en 1940 va ser lliurat a les autoritats
feixistes italianes
i fou enviat confinat a l'illa d'Ustica. Després va ser
internat a Arezzo. A
partir del 8 de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de
desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit
nazi, s'integrà en la
lluita clandestina d'alliberament. Lluità en la 62 Brigada
Garibaldi «Camicie
Rosse», de la qual va ser nomenat comandant. El 9 de setembre
de 1943 va ser
nomenat capità de partisans. El 17 d'octubre de 1944 Mario
Bordoni va caure en
combat a Pianoro (Emília-Romanya, Itàlia).
---
