Anarcoefemèrides del 14 de maig
Esdeveniments
Lector de tabaqueria cubà
- Prohibició de la
lectura de tabaqueria: El 14 de maig de 1866 a
través d'un decret de la
Capitania General de Cuba, aleshores colònia espanyola, es
prohibeix a tota
l'illa la lectura col·lectiva als tallers de tabaqueria. El
costum de l'ús de lectors
de tabaqueria es va fer habitual a molts de tallers i tingué
un paper essencial
en el desenvolupament de la consciència
proletària. Cada operari contribuïa amb
una quota perquè el lector pogués rescabalar-se
del jornal que deixava de
cobrar durant el temps que emprava en la lectura. La força
d'aquesta activitat
va ser reconeguda i temuda pel alguns empresaris, que desencadenaren en
la seva
contra una campanya ferotge. S'adduïa que, a causa d'aquestes
lectures
públiques, les reunions d'artesans es convertien en cercles
polítics i que dels
periòdics es passava a llibres sediciosos que alteraven la
moral i l'ordre
públic. Amb el decret quedava prohibit «distreure
els operaris de les
tabaqueries amb tota classe de lectura de llibres i
periòdics i de discussions
estranyes a la feina» i es recomanava la constant
vigilància per a impedir
aquestes activitats. Nombrosos propagandistes revolucionaris, sobretot
anarquistes --entre els quals destaca Luisa Capetillo-- i
independentistes, van
fer de lectors i, malgrat les prohibicions, la lectura
continuà no només a tota
Cuba sinó també a les tabaqueries nord-americanes
de Cayo Hueso, Nova York i
Tampa. La lectura pública serví com a
excel·lent vehicle per a la propaganda
revolucionària que culminà amb la
independència de Cuba i, sobretot, contribuí
de manera eficaç a la propagació de la cultura
entre les classes treballadores.
En 1902 amb la instauració de la República de
Cuba, aquesta activitat,
qualificada per José Martí com a«tribuna avançada de la llibertat»,
continuà
com a catalitzador en el moviment obrer. Els obrers tabaquers, el
sector
proletari més destacat de la lluita social, la utilitzaven
per donar a conèixer
els abusos contra la classe obrera, difondre coneixements, preparar
l'organització sindical i fer costat les vagues.
***
Fàbriques, Universitats, Unió
- París (14-05-68): El 14 de maig de 1968, a les 7.35, el general De Gaulle parteix de París (França) cap a Romania en visita oficial; aquest dies la cúpula de l'Estat aprecia molt la política exterior i el General no ha volgut ajornar aquest viatge a un país de l'Est, les vel·leïtats independentistes pel que fa Moscou del qual beneficien la seva política contra els«blocs». Ceaucescu, amb qui va a congratular-se el cap de l'Estat francès, estava aleshores en els començaments de la seva sagnant carrera de dictador. A les 9 hores, a la fàbrica Sud-Aviation, de Bouguenais, a prop de Nantes, els obrers, que reclamen des de fa algunes setmanes un augment salarial de 35 cèntims pler compensar una disminució de la durada de la feina, voten aquest matí fer vaga sense previ avís, és a dir, una vaga il·legal,«salvatge». Durant tot lo dia continuaran les discussions amb la direcció pels 35 cèntims. Com a últim recurs, a la tarda, els dos mil obrers decideixen ocupar la seva fàbrica i segresten el director i els administratius d'aquesta empresa nacionalitzada dins despatxos les portes dels quals solden. A París la Sorbona, declarada«Comuna Lliure», resta oberta als treballadors; és un símbol important. Manifestacions estudiantils i de grups dels comitès d'acció parteixen cap a les fàbriques cridant la consigna: «UUU. Usines, Universités, Union» (Fàbriques, Universitats, Unió). Nombroses vagues esclaten arreu de l'Estat.
Naixements
Portada del llibre Common-sense country (1895) de Louisa Bevington
- Louisa Bevington: El 14 de maig de 1845 neix a Saint John's Hill (Battersea, Surrey, Anglaterra) --actualment pertany a Londres (Anglaterra)-- la poetessa, periodista i assagista darwinista i anarquista Louisa Sarah Bevington, també coneguda amb el llinatge Guggenberger del seu marit. Nascuda en una família de quàquers benestant, sa mare es deia Louisa De Horne i son pare Alexander Bevington, un avantpassat del qual havia estat tancat de jove a la presó de Nottingham amb George Fox, fundador de la Societat Religiosa d'Amics. Era la primogènita de vuit infants, set dels quals nines. Atreta per la ciència, la música, la metafísica i la poesia, des de la infància va escriure poemes, alguns dels quals es publicaren en la publicació quàquera Friends' Quaterly Examiner. Molt influenciada, com George Eliot i Constance Naden, pel filòsof i sociòleg Herbert Spencer, especialment per la seva teoria sobre l'evolució de l'univers i del món, establí una relació intel·lectual amb ell i aquest la introduí en els cercles científics i literaris. En 1876, sota el pseudònim Arbor Leigh --recordant l'epònima heroïna Aurora Leigh d'Elizabeth Barret Browning--, publicà en edició privada el seu primer llibre de poemes --Herbert Spencer estampà quatre d'aquests poemes en la revista nord-americana Popular Science Monthly sota el títol «Teachings of a day». A aquest llibre li seguirien Key-Notes (1879) --recull de tota la seva poètica fins aleshores-- i Poems. Lyrics and sonnets (1882). Va escriure i impartí conferències sobre el racionalisme, la religió, la propietat i la filosofia determinista i el darwinisme social --va ser qualificada com «la poetessa de la ciència de l'evolució» i el mateix Charles Darwin havia llegit Keynotes, després de confessar que no havia obert cap llibre de poesia des de feia 15 anys--, i publicà nombrosos articles qüestionant el cristianisme. En 1879 publicà l'article «Modern atheism and Mr Mallock» en la revista Nineteenth Century, que fou força comentat. En aquest mateix any col·laborà amb textos sobre determinisme en la revista Mind. The psychological quarterly. En 1881, a instàncies de Herbert Spencer, publicà un article defensant la moral evolucionista («The moral colour of rationalism») en TheFortnightly Review. En 1883 marxà a Alemanya on es casà amb l'artista pintor muniquès Ignatz Felix Guggenberger. En 1890, després del fracàs del seu matrimoni, retornà a Londres on començà a freqüentar els cercles anarquistes, gràcies a la seva amistat amb Charlotte Wilson, fundadora en 1886 del periòdic llibertari Freedom, i entrà a formar part del cercle de Piotr Kropotkin. En aquesta època signà els seus escrits poètics i assagístics amb el seu nom de fadrina i va fer conferències a l'Autonomie Club londinenc. Les seves dèries de portar els cabells curts, la falda minsa i botes d'home donà que parlar a les dames victorianes de l'època. En 1891 la Ethical Society l'encarregà el capítol sobre l'evolució per a l'edició ampliada del llibre Religious systems of the World i aquest mateix any publicà el Dame nature's dumb sermon. Oposada a la «propaganda pel fet», col·laborà en el periòdic anarcocomunista londinenc Liberty. A journal of anarchist communism, fundat el gener de 1894 pel sastre James Tochatti, i on publicà nombrosos poemes, faules morals, articles i assaigs. També col·laborà en els periòdics The Torch of Anarchy --publicat per les nebodes, Helen i Olivia, de l'artista Dante Gabriel Rossetti-- i Commonwealth. Amiga de Louise Michel, traduí a l'anglès el seu assaig sobre la Comuna de París. En 1894 publicà amb William Morris el llibre The why I ams, ella amb«Why I am a expropriationist» i ell amb«Why I am a communist». Amb Tochatti intentà organitzar una Aliança Comunista Anarquista per a la qual redactà An anarchist manifesto que va ser distribuït l'1 de maig de 1895, però sense ressò. Aquest mateix any publicà la col·lecció de poemes Liberty lyrics, l'assaig Common-sense country i el fullet Chiefly a dialogue. Concerning some difficulties of a dunce. Malalta d'insuficiència cardíaca, Louisa Bevington va morir el 28 de novembre de 1895 a la seva casa del carrer Lechmere de Willesden (Middlesex, Anglaterra) --actualment Londres (Anglaterra)--, després de patir sis mesos d'hidropesia i quatre anys d'una malaltia crònica al mitral del cor. El seu funeral laic del 3 de desembre al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Middlesex, Anglaterra) comptà amb la presència de Piotr Kropotkin, James Tochatti i les germanes Rossetti, entre molts altres companys. Pòstumament, en 1896, Tochatti publicà el seu fullet Anarchism and violence.
***
- Attilia
Pizzorno: El 14 de maig de 1885 neix a Torí
(Piemont, Itàlia) l'apotecària i
militant anarquista Attilia Pizzorno. Sos pares es deien Giuseppe
Pizzorno i
Erichetta Marchisio. El gener de 1906 va ser detinguda durant una
manifestació«Pro Rússia», jutjada i condemnada per
violència i ultratges a un comissari de
policia. El maig d'aquell any s'instal·là a
Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia),
al costat de l'anarquista Domenico Zavattero, de qui sembla va ser
amant,
col·laborant en el periòdic llibertari L'Aurora.
Quan encara era estudiant universitària de
Farmàcia i d'auxiliar de clínica, el
juny de 1906, va ser denunciada per un delicte contra la llibertat de
culte
durant la celebració del Corpus Christi en una
església de Ravenna. Aquell
mateix any esdevingué companya de vida i de lluita d'Omero
Giovanni Tommaso
Maria Gavilli, músic invident i militant molt destacat del
moviment anarquista.
El desembre de 1907 es traslladà amb Gavilli a
Sampierdarena, un dels barris
més populars de Gènova (Ligúria,
Itàlia). El 16 d'octubre de 1911 va ser
detinguda per arriar un cop de puny a la cara d'un funcionari de
policia que
havia interromput una conferència del seu company. Entre
l'abril de 1913 i el
juny de 1914 formà part, amb altres companys (Luigi Laguzzi,
Giovanni Rolando,
Giovanni Zunino, etc.), del grup editor del periòdic
anarcoindividualista i
antiorganitzador Gli Scamiciati,
que
dirigí son company a Novi Ligure (Piemont,
Itàlia). Aquest mateix grup publicà
el 29 de març de 1913 també a Novi Ligure unúnic número del periòdic Lo Scamiciato. Amb Gavilli, amb qui mai
no es va casar, tingué quatre infants –un dels
quals, Amino Pizzorno (Attilio),
esdevingué un destacat
militant i polític comunista. Després de la mort
de Giovanni Gavilli,
sobrevinguda el 12 de desembre de 1918, Attilia Pizzorno
col·laborà en la
represa de la publicació de Gli
Scamiciati, que va publicar 14 números entre
març de 1920 i novembre de
1921 a Multedo (Pegli, Ligúria, Itàlia). Entre
1919 i 1921 s'abocà en l'ajuda –prestant
assistència i ajuda econòmica, proveint de
documentació falsa, facilitant
l'embarcament, etc.– dels companys que buscaven expatriar-se,
això amb el
suport del capità Giuseppe Giulietti, sindicalista de la
Federazine Italiana
dei Lavoratori del Mare (FILM, Federació Italiana dels
Obrers del Mar), organització
per a la qual ella treballava de secretària administrativa–també feia tasques d'oficina
a la «Cooperativa Garibaldi» que regentava
Giulietti. El desembre de 1926 va
ser detinguda, juntament amb Giovanni Rolando, exdirector de Gli Scamiciati, i va ser condemnada per«activitats anarquistes» i per ser«políticament perillosa per a l'ordre
nacional» a dos anys de vigilància especial. En
1928 va ser denunciada per la
policia perquè rebia publicacions anarquistes de
l'estranger. El 23 de novembre
de 1932 la Prefectura de Policia, segurament amb la intenció
d'impedir una
represa de l'activitat anarquista a la conca genovesa de Valpolcevera,
la
detingué, juntament amb altres companys (Silvio Battistini,
els germans Giacomo
i Giovanni Gaggero, i Giovanni Rolando), per ser la cap del grup«Alleanza
Anarchica» (Aliança Anarquista) i per ser
corresponsal del periòdic anarquista Il
Grido della Folla de Milà
(Llombardia, Itàlia). Sempre sota vigilància,
fins al 1938 va figurar en el
registre de «persones a detenir en determinades
circumstàncies» i patí nombroses
detencions i escorcolls. Attilia Pizzorno va morir el 26 d'agost de
1944 a
Gènova (Ligúria, Itàlia).
***
Carta
enviada per Roger Fourcade publicada en el diari parisenc La Matin del 16
d'abril de 1914
- Roger Fourcade: El
14 de maig de 1892
neix a França l'anarcoindividualista Germain-Roger Fourcade.
Es guanyava la
vida com a calderer en coure. Entre el gener i el febrer de 1913 fou
gerent del
setmanari anarquista individualista parisenc L'Anarchie,
en substitució de la vídua Abrial. Va ser
demandat per
un article sobre els jurats del procés seguit contra la«Banda Bonnot», titulat«Aux douze fantoches», que havia signat A.
Géladan (André Lorulot); l'article
incriminat donava els noms, dades
personals i adreces dels jurats. Jutjat per aquest motiu el 19 de
febrer de
1913, va ser condemnat, com a gerent del periòdic L'Anarchie, on s'havia publicat l'article
el 6 de febrer de 1913, a
cinc anys de presó i a 1.000 francs de multa per«provocació a l'assassinat». En
la gerència de L'Anarchie
va ser
substituït per Louis Jean i en la redacció per
René Hemme. El 24 de febrer de
1913 quatre presos polítics anarquistes (Robert Lafon,
conegut com Lanoff; Louis Lecoin;
Pierre Ruff; i André
Parmeland), tancats a la presó parisenca de La
Santé, redactaren una carta en
el seu suport que dirigiren al president del Consell de Ministres
francès. El
28 d'octubre de 1913 la pena va ser reduïda en
l'apel·lació pel IX Tribunal
Correccional de París (França) a dos anys de
presó i a 1.000 francs de multa.
El 23 de febrer de 1914, amb altres companys anarquistes
(André Mournaud, Edouard
Boudot, André Parmeland i Louis Lecoin) tancats a la
presó de Clairvaux
(Xampanya-Ardenes, França), envià una carta al
director del diari parisenc La Lanterne
on denunciava la violació de
la seva correspondència per part de les autoritats
penitenciàries. En les
eleccions legislatives d'abril de 1914, quan era a la presó
i en plena campanya
de denúncia sobre la situació dels detinguts
polítics, va ser «candidat de la
llibertat» per a Sceaux (Illa de França,
França); altres «candidats de la
llibertat» van ser Pierre Ruff, André Mournaud,
Edouard Boudot i Louis Lecoin.
El 14 d'abril de 1914 dirigí una carta des de la
presó de La Sante a la
redacció del periòdic parisenc Le
Matin,
que havia qüestionat el seu antiparlamentarisme, on es
ratificava en el seu
pensament anarcoindividualista. Entre 1926 i 1928 fou gerent del
periòdic
anarcosindicalista Le Combat Syndicaliste,òrgan de la Confederació General del Treball
Sindicalista Revolucionària
(CGTSR), i entre 1935 i 1936 col·laborà en La
Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Marcelino Sanz Mateo
- Marcelino Sanz Mateo: El 14 de maig de 1894 neix a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Sanz Mateo. Fill de Juan Sanz Ballester i de Valera Mateo Bielsa, pagesos aragonesos. De ben petit es dedicà a les tasques del camp, però aprengué les lletres i l'aritmètica al convent de frares del poble. En 1918 es casà amb Benigna Formento Espallargas, amb qui tindrà tres filles (María, Juana i Alicia) i cinc fills (Sebastián, Valero, Anastasio, Lauro i Daniel). El 14 d'abril de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), interessant-se pe les idees col·lectivistes. Després de la victòria del Front Popular, el 15 d'agost de 1936 l'Ajuntament d'Alcorisa el nomena delegat d'Agricultura. Durant la guerra obrí ca seva als soldats republicans i als combatents de les Brigades Internacionals que arribaven per reprendre forces dels combats al front d'Aragó. Fugint de la tropes franquistes sa família marxà cap a Catalunya i l'abril de 1938, després d'una caminada de més de 200 quilòmetres amb carro, arribà a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) i s'instal·là a la cooperativa agrària cenetista «La Peregrina», que tenia bones relacions amb la cooperativa d'Alcorisa. Quan els exèrcits feixistes creuaren l'Ebre, tornà a carregà el carro i, amb una caravana formada per les famílies de «La Peregrina», fugí cap a França. Després de més de 200 quilòmetres de retencions, arribà a La Jonquera i creuà la frontera el 9 de febrer de 1939. Concentrats els exiliats a El Voló (Rosselló, Catalunya Nord), els militars francesos, ajudats per soldats senegalesos, separaren a la força els homes de les dones i els infants. Marcelino fou tancat al camp de concentració d'Argelers i la resta de sa família va ser allotjada en un hotel de Mézin (Aquitània, Occitània) requisat. Entre el 13 de març de 1939 i l'1 de juny de 1940 Marcelino va escriure 72 cartes a sa família i que van ser publicades l'agost de 2006 pel seu net Norberto Artal Sanz sota el títol Francia no nos llamó. Cartas de un campesino aragonés a su familia en la tormenta de la guerra y del exilio (1939-1940). Després ingressà en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i quan les tropes nazis ocuparen França ingressà en l'Exèrcit francès. Detingut pels ocupants, després de passar pels camps de Parpaillon, a La Condamine, i de Gorze, fou deportat a Alemanya. Marcelino Sanz Mateo va morir el 19 de juliol de 1941 al camp de concentració de Gusen, a prop de Mauthausen (Mühlviertel, Àustria).
Marcelino Sanz Mateo (1894- 1941)
***
D'esquerra
a dreta: Raffaele Puddu, Mameli Steverino i Paolo Puddu. Foto
realitzada per Tomaso Serra a Mont-Saint-Martin (Xampanya-Ardenes,
França)
- Paolo Puddu: El
14 de maig de 1898 neix a Gairo Nuovo (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i
lluitador antifeixista Paolo Puddu. Sos pares es deien Daniele Puddu i
Maria
Rosa Mameli. Fill d'una família nombrosa
llibertària, quan tenia 11 anys
començà a treballar de soldador i de serraller.
En 1914 emigrà a França i dos
anys després retornà a Itàlia. En 1921
tornà a sortir i retornà en 1926. Es
casà amb Silvia Gavarria i amb sa companya passà
a França i s'instal·là a Lo
Canet (Provença, Occitània). Milità en
el moviment anarquista, ben igual que
sos germans petits Enrico i Angelo. El 17 d'octubre de 1927 se li va
decretar
l'expulsió, però restà al
país. Detingut, el 25 de setembre de 1929 va ser
condemnat a Niça (País Niçard,
Occitània) a 15 de presó per«infracció a
l'ordre d'expulsió». Va ser nomenat secretari de
la secció de la Liga Italiana
dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de
Lo Canet
i per les seves activitats antifeixistes en 1930 va ser expulsat,
reunint-se
amb sa mare a Bèlgica. En 1932 visqué a Namur
(Namur, Valònia) i a Tournai
(Hainaut, Valònia), on treballà de gelater i de
venedor de llibres per a
l'anarquista Eugenio Mastini. En 1935, amb son cossí Tomaso
Serra, desplegà una
important campanya propagandística anarquista. Durant la
segona meitat de 1936
va ser vigilat per la policia ja que s'ocupava del subministrament
clandestí
d'armes per als milicians del moviment llibertari espanyol en lluita
contra el franquisme,
eludint les prohibicions del «pacte de no
intervenció». En aquesta mateixaèpoca, sos dos germans lluitaren a Espanya contra els
aixecats feixistes.
Enrico fou assessor de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) a València
(País Valencià); va ser detingut pels
estalinistes i reclòs al camp de
concentració d'Alzira fins el 1939 que pogué
passar a França i acabà tancat als
camps de concentració d'Argelers i de Vernet. Angelo
s'enrolà en la «Columna de
Ferro», va ser ferit a Terol (Aragó, Espanya) i
hospitalitzat a Sarrión (Terol,
Aragó, Espanya), mentre els feixistes italians el van
incloure entre els«terroristes subversius». Paolo Puddu va ser
estretament vigilat per les
autoritats franceses per la seva militància anarquista i per
les seves
relacions amb el «Comitè Pro Espanya» de
París i fitxat el 5 d'agost de 1938. També
fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista a Tournai. A
començament
de 1940 viatjà sovint a Brussel·les
(Bèlgica) per reunir-se amb els anarquistes
Mario Mantovani i Vittorio Cantarelli, fins que va ser detingut pels
nazis a
Tournai i portat al pas de Brennero, on va ser lliurat a les autoritats
feixistes italianes el 17 de juny de 1941. Portat a Nuoro, el 2 d'agost
de 1941
va ser condemnat a la deportació per cinc anys i enviat una
setmana després a l'illa
de Ventotene. Son germà Enrico també hi va ser
deportat a la mateixa colònia
penitenciària i el 25 de juliol de 1943 ambdós
van ser traslladats al camp de
concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana,
Itàlia), d'on van ser alliberats
el 8 de setembre d'aquell any per les tropes aliades. Pel que fa
Angelo,
després d'haver deixat València l'abril de 1939,
va ser internat al camp de
concentració d'Orà (Algèria) i
posteriorment combaté els nazifeixistes a
l'Àfrica septentrional enquadrat en l'exèrcit
francès del general Charles de
Gaulle, participant en 1943 en el desembarcament aliat de Salern
(Campània,
Itàlia). Es desconeix la data de defunció dels
tres germans.
***
Foto
d'Albert Daunay durant el seu judici per homicidi publicada en el
periòdic parisenc Le Matin del 20
d'abril de 1929
- Albert Daunay: El 14 de maig –algunes fonts citen el 14 d'abril– de 1903 neix a La Bazoge (País del Loira, França) l'anarquista i antimilitarista Albert Daniel Daunay. Objector de consciència, es guanyava la vida fent d'ajustador electricista i mecànic. El 13 de novembre de 1928, durant una baralla al bulevard de Montparnasse de París (França) amb el boxejador Albert Guédon, antic macarró de Germaine Renouf –prostituta que Daunay havia tret del carrer i havia convertit en sa companya des de feia tres anys–, aquest últim resultà mort d'una punyalada; jutjat el 19 d'abril de 1929, va ser absolt pel jurat de l'Audiència del Sena en considerar que havia actuat en legítima defensa. El 13 de novembre de 1933, amb l'anarquista Gérard Bernard Leretour i el suport del militant llibertari cabilenc Saïl Mohamed, mutilà i sollà amb tinta xinesa l'estàtua de Paul Déroulède,fundador de la «Lliga dels Patriotes», situada davant de la petita placeta Laborde, al costat de l'església de Sainte Augustin al VIII Districte de París, amb la finalitat de cridar l'atenció sobre la vaga de fam portada a terme des de feia 27 dies pel militant llibertari i objector de consciència Henri Ferjasse, alhora que respondre a les accions contra les estàtues d'Aristidi Briand que regularment eren destrossades pels Camelots del Rei. Per aquesta acció va ser condemnat el 20 de novembre d'aquell any pel XIII Tribunal de Policia Correccional a sis mesos de presó i son company Leretour a un any. Després de l'apel·lació presentada pels condemnats, el X Tribunal de Policia Correccional augmentà la pena a Daunay a vuit mesos i la de Leretour a un any i mig. Arran d'aquest afer, la «Lliga dels Objectors de Consciència» fou dissolta oficialment per la I Cambra del Tribunal Civil el 17 d'octubre de 1934, però fou reconstituïda en 1936. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Marcelino
Radigales Marsol
- Marcelino Radigales Marsol: El 14 de maig de 1909 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Radigales Marsol. Era membre d'una família nombrosa llibertària formada per vuit germans. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Esplucs, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la proclamació del comunisme llibertari al seu poble i després s'enrolà de milicià, tal vegada en la «Columna Durruti», i marxà al front de Madrid i de Catalunya, especialment com a telefonista. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser reclòs durant tres anys al camp de concentració de Reus (Baix Camp, Catalunya). Un cop lliure, aconseguí feina de ferrer al Mas del Lleó d'Almacelles (Segrià, Catalunya), on durant anys va ser sotmès a controls setmanals i mensuals per part de la Guàrdia Civil, que no excloïen pallisses. No obstant això, sobretot entre 1944 i 1945, l'indret serví com a punt de suport i passatge de companys que s'infiltraven des de França a la Península, com ara Francisco Denís Díez (Català) i el grup guerriller de «Los Maños». Una de ses filles, Joaquina Radigales Ortiz, de nou anys, serví de correu amb bicicleta per anar a altres granges de la zona i advertir els companys dels possibles llocs on romandre. L'indret va ser escorcollat per la Guàrdia Civil en diferents ocasions sense que mai no trobessin ningú. Marcelino Radigales Marsol va morir el 12 d'octubre de 1958 a Almacelles (Segrià, Catalunya) d'una perforació a l'estomac, resultat dels maltractaments patits al camp de concentració de Reus i a les pallisses patides a la caserna de la Guàrdia Civil d'Almacelles.
***
Necrològica
de Mariano Montes Montilla apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de novembre de 1979
- Mariano Montes
Montilla: El 14 de maig de 1913 neix a Areños
(Palència, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Mariano Montes Montilla –el segon
llinatge citat a vegades
com Mantilla. Quan encara era un
infant emigrà amb sos pares a Catalunya. De molt jove
començà a treballar a les
mines de Fígols (Berguedà, Catalunya) i
s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
s'enrolà com a
milicià en una centúria de la «Columna
Durruti». Després de la militarització
de les milícies fou un dels responsables de la 119 Brigada
Mixta de la 26
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola i participà en els
combats a Aragó i a Catalunya. El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era
un fet, passà a França per la Tor de Querol (Alta
Cerdanya, Catalunya Nord) i
va ser internat al Fort de Mont-Louis. Posteriorment passà
pels camps de
concentració de Vernet i de Sètfonts. El novembre
de 1939 va ser enrolat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a les mines de La
Grand
Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà durant
molts d'anys de miner al pou
Ricard. Durant l'Ocupació participà en
l'organització clandestina de la CNT.
Després de la II Guerra Mundial continuà militant
en la Federació Local de la
Grand Comba de la CNT, de la qual va ser en diferents ocasions membre
de la seva
comissió i de la comissió de relacions de
l'Erau-Gard-Losera. Un cop retirat,
amb una silicosi del 100 per 100, s'establí amb sa companya
Antonia i ses dues
filles (Catalina i María Teresa) a Mazac (Sent Privat dels
Vièlhs, Llenguadoc,
Occitània). Mariano Montes Montilla va morir el 19 d'abril
de 1979 a la Grand
Comba (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri
de Mazac.
***
Richard
Kostelanetz
- Richard Kostelanetz: El 14 de maig de 1940 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'artista, crític artisticoliterari, poeta i escriptor anarquista Richard Cory Kostelanetz. Fill de l'emigrat rus i advocat Boris Kostelanetz i d'Ethel Cory,és nebot del compositor André Kostelanetz. En 1962 es graduà a la Universitat de Brown i entre 1964 i 1965 estudià al King's College de Londres amb una Beca Fulbright; en 1966 obtingué un màster d'Història d'Amèrica per la Universitat de Columbia. Ha aconseguit nombroses beques internacionals (Guggenheim, Pulitzer, Vogelstein, Pollock-Krasner, etc.) que l'han portat a treballar (docent, conferències, etc.) a diferents llocs del món (Londres, Berlín, Estocolm, Jerusalem, etc.) i a fer feina en diferents camps (periodisme, ràdio, música, arts plàstiques, etc.), sempre defensant les avantguardes artístiques. Col·laborador habitual de prestigioses revistes literàries i d'assaig (Partisan Review, The Hudson Review, etc.), s'encarregà de fer els perfils biogràfics dels grans mestres (artistes, músics, escriptors, etc.) per a The New York Times Magazine, que després recopilà en Master minds (1969). Entre les seves obres de crítica literària, sempre polèmiques, destaquen The end of intelligent writing. Literary politics in America (1974), A dictionary of the Avant-Gardes (1999) i SoHo. The rise and fall of an artists' colony (2003). Entre les seves obres de ficció, considerades d'allò més radical, podem citar In the Beginning (1969),Short Fictions (1974),More Short Fictions (1980),Furtherest Fictions (2007), etc.; i les de poesia visual Visual Language (1970),I Articulations (1974),Wordworks (1993), More Wordworks (2006), etc. A més d'obres literàries ha treballat les arts plàstiques gairebé des de tots els camps (teatre, pintura, audio, cinema, fotografia, vídeo, holografia, gravats, llibres d'art, instal·lacions digitals, etc.) i moltes vegades alhora, creant el concepte de«polyartist». Ha editat treballs musicals a B.B. King i Philip Glass. La seva estètica estaria a cavall entre el minimalisme, el constructivisme, el formalisme radical, l'experimentació total i la provocació. Entre els seus assaigs de temàtica anarquista sobresurten Political Essays (1999) i Toward Secession. More Political Essays (2008), i des del 1987 forma part del consell editorial de la revista llibertària Liberty. Ha donat part del seu important arxiu a la Fales Library de la Universitat de Nova York.
***
Valerie
Powles
- Valerie Powles: El
14 de maig de 1950 neix a Birmingham (West Midlands, Anglaterra) la
mestra, historiadora
vocacional i activista veïnal anarcoindividualista Velerie Gay
Powles. A
principis dels anys setanta s'instal·là a
Barcelona (Catalunya), on es guanyà
la vida com a mestra. Interessada pel moviment llibertari durant la
Guerra
Civil, va fer estudis des del Centre de Recerca Històrica
del Poble Sec i des
de l'Associació per a la Recerca Històrica i
Documentació. En 1977 s'instal·là
al Poble Sec, barri al qual es vinculà
políticament i emocionalment. Organitzà
la defensa contra la destrucció del Refugi 307, resguard
antiaeri de la Defensa
Passiva barcelonina construït durant la Guerra Civil al Poble
Sec per
defensar-se dels bombardeigs de l'aviació feixista; aquesta
gesta va ser
explicada per Joan Villarroya i Judit Pujadó en el llibre El Refugi 307. La Guerra Civil i el Poble-Sec
(1936-1939) (2002).
En 1997 se li atorgà el VI Premi Sants-Montjüic. En
1998 fou la promotora de la
plataforma «Salvem El Molino pel barri»
--després «Fem girar El Molino»--, per
aturar la destrucció a mans del nou propietari de la seva
decoració modernista
dissenyada per Manuel Raspall en 1913 i que va implicar veïns,
comerciants i
col·lectius d'artistes; dels contenidors d'escombraries va
poder recuperar
molta documentació d'aquest cabaret que després
va ser donada a l'Institut del
Teatre de Barcelona. En els seus últims participà
en la recuperació i ocupació
del Teatre Arnau i en la del Bahía (La Lleialtat) i es
preocupà per la
supervivència de l'antiga Font d'en Conna, menjador popular
a l'aire lliure que
va ser retratat per Santiago Rusiñol
i que era el preferit de les famílies obreres per a celebrar
la revetlla de
Sant Joan. Amiga d'Abel Paz, Manel Aisa Pàmpols
i la poetessa Giomar Castaños, era sòcia activa
de l'Ateneu Enciclopèdic
Popular (AEP). En 2010 publicà, amb Manel Risques, Manel
Aisa, Oriol Granados,
Ramon Anglès i Antonio Santafé, el llibre Montjuïc
i el seu entorn (1936-1939). Xerrades i itineraris, editat
pel Centre
d'Estudis de Montjuïc. Valerie Powles va morir el 13 de juny
de 2011 a
Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al
cementiri de
Montjuïc.
***
José
Luis Humanes Bautista
- José Luis
Humanes Bautista: El 14 de maig de 1957 neix a Madrid
(Espanya)
l'anarcosindicalista José Luis Humanes Bautista.
Després de fer els estudis de
batxillerat, en 1974 entrà a treballar com a administratiu a
la banca,
professió en la qual romandrà fins a la seva
prejubilació en 2005. Educat en el
cristianisme, al final de la dictadura franquista assumeix els
principis
llibertaris sota la influència de companys de feina. En 1977
s'afilià al
Sindicat de Banca de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Madrid. En
1983 acceptà les tesis del sector que s'escindí
de la CNT i que acabà creant en
1989 la Confederació General del Treball (CGT), sindicat en
el qual s'afilià i
on ocupà càrrecs de responsabilitat. Entre 1986 i
2005 fou delgat sindical en
la seva empresa i entre 1983 i 1993 i 2001 i 2003 secretari
d'Organització de
la Secció Sindical. Durant un temps fou secretari general
del Sindicat de Banca
de la CGT i entre 1983 i 1988 secretari d'Organització de la
Federació Local de
la CGT de Madrid. Entre 1988 i 1992 ocupà el
càrrec de secretari d'Organització
de la Federación de Sindicatos de Banca, Bolsa, Ahorro y
Crédito (FESIBAC,
Federació de Sindicats de Banca, Borsa, Estalvi i
Crèdit) i entre 1993 i 2001
de tota la CGT. Des del 1996 és coordinador de la
Comissió Confederal de
Solidaritat amb Chiapas de la CGT, viatjant en repetides ocasions a
Mèxic, i a
impartit nombroses conferències arreu de la
Península sobre el tema zapatista. En
1998 fou membre de la I Comissió Civil Internacional
d'Observació pels Drets
Humans (CCIODH) a Acteal (Chiapas, Mèxic). És
assidu a tots els congressos,
conferències sindicals i plens, gairebé sempre
com a delegat, de la CGT. Trobem
articles seus en diferents publicacions, com ara Alternative
Libertaire, El
Bicho, La Campana, CNT, Debates,Libertad, Librer
Pensamiento, Rojo y
Negro, etc.
Defuncions
Lysander Spooner
- Lysander Spooner: El 14 de maig de 1887 mor a Boston (Massachusetts,EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Havia nascut el 19 de gener de 1808 a Athol (Massachusetts, EUA). Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural --que és una definició sui generis dins de l'anarquisme-- parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu complimentés netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Després de la mort d'Spooner el seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker.
***
Jesús
Posse García
- Jesús Posse García: El 14 de maig de 1938 mor a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) el periodista anarquista i anarcosindicalista Jesús Posse García –el primer llinatge a vegades citat com a Pose– i que va fer servir el pseudònim Esop. Havia nascut cap el 1892 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Va fer estudis a la Secció Artística de l'Escola Especial d'Arts i Indústries de Santiago de Compostel·la. Entre 1913 i 1914 fou redactor del setmanari La Defensa. Órgano del Partido Republicano de Santiago. Defensor de Compostela. Defensor de la clase obrera. Participà, amb Manuel Fandiño Ricart, José Pasín Romero, José Silva Martínez i altres, en el desenvolupament de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago de Compostel·la. Milità, amb Manuel Fandiño Ricart i José María Quintans, en el grup anarquista «Aurora Libertaria» i en 1916 participà en la fundació del grup teatral «Brisas Futuras», que representà obres de contingut social. Posteriorment s'integrà en el grup teatral «A Terriña». En 1918 fou un dels fundadors de l'Ateneu Sindicalista. En 1920 estrenà, en el Dimecres de Cendra, l'obra Momo o el sueño de un fumador, escrita amb Juan López Gacio. Entre abril i juliol de 1921 dirigí el setmanari Lucha Social de Santiago de Compostel·la, on col·laborà amb poesies revolucionàries que signava sota el pseudònim d'Esop. Fou soci de«Germinal» de la Corunya (La Corunya, Galícia). El juliol de 1931 entrà a treballar com a bidell de la Universitat de Santiago de Compostel·la. També fou secretari del Centre Republicà Federal d'Esquerra Gallega i col·laborà en el seu periòdic Galicia Federal (1931-1932). En 1935 va rebre un homenatge per la seva trajectòria com a lluitador organitzat per la revista Ser. Semanario Gallego de Izquierdas, on van intervenir Arturo Cuadrado Moure, José Pasín Romero i Ramón Suárez Picallo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va patir represàlies i fou suspès de sou i feina per dos mesos del seu treball a la Universitat. Jesús Posse García va morir de tuberculosi el 14 de maig de 1938 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia).
---
