Anarcoefemèrides del 19 de maig
Esdeveniments
Cartell de la conferència de Michel i de Faure
- Conferència de Michel i de Faure: El 19 de maig de 1897 els propagandistes anarquistes Louise Michel i Sébastien Faure realitzen una conferència «pública i contradictòria» a la Grande Salle Rossi, al barri de Les Charteux de Marsella (Provença, Occitània). La conferència, a la qual assistiren 2.500 persones, va ser organitzada per l'anarquista Ferdinand Calazel.
***
Portada
d'un número de Tribuna
Libertaria
- Surt Tribuna Libertaria: El 19 de maig de
1907 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del
periòdic mensual
anarquista Tribuna Libertaria.
Editat
pel Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo, es
tractava de
la segona època –no quarta com diu la
capçalera de la publicació, ja que hauria
de dir «quart any»– del
periòdic d'igual títol editat pel CIES entre el
29
d'abril de 1900 i el 6 de juliol de 1902. Els temes que
abordà van ser d'allò
més divers: teòrics, científics,
notícies nacionals i internacionals,
referències bibliogràfiques,
col·laboracions dels lectors, notícies
orgàniques
i sindicals, col·laboracions literàries
(poètiques, narratives i dramàtiques),
repressió, esperanto, etc. Trobem textos de Santiago
Aragó, Francisco C. Arata,
Luis Ayala, José G. Bertotto, Juan Bovio, Oscar Manuel Box,
Luis Bulffi, Tomás
Concordia, H. W. Conn, Francisco Corney, Simón Cuadrado,
Christian Dam, Nicolás
Damianovich, Nicola Del Pozzo, Max Durand-Savoyat, Ángel
Falcó, C. Faruelo,
Sébastien Faure, Francesc Ferrer Guàrdia, Marcos
Froment, Pedro Froment, Emilio
Frugoni, Gayadoy, Urban Gohier, Gómez Cirio, Maksim Gorki,
Mariano Gracia,
Soledad Gustavo, Clovis Hugues, Z. V. Konopliannikova, Alfredo Krok,
Leoncio
Lasso de la Vega, Anselmo Lorenzo, Modesto Macaneador, Alberto R.
Macció, Charles
Malato, Maran, Catulle Mendès, Octave Mirbeau, Luis M.
Mocoroa, Manuel Moscoso,
Sojnum Odrareg, Pérez y Curis, José E. Peyrot,
Francisco Pi y Arsuaga,
Rastignac, Emilio Salvat, Máximo Lirio Silva, Walkirio
Silva, Heriberto Soles,
Herbert Spencer, Enrique Taboada, Lev Tolstoi, Alfredo Urbano, Lirio
del Valle,
Jules Vallès, Omar Vázquez Lerena i Eduardo
Zamacois, entre d'altres. En sortiren
10 números, l'últim l'1 de maig de 1909.
***
Capçalera d'Osvobojdenie
- SurtOsvobojdenie: El 19 de maig de 1914 surt a Ruse (Ruse, Bulgària) el primer número de la revista mensual Osvobojdenie (Alliberació). Estava editada per l'organització anarquista de Ruse i n'era responsable Goulaptxev. Amb el suport de Nicolas Stoïnov, de Varban Kilifarski i d'alguns independents i socialistes, Goulaptxev va crear la primera editorial llibertària búlgara, que tenia impremta pròpia i funcionava en règim de cooperativa. Aquesta editora va publicar, a més d'Osvobojdenie, nombrosos llibres i fullets, la major part traduïts del rus i del francès.
***
Cartell
de l'acte
- Conferència de
Binazzi: El 19 de maig de 1914 el propagandista anarquista
Pasquale Binazzi,
director del setmanari Il Libertario
de La Spezia (Ligúria, Itàlia), llegeix a la trattoria Diano d'Alba de Torí
(Piemont, Itàlia) la conferència«Socialismo e anarchia». Aquest acte, que admetia
controvèrsia, va ser organitzat
pel Fascio Libertario Torinese (FLT, Fascio Llibertari
Torinès) del barri de San
Paolo de Torí.
***
Will
Durant i els seus pupils a l'Escola Moderna de Nova York
- Conferència
kropotkiana de Durant: El 19 de maig de 1918, al Labor
Temple del Fourteenth Street de Nova York (Nova York, EUA),
l'escriptor,
filòsof i historiador anarquista William James Durant
ofereix una històrica
conferència kropotkiana sota el títol Peter
Kropotkin. The Russian
Revolution. Will Durant en aquests anys era professor de
l'Escola Moderna
de Nova York, inspirada en els fonaments del pedagog llibertari
català Francesc
Ferrer i Guàrdia.
***
Portada
del primer número d'El
Amigo del Pueblo
- Surt El Amigo del
Pueblo: El 19 de maig de
1937 surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número del
periòdic anarquista El Amigo del
Pueblo. Portavoz de Los Amigos de Durruti. De periodicitat irregular, fou
l'òrgan d'expressió de l'Agrupació«Los Amigos de Durruti» i li donaren aquest
títol en record de la publicació de Marat durant
la Revolució francesa. Pretenia
palesar les experiències revolucionàries sorgides
arran de les jornades de
juliol de 1936 i de maig de 1937. Com que el primer número
fou mutilat per la
censura, el segon sortí de manera clandestina i s'arribaren
a editar 15.000
exemplars. Dirigida per Jaume Balius, hi van col·laborar
Antonio Bonilla, Ada
Martí, Domingo Paniagua, Jaime Rodríguez,
Eleuterio Roig, Pablo Ruiz i J. Santana
Calero, entre d'altres. Aquesta publicació, que fou
duríssima contra els
marxistes i contra els petitburgesos, alhora que molt
crítica vers les
actuacions dels portaveus anarquistes durant els «Fets de
Maig» de 1937 a
Barcelona, comptà amb el boicot total dels sectors dirigents
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Tot el
contingut de la publicació girava al voltant de la defensa
de la Revolució de
juliol de 1936 i en l'últim número, el 12, de l'1
de febrer de 1938,
presentaren el programa de «Los Amigos de Durruti»:
junta revolucionària,
autonomia municipal, poder sindical i control obrer.
Finançat amb aportacions
de combatents, aquest periòdic anuncià l'obertura
de locals a Sants, Torrassa,
Gràcia i Sabadell; hi havia un nucli important a la conca
minera del Cardoner i
la seva influència creixia entre les Joventuts
Llibertàries. També despertava
interès a França, on la majoria del moviment
sindicalista revolucionari i un
sector de l'anarquisme eren molt crítics amb
l'actuació de la CNT i de la FAI.
Entre juliol i desembre de 1961 el Grup Franco-Espanyol de«Los Amigos de
Durruti» (Jaume Balius, Pablo Ruiz, etc.) edità a
França quatre números d'una
nova sèrie del periòdic, que no tingué
gaire ressò. En 1977 diversos grups
llibertaris i autònoms barcelonins realitzaren una
edició facsímil dels vuit
primers números del periòdic original i d'altres
materials de l'Agrupació de«Los Amigos de Durruti».
***
Cartell de Maig del 68: La'chienlit' ets tu!
- París (19-05-68): El 19 de maig de 1968 a París (França), a les 11 hores, són requerits pel general De Gaulle el primer ministre Georges Pompidou; el ministre de l'Interior, Christian Fouchet; el ministre d'Informació, Georges Gorse; el ministre dels Exèrcits, Pierre Messner; i el prefecte de Policia de París, Maurice Grimaud. El General vol parlar amb els responsables del manteniment de l'ordre: «La reforma, sí; le chienlit [el caos, la mascarada], no.» De Gaulle exigeix la «neteja» de l'Odéon aquest mateix dia i de la Sorbona l'endemà. També vol tornar a controlar l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF). De Gaulle dona permís per obrir foc siés necessari. Pompidou demana més forces de l'ordre, les vagues s'escampen per tota França; ahir vint esquadrons de la policia parisenca van haver de sortir a«províncies». Fins i tot hi ha sectors de la policia i sindicats policíacs que es plantegen secundar les vagues, com han fet els funcionaris de Correus i de l'Électricité de France (EDF). Mentrestant, els vaguistes dels dipòsits d'autobusos de París bategen el bulevard Malherbes com «Avinguda de la Chienlit».
Naixements
Notícia de la detenció de Marius Bayol apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 29 de desembre de 1893
- Marius Bayol: El
19 de maig de 1876 neix a Arle (Provença,
Occitània) l'anarquista Marius Pascal
Bayol. Sos pares es deien Paul Félix Bayol i Marie Anne
Finaigre. Treballà de
mariner fins 1891, quan, a resultes d'unes febres, hagué de
deixar aquesta
feina i esdevingué jornaler. Establert a casa de son pare,
mecànic, visqué al
número 9 del carrer de l'Arsenal de Marsella
(Provença, Occitània). En aquests
anys assistí nombroses reunions anarquistes, on prenia la
paraula. Patí tres
mesos de presó preventiva acusat de «robatori amb
circumstàncies agreujants». Membre de
l'anarquista «Grup dels Joves» (Antoine Baudy,
Julius Boisson, Venance Lesbros,
Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier,
etc.), en 1893
participà amb aquests companys en la reaparició a
Marsella del periòdic L'Agitateur.
Organe Anarchiste, que havia sortit l'any anterior.
Cap el 1893 marxà cap a Avinyó
(Provença, Occitània) a la recerca de feina. El
24 de desembre de 1893 va ser detingut, amb altres dos companys
(Léon Blanchard
i Marius Madier) al carrer de la République
d'Avinyó quan distribuïa el fullet Riches
et pauvres i el periòdic La
Révolte; també portava un cartell (Les dynamitards aux panamitards), del
qual
intentà desembarassar-se quan fugia de la
vigilància dels policies, i exemplars
de La Revue Libertaire, que
contenien
articles susceptibles de ser denunciats per «apologia de
l'assassinat, explosió
i incendi». Durant l'interrogatori afirmà
penedir-se d'haver freqüentat les
reunions anarquistes a Marsella i es comprometé a abandonar
aquestes idees.
Processat amb els altres dos companys per aquests fets pel Tribunal
d'Avinyó el
29 de desembre de 1893, demanà al jutge
d'instrucció la seva posada en
llibertat provisional retractant-se de les seves idees, fruit de
l'«infantilisme». El 10 de juliol de 1894 el seu
domicili marsellès va ser
escorcollat sense cap resultat. El 4 de setembre de 1894 va ser
detingut quan,
amb Paul Dallest, retirava un rossinyol amagat en un amagatall de la
voravia
del carrer Montoux i va ser acusat d'haver participat en robatoris
comesos al
carrer del Dragon. Després que aquest cas fos sobresegut, el
novembre de 1894
abandonà Marsella i signà un allistament militar
per quatre anys a Toló
(Provença, Occitània), reintegrant-se al seu
regiment. Qualificat com«anarquista molt perillós», el 2 d'abril
de 1895 va desertar, portant-se les
armes i efectes militars, del VIII Regiment d'Infanteria de Marina de
Toló al
qual havia estat destinat, però el 23 d'abril d'aquell any
va ser detingut a
Toló. A començament de la dècada de
1900 estava inscrit en un registre d'«anarquistes
desapareguts i/o nòmades». En 1907 treballava
d'empleat al servei de paqueteria
postal de les Missatgeries Marítimes de Marsella. El 26 de
novembre de 1907 va
ser condemnat per l'Audiència de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània), juntament
amb Jules Piroux, a una multa de 60 francs per«emissió de moneda falsa» a Montpeller.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
António José Piloto en un gravat de Manuel Cabanas (1983)
- António
José Piloto:
El 19 de maig de 1886 neix a Vimieiro (Arraiolos, Évora,
Alentejo, Portugal) el
periodista i ferroviari anarcosindicalista António
José Piloto. De ben jove
començà a treballar com a oficinista (segon
oficial d'escriptori) en el Ferrocarrils
de l'Estat i, després de passar per diverses estacions, en
1908 va ser
traslladat a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal).
Forçà actiu en el moviment
anarcosindicalista, formà part del Sindicat de Ferroviaris
del Sud i Sud-est,
juntament amb altres destacats militants (Miguel Correia,
Mário Castelhano,
Manuel Henriques Rijo, José Nobre Madeira, etc.), i
col·laborà en la seva
premsa. Fou l'editor del periòdic O
Sul e
Sueste. Órgão da classe ferroviária do
Sul e Sueste, que entre el 7 de
setembre de 1919 i 1933. Membre de la direcció de
l'Associació de Classe dels
Ferroviaris (ACF), en 1918 va ser empresonat amb altres companys, entre
ells
Miguel Correia, durant una vaga de ferroviaris. El 10 d'abril de 1920,
després
de patir el 27 de març un escorcoll al seu domicili, va ser
detingut durant
l'anomenada «Vaga dels 70 dies». Va ser empresonat
tant pels governs de la I
República portuguesa (1910-1926) com pel règim de
l'Estat Nou (1926-1932). Finalment
deixà els ferrocarrils, però continuà
amb la lluita sindical i llibertària.
Participà en la comissió de recaptació
de fons per a la creació d'un Dispensari
Antituberculós a Barreiro, creada el juny de 1932 i de la
qual va ser el seu
promotor. El Dispensari Antituberculós de Barreiro
començà a construir-se l'1
de maig de 1933 i s'inaugurà el 3 de maig de l'any
següent. Aconseguí entrar
com a funcionari en l'Institut Nacional d'Assistència als
Tuberculosos de
Lisboa (Portugal). António José Piloto va morir
el 12 de desembre de 1967 a
Lisboa (Portugal) i fou enterrat dos dies després al
cementiri d'Ajuda.
***
Josep Peidro a l'exili (1939)
- Josep Peidro: El
19 de maig de 1897 neix a Mutxamel (Alacantí,
País
Valencià) l'anarcosindicalista Joan Josep Peidro Vilaplana,
conegut com Pepet.
Originari d'una família alcoiana empobrida, son pare es deia
Santiago Peidro
Planas, fabricant de «cafè» (beuratge
alcohòlic típic alcoià), i sa mare
Teresa
Vilaplana Jordà, bugadera. Sa família, formada
per quatre germans, vivia al
barri pobre de Caramanxel d'Alcoi (Alcoià, País
Valencià). Com que son pare es
va veure inútil d'una cama i no podia fer cap feina, quan
tenia set anys, sense
haver anat a l'escola, entrà a treballar com a aprenent en
una impremta, on començà
a conèixer les primeres lletres. Després va fer
altres feines amb jornades de
10 i 12 hores i acabà aprenent l'ofici de torner a diversos
tallers mecànics. Quan
tenia 18 anys caigué malalt de tifus. Va ser donat exempt
per a fer el servei
militar ja que havia de mantenir sos pares ja majors i malalts. Cap al
1918
s'afilià al Sindicat Únic de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi,
on gairebé tots els metal·lúrgics de
la localitat estaven adherits a la
socialista Unió General del Treball (UGT). El 16 de novembre
de 1922 es casà
amb Amparo Montserrat, amiga de la infància que treballava
com a bambunera,
operària de la fàbrica de paper de fumar«Bambú». Encara que considerat un dels
millors torners alcoians, va ser boicotejat per la seva
militància i es trobà
sense feina. En 1923 el governador militar i civil d'Alacant Cristino
Bermúdez
de Castro dissolgué els Sindicats Únics i
l'Ateneu Sindicalista alcoians i
continuà amb detencions, escorcolls i
encalçaments dels militants per la Guàrdia
Civil. Aquest mateix any nasqué sa primera filla, Empar. En
aquest situació,
cridat per son germà gran Santiago, a
començaments de 1925 marxà a França a
la
recerca de feina; però, pocs mesos després,
retornà ja que les expectatives es
van veure frustrades i la pressió policíaca cap
als obrers peninsulars
militants era obsessiva. Poc després nasqué sa
segona filla, Carme. Durant la
dictadura de Primo de Rivera milità activament en la
clandestinitat. El
novembre de 1927, arran d'una vaga a la fàbrica de teixits
de llana i de cotó«Terol Hermanos SA» i que acabà
implicant tota la classe obrera alcoiana, va
haver de fugir de la Guàrdia Civil per les taulades i
trobà refugi a Alacant
amb uns companys que li van trobar feina de mecànic en un
taller d'automòbils.
Més tard es reuní amb sa companya i sos dos
filles a Alacant. En 1929 tots
retornaren a Alcoi, on trobà feina i
començà a militar de bell nou. Amb la
caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la legalització
de la CNT l'abril
de 1930, participà activament en la
reorganització del moviment llibertari
alcoià, com ara la creació, amb altres companys
(Cándido Morales, Josep Julià,
Josep Corbí, Balaguer, etc.), del Centre d'Estudis Socials,
creat l'agost
d'aquell mateix any i del qual fou president, o la
constitució del Sindicat
Metal·lúrgic el setembre de 1931, mes en el qual
nasqué son tercer fill,
Albert. Com gairebé tots els militants llibertaris alcoians,
va fer costat el«Manifest dels Trenta». El desembre de 1931
aconseguí, amb altres militants
(Daniel Llin, Tomás Payá, Constantí
Miralles, Emilio Ferri, Gonzalo Bou, etc.),
després d'afiliar-se al Sindicat de
Metal·lúrgics i Similars de l'UGT, que
aquest ingressés en la CNT. També va ser delegat
de la Federació Local de CNT. L'estiu
de 1932, arran d'un incident amb Quico l'Alt,
patró de la fàbrica on
treballava, marxà d'Alcoi i
s'instal·là a Vila-real (Plana Baixa,
País
Valencià) on ja li havien buscat feina de torner al taller
Casa Diago. Com que
no havia Federació Local de CNT a Vila-real,
freqüentà el Centre Obrer de
l'UGT. L'octubre de 1934 la CNT va ser prohibida i quan fou legalitzada
novament l'octubre de 1935 fundà, amb altres companys
(Vicent, Ernesto Gómez,
Alejandro Navarro, Martín Gil, etc.), el SindicatÚnic d'Oficis Diversos de
Vila-real, que es reunia al Centre Obrer «La
Unión». Poc després
organitzà un
míting, dins el marc de la campanya pro amnistia, en el qual
van participar
Durruti i Ascaso. Va fer viatges propagandístics a
Castelló i a València. Amb
l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part amb
José Casinos, en
representació de la CNT, del Comitè de Defensa
Antifeixista, format per totes
les forces esquerranes de la localitat. Volia anar al front,
però va ser
requerit perquè s'encarregués dels tallers
metal·lúrgics i readaptar-los a la
producció de material bèl·lic i
així les dues centrals sindicals crearen la
Cooperativa d'Obrers Metal·lúrgics UGT-CNT
composta per cinc tallers, que
passaren de produir material de reg a fabricar obusos per al Ministeri
de la
Guerra. El 6 d'octubre de 1936, amb Martín Gil,
ocupà les oficines del Registre
de la Propietat i cremaren els llibres i documents del seu interior. En
aquestaèpoca intervingué en mítings i
conferències. El setembre de 1937 participà en
la constitució de la «Col·lectivitat
Productora Campesina UGT-CNT» de
Vila-real, que estava formada per dues cooperatives de consum, una de
la CNT i
altra de l'UGT. El juny de 1938, davant l'avanç de les
tropes franquistes, fugí
amb bicicleta cap Alcoi, quan els feixistes ja trepitjaven els carrers
de
Vila-real i després de cremar els arxius del sindicat. A
Alcoi entrà a
treballar al Departament d'Avituallament, dirigit per Vicent Oriola, i
on
s'encarregà que els repartiments fossin equitatius. El 2 de
gener de 1939 va
ser nomenat cap de la Conselleria Municipal d'Avituallament,
càrrec que
abandonà poc després quan va ser cridat a files,
però no va anar al front sinó
que va ser destinat a la fabricació d'obusos en un taller
socialitzat. Quan la
victòria feixista era un fet, el 18 de març de
1939 fugí a Alacant i l'endemà
salpà a bord del carboner «African
Trader» cap a Mèxic, però en alta mar
el
cuirassat franquista «Canarias» obligà
el vaixell a ancorar a Orà (Algèria).
Després va ser confinat en diversos camps de
concentració i Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE) africanes, com ara Camp Morand, Boghari, Oudja, Bou
Harfa, Le
Kef, Colom-Béchar). Joan Josep Peidro Vilaplana va morir el
22 de juliol de
1940 a l'hospital militar d'Oudja (Rif, Marroc) a
conseqüència d'un càncer
d'estómac i després d'una operació que
res no pogué fer per salvar sa vida. En
2005 els seus familiars Miquel i Andreu Amorós Peidro
publicaren José
Peidro, de la CNT. Retazos del movimiento obrero y la guerra civil en
Alcoi y
Vila-real.
***
Necrològica de Pedro Giménez López apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970
- Pedro Giménez
López:
El 19 de maig de 1903 neix a Minglanilla
(Conca,
Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Giménez
López. En 1936 fou membre
del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord
d'Àfrica i fou
internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i,
l'any següent, al de
Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là
a Alger, on milità en la
Federació Local de la CNT de la capital algeriana. Pedro
Giménez López va morir
el 25 de febrer de 1970 al sanatori Rivet d'Alger (Algèria)
i
fou enterrat l'endemà al cementiri europeu d'aquesta ciutat.
***
Daniel Guérin en un míting del Front Popular
- Daniel Guérin: El 19 de maig de 1904 neix a París (França) el militant comunista llibertari, historiador, escriptor, tipògraf i lluitador pels drets homosexuals Daniel Guérin. Fill d'una família burgesa liberal i dreyfusista, Daniel Guérin es va llicenciar en Ciències Polítiques i va quedar molt impressionat per les obres de Proudhon, Marx, Pelloutier i Sorel. En 1923 viatja a Itàlia i l'any següent a Grècia; després farà el servei militar com a sotstinent d'infanteria a Estrasburg. Va esdevenir un socialista revolucionari --va participar activament en la campanya contra l'execució de Sacco i Vanzetti-- i un antiimperialista arran de la seva estada a Síria, entre 1927 i 1929, i d'un viatge a Indo-xina en 1930. En aquests anys va militar amb els sindicalistes revolucionaris de la revista La révolution prolétarienne, de Pierre Monatte, i va fer feina de tipògraf i de corrector d'impremta --en 1932 es va adherir al Sindicat de Correctors de la CGT al qual restarà afiliat fins a la seva mort. Va viatjar a l'Alemanya prehitleriana amb bicicleta l'agost i el setembre de 1932 i va escriure un llibre amb les seves impressions (La peste brune, 1932). A mitjans dels anys 1930 Guérin va ingressar en el grup de l'esquerra revolucionària de Marceau Pivert, i quan aquesta tendència va ser exclosa de l'SFIO i es va crear el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP), Guérin va esdevenir-ne un dels responsables, situat a l'esquerra del grup i pròxim a Trotskij, amb qui va mantenir correspondència. El 29 de setembre de 1934 es va casar amb l'austríaca Marie Fortwangler i d'aquesta unió naixerà Anne, el 22 d'agost de 1936. Durant l'època del Front Popular francès, va ser un membre actiu en el moviment d'ocupacions de fàbriques i cofundador dels Albergues de Joventut. En 1937 va denunciar les maniobres dels stalinistes a Espanya, i amb alguns camarades reagrupats entorn de Maurice Jacquier, va fer costat polític i material a la CNT-FAI i al POUM, tot criticant ferotgement la política de no-intervenció del govern Blum. Va mantenir correspondència amb Ángel Pestaña, de la CNT, per assenyalar-li la importància de la descolonització del Marroc. Exiliat a Oslo (Noruega), on intentarà crear un secretariat internacional contra la guerra, treballa de cambrer en un restaurant. Quan Noruega va ser envaïda pels nazis, va ser detingut l'abril de 1940 per la Wehrmacht i internat a Alemanya fins a 1942, que va ser amollat per problemes de salut. Va participar en la Resistència i, acabada la guerra, als EUA, va prendre part en 1946 en les lluites obreres i racials, abans de ser expulsat en 1949 en plena«cacera de bruixes» maccarthysta. L'esclafament dels consells obrers hongaresos en 1956 i la lectura de les obres completes de Bakunin van acabar per confirmar la seva orientació llibertària. A partir de 1959 i de la publicació de Jeunesse du socialisme libertaire, buscarà una nova via, síntesi entre l'anarquisme i el marxisme, publicant Pour un marxisme libertaire i À la recherche d'un communisme libertaire. En 1960 va signar la«Crida dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria i va ser inculpat, defensant després la independència algeriana des del Comitè França-Magrib. En 1965 va escriure un dels seus llibres més famosos, L'Anarchisme, popularització del pensament llibertari traduït a molts idiomes. Va prendre part en els esdeveniments del Maig del 68 des de les files llibertàries del grup editor de la revista Noire et Rouge i del Moviment 22 de Març, i va crear l'any següent, amb Georges Fontenis, el Moviment Comunista Llibertari, abans d'ajuntar-se amb la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) en 1980, on militarà fins a la seva mort. En 1979 morirà sa muller i companya llibertària, Marie, fet que el deixarà en un profunda depressió. Més tard participarà en accions antimilitaristes i treballarà amb el Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR), intentant plantejar la qüestió homosexual en el món obrer. Com a historiador és autor de Ni Dieu, ni Maître. Anthologie du moviment libertaire (1965), però també de nombrosos assaigs polítics (Les Antilles décolonisées, 1956; Front populaire, révolution manquée, 1963; Décolonisation du noir américain, 1963; Rosa Luxembourg et la spontanéité révolutionnaire, 1971; La Révolution française et nous, 1976; Proudhon oui et non, 1978) i sobre sexualitat (Kinsey et la sexualité, 1955; Shakespeare et Gide en correctionnelle?, 1959; Homosexualité et révolution, 1983; Essai sur la révolution sexuelle après Reich et Kinsey, 1989). Una de les seves últimes aparicions públiques va ser en 1986 en el debat «Il y a 50 ans... en Espagne 36-37: L'expérience révolutionnaire et autogestionnaires», amb Georges Fontenis i nombrosos militants de la CNT espanyola, com ara Enric Marco Nadal i Antonio Rivera. Daniel Guérin va morir el 14 d'abril de 1988 a Suresnes (Illa de França, França). Els seus arxius es troben principalment a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine (BDIC) de Nanterre i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Daniel Guérin. Combats dans le siècle (1904-1988), és el títol d'una pel·lícula francesa, dirigida per Patrice Spadoni i Laurent Mulheisen en 1994, sobre la figura d'aquest influent pensador.
***
Kati
Horna, en una foto atribuïda a Robert Capa, a l'estudi de
Jozsef Pesci (Budapest, 1933)
- Kati Horna: El
19 de maig de 1912 neix a Szilasbalhás (Imperi
Austroongarès; actual Mezőszilas,
Fejér, Hongria) la fotògrafa anarquista Katalin
Deutsch Blau, més coneguda com Kati
Horna, amb el llinatge de son
company. Era la més jove de tres germanes (Kati, Rosa i
Sara) d'una família
burgesa benestant d'origen jueu. Son pare, Sándor Deutsch,
era un banquer
establert a Buda (Budapest, Hongria) i sa mare es deia Margit Blau.
Quan era
adolescent es relacionà a Budapest amb
László Moholy-Nagy, fotògraf i
professor
de la Bauhaus, i amb Simon Guttman, fundador de l'agència de
notícies Dephot.
En aquest anys s'introduí en la política de la
mà del pensador constructivista
i activista Lajos Kassák. A la capital hongaresa fou parella
sentimental i de
militància del fotògraf Endre Friedmann,
més tard conegut com Robert Capa,
del qual se separà en 1930
quan ella s'establí a Berlín (Alemanya),
però amb qui sempre mantingué una
estreta amistat. A Berlín entrà com a assistenta
en l'Agència Dephot, s'introduí
en el cercle de l'escriptor i dramaturg Bertolt Brecht i
participà en
manifestacions antifeixistes. Després d'assistir el 10 de
maig de 1933 a la
crema de llibres pels nazis a Berlín, retornà a
Budapest. Entre juny i setembre
d'aquest any aprengué a Budapest les tècniques
fotogràfiques en un curs
particular i intensiu al taller del prestigiós
fotògraf i músic Pécsi
József (Jozsef Pesci). El
setembre de 1933,
fugint de l'avanç del nazisme a Hongria, es
traslladà a París (França), on
retrobà ell ja americanitzat Robert Capa, que hi havia
muntat un estudi, i completà
la seva formació. A París va fer foto fixa en
pel·lícules, retocà escenes de
moda i realitzà reportatges amb la seva càmera
Linhof per a l'agència de
notícies francesa Lutetia-Press. D'aquesta època
són els seus famosos treballs
de fotografia realista Le Marché
aux
puces (1933, que no es publicarà fins el 1986 sota
el títol Mercado de pulgas
en la revista mexicanaFoto Zoom) i Reportage
dans les cafés de Paris (1934). A més
de realitzar obres
realistes també conreà la fotografia de caire
surrealista, com ara Hitlerei
(1937, amb el dibuixant Wolfgang
Burger). En 1937 el seu compromís polític, ben
igual que Robert Capa, la portà
a la Guerra Civil espanyola. A Barcelona (Catalunya) entre gener i juny
de 1937
treballà per al Comitè de Propaganda Exterior de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En aquests anys bèl·lics
col·laborà en publicacions anarquistes
(Libre-Studio, Mujeres
Libres, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,Umbral, etc.) i altres institucions
propagandístiques republicanes. A més de captar
els fronts bèl·lics i les
col·lectivitzacions de diversos indrets de la
Península (Aragó, Catalunya,
Andalusia, Madrid, València), sobretot realitzà
fotografies i fotomuntatges de
la vida quotidiana i dels seus protagonistes (dones, infants,
treballadors, no
combatents, víctimes, etc.) en la reraguarda: Navidad
en España (1937), Vigilando
después del bombardeo (1937), Casas
bombardeades en Madrid (1937), Evacuación
de Terurel (1937), Esperando la
ración de comida (1937), Mujeres
esperando turno (1937), etc. Quan treballava com a redactora
gràfica per a
la revista Umbral,
conegué son futur
company, el pintor i escultor anarquista José Horna Lechuga,
i col·laborà amb
l'anarcofeminista Lucía Sánchez Saornil.
L'octubre de 1937 s'instal·là a
València (València, País
Valencià) i el desembre d'aquell any es traslladà
al
front bèl·lic de Terol (Aragó,
Espanya). El gener de 1938 retornà a Barcelona,
on realitzà nombroses fotografies al Barri Xino de la
ciutat, i en aquest
mateix any es casà amb José Horna. Amb el triomf
franquista la parella s'exilià
a París (França) portant-se una
col·lecció de 270 negatius sobre la guerra
d'Espanya en una capsa de llauna que no veurien la llum fins el 1979,
quan aquesta
va ser adquirida pel Ministeri de Cultura espanyol a oferiment de la
fotògrafa
i conservada a l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca (Castella,
Espanya). En
1939 publicà a París la sèrie Poupées de
la peur. La invasió nazi l'obligà,
juntament amb son company, a exiliar-se.
El 17 d'octubre de 1939, després de rescatar son company
d'un camp de
concentració francès, embarcà a bord
del paquebot De Grasse al port de
Le Havre (Alta Normandia, França) cap a Nova
York (Nova York, EUA) i d'allà un nou vaixell la
desembarcà a Veracruz
(Veracruz, Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. La
parella s'instal·là en una
casa de la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de
la Ciutat de Mèxic. El
8 de desembre de 1939 publicà el conte visual Así
se va otro año, 1939 (rebatejat posteriorment Lo que va al cesto). A Mèxic
col·laborà
en importants publicacions periòdiques (Arquitectura
ENA, Arquitectos de
México, El Arte de
Cocinar, Diseño,Enigma, Foto
Zoom, Mapa, Mexico. This Month,Mujer de Hoy, Mujeres,Nosotros, Obras,Perfumes y Modas, Revista
de
Revistas, Revista de la Universidad
de México, Seguro social,S.nob, Tiempo,Todo, Vanidades,
etc.). En 1949 nasqué Norah
Horna, filla única de la parella. Entre 1958 i 1963 fou
professora de l'Escola
de Disseny i Artesanies de la Universitat Iberoamericana i entre 1973 i
1999 de
l'Escola Nacional d'Arts Plàstiques de la Universitat
Nacional Autònoma de
Mèxic (UNAM), on va forjà tota una nova
generació de fotògrafs contemporanis.
Durant molts anys realitzà nombrosos reportatges, molts
d'ells vinculats al
moviment surrealista, com ara La
evacuación de los sin culpa (1940), Tránsito
(1941), Noche Buena en Europa
(1942),Lucha contra las tinieblas (1944), Loquibanbia. La
Castañeda (1944), Asilo
para ancianos (1944), Títeres
en la
penitenciaría (1945), Corpo
sano
(1945), Historia de un vampiro... sucedió en
Coyoacán (1962), Fetiche.
Oda a la necrofília (1962), Fetiche.
Impromptu con arpa (1962), Fetiche.
Paraísos artificiales (1962), Mujer
y máscara (1963), Los
dulces de la
ciudad (1963), La ópera
del orden
(1962), Una noche en el Sanatorio de Muñecas
(1963), Recuento de una obra
(1995), etc. En 1963,
després de la mort de son company José Horna,
deixà de fer fotografies i es
consagrà a l'ensenyament. Fou íntima amiga de les
artistes Leonora Carrington,
i del seu company Imre Weisz (Chiki),
que ja coneixia a Hongria, i Remedios Varo. Tambéés relacionà estretament amb
Benjamin Péret, Edward James, Alejandro Jodorowsky,
Mathías Goeritz, Germán
Cueto, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Ricardo
Legorreta i
altres figures de la cultura mexicana. En 1985 donà bona una
part del seu arxiu
fotogràfic al Centre Nacional d'Investigació,
Documentació i Informació d'Arts
Plàstiques (CENIDIAP) de la Ciutat de Mèxic. Kati
Horna va morir el 19
d'octubre de 2000 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Pòstumament la seva obra ha
estat reconeguda amb exposicions i homenatges arreu del món:
Universitat de
Salamanca (Salamanca, 1992 i 2012), Pallant House Gallery (Chichester,
2010),
Museo Amparo (Puebla, 2013-2014), MARCO (Monterrey, 2014), Le Jeu de
Paume (París,
2014), etc. Sa filla, Ana María Norah Horna y
Fernández, es dedica a conservar
i divulgar el patrimoni de sos pares des de l'Arxiu Privat de
Fotografia i
Gràfica Kati i José Horna.
Kati Horna (1912-2000)
***
Necrològica
de Manuel Rubia Ortiz apareguda en el periòdic
tolosà El
Rebelde d'abril de 1962
- Manuel Rubia
Ortiz: El 19 de maig de 1912 neix a Rubite (Granada,
Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Manuel Rubia Ortiz. Sos pares es deien Vicente
Rubia i
Rosario Ortiz. A començament de la dècada dels
trenta s'afilià a la Unió
General de Treballadors (UGT), l'únic sindicat que existia a
Rubite. Després
del cop militar feixista de juliol de 1936, s'adherí a la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Durant la guerra, amb son germà Antonio
Rubia Ortiz, lluità voluntari
als fronts com a milicià. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França, on
treballà de manobre. Després de la II Guerra
Mundial s'establí a Bordeus
(Aquitània, Occitània) on milità en la
Federació Local de la CNT i fou membre
del grup local de la Regional d'Andalusia-Extremadura de la CNT en
l'exili. Sa
companya fou Carmen Sánchez. Malalt i enllitat durant mesos,
Manuel Rubia Ortiz
va morir el 12 de febrer de 1962 a l'Hospital de Saint-André
de Bordeus
(Aquitània, Occitània).
***
Manel
Aisa Pàmpols en la presentació d'un llibre a la
Biblioteca
Pública Arús (Barcelona, 27 d'abril de 2006)
- Manel Aisa Pàmpols: El 19 de maig de 1953 neix a Barcelona (Catalunya) el documentalista i agitador cultural anarquista Manuel Aisa Pàmpols. Criat al barri del Raval de Barcelona, ben aviat es va relacionar amb el moviment anarquista. Cap al 1973 va participar en l'Associació de Veïns del«Chino» i poc després es va integrar en un col·lectiu llibertari de Sant Antoni-Chino --embrió de l'Ateneu Llibertari del mateix nom-- i en una comuna. A finals de 1976 es va afiliar en el ram de la construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va participar activament en la reconstrucció del sindicat anarcosindicalista: secretari d'Organització de la Federació Local barcelonina entre 1977 i 1978, anys d'esdeveniments força importants (Jornades Llibertàries de Barcelona, vaga de les benzineres, míting de Montjuïc, etc.); secretari de Propaganda del Sindicat de la Construcció en 1980, etc. En 1982 va abandonar la CNT i va centrar la seva tasca en el camp cultural, sobretot com a documentalista del Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) i organitzador d'activitats de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), al qual s'havia associat en 1979, i del qual ocuparà càrrecs directius. Aquestes activitats les fa compatibles amb una llibreria especialitzada en temes socials (Llibres Aisa), amb el foment dels llibres de temàtica llibertària a través de l'Editorial Sintra i amb les seves aficions pictòriques --va exposar en la mostra «Artistes per la llibertat» de l'Exposició Internacional de l'Anarquisme de Barcelona de 1993. Ha col·laborat en diverses publicacions llibertàries (Boletín Bibliográfico AEP, Catalunya, Ideas-Orto,La Lletra A, Noticiari AEP, Polémica,Solidaridad Obrera, El Vaixell Blanc, etc.És autor de Cronología. Presencia internacional del anarquismo (1993), L'efervescència social dels anys 20 (Barcelona, 1917-1923) (1999), La Barcelona rebelde: guía de una ciudad silenciada (2003 i 2008, amb altres), La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la Transició als Països Catalans (2005, amb altres), La huelga de alquileres y el Comité de Defensa Económica. Barcelona, abril-diciembre de 1931. Sindicato de la Construcción de CNT (2014) i La efervescencia social de los años veinte. Barcelona (1917-1923) (2016), Tras las huellas de una vida generosa. Aurelio Fernández Sánchez y los Solidarios (2017), Anarquismo frente a los nacionalismos (2018, amb altres), Anarquisme i municipalisme al segle XXI (2019), a més de prologar nombrosos llibres.
---
