Anarcoefemèrides
del 8 de maig
Esdeveniments
Notícia sobre la baralla entre anarquistes publicada en el diari parisenc Le Radical del 9 de maig de 1910
- Baralla entre
anarquistes: El 8 de maig de 1910, a les sis del
matí, al local dels periòdics L'Anarchie
i Le Libertaire, al
número 22 del carrer Chevalier de la Barre del
barri de Montmartre de París (França), seu de les«Causeries Populaires»
(Xerrades Populars), es produeix un violent altercat entre dos sectors
enfrontats del moviment anarquista parisenc. Les «Causeries
Populaires» eren
una mena d'universitat popular, però sense estructura fixa
ni regles precises,
establertes sobre la voluntarietat i la gratuïtat, i on les
temàtiques que es
tractaven eren essencialment anarquistes. Van ser creades en 1902 per
Albert
Joseph (Albert Libertad) i per
Georges-Mathies Paraf-Javal. Amb el temps sorgiren rivalitats entre
Libertad,
que buscava més el caràcter
propagandístic dels debats, i Paraf-Javal, que
reivindicava un aspecte més formador, educatiu i«anarquista científic» de les
xerrades. Les tensions entre «propagandistes» i«científics» degeneraren en
guerra oberta i en 1905 Paraf-Javal creà el Groupe
d'Études Scientifiques (GES,
Grup d'Estudis Científics), que succeïa al Groupe
de la Pensée Libre (GPL, Grup
del Lliure Pensament) i s'oposava a Libertad, que morí en
1908, i els seus
seguidors. El 8 de maig de 1910, Paraf-Javal, acompanyat dels seus dos
fills i d'una
desena de companys, entre ells Joseph Alix, Georges Augé,
Ange Colin, Dubois,
Maurice Duflou i els germans Philipe i Louis Sagnol, es dirigiren al
local dels
periòdics L'Anarchie i Le Libertaire per intentar recuperar el
material d'impremta i diversos mobles que l'impressor Maurice Duflou,
tipògraf
de L'Anarchie que havia estat
expulsat de males maneres del local cinc dies abans, reclamava com a
seus.
Durant la baralla que es desencadenà, Louis Sagnol
resultà mortalment ferit per
tres trets de revòlver. Philippe Sagnol i Paraf-Javal
també resultaren ferits.
Portat amb ambulància a l'Hospital Lariboisière
de París, Louis Sagnol va morir
durant la nit del 9 al 10 de maig a conseqüència de
les ferides d'armes de foc.
L'anarquista Louis Sagnol, ebenista de professió, vivia al
número 4 de l'avinguda
Philippe-Auguste de París, i, ben igual que son
germà Philippe Sagnol, també
ebenista, era membre del Groupe d'Études Scientifiques (GES,
Grup d'Estudis Científics).
Cinc membres del grup de les «Causeries Populaires»
(Albert Buniero, Émile Butilleul,
André Laheurte, Herménégilde Lorenzi,
André Georges Roulot) van ser jutjats per
aquest enfrontament entre el 9 i el 12 d'octubre de 1910 per
l'Audiència del
Sena; Laheurte i Lorenzi van ser condemnats a cinc anys de
presó, Buniero (Banin) a
tres mesos de presó i 100
francs de multa, i Butilleul i Roulot (Lorulot)
van ser absolts. La rivalitat entre els dos grups, entre«propagandistes» i«científics», durà fins la
desaparició de les «Causeries
Populaires».
Carros de combat UNL-35 dels
guàrdies d'assalt patrullant els carrers barcelonins
-Últim dia dels Fets de Maig: El dissabte 8 maig
a Barcelona (Catalunya)
la normalitat va ser absoluta, però els ànims
encara no estaven apaivagats, ja
que la situació era de vencedors i vençuts. Els
guàrdies portats des de
València es passejaven en grups per la ciutat amb talant
provocatiu, com
pacificadors victoriosos. Els cenetistes es negaven a lliurar les armes
i a ser
escorcollats, fet que va donar lloc a algun episodi amb morts, ja que
els
guàrdies destruïen els carnets cenetistes. Van
sortir tots els diaris amb total
normalitat i l'òrgan del PSUC, Treball,
ja assenyalava com a màxim
responsable dels fets al POUM; fins i tot La Batalla,
del POUM, que
s'imprimia a altres impremtes després de la
confiscació de les seves, i Solidaridad
Obrera, de la CNT, recomanaven abandonar la lluita i
reprendre la feina.
Els combats havien acabat i havien deixat uns cinc-cents morts i
més d'un
milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va
quedar lliure per a la
repressió stalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir
l'hegemonia
enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.
***
Una
pintada en un carrer parisenc durant el Maig del 68
- París (08-05-68): El 8 de maig de 1968 a París (França), els combats entre estudiants i forces de l'ordre acaben a les 3 de la matinada. L'Humanité surt el matí acusant el govern. Els diputats comunistes reclamen la gràcia per als condemnats i es produeix la primera declaració oficial de la direcció del Partit comunista, on es confirma la nova línia: denuncia del govern, de la repressió i del «sistema d'ensenyament inadaptat». De bon dematí, els estudiants dels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) comencen a actuar. A molts instituts, sobre tot de París, però també a la resta de l'Estat, els alumnes es manifesten, fins i tot amb els seus professors. Uns dos mil alumnes de l'institut Paul Valèry del Districte XII de París, desfilen pel barri alertant els altres instituts i escoles; el mateix passa amb els instituts Buffon, Charlemagne, Turgot o Rodin. A les 18 hores es produeix un míting a la Facultat de Ciències de l'Halle aux Vins. La majoria dels congregats no sembla voler acceptar fàcilment el brusquer canvi de parer de les direccions de les organitzacions polítiques que fins al dia abans havien vituperat el moviment. Els manifestants, després d'alguns discursos dels sindicalistes, cridaven: «Oportunistes!» El «Moviment del 22 de Març» decideix escampar la lluita contra la repressió policíaca no només al Barri Llatí sinó a tot París. Cap a les 20 hores, després de l'acte, al qual participen Alfred Kastler i Jacques Monod, premis Nobel de medicina, una manifestació comença la marxa cap al Barri Llatí enmig d'una suau pluja; son unes 20.000 persones. Una hora més tard, davant dels jardins de Luxemburg, a la plaça Edmond Rostand, els«organitzadors» donen l'ordre de dissolució, provocant entre els manifestants decepció i descontent. Es formen grups de discussió: els manifestants no admeten que el seu moviment sigui «utilitzat, reciclat o castrat» per forces polítiques que li són alienes, i «que pretenen únicament reforçar la seva oposició al gaullisme en benefici de la socialdemocràcia». Mentrestant es produeix un debat a l'Assemblea Nacional, on la comunista Fédération de Gauche Démocratique et Socialiste (FGDS, Federació d'Esquerra Democràtica i Socialista) fa una proposta de llei que demana l'amnistia dels estudiants empresonats; però el govern rebutjarà tota discussió. Aquesta nit, el general De Gaulle rep un telegrama: «Demanen encaridament faci gest personal susceptible apaivagar rebel·lió estudiantil: amnistia d'estudiants condemnats, reobertura de facultats. Respectuosament: François Mauriac, François Jacob, André Lwoff, Jacques Monod i Albert Kastler.»; tots premis Nobel.
Naixements
Foto policíaca de Jean Raoux (ca. 1894)
- Jean Raoux: El 8
de maig de 1862 neix
a Saint-Spère (Alvèrnia, Occitània) el
sabater anarquista Jean Raoux.
Instal·lat a París, visqué al
número 15 del carrer Geffroy-L'Angevin de la
capital francesa. El 22 de juny de 1882 va ser detingut, amb altres
quatre
companys (Auguste Clais, Auguste-François
Aumaréchal, Perrier i Julien
Gauthier), quan feia costat una vaga de fusters; jutjat el 7 de
setembre
d'aquell any pel IX Tribunal Correccional, va ser condemnat a tres
mesos de
presó per «rebel·lió, cops i
injúries» a membres de la Guàrdia de la
Pau. El 9
de març de 1883 va ser detingut, juntament amb altres 14
companys, durant una
manifestació de periodistes, estudiants i obrers; jutjat
l'11 de març d'aquell
any, va ser condemnat a tres mesos de presó per cridar des
d'un cotxe durant la
manifestació frases com: «A baix la
República!», «Visca la
Comuna!» i «A mi el
poble!». El 25 de juliol de 188e va ser jutjat pel VIII
Tribunal Correccional
per la seva participació en una reunió de suport
contra el processament de
Louise Michel i en la qual manifestà paraules ultratjants
contra els
magistrats. Fou un dels promotors d'una crida dirigida als obres sense
feina
per a celebrar un míting a la plaça de la Borsa
de París el 7 de desembre de
1883 la qual es publicà en Le Cri
du
Peuple; processat per aquesta crida juntament amb 10
companys, encara que
el no va signar-la perquè es trobava sota l'autoritat
militar, va ser jutjat el
21 de desembre de 1883 per «provocació
d'atropament no armat a la via pública»,
a més d'altres delictes (fabricació d'anyins
mortífers i d'explosius, port
d'armes prohibides, rebel·lió, ultratges als
agents, etc.), essent l'únic dels
processats que va ser absolt. Segon la policia, després va
desertar es refugià
a Amèrica. En 1894 el seu nom figura en un llistat
d'anarquistes a controlar
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Francisco Salgado González
- Francisco Salgado González: El 8 de maig de 1887 neix a Pontedeume (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Francisco Salgado González. En 1913, afiliat al Sindicat de Barrinadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer un míting al Ferrol, amb Antonio Orosa, Román Delgado Monteagudo, José Tobías López Bouza i altres, contra la repressió a l'Argentina. A partir de 1914 començà a realitzar tasques sindicals a Pontedeume, participant en la fundació del Sindicat de Mariners Pescadors, del qual fou el seu primer president. En 1919 assistí al Congrés de la Comèdia cenetista en representació de la Unió de Pescadors de Pontedeume i del sindicat «El Despertar de la Humanidad» de Mera. En 1920 participà en la creació de la CNT de Puentedeume, de la qual fou nomenat secretari del seu comitè. Més tard marxà a Ferrol, on fou un dels fundadors del Sindicat Únic del Ram del Transport, i va fer feina com a treballador portuari, sobretot com a estibador. L'agost de 1931 fou nomenat vocal del primer Comitè de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol. El febrer de 1932 va ser detingut per participar en una vaga contra les deportacions d'obrers i aquest mateix any fou delegat dels carregadors de Ferrol en el Ple Regional confederal de Galícia a Ferrol. En 1933 acudí al Ple cenetista de Santiago en representació del Sindicat del Transport del Ferrol i de la Unió Marítima de Fene. En 1934 presidí el Sindicat del Transport. Arran dels fets d'octubre de 1934 fou detingut, jutjat per possessió d'explosius i empresonat fins a octubre de 1935. El desembre de 1935 representà diversos sindicats del Ferrol i de Pontedeume al Ple Regional de Galícia de la CNT a Orense. En 1936 fou delegat d'Ares i de Ferrol al Congrés de la Federació Nacional d'Indústria de la Pesca. Aquest mateix any representà els obrers dels transport i de l'alimentació de Ferrol i els pescadors d'Ares al Congrés de Saragossa de la CNT. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 pogué amagar-se durant tres anys a Ferrol i salvar-se de la repressió. Francisco Salgado González va morir de malaltia en 1939 a Ferrol (La Corunya, Galícia), poc després d'acabar la guerra i després de rebutjar un oferiment per participar en un intent de fuga des del port de Ferrol.
***
Moment
de la detenció de Miguel Arcángel Roscigna (27 de
març de 1931)
- Miguel Arcángel
Roscigna: El 8 de
maig de 1891 neix a Buenos Aires (Argentina) l'activista i expropiador
anarquista
Miguel Arcángel Roscigno, més conegut com Miguel
Arcángel Roscigna. Sos pares, Vicenzo Roscigno i
Filomena Delmastro, eren
immigrants italians que havien arribat a l'Argentina en 1887. Es va fer
obrer
ferrer de la construcció i milità en el gremi
dels metal·lúrgics. Estava casat
amb Victoria Romano, també filla d'italians. A partir de
1909, arran de la mort
del coronel Ramón Lorenzo Falcón, cap de la
Policia de Buenos Aires, a mans de
l'anarquista Simón Radowitzky, començà
a interessar-se per les idees anarquistes.
En 1923 fou nomenat secretari del Comitè Pro Presos Socials
i Deportats de
Buenos Aires, organització que en 1928
començà a editar el periòdic El Preso Social. En 1924
decidí preparar
la fuga de Radowitzky i per a aquesta empresa entrà a fer
feina de carceller a
la colònia penitenciaria d'Ushuaia on es trobava empresonat.
El pla fracassà
perquè en un congrés de la Unió
Sindical Argentina (USA) celebrat a Buenos
Aires els socialistes i sindicalistes d'aquesta
organització, per desprestigiar
el moviment anarquista, palesaren la seva tapadora. Acomiadat de la
feina i
expulsat del penal, abans d'abandonar Ushuaia incendià la
casa del director del
presidi. Més tard organitzà la primera fuga del
forner Ramón Silveyra,
condemnat a 20 anys de presó. En aquest mateix 1924 quatre
anarquistes (els
germans Alejandro i Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio
Jover), que
havien vingut d'Espanya per a recaptar fons per a finançar
la caiguda de la
dictadura de Primo de Rivera, van fer una gira d'assalts, robatoris i
atemptats
arreu de Sud-amèrica (Mèxic, Cuba,
Perú, Xile i Argentina). A Buenos Aires
havien realitzat dos atracaments, a l'estació de Las Heras i
a l'estació de
metro de Primera Junta al barri de Caballito de Buenos Aires, els quals
van ser
un desastre i acabaren amb un policia mort. Roscigna decidí
integrar-se en aquest
grup expropiador i el 19 de gener de 1926 set individus (els germans
Ascaso, Durruti,
Jover, Andrés Vázquez Paredes, Emilio Uriondo i
Roscigna) assaltaren la
sucursal San Martín del Banc de la Província de
Buenos Aires, amb un botí de
64.085 pesos i amb un empleat mort i altre de ferit. Amb els diners
dels
atracaments, finançà part de la campanya
d'agitació contra els interessos
nord-americans a Sud-amèrica en ple «Afer Sacco i
Vanzetti». El 24 de juliol de
1927, després de rebre informes de la policia uruguaiana
sobre la seva
implicació en l'atemptat amb bomba a la legació
nord-americana a l'Uruguai i
sobre la preparació d'un artefacte explosiu
col·locat dins d'un llibre per ser
enviat al director del penal d'Ushuaia, va ser detingut a casa seva a
Buenos
Aires. Després de diversos dies d'interrogatori, va ser
alliberat per manca de
proves. Amb Andrés Vázquez Paredes i els germans
Vicente i Antonio Moretti,
formà un nou grup expropiador i l'1 d'octubre de 1927 aquest
assaltà el pagador
dels sous de l'Hospital Rawson de Buenos Aires; el botí fou
de 141.000 pesos,
però l'escorta Francisco Gatto resultà mort quan
intentà disparar per evitar el
robatori. La banda de Roscigna decidí fugir del
país i amb el suport de Bustos
Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i
els germans Moretti
creuaren el delta amb el bot E pur se
muove i arribaren a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo.
Vázquez Paredes
prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una
recerca dels
activistes sense parangó. El botí del Rawson va
ser destinat a la solidaritat
anarquista i al finançament de falsificacions de diners
argentins per l'alemany
Erwin Polke. L'11 de febrer de 1928, Emilio Uriondo, empresonat per
posar una
bomba a la legació nord-americana de Montevideo, va ser
alliberat i se sumà al
grup de Roscigna. En aquesta època Durruti li
proposà que actués amb el seu
grup a Espanya, però Roscigna s'estimà
més seguir lluitant al Río de la Plata. En
el grup de Roscigna, a més d'Uriondo i dels germans Moretti,
s'integraren tres
anarquistes catalans del grup de Durruti: Jaume Tadeo Peña,
Pere Boadas Rivas i
Agustí García Capdevila. Impacients, en 1928 els
germans Moretti i els catalans
assaltaren pel seu compte l'Oficina de Canvi Messina de Montevideo,
portant-se
un botí de 4.000 pesos uruguaians i deixant tres morts i
tres ferits. Arran
d'una confidència, la policia cercla la casa on s'havia
refugiat el grup; els
tres catalans i Vicente Moretti es van lliurar als agents,
però Antonio Moretti
cremà els diners i després se
suïcidà amb un tret al cap. Vicente Moretti i els
catalans van ser tancats a la presó de Punta Carretas de
Montevideo, Uriondo
fugí al Brasil i Roscigna retornà a l'Argentina.
El febrer de 1929 Roscigna
assaltà els establiments Kloeckner i l'octubre de 1930, amb
Severino Di
Giovanni, atracà el pagador d'Obres Sanitàries al
barri de Palermo de Buenos
Aires. El setanta per cent del botí de 286.000 pesos es va
destinar al suport
dels companys anarquistes presos i per a finançar
l'alliberament dels companys tancats
al penal de Punta Carretas. El 18 de març de 1931 els tres
anarquistes
expropiadors catalans i Vicente Salvador Moretti, juntament a cinc
presos
comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadiren de la
presó de Punta
Carretas després d'haver excavat des dels banys un
túnel de 50 metres de
llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos
més, l'anarquista Aurelio Rom,
cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir elsúltims, van ser
interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat,
passava per sota
calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta
i carbó («El Buen
Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti,
qui serà el
veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per
José Manuel Paz, qui s'encarregarà
de la instal·lació elèctrica i de la
ventilació, i per Roscigna, Andrés
Vázquez
Paredes i Fernando Malvicini, anarquista del grup de Severino Di
Giovanni. Pocs
dies després, el 27 de març de 1931, arran d'una
delació, Roscigna, Moretti,
Vázquez Paredes, Paz i Malvicini van ser detinguts. Jutjats,
van ser condemnats
a sis anys de presó. El 31 de desembre de 1936, complida la
pena, les
autoritats uruguaianes aplicaren als penats l'«Edicte
d'Indesitjables» i van ser
expulsats cap a Buenos Aires i lliurats al Departament d'Ordre Social
argentí.
Paz va ser traslladat a Córdoba on finalment va ser
alliberat per un grup
anarquista que atacà la comissaria. L'última
notícia coneguda sobre Roscigna
fou el 25 de maig de 1937. A Roscigna, com a Vázquez Paredes
i a Malvicini, se
li va aplicar l'anomenada «Llei Bazán»–l'inspector general Fernández Bazán
establí com a norma per als seus subordinats la llei de«Primer, disparar;
després, preguntar»– i
van ser
assassinats i llançats al Río de la Plata. Mai no
es van trobar els seus
cadàvers.
Miguel Arcángel Roscigna (1891-1937)
***
François
Bonnaud a començament dels anys vint
- François
Bonnaud: El 8 de maig de 1896 neix a Angers
(País del Loira, França) el
socialista, comunista i, després, anarquista i
anarcosindicalista François
Joseph Victor Bonnaud –a vegades el llinatge citat d'altres
maneres (Bonneau, Bonnot,
etc.). Son pare, ferrador, abandonà ell i sa mare i entre
1907 i 1916 es va veure obligat a treballar com a obrer
agrícola a la granja
d'uns oncles. El setembre de 1916, en plena Gran Guerra, va ser
incorporat al IV
Regiment de Zuaus establert al fort de Rosny-sous-Bois (Illa de
França, França),
on entrà en contacte amb el moviment pacifista i
revolucionari de la mà del
periòdic La Vague, i en
1919 va ser
desmobilitzat; aquesta experiència
bèl·lica el vacunà definitivament de
tot
patriotisme. El febrer de 1919 entrà a treballar en la«Companyia París-Orleans»
de ferrocarrils i participà activament en la gran vaga de
maig de 1920, fet pel
qual va ser acomiadat. En aquesta època, amb Maurice Faivre,
s'adherí al Comitè
per la III Internacional i a la socialista Secció Francesa
de la Internacional
Obrera (SFIO), per lluitar a favor de la Revolució russa.
Ben aviat va ser
nomenat secretari de la secció socialista de
Saint-Lô (Normandia, França) i
continuà militant, encara que acomiadat, en el Sindicat dels
Ferroviaris. Entre
juny de 1920 i març de 1921 treballà com a obrer
a la fusteria «Le Meuble
Massif» i a la fàbrica de productes
químics Gaubourg. Entre setembre de 1920 i
juliol de 1921 fou secretari del Comitè Sindicalista
Revolucionari (CSR) del
departament de Maine i Loira. El 29 d'octubre de 1920 es
casà. Després del
Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de
desembre de 1920, durant un
temps estigué afiliat a la Secció Francesa de la
Internacional Comunista (SFIC),
però ràpidament l'abandonà, rebutjat
tant pels caps del Partit com pel govern bolxevic.
Entre 1921 i 1923 fou secretari de redacció del
periòdic L'Anjou Communiste,
on defensà el sindicalisme revolucionari. El
novembre de 1921 va ser acomiadat de l'empresa Gaubourg i
retornà a «Le Meuble
Massif», esdevenint el gener de 1922 secretari del Sindicat
del Moble. En plena
escissió confederal, fou un dels fundadors de la
Unió Departamental de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU),
de la qual va ser nomenat
secretari. Dins de la CGTU ràpidament s'inclinà
per la tendència anarcosindicalista
de Pierre Besnard, sector que va fer costat en el I Congrés
Confederal de la
CGTU que es va celebrar entre el 25 de juny i el 2 de juliol de 1922 a
Sant-Etiève
(Arpitània), on representà els sindicats del
Moble, de l'Alimentació i dels
Metalls d'Angers. Durant el segon semestre de 1922, fou
secretari-tresorer de
la Unió Departamental Unitària (UDU) del
departament de Maine i Loira i del llibertari
Grup d'Estudis Socials (GES) d'Angers. A començament de 1923
fou el tresorer
del grup anarquista d'Angers, el qual s'adherí l'any
següent a la Unió
Anarquista (UA). Sembla que en el congrés de l'UDU del 8
d'abril de 1923 els
comunistes obtingueren la majoria, però ell en
restà secretari fins l'expiració
del seu mandat, el gener de 1924, i secretari del Sindicat del Moble
fins al
1932. Entre 1926 i 1927 fou el principal organitzador del
comitè local de
suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti.
Esdevingué la bèstia
negra dels comunistes locals, però, així i tot,
va ser proposat per formar part
de la delegació d'aquesta ciutat al IV Congrés de
la Internacional Sindical
Roja (ISR). Els comunistes portaven determinats opositors a l'URSS amb
la
finalitat de «convertir-los», però ell,
sabent el que l'esperava, preparà el
seu viatge amb el suport de Nicolaj Lazarévitch i d'Ida
Mett. El 10 de març de
1928 deixà França amb tren amb els delegats de la
CGTU i arribà a Moscou tres
dies després. Hi restà un mes, assistint a
nombroses sessions del congrés, però
va aprofitar sobretot per posar-se en contacte amb Pierre Pascal i sa
companya
Eugénie Roussakova, Francesco Ghezzi, Andreu Nin, Adrienne
Montégudet i
l'oposició llibertària clandestina, entre les
quals es trobava la vídua de
Piotr Kropotkin i la companya de Maksim Gorki. Ghezzi el va portar als
barris
obres i li va ensenyar una realitat soviètica molt distinta
a la del seu hotel
de luxe i de les visites cerimonials reservades als delegats
estrangers. Passà
clandestinament a França el manuscrit del fullet La dictature bolchevique vue par les anarchistes.
Dix ans de pouvoir
bolchevique, que va ser publicat per Ida Mett i Nicolaj
Lazarévitch al seu
retorn. De bell nou a Angers, cap el 15 d'abril de 1928,
redactà un llarg text
(«Une voix discordante dans le choeur des apologistes de la
dictature. Ce que
j'ai vu à Moscou») que va ser publicat per
lliuraments el maig de 1928 en Le Libertaire.
Aquest escrit redoblà
l'odi que sobre ell tenien els comunistes i descarregà la
repressió sobre
Ghezzi, que sabien que s'havia vist amb ell a l'URSS. El maig de 1929
Ghezzi va
ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. La
situació dins de la
CGTU d'Angers esdevingué insostenible i el desembre de 1929
el
Sindicat de la
Fusta, que havia fet costat Bonnaud contra la difamació,
esdevingué autònom,
situació que es mantingué fins a la
reunificació
sindical de 1936, restant
Bonnaud secretari fins al 1932. A partir de 1929 es va consagrar
sobretot al
pacifisme dins de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau
(LICP) i en
1930 formà part de la Unió dels Propagandistes
Antireligiosos (UPA). Amic
d'Aristide Lapeyre, de Marcelle Capy, de Jeanne Humbert i d'altres,
organitzà
diverses conferències promogudes pel grup anarquista
d'Angers-Trélazé i,
especialment, les de Sébastien Faure. En 1932 va ser inscrit
en
el «Carnet B»
dels antimilitaristes. També en 1932 va ser nomenat carter
auxiliar de Postes,
Télégraphes et Téléphones
(PTT; Correos,
Telègrafs i Telèfons) a Veigné
(Centre,
France) i entre 1935 i 1944 s'encarregà de la
distribució
de la correspondència
a la petita localitat de Lublé (Centre, França).
En
aquesta època establa
afiliat a la Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària
(CGTSR) i col·laborava en Le
Combat
Syndicaliste i Le Flambeau.
En
1944 s'instal·là a Saint-Sylvain-d'Anjou.
Secretari del Sindicat de PTT, l'abril
de 1948 fou delegat al I Congrés de la CGT-Força
Obrera. Jubilat, s'adherí a la
Federació Anarquista (FA) i creà un
comitè local dels obrers laics, esdevenint
durant més de 10 anys delegat cantonal i departamental
d'Educació. François
Bonnaud, que es declarava «anarquista, sindicalista,
antimilitarista,
pacifista, anticlerical, higienista i
neomaltusià», va morir el 29 d'octubre de
1981 a Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira,
França). El seu arxiu personal va
ser dipositat per sa filla Jacqueline Tharreau a finals de 2001 al
Centre
d'Història del Treball de Nantes (País del Loira,
França). Pòstumament, en
2008, es va publicar el seu llibre autobiogràfic Carnets de luttes d'un anarcho-syndicaliste
(1896-1945). Du
Maine-et-Loire à Moscou, redactat entre 1938 i
1945 perquè fos llegit per
sa filla Jacqueline.
***
Ugo Fedeli en una fotografia
policíaca (1934)
- Ugo Fedeli:El 8 de maig de 1898 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escriptor i propagandista anarquista Ugo Fedeli, també comHugo Treni o G. Renti. Va començar a treballar molt jove i va completar la seva formació professional seguint cursos nocturns en una escola tècnica. Va començar a militar en els grups de joves llibertaris de Milà («Franchi tiratori» i «Ribelli milansesi») que portaven campanyes antimilitaristes en contra de la guerra de Líbia i va fer amistat amb alguns militants que després seran destacats, com ara Francesco Ghezzi i Carlo Molaschi. Immers en el cercles anarcoindividualistes, majoritaris al Milà de l'època, representats per Molaschi, Leda Rafanelli i Giuseppe Monanni, va participar activament en les lluites socials i en 1913, durant la vaga organitzada per l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) va ser detingut per primera vegada i fitxat per la policia com a «anarquista perillós». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, amb Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Rafanelli i Molaschi, va editar el periòdic Il Ribelle (1914-1915), el gerent del qual va ser Giovanni Fontanelli i que feia costat els anarquistes no intervencionistes; en aquest periòdic va publicar el seu primer article:«Abasso la guerra». En aquestaèpoca va ser requerit nombroses vegades per les seves accions antimilitaristes. En 1917, després d'haver fet feina alguns mesos com a obrer militaritzat, va ser cridat a files, i en nom dels «principis tolstoians», va desertar. Detingut a Suïssa, serà jutjat en 1919, juntament amb Luigi Bertoni, en el procés de la«Bomba de Zuric», i expulsat de Suïssa quan va ser declarat innocent després de passar uns mesos empresonat. El novembre de 1919 va tornar a Itàlia i va ser amnistiat en 1920. Es va casar amb Clélia Premoli, la seva companya de tota sa vida, el juliol de 1920. Després serà un dels fundadores i corresponsals d'Umanità Nova i també membre de la redacció de la revista Nichilismo (1920-1921),òrgan dels militants individualistes, el gerent de la qual serà Giuseppe Invernizzi. En 1921 a Milà funda el periòdic L'Individualista del qual només se'n publicaren quatre números perquè els redactors (Pietro Bruzzi, Francesco Ghezzi i Ugo Fedeli mateix) i el gerent (Eugenio Macchi) van ser incriminats en el complot de l'atemptat del teatre Diana (23 de març de 1921). Després d'haver de recórrer tot Europa fugint dels feixistes, va arribar a Berlín amb Pietro Bruzzi. Després, amb Francesco Ghezzi, i sota el nomb de Alfred Fidler, va marxar a Rússia. Amb Ghezzi i Bruzzi va representar a la USI en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). A l'Hotel Lux va trobar Alexandre Berkman, Emma Goldman i alguns militants llibertaris russos encara no empresonats. Va estudiar la Revolució russa i va col·laborar en Anarchiski Vesnik, però finalment va haver de fugir en 1923 de la Unió Soviètica perseguit. Va romandre a Berlín, treballant de carboner i d'ajudant d'impremta, i va participar com a delegat dels anarquistes russos en el congrés de fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i pel qual serà detingut. En 1924 va marxar a París, on va freqüentar el cercle d'exiliats anarquistes russos, entre ells Makhno i Volin, i va participar en els debats sobre la«Plataforma d'organització de la Unió General dels Anarquistes» (Plataforma Arshinov). Amb Sébastien Faure, Séverin Férandel i Buenaventura Durruti va ser un dels fundadors de la Librairie Internationale, de les Editions Anarchistes i de La Revue Internationale Anarchiste, de la qual va ser el responsable de la secció italiana d'aquesta revista trilingüe. Va participar activament en la campanya a favor dels militants anarquistes empresonats a la Unió Soviètica, com ara Ghezzi, i en altres campanyes (Castagna, Bonomini, Sacco i Vanzetti, etc.). Arran de l'atemptat comès el juny de 1924 pels feixistes contra Giacommo Matteoti, es va constituir a París el «Comitato d'Azione Antifascista», que arreplegava socialistes, republicans i anarquistes, i amb E. Abate, Alberto Meschi i A. Borghi va representar els darrers. També va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va fundar les revistes Iconoclasta i La Tempra (1924-1925) amb Virgilio Gozzoli. En 1929 va ser expulsat de França i després de Bèlgica. Entre 1927 i 1929 col·laborarà amb el diari La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri. En 1929 va marxar a Montevideo (Uruguai), on va fundar la revista Studi Sociali (1930-1935) i va prendre part en la fundació del Comitè Internacional de Relacions Anarquistes el 1931, sempre al costat de Luigi Fabbri. Va ser deportat a Itàlia el desembre de 1933 per la dictadura uruguaiana de Gabriel Terra i confinat a l'illa de Ponça, Colfiorito, Monteforte Irpino i Ventotene fins a 1943. Durant aquests anys de presidi son fill de vuit anys morirà. Esdevingué l'animador del Conveni Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia (Milà, 1945), presidí el Primer Congrés Anarquista a Carrara, i va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana entre 1945 i 1952, i membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) des de 1948. En 1951 va ser contractat per Adriano Olivetti com a bibliotecari i organitzador de cursos per al Centre Cultural Olivetti. Col·laborà en una gran quantitat de periòdics llibertaris i en moltes publicacions sobre anarquisme, especialment en estudis bibliogràfics i biogràfics. Ugo Fedeli va morir el 10 de març de 1964 mor a Ivrea (Piemont, Itàlia). El seu arxiu i la seva gran biblioteca personal estan repartits entre l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i l'Arxiu Família Berneri de Regio Emília (Itàlia).
***
Constantino
Urrea Hernández
- Constantino
Urrea Hernández: El 8 de maig de 1908 neix a
Leiva (Mazarrón, Múrcia, Espanya)–algunes
fonts citen erròniament Sallent (Bages,
Catalunya)– l'anarcosindicalista Constantino
Urrea Hernández. Sos pares es deien Bartolomé
Urrea Hernández i Leonor
Hernández Vivancos. Va créixer en una
família nombrosa de nou germans i
germanes. Jornaler de professió, milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Emigrà a Catalunya i
s'instal·là a Sallent (Bages, Catalunya). Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la
Columna «Los Aguiluchos».
Constantino Urrea Hernández va morir el 4 de novembre de
1938 en un hospital de
Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà, Catalunya) a causa
de la deshidratació
patida a la trinxera. Sa companya fou Isabel López Acosta.
***
George
Woodcock fotografiat per Senya Fléchine (Semo)
- George Woodcock: El 8 de maig de 1912 neix a Winnipeg (Manitoba, Canadà) l'escriptor, crític literari i historiador anarquista George Woodcock. De petit marxà amb sos pares a Anglaterra, on estudià a la Sir William Borlase School i al Morley College. Encara que de família humil, guanyà una beca per anar a la Universitat d'Oxford, però va rebutjar aquesta oportunitat perquè havia de reconèixer una observança religiosa i en comptes d'això prengué una feina d'empleat en el Great Western Railway. Al ferrocarril començà a interessar-se per l'anarquisme, pensament polític que mantindrà durant tot sa vida, escrivint diversos llibres sobre el tema (antologies, biografies, estudis històrics, etc.). En aquests anys s'introduí en el món de la literatura i conegué importants escriptors, com ara T. S. Eliot, Aldous Huxley, Dylan Thomas, Roy Campbell, Herbert Read, Julian Symons o Mulk Raj Anand. Conegué George Orwell després de mantenir dues discussions públiques a través de les pàgines de la publicació Partisan Review. Orwell va escriure que en el context d'una guerra contra el feixisme, defensar el pacifisme era«objectivament ser profeixista» i Woodcock mantingué postures obertament antimilitaristes; malgrat aquesta diferencia, esdevingueren bons amics --anys més tard, en 1966, Woodcock va escriure The crystal spirit, un estudi crític sobre Orwell que fou guardonat amb el Governor General's Award. En aquests anys col·laborà amb l'editorial anarquista Freedom Press, treballant en l'edició de War Commentary i de Freedom. Durant la II Guerra Mundial treballà en una granja com a objector de consciència. En 1949 tornà a Canada, instal·lant-se eventualment a l'illa de Sooke (Vancouver, Colúmbia Britànica), on fracassà con a granger. Amb el suport d'amics pogué traslladar-se a Vancouver, on finalment compra una casa a Kerrisdale. Entre 1954 i 1955 ensenyà en la Universitat de Seattle i entre 1954 i 1956 realitzà nombrosos guions radiofònics per a la Canadian Broadcasting Corporation (CBC). En 1955 aconseguí un càrrec de professor associat al departament d'anglès de la Universitat de la Colúmbia Britànica, on va romandre fins a la dècada dels setanta. En aquesta prolífica època començà a escriure llibres de viatges, poesia, assaig, traduccions, crítica literària, biografies, així com obres sobre l'anarquisme. En 1959 fundà el periòdic Canadian Literature, la primera revista dedicada a la literatura canadenca. En 1962 publicà una de les seves obres més reconegudes Anarchism: a history of libertarian ideas and movements. Durant sa vida obtingué nombrosos premis, com a la beca de la Royal Society of Canada (1968), el Premi Molson (1973) o la medalla de la UBC a la biografia més popular (1976). Però només acceptà premis atorgats pels seus col·legues, rebutjant els emesos per l'Estat canadenc, com ara l'Ordre de Canadà; l'única excepció fou el Premi Llibertat de la ciutat de Vancouver, que acceptà en 1994. Cap al final de sa vida s'interessà força per la difícil situació del poble tibetà i viatjà a l'Índia, on estudià el budisme, féu amistat amb el Dalai Lama i creà la Tibetan Refugee Aid Society (Societat d'Ajuda als Refugiats Tibetans). Amb sa dona, l'artista Ingeborg Linzer (Inge), creà la Canada India Village Aid (Ajuda a les AldeesÍndies de Canadà), que patrocina projectes de suport a les zones rurals índies. Amb aquestes dues organitzacions va fer realitat la seva idea de cooperació voluntària entre els pobles al marge de les fronteres estatals. També creà un fons d'ajuda econòmica per als escriptors canadencs necessitats. És auto d'Anarchy or chaos (1944), The incomparable Aphra (1948), Ravens and prophets (1952), Anarchism: a history of libertarian ideas and movements (1962), Faces of India: a travel narrative (1964), The crystal spirit: a study of George Orwell (1966), The Doukhobors (1968, amb Ivan Avakumovic),The Hudson's Bay Company (1970), The anarchist prince: a biographical study of Peter Kropotkin (1971, amb Ivan Avakumovic), Into Tibet: the early british explorers (1971), Victoria (1971), Dawn and the darkest hour: a study of Aldous Huxley (1972), Rejection of politics and other essays on Canada, canadians, anarchism and the world (1972), Canada and the canadians (1973), Who killed the British Empire?: an inquest (1974),Amor de Cosmos: journalist and reformer (1975), Gabriel Dumont: the Métis chief and his lost world (1975), South Sea journey (1976), Peoples of the Coast: the indians of the Pacific Northest (1977), The anarchist reader (1977, editor), Anima, or, Swann grown old: a cycle of poems (1977), Two plays (1977), The world of canadian writing: critiques and recollections (1980), 100 great canadians (1980), Confederation betrayed! (1981), The meeting of time and space: regionalism in canadian literature (1981), Taking it to the letter (1981), The University of British Columbia: a souvenir (1986, amb Tim Fitzharris), Northern spring: the flowering of canadian literature in english (1987), Pierre-Joseph Proudhon: a biography (1987), Caves in the desert: travels in China (1988), The Purdy-Woodcock letters: selected correspondence (1964-1984) (1988), William Godwin: a biographical study (1989), A social history of Canada (1989), Powers of observation (1989), The century that made us: Canada (1814–1914) (1989), British Columbia: a history of the province (1990), Tolstoy at Yasnaya Polyana and other poems (1991), Anarchism and anarchists: essays (1992), The cherry tree on Cherry Street and other poems (1994), entre d'altres. George Woodcock va morir el 28 de gener de 1995 a Vancouver (Colúmbia Britànica, Canadà). En 1998 George Fetherling li dedicà una biografia: The gentle anarchist: a life of George Woodcock.
***
- Eduard José Esteve: El 8 de maig de 1916 neix a Casinos (Camp de Túria, País Valencià) el militant anarcosindicalista Eduard José Esteve–José és el primer llinatge–, també conegut sota els pseudònims de Germen, Germen Esteve i José López Aguado. Sos pares es deien Silvestre José i Francisca Esteve. Orfe de mare als nou anys, va deixar l'escola quan en tenia 11. El març de 1931 es trasllada a València, on va queda força impressionat amb la proclamació de la II República. Després de la lectura de Malatesta i de Kropotkin es va declarar anarquista i va ingressar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Atret pel naturisme, participarà també en el grup esperantista«Libera Vivo», on militen destacats membres de les Joventuts Llibertàries valencianes. Membre del grup juvenil anarquista de Vega Alta, va ser nomenat delegat a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries. Després seria nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries locals i provincials, en substitució de Manuel Morell Milla, fins al final de la Guerra Civil. El juliol de 1936 va intervenir en l'assalt de les casernes de l'Alameda i amb Alorda va requisar els locals per a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); dies després, va ser reelegit secretari de l'FIJL de València, càrrec que mantindrà durant tota la guerra llevat d'uns mesos que va estar en la Brigada 82 al front de Terol. En acabar la guerra, atrapat a Alacant, va patir empresonament als camps de Los Almendros i Albatera, fins que amb l'ajuda del grup «Libera Vivo» i del Comitè Nacional de Pallarols, va aconseguir arribar a Barcelona i passar la frontera per La Pobla de Lillet. Tancat durant un mes a Perpinyà, va ser enviat al camp de Sant Cebrià i després, amb Juan Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a una companyia de treballadors a la frontera belga. Enfonsat el front gal, va creuar mitja França fins que va ser apressat i tancat a Vernet i Argelers. Reincorporat en la 21 Companyia, va marxar a l'arsenal de Mably i, un cop l'arsenal va ser requisat pels alemanys, va viure a La Rochelle i a Bordeus, ciutat d'on va intentar fugir en quatre ocasions durant els quatre mesos que va romandre. Va aconseguir finalment fugir a Tolosa de Llenguadoc i es va unir a la Xarxa Ponzán en 1941. A finals de 1942 va entrar a Espanya com a responsable d'un grup de la xarxa de Ponzán. Quan va caure Francisco Ponzán Vidal, va restar a Barcelona, mesclat entre els treballadors de la capital catalana. En 1945 va ser membre del Comitè Local de la CNT barcelonina, però va ser detingut i alliberat gairebé immediatament, incorporant-se de bell nou al Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Aquell mateix any, es va unir al Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, amb el qual trencarà en 1946 per ser contrari a mantenir contactes amb l'exili. A mitjans de 1946 va col·laborar amb el Comitè Regional de la CNT de Félix Carrasquer, dedicant-se sobre tot a la reorganització de les comarques barcelonines. Més tard va formar part del Comitè Regional català d'Hermes Piquer Fargas i va assumir la secretaria general el desembre de 1946, quan encara era secretari de la Federació Local barcelonina, en uns moments de forta empenta confederal. Però el 20 de maig de 1947 és detingut i empresonat durant dos anys a la presó Model de Barcelona. En llibertat condicional a partir de 1949, es va afiliar al Sindicat d'Espectacles de la CNT, del qual arribarà a ser president en 1952. Aquest mateix any va ser empresonat i jutjat en consell de guerra amb altres companys confederals a Madrid el 5 de febrer de 1954, va condemnat a quatre anys, dels quals complirà dos. Un cop alliberat, tornarà a treballar en el mateix ram, quan ja el declivi confederal és un fet. Durant la dècada dels 60 va participar, amb Ginés Camarasa, en la reconstrucció d'un comitè nacional cenetista, després del període de Juan José Gimeno, convocant un Ple Nacional de Regionals del qual va sortir elegit Ismael Rodríguez. Quan va esclatar el«cincpuntisme», que va suposar la ruptura de la unitat cenetista en l'interior, Esteve va condemnar l'aventura. Anys més tard, com a membre del Comitè Regional de Catalunya va ser delegat a la Comissió de Relacions de França. Durant el període de Cipriano Damiano González, per discrepància amb l'exili, va abandonar tota tasca orgànica. En 1976 va retornar a la lluita i va ser elegit per a representar el Sindicat d'Espectacles de Barcelona en el V Congrés, però es va negar a participar per no estar d'acord amb l'altre delegat. Després de la ruptura confederal es va marginar, però sempre atent d'evolució de la CNT. Durant els seus últims anys va col·laborar en la revista Polémica. Eduard José Esteve va morir el 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1996 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola. Fou dels pocs militants que va romandre a l'Espanya franquista i sempre va defensar les prerrogatives de l'interior sobre les de l'exili.
Eduard José Esteve (1916-1996)
---
