Anarcoefemèrides
del 15 de maig
Esdeveniments
Capçalera del primer número de L'Affamé
- Surt L'Affamé: El 15 de maig de
1884 surt a Marsella (Provença, Occitània)
el primer número del periòdic bimensual L'Affamé.
Organe communiste-anarchiste paraissant tous les quinze jours
(L'Afamegat.Òrgan comunista-anarquista que apareix tots els 15 de cada
mes). Va ser administrat
per Auguste Chauvin i la gerència la portà Louis
Bouisson i C. Godard. Encara
que els articles es publicaren anònimament, hi van
col·laborar Louis Buisson,Étienne Bellot, Auguste Chauvin, Prosper Ferrero, C. Godard,
Justin Mazade,
Alphonse Montant (Monat) i Joseph
Torrens. Aquest periòdic sortí en un
període de recessió econòmica i durant
una
epidèmia de còlera que deixà nombroses
víctimes entre les capes més
desafavorides de la població --el seu primer gerent,
Bouisson, caigué malalt el
juliol d'aquell any i per això va ser substituït
per Godard. Alguns articles es
publicaren en llengua italiana. En sortiren sis números,
l'últim el 27 de
juliol de 1884, i els seus responsables van ser perseguits, jutjats i
condemnats per la justícia.
***
Capçalera de L'Ère Nouvelle
- SurtL'Ère Nouvelle: Pel maig de 1901 surt a París (França), editada per E. Armand i Marie Kugel, el primer número de la revista mensual L'Ère Nouvelle. Quan va morir Kugel, Armand va seguir tot sol la publicació. La revista tindrà diversos subtítols («Guerra a les iniquitats socials», «Revista d'emancipació individual», «Unió Evangèlica Independent»,«Revista mensual», etc.), segons l'evolució d'Armand mateix, que des del cristianisme llibertari evolucionarà fins a l'anarquisme individualista. El 16 de maig de 1901 inauguraren la seu de la revista (carrer Julie, 42, i Joannès, 2, de París). La revista es va suspendre durant l'empresonament, a partir del 6 d'agost de 1907, d'Armand per emissió de falsa moneda i es va reprendre amb el número 46 d'abril de 1910; l'últim número serà el 56, de maig-juny de 1911. La tirada era d'uns 2.500 exemplars i en determinats moments es va publicar a Billancourt i a Orleans. Entre els col·laboradors trobem A. Blanc, Madeleine Carlier, Alfonse Chafo, Ernst Crosby, A. Fromentin, J. B. Henry, Ch. Hotz, Kropotkin, Marie Kugel, Jacques Le Peager, Mealy, Octave Mirbeau, Max Nettlau, Raoul Odin, J. Prudhommeaux, Paul Richard, Jean Roth, Edouard Rothen, A. Sartoris, J. Tregouboff, Samuel Vincent, T. Waffler, Henri Zisly, entre d'altres. També va editar fullets de diversos autors:Émile Armand, Marie Kugel, Constantin Gherer, Madeleine Vernet, Voltairine De Cleyre, etc.
***
Capçalera d'El Preso Social
- Surt El Preso Social: Pel maig de 1926 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de l'anual El Preso Social. Publicación del Comité Pro Presos Sociales de Buenos Aires. En sortiren set números, l'últim en 1931.
***
Edició de la
conferència
- Conferència de Han
Ryner: El 15 de maig de 1927, a l'«Escola del
Propagandista» de París (França),
organitzada per Georges Chéron,
l'intel·lectual anarcoindividualista Han Ryner pronuncia una
reeixida
conferència sobre Élisée Reclus. El
gener de 1928 serà editada en «La Brochure
Mensuelle» amb el número 61 sota el
títol Élisée Reclus
(1830-1905).
Posteriorment serà reeditada en diverses ocasions pel«Grup Maurice-Joyeux».
***
Portada
d'un exemplar de La
Grande Réforme
- Surt La Grande
Réforme:
Pel maig de 1931 surt a París
(França) el primer número del periòdic
mensual La Grande Réforme, amb un
llarg subtítol: Organe de la Ligue de la
Régéneration Humaine fondée par
Paul Robin en 1896. Culture individuelle - Réforme de la
morale sexuelle -
Transformation social. Aquesta publicació
neomaltusiana, la va dirigir
Eugène Humbert i va deixar de publicar-se al
número 100, coincidint amb la declaració
de guerra l'agost de 1939. Després de la guerra, en 1946, es
reprendrà fins a
1949 quan deixarà de publicar-se per manca de mitjans; en
aquest temps, i sota
la direcció de Jeanne Humbert, sortiren 32
números. Es finançava de la venda
de preservatius. Els arxius de la publicació i els
d'Eugène i de Jeanne
Humbert es troben a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam.
***
Capçalera
de Terre Libre
- Surt Terre Libre: Pel maig de 1934 surt el primer número del periòdic mensual Terre Libre, editat per l'Aliança Lliure dels anarquistes de la regió del Midi. Canviarà nombroses vegades de subtítol i en 1936 esdevindrà l'òrgan de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF). Va dedicar moltes pàgines a la Revolució espanyola. Realitzat a Aulnay-sous-Bois i després a Nimes, sortirà a la regió parisenca i es publicarà fins a la declaració de guerra (juny i juliol de 1939). Un dels principals responsables va ser André Prudhommeaux. També editaren uns quaderns mensuals signats per diversos autors (Malatesta, Lafargue, Rolland, Nizan, Bouët, Weil, Fouyer, Lapeyre, Berneri, etc.).
***
Portada
del número d'Inquietudes
dedicat al 19 de juliol
- Surt Inquietudes: Pel maig de 1947
surt a
Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer
número del periòdic mensual anarquistaInquietudes. Revista de las Juventudes
Libertarias. Editat per la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL), abordà una gran quantitat de temes, especialment
culturals i tingué una
tirada de 2.000 exemplars, distribuint-se arreu de l'exili i a
l'interior de la
Península. Va ser administrat per Faustino Piquer Nicolao i
comptà amb les
col·laboracions d'Azucena Adell, Felipe Alaiz de Pablo,
Vicent Artés Tornero,
David Antona Domínguez, J. Borraz, Francesc Botey Badosa,
Severino Campos
Campos, Campio Carpio, Eusebi Carbó Carbó,
Alberto Carsí Lacasa, Chueca, Gustavo
Cochet, Miguel P. Cordón, Alejandro Daudet (Alejandro
Sux), Joan Ferrer Farriol, Herrero Flores, José
García Pradas, S. González,Ángel Guzmán, Ben Karius, Aristide Lapeyre, J.
Llagostera, J. López, Frederica
Montseny Mañé, Volga Marcos Calvo, Benito Milla
Navarro, Mingo, Julio Montanes,
Antonio Morales Guzmán, M. Moya, Floreal Ocaña,
Gregorio Oliván García,
Cristóbal Parra, E. Pascualena, Josep Peirats Valls,
José Pérez Burgos, José
María Puyol Albéniz, Román,
Albà Rosell Llongueras (Laureano
d'Ore), Àngel Samblancat Salanova, José
de Tapia, Aurora
G. Vidal, N. L. Warruelo, entre d'altres; i els dibuixos de Antoni
García
Lamolla i de J. Piquer. El número 3 fou un número
extraordinari dedicat al 19
de juliol. En sortiren sis números, l'últim el de
novembre-desembre de 1947.
***
Capçalera
de La Rue
- Surt La Rue: Pel maig de
1968 surt a París (França) el primer
número de La
Rue. Revue trimestrielle
culturelle et littéraire d'expression anarchiste. Editada pel «Grup
Llibertari Louise Michel» de la Federació
Anarquista (FA), recuperava la
capçalera de l'únic número que havia
publicat en 1966 el «Grup Jules Vallès».
En aquesta publicació de gran qualitat --entre 80 i 100
pàgines i amb nombrosos
números especials (anarquisme i marxisme, Bakunin, ecologia,
sexe, etc.)--, els
gerents de la qual foren Suzy Chevet i Maurice Joyeux, escriuran
nombrosos
col·laboradors, com ara F. Agry, J. Barrue, Roland Bacri,
Guy Benoit, P. V.
Berthier, Hellyette Bess, Roland Brejon, C. A. Bontemps, Catherine
Boisserie,
Annie Bizeau, Michel i Dany Bonin, R. Bosdeveix, R. I Odile Caffenne,
Jean
Roger Caussimon, M. Cavallier, Bernard Clavel, J. P. Chabrol, Jacques
Champagne, Paul Chauvet, Louis Chavance, Paul Chenard, Suzy Chevet,
Joël
Cochot, Alain Crapaud, Ronald Creagh, Ch. Despeyroux, Hem Day, Guy
Dejardin, J.
C. Devinck, A. Devriendt, Joël Essemble, Maurice Fayolle,
Léo Ferré, Maurice
Frot, J. L. Gerard, Gérard Gemelweiss, Roger Grenier, Daniel
Guerin, Robert
Guillaume, Henri Gougaud, R. Hagnauer, Jeanne Humbert, Isidore Isou,
Maurice
Joyeux, Pierre Jovenintin, Jean Lacassagne, B. Le Hyaric, M. Laisant,
A.
Lehning, Serge Livrozet, R. Marques, Jean Maitron, A. Mira-Milos,
Pierre Meric,
P. Nurnberg, Mathilde Niel, Marc Prevotel, Ramon Pino, Jean-Loup Puget,
A.
Proudhommeaux, Jean Yves Queffelec, Michel Ragon, Jean-Paul Richepin,
J. M.
Raynaud, Jean i Marie Rollin, Bernard Salmon, A. Sadik, Gui Segur,
Louis Simon,
Jean-Ferd. Stas, etc. En sortiren 37 números,
l'últim el segon trimestre de
1986. També tenia una editorial («Editions La
Rue»), que publicà dos discs i
llibres i fullets (Paul Chauvet, Roland Bosdeveix, Maurice Fayolle,
Maurice
Joyeux, Paraf-Javal, etc.).
***
L'Odéon
ocupat
- París (15-05-68):
El 15 de maig de 1968 el «Comitè
d'Ocupació» de la
Sorbona de París (França), en assabentar-se de
l'ocupació de la fàbrica
Sud-Aviation, envia un telegrama de suport al comitè de
vaga, «de la Sorbona
ocupada a la Sud-Aviation ocupada». A la fàbrica
Renault de Cleón, a prop de
Rouen, 4.500 obrers decideixen declarar-se en vaga i ocupar la seva
fàbrica,
seguint l'exemple dels seus companys; també en segresten el
director i sis
membres de l'administració, és la«Nanterre obrera». A la Sorbona els
estudiants emprenen el difícil aprenentatge de la
democràcia directa. El«Comitè d'Ocupació», elegit
en assemblea general, on es troba René Riesel, un«rabiós» situacionista de Nanterre,
polemitza amb el «Comitè de
Coordinació»,
on es troben Jean-Louis Péninou i Marc Kravetz, antics
quadres de la Unió
Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) esquerrana i futurs periodistes
de Libération,
que intenten organitzar una comuna estudiantil. El debat entre«irresponsables»
i «buròcrates» s'accentua. L'assemblea
general tracta de conciliar, inútilment,
les postures: el poder no es comparteix. El«Comitè de Coordinació»
suggereix
al «Comitè d'Ocupació» que es
retiri. René Riesel s'encolereix i«apel·la a la
base», arengant la multitud al pati de la Sorbona. Es
realitza una nova
assemblea general i s'exigeix als«buròcrates» que s'expliquin. Cap al
tard,
entre dues i tres mil persones ocuparan el teatre Odéon, queés a prop de la
Sorbona, després de la representació vespertina.
Al cap i a la fi, és al
perímetre alliberat; i el teatre dirigit per Jean-Louis
Barrault i Madeleine
Renaud té major capacitat que l'aula més espaiosa
de la Sorbona. El nou
programa s'hi penja tot d'una al vestíbul: «Quan
els parlaments es converteixin
en un teatre burgès, tots els teatres burgesos han de
convertir-se en"parlaments".» La policia no intervé. Els taxis
parisencs es declaren
en vaga 24 hores.
***
Capçalera
d'A Ideia
- Surt A Ideia: Pel maig de 1974 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral A Ideia: Órgão anarquista especifico de expressão portuguesa, editada pel grup d'exiliats llibertaris portuguès«Os Iguais» (Els Iguals). Amb la Revolució portuguesa es traslladarà a Portugal, on es lligarà a l'Editorial Sementeira de Lisboa, i tindrà com a subtítol«Revista trimestral de cultura e pensamento anarquista». Se'n publicaran 55 números fins a 1991 i a partir de maig de 2001 es tornarà a editar anualment a Ourém (Portugal) per João Carlos de Oliveira Moreira Freire (João Freire).
Naixements
Barber
- François Malicet: El
15 de maig de 1843 neix a Nouzon
(Ardenes, França) el militant llibertari François
Malicet. Membre del grup
anarquista «Les
déshérités» (Els
desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer
amistat amb Fortuné Henry, germà
d'Émile Henry, arran d'una conferència que va
fer a la regió. En 1903 Malicet va participar a l'assaig de
colònia comunista
llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont,
però per mor d'una diferència amb un
altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de
professió i aleshores anarquista,
va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular:«Et du boyau du dernier
prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels
budells del darrer capellà,
penjarem el darrer poli). François
Malicet va morir assassinat el 7 de setembre de 1927 per
un
lladregot.
***
Conferència
de Faure
- Pierre Fauvet: El 15 de maig de 1859 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista francès Pierre Fauvet. Per mor de les seves activitats militants i per la seva vida errant i borrascosa Fauvet va patir entre 1878 i 1891 dotze condemnes per robatori, vagabunderia, cops i ferides, amenaces i violència contra els agents a Sant-Etiève i Montbréson, Lió i Lausana (Suïssa). En maig de 1886 va participar en un assumpte de falsificació de moneda i en juny de 1891 va ser alliberat després de ser sospitós d'haver participat amb Ravachol en l'assassinat de l'ermità de Chambles. Membre dels grups anarquistes de Sant-Etiève, organitzarà les gires de Sébastien Faure en aquesta regió d'octubre a desembre de 1891, i va ser perseguit per infracció a la Llei de 30 de juny de 1881 sobre les reunions públiques. En octubre de 1896 ca seva va ser escorcollada i s'hi va trobar nombrosa propaganda subversiva, però no explosius que era allò que es buscava. Armer, primer, i firaire, després, el setembre de 1900 va ser designat per portar a París les queixes dels firaires de Sant-Etiève. El nom de Pierre Fauvet és un dels que apareix amb major freqüència en els documents policíacs, malgrat l'estreta vigilància a la qual estava sotmès. Pierre Fauvet va morir el 23 de març de 1901 a Sant-Etiève (Arpitània).
***
![Antoni Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/gagliardi/gagliardi01.jpg "Antoni Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana]")
Antoni
Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a
l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana]
- Antonio
Gagliardi: El 15 de maig de 1866 neix a Biogno-Breganzona
(Ticino, Suïssa)
l'anarquista Antonio Gagliardi. Fill d'una família benestant
i religiosa, sos
pares es deien Luigi Gagliardi i Teresa Boffa. Estudià a
l'Institut Landriani
de Lugano. En 1885, arran de conèixer militants llibertaris
toscans que havien
estat condemnats en rebel·lia durant el procés
florentí contra Errico Malatesta
i Carlo Caffiero, esdevingué anarquista i
participà activament en l'ajuda dels
proscrits. Propietari d'una empresa de vi a Melide (Ticino), en 1890,
amb
l'arribada a Lugano de Francesco Cini i Mario Paoletti --que els
associà al seu
negoci-- i amb altres companys, com ara Isaia Santo Pacini i Attilio
Panizza, creà
la base del grup anarquista italià de Lugano. Va ser un dels
organitzadors del
Congrés Anarquista de Capolago, que se celebrà el
6 gener de 1891 en aquesta
localitat del cantó de Ticino i on conegué
Amilcare Cipriani, Francesco Saverio
Merlino, Errico Malatesta, Ettore Molinari i Pietro Gori, entre
d'altres. El
febrer de 1891 fou nomenat membre del Comitè Directiu de
l'acabat de crear Cercle
d'Estudis Socials «Humanitas», el qual, sota
l'aparença d'un grup cultural,
amagava la nova organització anarquista fundada a Lugano i
de la qual formaven part
Attilio Paniza, Isaia Pacini, Innocenti Francesco i Mario Paoletti,
entre
d'altres. En 1893 conegué Sante Caserio a Lugano i,
després de l'assassinat del
president de la III República francesa Marie
François Sadi Carnot a Lió
(Arpitània) per aquest, va ser acusat per la premsa
gal·la de ser, amb Edoardo
Milano, el promotor de la reunió celebrada entre
març i juliol de 1893 a Lugano
on es va planejar l'atemptat. En 1894, amb Arturo Boffa,
regentà el «Caffé
Rossini», lloc de reunió dels grups anarquistes,
fins al setembre d'aquell any
que va rebre l'ordre de cessar aquests aplecs. Arran de l'atemptat del
qual va
ser víctima Pietro Gori el 15 de setembre de 1894, amb
Attilio Panizza, creà
una mena de servei de vigilància armat amb un gruixut
bastó per evitar noves
agressions a l'advocat anarquista. Després de
l'expulsió de Gori i d'altres
militants italians, mitigà forçadament les seves
activitats. Entre 1896 i 1897
conegué el comte Giuseppe Griffith, simpatitzant llibertari,
i especialment la
seva esposa B. Rosalia Fagandini Griffith, que en 1898
esdevindrà la seva
companya. Aquest mateix any, amb sa nova companya, marxà a
la Suïssa alemanya i
milità a Basilea, a Sankt Gallen i a Zuric, on
regentà amb l'anarquista Giuseppe
Bonaria el magatzem de queviures «Il Risveglio».
Fou un dels 112 signants del
manifest «Els antimilitaristes suïssos als
treballadors», que aparegué publicat
en Il Risveglio el 28 d'abril de
1906.
Per les seves activitats de comerciant en vins, en 1913 va ser nomenat
secretari de Relacions amb els grups anarquistes italians a
Suïssa, càrrec en
el qual va ser refermat en el Congrés dels Anarquistes
Italians de 1918, i
sempre en estret contacte amb Luigi Bertoni. En 1918, a causa de la
Gran
Guerra, retornà amb sa família a Lugano, on
llogà uns terrenys a Molino Nuovo,
a prop del cementiri de la localitat, on es dedicà al conreu
de tomàtigues que
exportava a Zuric. Amb l'excarceració de Bertoni, el 26 de
juliol de 1919
organitzà una conferència sobre el dret d'asil a
Lugano que resultà un fracàs
pel boicot de l'Ajuntament de la localitat. En 1921 es
traslladà a Bellinzona
on creà, amb Giuliani Fichter-Jaeckli de Basilea, la«Destilleria Vinicola, SA».
En 1922, quan Luigi Bertoni organitzà una reunió
per celebrar el cinquantenari
del Congrés de Saint Imier, entrà clandestinament
el setembre d'aquell any a
Suïssa Errico Malatesta que encara mantenia la seva ordre
d'expulsió. Arran de
la pressa del poder pels feixistes, amb sa companya Rosalia i altres
militants
(Carlo Vanza, Clelia Dotta, Giuseppe Peretti, Franz Moser, Savino
Poggi, etc.),
creà des de Bellinzona una xarxa d'evasió a
través de les muntanyes que ajudà més
de cent companys a fugir d'Itàlia i a passar a
Suïssa. Aquesta xarxa, després
d'aconseguir documentació falsa i gràcies al
suport de Ferdinando Balboni,
aconseguí passar clandestinament molts de refugiats a
França barrejats entre
els treballadors d'una pedrera situada a la frontera
francosuïssa. En aquestaèpoca muntà a Bellinzona una empresa de vins amb
el seu amic Giuseppe Bonaria («G.
Gagliardi e G. Bonaria & Cie»), la seu del qual va
ser el «quarter general»
de les gires propagandístiques que Luigi Bertoni realitzava
regularment a
Ticino. Antonio Gagliardi va morir el 6 de maig de 1927 a Bellinzona
(Ticino,
Suïssa) i fou incinerat el 7 d'agost a Lugano
després d'unes paraules de Bertoni.
***
Jacob
Law
- Jacob Law: El 15 maig de 1885 neix a Balta (Transnístria, Ucraïna, Imperi Rus), en una família jueva, l'anarcoindividualista, partidari de la «propaganda per l'acció», Yankev Lev, més conegut com Jacob Law o Israël Lew. Després de dos anys a Odessa, en 1905, fugint dels pogroms i del servei militar, emigrà amb sa família als Estats Units i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), on el seu nom va ser transcrit pel de Jacob Law, nom amb el qual signarà des d'aleshores. A Nova York treballà de pintor decorador i de sastre. Poc després, el juliol de 1906, abandonà el domicili familiar i s'embarcà amb un vaixell de bestiar cap a Liverpool (Anglaterra). El 8 d'agost de 1906 arribà a París (França) i s'albergà una temporada amb una tia seva, Sarah Krupp, la qual treballava de venedora al mercat parisenc de les Halles. A París Jacob treballà de manera irregular com a sastre. En aquestaèpoca deia que havia esdevingut anarquista llegint el poeta llibertari en jiddisch David Edelstadt, a més dels clàssics (Bakunin, Kropotkin, Élisée Reclus, Nietzsche, Schopenhauer, Kant, etc.). Durant la manifestació del Primer de Maig de 1907 a París, a la plaça de la República, disparà cinc trets de revòlver sobre els cuirassers muntats des de la imperial de l'òmnibus Madeleine-Bastille. Només el cuirasser Ollagnier resultà lleugerament ferit. Detingut immediatament pels viatgers de l'òmnibus, fugí miraculosament del linxament. El 8 d'octubre de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i es va declarar anarquista individualista, fet pel qual va ser condemnat l'endemà a 15 anys de treballs forçats a l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa, i a 20 anys d'assignació de residència. Sa mare, que havia vingut expressament dels Estats Units per assistir al judici, patí una crisi de nervis en escoltar la sentència. En 1922 el periòdic Le Libertaire llançà una campanya per aconseguir la seva amnistia i la d'altres companys (Germaine Berton, Louis-Émile Cottin, Gaston Rolland, etc.) i entre altres accions edità milers de petits cartells engomats. A la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa restà 18 anys en unes condicions terribles i sempre es declarà anarquista, negant-se a realitzar els treballs obligatoris, fet pel qual passà llargues temporades a la masmorra. El 10 de maig de 1924 va ser alliberat i l'any següent retornà a París, on freqüentà les reunions llibertàries. En 1926 publicà el llibre Dix-huit ans de bagne, amb un prefaci d'André Colomer i Georges Vidal i il·lustracions de Jules Grandjouan, on explicà l'horror del sistema carcerari de les colònies penitenciàries d'ultramar i no deixà en molt bon lloc els seus companys llibertaris. Després d'això, les autoritats franceses decretaren la seva expulsió i a partir d'aquí es perdé el seu rastre. En 2005 i 2013 el seu llibre fou reeditat.
***
Romeo
Marconcini
- Romeo
Marconcini: El 15 de maig de 1892 neix a Isola Rizza
(Vèneto, Itàlia)
l'anarquista Romeo Ettore Marconcini. Sos pares es deien Umberto
Marconcini i
Amalia Dall'Agnello. Només arribà al quart grau
de l'escola elemental, però
aconseguí un gran nivell intel·lectual. Es
guanyava la vida fent de ferrer
armer. Segons la policia, era assidu de les reunions anarquistes de
Verona i
rebia i llegia periòdics i opuscles subversius i de
propaganda. En 1912 envià
regularment correspondència a Il
Libertario i fou membre destacat del Circolo di Studi Sociali
(CSS, Cercle
d'Estudis Socials) veronès. Després d'haver
promogut, amb altres companys,
accions contràries a la intervenció italiana en
la Gran Guerra, en 1916 va ser
cridat a files i romangué a l'Exèrcit fins a
finals de 1918, participant en la
campanya d'Albània i durant la qual va contraure la
malària. Entre 1921 i 1922
fou secretari del Comitè Pro Víctimes
Polítiques. Segons un informe policíac,
estava considerat com a «perillós per a l'ordre
públic» i «en casos d'avalots,
capaç d'incitar les masses a l'aixecament». En
1924, amb Giovanni Domaschi,
Biagio Crestani, Ubaldo Tacconi, era considerat un dels membres
més destacats
del Grup Anarquista de Verona, format per una trentena de militants. El
13 de
març de 1928 va ser detingut i processat pel Tribunal
Especial en l'anomenat«Cas Marinoni-Domaschi». Durant un escorcoll se li
van trobar unes claus que,
segons el prefecte, haurien facilitat la fugida del confinat anarquista
Giovanni Domaschi quan aquest havia estat desterrat a Verona;
però va ser
absolt per manca de proves i alliberat el 13 de setembre de 1928.
Durant els
anys posteriors va ser sotmès a una estreta
vigilància, amb escorcolls i
detencions freqüents. En aquest llarg període,
segurament per intentar despistar
la policia, s'afilià al Sindicat Feixista de la
Indústria (SFI), participà en
manifestacions del règim i demanà la
inscripció al Partit Nacional Feixista
(PNF). El juliol de 1940 el seu nom va ser esborrat del llistat de
subversius.
Malgrat tot això, no renegà de les seves idees
llibertàries. En un article
publicat el 16 de maig de 1948 en Umanità
Nova, on es confirmava la mort al camp de
concentració alemany de
Gusen-Mauthausen de son germà Giuseppe Marconcini–també ferrer armer com ell,
socialista maximalista, exsecretari de la secció veronesa
del Partit Socialista
Italià (PSI), militant d'Italia Libera (IL,
Itàlia Lliure) i membre del II
Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè
d'Alliberament Nacional) de
Verona, juntament amb Giovanni Domaschi–, la
redacció d'aquest periòdic
anarquista el definia com «el nostre company».
Romeo Marconcini va morir el 25
de juny de 1964 a Verona (Vèneto, Itàlia).
***
Nellie
i Jim Dick a la colònia llibertària d'Stelton
(setembre de 1921)
- Nellie Dick: El
15 de maig de 1893 neix a Kiev (Ucraïna, Imperi Rus;
actualment Ucraïna) la
pedagoga anarquista Naomi Ploschansky, més conegut pel
llinatge de son marit
com Nellie Dick. Filla d'una
família
jueva molt pobra i nombrosa –van ser vuit germans en
total–, quan tenia nou
mesos emigrà amb un germà i sos pares a Londres
(Anglaterra), mentre dues
germanes majors restaren a Kiev. Son pare, Salomon Ploschansky,
d'antuvi
treballà d'ajudant de forner i després fent
gorres, alhora que s'integrà en el
moviment sindicalista. Sa mare, Hanna Kiselevsky, originària
d'una família de
rabins propietària d'un molí de cereals, era
jueva ortodoxa, però reivindicava
els drets de la dona. En la seva adolescència Nellie
s'adherí al moviment
llibertari i mantingué estret contacte amb destacats
intel·lectuals
anarquistes, com ara Rudolf Rocker, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta o
Rudolf Grossmann
(Pierre Ramus). El
periòdic en
llengua jiddisch Arbeter Fraynd,
que
editava Rudolf Rocker, es publicava al domicili dels seus pares a
l'East End de
Londres i aquest fet propicià l'acostament de la
família Ploschansky al
moviment anarquista i l'abandó del judaisme. En 1906 es
responsabilitzà dels
cursos per a infants que es realitzaven en el «Worker's
Club» de Londres, lloc
on conegué James Hugh Dick (Jim Dick,
també conegut com Jimmy),
que
esdevingué son company. En 1912 fundà amb Jim
Dick l'International Modern
School, escola llibertària basada en els principis
pedagògics de Francesc
Ferrer i Guàrdia, d'antuvi al domicili de son pare i
després de la Gran Guerra
al barri londinenc de Whitechapel. Amb els infants de l'escola i una
pancarta que
posava «Escola Anarquista-Socialista»,
participà en la manifestació del Primer
de Maig de 1913. A més d'això, va fer cursos
d'anglès per a estrangers al«Jubilee Street Club» i durant la I Guerra Mundial
va fer feina per a l'Invalid
Children's Aid Association (ICAA, Associació d'Ajuda per als
Infants
Minusvàlids). També va estudiar esperanto en
aquesta època. Durant la guerra
els locals de l'escola van servir per a nombroses reunions
antimilitaristes i patiren
nombrosos escorcolls policíacs, on nombrosos companys va ser
detinguts, entre
ells Rudolf Rocker, que va ser enviat a un camp de
concentració. En aquestaèpoca bèl·lica, Nellie i Jim es
casaren per intentar evitar el reclutament. El
gener de 1917, quan començaren a cridar a files els homes
casats, la parella
emigrà a Amèrica i
s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), on
entrà en
contacte amb el Centre Ferrer i amb Emma Goldman. El març de
1917 ambdós
s'integraren en la colònia llibertària d'Stelton
(Nova Jersey, EUA), on
animaren una escola moderna. Entre 1924 i 1928 s'encarregaren de
l'escola
moderna de la colònia llibertària de Lake Mohegan
(Nova York, EUA) i el juny de
1928 retornaren a Stelton. En aquests anys realitzà dos
viatges a l'URSS per a
veure sa família –on son pare havia retornat en
1917 per unir-se a la revolució,
esdevenint comunista; però una de ses germanes
passà 15 anys en un camp de
concentració estalinista–, un en 1930-1931 i un
altre dos anys després amb son
company i son fill; posteriorment, en 1960, en realitzà un
altre. També en
aquesta època es relacionà amb Alexander
Sutherland Neill i la seva escola de
Summerhill a Nova York. En 1933 fundà amb son company la
seva pròpia escola
moderna a Lakewood (Nova Jersey, EUA), que tingué activitat
fins el 1958, any
en el qual la parella s'instal·là a Miami
(Florida, EUA), on en 1965 Jim morí.
En 1973 vengué la seva casa, es traslladà a un
pis i es posà a realitzar
activitats relacionades amb la tercera edat. El seu testimoni va ser
recollit
per Pau Avrich en els llibres The Modern
School Movement. Anarchism and Education in the United States
(1980) i Anarchist Voices. An Oral History of
Anarchism in America (1995). En 1989 Jerry Mintz
estrenà el documental-entrevistaNellie Dick and the Modern School
Movement. En 1990 deixa Miami i es traslladà a
Oyster Bay per viure amb son
fill únic James Dick (1919-2006), pediatra de Long Island.
Nellie Dick va morir
el 31 d'octubre de 1995 a Oyster Bay (Comtat de Nassau, New York, EUA).
***
Necrològica
de Francisco Saldaña Hernández publicada en el
periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 17 d'octubre de 1957
- Francisco
Saldaña Hernández: El 15 de
maig de
1904 neix a Bédar
(Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Saldaña Hernández–el primer llinatge sovint citat erròniament Sardaña.
Sos pares es deien Diego
Saldaña García,
jornaler, i Isabel Hernández Rumi. Establert a Barcelona
(Catalunya),
milità en la
Secció de Lleters del Sindicat de l'Alimentació
de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, on treballà a
les mines. Visqué a Gilly-sur-Isère (Savoia,
Arpitània) i milità en la
Federació Local d'Ugine (Savoia, Arpitània) de la
CNT «ortodoxa». Francisco
Saldaña Hernández va morir el 4 d'octubre–algunes fonts
citen erròniament setembre– de
1957 a Albertville (Savoia, Arpitània), després
d'una llarga malaltia contreta
a la feina, i fou enterrat l'endemà.
Deixà companya, María Martínez
Cazorla, i descendència.
***
Nicolás
Mallo Fernández
- Nicolás Mallo
Fernández: El 15 de
maig de 1915 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia)
l'anarcosindicalista
Nicolás Mallo Fernández. En 1936, quan
esclatà la guerra, fugí de Galícia i
s'establí a Astúries. Amb el triomf franquista
passà a França i a finals de
1939 marxà, amb José Ledo, a Amèrica
(República Dominicana, Cuba i Mèxic). A
finals de 1945 retornà a França. Acostat al
corrent moderat de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), quan l'anarcosindicalista José
Expósito Leiva va
ser ministre del Govern de José Giral Pereira de la
República espanyola en l'exili
s'encarregà a París (França) de la
Direcció General de Muntanyes i Boscos.
Gairebé de seguit marxà a Madrid per
reforçar el Comitè Peninsular de la
Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries dels anomenats«col·laboracionistes», al qual
representà el març de 1946 en el
Comitè Nacional de la CNT. El març de 1947
assistí a Madrid al clandestí Ple de Regionals i
el 24 d'aquell mes va ser
detingut quan viatjava amb tren per lliurar documentació
orgànica del congrés a
les regionals d'Astúries i de Galícia. Jutjat, va
ser condemnat a 30 anys de
presó i fou tancat a la penitenciaria valenciana de Sant
Miquel dels Reis, on
en 1958 encara romania malalt de tuberculosi òssia.
Més tard, s'acostà al
sector cincpuntista i en 1967 va
ser
nomenat secretari per a l'Exterior del Comitè Nacional de la
CNT encapçalat per
Francisco Royano Fernández. Després de la mort
del dictador Francisco Franco,
ben igual que altres antics confederals,
col·laborà en la fundació, el 20
d'octubre de 1978, de la Unió Democràtica de
Pensionistes (UDP), creada per
assessorar els jubilats i pensionistes dels diversos règims
de la Seguretat
Social i on desenvolupà diversos càrrecs, com ara
secretari de Premsa i de
Relacions Públiques i vicepresident; des de 1984 i fins a la
seva mort ocupà el
càrrec de president de la UDP. L'abril de 1992 el Govern
espanyol li concedí la
Medalla al Mèrit en el Treball en la seva categoria d'or.
Nicolás Mallo
Fernández va morir el 26 de juliol de 1994 a Madrid
(Espanya).
***
Miguel Celma Martín
- Miguel Celma Martín: El 15 de maig de 1920 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Celma Martín. Des de molt jove s'introduí en el moviment llibertari. El febrer de 1937 s'enrolà a Pina de Ebro en la 55 Centúria de la Columna Durruti, després de convèncer Pilar Balduque, secretària del cap de la columna Ricard Sanz García, que el considerava massa jove. Arran de la militarització seguí en la mateixa centúria, ara sota el nom de 119 Brigada, i serví com a sergent d'informació. Assistí a una escola de la 26 División (antiga Columna Durruti), realitzà diversos informes i es va veure com la seva pretensió de ser aviador va ser rebutjada per la seva curta edat, però acudí a l'Escola d'Enginyeria Militar de Sarrià. Fou, per la Confederació Nacional del Treball (CNT), secretari del Consell d'Administració de la Col·lectivitat de Calanda fins a la destrucció del procés col·lectivitzador per les tropes antirevolucionàries comunistes d'Enrique Líster Forján. Després retornà a la 119 Brigada i s'incorporà a l'Escola d'Informació a Artesa de Segre fins que fou ferit, a la zona de Tremp durant l'ofensiva feixista de l'Ebre, i internat a l'hospital de Farners de la Selva. El febrer de 1939 passà a França, però fou retornat des del castell del Voló a la Península. De bell nou a França, passà per diversos camps: Sant Cebrià --va romandre dos mesos i amb Ginés Martínez i altres s'encarregà del seu condicionament i fou secretari del primer nucli con confederal--, Vernet, Setfonts i Bram. El novembre de 1939 fou portar a treballar a Orleans. Amb l'ocupació alemanya, s'instal·là a L'Avelanet i va fer de llenyataire per Ribesaltes, Salmiech i Noalhac, fins que fou detingut per la gendarmeria pronazi. L'abril de 1943 fou portat a una fàbrica de ciment a Seta, on malvisqué. El maig aconseguí fugir i s'integrà fins al final de la guerra al maquis de Losera en un grup de guerrillers jueus. Amb l'Alliberament s'establí a L'Avelanet i milità en la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el sector ortodox. En 1952 fou delegat per l'Arieja al Ple d'Aymar, on defensà la presència del secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En el Ple de novembre de 1957 va ser nomenat secretari general i de Relacions Exteriors de l'FIJL. En 1958 assistí al Ple de Vierzon. El 26 de novembre de 1959 assistí amb Roque Santamaría Cortiguera, en representació del sector ortodox, a la primera reunió de l'Aliança Sindical, que es va veure paralitzada quan aquests no acceptaren la presència de cal altra facció cenetista en les negociacions. En els anys posteriors ocupà càrrecs orgànics i delegacions importants. En 1960 fou secretari de la Federació Local de Calanda de la CNT en l'Exili. Entre el 26 d'agost i el 3 de setembre de 1960, durant el II Congrés Intercontinental de Llemotges, redactà la ponència«Acció directa i revolucionària» sobre Defensa Interior (DI), amb Germinal Esgleas Jaume i Vicent Llansola Renau. En el Ple de Tolosa de Llenguadoc de 1962 fou elegit delegat de la CNT en l'AIT i en el VI Congrés de 1963 fou nomenat secretari de Propaganda i de Cultura del Secretariat Intercontinental (SI). En 1965 fou nomenat secretari adjunt de Coordinació del SI i de bell nou de Propaganda i de Cultura en 1967. Durant els anys seixanta realitzà nombroses conferències (Dijon, Marsella, Bordeus, etc.), va fer de periodista per a la premsa llibertària fent servir diversos pseudònims (J. Alaudo, B. Torre-Mazas, M. Linos, Cal-Andino,Lave Lanet, Martín Pirineos, etc.) i animà els cursos d'esperanto organitzats per la Federació Local de l'FIJL de Tolosa de Llenguadoc. En 1974 prologà el llibre de Frederica Montseny Crónicas de CNT (1960-1961). El 27 de març de 1977 participà, a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes de Madrid, en el primer míting públic i autoritzat de la CNT a l'Interior d'ençà de la Guerra Civil. Va ser delegat del SI al V Congrés de 1979. El novembre de 1980 assistí a la Setmana Cultural Confederal de València. Fou administrador de Despertar i Espoir, i en 1984 dirigí la revista Cenit. Participà en els documentals El Frente. Durruti, connais pas (1977), de Raymond Cazaux; Un autre futur. Espagne Rouge et Noir (1988), de Richard Prost; i en Vivir la utopía (1997), de Juan A. Gamero. En 1996 prologà el llibre de Miguel Grau Caldu Memorias completas (1913-1991). Trobem articles seus en Boletín Interno CIR, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Conciencias Libres, Espoir,Ideas, La Protesta Obrera, Siembra, Tierra y Libertad, Titán, Umbral, etc. És autor d'Informe de gestión del secretariado al Congreso Intercontinental de Federaciones Locales (1963, amb altres), XXXI aniversario de la Revolución española (1967, amb altres), Variantes sobre la anarquía (1979; existeix una segona part inèdita), Anales del exilio libertario (Los hombres, las ideas, los hechos) (1985;únic tom publicat de cinc projectats), El comunismo como función social (1988; segona part inèdita), El federalismo y susáleas. O ¿ir a qué? (1989), La collectivité de Calanda (1936-1938): la révolution sociale dans un village aragonais. Le témoignage de Miguel Celma (1997); així com diversos textos inèdits (Diccionario social, Nuevos soliloquios, etc.). Miguel Celma Martín va morir el juliol de 2007 a Cépet (Llenguadoc, Occitània) i, complint la seva última voluntat, el seu cos fou lliurat a la ciència.
---
