Anarcoefemèrides del 16 de maig
Esdeveniments
Portada del primer número de Le Droit Social
- Surt Le Droit
Social:
El 16 de maig de 1885 surt a Marsella (Provença,
Occitània) el
primer número del periòdic quinzenal Le
Droit Social. Organe anarchiste. Portava el lema«Mort als burgesos!». Era
continuació de Le Droit Social
(1882)
de Lió (Arpitània). El gerent va ser Alphonse
Lauze i comptà amb el suport
d'Étienne Bellot i de Jean Auguste Joly. Els articles no van
anar
signats, però hi
van col·laborar, a més dels citats, Auguste
Chauvin, Georges Deherme, Théophile
Gouzet, Minnie Lecompte, Justin Mazade i el barceloní Josep
Torrens. Només es
publicà un altre número el 13 de juny de 1885, on
demostrà la inutilitat del
sufragi universal i aconsellà «votar
anarquista», és a dir, calar foc les urnes
electorals; també en aquest segon número
publicà alguns articles en italià.
***
La Sorbona ocupada
Naixements
Fotografia policíaca de Jean Kachindzew (ca. 1894)
- Jean Kachindzew: El 16 de maig de 1860 neix a Khàrkiv (Ucraïna, Imperi Rus) l'anarquista Jean Kachindzew, conegut com Annanico. Sos pares es deien Nicolas Kachindzew i Catherine Calvet. Emigrà a França per ampliar estudis. El maig de 1890 va ser detingut amb altres exiliats russos sota l'acusació d'haver tramat una conxorxa per atemptar contra el tsar de Rússia. El juliol de 1890 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional amb altres«nihilistes» russos (Lavrenius i Levof) i condemnat per fabricació d'explosius. El 2 de setembre de 1892 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Auguste Delalé (1907)
- Auguste Delalé: El 16 de maig de 1864 neix a Tours (Centre, França) el militant anarquista i sindicalista Auguste André Delalé. Fll d'una família pobra de teixidors, de jove també farà d'obrer teixidor, però aviat aprendrà l'ofici de sabater a Romans d'Isèra (Occitània), centre important de la indústria sabatera. Va militar en diversos grups anarquistes del departament del Droma, com ara «Les Indignés», i, a partir de 1888, de Viena del Delfinat. Posteriorment s'instal·là a París (França) i col·laborà en el periòdic La Révolte, de Jean Grave. De març al 20 d'octubre de 1893 va ser gerent de Le Père Peinard, d'Émile Pouget, en substitució d'Aristide Gardrat, i va patir dues condemnes per difamació –una a Cherbourg, el desembre de 1893, i altra a Grenoble, el març i abril de 1894. En aquesta època era obrer sabater a Romans d'Isèra. Va haver de fer un període militar de 28 dies a Viena del Delfinat i en acabar s'instal·là a Lo Borg dau Peatge, on fou portaveu del grup anarquista i intervingué en nombroses reunions públiques. La seva companya, la militant anarquista Blanche Marie Blanc (Aline), exesposa de Frédéric Rigaudin, que havia conegut a la Casa del Poble de Romans d'Isèra, era mare de la futura neomaltusiana llibertària Jeanne Humbert. Entre 1898 i 1899 participà amb una escissió socialista de Romans d'Isèra en la constitució d'una efímera «Lliga de la Coalició de Forces Revolucionàries de Romans d'Isèra i Bourg-de-Péage». El 23 de gener de 1900 prengué la paraula en una xerrada contradictòria amb Jules Guesde i Alexandre Zévaès a Romans d'Isèra. A començament de 1901 s'instal·là a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) per treballar de representant de joieria i més tard a Tours (Centre, França) per fer feina de teixidor. A Tours creà un grup anarquista i organitzà conferències amb destacats militants llibertaris (Jean Marestan, Louise Michel, Laurent Tailhade, Alexandre Jacob, etc.). També a Tours denuncià un convent que explotava mà d'obra infantil. El maig de 1903 retornà amb Aline a París. Els companys li trobaren un allotjament al carrer Cavé, al barri de Montmartre, i reprengué el seu ofici de sabater i les seves col·laboracions en Le Libertaire. El juliol de 1903, dos articles («À l'oeuvre» i «Anarchismes»), apareguts en els números de l'1 i del 15 de maig de 1903 de Le Libertaire, van fer que fos condemnat a dos mesos de presó per difamació a Dijon (Borgonya, França). En sortir de la garjola s'integrà en el moviment sindicalista. El maig de 1904 reemplaçà el sabater Le Mao com a gerent deL'Ouvrier des Cuirs et Peaux, òrgan oficial de la Federació Nacional dels Cuiros i Pells. En aquesta mateixa època va ser nomenat secretari ajudant del Sindicat de Sabaters de París, càrrec que ocupà alternativament amb l'anarquista Brossard, qui li va succeir definitivament en 1907. El juny de 1904, juntament amb Georges Yvetot, representà la Borsa del Treball de París en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) celebrat a Amsterdam (Països Baixos) i quan la Secció Francesa de l'AIA va ser creada el setembre de 1904, en va ser nomenat tresorer. El gener de 1905 fou secretari del«Comitè Pivoteau», creat en 1903 per fer costa un obrer ajustador, Victor Pivoteau, que havia matat a trets i a cops de punxó un capatàs que es negava a tornar-lo a contractar; l'adreça d'aquest comitè fou el seu despatx a la Borsa del Treball de París i malgrat tots els esforços Pivoteau va ser condemnat el 9 de gener de 1905 a 10 anys de presó. El 29 d'abril de 1907 va ser detingut, juntament amb Jean Bousquet i Albert Lévy, per les paraules dites en un míting celebrat el 25 d'abril a la Borsa del Treball, i acusat de«provocació directa al robatori, a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi». Aquell mes també, arran d'una vaga de sabaters, va ser acusat d'«incitació a la revolta», però el procés va acabar sobresegut. El 16 de maig de 1907 participà, amb altres destacats militants (Alphonse Merrheim,Émile Pouget, Marcel Sembat i Miguel Almereyda) en un gran míting públic al Palais du Travail del carrer Belleville de París contra les detencions preventives dels membres de La Guerre Sociale. El 7 de setembre de 1907 participà, amb Miguel Almereyda i Eugène Merle, en la conferència contradictòria«Les partis politiques et l'action ouvrière» a la Sala Aumaitre de La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França). El 13 de setembre de 1907 va ser absolt en l'Audiència del Sena en un judici amb altres nou antimilitaristes del delicte d'haver aferrat el 8 d'agost d'aquell any un cartell contra la repressió de les vagues de Raon-l'Étape (Lorena, França). Entre el 20 i el 22 de febrer de 1908 va ser jutjat, amb altres 11 militants de la Confederació General del Treball (CGT), pel cartell«Govern d'assassins», editat el juny de 1907 durant la lluita dels vinyataires occitans, però «Els Dotze» van ser absolts. El juny de 1908 va ser delegat de la CGT arran d'una vaga de cosidors de sabates a París i l'octubre d'aquell any participà en la fundació del Comitè de Defensa Social (CDS). L'11 de desembre de 1908 va ser nomenat membre de la Comissió de Vagues i de la Comissió de la Vaga General de la CGT en nom de la Secció de les Borses del Treball. El març de 1909, en substitució del seu anterior gerent Léopold Verrier, va demanar el permís per a editar el setmanari anarquista en llengua xinesa Xin Shiji (1907-1909), subtitulat en esperanto La Novaj Tempo i en francèsLe Nouveau Siècle; aquest periòdic va ser fundat per Li Shizeng, Wu Zhihui i Zhang Jingjiang. En aquestaèpoca no trobà feina de sabater i treballà de representant, militant en el sindicat dels viatjants de comerç. L'abril de 1909 va fer costat una vaga de botoners a Méru (Picardia, França) i va ser atacat per una laringitis tuberculosa que s'agreujà pel fred i la pluja. Durant l'albada de l'11 de juny de 1909 el seu domicili, al número 21 del carrer Pradier de París, va ser escorcollat per la policia durant una investigació sobre l'ona de sabotatges a les línies telegràfiques i telefòniques que s'havia desencadenat aleshores. Auguste Delalé va morir el 12 de maig de 1910 a París (França) i el seu cos va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Al seu enterrament van assistir-hi personalitats del món sindical i llibertari, com ara Henri Dret, Charles Malato, Gaston Montéhus i Alexandre Luquet.
***
Fitxa
de la policia francesa d'Eugenio Agustinucci
- Eugenio Agostinucci:
El 16 de maig de 1867 neix a Genzano di Roma (Roma, Laci,
Itàlia) l'anarquista
i sindicalista Eugenio Agostinucci. Sos pares es deien Giuseppe
Agostinucci i
Caterina Duri. Empaperador i pintor de professió, els
primers informes de la
Prefectura de Policia de Roma el qualifiquen de «poc amant de
la feina» i «un
dels sectaris més temibles del districte». Entre
finals de la dècada dels
vuitanta i principis de la del noranta, època d'una profunda
crisi en el sector
de la construcció, fou un dels protagonistes del moviment
dels desocupats a
Roma. Fou un dels organitzadors entre els treballadors desocupats de la
construcció romans dels disturbis que tingueren lloc el 8 de
febrer de 1889. A
partir de 1890, en estreta col·laboració amb
Pietro Calcagno i Ettore
Gnocchetti, es dedicà a la creació i enfortiment
de la Federació Anarquista. Va
ser condemnat a tres mesos de presó i multat per haver
intervingut en la
manifestació del 19 de març de 1891 a la
plaça Dante. Formà part de la comissió
que s'encarregà de l'organització de la Festa del
Treball i prengué part en els
fets del Primer de Maig de 1891 que tingueren lloc a la
plaça Santa Croce in
Gerusalemme de Roma, on unes dues-mil persones es manifestaren sota la
bandera
de la Federació Anarquista Revolucionària (FAR);
aquesta manifestació, feta amb
la finalitat de construir una gran organització obrera des
d'una perspectiva
insurreccionalista i animada per la presència d'Amilcare
Cipriani, acabà en
greus enfrontaments entre els obrers i la policia, amb un mort i
centenars de
ferits entre els manifestants. Per la seva participació en
aquest fet, el 4 de
juliol de 1892 va ser condemnat pel Tribunal
d'Apel·lació a 28 mesos i 15 dies
de presó i a un any de vigilància especial.
Amnistiat, encara patí altres
petites condemnes, però continuà amb la seva
propaganda anarquista. Participà
en les protestes, sobretot a Roma, contra la matança del 17
d'agost de 1893 a Aigüesmortes
(Llenguadoc, Occitània), quan un nombre imprecís
d'obrers italians van ser
assassinats per una turba de treballadors francesos encegats pel
xovinisme. L'agost
de 1893 va ser novament detingut i acusat, segons l'article 248 del
Codi Penal,
de «pertinença a associació
criminal», però l'octubre d'aquell any el seu cas
va ser sobresegut. Durant la nit del 7 de gener de 1894
participà, juntament
amb Ettore Gnocchetti, en una reunió que va acabar al carrer
Lungaretta del
barri roma del Trastevere amb un enfrontament amb la policia al crit de«Visca
la Revolució! Visca l'Anarquia!»; fet que es va
tancar amb una condemna de dos
anys i tres mesos de presó. En 1895 se li va assignar la
residència i va ser
deportat a l'illa de Ponça. Després de purgar la
pena, pogué retornar a Roma
sota vigilància especial. En 1899, després d'una
temporada a Bucarest
(Romania), retornà a Roma, però poc
després, el 27 de juny de 1900, passà a
Niça (País Niçard,
Occitània), on treballà amb un negociant de paper
pintat i
entrà en contacte amb els anarquistes italians residents. En
aquesta època la
policia francesa el qualificà «d'una
intel·ligència superior i dotat d'una
força física poc comuna» i el
considerà «molt perillós»,
ressenyant que
assistia a totes les reunions llibertàries i sindicalistes.
A finals de gener
de 1901 va ser processat amb Umberto Mancini i Andrea Venturi, per«violències
lleugeres». El Primer de Maig de 1901, en un acte al
restaurant Cuggia, al
barri de Saint Sylvestre de Niça, organitzat per la
Federació Socialista
Revolucionària Italiana (FSRI), cridà, amb un
grup d'altres sis italians (Casalini,
De Angelis, Ferrini, Oberti, Pero i Venturi), eslògans com«Visca Bresci!, Mort
al Rei! I Visca l'Anarquia». Assistí a la Borsa
del Treball de Niça i contribuí
a la seva divisió i escissió, organitzant-se una
nova organització independent,
la Federació de Cambres Sindicals Obreres de
Niça, molt més radical que
l'anterior submisa a l'Ajuntament de la ciutat; aquesta nova Borsa del
Treball
s'adherí al sindicalisme revolucionari a la
Confederació General del Treball
(CGT). Fou un dels animadors de la vaga dels obrers pintors, recorrent
les
obres i denunciant els esquirols. Durant la vaga de descarregadors,
formà part
del comitè que tenia permanència a la seu del
sindicat i al Borsa del Treball
independent. Entre novembre de 1902 i març de 1903 va
romandre a Roma i l'estiu
de 1903 passà una temporada a Antíbol
(Provença, Occitània), amb Antonio Motta
i Andrea Venturi. També participà activament en
la vaga general de setembre de
1903 a Niça. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907
prengué part en el Congrés
Nacional Anarquista que se celebrà a Roma. Posteriorment
compaginà estada entre
Roma, Niça i Marsella. Fou un dels atiaren la idea de crear
a Niça un comitè
compost per anarquistes, socialistes i republicans per a lluitar per
l'excarceració
de l'anarquista antimilitarista Augusto Masetti i per a
l'organització d'una
subscripció i una campanya de conferències
antimilitaristes arreu d'Itàlia. En
contacte amb anarquistes residents als Estats Units,
distribuí el periòdic Cronaca
Sovversiva. Entre 1909 i 1910
col·laborà, sota el pseudònim Miorn,
en el periòdic en llengua castellà de
Niça Tierra
y Libertad. El 23 d'abril de 1911 la policia el
detectà a Roma. En 1919
residia a Niça, on treballava de guardià a Villa
Mireille, però aquest mateix
any passà a treballar en l'empresa de pintures Demagistri de
Vichy (Alvèrnia,
Occitània). Sembla que s'allunyà del moviment
anarquista, ja que quan es va
adherí a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga
Italiana dels
Drets de l'Home) es declarà socialista.
L'avançada edat i la mala salut el separaren
progressivament de la militància política.
Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Foto
policíaca de Paolo Zanella
- Paolo Zanella: El
16 de maig de 1871 neix a Verona (Vèneto, Itàlia)
el paleta i pintor anarquista
Paolo Zanella. Sos pares es deien Gaetano Zanella i Caterina Zampieri.
La seva
fitxa policíaca el qualificava d'actiu propagandista
anarquista i de «perillós
home d'acció» i molt relacionat amb els
anarquistes Amedeo Bragantini i Giusto
Annibale Danen. L'octubre de 1891 va ser detingut amb altres companys
(Amedeo
Bregantini, Giacomo Colli, Annibale Maraschini i Attilio Zago), sota
l'acusació
de pertànyer a «associació
criminal» i denunciat per haver danyat el monument a
Paolo Veronese (Paolo Caliari) i per
haver proferit crits sediciosos («Visca
l'anarquia»); se'n sortí amb una multa
i el desembre d'aquell any va ser posat en llibertat. El gener de 1892
va ser
novament detingut amb Amedeo Bregantini i Attilio Zago sota
l'acusació de«enrenous nocturns». El setembre de 1892 va ser
denunciat juntament amb Amedeo
Bragantini i Attilio Zago per haver decapitat l'estàtua de
Sant Francesc a Dossobuono
(Vèneto, Itàlia) i per haver realitzat pintades
subversives contra el Govern i
contra la propietat, alhora que glorificava l'anarquia i la revolta,
però
finalment no va ser processat. El maig de 1893 amb Amedeo Bragantini i
altre
company va anar a la redacció del diari L'Adige
i, segons la policia, va exigir amb amenaces la rectificació
d'un article
ofensiu per al moviment anarquista. El 25 d'octubre de 1893 va ser
detingut
juntament amb Amedeo Bragantini i Annibale Danen i condemnat a tres
mesos de
presó per ultratge i violència contra dos
policies. El febrer de 1895, marxà
cap a Gènova (Ligúria, Itàlia) i
d'allà cap al Brasil, d'on retornà el gener de
1897. El març d'aquest any es va traslladar a Zuric (Zuric,
Suïssa) d'on, arran
d'un escorcoll el novembre, va ser acusat de possessió de
300 còpies d'un
periòdic anarquista i per aquest motiu el 21 d'octubre de
1898 es va decretar la
seva expulsió, juntament amb altres set companys (Alfredo
Bacci, Davide De
Benedetti, Pietro Capelli, Enrico Vincenzo Carrara, Francesco Giovanni
Coletto,
Antonio Galanti i Raffaele Maccaro). Posteriorment s'establí
a Brussel·les
(Bèlgica) i després a París
(França). Expulsat de França, va ser localitzat
per
les autoritats a Torí (Piemont, Itàlia) i l'agost
de 1902 traslladat a Verona. El
juny de 1903 establí a Milà (Llombardia,
Itàlia), on freqüentà els cercles
anarquistes i rebé periòdics anarquistes
americans. El 29 de juliol de 1910
assistí a una conferència de Maria Rygier sobre
el regicidi d'Humbert I
d'Itàlia en el seu desè aniversari. En els anys
successius continuà fidel a les
idees anarquistes, però sense tenir una
militància destacada. Paolo Zanella va
morir el 8 de maig de 1920 a Milà (Llombardia,
Itàlia).
***
José
María Puyol Albéniz
-
José María Puyol
Albéniz: El 16 de maig de 1882 –algunes fonts citen
erròniament 1881 o 1883– neix a Lugo (Lugo, Galícia)–algunes fonts citen
erròniament Cascante (Tudela, Navarra) i Daimiel
(Ciutat Real, Castella,
Espanya)–,
on son pare, empleat de Correus i Telègrafs, havia estat
destinat, el periodista i
militant anarquista
i anarcosindicalista José María Puyol y
Albéniz. Sos
pares es
deien Emiliano Puyol y Fisac i Jovita Albéniz. Es
crià a Cascante, d'on era
natural son pare, i estudià al seminari de Tudela (Tudela,
Navarra), on aconseguí
una sòlida cultura. Aficionat al teatre, va ser actor com
altres membres de sa
família –sa germana fou primera actriu d'una
reconeguda companyia teatral.
Emigrà a Amèrica i residí uns anys a
l'Argentina i a l'Uruguai. Moltes fonts
diuen que retornà en 1931 a la Península amb la
proclamació de la II República
espanyola, però el cert és que en 1921 residia a
Oviedo (Astúries, Espanya), on
aquell any el Jutjat d'Instrucció d'aquella ciutat el
processà per «injúries i
desacatament». Instal·lat a València
(València, País Valencià) en els anys
republicans, va ser un dels responsables de diverses publicacions (Heraldo de Aragón, El Imparcial, El
Liberal,El Sol, etc.). Durant la
Revolució
espanyola, amb altres companys anarquistes vinguts de l'Argentina
(Blancho, Rodolfo
González Pacheco, Lanuza), col·laborà
en la premsa llibertària i fou, amb José
Muñoz Congost, responsable del diari alacantí Liberación (1937-1938).
També, amb José Pérez Burgos,
dirigí el
diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editat a
Almeria
(Andalusia, Espanya) Emancipación
(1937-1939). El 28 de març de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, aconseguí
embarcar des del port d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) a bord del carboner britànicStanbrook cap a l'Àfrica
del Nord i
fou internat al camp de concentració de Relizane (Relizane,
Algèria). Posteriorment
residí a Alger (Algèria) i a Boufarik (Blida,
Algèria), on rebé el suport de
l'anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco. En 1945
col·laborà en el periòdic
algerí Solidaridad Obrera,òrgan del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'Àfrica del Nord. En
aquesta època va fer
nombroses conferències tant a Alger com a
l'Agrupació Llibertària d'Orà
(Orà,
Algèria). En l'exili va relacionar-se molt amb Pedro Herrera
Camarero, José
Muñoz Congost, José Pérez Burgos i
Antonio Verardini Díaz-Ferreti. En 1945 va
publicar el fullet Prensa burguesa y
prensa proletaria. Cháchara por
acuerdo de los compañeros de Boufarik.
Fidel cervantista, el 18 de
novembre de 1945 fou l'orador de la cerimònia
d'inauguració d'una placa en
honor a Miguel de Cervantes Saavedra a Alger, de qui es considerava
deixeble, a
la zona de la cova que li va servir de refugi en una temptativa
d'evasió. Sobre
aquest escriptor va publicar en 1946 el llibre Don
Quijote de Alcalá de Henares. Racimo cervantino.
L'estiu de
1947 participà, amb Conrado Lizcano Montealegre, en
l'Exposició d'Art i
d'Artesania Espanyols organitzat per la Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) a Orà. En 1948
publicà la novel·leta Guingul
o el rodar de las almas. Novela dialogada inédita.
Hospitalitzat a Orà després d'un accident,
marxà posteriorment cap a França i
passà
a residir a la colònia agrícola d'Aymare (Guiana,
Occitània), organitzada per
l'MLE per acollir en una propietat de 120 hectàrees els
companys ancians,
malalts o mutilats de guerra, fins a 1959, any en el qual
entrà a la llar
d'avis «Beau Séjour» d'Ieras. Fou membre
de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda
al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York
(Nova
York, EUA). A més de les citades, durant sa vida va
col·laborar en nombroses
publicacions, com ara Acció
Sindical,Boletín Confederal, Boletín Informativo, Cenit, Le
Combat Syndicaliste, Espoir,Inquietudes, Nao,Nosotros, Ruta,Solidaridad Obrera, Suplement
Literari de Solidaridad Obrera, Umbral,
etc. Deixà inèdita una biografia, la primera
coneguda, de l'escriptor Pedro
Luis de Gálvez, gran amic seu, amb qui va escriure obres
conjuntes, va viure un
temps a Saragossa (Aragó, Espanya) i qui li va dedicar un
poema («Mariá Pujol»)–Puyol publicà sobre Luis de Gálvez
nombrosos records en Solidaridad Obrera.
José María Puyol Albéniz va morir el
24 de
setembre de 1964 a la llar d'avis «Beau
Séjour» d'Ieras (Provença,
Occitània) –el
certificat de defunció cita el seu domicili–
i
fou enterrat l'endemà religiosament, fet que va impedir que
nombrosos companys
assistissin als seus funerals. Segons alguns, sempre s'havia vist atret
pel misticisme
i mai no havia deixat de ser catòlic.
José María Puyol
Albéniz (1882-1964)
***
Maria Lacerda de Moura
- Maria Lacerda de Moura:El 16 de maig de 1897 neix a la hisenda «Monte Alverne» a Manhuaçu (Minas Gerais, Brasil) la feminista llibertària, escriptora polèmica, oradora prestigiosa i activista cultural i política del Brasil de les primeres dècades del segle XX Maria Lacerda de Moura. Cinc anys més tard, sos pares (Modesto de Araujo Lacerda i Amelia de Araujo Lacerda) es van traslladar a Barbacena. En aquesta ciutat Maria Lacerda va començar els seus estudis primaris a l'«Externato del Asilo de Huérfanos», tenint com a professora una religiosa, la Germana Rosa. Per contrarestar la influència de l'ensenyament religiós que rebia sa filla, Modesto Lacerda, home culte i anticlerical, va convèncer Maria, que tenia entre 10 i 12 anys, perquè traduís el gran pensador anticlerical Maurice Lachâtre. Es va llicenciar a l'Escola Normal de Barbacena el 1904, i es va interessar per les idees anticlericals i pedagògiques dels anarquistes, especialment de Francesc Ferrer i Guàrdia. Maria El 14 de gener de 1905 es va casar amb Carlos Ferreira de Moura. Va dedicar-se a ampliar la seva educació (música, pintura, xilografia, pirografia, brodadura, etc.), sense abandonar la lectura. Quan tenia 21 anys va ser nomenada professora de Treballs Manuals de l'Escola Normal de Barbacena, passant després a ensenyar pedagogia, higiene, i acabar com a directora del«Podagium», annex de l'escola. Va buscar finançament per solucionar la situació d'un grup de gent que mal vivia a xaboles i que va donar lloc a la creació del conjunt«Vila D. Vicoso» de 22 habitatges construïts a la Colina de Barbacena. Es va dedicar a l'ensenyament gratuït fundant la Lliga Contra l'Analfabetisme, en col·laboració amb els Oficials de l'Escola Militar, on va intentar aplicar els mètodes de Montessori, Robin, Faure i Ferrer i Guàrdia. Va escriure nombrosos articles i llibres criticant la moral sexual burgesa, denunciant l'opressió sexista exercida sobre les dones, riques i pobres. En 1920, a Rio de Janeiro, va fundar la Lliga per a l'Emancipació Intel·lectual de la Dona, que lluitava a favor del sufragi femení. Entre els temes triats per l'escriptora tenim l'educació sexuals de les joves, la virginitat, l'amor lliure, el dret al plaer sexual, el divorci, la maternitat conscient i la prostitució, qüestions poc discutides per les dones de l'època. Va publicar articles en diversos periòdics, sobretot en la premsa anarquista brasilera (A Plebe, O Combate), argentina i espanyola, i va editar en 1923 la revista Renascença, especialitzada en les qüestions sobre la formació intel·lectual i moral de les dones. Va atacar durament la societat caduca, la desigualtat social, la corrupció, l'ús dels càstigs corporals en l'ensenyament, els vicis, les drogues, el joc; la seva bandera de lluita era l'emancipació de la dona, la divulgació de les arts sanes, de la poesia, de la música, dels llibres i de la qüestió social. En aquest mateix any va desagradar molts anarquistes per referir-se positivament a les reformes educatives promogudes pels bolxevics a la URSS, tota vegada que ja s'havien denunciat les persecucions que patien els anarquistes russos per part dels comunistes. Les invitacions per part del Partit Comunista Brasiler, acabat de crear, perquè ingressi a les seves files seran constants. De la mateixa manera, va publicar diversos assaigs, com ara: Em torno da educação (1918), A mulher moderna e o seu papel na sociedade atual (1923), Religião do Amor e da Beleza (1926), Han Ryner e o amor plural (1928), Fascismo: filho dileto da Igreja e do Capital (1928), Amaie não vos multipliqueis (1932) o A mulher é uma degenerada? (1932). Maria de Lacerda Mouraés considerada una de les pioneres del feminisme a Brasil, fundadora en 1921 de la Federació Internacional Feminista. Es va convertir en una difusora al Brasil del pensament del filòsof anarquista Han Ryner i va ser molt popular a l'Uruguai, Xile i Mèxic, països on va fer una important gira propagandística en 1929. Com a anarcofeminista es va unir als moviments obrers i sindicals de la seva època, i entre 1928 i 1937, corresponent al període més intens de la seva activitat intel·lectual, va formar part d'una comunitat llibertària autogestionària a Guararema (São Paulo), formada principalment per anarquistes individualistes i desertors espanyols, francesos i italians de la Gran Guerra. Va descriure l'experiència d'aquesta època d'aquesta manera: «Lliure d'escoles, lliure d'esglésies, lliure de dogmes, lliure d'acadèmies, lliure de proteccions, lliure de prejudicis governamentals, religiosos i socials.» La repressió política durant el govern de Getúlio Vargas va obligar a la dissolució de la comunitat, havent de fugir a Rio de Janeiro, on va treballar a Ràdio Mayrink Veiga llegint horòscops. Va formar part de la maçoneria i dels Rosa-Creu, però es va distanciar d'aquesta públicament quan va saber que la seva seu a Berlín havia estat cedida als nazis. La seva última conferència (O Silêncio) va ser realitzada al Centre Rosa-Creu, al qual va tornar a lligar-se durant els últims anys de sa vida. Maria Lacerda de Moura va morir el 20 de març de 1945 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).
Maria Lacerda de Moura (1897-1945)
***
Luigi Peotta
- Luigi Peotta: El
16 de maig de 1901 neix a Grancona
(Vèneto, Itàlia) –altres fonts citen el
8 de maig de 1901 a Vicenza (Vèneto,
Itàlia)– l'anarcoindividualista
il·legalista Luigi Enrico Peotta, conegut sota
diversos pseudònims (Biondino,Bimbo, Garibaldi
Pedrocco, Garibaldi Pedrocca,Giulio Coccari,Singru, Zingaro,
etc.). Sos pares es deien
Eugenio Peotta, obrer metal·lúrgic que treballava
a l'Alfa Romeo, i Almerica
Marconato. Quan era un infant sa família
s'instal·là a Novi Ligure (Piemont,
Itàlia), on son pare havia trobat feina en una
fàbrica metal·lúrgica. Quan sos
pares es traslladaren a Sesto San Giovanni (Llombardia,
Itàlia), ell restà a
Novi Ligure, on treballà de manobre en una foneria.
Anarquista individualista i
autodidacte, entrà en contacte amb els cercles llibertaris i
s'integrà en el
grup il·legalista de Sante Pollastri (o Pollastro, com ell
signava), on també
hi participava Marco Ventura, Achille Casalegno, Martino Massari i
Abele
Rizieri Ferrari (Renzo Novatore),
amb els quals participà en
diverses expropiacions i tiroteigs amb la policia, com ara el de la nit
del 18
de juny de 1926 a Lomellina (Llombardia, Itàlia) i el 6 de
desembre de 1926 a
prop de Vintimiglia (Ligúria, Itàlia), on havien
matat a trets Nino Gavarino,
empleat feixista del consolat general d'Itàlia a
Niça (Provença, Itàlia), quan
intentaven passar a França. En 1926, sota el nom de Garibaldi
Pedrocco, visqué a París
(França) amb Caterina Piollatto, que coneixia de
Novi Ligure i era l'excompanya de l'il·legalista Giuseppe Di
Luisi. En aquestaèpoca va anar i venir entre París,
Ligúria i Bèlgica. El 11 d'agost de 1927 va
ser detingut per la policia judicial francesa a Lieja
(Valònia) amb possessió
d'un passaport a nom de Giulio Coccari;
jutjat, va ser
considerat el «lloctinent» de Pollastri i condemnat
a uns quants mesos de presó
per ús de documentació falsa. L'abril de 1928 va
ser extradit a Itàlia, on va
ser jutjat el 7 d'octubre de 1929 i condemnat a cadena
perpètua, amb cinc anys
d'aïllament en una cel·la. El 10 de desembre de
1929 va ser traslladat a la
penitenciaria de Porto Longone, actual Porto Azzurro, a l'illa d'Elba
(Toscana,
Itàlia). A començament dels anys quaranta, va ser
enviat al camp de
concentració de Fossoli (Emília-Romanya,
Itàlia), on, a resultes d'un
bombardeig aliat, va perdre una cama. L'abril de 1944 va ser traslladat
a la
presó de Parma (Emília-Romanya,
Itàlia) i el 17 de juny d'aquell any lliurat a
les autoritats alemanyes. El 24 de juny de 1944 va ser deportat al camp
de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) sota la matrícula 76.668.
Luigi Peotta va morir el 2 de maig de 1945 al camp auxiliar d'Ebensee
(Traunviertel, Alta Àustria, Àustria), depenent
del de Mauhausen –algunes fonts
citen el camp de concentració de Buchenwald (Weimar,
Turíngia, Alemanya). Hi ha
teories que diuen que podria haver sobreviscut a la II Guerra Mundial i
que
morís, sota una falsa identitat, en 1965 a Sesto San
Giovanni.
***
Josep Maria Alomà Sanabras
- Josep Maria Alomà Sanabras: El 16 de maig de 1909 neix al Catllar (Tarragonès, Catalunya), en una família pagesa, el pedagog anarquista i anarcosindicalista Josep Maria Alomà i Sanabras. Paleta de professió, fou militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tarragona. Als locals del Centre Anarquista de Tarragona feia classes als companys analfabets, alhora que difonia la premsa llibertària (Solidaridad Obrera, La Revista Blanca, Tiempos Nuevos, etc.). Durant el servei militar a Saragossa, fou delegat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va fer amistat amb els germans Ascaso. A Saragossa salvà la vida de nombrosos indigents que vivien a la vora de l'Ebre durant una de les crescudes del riu. Pedagog de formació autodidacta, es va llicenciar com a mestre durant la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut arran de la insurrecció anarquista a la conca del Cardener (Sallent, Cardona, Balsereny, etc.). Va tenir una actuació destacada en els«Fets de Tarragona» de novembre de 1932, quan la Guàrdia d'Assalt intentà dissoldre una manifestació de rabassaires, que comptava amb el suport de la CNT, que protestava per la prohibició per part del governador civil Ramon Noguer Comet d'un míting al Teatre Tarragona en el qual s'anaven a denunciar les flagrants injustícies i agressions que es produïen camp català, on la Guàrdia Civil detenia arbitràriament pagesos i robava les collites. El gener de 1933 fou tancat durant vuit mesos sense judici a la presó de Pilats de Tarragona per«rebel·lió militar» arran de la repressió desencadenada com a conseqüència dels fets de Casas Viejas. En 1935 realitzà una gira propagandística amb Joan Peiró per les comarques tarragonines, fent conferències sobre anarquisme i cooperativisme. En aquest anys col·laborà en Solidaridad Obrera. Arran de l'aixecament militar de juliol de 1936, el 6 d'agost fou nomenat vocal de Cultura del Comitè Local de Milícies Antifeixistes de Tarragona. A partir del 22 d'octubre d'aquell any, fou tinent d'alcalde i regidor de Cultura, en representació de la CNT-FAI, de l'Ajuntament de Tarragona, moment que aprofità per difondre la cultura entre les classes populars (promoció del cinema cientificoeducatiu, funcions de teatre revolucionari, concerts operístics i de música clàssica, promoció de la pintura i de l'escultura, creació d'escoles per a adults, fundació de l'Ateneu Llibertari, constitució del Comitè de la Cultura Física i l'Esport, unificació del Gimnàstic i el Tarragona FC al Casal d'Esports de Tarragona, creació de museus, etc.). D'ençà de la fundació, el 28 de novembre de 1936, fou president de l'Ateneu Llibertari de Tarragona. El desembre de 1936 constituí la Secció de Cinema Cultural. Com a delegat del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU), i com a president de la delegació comarcal d'aquesta institució a partir de l'octubre de 1936 i fins a juliol de 1937, promogué una educació influenciada pel pensament de Francesc Ferrer i Guàrdia i aconseguí escolaritzar més de dos mil infants del carrer. Creà el Sindicat Únic d'Ensenyament i Professions Liberals de la CNT, del qual esdevingué president. Gràcies a la seva intervenció, nombrosos capellans, persones vinculades amb el cop d'Estat feixista i dretans perseguits en la reraguarda republicana salvaren la vida, com ara els mossens Pere Batlle Huguet i Salvador Ritort Faus, i el marquès de Pinares. Defensà el patrimoni historicoartístic tarragoní des del Comitè d'Incautacions d'Obres Culturals i evità el saqueig i crema de la Catedral de Tarragona i la destrucció del seu tresor artístic. En 1936 també dirigí el Diari de Tarragona, portaveu de la CNT-FAI, des del qual promogué les transformacions de la Revolució Social i denuncià els crims feixistes i estalinistes, així com el paper que jugaren les democràcies europees durant la guerra civil. El maig de 1937 fou un dels fundadors de la cooperativa de consum«La Reguladora de Vendes» de la CNT. A finals de setembre de 1937 s'incorporà als fronts bèl·lics, combatent durant un mes a Villarrobledo. En 1938 col·laborà en el periòdic Sur. Diario del Ejército de Andalucía con sede en Baza. El març de 1939, com a comissari polític destinat al front de Baza (Andalusia) i cap de Propaganda de l'Exèrcit Republicà del Sud, s'oposà als intents per part de Juan Negrín de pactar amb els sollevats feixistes. Al front conegué la madrilenya Ángeles Camelo, amb qui es casà. Amb el triomf feixista, va ser detingut per les tropes franquistes al port d'Alacant i, després de passar pels camps de concentració de Los Almendros, Albatera i Porta Coeli, va ser tancat a la presó tarragonina de Pilats. Jutjat, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar». Gràcies al testimoni de persones que havien salvat la vida a causa de la seva intervenció (sacerdots, aristòcrates, carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes...), la pena va ser commutada a 30 anys de presó i després de molts anys d'empresonament, va ser alliberat, però desterrat de Catalunya (Osca, Madrid, Màlaga, Còrdova, Almeria, Huelva) i sota la prohibició d'exercir de mestre, per la qual cosa es dedicà al sector de la construcció. Durant la dictadura franquista participà en el Comitè Pro-Presos i en diverses accions clandestines del moviment llibertari. També fou president del Centre Social d'Entrevías de Madrid. A finals dels anys seixanta retorna a Tarragona i després de la mort del dictador Franco, participà en la refundació de la CNT i en la creació de l'Ateneu Llibertari de Tarragona, i col·laborà en Solidaridad Obrera. Josep Maria Alomà Sanabras va morir el 9 de maig de 1993 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 2009 el seu nét, Ramon Gras Alomà, publicà la biografia Utopia, una Esperança. La Història de Josep Alomà. El 3 de desembre de 2009 s'inaugurà a Tarragona un carrer que porta el seu nom. Sos germans Pau, afusellat en 1940, i Jaume, mort a la presó en 1942, també van ser militants anarcosindicalistes.
Josep Maria Alomà Sanabras (1909-1993)
***
Foto
policíaca de Hans Schmitz (1937)
- Hans Schmitz: El
16 de maig de 1914 neix a Wuppertal (Rin del Nord -
Westfàlia, Alemanya) l'anarquista, anarcosindicalista i
resistent antifeixista
Hans Schmitz. Fill d'una família llibertària; son
pare, del mateix nom, era un
destacat militant anarcosindicalista i juntament amb sa mare, Sophie
Schmitz,
eren membres de la Liga fur Mutterscutz und Soziale Famililienhygiene
(Lliga
per a la Protecció de les Mares i per una Família
Social Higiènica), que es
dedicava a fer avortaments a dones necessitades. Des de ben jovenet
Hans
Schimitz participà en els moviments anarquista i
anarcosindicalista, d'antuvi
en la Freie Jugend Morgenröte (Aurora de la Joventut Lliure),
després en les
Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventuts
Anarcosindicalistes d'Alemanya) i en la Freien Arbeiter Union
Deutschland
(FAUD, Unió de Treballadors Llibertaris d'Alemanya),
adherida a l'Associació
Internacional del Treball (AIT), i més tard en els Schwarzen
Scharen (Escamots
Negres), l'organització anarquista de resposta a les
agressions nazis. Estudià
per a torner, però li costava trobar feina a causa de les
seves idees
polítiques. En 1931 participà en l'obra Staatsräson.
Ein Denkmal für Sacco
und Vanzetti (Raons d'Estat. Homenatge a Sacco i Vanzetti),
d'Erich Müsham.
En aquest mateix, quan portava la camisa negra dels Schawarzen Scharen
i una
navalla a la butxaca, va ser detingut. En 1933, quan el
Nationalsozialistische
Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalsocialista dels
Treballadors
Alemanys) arribà al poder i dissolgué els grups
anarquistes i
anarcosindicalistes, portava la tresoreria de les SAJD de Wuppertal.
Des
d'aquell moment hagué de militar en la clandestinitat i es
dedicà amb els
companys a boicotejar els actes i desfilades nazis, a aferrar cartells,
a fer
pintades i a altres activitats de resistència.
També participà en el transport
de perseguits polítics fins a la frontera, fent de correu
amb bicicleta. En 1935
durant un enfrontament amb les Joventuts Hitlerianes,
conegué Gertrud, una
militant de l'organització juvenil antinazi Edelweisspiraten
(Pirates
Edelweiss) de Düsseldorf, que esdevingué sa
companya. Fou força actiu en els
grups de solidaritat amb la Revolució espanyola. L'1 d'abril
de 1937 rebé la
visita de la Gestapo al seu lloc de feina, però com que
havia estat avisat
abans, la policia no pogué trobar res que el
comprometés; no obstant això, va
ser condemnat a dos anys i tres mesos de presó en un judici
en massa de
companys llibertaris que va purgar a Herford. Un cop lliure, va ser
considerat,
afortunadament, «indigne per al servei militar» i
retornà a la resistència
enquadrat en els Edelweisspiraten. Gertrud va ser obligada a treballar
en una
fàbrica d'armament a Düsseldorf i tenia
l'esperança que gràcies al matrimoni li
fos permès traslladar-se a Wuppertal i així no
haver de treballar en la
indústria armamentística, però
això no va succeí i en 1942, el mateix dia del
seu matrimoni, Has va ser cridat a files ja que el patró de
sa companya exigí
que fos donat com a apte per al servei militar i així poder
mantenir la seva
obrera al lloc de feina. Dins de l'Exèrcit
continuà amb la resistència de
manera discreta, escoltant les emissions radiofòniques de
l'enemic,
autolesionant-se per a no anar al front, fent sabotatges a l'armament,
etc.
Quan acabava la guerra va ser enviat a França com a ajudant
de l'encarregat del
manteniment d'una bateria antiaèria de quatre canons i els
seus sabotatges
aconseguiren que la bateria no abatés cap avió.
Després del conflicte bèl·lic
s'afilià a la Föderation Freiheitlicher Sozialisten
(FFS, Federació de
Socialistes Llibertaris), organització fundada en 1945,
heretera de la FAUD i
adherida, com aquesta, a l'AIT. Durant la dura postguerra,
lluità perquè les
condicions laborals en les empreses
metal·lúrgiques on treballava fossin les
més adients per als obrers. A començaments dels
anys noranta va ser nomenat«afiliat d'honor» de la Freier Arbeiter Union (FAU,
Unió de Treballadors Lliures)
de l'AIT. En 1993 el seu testimoni va ser recollit per Volker Hoffmann,
Jörg
Lange i Dieter Nelles per al documental Umsonst is dat nie.
Arbeiterjugend
und Nationalsozialismus in Wuppertal (Mai no és
per res. Joves treballadors
i nacionalsocialisme a Wuppertal), que en 2002 va ser publicat en
fulletó sota
el mateix títol. Durant els últims anys de sa
vida es dedicà a fer conferències
i xerrades sobre les seves experiències. Hans Schmitz va
morir el 22 de març de
2007 en un hospital de Düsseldorf (Rin del Nord -
Westfàlia, Alemanya) on tres
setmanes abans havia estat ingressat. El 10 d'abril de 2007, seguint la
sevaúltima voluntat, les seves cendres van ser enterrades en una
tomba sense nom al
cementiri de Nordfriedhof de Düsseldorf.
---
