Anarcoefemèrides del 21 de maig
Esdeveniments
![Maximilien Luce: "Une rue de Paris en mai 1871 (La Commune)" (1903) [Musée d'Orsay, París]](http://www.estelnegre.org/fotos/lacommuneluce.jpg "Maximilien Luce: \"Une rue de Paris en mai 1871 (La Commune)\" (1903) [Musée d'Orsay, París]")
Maximilien Luce: Une rue de
Paris en mai 1871 (La Commune) (1903) [Musée
d'Orsay, París]
- Primer dia de la Setmana Sagnant: El diumenge 21 de maig de 1871, cap a les 15 hores, Ducatel, sobrestant dels Ponts i Dics, obre la poterna del baluard 64, a prop de la porta de Saint-Cloud de París (França), aprofitant que no està vigilada, a les tropes de Versalles, comandades pel mariscal Mac-Mahon.És el començament de la «Setmana Sagnant» i el principi de la fi de la Comuna de París. Les tropes versalleses no troben d'antuvi cap resistència. Sota el comandament dels generals Douay i De Cissey, ocupen les fortificacions i la zona que separa aquestes del ferrocarril de cintura. Del costat de les tropes dels federats, Jaroslaw Dombrowski, absent del seu quarter general, no s'assabenta fins una hora després, que telegrafia al Consell de la Comuna demanant reforços. El Consell estava a punt de jutjar Gustave Paul Clusuret, sota la presidència de Vallès, i decideix continuar amb el judici, del qual va ser absolt, aixecant-se la sessió; serà l'última a l'Ajuntament. Cap mesura es pren, el Consell confia en el Comitè de Salvació Pública, que es contenta amb enviar Assi de reconeixement cap a Passy. Però els barris de Passy i d'Auteuil ja estan ocupats per les tropes de Versalles i Assi cau ferit i presoner. Els afusellaments dels resistents, dels federats i dels guàrdies nacionals comencen, als jardins i als carrers. Dombrowski no rep cap reforç.
***
Els
afusellaments de Montjuïc segons el diari madrileny El Imparcial del 28
de maig 1894
- Execucions a Montjuïc: El 21 de maig de 1894, als fossats de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), són afusellats, als crits de«¡Visca l'Anarquia», sis anarquistes: Josep Codina Juncà, Mariano Cerezuela Subies, Jaume Sogas Martí, Josep Bernat Cirerol, Manuel Archs Solanellas (Pelat) i Josep Sabat Oller. Tots havien estat condemnats, després de dures tortures, a mort en consell de guerra per l'atemptat al teatre Liceu de Barcelona el 7 de novembre de l'any anterior i, de rebot, per haver fabricat la bomba que fou llançada per Paulí Pallàs contra el general Martínez Campos el 24 de setembre del mateix any a la Gran Via barcelonina. En el consell de guerra foren condemnats a cadena perpètua altres quatre militants anarquistes: Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias. La detenció el 2 de gener de 1894 del vertader autor de l'atemptat del Liceu, Santiago Salvador, posà en evidència tant les actuacions policíaques com els mitjans per aconseguir les confessions. El mateix dia fou guillotinat a París el militant anarquista Émile Henry.
***
Notícia
del cicle de conferències d'Emma Goldman apareguda en el
periòdic Los
Angeles Herald del 20 de maig de 1907
- Conferències de
Goldman: El 21 de maig de 1907 a Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) la destacada
militant anarcofeminista Emma Goldman engega un cicle de
conferències sobre el
pensament anarquista organitzades pel Social Science Club (SSC, Club de
Ciències Socials). Aquell dia parlà al Burbank
Hall sobre la «Idea equivocada d'Anarquisme»
i el 24 de maig conferencià sobre «La
construcció del vertader caràcter».
L'endemà
25 de maig, al Naturopathic Hall, el tema a tractar fou«Crims dels pares i
educadors». El diumenge 26 de maig realitzà els
dos actes finals del cicle a
Burbank Hall; a la tarda parlà sobre «L'esperit
revolucionari i el drama
modern» i a la nit va fer un debat amb el metge socialista
Claude Riddle sobre«Acció directe versus
acció
política». Després d'unes quants debats
entre Goldman i Riddle, aquest segon abandonà
el socialisme i es declarà anarquista.
***
Parísés ple de brutícia
- París (21-05-68): El 21 de maig de 1968 esclata la vaga a la banca de França i el mercat londinenc de divises deixa de cotitzar el franc francès. Daniel Cohn-Bendit marxa a Berlín (Alemanya) i a Amsterdam (Holanda) en viatge de propaganda i Paris-Match posa a la seva disposició cotxe i xofer, a condició de poder acompanyar-lo. Aquest mateix dia, Christian Fouchet, ministre de l'Interior, signa la prohibició de residencia en territori francès de Cohn-Bendit; la notícia es farà publica l'endemà. Al Parlament es debat una nova moció de censura al govern; és la primera vegada en la història que es retransmet íntegrament en directe per la televisió, és una imposició dels periodistes de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) a la direcció. La benzina es raciona; els metges o els periodistes tenen dret a abastir-se i a les poques gasolineres obertes hi ha grans coes. Les bicicletes tornen a París. La gent comença a acaparar articles de primera necessitat (sucre, arròs, etc.). Els fems s'amunteguen pels carrers, arribant sovint a l'alçada del primer pis. No hi ha correu, ni trens, ni avions, ni metre, ni autobusos; els cafès són plens de gent que discuteix. Comencen les manifestacions pageses a l'Allier i a Bretanya. Les seus del periòdic comunista L'Humanité i del Conservatori de Música de París, ocupat pels estudiants, són atacats per escamots feixistes del grup «Occident».
***
Cartell
de la xerrada de Maurice Joyeux
- Conferència de
Joyeux: El 21 de maig de
Naixements
Hutchins Hapgood fotografiat
per Carl Van Vechten (26 de setembre de 1933)
- Hutchins Hapgood:
El 21 de maig
de 1869 neix a Chicago (Illinois, EUA) el periodista, escriptor i
pensador
anarcoindividualista Hutchins Hapgood. Va créixer a Alton
(Illinois), a la
vorera del riu Mississipí, on realitzà
els estudis primaris a diverses escoles públiques. Ben igual
que son pare i sos
dos germans, estudià a la Universitat de Harvard, on es
llicencià en Filosofia
i Lletres (1892) i, després d'ampliar estudis (sociologia i
filosofia) a les
universitats de Berlín i Friburg, doctorà (1897).
Es va veure fortament
influenciat pels filòsofs Max Stirner i Friedrich Nietzsche.
Entre 1895 i 1896
realitzà un viatge al Japó amb la
col·leccionista de pintura i mecenes
artística Leo Stein, germana de Gertrude. Durant un temps
ensenyà redacció
anglesa a les universitat de Harvard i de Chicago. Després
de realitzar
diversos feines, esdevingué periodista com son
germà major Norman, especialitzant-se
en el periodisme muckraker (remenar la merda), com
eren coneguts els
articulistes que es dedicaven a denunciar públicament la
corrupció política,
l'explotació laboral i els abusos, les immoralitats i els
draps bruts de
personatges i d'institucions de l'època. La seva primera
feina com a periodista
fou en The New-York Commercial Advertiser, de la
mà de Lincoln Steffens.
El 22 de juny de 1899 es casà amb la periodista i escriptora
Neith Boyce
(1872-1951), secretària aleshores d'Steffens. En 1904
entrà com a crític
teatral de The Chicago Evening Post. De bell nou a
Nova York, va fer
d'editorialista per als periòdics The Evening Post,The Press i The
Globe. La feina de periodista la compaginà amb la
publicació de llibres,
com ara Paul Jones (1901), The spirit of
the ghetto
(1902), The autobiography of a thief (1903), The
spirit of labor
(1907), An anarchist woman (1909) i Types
from city streets
(1910). En 1912 prologà el llibre d'Alexander Berkman Prison
memoirs of an
anarchist, publicat per l'editorial Mother Earth, d'Emma
Goldman, de qui
era íntim amic. En 1916 va escriure, amb Neith, l'obra en un
acte Enemies,
que explora les relacions de parella des d'un punt de vista feminista.
En 1919
publicà anònimament Story of a lover,
on descrivia les seves relacions«obertes» amb sa companya, obra que fou prohibida
inicialment per pornogràfica
i que el catalogà com a un dels grans defensors de
l'«amor lliure». En 1933
sortí la seva autobiografia, A victorian in the
modern world,
considerada una de les seves grans obres. Fou un gran amic de
l'escriptora i
patrocinadora artística Mabel Dogge Luhan i
freqüentà assíduament el seu
saló-tertúlia de la 5a Avinguda. Altres amics
seus van ser Bernard i Mary
Berenson, Jacob Epstein, Max Eastman, Anton Johanson, Walter Lippmann,
Robert
Morss Lovett, Gertrude i Leo Stein, Alfred Stieglitz, Maurice Sterne, i
Mark
Sullivan, entre d'altres. Fou, amb sa dona i altres, un dels fundadors
del grup
d'escriptors i artistes coneguts com els «Provincetown
Players», que estrenarà
l'obra Enemies. La seva carrera de periodista
declinà a partir de 1918,
amb la mort de Boyce, son fill major, i del final de l'era muckraker.
Els últims anys de sa vida els passà amb Neith a
Ney West (Florida), a la seva
casa de Provincetown (Massachusetts) i en una granja a Richmond (New
Hampshire). Hutchins Hapgood va
morir
el 19 de novembre de 1944 a Provincetown (Massachusetts, EUA) i fou
enterrat al
panteó familiar de l'East Cemetery de Petersham
(Massachusetts). Pòstumament,
en 1953, fou publicat el llibre, fet amb sa companya Neith, The
story of an
american family. Letters and commentary on the Hapgood family
(1648-1917),
on es relaciona la família Hapgood amb la
història dels Estats Units.
Hutchins Hapgood (1869-1944)
***
Ugo
Rindi
- Ugo Rindi: El 21
de maig de 1882 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el
tipògraf anarquista Ugo Rindi.
Sos pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf
de professió i destacat
militant anarquista, era secretari de la Federació del
Llibre de Pisa. Durant
la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de
San
Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una«expedició punitiva» contra Ulico
Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista,
declarà davant els
seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en
la qual havia estat
ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies
després. En realitat el
feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra
Caponi en
fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un
escamot feixista
dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana,
Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni
decidí portar a terme una «acció
exemplar» contra l'oposició antifeixista.
Després d'irrompre en diverses residències
sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i
l'assassinaren a sang freda
de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de
Porta a
Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a
la premsa local i estatal i el
periòdic catòlic Il
Messaggero Toscano
obrí una subscripció popular per a la
família del tipògraf anarquista
assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació
antifeixista. La reacció
popular fou tant important, que la Federació del Partit
Nacional Feixista (PNF)
de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i
empresonats, juntament amb Francesco Adami,«cònsol» de la Milícia
Voluntària
per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del
Fascio de
Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo
Morghen, president
del Consell Provincial i exsecretari de la Federació
Feixista de Pisa. El
procés tingué lloc el setembre de 1925 a
Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima
de forta pressió política i els acusats van ser
absolts i rebuts a Pisa com a
herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi»és un més dels centenars
d'assassinats polítics durant l'època feixista
que restaren impunes. Després de
la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació
anul·là la sentència i
en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats
van ser condemnats
a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro
Caros, va ser tancat
a Sicília per l'assassinat, trossejament i
cremació del cos de la seva amant; però
aquest, amb el suport del serveis secrets italians,
aconseguí fugir i amb nom
fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma
(Itàlia) tranquil·lament fins a la
seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi
(via del
Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.
***
Notícia
de l'escorcoll del domicili de Charles Astier apareguda en el diari
parisenc Le
Gaulois del 7 de juny de 1921
- Charles Astier: El 21 de maig de 1894 neix a París (França) el cisteller anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Charles Theodore Astier. Fitxat com a destacat antimilitarista, en 1913 era secretari de les Joventuts Sindicalistes de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Va ser mobilitzat com a sergent en el 36 Regiment d'Infanteria en 1914. El 20 de juny de 1921 el seu domicili, al número 64 del carrer de Silly de Boulogne-sur-Seine, i el de René Grondin van ser escorcollats per la policia judicial i ambdós inculpats de provocació a la desobediència amb finalitats anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Manuel Hernández García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 7 de
juny de 1970
- Manuel Hernández García: El 21 de maig de 1896 neix a Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Hernández García–el segon llinatge citat erròniament en algunes fonts com Cortés. Sos pares es deien Manuel Hernández i Beatriz García. Milità al barri barceloní de Sants i fou membre del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1930, en representació del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou membre del Comitè Revolucionari de Catalunya, constituït per portar a terme un moviment conspirador contra la monarquia. També fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI i del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) pel Sindicat de la Fusta. Després de la dictadura de Primo de Rivera, participà en la reconstitució de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Juana Carmona i sos infants i va ser internat al camp de concentració de Bram. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Llemotges de la CNT. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Manuel Hernánez García va morir el 21 de març de 1970 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània).
***
- Alpinolo Bucciarelli: El 21 de maig de 1901 neix a Montevarchi (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alpinolo Bucciarelli –el seu nom a vegades citat com Mario–, també conegut com Mario Toscani i Il Toscanino. Sos pares es deien Adolfo Bucciarelli i Emma Baglioni. Treballà de pintor decorador i de ben jovenet formà part del consell directiu d'una cooperativa socialista a Levane de Montevarchi. S'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI) des de la seva creació en 1921 i fou un dels fundadors de la secció de Liorna (Toscana, Itàlia) d'aquesta organització. En 1922 es va traslladar a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès), on començà a freqüentar els cercles anarquistes. Va ser condemnat a 90 dies de presó per«possessió d'armes» i per haver disparat en un lloc públic. Un cop lliure entrà a treballar a la ferreria siderúrgica de ferro colat«Servola» –altres diuen que va ser contractat pels ferrocarrils– d'on va ser acomiadat per indisciplina. En aquesta època era subscriptor de la revista anarquista Pensiero e Volontà. En 1926 es va casar amb l'anarquista Lucia Minon (Luci), infermera voluntària de la Creu Roja Italiana originària del Friül que va ser empresonada per distribuir una circular de la Federazione Giovanile Comunista Italiana (FGCI, Federació Juvenil Comunista Italiana) i textos poètics revolucionaris (Inno dei socialisti anarchici i Addio Lugano bella). Perseguit pels escamots feixistes –en aquesta època va fer servir el pseudònim Il Toscanino i el nom Mario Toscani–, el 30 de novembre de 1936 passà clandestinament, amb sa companya i dos companys (Ernesto Ferluga i Carlo Fon), a Iugoslàvia. Posteriorment la parella es traslladà a Viena (Imperi Austrohongarès, actual Àustria) i després a París (França), on ell treballà de sabater. El juliol de 1927 la parella passà a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsada el novembre d'aquell any, i finalment a Luxemburg, d'on va ser expulsada en 1928 per possessió de passaports falsos. En 1933 va ser inscrit en els registres policíacs de recerca i de fronteres, amb l'anotació d'«anarquista a detenir». De bell nou a França, després d'un temps al departament de la Mosel·la, el maig de 1938 es va establir a París, on freqüentà els cercles llibertaris, treballà de decorador i on nasqué son fill Libero. La parella realitzà una intensa activitat entre el anarquistes exiliats, tant pel que feia a la propaganda com en l'elaboració d'estratègies de defensa contra els decrets d'expulsió de França. En aquesta època visqué a Alfortville (Illa de França, França) i durant els primers mesos de 1935 participà activament en reunions que, sovint, es celebraven a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) de París, juntament amb altres exiliats italians (Camillo Berneri, Virgilio Gozzoli, Umberto Marzocchi, Umberto Tommasini, etc.), sempre sota la vigilància de l'espia feixista Bernardo Cremoni, que enviava informes a l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). Malalt de tuberculosi pulmonar, en 1936 ingressà al sanatori de Saint-Martin-du-Tertre (Borgonya, França). A finals de 1936, després de deixar internat son fill adolescent en un col·legi francès, passà amb sa companya a Catalunya per Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), juntament amb altres companys (Aurelio i Terzilio Aiacci, Gualterio Livi, Alessandro Maffei, Paquale Migliorini i Adolfo Pintucchi), i ambdós s'enrolaren l'1 de febrer de 1937 en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on trobaren alguns companys que havien freqüentat a Trieste, com Umberto Tommasini i Rodolfo Gunscher. Licia Minon va fer d'infermera de la Creu Roja en tres hospitals militars. Després d'haver estat hospitalitzat en una clínica de Barcelona per un atac d'hemoptisi, segons es desprèn d'una carta enviada a sa mare a Montevarchi interceptada per la policia, el maig de 1938 retornà a París i el desembre d'aquell any va ser hospitalitzat uns mesos a la clínica parisenca de Saint-Antoine. Lucia Minon restà a la Península fins el final de la guerra el febrer de 1939. Després del retrobament de la parella, en 1939 aquesta intentà embarcar cap a Amèrica, però sense resultat. El 4 de juny de 1940 ambdós van ser detinguts a Bardonescha (Piemont, Itàlia) quan pretenien entrar a Itàlia. Se li va assignar confinament primer a l'illa de Tremiti i despres, a partir de setembre de 1941, a l'illa de Ventotene, on la parella entrà a formar part de la colònia anarquista deportada a l'illa. En 1942 un informe de la Prefectura de Littoria (actualment Latina, Laci, Itàlia) revelà que«mantenia inalterables les seves conviccions polítiques». L'1 de juny de 1943 va ser alliberat formalment del seu confinament per malaltia, però va continuat internat i després, el 25 de juliol de 1943, ambdós va ser enviats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943 fugí amb altres presos. S'instal·là amb sa companya a Roma, on continuà militant en el moviment anarquista. Alpinolo Bucciarelli va morir en 1945 a l'Hospital Carlo Forlanini de Roma (Italia), especialitzat en tuberculosi. Els arxius soviètics el qualificaren d'«anarcoide» hostil a la II República espanyola i molt«dubtós».
***
Notícia
de la detenció d'Achille Lausille apareguda en el diari de
Chalon-sur-Saône Courrier
de Saône-et-Loire del 25 de maig de 1925
- Achille
Lausille: El 21 de maig de 1901 neix a Llemotges
(Llemosí, Occitània) l'antimilitarista
i militant anarquista Achille Lausille –a vegades el seu
llinatge citat Lauzille. Fill d'un
jornaler, treballà
de pintor en la construcció i d'aferrador de cartells a
París (França). El
febrer de 1925 substituí Georges Lachaume, que acabava de
morir, com a gerent
del diari Le Libertaire.
També en
aquell any fou gerent del Bulletin
Mensuel du Comité de Secours aux Anarchistes
Persécutés en Bulgarie i de La Revue Anarchiste. El 24 de maig de
1925 va ser detingut pels Guardians de la Pau i per agents de la
comissaria del
Pont-de-Flandre, amb tres companys (Gaston Fournier, Jean Laporte i
Robert
Papet), aferrant pels carrers de París els cartells
antimilitaristes «La guerre
au Maroc» i «Le sang coule au Maroc».
Processat per «propaganda
antimilitarista» per aquest fet, l'agost de 1925 va ser
condemnat, juntament
amb Gaston Fournier i Robert Papet, a quatre mesos de presó,
mentre Jean
Laporte ho va ser a sis mesos. Tancat amb Jean Girardin a la
presó parisenca de
La Santé, ambdós se solidaritzaren amb
l'antimilitarista anarquista Jules
Chazanoff (Jules Chazoff), qui
portava una vaga de fam per a aconseguir l'estatus de «pres
polític» i la reducció
d'un quart de la seva pena. Després de 25 dies de vaga, la
seva demanda va ser
acceptada. En 1927 va ser novament empresonat a La Santé,
juntament amb Jean
Girardin i Jean Bucco. Després d'una nova vaga de fam, va
ser traslladat a
l'Hospital Cochin, d'on el 10 de juliol de 1927 va ser alliberat. Es
presentà,
com a candidat «anarquista comunista», a les
eleccions legislatives d'abril de
1928 per la I Circumscripció del XIII Districte de
París. El 7 de setembre de
1929 es casà a Bury (Picardia, França). El 7 de
febrer de 1932 resultà ferit, juntament
amb altres vuit companys, quan aquests venien el periòdic La Patrie Humaine pels carrers del Barri
Llatí de París i van ser
agredits per un grup d'una cinquantena estudiants feixistes
d'«Antion
Française». En 1933 fundà, amb Lucie
Huberty, el periòdic parisenc L'Action
Libertaire (1933-1934), el
gerent del qual va ser René Podevin. El 4 de juny de 1933
fou delegat al XIII
Congrés de la Federació Anarquista de
París (FAP) i entre el 14 i el 16 de
juliol d'aquell any fou delegat dels grups dels V i XIII Districte de
París al
Congrés de la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR), que se celebrà a
Orleans (Centre, França). Posteriorment es retirà
d'aquesta organització ja que
estava en desacord amb les posicions sindicals sorgides arran del
Congrés
d'Orleans i se li va reprotxava de fer apologia de la
Confederació General del
Treball (CGT). El 22 d'abril de 1934 aconseguí 27 vots a la
I Circumscripció
del IX Districte de París en les eleccions legislatives per
l'anomenat«Partidaris del Dret a Viure per a Tothom»,
candidatura lligada a la Lliga
Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), organització
de la qual era
membre. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 fou delegat del grup del X
Districte
de París al X Congrés
(«Congrés de la Unitat») de la
Unió Anarquista Comunista
(UAC), que se celebrà a París. En el camp
sindicalista fou partidari d'una
acció comuna amb la Confederació General de
Treball Sindicalista Revolucionària
(CGTSR). En aquesta època vivia al número 294 del
carrer Saint Jacques del V
Districte de París i figurava en un llistat de domicilis
anarquistes a
controlar. Achille Lausille va morir el 21 de març–algunes fonts citen
erròniament el 20 de març– de 1936 a
l'Hospital Lariboisière de París
(França)
arran de patir un accident laboral després de caure d'una
escala a l'obra on
treballava.
***
Luigi
Crisai
- Luigi Crisai:El 21 de maig de
1902 neix a Pula (Ístria, actualment Croàcia)
l'anarquista Luigi Krizai, més
conegut com Luigi Crisai. Durant la
postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i
eslaus de Pula, els
quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots feixistes. En 1927, arran
d'un decret
feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai.
Sense feina, en 1931 emigrà a França i
s'instal·là a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups
llibertaris i antifeixistes. Quan
esclatà la guerra d'Espanya vingué com a
voluntari a la Península. Com a
milicià, entrà a formar part de la primera
columna italiana formada per
militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e
Libertà», la qual
s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou
destinada al front d'Aragó. A finals
d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i
durant latardor en
la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de
novembre de 1938 a
Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai
participà en l'atac amb granades
a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba,
va ser capturat per les tropes
franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com
molts
altres companys seus: André Cauderay, Vittorio Golinelli,
Natale Cozzucoli,
Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.
***
Ugo
Gobbi
- Ugo Gobbi: El 21
de maig de 1921 neix
a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) el pediatra i
pedagog anarquista Ugo Gobbi. En
1939 es matriculà a la facultat de Medicina de la
Universitat de Bolonya i va
fer pràctiques a l'Hospital Civil de Rimini. En 1941 es
casà i amb el temps
tingué dos nins i dues nines. El 7 de desembre de 1945 es
llicencià (cum laude) en
Medicina a la Universitat
de Bolonya. L'1 de maig de 1946, amb Margherita Zoebeli i el suport del
Soccorso
Operaio Svizzero (SOS, Assistència Suïssa del
Treball), fundà el Centro
Educativo Italo-Svizzero (CEIS, Centre Educatiu Italosuís)
de Rimini, del qual
va pertànyer al seu consell d'administració des
del 1951. En aquesta experiència
educativa basada en la pedagogia laica i llibertària,
passaren pedagogs com
Lamberto Borghi i Aldo Visalberghi, i anarquistes com Armando Borghi,
Lamberto
Borghi, Pietro Spada, Tonino Scalorbi, Gaetano Gervasio, Pio Turroni o
Carlo
Doglio, i hagué de patir durs atacs de l'autoritarisme del
Partit Comunista
Italià (PCI). El 30 de juny de 1947 aconseguí el
títol d'especialització en
pediatria mèdica i durant quatre anys exercí la
seva professió a Bolonya. Entre
1952 i 1974 fou especialista en pediatria clínica i
neonatologia a l'Hospital
Infantil d'Ajuda Materna de Rimini. Durant els anys setanta
s'oposà a la
política sanitària de l'administració
municipal comunista i socialista, i aquesta
oposició l'obligà a traslladar l'Hospital
Infantil a Fano (Marques, Itàlia), on
el dirigí entre 1974 i 1986. En 2001 publicà en
el Bolletino Archivio G. Pinelli
l'assaig històric «Trent'anni all'asilo
svizzero e dintorni (frequentazione di anarchici al CEIS)».
Entre el 12 i el 14
de maig de 2006 a Rimini participà en el congrés«Libertaria-Mente. Igiene
mentale? Libero pensiero!», organitzat per Zona
Temporaneamente Libertaria
(ZTL). Apassionat de la ceràmica, era membre de
l'associació «Amici della
Ceramica e del Museo Internazionale in Faenza» i fou un dels
principals experts
europeus de la majòlica del segle XVII. També fou
un entusiasta de la
bicicleta, mitjà de transport que reivindicà
contínuament. En la seva carta de
visita es definia com a «jubilat, ateu, anarquista i
epicuri». Ugo Gobbi va
morir el 19 de juny de 2012 a Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia) i el seu cos fou
incinerat.
***
Daniel
Barret a la seva biblioteca personal (2008)
- Daniel Barret:El 21 de maig de 1952
neix a
Montevideo (Uruguai) el sociòleg, periodista, professor
universitari i destacat
militant anarquista Rafael Spósito Balzarini
--també citat com Expósito--;
conegut, a partir del 2001, sota el pseudònim de Daniel
Barret, en homenatge a
l'escriptor anarquista
Rafael Barrett. Nascut a la Villa del Cerro, barri obrer
de Montevideo
(Uruguai) de reconeguda tradició llibertària i on
viurà sempre, cap al 1967,
encara adolescent, entrà en el moviment llibertari,
destacant com a
organitzador en el moviment estudiantil i, més tard, en el
moviment sindical i
veïnal. Cursà estudis de medicina, economia
ecològica, filosofia i lògica,
entre d'altres. S'afilià a la Federació
Anarquista Uruguaiana (FAU), però quan
aquesta organització abandonà la seva
tradició anarquista, deixà de
participar-hi. Durant els anys setanta, arran de la
repressió contra els
moviments esquerrans en general i anarquista en particular a l'Uruguai,
s'instal·là a Buenos Aires (Argentina). En 1976,
el cop d'Estat dels militars
argentins, el tornà a portar al seu país. Caiguda
la dictadura a l'Uruguai, va
participar en el rellançament de la FAU i entre 1986 i 1987
va ser secretari
general d'aquesta organització, però per fortes
diferències ideològiques
--criticà la noció
d'«antiimperialisme» i el concepte pseudollibertari
de«poder popular»-- presentà la
dimissió i l'abandonà. A partir d'aquest moment
participarà de manera individual i independent en diversos
projectes
llibertaris i es dedicà sobretot al periodisme i a la
sociologia llibertaris.
Va ser bon amic de Raúl Zibechi, René Lourau i
Abraham Guillen. En 1989 va ser
un dels fundadors de la revista cultural llibertària Alter,
editada a
Montevideo. Participà activament en el «Moviment
de Veïns del Cerro contra el
Port de l'Armada», quan l'Exèrcit
uruguaià volgué construir un port militar al
seu barri. Fins al 1999 va ser professor de la Facultat de Medicina de
la
Universitat de la República de Montevideo. En 1999
participà en la Trobada
Llibertària de Tolosa de Llenguadoc. Entre d'altres
experiències de gestió
sociocomunitària, participà, com a representant
de la Unió de Professors, en un
projecte universitari sobre educació i salut a barris
populars. Interessat pel
projecte de la «Democràcia Inclusiva»
--en 2002 prologà la traducció castellana
(Hacia una democracia inclusiva. Un nuevo proyecto liberador)
del llibre
de Takis Fotopoulos--, va ser membre del International Advisory Board
del International
Journal of Inclusive Democracy. Participà en les
activitats del Grupo
d'Apoyo a los Libertarios y Sindicalistas Independientes de Cuba
(GALSIC),
creat en 2004. A partir de 2006 participà activament en les
activitats del
Fòrum Social Alternatiu i aquest mateix any
realitzà un cicle de conferències a
Mèxic. Entre el 6 i el 7 de desembre de 2007
assistí a Santiago de Xile al I
Congrés d'Hermenèutica Llibertària.
Aquest mateix any, juntament amb els
companys d'El Libertario de Caracas, es
posicionà contra la «Revolució
Bolivariana» veneçolana. Publicà
articles en revistes de sociologia (Democracy& Nature,
etc.) i col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries (¡Libertad!, El
Libertario, Tierra y Tempestad, etc.).
Sota diversos pseudònims,
publicà centenars d'articles, fulletons i llibres. Sa
companya, Rosario Furest.
Daniel Barret va morir, víctima d'un càncer, el
24 d'agost de 2009 a Montevideo
(Uruguai) i, segon el seu desig, les seves cendres va ser dipositades
el 5 de
setembre al «Memorial dels Desapareguts», al Parc
Vez Ferreyra de la Villa del
Cerro de la capital uruguaiana. Deixà tres llibres
inèdits: Los sediciosos
despertares de la Anarquía (publicat en 2011), Cuba:
el
dolor de ya no ser. El dilema del
socialismo y la libertad i La
arquitectura del encierro. Donà la
seva biblioteca llibertària a
l'Ateneu Anarquista d'El Cerro.
Defuncions
Foto antropomètrica
d'Émile Henry
-Émile Henry: El 21 de maig de 1894és executat a París (França) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Émile Henry, també anomenat le Saint-Just de l’Anarchie. Havia nascut el 26 de setembre de 1872 a Barcelona (Catalunya), on son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat després de l'esclafament de la Comuna de París. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup«Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser: «Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri de Brévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista. En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.
***
- Alfonso Bailac
Asín: El 21 de maig de 1943 mor a Saragossa
(Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Alfons Bailac Asín. Havia nascut el 17 de maig de 1914 a
Massalió (Matarranya,
Franja de Ponent). Sos pares es deien Domingo Bailac Viver i Dolores
Asín
Figols. Fill d'una família anarquista, abans de l'aixecament
feixista de juliol
de 1936 vivia amb sos pares al carrer Collado de Massalió.
Llaurador d'ofici,
milità en les Joventuts Llibertàries i en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Quan la Revolució participà en les
col·lectivitats del seu poble. El 9
d'agost de 1936 marxà com a voluntari al front amb la«Columna Hiario Zamora»,
que posteriorment s'integrà en la «Columna
Sud-Ebre» («Columna Ortiz»); amb la
militarització de les milícies passà
al III Batalló de la II Companyia del I
Regiment de la I Brigada de la 25 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. Va lluitar en diferents fronts fins al
final de la guerra.
Apressat per les tropes franquistes, va ser empresonat, jutjat en
consell de
guerra i condemnat per «adhesió a la
rebel·lió». Després d'un
temps al 94
Batalló Disciplinari de Treballadors Penats, entre el 24 de
gener de 1939 i el
març de 1940 va estar empresonat a Oviedo
(Astúries, Espanya), entre el 7 de
març de 1940 i el 28 de juliol de 1941 a Alcanyís
(Terol, Aragó, Espanya) i
entre aquesta última data i el 5 d'agost de 1942 a Saragossa
(Aragó, Espanya).
A la Presó Provincial de Saragossa Alfonso Bailac
Asín va emmalaltir de
tuberculosi pulmonar i va ser traslladat el 5 d'agost de 1942 a la
infermeria
de camp de concentració de San Juan de Mozarrifar de
Saragossa, on va morir el
21 de maig de 1943.
***
Lorenzo
López Noguero
- Lorenzo López Noguero: El 21 de maig de 1956 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent anfranquista Lorenzo López Noguero, conegut sota diversos pseudònims (El Francés,Fernando i El Chaval). Havia nascut el 24 d'octubre de 1923 a Nantes (Bretanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juny de 1949 formà part del grup de sis guerrillers que des de França creuà els Pirineus i s'internà a l'Espanya franquista per Andorra. El 10 de juny d'aquell any aquest grup requisà el taxi de Josep Garriga Pijoan en un carrer de Lleida i amb ell arribà a Tremp, on atracà el banc Arnus i posteriorment a Balaguer el Banc Espanyol de Crèdit, a més de diferents masies; en una d'aquestes accions abateren Josep Murgo Guitard, membre del Sometent. El 18 de juny de 1949 part del grup (Lorenzo López Noguero, Francisco Cebolla Marcos i Baltasar González Pérez) van caure a mans de la Guàrdia Civil i la resta del escamot fou abatuda. El 19 de novembre de 1953 fou jutjat en consell de guerra a Lleida amb Cebolla Marcos i condemnats ambdós a mort per «actes de bandidatge i de terrorisme»; el 10 de febrer de 1956 aquestes penes van ser confirmades en cassació. El 17 de maig de 1956 Lorenzo López Noguero aconseguí fugir de la presó provincial de Lleida, però va ser interceptat i el 21 de maig de 1956 fou abatut per la Guàrdia Civil a Lleida (Segrià, Catalunya). Son company, Francisco Cebolla Marcos, fou garrotat el 17 de setembre de 1956 a la presó provincial de Lleida.
---
