Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

[28/01] Sentència antianarquista - «Acracia» - Carouy - Garavini - Ramos - Jiménez Orive - Bidault - Galván - Woodcock - Jimeno

0
0
[28/01] Sentència antianarquista -«Acracia» - Carouy - Garavini - Ramos - Jiménez Orive - Bidault - Galván - Woodcock - Jimeno

Anarcoefemèrides del 28 de gener

Esdeveniments

Tribunal Suprem del Regne d'Espanya

- Sentència antianarquista: El 28 de gener de 1884 a Madrid (Espanya) el Tribunal Suprem del Regne d'Espanya emet una sentència segons la qual:«L'Associació fundada en l'anarquia i el col·lectivisme amb el propòsit d'emprendre i de sostenir la lluita contra el capital, i dels treballadors contra la burgesia,és contrària a la moral pública, doncs contradiu l'autoritat i la propietat industrial.» Aquesta sentència va ser emprada pel Ministeri de Governació espanyol per a promulgar la Llei antianarquista que fou aprovada el 10 de juliol de 1894.

***

Capçalera d'"Acracia"

- Surt Acracia: El 28 de gener de 1923 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de la segonaèpoca del periòdic Acracia.Órgano semanario anarquista. Editat per Hermós Plaja i Saló, era continuació del quinzenal publicat pel mateix editor entre el 12 de maig i el 25 de desembre de 1918. La seva aparició es decidí en una reunió d'una quarantena de grups anarquistes tarragonins (Pinell, Flix, Masroig, Molà, Vinebre, Ascó, Sant Jaume, Santa Oliva, Llorens, Banyeres, Sant Marçal, Lleger, Bellvei, Papiolet, Valls, Garcia, Bellmunt, Torre de l'Espanyol, Reus, Tarragona, Vendrell, etc.) el 24 de desembre de 1922 i on es decidí que només publicarien notícies purament anarquistes i sindicalistes i alguns articles científics i artístics d'interès, i que seria finançada pel conjunt de grups. Hi van col·laborar Joan Arans, Mauro Bajatierra, José María Blázquez de Pedro, Sebastià Clarà, Antonia Maymon, Amadeo Pérez, Ramon Serres, Josep Tato Lorenzo, Ramon Terré, Josep Torres Tribó, Amadeo Pérez i Vendrell, entre d'altres. Les il·lustracions eren de Segarra i de W. Barbier. Amb un tiratge de 4.000 exemplars, en van sortir cinc números, l'últim el 17 de març de 1923.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Édouard Carouy

- Édouard Carouy: El 28 de gener de 1883 neix a Montignies-lez-Lens (Valònia, Bèlgica) l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot»,Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrar a treballar en una refineria de sucre i després va fer diverses feines abans de esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les. A partir de 1906 militarà en el moviment llibertari i portarà l'administració del periòdic anarquista belga Le Révolté, juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch --tots futurs implicats en la «Banda Bonnot»--, i freqüentarà el Grup Revolucionari Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort, a prop de Brussel·les. En 1908, a Ginebra, conegué Jules Bonnot. El desembre de 1909 arribà a París i s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França), on retrobà els seus companys belgues que aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i abstemi, tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc anys de presó per falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie Bader, que també viuen a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels mercats, però sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va veure obligat a tocar el dos --Jean Huc serà detingut més tard per falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb Bélardie i sa filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França) i fins al 1911 treballarà amb Louis Rimbault com a serraller i fent furts. Amb l'arribada del xofer Bonnot, les accions s'incrementaran en nombre, en intensitat i en violència. Intermitentment s'allotjà al garatge de Jean-Georges Dettweiler a Bobigny (Illa de França), mentre cometia diversos robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes mortals. Les seves empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais, on un ancià i sa criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Bélardie caigué en el parany ordit per la policia. Mentrestant, Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer Ordener, és assenyat com a sospitós número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a Ivry i a casa d'un confident a Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, senseèxit, prenent una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva detenció, intentarà de bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems, a l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat de Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena al treballs forçats a perpetuïtat. Després del veredicte, aquest mateix dia, a la seva cel·la de la presó de París (França), s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la seva sabata.

***

Nello Garavini (Castel Bolognese, 1921)

- Nello Garavini: El 28 de gener de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Sos pares van ser Pietro Garavini (Piràt), comerciant, i Rosina Gamberini. Fill d'una família de tradició anarquista, son pare, militant llibertari de certa influència, regentà una taverna que era el lloc de trobada del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en notoris episodis anticlericals i emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el malnom d'Il Tigre. Després dels estudis primaris, Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica, però abandonà les classes. Sota la influència de l'ambient en el qual va créixer, s'adherí al moviment anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses conferències de llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics (llibres, revistes, periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura autodidacta. Conegué l'anarquista Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual esdevindrà un dels seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la«Setmana Roja», durant la qual una gentada en manifestació assaltà i destruí l'estació ferroviària de Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra formà part del grup d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan Itàlia entrà en el conflicte, posició que implicava un gran risc de repressió. En 1916, juntament amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale Mattioli, Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.), fundà el «Gruppo Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que després de la guerra s'establí als locals del Cercle Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els simpatitzants del grup es trobà son germà major Simone (Cino), el qual patirà per la seva militància antifeixista confinament a Rossano Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939 i el juliol de 1940. Nello organitzà protestes contra les manifestacions intervencionistes i patriòtiques, difongué clandestinament entre els soldats manifests subversius incitant a la deserció i, sobretot, ajudà el moviment de desertors que s'escampà per l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona d'Imola. Treballà braç a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com ara Tommaso Baroncini (Chetone) i Romeo Golinelli (Ferruccio). També col·laborà amb desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino), etc. Prengué part en reunions anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i conegué els destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo Castellari. En la revisió mèdica de reclutament va ser llicenciat per deformació de la caixa toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat al front en l'últim any de la guerra. Durant la postguerra, participà activament en els disturbis del «Bienni Roig». Gràcies a la relativa posició benestant de sa família, comptà amb temps lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment anarquista d'altres localitats, especialment a Imola. També freqüentà el domicili de l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i conegué Aldo Venturini, amb qui entaulà una amistat que durà tota sa vida. Formà part de la tendència organitzadora del moviment anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents d'aquest grup (Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament en l'aixecament popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre el 2 i el 3 de juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats italianes. Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que adherí a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i actuà com a una filial de la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell pensava, com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment anarquista«específic». S'ocupà secretament de la«preparació material» de la revolució, procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats (Brescia, Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en nombroses reunions–Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de 1919), etc.– i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo Cavallazi, a Bolonya al II Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i, entre l'1 i el 4 de novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat a Ancona. En 1921 conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una família socialista, que ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva oposició als escamots feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser agredit en dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922 hagué de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila (Abruços, Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc mesos després de llicenciar-se, el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En 1924, després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista i fugint de la vigilància policíaca i la repressió, s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on muntà una empresa vitícola i on nasqué, el 19 d'octubre de 1924, Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa companya, freqüentà els cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una estreta amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També conegué altres destacats anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa, Bindo Lama, etc. En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que restringia les sortides del país i permetia enviar els opositors al confinament, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el suport del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer exili es caracteritzà per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi treballà com a mosso i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel Gloria, un dels millors de Rio de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després d'alguns anys ensenyant a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», perdé la feina per les pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la política brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per dictadures militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat llibertària, concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme italià, establint contactes amb altres italians exiliats arreu del món. També participà en les activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler José Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero Battistelli, advocat republicà membre de «Giustizia e Libertà», i amb sa companya Enrichetta, ambdós exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli. Entre 1933 i 1942 administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre de Rio de Janeiro, «La Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que esdevingué lloc de trobada i de reunions informals de l'esquerra i de la immigració brasileres. També es va fer representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí una certa estabilitat econòmica. La llibreria a més desenvolupà una petita activitat editorial, amb la publicació de llibres de cultura política, social i literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta, Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per algunes setmanes Luce Fabbri, però durant la visita a una petita hisenda que posseïa a la selva ambdós caigueren greument malalts de malària. En 1947 la família Garavini retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les seves antigues amistats i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït immediatament després de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i participà en diferents congressos i conferències d'aquesta organització. En 1968 prengué part en el Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara; en 1972 en el Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació de la Internacional a Itàlia; i en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es portà a terme a Venècia. A partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc de trobada dels joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli i Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando Borghi» com a seu dels grups anarquistes de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca Llibertària. En aquests anys acabà la seva obra autobiogràfica, que titulà Testimonianze. El 2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el deteriorà força. Nello Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme de manera estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese. En 2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el títol Testimonianze. Anarchismo e antifascismo vissuti e visti da un angolo della Romagna.

Nello Garavini (1899-1985)

Emma Neri (1897-1978)

Pietro Garavini (1869-1933)

***

Manuel Ramos

- Manuel Ramos Castillo: El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución en España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i Elúltimo beso. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a Sant Nazari de Rosselló (Catalunya Nord).

***

Wenceslao Jiménez Orive

- Wenceslao Jiménez Orive: El 28 de gener de 1922 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Wenceslao Jiménez Orive --alguns citen el seu primer llinatge com Giménez--, conegut com Wences i Jimeno. Era el major de quatre germans (Enrique, Rodolfo i Vitoria). Quan era un infant es traslladà amb sa família a Saragossa, ja que son pare, ferroviari, havia estat destinat a la capital aragonesa. Aquest, militant anarcosindicalista, va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. En els primers dies d'agost de 1936, quan son pare feia el servei d'interventor entre Saragossa i Canfranc, fou detingut, baixat a l'estació de Jaca i afusellat pels feixistes amb altres confederals a les afores de la ciutat. Quan esclatà la contesa Wenceslao estudiava disseny a l'Escola Industrial i més tard abandonà els estudis per no haver-se d'afiliar a la Falange. Esdevingué ferroviari i a començaments dels anys quaranta va ser detingut en dues ocasions per repartir propaganda antifranquista i anarcosindicalista. En 1946 s'ajuntà amb un grup de les Joventuts Socialistes, però gràcies al militant llibertari Ignacio Zubizarreta Aspas (Zubi) s'adherí a la clandestina Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1946 va ser detingut, amb Zubizarreta, a Saragossa; brutalment torturat, fou alliberat tres mesos després. El juliol de 1947 fou nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional de Regionals de la FIJL que se celebrà a Madrid. El maig de 1947 participà en un intent d'atemptat contra el dictador Francisco Franco a la carretera nacional Madrid-Saragossa, a l'alçada del Puerto de la Muela, a prop de Calatayud, i com que no reeixí marxà a la serra on s'integrà en un grup de la guerrilla rural. Decebut per la ineficàcia d'aquesta mena de guerrilla, passà a França, on va fer feina primer a Lió i després a París com a obrer ajustador. Establí contactes amb l'activista anarquista Josep Lluís Facerías i s'integrà en el seu grup de guerrilla urbana. Durant la seva estada a França havia elaborat un esquema d'organització i d'actuació clandestina, projecte que, en nom de diversos grups d'acció, pensava sotmetre a la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i a la Comissió de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'Exili; aquest esquema, com que l'estructura orgànica de l'MLE no es modificà, quedà com un simple esborrany. El 26 de novembre de 1948 creuà els Pirineus i a la Península, a causa de certes discrepàncies amb Facerías, creà el febrer de 1949 el seu propi grup («Los Maños»), que fou força actiu a Barcelona, Madrid i altres zones. La seva primera acció, aquell mateix febrer de 1949, fou atemptar contra el confident Antonio Seba Amorós. El 2 de març de 1949, amb els germans Josep i Francesc Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, Carlos Vidal Pasanau, José López Penedo i Josep Lluís Facerías, participà en el metrallament a Barcelona de l'automòbil d'Eduardo Quintela Boveda, cap de Brigada Politicosocial de la policia, que justament aquell dia no viatjava al cotxe. El 22 de desembre de 1949, amb altres companys --Daniel G. M. (Rodolfo), Salvador Luis Benito (Salgado), Plácido Ortiz Gratal i Simon Gracia Fleringan--, marxà a Barcelona per ocupà el lloc d'altres militants caiguts en la repressió (Julio Rodríguez, José Luis Barrao, Francisco Martínez, etc.). Wenceslao Jiménez Orive va ser tirotejat sense previ avís per la policia el 9 de gener de 1950 en un carrer de Barcelona (Catalunya); ferit, per no caure pres a mans de les forces de repressió de la dictadura franquista, se suïcidà prenent una càpsula de cianur que portava muntada a la part superior de la ploma estilogràfica. El seu grup havia estat delatat per Niceto Pardillo Manzanero, un cenetista expulsat de «Los Maños» per mala conducta, al comissari de policia Pedro Polo Borreguero.

Wenceslao Jiménez Orive (1922-1950)

Anarcoefemèrides

Defuncions

"La Brochure Mensuelle", editat per Émile Bidault

- Émile Bidault:El 28 de gener de 1938 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Émile Armand Bidault. Havia nascut el 29 de maig de 1869 a Palaiseau (Illa de França, França). En 1886 va ser un dels fundadors --amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres-- de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquestaèpoca s'encarregà de l'administració de Le Libertaire i de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertaris La Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire,Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent de La Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Florentino Galván (circa 1942)

- Florentino Galván Trías: El 28 de gener de 1966 mor a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Havia nascut el 26 de febrer de 1905 a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquestaèpoca va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia --a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes--, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 --sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco.

***

George Woodcock pintat per Susanna Blunt

- George Woodcock: El 28 de gener de 1995 mor a Vancouver (Colúmbia Britànica, Canadà) l'escriptor, crític literari i historiador anarquista George Woodcock. Havia nascut el 8 de maig de 1912 a Winnipeg (Manitoba, Canadà). De petit marxà amb sos pares a Anglaterra, on estudià a la Sir William Borlase School i al Morley College. Encara que de família humil, guanyà una beca per anar a la Universitat d'Oxford, però va rebutjar aquesta oportunitat perquè havia de reconèixer una observança religiosa i en comptes d'això prengué una feina d'empleat en el Great Western Railway. Al ferrocarril començà a interessar-se per l'anarquisme, pensament polític que mantindrà durant tot sa vida, escrivint diversos llibres sobre el tema (antologies, biografies, estudis històrics, etc.). En aquests anys s'introduí en el món de la literatura i conegué importants escriptors, com ara T. S. Eliot, Aldous Huxley, Dylan Thomas, Roy Campbell, Herbert Read, Julian Symons o Mulk Raj Anand. Conegué George Orwell després de mantenir dues discussions públiques a través de les pàgines de la publicació Partisan Review. Orwell va escriure que en el context d'una guerra contra el feixisme, defensar el pacifisme era«objectivament ser profeixista» i Woodcock mantingué postures obertament antimilitaristes; malgrat aquesta diferencia, esdevingueren bons amics --anys més tard, en 1966, Woodcock va escriure The crystal spirit, un estudi crític sobre Orwell que fou guardonat amb el Governor General's Award. En aquests anys col·laborà amb l'editorial anarquista Freedom Press, treballant en l'edició de War Commentary i de Freedom. Durant la II Guerra Mundial treballà en una granja com a objector de consciència. En 1949 tornà a Canada, instal·lant-se eventualment a l'illa de Sooke (Vancouver, Colúmbia Britànica), on fracassà con a granger. Amb el suport d'amics pogué traslladar-se a Vancouver, on finalment compra una casa a Kerrisdale. Entre 1954 i 1955 ensenyà en la Universitat de Seattle i entre 1954 i 1956 realitzà nombrosos guions radiofònics per a la Canadian Broadcasting Corporation (CBC). En 1955 aconseguí un càrrec de professor associat al departament d'anglès de la Universitat de la Colúmbia Britànica, on va romandre fins a la dècada dels setanta. En aquesta prolífica època començà a escriure llibres de viatges, poesia, assaig, traduccions, crítica literària, biografies, així com obres sobre l'anarquisme. En 1959 fundà el periòdic Canadian Literature, la primera revista dedicada a la literatura canadenca. En 1962 publicà una de les seves obres més reconegudes Anarchism: a history of libertarian ideas and movements. Durant sa vida obtingué nombrosos premis, com a la beca de la Royal Society of Canada (1968), el Premi Molson (1973) o la medalla de la UBC a la biografia més popular (1976). Però només acceptà premis atorgats pels seus col·legues, rebutjant els emesos per l'Estat canadenc, com ara l'Ordre de Canadà; l'única excepció fou el Premi Llibertat de la ciutat de Vancouver, que acceptà en 1994. Cap al final de sa vida s'interessà força per la difícil situació del poble tibetà i viatjà a l'Índia, on estudià el budisme, féu amistat amb el Dalai Lama i creà la Tibetan Refugee Aid Society (Societat d'Ajuda als Refugiats Tibetans). Amb sa dona, l'artista Ingeborg Linzer (Inge), creà la Canada India Village Aid (Ajuda a les AldeesÍndies de Canadà), que patrocina projectes de suport a les zones rurals índies. Amb aquestes dues organitzacions va fer realitat la seva idea de cooperació voluntària entre els pobles al marge de les fronteres estatals. També creà un fons d'ajuda econòmica per als escriptors canadencs necessitats. És auto d'Anarchy or chaos (1944), The incomparable Aphra (1948), Ravens and prophets (1952), Anarchism: a history of libertarian ideas and movements (1962), Faces of India: a travel narrative (1964), The crystal spirit: a study of George Orwell (1966), The Doukhobors (1968, amb Ivan Avakumovic),The Hudson's Bay Company (1970), The anarchist prince: a biographical study of Peter Kropotkin (1971, amb Ivan Avakumovic), Into Tibet: the early british explorers (1971), Victoria (1971), Dawn and the darkest hour: a study of Aldous Huxley (1972), Rejection of politics and other essays on Canada, canadians, anarchism and the world (1972), Canada and the canadians (1973), Who killed the British Empire?: an inquest (1974),Amor de Cosmos: journalist and reformer (1975), Gabriel Dumont: the Métis chief and his lost world (1975), South Sea journey (1976), Peoples of the Coast: the indians of the Pacific Northest (1977), The anarchist reader (1977, editor), Anima, or, Swann grown old: a cycle of poems (1977), Two plays (1977), The world of canadian writing: critiques and recollections (1980), 100 great canadians (1980), Confederation betrayed! (1981), The meeting of time and space: regionalism in canadian literature (1981), Taking it to the letter (1981), The University of British Columbia: a souvenir (1986, amb Tim Fitzharris), Northern spring: the flowering of canadian literature in english (1987), Pierre-Joseph Proudhon: a biography (1987), Caves in the desert: travels in China (1988), The Purdy-Woodcock letters: selected correspondence (1964-1984) (1988), William Godwin: a biographical study (1989), A social history of Canada (1989), Powers of observation (1989), The century that made us: Canada (1814–1914) (1989), British Columbia: a history of the province (1990), Tolstoy at Yasnaya Polyana and other poems (1991), Anarchism and anarchists: essays (1992), The cherry tree on Cherry Street and other poems (1994), entre d'altres. En 1998 George Fetherling li dedicà una biografia: The gentle anarchist: a life of George Woodcock.

George Woodcock (1912-1995)

***

El camp de concentració Morand

- Juan Jimeno Montalbán: El 28 de gener de 1997 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) el militant anarcosindicalista Juan Jimeno Montalbán --també citat Gimeno. Havia nascut en 1912. Ferroviari, s'afilià al Sindicat Ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. En acabar la guerra civil aconseguí arribar al nord d'Àfrica. La seva professió li va facultar per treballar als ferrocarrils algerians, fet que li permetrà ajudar a evadir-se nombrosos companys internats al Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria) i de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A finals dels anys cinquanta s'instal·là al Marroc. En 1960 fou un dels fundadors a Casablanca de l'«Asociación Cultural Armonia», amb José Muñoz Congost i altres companys, de la qual serà el primer president. Arran de la reunificació confederal en l'Exili i de la formació de l'organisme semiclandestí de lluita antifranquista Defensa Interior (DI) en 1961, va ser nomenat delegat d'aquesta organització i del nucli del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili al nord d'Àfrica. En 1965 abandonà el Marroc i s'instal·là a Bèlgica, militant en la Federació Local de Lieja. En morir Franco, entrà a la Península i milità en el Sindicat de Jubilats i en el d'Oficis Diversos de CNT d'Alacant fins a la seva mort.

Escriu-nos

Actualització: 28-01-14


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Latest Images