Anarcoefemèrides de l'11 de maig
Esdeveniments
L'atemptat de Hödel contra l'emperador Guillem I segons un gravat de Hermann Lüders
- Atemptat de Max Hödel: L'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín (Alemanya), el lampista anarquista, aleshores desocupat, Emil Heinrich Maximilian Hödel, de 21 anys d'edat, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per«traïció a la pàtria» cridant«Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya).
***
Capçalera
del primer número d'El
Eco del Rebelde
- Surt El Eco del
Rebelde:
L'11 de maig de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el
primer
número del periòdic El
Eco del Rebelde.
Periódico comunista anarquico. Era
continuació de la publicació
anarcocomunista El Rebelde, editada
a
Saragossa entre setembre i desembre de 1893 i que deixà de
publicar-se víctima
de la repressió. Va ser dirigit per Juan Palomo,
probablement un pseudònim.
Tingué una tirada d'uns 1.400 exemplars. Trobem textos de
Joan Montseny,
Teobaldo Nieva, Palmiro, Juan Palomo, Pujol Enrique, C. Solé
i Marcos Zapata,
entre d'altres. Prohibit per les autoritats, només en
sortiren quatre números
(i un suplement al número 3), l'últim el 29 de
juliol de 1895, i fou substituït
per El Invencible, queúnicament
publicà un número el 27 d'agost de 1895.
***
Portada
d'un número de Discontent
- Surt Discontent:
L'11 de maig de 1898 surt a Lakebay (Washington, EUA) el primer
número del setmanari
anarquista Discontent. Mother of Progress
(Descontentament. Mare del Progrés). L'editor responsable
fou Oliver A. Verity
i en el consell de redacció figuraven George H. Allen,
Charles L. Govan i James
F. Morton Jr. Aquesta publicació fou l'òrgan
oficiós de la colònia anarquista«Home Colony» (Comtat de Pierce, Washington, EUA),
creada en 1896, i, a més de
notícies sobre la colònia llibertària,
tractà temes d'allò més divers (amor
lliure, pacifisme, educació, feminisme, economia,
capitalisme, política
internacional, religió, salut, vegetarianisme,
repressió, llibertats
d'expressió i de premsa, poesia, etc.). Trobem textos de
George H. Allen, J. I.
Arnold, Kate Austin, A. L. Ballou, J. C. Barnes, James Beeson (Image Breaker), Edgar D. Breinkerhoff,
Steven T. Byington, Ed. W. Chamberlin, C. H. Cheyse, F. A. Cowell, H.
F.
Hadley, Lizzie M. Holmes, C. L. James, Nellie M. Jerauld (Juno),
J. L. Jones, J. Alfred Kinghorn-Jones, Andrew Klemencic,
Joseph A. Labadie (A. Crank), E. C.
Miles, James F. Morton Jr, A. Alan Noe, Charles Penhallow, E. J.
Schelhous, J.
T. Small, Charlotte Perkins Stetson, William H. Van Ornum, A. Warren i
Ross
Winn, entre d'altres. A partir del 28 de juny de 1899
suspengué l'edició i la
reprengué el 2 de maig de 1900 a Home (Comtat de Pierce,
Washington, EUA). Aquesta
publicació tingué una àmplia
difusió i comptà amb dos centres de
distribució
(Boston i San Francisco), a més de repartidors a Seattle,
San Francisco i
Honolulu. El maig 1902, després que Charles L. Govan fos
acusat de violació de
la Llei Comstock arran d'un article defensant l'amor lliure, l'oficina
de
correus de Home va ser tancada i els inspectors postal la van
traslladar a la
petita ciutat de Lakebay, a tres quilòmetres enfora. En
sortiren 186 números,
l'últim el 23 d'abril de 1902, i va ser substituït
per Demonstrator, que es
publicà a Lakebay i tragué 142 números
entre
l'11 de maig de 1903 i el 19 de febrer de 1908.
***
L'endema de la "Nit de les Barricades"
- París (11-05-68): L'11 de maig de 1968 a París (França) l'última barricada cau a les 5.30 de la matinada. Una hora després, el Comitè Polític del Partit Comunista Francès (PCF) fa saber que «condemna la ferotge repressió i expressa la protesta indignada dels treballadors, dels intel·lectuals i dels joves». A les 9 del matí, les grans centrals sindicals obreres --Confederació General del Treball (CGT), Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i Força Obrera (FO)-- es reuneixen, a petició d'Alain Geismar, i acorden cridar a la vaga general conjuntament amb la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) el dilluns 13 de maig. Seguidament negocien el recorregut d'una manifestació per París: Geismar, dirigent de l'SNESup, vol que passi pel Barri Llatí, els altres no; finalment, Geismar se sortirà amb la seva. A les 17 hores, un petit escamot dels «Comitès 3 de maig» aconsegueix ocupar el Centre Censier, annex de la Facultat de Lletres i es transformarà en un amfiteatre de discussió permanent de les comissions. Més de mil joves obrers realitzen una manifestació en direcció al Barri Llatí per expressar la seva solidaritat amb els estudiants, molts dels quals participaran, durant la nit, en els debats organitzats al Censier. A les 19 hores, el primer ministre, Georges Pompidou, arriba a Orly després d'un excel·lent viatge per Iran i Afganistan. El cap d'Estat De Gaulle dóna carta blanca a Pompidou i aquest sortirà aquella nit per la televisió pronunciant un discurs conciliador: la Sorbona reobrirà les portes a partir de dilluns i les classes es reprendran; també a partir de dilluns el Tribunal d'Apel·lació podrà, conforme a la llei, estatuir sobre les peticions d'alliberament presentades pels estudiants; el govern, també, activarà les reformes necessàries en la Universitat. Sembla una capitulació, però els moviment rebutja les pseudoconcessions dels gabinet.
Naixements
Foto policíaca de Pilade Tocci (ca. 1894)
- Pilade Tocci: L'11
de maig de 1850 –algunes fonts citen
el 24 de maig– neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'agitador anarquista Pilade
Baldasare Pietro Tocci, conegut sota diversos pseudònims (Paride Armandi, Armandi-Oreste,Acratos, etc.). Sos pares es deien
Andrea Tocci i Carola Vandini. Durant sa vida realitzà
diverses feines (barber,
ferroviari, quiosquer, etc.) i per això fou un anarquista«itinerant», segons
les possibilitats de treball que anava trobant, especialment per la
costa
tirrena toscana. A començament dels anys setanta a Liorna
s'adherí a la secció
bakuninista de l'Associació Internacional de Treballadors
(AIT). Establí
estrets contactes amb els internacionalistes de Pisa i en 1878
col·laborà en Il Lavoro,
el primer periòdic publicat per
aquests. Després s'establí a La Spezia
(Ligúria, Itàlia), on la policia de
l'indret el qualificà com d'«anarquista
perillós». El febrer de 1889, a
resultes de l'acció d'un agent provocador (Angiolo Azzati)
que s'havia infiltrat
en el grup i havia muntat un fals atemptat amb dinamita per al 19 de
febrer de
1889 al Politeama Duca de Gènova, durant una festa de
beneficència on havien de
ser presents l'aristocràcia i les autoritats militars
locals, va ser detingut,
juntament amb altres 12 companys (entre ells el sabater Giuseppe Dini),
per«associació de malfactors». Durant el
judici, celebrat entre el 7 i el 9
d'octubre de 1890, el barroer muntatge policíac
quedà palès i l'acusació
d'atemptat va ser desestimada, però la
d'«associació de malfactors»
seguí
endavant i restà 15 mesos tancat preventivament a l'espera
de judici. El juny
de 1890 va ser condemnat pel Tribunal de Sarzana a tres anys i dos
mesos de
presó i a dos anys de vigilància
policíaca. Sospitós d'haver participat en les
revoltes de Carrara de 1894, on havia estat acollit per Luigi Molinari
des de
finals de 1893, el setembre de 1894 va ser detingut a Liorna; jutjat,
va ser
condemnat a cinc anys d'assignació de residència.
No obstant això, abans de la
sentència, fugí a Suïssa i
s'instal·là a Lugano (Ticino, Suïssa),
on trobà Pietro
Gori i altres destacats anarquistes. En aquests anys figurava en el
llistat
d'anarquistes a controlar per la policia de fronteres francesa. El 27
de
setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de
Suïssa. En 1897 intentà
publicar un periòdic, Questioni
ardenti,
però sembla que no reeixí. En els primers anys
del segle XX col·laborà en Il
Libertario de La Spezia i en 1911
participà en el Congrés Anarquista Regional de La
Spezia. Posteriorment milità en
el grup anarquista «Né Dio né
padrone» (Ni Déu ni amo), constituït al
barri de
Migliarina de La Spezia. Pilade Tocci va morir el 9 de desembre de 1916
a La
Spezia (Ligúria, Itàlia).
***
Foto policíaca de Charles Simon
- Charles Achille Simon:L'11 de maig de 1873 neix a Saint-Jean-le-Blanc (Centre, França) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Charles Achille Simon, també conegut com Biscuit o Ravachol II. Jove aprenent de vidrier, es va revoltar per la injustícia del procés de Henri Decamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, i va esdevenir còmplice de Ravachol, ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de l'Audiència Benoît i del seu substitut Bulot. Per aquests fets l'Audiència del Sena el va condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat al presidi de la Guaiana, trobarà altres companys, com ara l'anarquista Clément Duval. El 22 d'octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa), es va refugiar en un cocoter i com que no volia baixar a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre cridava «Visca l'anarquia!».
Charles Achille Simon (1873-1894)
***
Evelio Boal López
- Evelio Boal López:
L'11 de maig de 1884 neix a Valladolid
(Castella, Espanya) el tipògraf anarcosindicalista i
secretari general de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) Evelio Boal
López. Sos pares es deien
Miguel Boal i María López. Des de molt jove
participà en el moviment
anarquista. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), on
treballà de tipògraf, en
1908 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de
Barcelona. Aquest mateix any fou
nomenat membre de la Junta del Sindicat de l'Art d'Imprimir. Aficionat
al
teatre, fou primer actor en la Companyia Espantaleón,
però abandonà l'escena
per les seves idees i per qüestions sentimentals, encara que
dirigí el grup
artístic del Centre Obrer del carrer de Mercaders, el qual
representà obres
d'Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol,
Henrik Ibsen, etc. En 1914 assumí la
corresponsalia a Barcelona del periòdic de LosÁngeles (Califòrnia, EUA) Fuerza
Consciente. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou
delegat del
Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona al Congrés
de Sants, on va ser elegit
secretari del Comitè Nacional de la CNT i formà
part de la comissió que en
redactà la memòria. Amb Manuel Buenacasa Tomeo
realitzà tasques
propagandístiques i d'organització arreu
Castella. El gener de 1919 va ser
detingut amb altres membres del Comitè Nacional,
però fou alliberat a causa de
la seva tuberculosi. Entre febrer i març de 1919
formà part del Comitè de Vaga
de l'empresa La Canadenca en representació del
Comitè Nacional de la CNT. El 23
de maig d'aquell any va ser detingut per portar propaganda anarquista.
L'estiu
de 1919 viatjà a Portugal per buscar aliats sindicals i fou
un dels primers a
suggerir la creació d'una federació anarquista
ibèrica. Va ser un dels màxims
organitzador del II Congrés de la CNT
(«Congrés de la Comèdia»),
celebrat entre
el 10 i el 17 de desembre de 1919 a Madrid, i on fou confirmat en el
càrrec de
secretari general de l'organització anarcosindicalista. Va
ser un dels 24
signants del dictamen sobre la definició
ideològica de la CNT, el qual
declarava que la finalitat d'aquesta organització era
assolir el «Comunisme
Llibertari». El 12 de gener de 1920 va ser detingut al Centre
Republicà del
carrer del Peu de la Creu, durant un reunió del
Comitè Nacional confederal;
aprofità la reclusió, que durà fins
agost, per a escriure des de la presó per
al periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao
(Biscaia, País Basc). El setembre
de 1920 acompanyà Salvador Quemades i Salvador
Seguí a Madrid per a formalitzar
un pacte contra la repressió amb el sindicat socialista
Unió General de
Treballadors (UGT), fet pel qual va ser criticat per alguns sectors
confederals. Entre 1920 i 1921 agafà la corresponsalia a
Barcelona de Solidaridad
Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). En
el Ple de Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) defensà el suport a la vaga de Riotinto i el
pacte amb l'UGT.
Col·laborà en la premsa llibertària (Fuerza
Consciente, El Rayo, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad, etc.), sovint
fent servir el pseudònim Chispazos.
El novembre de 1920, arran de la repressió governamental
desencadenada contra
el moviment anarcosindicalista, passà a la clandestinitat i
va fer servir el
nom d'Ángel Fernández. El 3 de
març de 1921 va ser novament detingut al
domicili d'Ángel Fernández Castaño al
carrer de Marina, on vivia clandestinament,
i tancat a la barcelonina Presó Model. Arran de l'assassinat
el 8 de març del
president del Govern espanyol d'Eduardo Dato pels grups
d'acció confederals, va
ser traslladat la nit del 17 al 18 de juny de 1921 a la Prefectura de
Policia,
amb els companys Antoni Feliu Oriol i José
Domínguez Rodríguez. Tots tres van
ser alliberats i immediatament se'ls va aplicar la «Llei de
fugues». Evelio
Boal López va ser assassinat de diversos trets al cap el 18
de juny de 1921 als
voltants de la plaça de Santa Maria del Mar de Barcelona
(Catalunya). Partidari
de l'amor lliure, deixà companya, amb qui no es
casà, i dos infants. Durant els
anys de la II República espanyola el carrer de Sant Pere
Més Alt de Barcelona
portà el seu nom. Evelio Boal va ser un dels organitzadors
de la CNT més
competents i un dels sindicalistes amb més prestigi entre
els companys de tota
la història de l'anarcosindicalisme.
***
Eduardo
María Vázquez Aguirre
- Eduardo María Vázquez Aguirre: L'11 de maig de 1887 neix a Vilaoscura (Sober, Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Eduardo María Vázquez Aguirre, conegut com Bigote. Sos pares es deien Castor Vázquez Otero, llaurador, i Antonia Aguirre Gallastagui. En 1906 emigrà a l'Argentina, on es guanyà la vida fent de tot (perruquer, fuster, sabater, etc.), però sobre tot va fer de xofer. Dirigí la Societat de Resistència de la Unió de Tramviaris i milità en la «Sociedad de Chauffeurs». El gener de 1919 participà activament en els fets de la Setmana Tràgica a Buenos Aires i per això va ser acomiadat del «Tramway Anglo Argentino» on feia feina. El 21 de maig de 1921, quan el local de la Societat de Xofers va ser assaltat per un escamot dels Joves de la Lliga Patriòtica, va ferir un d'aquest en un braç. En els anys vint participà activament en la campanya en suport a Sacco i Vanzetti. Amic de Simón Radowitzky, Kurt Wilckens, Andrés Vázquez, Severino Di Giovanni, Emilio Uriondo i Roscigna, entrà a formar part dels grups d'acció i expropiadors i per la qual cosa va ser empresonat en diverses ocasions. Intervingué en els atemptats contra el cap de la policia de Buenos Aires Ramón Falcón (14 de novembre de 1909) i el tinent coronel Héctor Benigno Varela (25 de gener de 1923), botxí dels jornalers de la Patagònia. També s'encarregà de distribuir explosius emprats per a inutilitzar els taxis esquirols. El 9 de maig de 1923 durant una discussió de feina ferí d'un tret de revòlver el cap de l'estació del metro de Caballito de Buenos Aires i per aquest fet va ser condemnat a 14 mesos de presó. Abans de complir la condemna, va ser deportat a Espanya, però desembarcà al Brasil ajudat per anarquistes peruans i brasilers que li van ajudar a passar a l'Uruguai. Amb Radowitzky intervingué en una expropiació en aquest país abans de retornar clandestinament a l'Argentina. En 1925 ordí un pla amb l'anarquista Boris Wladimirovich per a prendre per assalt l'hospici de les Mercedes i capturar Jorge Ernesto Pérez Millán Temperley, membre de la Lliga Patriòtica que assassinà l'anarquista Kurt Wilckens, amb la finalitat de penjar-lo públicament a la plaça de Mayo de Buenos Aires, pla que fracassà. Sa companya fou Genoveva Valencia, també anarquista. Eduardo María Vázquez Aguirre va morir en 1953 a Buenos Aires (Argentina).
***
Foto
policíaca de Marie Vuillemin (21 de gener de 1912)
- Marie Vuillemin:
L'11 de maig de 1889 neix a Mons
(Hainaut, Valònia) l'anarquista Marie Félicie
Vuillemin, també coneguda com Marie
La Belge, Marie La Rouge
o Marie
Schoofs. Quan tenia uns vint anys marxà cap a
París (França) on treballà
d'obrera per tres francs diaris. Es casà amb un obrer pintor
que es deia
Schoofs, que ella qualificà de violent i bregador. Finalment
abandonà son marit
i el juny de 1910 retornà al domicili de sa mare, al
número 131 del carrer
Tourette de Charleroi (Hainaut, Valònia). Es posà
a fer feina al cafè «Au Repos
des Travailleurs», regentat pel matrimoni Decuber, al
cantó del carrer Zénobe
Gramme amb el bulevard del Nord de Charleroi, com a dona de feines. En
aquestaèpoca conegué l'anarquista
il·legalista i insubmís Octave Garnier, que
aleshores treballava en la construcció d'un
túnel. La parella decidí anar-se'n
a Brussel·les (Bèlgica) i el dia abans de partir
el cafè on ella treballava va
ser robat. Les autoritats buscaren Garnier com a primer
sospitós d'aquest
robatori i, pressionats per la policia, ambdós fugiren
l'abril de 1911 de
Bèlgica cap a París
(França). La parella
s'instal·là a la comunitat llibertària
de Romainville (Illa de França, França),
seu del periòdic anarcoindividualista L'Anarchie,
on trobà altres anarquistes (Jean de Boë, Raymond
Callemin, Edouard Carouy, Victor
Serge, etc.) i anarcoindividualistes partidaris de l'anarquisme
il·legalista
que acabarien creant la «Banda Bonnot». El 20 de
gener de 1912 va ser detinguda
durant la investigació sobre l'agressió a un
cobrador de la Société
Générale,
però durant la instrucció no va ser inculpada i
fou alliberada el 21 de març de
1912. El 15 de maig de 1912 va ser novament detinguda a
Nogent-sur-Marne (Illa
de França, França) i durant els primers
interrogatoris a la presó parisenca de
Saint-Lazare es negà a declarar; posteriorment, en un altre
interrogatori,
facilità la identificació del seu company.
Jutjada per l'Audiència del Sena el
27 de febrer de 1913 en el judici a la «Banda
Bonnot» sota l'acusació de
complicitat i encobriment de robatori, va ser absolta de qualsevol
càrrec i
posada en llibertat. Retornà a Cherleroi, on
regentà una botiga al carrer de la
Régence. Marie Vuillemin va morir en 1963 a Charleroi
(Hainaut, Valònia).
***
Bruno
Lusvardi
- Bruno Lusvardi:
L'11 de maig de 1904 neix a Mòdena
(Emília-Romanya,
Itàlia) el paleta anarquista Bruno Lusvardi. Quan encara era
molt jove començà
a distribuir el diària anarquista Umanità
Nova i es va subscriure, amb sos germans, al setmanari Fede! Seguint l'exemple de sos germans
grans (Medardo, Filippo,
Alfredo i Aldebrando), abraçà l'antifeixisme. Va
ser detingut en diverses
ocasions i tancat en diferents presons alguns dies acusat d'actituds
sospitoses, per raons d'ordre públic i per cops. En 1924 va
ser empresonat 10
dies per «distribució de pamflets». En
1926 va ser detingut juntament amb son
germà Medardo acusat de ser una«amenaça per a l'ordre
públic». També va ser
empresonat en 1929 arran d'una visita reial, en 1931 gairebé
un mes i també en
1936. Entrà a formar part del grup d'excombatents«Italia Libera – Ciro Menotti».
Després de l'exili o de la detenció dels
anarquistes més actius de Mòdena,
restà aïllat i, per continuar actiu en la lluita
antifeixista, entrà en
contacte, sense afiliar-se, amb l'estructura clandestina del Partit
Comunista
d'Itàlia (PCI). Contribuí a
l'organització d'alguna cèl·lula i amb
Albano
Franchini participà el setembre de 1930 en el
Congrés de Migliarina, a La
Spezia (Ligúria, Itàlia). No obstant
això, aquesta col·laboració amb els
comunistes li va deixar un mal sabor de boca i es va sentir humiliat i
calumniat. Contínuament vigilat per la policia, en 1934,
patí una agressió per
part d'un escamot format per una vintena de feixistes. Arran de
l'armistici
entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre
de 1943, amb sos
germans Filippo i Alfredo, que acabaven de venir del seu confinament,
s'uní amb
Albano Franchini i Aurelio Ferrari per passar-se als partisans. El grup
romangué uns dies amb la mare d'Aurelio Ferrari a Coscogno
(Pavullo nel
Frignano, Emília-Romanya, Itàlia),
però no trobaren cap tipus de resistència
organitzada. Posteriorment entra a formar part del Partit
d'Acció (PdA), del
qual esdevingué representant del Comitato di Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè
d'Alliberament Nacional), i lluità en la
Resistència. Després de la II Guerra
Mundial milità activament en la Federació
Comunista Llibertària de Mòdena.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció d'Ida Caroni i de Rodolfo Gunscher apareguda
en el periòdic parisenc Journal des Débats
Politiques et Littéraires del 17 d'abril de 1935
- Ida Caroni: L'11
de maig de 1905 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Ida Caroni, també citat el
seu nom com Aida i el seu llinatge
com Caronni. Al cantó
suís de Ticino,
conegué l'anarquista Rodolfo Gunscher, que
esdevingué son company i amb qui el
febrer de 1933 tingué un fill. Posteriorment la parella
passà a França. El 6
d'abril de 1935, amb Rodolfo Gunscher, qui feia servir el nom de Bixio Sorbi, es va embarcar a bord del Duc d'Aumale cap a Tunísia;
detinguda la
parella sota l'acusació de voler cometre un atemptat contra
Benito Mussolini i Pierre
Laval durant la Conferència d'Stresa (Piemont,
Itàlia) i contra Dino Grandi a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), fou enviada amb el mateix vaixell
cap a Marsella
(Provença, Occitània), d'on fou expulsada. En
1936 seguí son company a Espanya,
per a participar en la revolució que s'estava gestant. El
febrer de 1939 es
trobava internada a Julhac (Llemosí, Occitània),
on s'encarregava de posar en
relació les esposes dels militants internacionalistes amb
sos companys i des
d'on mantingué correspondència amb el
propagandista anarquista Luigi Bertoni. Entre
1947 i 1950 encara estava subscrita al periòdic de Bertoni Le Réveil. Desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció.
***
Avelino
Fernández Roces, comissari del XVII Cos de
l'Exèrcit (novembre de 1937)
- Avelino Roces:
L'11 de maig de 1911 neix a Otero (Pando, Langreo,
Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista, i
després socialista,
Andrés Avelino Fernández Roces, més
conegut com Avelino Roces, i que va
fer servir diversos pseudònims (Luis
de Rivals, Yamir, etc.).
Autodidacte, des dels 18 anys treballà en l'empresa
siderúrgica«Duro Felguera» a La Felguera (Langreo,
Astúries, Espanya) i s'afilià al
Sindicat Metal·lúrgic de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932
començà a col·laborar en la premsa
anarcosindicalista, especialment en Solidaridad
Obrera, on tenia la secció«Viñetas Asturianas», i en CNT, òrgan
d'expressió de la Regional asturiana confederal. El 25
d'octubre de 1932 va ser
jutjat per la mort de Manuel Fernández el 18 d'abril
d'aquell any durant una
discussió d'aquest amb sa mare, María Roces
Iglesias; però el tribunal popular
considerà que havia actuat en legítima defensa
seva i de sa mare i va ser
absolt. L'agost de 1933 fou un dels signants del manifest d'Eleuterio
Quintanilla Prieto que l'oposició asturiana va envair al Ple
de la Regional de
Catalunya d'Oposició demanant el retorn a la CNT. El gener
de 1934 va ser
condemnat a Oviedo, amb altres companys (Fernando Argüelles
Felgueroso, Ramón
Collado Borbolla, Severino Díaz García, Maximino
Román López Tejedor, Pedro
Vilarchoa Iglesias), a quatre anys, dos mesos i un dia de presidi menor
per«col·locació d'explosius».
Participà activament en la Revolució d'Octubre de
1934 i en 1936 va fer una gira propagandística per les zones
mineres i
industrials d'Astúries (Ciaño, Santa Ana, Mieres,
La Felguera, Gijón, etc.),
amb Frederica Montseny Mañé i Avelino
González Mallada, organitzada pel Comitè
Regional d'Astúries i el Comitè Nacional de la
CNT. En 1936 formà part, en nom
de la CNT, del Comissariat Polític del Consell
Interprovincial d'Astúries i
Lleó i en 1937 exercí de comissari de Brigada i
de comissari general interí del
XVII Cos d'Astúries de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola durant
els últims mesos de la defensa d'Astúries. En
aquesta època militava en el grup«Orto», adscrit a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), d'Astúries. A partir
d'octubre de 1937 es traslladà a Catalunya i
comandà el 569 Batalló
d'Infanteria i la 19 Brigada Mixta als fronts de Lleida i de Tarragona.
També
fou comandant major durant la batalla de l'Ebre. El febrer de 1939,
quan el
triomf franquista era un fet, passà a França i va
ser tancat durant dos anys i
mig pel Govern feixista de Vichy a les presons de Castres (Guiana,
Occitània) i
de Lopiac de la Rèula (Aquitània,
Occitània), fins al seu alliberament en 1944
de la presó de Gaillac (Llenguadoc, Occitània)
per part del maquis francès.
Establert a Albi (Llenguadoc, Occitània), el setembre de
1944 formà part, en
nom de la CNT, del Comitè d'Enllaç CNT-UGT,
establert a la Casa del Poble
d'Albi. L'octubre de 1944 assistí al Ple de Tolosa de
Llenguadoc i entre l'1 i
el 12 de maig de 1945, com a secretari del departament del Tarn, al
Congrés de
Federacions Locals de la CNT de París (França).
En 1945 va fer la conferència«Por España, para España».
Quan l'escissió es decantà pels reformistes.
S'establí
a Tolosa de Llenguadoc, on treballà, fins a la seva
jubilació anticipada als 60
anys, a la fàbrica de productes químics«Office National Industriel de l'Azote
(ONIA, Oficina Nacional Industrial de l'Azot). Entre 1945 i 1946 va fer
conferències i mítings a diferents poblacions
(Albi, Lió, Montalban, Tolosa,
etc.). El 23 de gener de 1948 fou un dels 17 signants del«Manifiesto por un
Partido Libertario». El 19 de novembre de 1949 havia de
parlar en nom de la CNT
en un míting de l'Aliança Democràtica
Espanyola (ADE) a Albi, però va ser
suspès per les pressions portades a terme pel dirigent
comunista Rodolfo Llopis
Ferrándiz. En 1957 assistí a una
reunió de comitès regionals confederals
reformistes i en 1960 abandonà la CNT. En 1962
s'afilià a les seccions
tolosanes del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i de la
Unió General de
Treballadors (UGT). En 1964 representà les agrupacions
socialistes de diverses poblacions
(Merinhac, Roquefort, Noèr, La Sala i Lanjac) al IX
Congrés del PSOE en
l'exili. En 1967 representà La Sala i Tolosa en el X
Congrés del PSOE. L'agost
de 1968 assistí al X Congrés de la UGT i va ser
nominat suplent en el Consell
General del sindicat. Entre 1968 i 1971 fou vocal de les comissions
executives del
PSOE i de la UGT en l'exili. En 1970 representà Tolosa,
Noèr i Valença en el XI
Congrés del PSOE. Després de
l'escissió socialista de 1972, entrà a formar
part
del PSOE (Històric), assistint al seu XII Congrés
celebrat el desembre d'aquell
mateix any com a delegat de Tolosa, Austràlia i
Canadà, essent elegit vocal de
la Comissió Executiva, càrrec que
mantingué fins el 1974. Posteriorment
ingressà al PSOE (Renovat). Trobem escrits seus en diferents
publicacions, com
ara Antena, CNT,España Libre, Exilio, El
Socialista, Le Socialiste, Solidaridad Obrera, etc. En 1985
publicà Hombres y coses. Entre
sorbo y
sorbo. Cronicas viajeras. Selección de artículos
periodísticos publicados,
recopilació dels seus articles publicats en la premsa
llibertària i socialista.
Avelino Roces va morir el 2 de gener de 1990 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Estava
casat amb l'anarcosindicalista Isabel Ginel. La seva biblioteca es
conserva a
la Fundació «José Barreiro»
d'Oviedo.
Avelino Fernández Roces
(1911-1990)
***
Carmen
Bueno Uribes
- Carmen Bueno Uribes: L'11 de maig de 1918 neix a San Clemente (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Bueno Uribes. Fou la més petita d'una família nombrosa. Son pare morí jove i son germà major, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es traslladà a Madrid, on marxà tota la família posteriorment. En 1935 aconseguí titular-se en infermeria a Valladolid. Afiliada a la CNT com a infermera, participà a Madrid en la revolta popular del 18 de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Militaritzada, fou responsable com a tinent d'una sala de 66 llits de l'Hospital de Sang creat a la Sala de Festes de l'Hotel Ritz de Madrid. El setembre de 1938 s'uní amb son company, esperantista i vegetarià, a l'Ateneu Llibertari del Centre i ambdós es traslladaren a València. El 4 de gener de 1939, poc abans del triomf feixista, nasqué sa filla (Carmen Delgado) i es traslladà a Madrid, on fou delatada per un metge feixista i arrestada en diverses ocasions. Durant la postguerra exercí la solidaritat visitant els companys tancats a les presons madrilenyes o enterrant els cossos dels afusellats a les tàpies del cementiri. En 1951 es va separar i reprengué la seva professió i dos anys després es titulà com a comare --portà al món la futura escriptora Almudena Grandes. En 1953 se casà amb l'escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán i quan en 1991 morí aquest, s'encarregà de difondre el seu llegat. En 2007 i 2008 participà en els homenatges a Eduardo de Guzmán que van fer, respectivament, la Universitat Popular de Palència i l'Ajuntament de Villada. Carmen Bueno Uribes va morir el 12 de novembre de 2010 en una residència de la tercera edat de Madrid (Espanya), on havia estat portada l'any anterior arran de patir un vessament cerebral que la deixà en una cadira de rodes, i l'endemà fou incinerada acomiadada pels companys del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT.
***
Necrològica
de José Antonio Borrego Velasco apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 25
d'agost de 1992
- José Antonio Borrego Velasco: L'11 de maig de 1946 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Antonio Borrego Velasco. Sos pares es deien Francisco Borrego i Aurora Velasco. Obrer a la fàbrica d'ascensors Eguren-Kone, residía la Llagosta (Vallès Oriental, Catalunya) i milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Per la seva militància, l'estiu de 1981 va ser acomiadat de la feina. En 1988 va ser nomenat secretari de la Federació de Montcada-La Llagosta i en 1984 membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Va fer nombrosos mítings i conferències (Rubí, 1980; Barcelona, 1982 i 1984; Sagunto, 1983; etc.). Assistí regularment als congressos i durant els anys vuitanta col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com CNT,Eguren-Kone, Solidaridad Obrera i El Vallés Libertario. José Antonio Borrego Velasco va morir el 10 de juliol de 1992 a la Residència Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya).
Defuncions
Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul
- Nicolas
Joukowski: L'11 de maig de 1895 mor a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) el músic,
advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic ukovskij,
més conegut com Nicolas Joukowski,
o simplement com Jouk, i transcrit
de diverses maneres (Nikolai Shukowski,Zhukovski, Joukovski,Jukovski, etc.), i que cal no
confondre
amb l'enginyer i savi Nicolaj ukovskij (1847-1921). Havia nascut el 21
d'octubre de 1833 a Ufà (Orenburg, Imperi Rus). Fill d'una
família
aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic
ukovskij, jutge de
districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar
per l'Escola de
Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de
Sant Petersburg (Rússia), d'on
sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava
naturalment en diversos
idiomes (rus, francès, alemany, anglès,
italià, polonès, etc.). Amic del
revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat
entre els obrers. En
1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de
revolucionaris
polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la
revolució a Polònia i, sota la
influència de diversos pensadors (Aleksandr
Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres
agrícoles als gmines
(comunes). En 1861, perseguit
aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una
impremta
clandestina i de «crim d'Estat», es va veure
obligat a fugir a Polònia, on va
ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí
fugir-ne i el juliol de
1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on
s'encarregà de la difusió de la«Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat
esdevingué corrector del periòdic Kolokol
(La Campana), publicat per
Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on continuà amb
els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos
emigrats.
A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i
d'acompanyament i gràcies
a les seves composicions pianístiques i arranjaments
musicals. Entre 1867 i
1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador,
amb Bakunin,
de l'Aliança Internacional de la Democràcia
Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo
(La Causa del Poble). El
13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i
Armand Ross,
de la Secció Central de Ginebra de l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança
Internacional de la
Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al
Congrés de Saint-Imier
celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any
col·laborà en l'òrgan de la
Federació Romanda de l'AIT, La
Solidarité,
amb Adhémar
Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz
Robert, C. Monnier. Amb
Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i
d'Acció Revolucionària
(SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre
de 1871, on demana
l'adhesió de la seva secció a la nova
Federació del Jura de l'AIT que es creà.
En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de
setembre de 1872,
que marcà la divisió oficial entre autoritaris i
antiautoritaris, amb
l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va
var admès com a
delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin,
Noro i Aristide
Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés
General de la
Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i
participà en
l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de
Propaganda Socialista
(nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave
Lefrançais, Jules Montels,
Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La
Commune. Revue socialiste; el segon número
d'aquest mensual, prohibit per
les autoritats, portà el nom de Revue
Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara
que aquesta secció
s'allunyà de la Federació del Jura per raons
personals, fou un dels fundadors
en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre
1875 i 1876
fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb
Paul Brousse i Benjamin Chevillard,
el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la
detenció de
Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El
3 de juliol de
1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna
(Berna, Suïssa),
amb Adhémar
Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée
Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i
Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de
Ginebra, que havia
retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII
Congrés General de la
Internacional antiautoritària que se celebrà
entre el 26 i el 29 d'octubre de
1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus parlà a
Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una
conferència sobre la qüestió
d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, ambÉlisée Reclus, Aleksandr
d'Oelsnitz,Charles
Perron i Gustave Lefrançais,
fundà el mensual Le Travailleur
i en
1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina
(La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En
1881 va marxar a París (França) per evitar,
gràcies als seus serveis jurídics,
l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat
amb Sofia
Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre
II. Detingut amb
altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps,
Arpitània), el
14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest
país, refugiant-se a
Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes
a controlar
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Nicolas Joukowski
va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa),
deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia),
i dos infants, Alexandre i Étienne.
***
Le lamineur, de Georges Higuet
- Albin Cantone: L'11 de maig de 1929 mor arran d'un carcinoma el propagandista anarquista lionès Albin Cantone, més conegut com Albin. Havia nascut el 1888 a Vigliano (Piemont, Itàlia). Com a obrer metal·lúrgic va haver de retirar-se per un problema mèdic a la mà dreta i aleshores es va dedicar a la propaganda, la poesia, la crítica, l'edició i el disseny. Entre 1917 i 1918 va publicar la revista Les Glaneurs i va participar en altres publicacions periòdiques, com ara Les vagabonds (1921-1922), La Brochure Mensuelle o Semeur.És autor de Religion (1922) i de Parmi nos pionniers. Une vingtaine de portraits de militants révolutionnaires (1927).
---
