Anarcoefemèrides
del 18 de maig
Esdeveniments
Bitllets de treball del
Cincinnati Time Store
- Inauguració del Cincinnati Time Store: El 18 de maig de 1927, a Cincinnati (Ohio, EUA), Josiah Warren (1798-1874), considerat el primer anarquista individualista americà, inaugura el primer Time Store (Magatzem del Temps), on posarà en pràctica les seves idees econòmiques basades en la teoria del valor-treball i del comerç just. En aquesta botiga minorista, els articles són venuts al seu preu real, en funció del temps de treball que s'ha necessitat per realitzar-se i vendre’s; els intercanvis eviten la moneda capitalista americana i es porten a terme amb labor notes (bitllets de treball). Aquest reeixit experiment durarà fins a maig de 1830, quan Warren portarà aquesta idea a la comunitat New Harmony entre 1842 i 1847. El Cincinnati Time Store serà la primera experiència mutualista de la història, però Warren també serà el primer editor del primer periòdic netament anarquista, The Peaceful Revolutionist (El revolucionari pacifista), publicat el gener de 1833. Warren va adoptar la teoria del valor-treball segons la qual el valor d’un producte és la suma de l’esforç realitzat en produir-lo o adquirir-lo, i conseqüentment no era ètic carregar un bé amb un preu més alt que el del cost assumit pel venedor quan l’introdueix en el mercat; en definitiva, s’oposava als guanys. Warren va resumir aquesta política en la frase: «El cost és el límit del preu.» I, creient en la feina com el cost bàsic de les coses, va sostenir que a igual quantitat de feina naturalment rebria igual compensació material. Es va plantejar examinar si les seves teories podien ser posades en pràctica establint la seva«botiga de treball per treball». Si el seu experiment reeixia, el pla era establir diverses colònies on tots els participants acceptessin usar«el cost com a límit del preu» en totes les seves transaccions econòmiques, esperant que tota la societat eventualment adoptés aquest precepte en tots els assumptes econòmics. A la botiga, els consumidors podien comprar béns amb«bitllets de treball», que representen un conveni per exercir una feina. Els articles de la botiga s’apujaren inicialment un 7% per comptar el treball requerit per introduir-los en el mercat amb el preu incrementat segons el temps que un consumidor gasta amb el botiguer, mesurat amb un comptador de temps; després aquesta apujada va ser reduïda a 4%. El blat de moro va ser usat com regla (12 lliures de blat per hora de feina). El resultat d’aquest sistema va ser que ningú no va poder-se lucrar de la feina dels altres; tot individu rebia el producte complet de la seva feina. Es van fer ajustaments per la dificultat i els desacords sobre la consideració de l’esforç realitzat, ja que aquest temps no va ser l’únic factor pres en compte. Warren també va posar pissarres a la paret on les persones podien publicar quina mena de serveis buscaven o quins venien perquè altres poguessin respondre, i comerciar entre ells usant«bitllets de treball». Després d’un difícil període inicial, la botiga va demostrar ser força reeixida. Els béns de Warren van ser molt més barats que els de la competència, encara que va insistir que no volia posar les altres botigues fora de mercat. Altra botiga veïna es va adherir als mètodes de Warren. El fet que els preus dels béns apugessin el consum amb Warren, la majoria de vegades, va donar com a resultat transaccions molt eficients. Warren va dir que estava fent més negocis en una hora que en un negoci normal en un dia, motiu pel qual tancava la botiga part del dia per descansar. Encara que el magatzem va ser unèxit, el problema de considerar el mateix temps de feina per diferents dificultats de feina va ser una gran preocupació per a Warren, que no estava disposat a reconciliar el mètode subjectiu per determinar el valor de les coses amb les seves teories que no fos altra que confiar que el judici individual. Les idees de Warren han tingut una gran influència en el «comerç just».
***
Capçalera d'El Perseguido
- Surt El Perseguido: El 18 de maig de 1890 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic anarquista clandestí El Perseguido. Periódico comunista-anárquico. Va ser publicat pel grup Los Deseredados, format per llibertaris espanyols, principalment, argentins i alguns francesos (Gregori Inglán Lafarga, Rafael Roca, Manuel Reguera, Beltrán Cosini, Fortunato Serantoni, Ingla Lafargue, Cerambide, B. Salheens, S. Requena, J. Roux, Ragazini, Pierre Quiroule, Alex Sadier). La publicació tindrà una certa influència entre els treballadors europeus emigrats i era partidària de la«propaganda pel fet», publicant lloances quan es produïen atemptats i realitzant col·lectes per a les famílies dels anarquistes repressaliats, com ara Paulí Pallàs. Estava en contra de qualsevol forma d’associació llibertària organitzada (comissions, reglaments, federació, confederació, sindicat,«partit anarquista»...) tot reivindicant el «grup d’afinitat» sota el principi ideològic que «l’anarquismeés específicament inorganitzable»; també va rebutjar de manera taxativa els plantejaments anarcocol·lectivistes. Va ser dirigit per Rafael Roca i per l’ebanista català Gregori Inglán Lafarga, i entre els seus col·laboradors va tenir a Pierre Quiroule. A Xile es va distribuir i va tenir una gran acollida. Malgrat ser un periòdic clandestí la difusió del qual era molt perillosa, va passar d’un tiratge inicial de 1.000 exemplars a 1.700 en el número 26 i a 2.000 a partir del 36, per acabar amb un tiratge de 4.000 des del número 60. Va tenir una gran durada per a l’època, ja que va deixar de publicar-se el gener de 1897, però els anarcocomunistes antiorganització publicaran a partir de 1898El Rebelde.
***
Portada
del primer número de Germinal
- Surt Germinal: El 18 de maig de
1918 surt a
Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número de Germinal. Hoja quincenal libertaria. Va
ser dirigida per Joan Ferrer
Farriol. Hi van col·laborar Fortunato Barthe, Ramon Bonjoch,
Josep Casasola,
Josep Estrañi, Joan Ferrer, Leandro Flancho, Vicente Franco,
Vicentina Israc, Ernesto
Lecocg, Ángeles López de Ayala, Anselmo Lorenzo,
Nisck, Riffle, Lluís Umbert,
J. Vidal i A. Zozaya, entre d'altres. En sortiren sis
números, l'últim el 28 de
juliol de 1918.
***
Capçalera
de Proa
- Surt Proa: El 18 de maig de 1935 surt a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el primer número del periòdic anarquista Proa. Semanario de doctrina, crítica y combate. Els responsables de la publicació foren Antoni Esteve i José Juan Romero. Hi van col·laborar, entre d'altres, Acracio Progreso, Mingo, Miguel González Inestal, Manuel Fonfría i Gaston Leval. En sortiren com a mínim 17 números, l'últim el 14 de setembre de 1935, encara que es probable que continués fins al desembre de 1935 quan hagué de suspendre la publicació per dificultats econòmiques. Era una segona època d'aquesta mateixa capçalera publicada a Elda entre 1931 i 1932 com a òrgan d'expressió del Sindicat Únic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball - Associació Internacional dels Treballadors (CNT-AIT).
***
La
manifestació pels carrers de París
- Manifestació
anarquista: El 18 de maig de 1947, per celebrar
l'aniversari de la Comuna de París,
tres mil persones es manifesten, malgrat la pluja i la
repressió policíaca,
pels carrers de París (França). La
manifestació, convocada per la Federació
Anarquista (FA) i la Federació de Joventuts Anarquistes
(FJA), transcorregué
des de la plaça de la Bastilla fins al cementiri de
Père-Lachaise, portant
nombroses pancartes, entre elles una que deia«Désobéissez à
l'État Saigneur»
(Desobeïu l'Estat Assassí). Davant el«Mur dels Federats» del cementiri de
Père-Lachaise nombrosos oradors prengueren la paraula, com
ara Maurice Joyeux,
de la FA de la Regió Parisenca, que denuncià la
provocació policíaca; Bouillé,
que resumí la història de la Comuna de
París; Pierre Jacquelin, que associà la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a aquesta
manifestació revolucionària; Paul
Champs, en nom de la FJA, que parlà sobre la necessitat
d'unió contra la
repressió; i Georges Fontenis, secretari de la FA, que
després d'homenatjar els
màrtirs, entonà L'Internacional.
La
policia realitzà 13 detencions i confiscà les
pancartes.
Manifestació
anarquista (París, 18 de maig de 1947)
***
Tot França paralitzada...
- París (18-05-68): El 18 de maig de 1968 l'ona de vagues i d'ocupacions s'escampa per tot França: vaga i ocupació a Thomson-Houston de Chauny; vaga escalonada a les mines de potassa d'Alsàcia; aturada i míting als«Chantiers de l'Atlantique» de Saint-Nazaire; interrupció de la feina a les mines de carbó del Nord; deu empreses metal·lúrgiques en vaga i ocupades a l'Havre; ocupació de les drassanes del Sena; a la regió parisenca, vaga a Balcock-Atlantique a La Courneuve, Farman a Boulogne, Alsthom a Saint-Ouen, Chausson a Gennevilliers, Ericsson a Boulogne, Nouvelles Messageries de la Presse Parisienne (NMPP, Noves Agències de Distribució de la Premsa Parisenca) a Bobigny, Idéal-Standard a Dammarie; a Lió, 30.000 obreres en vaga --Berliet, Rhodiacéta, Rhône-Poulenc, Fivers-Lille, Richard Continental, Gendrom i Normacen han estat ocupades--; vaga i ocupació a Rhodiacéta Besançon, a Forges i Acieries del Creusot; aturades espontànies als transports parisencs; interrupció gairebé total del trànsit a la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacioinal dels Ferrocarrils Francesos); els centres de classificació postal de París, Marsella, Lió i Rouen han estat ocupats; el moviment s'estén a la construcció aeronàutica; totes les fàbriques Renault estan en vaga i ocupades... A la tarda, l'emissora radiofònica Europe 1 anuncia dos milions de vaguistes. A petició del jurat, se suspèn el festival de Canes, on la majoria de directors francesos havien retirat les pel·lícules en competició. A les 22.30 hores, el general De Gaulle arriba a l'aeroport d'Orly; la diplomàcia romanesa compren que hagi decidit acurçar la seva estada al país. Pompidou ofereix la seva dimissió, però el general la rebutja.
***
Cartell
del míting
- Míting
confederal: El 18 de maig de 1980 se celebra al cinema
Oscar Palace d'Amposta
(Montsià, Catalunya) un míting anarcosindicalista
organitzat per la Federació
Local d'Amposta i el Comitè Regional de Catalunya de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Hi van parlar Joaquim Pascual Rodríguez (Quimet), com a secretari general del
Comitè Regional de Catalunya; Josep March Jou, com a
secretari general de la
Federació Local de Barcelona; Severino Campos Campos, com a
director de Solidaridad Obrera; i
Frederica Montseny
Mañé, entre d'altres. En aquest míting
d'afirmació anarcosindicalista es
reivindicà la llibertat sindical i es blasmà
contra la «farsa política» i
l'explotació obrera.
Naixements
Carlo Bertini (ca. 1870-1872)
- Carlo Bertini: El
18 de maig de 1836 neix a Pomarance (Toscana, Itàlia) el
sastre i professor
d'art internacionalista anarquista Carlo Bertini. Son pare es deia
Giusto
Bertini. Aprengué l'ofici a Florència (Toscana,
Itàlia), gràcies als auspicis
del mecenes capitalista François Jacques de Larderel, i cap
el 1856 superà una
crisi ascètica. Aficionat a l'astronomia, en els anys
seixanta esdevingué ateu
i lliurepensador, declarant-se republicà i
garibaldí. Fundà i presidí al seu
poble nata el II Col·legi de la Societat de la Fraternitat
Artesana d'Itàlia,
definida per les autoritats com a «turbulenta» i
instigadora de «descontents». A
Pomarance obrí, amb escàs èxit, una
escola laica per als joves. El 7 de març de
1871 signà un manifest convidant els habitants de Pomarance
a participar en les
eleccions municipals del 19 de març d'aquell any fent costat
els candidats
democràtics i contra l'aristocràcia local.
Posteriorment s'acostà als ideals internacionalistes,
decantant la societat que presidia a aquestes idees, i
esdevingué un dels
principals propagandistes llibertaris més importants de la
seva zona. Orquestrà
una campanya contra el seu antic patró De Larderel,
propietari d'una important
indústria d'àcid bòric a la localitat.
En 1873 el II Col·legi de la Societat de
la Fraternitat Artesana d'Itàlia delegà en Andrea
Costa perquè el representés
en el II Congrés de la Federazione Italiana
dell'Associazione internazionale
dei lavoratori (FIAIL, Federació Italiana de
l'Associació Internacional dels
Treballadors). El 9 de maig de 1873 el II Col·legi de la
Societat de la
Fraternitat Artesana d'Itàlia va ser dissolt per decret per
la Prefectura de
Policia sota l'acusació d'«incitació a
l'odi entre les diferents classes
socials». Relacionat amb Andrea Costa i Fortunato Serantoni,
amb els quals
mantingué correspondència, a finals dels any
setanta emigrà a l'Argentina. A
partir d'aquí es va perdre el seu rastre.
***
Andrés Cepeda
- Andrés Cepeda:
El
18 de maig de 1869 neix a Brandsen (Buenos Aires, Argentina) el poeta lunfardo i anarquista Andrés
Cepeda
Romero, conegut com El Divino de la
Prisión, encara que va ser nomenat de diferents
maneres (El Poeta, Cantos
Tristes, François
Villon argentino, etc.), i que va fer servir diversos
pseudònims (Rogelio
Domínguez, Rufino
Domínguez, Domingo
Remigio, Andrés Romero,Manuel González, LC, etc.). Fill d'una família
obrera, aconseguí una cultura
important. Abandonà els estudis per males companyies i es
dedicà a recórrer el
gran Buenos Aires vivint de manera bohèmia i treballant en
el que podia (venent
cigarretes i diaris, llustrant botes, fent de jornaler, etc.). Quan
tenia 15
anys va caure malalt i el tornaren a casa seva al barri de San
Cristóbal; son
pare ja havia mort i es va fer molt amb sa germana Zulema, qui li
llegia
poesies criolles. Conegué molts payadores,
entre ells Evaristo Barrios i Luis Acosta García. Va ser
detingut en infinitat
d'ocasions per delictes menors (furts, estafes, portar armes, bregues,
ebrietat, desordres, desertor a la llei d'enrolament, amenaces,
agressió a
l'autoritat, etc.) i passà la major part de sa vida
empresonat a la
Penitenciaria Nacional o en comissaries –com a«LC» (Lladre Conegut; lletres
amb les quals signà alguns dels seus poemes),
patí l'anomenada yira o mangiamiento (el pres anava de comissaria
en comissaria per a ser
reconegut pel personal de cada una d'elles i aquest«passeig» podia durar més
d'un mes)–; encara que alguns apunten que les causes reals de
les seves
constants detencions eren la seva militància anarquista i la
seva condició
homosexual. En 1889 conegué Errico Malatesta i amb el seu
amic Gabriel Alnoy
realitzà treballs al local on s'imprimia el
periòdic anarquista La Hoja Obrera.
Publicà Versos pamfletarios,
contra la Llei
d'Enrolament, promulgada en 1901. També
col·laborà en la revista anarquista Martín Fierro, encara que no
signà els
articles ni les poesies. A la presó es dedicà a
escriure poesia, la
sensibilitat de la qual va colpir els joves músics i payadores populars de Buenos Aires, que
musicaren i difongueren la
seva obra. Son amic Carlos Gardel inclogué en el seu primer
enregistrament de
1912 per a la Casa Tagini, encarregada de Columbia Records a
l'Argentina, sis
poemes seus musicats (Me dejaste, La mariposa, El
almohadón, Yo
sé hacer,Pobre madre i El
sueño). També Lola Membrives
enregistrà la cançó amb lletra sevaEl pingo del amor, que fou tot unèxit, i Linda Thelma cantà textos seus.
Andrés Cepeda va morir assassinat d'una
punyalada a l'engonal, que li seccionà la vena femoral, el
30 de març de 1910,
davant el cafè «La Loba Chica», al Paseo
Colón, a l'alçada dels carrers Estados
Unidos i Independencia, de Buenos Aires (Argentina), en una brega entre
homosexuals, negant-se en la seva agonia a denunciar el seu
assassí. Va ser
vetllat pels seus amics més íntims al carrer San
Juan, entre Solís i Entre
Ríos, però la policia va interrompre la vetlla
del difunt i detingué els presents.
En vida publicà dos llibres de poemes Tristes
i Hojas sueltas, i
pòstumament
s'edità el fullet Sangre de las
guitarras,
que recull la major part de la seva obra. El primer número
de la revista El Payador (12 de
gener de 1925) estigué
dedicat a la seva persona. Els tangos Sangre
maleva (música de Dante Tortenese i lletra de Juan
Velich i Pedro Platas) iNo fue un batidor (música
d'Enrique
Mora i Germán Rienda), estan inspirats en la vida i en la
mort de Cepeda i
reivindiquen moralment el fet que no hagi estat un batidor
(delator). El cèlebre tango Tiempos
viejos (música de Francisco Canaro i lletra de
Manuel
Romero) també el mencionava en la seva lletra original de
1926, però Carlos
Gardel demanà als autors que canviessin la lletra i
així ho van fer.
***
Madeleine Pelletier
- Madeleine Pelletier: El 18 de maig de 1874 neix a París (França) la psiquiatra, feminista i socialista Madeleine Pelletier. Filla de mare fadrina que es guanyava la vida com a venedora ambulant, conegué una infantesa molt pobre i ben aviat s'encarà amb sa mare, dona dura i dominant. Quan tenia 13 anys freqüentà un grup anarquista, però se n'allunyà per consagrar-se a la lluita feminista. En 1897 aprovà el batxillerat, que havia estudiat per lliure, i l'any següent aconseguí entrar a estudiar a la Facultat de Medicina de París a força de voluntat i malgrat els nombrosos obstacles que trobà com a dona lliure i emancipada. Com a antropòloga, començà a estudiar les relacions entre la talla del crani i la intel·ligència, segons les teories de Paul Pierre Broca, amb Charles Letourneau i Léonce Manouvrier. En oposició a la idea segons la qual la intel·ligència estaria en proporció al volum del crani i que fonamentava la inferioritat intel·lectual de la dona, trencà amb l'antropologia i decidí consagrar-se a la psiquiatria a partir de 1906 i fou la primera dona a França que obtingué el diploma de psiquiatria mèdica; també fou la primera dona que aconseguí una plaça en un psiquiàtric de l'Estat. En 1904, s'havia adherit a la maçoneria, participant en la lògia mixta (homes i dones) «La Nouvelle Jérusalem», però fou obligada a abandonar-la per la seva defensa a la contracepció i a l'avortament. Assídua a les reunions feministes i anarquistes des de l'adolescència, en 1905 s'afiliarà a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) --entre 1905 i 1914 fou membre del Consell Nacional de l'SFIO-- pensant que era un mitjà eficaç de propagar la causa de la dona i a partir de 1906 esdevindrà secretària del grup feminista «La Solidarité des femmes», una de les més radicals de l'època i que reivindicava els mètodes violents de propaganda. Es definia com a una feminista integral i reivindicava totes les emancipacions possibles (polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals, sexuals, etc.) de la dona. Entre 1907 i 1914 editarà La Suffagiste, publicació centrada en la reivindicació del vot de la dona. En 1908 representà «La Solidarité des femmes» en les manifestacions sufragistes de Hyde Park a Londres. En 1910 serà la primera candidata femenina, pel XVIII Districte parisenc, en les eleccions legislatives. Durant aquests anys, va participar en la majoria dels congressos internacionals socialistes en representació de l'SFIO. En 1913 va fer propaganda antimilitarista en els àmbits femenins i participà en nombroses manifestacions antibel·licistes. L'adhesió dels seus companys socialistes a la«Unió Sagrada» ho va veure com a una traïció, fet pel qual s'allunyà de l'SFIO. Durant la Gran Guerra treballà per a la Creu Roja, auxiliant els soldats de tots els països combatents. Després de la guerra començà a col·laborar en Le Libertaire i en L'Idée Libre amb articles antimilitaristes, educatius, feministes, etc. Pròxima al moviment neomaltusià, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries d'aquest corrent. En la seva vida privada fou coherent amb la seva manera de pensar i era partidària de la«masculinització» o«virilització» de la dona: portava els cabells curts, es vestia com un home i decidí no tenir relacions sexuals; tot plegat fou vist pels sectors reaccionaris com un atemptat contra la identitat sexual. El desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament. En aquesta època escriurà per a l'Encyclopédie Anarchiste. En 1927 defensà Nèstor Makhno en el periòdic La Fronde. Després va escriure novel·les utòpiques i en 1933 publicà la seva autobiografia, La femme vierge. Aquest any també s'adherí al «Grup Fraternal de pacifistes integrals Mundia». En 1937 patí una hemiplegia que la deixà parcialment paralitzada, però continuà practicant avortaments obertament i gratuïtament, per la qual cosa, en 1939, fou detinguda arran d'una denúncia. Jutjada segons la«Loi Scélérate» (Llei Perversa) de 1920, va ser condemnada, però per raons de salut fou internada a l'asil d'Épinay-su-Orge (Illa de França, França), on morí confinada el 29 de desembre de 1939. Madeleine Pelletier va publicar nombrosos llibres sobre els drets de la dona, entre els quals destaquen La femme en lutte pour ses dorits (1908), Idéologie d'hier. Dieu, la morale, la patrie (1910), L'émancipation sexuelle de la femme (1911), La droit à l'avortement (1913) i L'éducation féministe des filles (1914). En 1992 Charles Sowerwine i Claude Maignien publicaren la biografia Madeleine Pelletier, une féministe dans l'arène politique.
***
Gigi
Damiani (ca. 1919)
- Gigi Damiani: El 18 de maig de 1876 neix a Roma (Itàlia) el poeta, periodista, militant i propagandista anarquista Luigi Damiani, més conegut com Gigi Damiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Ausinio Acrate,Simplicio, etc.). Nascut en una modesta família catòlica, quedà orfe de mare, per la qual cosa aviat acabà en una casa correccional per miners a Nàpols. Després d'organitzar una revolta per intentar fugir, fou empresonat. En sortir marxà a Roma on treballà a la botiga de son pare. Després de conèixer la història de Ravachol en la premsa burgesa descobrí l'anarquisme i a partir de 1892 esdevingué una actiu propagandista. El setembre de 1894 fou confinat per la seva militància a Porto Ercole i després a l'illa de Tremitie, Favignata i Lipari. De bell nou a Roma, el setembre de 1896 començà a col·laborar en el periòdic L'Avvenire Sociale (1896-1905). Durant la manifestació del«Primer de Maig» de 1897 fou detingut i tancat a la presó amb Romeo Frezzi. El 28 de setembre de 1897 emigrà al Brasil i s'instal·là a l'Estat de São Paulo, d'antuvi a Tieté i després a Alto da Serra, on va viure confeccionant decorats teatrals. La seva primera contribució a la premsa anarquista en llengua italiana al Brasil fou una poesia («Ad una contessa») apareguda el 28 de novembre de 1897 en el periòdic La Birichina, dirigit per Galileo Botti a São Paulo. Després continuarà col·laborant en la premsa anarquista italiana i portuguesa de São Paulo. Quan arribà al Brasil coincidí amb una ona repressiva per part de l'Estat que havia expulsat nombrosos militants anarquistes italians (Felice Vezzani, Arturo Campagnoli, etc.) i contribuí a la revifalla del moviment llibertari i a la creació a São Paulo, amb Alfredo Mari, del periòdic Il Risveglio (1898-1899). En 1900 fou empresonat alguns mesos sota l'acusació de «violència sexual» per haver ajudat son company José Sarmento a «raptar» una jove que volia fugir de sa família per amor. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic Il Dirito (1899-1902), fundat per Egizio Cini a l'Estat de Paraná, on acabà instal·lant-se en 1902. També col·laborà en el periòdic anarquista en llengua portuguesa O Despertar, publicat per José Buzzetti. En aquests anys va fer de corresponsal a Curitiba de La Battaglia (1904-1912), el qual publicarà en fullet una de les seves novel·les socials, L'ultimo sciopero. En 1908 tornà a São Paulo i en 1911 reemplaçà Oreste Ristori al front de La Battaglia i altres capçaleres posteriors --La Barricata (1912-1913) i La Barricata / Germinal (1913). En 1914 substituí Alessandro Cerchiai en la direcció de La Propaganda Libertaria (1913-1914) i en 1916 Angelo Bandoni en la gerència de Guerre Sociale (1915-1917). Les seves nombroses poesies socials i els seus articles exposen conceptes de teoria social, alhora que són una crònica de la societat brasilera i de la colònia italiana de São Paulo. El juliol de 1917 participà activament en la vaga general, que serà resposta amb una brutal repressió policíaca. Arran d'un nou moviment vaguístic durant la tardor de 1917, fou expulsat del Brasil i retornà a Itàlia. En arribar a Gènova fou detingut i només fou alliberat vint dies després gràcies a la campanya de Pascuale Binazzi des del setmanari Il Libertario, publicació en la qual passarà a col·laborar des d'aleshores, així com en Guerra di Classe i el diari anarquista Umanità Nova, dirigit per Errico Malatesta. Després de la detenció l'octubre de 1920 de tota la redacció d'aquest últim periòdic, el publicà regularment i clandestinament. Arran de l'atemptat del teatre Diana el març de 1921, reprengué la publicació del diari el juliol i la continuarà fins al 28 d'octubre de 1922, quan la impremta romana del periòdic fou destruïda pels feixistes. Després d'aquest fet, fugí, amb sa companya Lidua Meloni, a Palerm o el juliol de 1923 nasqué sa filla Valeria. El setembre de 1923 retornà a Roma i fundà el setmanari Fedé (1923-1926), que editava 13.000 exemplars. També fundà els periòdics mensuals Vita(1925) i Parole Nostre (1925). El 25 de setembre de 1926, després de l'atemptat de Gino Lucetti contra Mussolini, el seu domicili fou escorcollat i el 13 d'octubre marxà cap a Gènova i Milà, per passar clandestinament a França, on, el novembre, s'instal·là a Marsella. Entre 1926 i 1927 col·laborà en el periòdic de Virgilia d'Andrea Veglia i fundà el mensual gratuït marsellès Non Molliamo (1927), editat a Marsella pel Comitè Italià d'Acció Antifeixista i que tindrà difusió clandestina a Itàlia. El maig de 1927 nasqué a Marsella son fill Andrea. El setembre d'aquell any fou expulsat de França i s'establí a Bèlgica. El setembre de 1928 fou detingut a Lieja per «temptativa d'assassinat» i empresonat fins al desembre. A començaments de 1929 passà a Luxemburg i entrà clandestinament a França. Després de ser allotjat per diversos companys, com ara Damonti a Amiens, retrobà sa família a Puteaux i participà en una nova època de Fedé (1929-1931), dirigida per Virgilio Gozzoli. El març de 1930 fou novament detingut per«infracció al decret d'expulsió» i empresonat vint dies. De bell nou a Bèlgica, no li fou autoritzada la residència i rodà per diversos països, d'antuvi a Hamburg, on treballà com a traductor, i, arran de la proclamació de la República espanyola, a Barcelona, on preparà un pla per fer fugir Malatesta d'Itàlia. El setembre de 1931 fou expulsat d'Espanya i arribà amb sa família al nord d'Àfrica, primerament a Orà i després a Tunísia, on sa companya morí el desembre de 1932. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes italians de l'exil, com L'Adunata dei Reffrattari,La Lanterna i Il Risveglio. Després d'obtenir, no sense problemes, un salconduit de les autoritats franceses, aconseguí arribar a Itàlia el febrer de 1946 i s'integrà en la redacció d'Umanità Nova. Durant el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 21 i el 26 de febrer de 1948, fou nomenat gerent d'aquest setmanari. Però, arran del deteriorament progressiu de la seva visió a causa d'un glaucoma del qual havia estat operat a Tunísia, hagué de mitigar les seves activitats periodístiques. El juny de 1951 fou denunciat per «apologia d'atemptat» contra el consolat francès a Gènova i condemnat a vuit mesos de presó. Després d'una nova operació d'oftalmologia, es retirà a Carrara i després a Roma. Gigi Damiani va morir el 16 de novembre de 1953 a Roma (Itàlia). Entre les seves obres destaquen L'ultimo sciopero, La Repubblica, I paesi nei quali non bisogna emigrare. La questione sociale al Brasile (1920),Il didietro del re. Memorie di un mancado regicida raccoltre e tradotte da simplicio (1921), Il problema della liberta (1924), Voci dell'ora, riflessioni (1924), La palla i el galeotto (1927), La Bottega. Scebe della roconstruzione fascista (1927),Cristo e Bonnot (1928),Fecondita (1929), Viva Rambolote (1929), Del delito et della pene nella societa di domani (1930), Astorno, una vita (1930), I ceti medi e l'anarchismo (1937), Carlo Marx e Bakunon in Spagna (1939),Razzismo e anarchismo (1939),Rampogne, versi di un ribelle (1946), Il problemo della liberta (1946),Sgraffi (1946), Discorsi nella notte (1947), Le ragioni di una antitesti tra comunisti ed anarchici (1948),L'utopia anarchica e la realta anarchica (1948), Diabolica carmina. Poesie panagerggianti e anticlericale (1949),La mia bella anarchia (1953), entre d'altres.
***
La «Banda
de Luxemburg» en la primera audiència del seu
judici (París, 8 de juliol de 1907)
- Paul Féchant:
El
18 de maig de 1885 neix a Landerneau (Cornualla, Brentanya)
l'anarquista Paul
Honoré Eugène Féchant. Entre 1901 i
1905 treballà d'empleat al Ministeri de
Finances a París (França), feina de la qual va
ser acomiadat a causa de les
contínues absències. Restà cuidant sa
mare, fins l'abril de 1906 que passà a
viure amb Lucien Torlet i la seva companya. El setembre de 1906 va ser
detingut
amb una quarantena de persones (Lucien-Joseph Arrandet, Marcel
Arrandet, Jean
Aslanian, Émile Barouille, Madeleine-Louise Beffort, Charles
Berthelon, Fernand
David, François Dubrit, Auguste Goyon, Léon
Guidi, Émile-Théodore Guilhon,
François Guilhon, Auguste Guyon, Auguste Lancelot,
Arsène Le Béguec, Désiré
Mahieu, Henri Lemaout, Louis Ménage, Herny-Jules Moisson,
Auguste Mousset, Lucien
Nicole, Alexandre Plagne, Guy Quintard, Lucien Torlet,
Eugène Vial, Germaine
Wierzbicka, etc.) sota l'acusació de ser un dels caps de
l'anomenada «Banda de Luxemburg»,
especialitzada en falsificació de monedes. Entre el 8 i el
14 de juliol de 1907
va ser jutjat per l'Audiència del Sena per«fabricació de falsa moneda» i per ser
el tresorer de la banda. Dels 29 processats, 19 van ser absolts, entre
ells
Paul Féchant. A la dècada dels deu vivia al
número 1 de la cruïlla de l'Odéon,
al VI Districte de París, i formava part del grup anarquista«La Ghilde (Les
Forgerons)». Exempt del servei militar, el desembre de 1914
mantenia aquesta
situació i no va ser mobilitzat durant la Gran Guerra. En
1915 abandonà París i
en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del
departament del
Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Maurice Arondel
- Maurice Arondel: El 18 de maig de 1887 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Maurice Lucien Léon Arondel. Calderer en coure de professió, després de la mort de sa mare es va veure molt afectat i s'enrolà a la Marina per set anys. A resultes d'una brega amb un contramestre que havia insultat sa mare, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de l'Àfrica del Nord. Aconseguí evadir-se quan picava pedra amb un grup de forçats a cent metres de la línia fèrria i saltà a la plataforma d'un vagó de tren que passava; després d'una marxa nocturna de tres setmanes pel desert, aconseguí arribar a Alger on una nit fou sorprès per una patrulla quan es disposava a dormir en una xalupa esperant ser embarcat clandestinament cap a França. Aquesta detenció implicà una nova condemna afegida. Quan esclatà la Gran Guerra, com a molts membres dels «Bats d'Af» (Batallons d'Àfrica), fou enviat al front. Durant el quart dia de trinxeres, calmà la set amb el aigua dipositada en un clot d'obús que resultà estar contaminada pel gas mostassa. Greument gasejat, tornà cec i fou enviat a reraguarda i lliurat a la vida civil. A finals de 1926 s'integrà en el moviment llibertari i participà en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Louis Louvet. Durant els 10 anys següents participà amb aquest grup --aferrant cartells, assistint a les xerrades i manifestacions, etc.-- i agafà el costum de denunciar els servidors del poder presents sota el crit d'«Eux autres» (Els altres), nom amb qui designava l'enemic. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i participà activament en el moviment de solidaritat amb els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant una campanya electoral, fou condemnat a una pena de presó per haver atupat un polític. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció a París i en 1945 s'afilià a la Federació de la Construcció i de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). A partir de 1946 fou nomenat tresorer de la II Regió del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, SindicatÚnic de la Construcció), càrrec que ocupà fins al 1950. També fou l'administrador de Le Travailleur du Bâtiment (1950), òrgan nacional del SUB i de l'òrgan regional del Sindicat de Treballadors Públics de la Regió Parisenca SUB (1948-1953). El març de 1952 fou elegit tresorer de l'Oficina Confederal en el Congrés Confederal de la CNTF. Maurice Arondel va morir el 13 de febrer de 1961 a l'Hospital Bichat de París (França) i, després d'incinerat, les seves cendres van ser dipositades el 16 de febrer al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Notícia
de la condemna de Félix Mato Payeta, i d'altres companys,
apareguda en el diari madrileny El Sol del 28 de
gener de 1934
- Félix Mato
Payueta: El 18 de maig de 1903 neix a San Vicente de la
Sonsierra (La Rioja, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Félix Mato Payueta. Sos
pares es deien Ramón
Mato i Antonia Payueta. Jornaler de professió,
milità en el moviment anarquista
i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de
l'aixecament
revolucionari anarquista de desembre de 1933 a San Vicente de
Soncierra, va ser
condemnat per un Tribunal d'Urgència a Logronyo (La Rioja,
Espanya) a 10 anys i
un dia de presó per «delicte contra la forma de
govern». Apressat arran del cop
militar feixista de juliol de 1936, va ser assassinat el 3 de setembre
de 1936
a Puente Cañas (Viana, Estella, Navarra). Sa companya fou
Matea Apilánez Prado,
amb qui tingué dos infants. Son germà major,
Eugenio Mato Payueta, socialista, havia
estat assassinat el 24 de juliol d'aquell any a San Vicente de la
Soncierra.
***
Necrològica
de Remedios Semprere Roig apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de gener de 1985
- Remedios Sempere Roig: El 18 de maig de 1904 neix a Petrer (Vinalopó Mitjà, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià)– l'anarcosindicalista Remedios Sempere Roig –el primer llinatge citat a vegades erròniament com Sampere. Sos pares es deien Tomás Sempere i Remedios Roig. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) durant els anys republicans –en 1935 col·laborà en l'alcoià Boletín– i sota el franquisme fins que va poder passar clandestinament a França, on formà part de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1951 col·laborà en Solidaridad Obrera. Remedios Sempere Roig va morir el 3 de novembre de 1984 al seu domicili de Nimes (Llenguadoc, Occitània).
---
