Anarcoefemèrides del 26 de maig
Esdeveniments
Recreació de les execucions del carrer Haxo. Fotografia d'E. Appert
- Sisè dia de la Setmana Sagnant: El 26 de maig de 1871 a París (França) ja no existeixen ni el Consell de la Comuna ni el Comitè de Salvació Públic. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional es replega al carrer Haxo i rep plens poders sota el control de Louis Eugène Varlin. La lluita es concentra al barri de la Bastilla, que resisteix durant tota la jornada, i al barri de La Villette, els defensors del qual acaben replegant-se a Bellville. Cap al tard, de la Comuna no queda més que aquesta barriada popular, on els canons de Buttes-Chaumont i de Père-Lachaise disparen sobre les tropes de Versalles fins que acaben les municions. Durant el dia, a l'escalinata del Panthéon, Jean-Baptiste Millière ha estat afusellat al crit de «Visca l'Humanitat!», juntament amb centenars de communards. Les tropes de Versalles fins i tot assassinen els ferits a les ambulàncies. A la tarda, una multitud furiosa es venja executant cinquanta ostatges --11 capellans i religiosos, 35 gendarmes i quatre ancians confidents de l'Imperi-- al carrer Haxo, malgrat les súpliques de Varlin, que serà maltractat per la massa immisericordiosa.
***
![Capçalera de "Le Quotidien" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lequotidien.jpg "Capçalera de \"Le Quotidien\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera
de Le Quotidien
[CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- SurtLe
Quotidien:
El 26 de maig de
1901 surt a Lió (Arpitània)
el primer número del diari llibertari Le
Quotidien. Organe de revendication ouvrière,
editat per Sébastien Faure. El gerent en va ser B. Martenot
i hi van
col·laborar Victor Charbonnier, Sébastien Faure,
Guerdat, Hubert Lagardelle,
Marius Montet, E. Philip, Henri Ponard i Michel Zévaco,
entre d'altres. En
sortiren 294 números, l'últim el 15 de
març de 1902.
***
La plana major comunista durant la Conferència de Grenelle: Benoît Frachon (a l'esquerra) i Georges Séguy (a la dreta)
- París (26-05-68): El 26 de maig de 1968 a París (França)és dia de negociacions. La Conferència de Grenelle continua per tancar els acords. La Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i la policia negocien per preparar un míting demà matí a l'estadi de Charléty, a prop de la Ciutat Universitària. El Ministeri de l'Interior i l'Elisi perquè De Gaulle accepti la celebració d'aquest míting. El premi Nobel Jacques Monod intercedeix altra vegada en favor dels estudiants. La policia està molt preocupada pel que faran els«extremistes» del «Moviment 22 de Març». El General De Gaulle dóna el vistiplau a Jacques Foccart perquè organitzi una gran manifestació de suport gaullista per al 31 de maig, que finalment tindrà lloc el 30. A Château-Chinon, on és alcalde, François Mitterrand presideix amb Guy Mollet, Gaston Defferre i René Billères una manifestació que reuneix 8.000 participants.
Naixements
Felice Vezzani
- Felice Vezzani:
El
26 de maig de 1855 neix a Novellara (Emília-Romanya,
Itàlia) el pintor,
decorador i propagandista anarquista Felice Vezzani, conegut sota
diversos
pseudònims (V.
Enizza, Lux, Felix).
Sos pares es deien Alessandro Vezzani i Giuseppa Rossi. De ben jovenet
s'adherí
al socialisme i en 1888, sota el pseudònim de V.
Enizza,
col·laborà en la revista satírica Bononia
Rider,
fundada a Bolonya per un grup d'estudiants
socialistes (G. Podrecca, G. Galantara, etc.). Més tard va
ser nomenat
secretari de la Societat de Socors Mutus i de Resistència
dels Obrers Forners i
vicepresident de la Societat Obrera de Bolonya, esdevenint un dels
animadors
socialistes més importants de la regió. Fou un
dels organitzadors de la
manifestació del Primer de Maig de 1891, època en
la qual s'acostà a les idees
anarquistes. A partir de l'agost de 1892, arran del congrés
del Partito dei
Lavoratori Italiani (PdLI, Partit dels Treballadors Italians) celebrat
a
Gènova, en el qual participà i on els anarquistes
van ser atacats pels seus
companys socialistes, s'adherí definitivament al moviment
llibertari. Decidí
emigrar i el gener de 1893 arribà al Brasil. A finals
d'aquell any fundà el
setmanari anarquista humorístic L'Asino
Umano, que publicà a
São Paulo 28 números fins al 25 de
març de l'any
següent i per al qual realitzà dibuixos i poemes
satírics. El 15 d'abril de
1894 va ser detingut juntament amb una quinzena de militants
anarquistes i
socialistes (Antono Maffucci, Galileo Botti, André Allemos,
Arturo Campagnoli,
Suppo Serafino, Augusto Bargioni, Francesco Patelli, Alfredo Innocenzi,
Giuseppe
Bacchini, etc.) quan sortia d'una reunió
preparatòria del Primer de Maig al
Centre Socialista Internacional (SCI), del qual era president, i va ser
empresonat durant set mesos a São Paulo i a Rio de Janeiro.
Un cop alliberat,
començà a col·laborar en L'Avvenire
(1894-1895) de São Paulo, amb Giuseppe Consorti, Augusto
Donati i Lodovico
Tavani, entre d'altres. En aquesta època també
col·laborà en el periòdic Lo Schiavo
Bianco.
El març de 1895 va
ser novament detingut i expulsat cap a l'Argentina, on a partir del
novembre de
1895 dirigí a Buenos Aires L'Avvenire,òrgan d'expressió dels anarquistes italians que
publicà 250 números entre el 10
de novembre de 1895 i el 20 de febrer de 1904. També
col·laborà en el bimensual
romà Il
Pensiero Moderno. El
març de
1897 retornà a Itàlia i
començà a col·laborar en el
periòdic d'Ancona L'Agitazione
(1897-1898) i en el seu
suplement diari. El 14 de novembre de 1897 participà en el
número únic del
periòdic Il
Domocilio Coatto,
publicat a Forli, on denuncià la Llei
d'assignació de residència. El març de
1898, amb Vivaldo Lacchini i Nino Samaja, cosignà, en nom
del Cercle d'Estudis
Socials de Bolonya, el manifest «Al popolo
italiano» (Al poble italià), en
favor dels militants anarquistes jutjats a Ancona i que
sortí publicat com a
suplement del periòdic L'Agitazione.
Després
dels enfrontaments de maig de 1898 a Milà, va ser condemnat
a dos anys, 10
mesos i cinc dies de presó per«incitació a la desobediència i a l'odi
de
classes mitjançant la premsa» i fugí
clandestinament a Lugano. L'estiu de 1898 participà
en el periòdic anarcocomunista L'Agitatore,
publicat a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa)
per Giuseppe Ciancabilla, Domenico
Zavattero i Ersila Cavedagni Grandi, però, en desacord amb
els redactors, cessà
de col·laborar-ne el 27 d'agost. A finals de 1899
marxà a París (França) on el
contractaren en les obres de l'Exposició Internacional de
1900 i trobà
nombrosos companys de la redacció de L'Agitazione
i altres militants (Guglielmo Barnaba, Domenico Zavattero, Ernesto
Cantoni, Pio
Semeghini, Vivaldo Lacchini, Nino Samaja, Demetrio Francini, etc.).
Aquest
mateix 1899, sota el pseudònim de Felix,
les edicions de Les
Temps Nouveaux li
van publicar el fullet Alle
madri
d'Italia. Des de la capital
francesa, sovint sota el pseudònim Felix,
col·laborà en diferents periòdics
anarquistes italians, com ara L'Avennire
Sociale (signant Dalla Francia),L'Agitazione,Combattiamo,Pro Justicia,
etc. Formà part del Grup de Solidaritat Internacional i de
Suport als
Detinguts, animat per Charles-Albert, Jean Grave, Paul Delesalle i
altres. Fou
un dels corresponsals, amb Samaja i Lacchini, des de la seva
fundació el juliol
de 1900 a Ginebra per Luigi Bertoni, del periòdic Il
Risveglio.
Distribuí a França nombroses publicacions
italianes,
com l'abans citada, L'Avvenire
de
Buenos Aires i La
Questione Sociale
de Patterson. En 1901, durant la visita oficial del tsar Nicolas II a
París, va
ser decretada la seva expulsió, que finalment va ser suspesa
arran de la
intervenció de diverses personalitats polítiques
franceses, especialment de Jean
Allemane. El 30 de gener de 1902 col·laborà en el
número únic de Pro
Calcagno e contro il
domicilio coatto,
publicat a Messina, i, aquest mateix any, en L'Armonia
de Nàpols. En aquesta època esdevingué
un dels principals
animadors de l'anarquisme italià a París, acostat
al grup editor de Le
Temps Nouveaux --a
instància seva
aquesta publicació tirà milers de targetes
postals amb el retrat de Gaetano
Bresci, que havia assassinat el rei Humbert I d'Itàlia-- i
establint estrets
contactes regulars amb Luigi Bertoni a Ginebra i amb Errico Malatesta a
Londres. Després col·laborà, amb
Charles Malato, Carlo Frigerio i Amilcare
Cipriani, en l'únic número de Verso
l'Emancipazione, publicat l'1 de
maig de 1906 a París per Malatesta. En 1913
participà en la campanya organitzada pel Comitè
de Defensa Social (CDS) a favor
de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti i en l'únic
número de Liberiamo
Masetti, publicat en novembre
d'aquell any a París. Quan esclatà la Gran
Guerra, marxà a Londres, però
l'abril de 1916 retornà a París, on
continuà amb els seus contactes amb Luigi
Fabbri, Armando Borghi i altres. En aquesta època
col·laborà en Umanità
Nova
sota el pseudònim Lux.
L'agost de 1917, després de la mort
de sa companya, tornà a Itàlia, però
en 1922 retornà definitivament a París,
reprenent els seus contactes amb els exiliats italians i
col·laborant en
diferents publicacions anarquistes, com ara Fede
(Roma), L'Agitazione
a favore di Castagna
e Bonomini (París, 15
de desembre de 1924), Il
Monito (París), Germinal
(Chicago), L'Adunata
dei Refrattari
(Nova York), Il
Risveglio (París), Fede
(París), Vogliamo
(Biasca), etc. El 23 de gener de 1927 el Grup Artístic
Internacional de Marsella li estrenà l'obra
dramàtica Demenza
giustiziera. L'octubre de 1927
cofundà, amb Luigi Fabbri,
Camillo Berneri, Ugo Fedelli i Torquato Gobbi, el periòdic La Lotta Umana,
publicat entre l'1 d'octubre de 1927 i el 18
d'abril de 1929 a París. Felice Vezzani va morir l'11 de
febrer de 1930 al seu
domicili del carrer dels Cloys de París (França).
Pòstumament, en 1932, el
Comitè Anarquista Pro Víctimes
Polítiques de París li publicà el
fullet Fascismo.
Bozzetto sociale in due atti.
Com
a artista realitzà diversos retrats de militants anarquistes
(Virgilia D'Andrea,
Giuseppe Ciancabilla, etc.).
***
- Francis
Vielé-Griffin: El 26 de maig de 1864 neix a
Norfolk (Virgínia, EUA) el poeta
simbolista llibertari Francis Eybert Louis Viélé,
més conegut com Francis
Vielé-Griffin. Son pare, descendent
d'una família protestant de Lió
(Arpitània) que emigrà als Estats Units durant
el segle XVII, fou el general i arquitecte nord-americà
Egbert Ludovicus Viele
i sa mare es deia Térèsa Sands, que descendia
d'una família catòlica escocesa
que fugí de les persecucions d'Oliver Cromwell. Quan tenia
vuit anys, sos pares
se separaren i l'abril de 1872 s'establí amb sa mare a
París (França) –un germà
seu restà als EUA i esdevingué
novel·lista. Amb dos institutrius, una polonesa
i altra suïssa, aprengué el francès i
estudià al catòlic Col·legi Stanislas
i
més tard a l'Escola de Dret. En 1885 es casà i
tingué quatre filles. En aquestaèpoca, amb son amic Henri de Régnier, que havia
conegut al Col·legi Stanislas,
fou partidari del general Georges Boulanger. Cap el 1889, buscant la
natura i
la soledat, s'instal·là a la Turena (Centre,
França) –durant els anys de la
Gran Guerra visqué a la seva propietat de la Thomasserie, a
prop d'Amboise
(Centre, França)– i posteriorment al Perigord
(Aquitània, Occitània). En
aquests anys viatjà per Europa (Itàlia,
Grècia, etc.). Amb Gustave Kahn, fou un
dels teòrics del «vers lliure», del qual
fou un fervent practicant. Mantingué
una amistat íntima, gairebé filial, amb
Stéphane Mallarmé. Es relacionà
força
amb els poetes Francis Jammes, André Gide, Albert Mockel,
Paul Valery i Paul
Verlaine. També fou molt amic del poeta Émile
Verhaeren i del pintor Théo van
Rysselberghe, ambdós anarquistes. Entre 1890 i 1893
codirigí amb Paul Adam i
Bernard Lazare la revista cultural anarquista Les
Entretiens Politiques et Littéraires i entre 1890
i 1907
col·laborà en la revista literària L'Ermitage,
on escrivien nombrosos anarquistes (Bernard Lazare, Laurent Tailhade,
Alphonse
Retté, etc.). Va fer costat Alfred Dreyfus i la
Revolució espanyola de 1936. Fou
un dels fundadors de l'Acadèmia Mallarmé,
institució que presidí, i entre el 5
de desembre de 1931 i el 12 de novembre de 1937 fou membre de
l'Académie Royale
de Langue et de Littérature Françaises de
Belgique (ARLLFB). Va ser nomenat commandeur
de la Legió d'Honor. Traduí
de l'anglès al francès diversos autors, com ara
Stephen Crane, Algernon Charles
Swinburne i Walt Whitman. Trobem escrits seus en nombroses publicacions
(Antée, L'Écho
de Paris, Mercure de
France, La Nouvelle Revue
Française,La Phalange, La
Proue, Revue de Paris,Vers et Prose, etc.) i en
col·laborà en llibertàries, com ara Le Coq Rouge, L'En
Dehors, La Revue Blanche,La Société Nouvelle,
etc. És autor deCueille d'avril (1886), Les cygnes. Poésies (1885-86)
(1887), Ancaeus (1885-86), Joies. Poèmes (1888-1889)
(1889), Diptyque (1891), Les cygnes.
Nouveaux poèmes (1890-91) (1892), La
chevauchée d'Yeldis et autres poèmes
(1892), Pagai
(1894), Swanhilde. Poème
dramatique
(1890-1893) (1894), La
clarté de vie.
Chansons à l'ombre (1897), Phocas
le
jardinier (1898), La Partenza
(1899), La légende
ailée de Wieland le
forgeron (1900), Sainte-Agnes
(1900), L'amour sacré.
Poèmes (1903),La lumière de Grèce
(1912), Voix d'Ionie (1914), Couronne offerte à la muse romaine
(1922), La rose au flot. Légende
du Poitou
(1922), Le domaine royal. Discours lyriques
(1923), Choix de poèmes
(1923), Le livre des reines (1929)
i Souvenirs d'enfance et de
première jeunesse
(1939, pòstum), entre d'altres. Francis
Vielé-Griffin va morir el 12 de
novembre de 1937 a Bergerac (Aquitània,
Occitània) i fou enterrat, amb sa mare,
al cementiri parisenc de Père Lachaise. Sempre
conservà la nacionalitat nord-americana.
Francis
Vielé-Griffin (1864-1937)
***
Auguste Linert dibuixat per Lucien Métivet
- Auguste Linert: El
26 de maig de 1867 neix a Drosnay (Xampanya-Ardenes,
França) l'escriptor,
dramaturg i propagandista anarquista Auguste Linert. Amant de la
literatura i
de la dramatúrgia, fou un dels joves autors del Teatre
Libre, creat per André
Antoine. En 1885 fundà a Reims (Xampanya-Ardenes) la revista
artística mensual Essor
Littéraire, que durà tres mesos, i
publicà la comèdia en un acte Le
billet
comique. En 1886 sortí el poemari Premiers
bourgeons i marxà a París buscant feina
i per completar la seva formació. Poc
després dirigí La Revue
Champenoise.
Organe de l'Académia Champenoise, publicada aÉpernay entre 1887 i 1888, i
dirigí aquesta acadèmia. A la capital francesa
freqüentà les vetllades del
cenacle «Coup de Feu», organitzades per l'advocat i
antic communard Eugène
Chatelain. En una d'aquestes vetllades conegué
Louise Michel que havia vingut a fer una xerrada sobre les seves
experiències a
Nova Caledònia. El 26 i el 27 de desembre de 1890
representà al Teatre Libre el
lúgubre Conte de Noël.
Mystère moderne en
deux tableaux, en prose, que narra la història de
Rosa, dona del pastor
Chariot, que infanta la nit de Nadal, massa d'hora a parer de son
marit, i
lliura l'inoportú infant als porcs perquè se'l
mengin amb el dolç acompanyament
de les nadales. En 1891, després de fer el servei militar,
fundà a París, amb
Gabriel de la Salle i Ludovic Hamilo, la revista L'Art
Social (1891-1896), amb la finalitat d'ajudar a la
transformació de la societat mitjançant l'art com
a medi d'acció i on van
col·laborar, entre d'altres, Augustin Hamon, Bernard Lazare,
Maximilien Luce,
Charles Malato, Paul Minck, Eugène Pottier, Augustin Hamon,
A. Zevaés, Léon Riotor,
Valois, Fernand Pelloutier, Gustave Lerouge, etc. Després el
grup escampà la
seva propaganda a la companyia Teatre d'Art Social, que havia de
presentar la
tragèdia en cinc actes Danton,
de
l'anarquista Paul Napoléon Roinard, al Teatre des Fantaisies
Parisiennes, però
finalment, mancats de suficients actors, el projecte va ser abandonat.
Gràcies
a una subscripció llançada en els cercles
socialistes i anarquistes, el 12 de
març de 1893 pogué representar en
sessió privada la seva peça La
cloche de Caïn. Synthèse révolutionnaire
en trois parties al Teatre des Fantaisies Parisennes. Aquesta«espectacle
d'assaig» denuncia els «dimonis del
capital» i reivindica la destrucció del
capitalisme per la dinamita i l'incendi. Els crits de «Visca
l'Anarquia! Visca
la Social» llançats pels espectadors en acabar
l'actuació, van fer que l'autor
acabés a la comissaria de policia. El text de La
cloche de Caïn no s'ha conservat. Entre abril de
1932 i juny de
1932, publicà en els números 84, 85 i 86 de la
revista Plus Loin una mena de
memòries: Souvenirs
des temps d'anarchie. Una de les seves màximes
era: «L'art ha de ser
terrible per a ser vertader.» Auguste Linert va morir el 21
d'octubre de 1946 a
Noisy-le-Sec (Illa de França, França)
Mariano Costa Iscar
- Mariano Costa Iscar: El 26 de maig de 1883 neix a Pamplona (Navarra) l'anarcoindividualista Mariano --també citat Manuel-- Costa Iscar, també conegut com Antonio Faciabén Esquer. Son pare fou un metge gallec i sa mare, Mercedes Iscar, havia nascut a Valladolid. A Pamplona realitzà els estudis primaris i secundaris i son pare desitjà que estudiés medicina, però es decantà per les lletres. Cap al 1901 marxà, amb dues germanes, a Barcelona a viure amb una tia. A la capital catalana s'introduí en el moviment anarquista i començà a col·laborar en la premsa llibertària, sobretot Tierra y Libertad, periòdic dirigit per Tomás Herreros Miquel, i El Sembrador. Intimà amb nombrosos militants anarquistes, com ara Francesc Ferrer i Guàrdia, Ángel Pestaña, Salvador Seguí, Federico Urales, etc. En 1912 marxà a peu a París i es posà a fer feina de repartidor de pastissos i en una impremta. A París conegué sa futura companya, Juliette Hart, belga que s'havia refugiat en 1914 a França a causa de la Gran Guerra. En 1914, amb altre company anarquista, retornà a Barcelona a peu; poc després, també a peu i tota sola, Hart marxà també a la capital catalana. En 1916 publicà la traducció del llibre El anarquismo individualista. Lo que es, puede y vale, d'Émile Armand, a Barcelona, i aquest mateix any sortí el seu fullet Generalidades educativas, editat pel Grup d'Investigació Pedagògica amb el qual participava, que cridà l'atenció d'Eleuterio Quintanilla. A Barcelona va fer feina de carter. En 1917 participà en el grup barceloní «JuventudÁcrata», amb Salvio Aiguaviva Vila i Saturnino Meca González. A Barcelona també mantingué contactes amb Gaston Leval i amb Victor Serge. El juny d'aquell any Hart i Costa Iscar s'uniren sentimentalment i en 1920 retornaren plegats a París i després marxaren a Brussel·les, ciutat natal de Juliette Hart. Sense diners, decidiren partir cap a Vigo i ell ho va fer com a polissó en un vaixell. Descobert en alta mar, fou desembarcat a Exeter (Devon, Anglaterra) i tancat durant dos mesos a la presó. Aconseguí la llibertat gràcies al suport dels quàquers i d'un pastor protestant que el volgué convertir. Després embarcà en un vaixell espanyol i aconseguí arribar a Vigo i sa companya hi arribà amb tren. A la ciutat gallega va fer amistat amb l'anarquista José Villaverde Velo i participà en l'edició galaica de Solidaridad Obrera. Després la parella s'instal·là a la Corunya. En aquestaèpoca col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Estudios,Proa,La Revista Blanca, etc.), a més de militar en la Lliga d'Educació Racionalista. En 1920 ambdós decidiren emigrar al Brasil. Com que anaven curts de cabals, ell embarcà clandestinament en un vaixell i en aquesta ocasió arribà sense problemes a Rio de Janeiro; poc després, Hart hi arribà pagant el seu bitllet en una altra nau. Al Brasil va fer feina de tipògraf. El 23 d'octubre de 1923 s'embarcà a bord del vaixell«Araguaya» al port de Santos cap a Buenos Aires (Argentina) i Hart partí el 24 de desembre d'aquell any del port de Rio de Janeiro per a reunir-se amb son company. A l'Argentina, fugint de ser molestat per les autoritats, prengué el nom d'Antonio Faciabén Esquer, ja que el seu estava força marcat com a anarquista a la Península. En aquests anys començà a introduir a Sud-amèrica i a la Península el pensament i la filosofia anarcoindividualista de Han Ryner i d'Émile Armand, traduint al castellà nombrosos articles i fulletons seus --de Han Ryner traduí, entre d'altres, Pequeño manual individualista (1928) i La sabiduría riente (1935). També col·laborà en publicacions franceses (Umbral,Cenit, etc.) i mexicanes (Tierra y Libertad, etc.), i fou redactor de La Protesta. A Buenos Aires treballà en diverses feines (tipògraf, monotipista, corrector, traductor, etc.) per a revistes, entre elles Caras y Caretas. La seva darrera feina, en la qual treballà 15 anys, fou la gerent de l'Institut Argentí de les Arts Gràfiques. Força il·lustrat en literatura i ciències socials, animà nombrosos projectes educatius racionalistes. En 1949 realitzà conferències sobre Han Ryner a la Biblioteca José Ingenieros i l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires. Trobem articles seus en Al Margen, Cenit,Estudios,Ética,Helios,Humanidad,Iniciales,Nervio,Nosotros,Proa,La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen El feminismo (1914), Generalidades educativas (1916), Crítica y concepto libertario del naturismo (1923), La paz mundial y las condiciones de su realización (1950, amb altres) iLa enseñanza laica ante la racionalista (1960, amb altres). Durant sa vida mantingué una interessant correspondència amb nombroses personalitats de l'època, com ara Han Ryner, Émile Armand, Pau Casals, Dr. Diquiera, Florencio Escardó, Vicente Fatone, Pedro Herrera, Panaït Istrati, Louis Lecoin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Gérard Leretour, Eugèn Relgis, Eduardo Zamacois, etc. Mariano Costa Iscar va morir el 28 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).
***
Fitxa policíaca francesa de Felipe Sandoval (1925)
- Felipe Sandoval: El 26 de maig de 1886 neix al barri de Las Injurias de Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Fill de pare desconegut i d'una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat (Asil d'Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d'haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d'intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s'instal·là a París (França), on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d'altres grups d'anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l'assalt del domicili d'Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l'Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d'abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l'exili. Després del robatori d'un arsenal d'armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l'estació d'Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d'on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l'atribueix la preparació de l'assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d'agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d'espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l'agafada coneguda com«Expedició dels 101» --dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d'Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d'Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l'Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias.
***
Auguste
Nouvellon al seu estudi fotogràfic
- Auguste Nouvellon:
El 26 de maig de 1889 neix a Sars Poteries (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarcopacifista, anarcosindicalista i esperantista
Auguste Nouvellon,
conegut com Pacemulo
(Pacifista, en esperanto). De
jove aprengué l'ofici
de vidrier durant anys d'aprenentatge itinerant emparat pel seu gremi
(«Tour de
France du Compagnonnage»), alhora que
començà a lluitar en el moviment
sindicalista. Després marxà a la
Península i treballà com a fotògraf
ambulant a
Alacant i a Catalunya, on esdevingué anarquista. En els anys
posteriors residí
a Espanya, Marroc i Algèria. En 1946 exercia de president
del grup anarcopacifista«Athénée Science et Nature»
(Ateneu Ciència i Natura) d'Orà, que arreplegava
militants francesos i espanyols, i on impartia un curs d'esperanto.
Mantingué
estreta relació amb el periòdic
anarcoindividualista L'Unique
(1945-1956), d'Émile Armand, i durant els anys cinquanta va
fer costat i difusió
del periòdic Contre-Courant
(1950-1968),
de Louis Louvet. Auguste
Nouvellon va morir el 30 de juliol de 1953 a Orà
(Orà, Algèria) després de
patir una malaltia llampant.
***
Antonio García Birlán
- Antonio García Birlán: El 26 de maig de 1891 neix a Fuente Vaqueros (Granada, Andalusia, Espanya) --algunes fonts citen el 27 de març de 1892 a Pinos Puentes, Villarrubia o Valderrubio)-- l'intel·lectual, publicista, periodista, traductor i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio García Birlán, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Dionysios,Pío Ayala, Denis,Fabio,Julio Barco, etc. Va començar a militar molt jove en el moviment llibertari. Cap al 1915 va fer de mestre, a més de fuster i pagès, en una escola obrera a Castro del Río, i es diu que va ensenyar les primeres lletres a Federico García Lorca. Després es va instal·lar a Barcelona, on va participar en el Centre Obrer Barceloní de Serrallonga, a més de col·laborar assíduament en la premsa anarquista i com a redactor i director d'importants periòdics: va dirigir Revista Nueva en 1925 a Barcelona; Mañana en 1930 a la mateixa ciutat; membre destacat del grup editor de Tierra y Libertad i d'Acción entre 1930 i 1931, que va dirigir; redactor de Solidaridad Obrera en el període d'Ángel Pestaña; director de la revista valenciana Estudios, etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure a Barcelona: en 1925 treballava en una editorial i en 1928 va ser membre del grup«Solidaridad», encapçalat per Ángel Pestaña. Entre 1927 i 1929 va ser membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) presidit per Joan Peiró. Durant la Guerra Civil va realitzar tasques de responsabilitat: membre del Consell d'Economia de la Generalitat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on es va encarregar de la indústria de la premsa i del paper a partir d'agost de 1936; conseller de Sanitat Pública i d'Assistència Social de la Generalitat entre el 26 de setembre de 1936 i el 17 de desembre del mateix any; en 1938 va ser un dels encarregats per la CNT-FAI per a sol·licitar a Manuel Azaña la caiguda del cap de govern Negrín; i durant tot el període bèl·lic va dirigir La Vanguardia de Barcelona. En acabar la guerra va formar part del polèmic Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLLE) creat a París el març de 1939. Va ser membre de la secció bibliogràfica de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) fundada el novembre de 1949. Va treballar com a corrector de textos en el diccionari enciclopèdic de l'editorial Larousse. En 1951 es va instal·lar a París. Durant l'exili va dirigir Tiempos Nuevos i Cenit, va ser redactor de Solidaridad Obrera i administrador del periòdic CNT. Més tard va marxar al Brasil i després a l'Argentina, on va romandre fins a començaments de 1983 treballant a l'editorial Americalee, per acabar retornar a Barcelona, ja molt vell, procedent de Buenos Aires. Molt influenciat per Nietzsche --del qual va traduir al castellà Así habló Zarathustra--, Kierkegaard, Berdjaev, Tolstoi, Schestow, Unamuno i Pérez Galdós, va desconfiar del progrés materialista i considerava que no havia revolució sense ètica ni humanisme; la seva biblioteca personal era una de les més importants del moviment llibertari de la sevaèpoca. Va ser amic personal d'Errico Malatesta. Podem trobar articles seus en Almanaque de Tierra y Libertad, Cenit,CNT,Despertad,Floreal,Generación Consciente, Liberación,La Revista Blanca, RevistaÚnica,Revue Internationale Anarchiste,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Vértice, etc.És autor d'A la lucha,Esbozos de ideas, Historia universal del proletariado,Resultados de la guerra, Sabor de ceniza, El anarquismo, sus doctrinas, sus objetivos (1934), El sindicalismo, sus orígenes, sus tácticas, sus propósitos (1934), El socialismo (1934), El comunismo (1934),El movimiento libertario español enÁfrica, Francia, América y España (1945), així com una sèrie d'antologies publicades amb els seus pròlegs a París i Buenos Aires en 1954 (Ciencia y filosofía,Cultura y civilización,El amor y la amistad, El Estado, la patria y la nación,El hombre y la mujer, Pueblos y razas); va deixar més de cent títols inèdits. Antonio García Birlán va morir el 20 de juny de 1984 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una crisi cardíaca.
Antonio García Birlán (1892-1984)
***
Josep
Piñas Serra
- Josep Piñas
Serra: El 26 de maig de 1899 neix a Valls (Alt Camp,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Piñas Serra. Fill de
família pagesa, va anar a
l'Escola Pública i després a la racionalista del
Centre Obrer Instructiu que
regentava, sota els principis de l'Escola Moderna, el mestre Amadeu
Martorell.
Amb 12 anys començà a treballà al
camp. Abandonà la religió –fou
escolà a
l'església de Sant Antoni i arribà a ser
escolà major– quan assistí als debats
dialèctics a la Societat Agrícola, on
conegué l'anarquista Fidel Martí
Parés.
Distribuí la premsa obrera (Tierra
y Libertad
i La Voz del Campesino), fet que
possibilità la seva relació amb els militants de
tota la comarca. Participà en
les lluites socials d'aleshores i va fer costat les vagues
agràries de la seva
zona. Entre 1921 i 1924 va fer el servei militar a l'Àfrica
durant la Guerra
del Rif i visqué la batalla d'Annual –el seu
testimoni figura en l'anomenat«Expedient Picasso». De bell nou a Catalunya
participà en les activitats
clandestines de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Cap el 1925 es
matriculà a l'Escola del Treball. Durant la dictadura de
Primo de Rivera va
estar empresonat per encobrir un fals militant confederal. En 1929,
quan es
constituí l'Ateneu Popular, va ser nomenat president de la
seva junta
directiva. Durant la Dictablanda de
Dámaso Berenguer y Fusté formà part
d'una comissió de protesta per l'expulsió
de Francesc Macià Llussà creada el setembre de
1930. A començaments d'aquell
any havia enviat diners per als presos en una col·lecta
organitzada pel
periòdic ¡Despertad!
de Vigo. El 7 de
juliol de 1931 signà els estatuts del Sindicat de
Treballadors del Camp de
Valls que van ser presentats al Govern Civil de Tarragona. Va
participar en
l'assemblea de constitució de la Federació
Regional de Camperols de Catalunya
(FRCC) i el setembre de 1932 en va ser elegit secretari a Vilafranca
del
Penedès (Alt Penedès, Catalunya). En 1932 va
restar empresonat i els sindicats
vallencs van fer vaga per demanar que no fos processat. Quan
l'escissió
confederal s'arrenglerà amb el sector trentista,
amb la majoria dels pagesos de Valls, i se separà del sector
dominat de la CNT
partidari de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El març de 1933 fou delegat
per diverses localitats de la comarca d'Alt Camp (Pla de Cabra, Cabra
de Camp,
Figuerola i Vallmoll) al Ple Regional de Catalunya de la CNT i el juny
d'aquell
any representà set sindicats de Valls al I Ple Regional de
Catalunya de
Sindicats d'Oposició que se celebrà a Barcelona.
El 17 de novembre de 1933 va
fer un míting a Valls. Durant la Revolució del 6
d'octubre de 1934 va ser
detingut, jutjat el setembre de 1935 i condemnat a sis anys i un dia de
presó
com a organitzador de la vaga general revolucionària. Mentre
estava engarjolat,
els pagesos li recollien solidàriament les garrofes del seu
tros de terra. El 17
de febrer e 1936 va ser alliberat i quan el cop militar feixista de
juliol de
1936 va presidir el Comitè de Milícies
Antifeixistes de Valls, que es constituí
l'agost d'aquell any. El setembre de 1936 assistí al Ple de
Pagesos de la Confederació
Regional del Treball de Catalunya (CRTC), que se celebrà a
Barcelona. Entre l'11
d'octubre de 1936 i el 18 de novembre de 1937 fou alcalde de Valls. Des
del seu
càrrec defensà, enfrontant-se al Comissariat de
Museus de la Generalitat de
Catalunya, les històriques rajoles de la capella del Roser
al·legòriques a la
batalla de Lepant. També fou regidor fins el novembre de
1938, quan va ser
cridat a files i destinat a la Secció Forestal de Valls.
Entre el 8 i el 9 de
gener de 1938, com a secretari de la secció de Treball
Col·lectiu de la
Col·lectivitat Agrícola de Valls,
participà en el Ple de la Federació Regional
de Sindicats i Col·lectivitats Camperoles de la CNT que se
celebrà a Barcelona.
Entre el 28 de febrer i el 12 de juny de 1938 fou secretari del
Comitè Comarcal
de Valls-Montblanc, que englobava tots els sindicats de pagesos de la
comarca. Durant
aquests anys republicans va ser membre de la Comissió Mixta
de Revisió dels
Fulls de Contractes de Conreu, en representació de
l'estament parcer, mitger i
arrendador. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i patí els camps
de concentració de Sant Cebrià, on
emmalaltí de paludisme, i d'Argelers, del
qual va sortir enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) per a
anar a treballar durant dos anys a Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània).
Posteriorment residí a Montasèls (Llenguadoc,
Occitània) i després a
Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània) amb sa
família. Fou, amb Ramon Porté Dalmau,
Joan Arans Nin i Pere Sagarra Boronat, un dels principals militants de
les
tesis trentistes de la seva
comarcal.
Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions
llibertàries, com ara Acció
Sindical, Sindicalismo, Solidaridad
Obrera i El Trabajo.
Josep Piñas
Serra va morir el 19 d'octubre de 1986 a Còrnabarriu
(Llenguadoc, Occitània). El
setembre de 2017 l'historiador Antoni Gavaldà Torrents
publicà la biografia Josep
Piñas Serra. Enmig d'un riu desbocat.
President del Comitè i alcalde de Valls en temps de guerra.
***
Vincenzo Zanelli amb un exemplar de Sorgiamo
- Vincenzo Zanelli: El 26 de maig de 1900 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Zanelli, conegut com Banega. Sos pares es deien Alessandro Zanelli i Adele Chiodini. Fou un dels militants anarquistes més actius d'Imola. Membre de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i de la Cambra del Treball, recaptà fons per al Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques). Treballà d'obrer al forn de la bòbila de la cooperativa d'elaboració de maons i rajoles Bonaga. El 14 de juliol de 1919 va ser detingut acusat d'haver participat en les manifestacions contra l'encariment de la vida i d'haver intentat desarmar un policia. El 25 de juny de 1921 va ser novament detingut per haver-se enfrontat a un grup de feixistes locals que havien atacat el Cercle Socialista; empresonat, va ser amollat una vintena de dies després. El 22 de juliol de 1921, quan estava davant casa seva amb els companys anarquistes Enrico Tarozzi i Sante Farina, després d'haver sortit de la taverna Case Callettino del carrer Campanella d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia), un escamot punitiu feixista format per cinc individus armats els atacà. Sos companys aconseguiren fugir pels camps dels redols, però ell va ser ferit d'antuvi d'un tret al braç i, després d'abatre un dels assaltants, el feixista Francesco Nanni, va ser mort d'un tret al cor. Una vaga general espontània aturà la població els dies següents i una gran multitud assistí als seus funerals. La seva tomba va ser posteriorment profanada pels feixistes.
---
