Anarcoefemèrides del 10 de maig
Esdeveniments
Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968)
- París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la«Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.
***
Cartell de la gala
- Estrena deLes anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.
Léo Ferré: Els anarquistes (1968)
Naixements
Notícia d'una detenció de Siger apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 12 de gener de 1886
- Siger: El 10 de maig de 1858 neix a Constantinoble (Imperi Otomà) el militant socialista revolucionari i després anarquista Jules Regis, més conegut com Siger. Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Vivre, fundat per G. A. Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. Fou condemnat en diverses ocasions per les autoritats per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del«Grup de socors als detinguts polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. Siger va morir en la misèria el 12 de juny de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia.
***
Foto
policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894)
- Karl Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg (Hesse, Alemanya) –algunes fonts citen Colònia (Confederació Germànica)– el sastre anarquista Karl Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf) i també conegut com Karl Stein,Charles Klein i Le Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol de 1892 va ser arrestat per les seves activitats llibertàries a la plaça de la Bourse de París, quan sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les detencions dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser detingut un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa presentà aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès«complot terrorista anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost d'aquell any, Frielingsdorf va refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre l'expulsió de Pietro Ghillardini apareguda en el
periòdic parisenc Le Rappel del 31 de
geneer de 1895
- Pietro
Ghillardini: El 10 de maig de 1865 neix a Bagnacavallo
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Pietro Ghillardini (Pierre
Ghillardini). Es guanyava la vida treballant en diverses
professions
(camperol, manobre, sabater). Instal·lat a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), en 1894
figurava en un llistat d'anarquistes estrangers. Detingut, el 29 de
gener de
1895 se li va decretar l'expulsió de Suïssa per
haver albergat a casa seva
l'anarquista Bruto Fiorentini (Brutus
Fiorentini i Étienne
Broghi),
expulsat del cantó de Ginebra, i per fer servir el seu
domicili per a reunions secretes
anarquistes, «reunions on es reivindicava la propaganda pel
fet». En 1912 va
ser fitxat per la policia de fronteres italiana. Desconeixem la data i
el lloc
de la seva defunció.
***
Notícia
sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari
parisenc La
Croix del 26 de gener de 1895
- Albert Cusset: El
10 de maig de 1874 neix a França l'obrer de sastreria i
militant anarquista,
partidari de la «propaganda pel fet», Albert Louis
Cusset. Vivia a
Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892
redactà una poesia «en
honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i
d'incendi, va ser
condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893,
després d'un
escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia,
la
policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos
anarquistes
francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de
l'assassinat del
sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va
ser
descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de
la
Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar
pel pes de l'enginy
que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla,
claus, cadenes,
tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil.
Cusset,
que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent,
veí seu, es vantava en una
taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que
l'explosió no
s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca
Ravachol! Visca l'anarquia!»
Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de
Boulogne-sur-Mer,
després d'haver oposat als agents una forta
resistència; tenia a la butxaca una
fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció
una gran multitud el
volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva
després de la detenció, es
trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un
capità de la
Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que
mantenia correspondència
amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René
Chaughi). També estava en relació amb
el químic Rateau de Brussel·les
(Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont,
Itàlia) i dels Estats Units. El
8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó
i a cinc francs de
multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant
l'audiència va demanar permís per llegir un
escrit i davant la negativa del
president, va cridar: «Visca l'anarquia i mort alsèmuls de Vidocq!» El tribunal
el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a
1.000 francs de multa
per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la
instrucció
de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat
empès
per fer aquesta acció per un tal «Senyor
Paul», qui li havia lliurat tres
francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que
després d'aquest
atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar
les cases dels
jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut
en
diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener
de 1895
va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys
de treballs
forçats, pena que purgà, sota la
matrícula 27.025, a la colònia
penitenciària
de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació
conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois),
que el cita en les
seves memòries. Sota la influència de
Léon Ortiz, que renegà de les seves idees
i acabà col·laborant amb
l'administració penitenciària i assistint a la
missa
dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens
d'antic alumne dels Germans
de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració
penitenciària el
considerava com a «anarquista extremadament
perillós malgrat la seva joventut,
a vigilar especialment», però durant els sis anys
que hi va romandre, no va
patir cap càstig ni va intentar cap fuga. Albert Cusset va
morir el 20 de
juliol de 1901 a la colònia penitenciària de
Caiena (Guaiana Francesa).
***
Victor Méric
- Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Méric, també conegut com Flax. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement,Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La«der des der»(1929),Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.
***
- Pedro Luis de
Gálvez: El 10 de maig –algunes fonts
citen l'1 de maig i el 3 de maig– de 1882 neix
a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'escriptor, poeta, dramaturg,
assagista,
llibretista de sarsueles, periodista, pintor i activista anarquista
Pedro Luis
de Gálvez López, que va fer servir diversos
pseudònims (Antifaz, Chicot, etc.). Sos
pares es deien Pedro Luis de Gálvez, exgeneral carlista molt
religiós, i Carmen
López. Estudià al Seminari Conciliar de la seva
ciutat natal, dirigit aleshores
per jesuïtes, del qual va ser expulsat després
d'escriure una sàtira en vers
contra un dels professors. Es traslladà per motius laborals
amb sa família a
Albacete (Castella, Espanya) i en 1898 a Madrid (Espanya), on
ingressà a la
Real Escuela de Bellas Artes de San Fernando. Expulsat d'aquest centre
per
rebel segons uns o per assetjar les models segons altres, va ser
reclòs per son
pare al Correccional de Santa Rita. Intentà entrar en el
món del teatre com a
meritori en la companyia de Rosario Pino Bolaños,
però sa família va impedir
que hi continués al Teatro de la Comedia. En aquestaèpoca era íntim amic de
l'escriptor i dramaturg Maximiliano Muñoz Monje (Maximino M. Monje), amb qui va escriure
obres de teatre i va fer
mítings. En 1901 il·lustrà el llibre
anticlerical de José Ferrándiz y Ruiz Memorias de una monja, sor Teresa. Aquest
mateix any marxà a peu cap a París
(França), on visqué la bohèmia i la
pobresa.
De bell nou a la Península, gràcies al passatge
de tornada pagat per
l'escriptor Enrique Gómez Carrillo, en 1905 es
relacionà a Irun (Guipúscoa,
País Basc) amb els cercles antimonàrquics i
recorregué Andalusia fent
propaganda republicanofederal i anarquista pels carrers i atacant
durament la
monarquia. Aquell mateix any va ser detingut a Pueblonuevo del Terrible
(actual
Peñarroya-Pueblonuevo, Andalusia, Espanya) per la
Guàrdia Civil; jutjat per
l'Audiència de Cadis (Andalusia, Espanya) l'octubre de 1905,
va ser condemnat per
ofenses al rei i a l'exèrcit a 14 anys de presó–l'11 de febrer de 1905 havia
participat en un míting republicà a San Fernando
(Cadis, Andalusia, Espanya),
on havia qualificat el rei «sifilític»
com «el major cretí del regne».
Reclòs
al penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya),
encapçalà un motí i va ser
encadenat a les parets de la cel·la durant tres anys. Durant
l'empresonament pogué
escriure la novel·la Existencias
atormentadas i relats (En la
cárcel,
etc.), i un d'aquests (El ciego de la
flauta) guanyà el primer premi del III Concurs
Nacional de Contes del diariEl Liberal, que li donà
popularitat i
amb el qual aconseguí l'indult. El maig de 1908 va ser posat
en llibertat i
nombrosos periòdics i revistes li demanaren
col·laboració, però el treball fixe
no li va motivar gaire i restà en la penúria
econòmica. Després d'un temps per
Portugal, on treballà pel diario O
Mundo,
marxà a cobrir la guerra del Marroc per al diari El Liberal. Bohemi de mena, era assidu de
la tertúlia del cafè
Madrid. Es casà amb la meritòria d'actriu Carmen
Sanz, amb qui tingué un fill
que nasqué mort. Recorregué Europa: Portugal;
França, a París conegué Guillaume
Apollinaire, Pablo Ruiz Picasso i José Victoriano
González-Pérez (Juan Gris);
Bèlgica; Països Baixos;
Alemanya, a
Berlín visqué de la pintura
i el dibuix; Itàlia, on conegué Filippo Tommaso
Marinetti i Gabriele
D'Annunzio; etc. En 1914, després de fer costat el
príncep Guillem de Wied
d'Albània contra la revolta turca que es
desencadenà pel seu nomenament,
retornà a la Península. Entre 1915 i 1927, apart
d'anades i tornades a altres
ciutats, visqué a Barcelona (Catalunya). Quan la Gran Guerra
es declarà germanòfil.
En 1916 fundà a Madrid el periòdic En
la
Puerta del Sol, escrit íntegrament per ell, que
per la persecució policial
només pogué editar el primer número.
En aquesta època visqué com a negre
literari, venen poesies
autògrafes, escrivint per encàrrec, vivint de
gorra i escandalitzant la
societat madrilenya amb el seu bisexualisme, les seves gateres i la
seva
vagabunderia. En 1920 fou corresponsal del diari madrileny El Pueblo i a Sevilla (Andalusia,
Espanya) es relacionà amb els
poetes del grup «Ultra». Durant la
dècada dels vint començà a
estabilitzar-se.
En 1923 conegué a Barcelona l'anarcofeminista Dolores Iturbe
Arizcuren (Lola Iturbe) i el
periodista anarquista
Mateo Santos Cantero. A la capital catalana treballà en una
fira realitzant
exhibicions de vol en globus i venent sonets autografiats a pesseta. En
aquells
anys intensificà el seu anarquisme, col·laborant
en publicacions i editorials
llibertàries (Sanxo, Lux, etc.), i escrivint sonets
polítics. El juliol de 1925
va ser detingut per haver fet xantatge i apallissar l'escriptor
llibertari i
bohemi Antonio de Hoyos i Vinent. En 1926 publicà El demonio de San Miguel, on es deixa
entreveure el seu anarquisme,
i comença l'edició de les seves Obras
completes, amb Negro y azul.
L'abril de 1926 organitzà una campanya entre
intel·lectuals i periodistes per
demanar l'indult de l'escriptor Alfonso Vidal y Planas. L'1 de
març de 1930 va
ser detingut en una manifestació estudiantil
antimonàrquica. Durant la II
República espanyola la seva vida es centra més i
la seva militància anarquista
s'accentua. El 6 de juny de 1931 presentà el destacat
anarcosindicalista Àngel
Pestaña Nuñez en un acte a l'Ateneu de Madrid i
posteriorment s'afilià al
Partit Sindicalista (PS) encapçalat per aquest. Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 prestà el seus serveis a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i entre 1936 i 1938 fou redactor de la barcelonesa Mi
Revista. També en aquesta època
col·laborà en el periòdic
valencià El Pueblo,
sobretot amb
poemes, i en El Sindicalista.
Segons
alguns entrà a formar part d'una brigada anarquista
repressiva, el «Grup
Cervantes». L'octubre de 1938
s'instal·là a València
(València, País Valencià).
Quan el triomf franquista era un fet, es negà a abandonar
Espanya, pensant que
no patiria represàlies. Denunciat
a
Madrid pel porter Ricardo Valdegrama Romo, l'11 d'abril de 1939 va ser
detingut
a València i tancat a la presó madrilenya de
Yeserías i després a la de Porlier.
Compartí presidi amb el seu amic Antonio de Hoyos y Vinent.
Acusat de infinitat
de crims (mort de Pedro Muñoz Seca, assassinat de«desenes» de monges, creació
d'una sala de tortures, etc.) i no defensat per gent a la qual havia
salvat la
vida –respongué per Ricardo Zamora
Martínez i Ricardo León y Román es
refugià a
casa seva– o havia signat avals, Pedro Luis de
Gálvez va ser jutjat en consell
de guerra el 24 de novembre de 1939, condemnat a mort el 5 de desembre
per«conspiració marxista i altres càrrecs
més» i afusellat el 30 d'abril de 1940 a
les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya)–algunes fonts citen erròniament
que va ser afusellat el 20 d'abril de 1940 a la presó
madrilenya de Porlier. Sa
companya en els seus últims 22 anys, amb qui mai no es va
casar, fou Teresa
Espíldora Codes, amb qui tingué dos nins (Pedro i
José). Trobem textos seus en
infinitat de publicacions periòdiques, com ara Los Aliados, Alrededor
del
Mundo, Azul, Cádiz-San Fernando, Los
Contemporaneos, El Diluvio,La Esfera, Grecia,La Hoja de Parra,Hojas Selectas, El
Liberal, Luz y Vida, Madrid Cómico, Mi
Revista, Motor, Nuevo Mundo, Nosotros,Pero Grullo, Renovación,El Sindicalista, Solidaridad
Obrera, Vida Socialista, La Voz, etc. És autor d'El agua brava (sd), Ayer
(sd), Desconocidos
(sd), La mano roja (sd), Martín Clavijo (sd), Los payasos (sd), La
prisión (sd), Redención
(sd), La señorita bohemia
(sd), La última posta
(sd, amb Pedro Mata), La Virgen de la
Montaña (sd, amb
Fernando Clemente), Alma bohemia. Juguete
cómico en un acto en verso (1904, amb Maximiliano
M. Monje), La cabeza. Drama en tres actos en
prosa
(1904, amb Maximiliano M. Monje), Boceto
de estudio sobre el Alma andaluza (1905), La
cochambrosa (1906 i 2018), En
la cárcel. Diario de un preso político
(1906), Existencias atormentadas. Los
aventureros del arte (1907), La
chica del tapicero (1910), Las
hembras de las Vistillas (1910), Por
los que lloran. Apuntes de guerra del
Rif (1910, amb Francisco Martínez), La
santita de Sierra Nevada (1910, signada per ell, en realitat
l'autor és
Javier Bueno Bueno), La rosa blanca
(1911), Los siete pecados capitales
(1911
i 1925), La tragèdia de DonÍñigo (1911
i 1920), La casa verde (1913), Los caballos negros. La tragedia del juego
(1922), La que no supo elegir
(1922),¡Buitres! (1923), Las figures del Congreso Eucarístico
(1923), La corte del rey Assuero
(1924, amb Tomás Casals Marginet), El
sable. Arte y modos de sablear (1925 i 2018), El
demonio de San Miguel (1926), La
reina del Barrio Chino (1926, amb Salanova iÁlvarez
Cienfuegos), Poesías seleccionadas
(1927), La cazalla (1928, amb
Roberto
del Real), Gerona (1928), Negro y azul (1929 i 1996), Juan Jacobo Rousseau (1930), Sonetos de guerra (1938), etc.
L'anarquista José Maria Puyol Albéniz, bon amic
seu, publicà diversos textos
biogràfics sobre ell en la publicació parisenca Solidaridad Obrera. En 1996 l'escriptor
Juan Manuel de Prada Blanco
el convertí en protagonista de la seva novel·la Las máscaras del héroe
i el seu nét, l'escriptor Pedro Gálvez Ruiz,
ha reivindicat la seva figura.
Pedro Luis de
Gálvez (1882-1940)
***
Foto policíaca de Bernard Gorodesky
- Bernard Gorodesky:
El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París
(França) l'anarcoindividualista
Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky.
Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky i
Aline
Grenetz. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i
objectes antics
i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar.
Entrà a formar part del
moviment anarquista i es col·locà com a
tipògraf en el periòdic L'Anarchie.
S'instal·là a Versalles
(Illa de França, França), on conegué
Henriette Joubert, coneguda pel veïnat,
pel seu aspecte sever, com La
Générale de
l'Armée du Salut (La Generala de
l'Exèrcit de Salvació), la qual
esdevingué
sa companya. En 1911 retornà a París i
treballà en diverses impremtes i a la
Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei
Militar, fou membre actiu de la
redacció del periòdic L'Anarchie,
al
carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en
processament de la«Banda Bonnot», la primavera de 1913 va
desaparèixer amb sa companya i fou objecte
de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril
de 1912) inculpat de
robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per
associació de
malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys
de presó per
encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu
domicili
del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista
d'«anarquistes
desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La
policia mai no el va
trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Grup
de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de
Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer
per la
dreta
- Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a París (França).
***
Necrològica
de Jaume Folguera Borda apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de març de 1980
- Jaume Folguera Borda:
El 10 de maig de 1896 neix a
Castellserà
(Urgell, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Jaume Folguera Borda. Sos pares es deien Ramon Folguera i Elvira Borda.
Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya), en els
anys
trenta s'oposà a la tendència trentista,
especialment a les maniobres de Josep Moix Regàs,
responsable local dels
Sindicats d'Oposició confederals. Va ser objecte de
nombroses temptatives de
corrupció per part de la patronal local, que li oferiren
feines directives que
sempre rebutjà. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i s'establí a
Lo Mont, on ocupà regularment càrrecs de
responsabilitat orgànica dins de la
Federació Local de la CNT. Entre 1978 i 1979
col·laborà en Solidaridad
Obrera. Al final dels seus dies ocupava el càrrec
de
secretari del grup local de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Sa companya fou Francesca Pablo. Jaume
Folguera Borda va morir, mesos després de sa companya
Francisca, el 31 de gener de
1980 a l'Hospital General de Lo Mont (Aquitània,
Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquest
localitat.
***
- Vicente Gil Aucejo: El 10 de maig de 1899 neix a Navaixes (Alt Palància, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Gil Aucejo, conegut com Portela. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i fou membre del Sindicat de Barbers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França), on treballà en una perruqueria de senyores a l'avinguda de l'Opéra. Participà activament, especialment amb Aurelio Fernández Sánchez, en les activitats del grup d'anarquistes espanyols que es reunien al domicili d'un tal Garin al carrer de Belleville. De la seva estada a França aconseguí un perfecte domini de la llengua francesa, fet que li va servir en ocasions posteriors. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, fou membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), al costat de José Abella Pérez, Serafín Aliaga Lledó i Félix Martí Ibáñez. Dirigí la Secció de Salconduits del Departament de les Patrulles de Control, encarregant-se de la inspecció de les autoritzacions per a circular i dels passaports, i l'abril de 1937 va ser nomenat, en substitució d'Aurelio Fernández Sánchez, secretari general de Seguretat Interior, encarregant-se especialment del control de ports i d'aeroports. El novembre de 1938, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i el 9 de febrer de 1939 figurava en un llistat de militants buscats per la Seguretat Nacional francesa. D'antuvi s'establí a Rodés (Llenguadoc, Occitània) i després de la II Guerra Mundial a Montpeller, on continuà treballant de perruquer. Després de l'escissió milità en la CNT«col·laboracionista» i en 1955 fou delegat per Montpeller en el Ple Regional de Catalunya d'aquesta tendència. Vicente Gil Aucejo va morir el 12 de desembre de 1958 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà.
***
Sebastián
Calvo Sahún
- Sebastián Calvo
Sahún: El 10 de maig de 1909 neix a A
Buerda (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista
i resistent
antifeixista Sebastián Calvo Sahún. En 1920, amb
11 anys,
emigrà a França per a
treballar. A França hi vivia son germà, Florencio
Calvo Sahún, qui li va
ensenyar l'ofici de fuster. Aviat s'involucrà en activitats
sindicats i milità
en la Confederació General del Treball (CGT), participant en
diverses vagues.
Hagués pogut demanar la ciutadania francesa, però
quan va ser cridat a files
retornà a la Península. Va fer el servei militar
a la Comandància d'Artilleria
de Ceuta i va ser destinat a Laraix (Protectorat espanyol al Marroc).
L'1 de
novembre de 1931 va ser llicenciat, retornà a
França i continuà treballant de fuster.
Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, retornà a
la Península. A
Barcelona s'integrà en les milícies confederals i
lluità als fronts d'Aragó i
de Catalunya. En 1937 era delegat polític d'una Bateria
Antiaèria del XI Cos de
l'Exèrcit de la II República espanyola als fronts
de Terol i de Belchite.
Ferit, durant la seva convalescència a A Buerda,
s'enfrontà amb el Comitè
Comunista de l'Aïnsa (Osca, Aragó, Espanya) per les
seves confiscacions
arbitràries i excessos de tota mena. A finals de 1938
comandà un polvorí i un
magatzem de subministraments instal·lat en una masia de Reus
(Baix Camp, Catalunya),
on va tenir problemes amb les unitats comunistes. En 1939, amb el
triomf
franquista, passà a França. Com que tenia
permís de treball, residència a
França i dominava l'idioma, no passà pels camps
de concentració. El març de
1939, sa companya María Pardiña
Barrabés, amb un fill de pocs mesos, intentà
passar a França, però van ser detinguts a la
frontera i tancats vuit mesos al
castell de Sant Ferran de Figueres (Alt Empordà, Catalunya).
Després de patí
diverses penalitats de tota casta, conflictes amb la policia i la
justícia
inclosos –va ser processat per contraban d'objectes d'art,
plata i bitllets de
banc, juntament amb José Giménez Miralles i
Jacinto Turró Nogué–, se
sumà ben
aviat a la resistència antinazi, especialitzant-se en
accions arriscades
(assalt a una caserna de la Gestapo sota comandament
britànic, etc.). En
aquests anys organitzà i mantingué una xarxa
clandestina entre la Península i
França a través dels Pirineus aragonesos, que
també fa ver servir freqüentment
en missions d'evacuació (aviadors aliats, persones
perseguides, etc.). En
acabar la guerra fou condecorat pels seus serveis pels aliats amb la«Medal of
Freedom» (Medalla de la Llibertat) i adoptà la
ciutadania britànica, cosa que li
facilità la tornada a la Península. De bell nou a
Catalunya, començà a lluitar
contra el franquisme, sobretot des del punt de vista sindical. El juny
de 1944
fou detingut a Barcelona i torturat durant un mes abans de ser
traslladat a la
presó Model –segons alguns, fou alliberat en un
fals trasllat de presó
organitzat pels serveis secrets britànics. En 1946 era
secretari del Sindicat
de la Construcció de Barcelona de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
poc després fou nomenat membre del Comitè
Regional de Catalunya d'aquest
sindicat. En aquesta època fou detingut en nombroses
ocasions (agafada de maig
de 1947, 1949, 1952) per la seva lluita antifranquista (vagues del
Primer de
Maig, campanyes de desprestigi del règim, fer feina sense
carnet del Sindicat
Vertical, etc.). Durant la gran agafada de maig de 1947 fou novament
detingut.
Entre maig i juny de 1949 participà en un projecte
d'atemptat contra el
dictador Francisco Franco muntat per la Comissió de Defensa«1001», que el
portà novament a la presó. A partir de 1952
treballà com a empleat en el cinemaCalifornia de Súria (Bages, Catalunya) i
fou membre del Sindicat
d'Espectacles de la CNT. El gener de 1952 fou nomenat tresorer del
Comitè
Regional de Catalunya de la CNT. A la tardor de 1952 va ser de bell nou
detingut a Barcelona en una batuda contra la Comissió
Nacional i portat, amb
altres companys (Celedonio Pérez Bernardo, José
Pardo Andrade Fariñas, Eduardo
José Esteve Germen, Cipriano
Damián González, José Torremocha
Arias,
Juan Sana Magriña, Pedro Torremocha Ávila),
davant un consell de guerra que se
celebrà el 5 de febrer de 1954 a Madrid i que el
condemnà a cinc anys de presó.
A partir de 1960, quan la presència confederal era
gairebé testimonial, fou un
dels pocs que continuà lluitant; però en 1966 es
mostrà contrari a intensificar
la formació de grups confederals. Com a
col·laborador del sindicalisme oficial
franquista, la Central Sindical Sindicalista (Sindicat Vertical), i
implicat en
el cincpuntisme, fou membre de la
comissió provincial de Barcelona
encarregada de coordinar la presència confederal en les
eleccions sindicals.
Arribà a ser president provincial del Sindicat d'Espectacles
Públics de la
Central Sindical Sindicalista. En 1973 acceptà l'alcaldia
del barri barceloní
de Sant Martí i s'allunyà progressivament del
moviment llibertari. Durant els
seus últims anys desenvolupà una intensa tasca
associativa al barri de la
Guineueta de Barcelona i fou un dels fundadors de la revista
llibertària Polémica.
Sebastián Calvo Sahún va morir sobtadament el 3
d'abril de 1983 a A Buerda (Osca,
Aragó, Espanya) en una de les freqüents visites que
feia al seu poble natal i allà
va ser enterrat.
Sebastián Calvo Sahún
(1909-1983)
***
Necrològica
de Pedro Segura Valera apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 8 de gener de 1956
- Pedro Segura Varela: El 10 de maig de 1909 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Segura Varela. Sos pares es deien Martín Segura i María Huertas Varela. Militant de la Secció de la Construcció del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu de Llobregat, quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Centúria Peñalver» i lluità al front d'Aragó (Letux, Belchite, etc.). Contrari a la militarització de les milícies, l'abril de 1937 abandonà el front, però en 1938 hi retornà, combatent a la zona centre de la Península fins el final de la guerra. Apressat per les tropes franquistes, va ser tancat governativament a diverses presons (Sant Feliu de Llobregat, Barcelona i Saragossa). En 1944 va posat en llibertat provisional i va estar vigilat fins al seu final. Sa companya fou Pilar Monje, amb qui tingué un infant (Santiago). Pedro Segura Varela va morir com a conseqüència d'una operació d'apendicitis el 15 d'octubre de 1955 al seu domicili de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Juan
Martínez Vita, Moreno
(Marsella, 1944)
- Juan Martínez Vita:
El 10 de
maig de 1914 neix a Suflí (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Juan Martínez Vita, que fou conegut per
diversos pseudònims
(Juanito el Rebelde, Juan Horta,Moreno, etc.). Quan era
un infant emigrà amb sa família a Catalunya i
s'establí a les Cases Barates del
barri barceloní d'Horta. A partir de 1930
començà a militar en els rams de la
construcció
i del mercantil de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), i més tard en les
Joventuts Llibertàries. Participà
activament en la vaga de la construcció i en el moviment
revolucionari de
desembre de 1933, i formà part dels grups de defensa
confederal. El juliol de
1936, arran de l'aixecament feixista, intervingué en el
setge de la caserna de
Sant Andreu de Barcelona i formà part de les patrulles de
control. Després
s'enrolà en la companyia de metralladores de la Columna
Durruti, amb els
voluntaris italians, búlgars i francesos de la
secció dels germans Roselli. Va
combatre a Fuentes de Ebro, a les muntanyes d'Alfajarín, a
l'operació «Vedado
de Zuera» de l'estiu de 1937 i a la presa de Belchite.
Després lluità a la
campanya de l'Ebre integrat en el municionament de bateries del Cos de
Tren
fins al final de la guerra. El 9 de febrer de 1939, arran del triomf
franquista,
passà la frontera pel Pertús. Després
de romandre tancat cinc mesos al camp de
concentració de Sant Cebrià, s'integrà
en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) que el novembre de 1939 va ser enviada a les Ardenes
per
realitzar tasques a la Línia Maginot. Amb la
victòria alemanya, passà dos mesos
fugint amb altres companys de la detenció fins arribar a
Marsella. Després
d'intentar sense èxit embarcar-se cap a Mèxic,
restà a França fins a la derrota
nazi. Amb l'alliberament es posà a treballar com a estibador
al port de
Marsella i milità en la CNT de la capital occitana. Entre
1945 i 1997 ocupà el
càrrec de secretari d'Administració i Propaganda
del Comitè Regional de
Provença i de la Federació Local de Marsella. En
1981 publicà a Marsella les
seves memòries sota el títol Andanzas
de un refugiado español. Fou
assidu col·laborador del Centre Internacional de Recerques
sobre l'Anarquisme
(CIRA) de Marsella. Sa companya fou la destacada militant
anarcosindicalista i
anarcofeminista Pepita Carpena Amat. Juan Martínez Vita va
morir el 3 de
novembre de 2001 a Marsella (Provença,
Occitània). En 2002 es publicà
pòstumament el llibre Les errances d'un
réfugié espagnol (1914-2001),
traducció al francès de les seves
memòries, reeditades en 2005 sota el títol Juan
Martinez-Vita dit... Moreno.
Juan Martínez Vita (1914-2001)
---
