Anarcoefemèrides del 6 de maig
Esdeveniments
Capçalera de Los Desheredados
- Surt Los Desheredados: El 6 de maig de
1882
surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer
número del setmanari Los
Desheredados. Órgano de todos los que
aman la verdad y el bien. D'antuvi lligat al Cercle
Cooperatiu Recreatiu de
Sabadell i a la Federació Local de Societats Obreres, de
tendència republicana federal
i lliurepensadora, va ser dirigit per l'exsacerdot José
Hernández Ardieta, per Enric
Trias i pel ceramista republicanofederal anarquitzant Marià
Burguès Serra. A
partir de juliol de 1884 en fou director el mestre anarquista
José López
Montegro, el qual li donarà una orientació
plenament anarcocol·lectivista. A
partir del número 119, del 6 de setembre de 1883,
portarà el subtítol«Periódico defensor de la Federació
Española de Trabajadores» i a partir del
número 131, del 28 de novembre de 1884, el
subtítol serà «Periódico
anárquico
colectivista». En 1883 va tenir lloc la primera vaga a
Sabadell («La Vaga de
les Set Setmanes»), que acabà amb la
intervenció del sometent, la derrota dels
vaguistes i el tancament de la seu de la Federació de
Treballadors de la Regió
Espanyola (FTRE), a més de diverses multes a aquest
periòdic. Entre juliol i
agost de 1883 interrompí la publicació i el
març de 1885 López Montenegro va
ser detingut. Tingué un marcat caràcter
anticlerical i laïcista i alguns
articles es publicaren en català. Trobem articles de Teresa
Claramunt, Joan Cusidó,
Antonio García, Juan Guarro y Elías, Piotr
Kropotkin, Fernando Laffont, Anselmo
Lorenzo, Baldomero Milà, José Nakens, Navarro
Murillo, Federico Oliver, Orfeo,
Gabriel Peig i León Tochis, entre d'altres. En sortiren 235
números, l'últim el
26 de novembre de 1886. Reaparegué el 26 d'abril de 1890 i
tragué nou números.
***
Capçalera d'Il Vespro Anarchico
- Surt Il Vespro Anarchico: El 6 de maig de
1921 surt a Collesano (Palerm, Sicília) el primer
número del periòdic Il
Vespro Anarchico. Quindicinale degli
anarchici siciliani (El Vespre Anarquista. Quinzenal dels
anarquistes
sicilians). N'eren responsables i principals redactors Paolo Schicchi,
Gabriele
Pappalardo, Ruggero Chiarini i Antonino Napolitano, que el
dirigí, i hi van
col·laborar Ignazio Buttitta, Roberto Elia, Gaspare Cannone,
Ilario Margarita, Raffaele
Frugis, G. Cianciolo i Gigi Damiani, entre d'altres. Aquesta
publicació,
partidària del sector antiorganitzador del moviment
anarquista, analitzà la
pujada del feixisme, denuncià l'autoritarisme de la
Unió Soviètica, avisà sobre
la creixent influència de la Màfia a Palerm,
s'enfrontarà directament amb els
interessos dels terratinents sicilians i criticà les
il·lusions legalistes i
parlamentaristes dels socialistes, entre altres temes. Tirava uns
10.000
exemplars. Finalment, després de diverses persecucions i
segrests, el 15
d'octubre de 1923 va ser prohibit per ordre directa de Benito Mussolini
arran
d'un article d'Schicchi que incriminava la magistratura
--l'últim número havia
sortit el 28 de setembre d'aquell any-- i aquest va ser detingut a
Collesano i
processat per dos delictes, un per vilipendi a la religió i
altre per incitació
a la desobediència a la llei i a l'odi de classe,
però Schicchi va ser absolt
de les dues acusacions.
***
Patrulla de Control
- Tercer dia dels Fets de Maig: El dijous 6 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), atenent les indicacions de les organitzacions sindicals, molts treballadors, no implicats ni políticament ni ideològicament amb cap bàndol, van acudir als seus respectius llocs de feina; però, llevat dels establiments de queviures, no es va fer feina a cap banda. Durant les primeres hores del dia la calma va ser total, però devers el migdia es reemprengueren les escaramusses, molt intenses al carrer de les Corts, la Via Laietana, des de la plaça Urquinaona fins a Correus, i a altres zones menys neuràlgiques, però no tant com al llarg dels dies anteriors. Aquest dia es va donar la particularitat de la presència de pacos, tiradors furtius i solitaris, al marge de qualsevol grup ideològic, els quals feien la seva particular i personal guerra aprofitant el desgavell i la confusió general. A tres quarts de cinc de la tarda el president Companys va parlar per la ràdio comunicant a la població que el general Pozas, cap de la Quarta Divisió, concentrava totes les funcions de Defensa a Catalunya, amb la qual cosa reconeixia la pèrdua total del poder militar de la Generalitat. A mitja tarda, a l'edifici de Governació, el nou conseller, Martí Feced, prengué possessió de la Conselleria de Seguretat Interior, en substitució d'Artemi Aiguader. El nou conseller va nomenar director general d'Administració Local Antoni Soler, del seu mateix partit; de fet, serà l'únic nomenament important, perquè tota la resta de poders de la Conselleria havia passat a mans del Govern central. El batlle accidental de Barcelona, Hilari Salvador, va rebre els periodistes a migdia, i sense parlar dels fets esdevinguts, va fer notar simplement «el perfecte funcionament dels serveis sanitaris a l'hora de recollir ferits i cadàvers». La UGT va realitzar aquella tarda una reunió extraordinària i va nomenar nou secretari general a José del Barrio; en aquesta mateixa reunió va acordar expulsar de la UGT els dirigents del POUM:«Considerant que l'anomenat Partit Obrer d'Unificació Marxista ha estat l'organització impulsora del moviment contrarevolucionari d'aquests dies... i tenint en compte també que l'anomenat POUM no s'ha col·locat al costat del Govern legítim de la Generalitat ni ha desautoritzat aquells militants dels seus que participen en el moviment subversiu, el Comitè de Catalunya de la UGT acorda, per unanimitat, que siguin expulsats immediatament de la dita organització sindical tots els dirigents del POUM...». A dos quarts de dotze del vespre, des dels micròfons oficials instal·lats a la Conselleria de Seguretat Interior, es va radiar la següent nota:«Les Patrulles de Control, d'acord amb les organitzacions que les integren, han determinat sumar-se al Govern legítim de la Generalitat i s'han posat a la disposició del delegat del Govern central, tinent coronel Arrando, per actuar segons les seves orientacions i aconseguir el triomf de la causa antifeixista.» Això volia dir que l'única força vertaderament organitzada entre els amotinats, les Patrulles de Control, aquest cos de policia sorgit de la Revolució de juliol, donava la seva acció per vençuda, era més que una adhesió, una rendició --un mes més tard, el 6 de juny, les Patrulles de Control seran definitivament dissoltes.
***
"Som un grupuscle" (Plaça Denfert-Rochereau. París, 6 de maig de 1968)
- París (06-05-08): El 6 de maig de 1968 gairebé unànimement els 600.000 estudiants de França se sumen a la crida de vaga general. A París, de bon dematí, es produeixen topades entre estudiants i policia. La nit abans, el general De Gaulle havia donat instruccions al ministre de l'Interior, Christian Fouchet:«De cedir, ni parlar-ne.». Per primer cop es difonen pamflets cridant a la solidaritat obrera i s'insisteix força en la formació de Comitès d'Acció. A migdia es realitza un acte a la Facultat de Ciències de Jussieu i a continuació una gran manifestació per la riba dreta del Sena fins a la porta de l'edifici on es troba reunida la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la Universitat de Nanterre que ha de jutjat Cohn-Bendit i la resta de companys. Els set acusats es presenten davant la Comissió amb el puny alçat i cantant La Internacional. La Comissió es reserva el dret de deliberar a l'endemà. A la tarda, 10.000 estudiants al crit de «Som un grupuscle», arriben al Barri Llatí. La policia intervé provocant les primeres topades violentes, especialment a la plaça Maubert, on l'enfrontament --vertadera guerra de posicions—dura hores. Mitjançant circulars s'explica la tàctica de defensa contra la policia i l'estratègia general de les manifestacions, que resulta de gran eficàcia. A les 18.30 hores, després d'una reunió-assemblea a Denfert-Rochereau, una columna, que augmenta sense cessar, arriba fins a Saint-Germain-des-Près, on poden comptar-se uns 20.000 manifestants. Allà, la policia carrega. Es construeix la primera barricada amb llambordes (pavés) i cotxes capgirats; els manifestants es defensen contra la brutalitat policíaca que utilitza, per primer cop, àcid diluït a les autobombes i gas asfixiant, letal en dosis elevades. Els estudiants aprofiten el seu coneixement del terreny. Disposen d'enllaços motoritzats que controlen els desplaçaments de la policia. A imitació dels estudiants japonesos, adopten el pas gimnàstic acompanyat de crits, que permeten canviar ràpidament de direcció per desorientar l'adversari. Escamots d'estudiants s'organitzen en nombre creixent. S'estableixen cadenes d'aprovisionament de projectils, còctels molotov, etc. La població, solidària amb els estudiants, ofereix tota mena d'ajuda. Enfront de l'eficàcia d'aquests mètodes, la policia es veu desbordada i impotent. Cap al tard, Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, mitjançant un missatge radiofònic, insisteix que l'agitació que sacseja París no té res a veure amb el que va passar a Berlín, Roma o Madrid. Mentrestant, continuen els combats: els ferits oficialment sumen 805 i més de 400 detinguts.
Naixements
Juan Serrano Oteiza
- Juan Serrano Oteiza:El 6 de maig de 1837 neix a Madrid (Espanya) el propagandista anarquista Juan Serrano Oteiza. Ventaller de professió, com son pare, va arribar a ser jurista, encara que no es segur que fos notari com afirmen molts. Ben aviat es va dedicar a la literatura de combat i va participar en moviments subversius, com ara la perseguida societat«La Velada» i els disturbis de 1866, que el van portar al bandejament (València i Barcelona). Sembla que va començar lluitant en les files republicanes federals abans de passar-se a l'anarquisme i va ser secretari del Foment de les Arts en 1865. Va ingressar en 1869 en la Federació madrilenya de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on va defensar les tesis bakuninistes. En 1872, amb González Morago i altres, va fundar El Condenado i més tard va crear a Madrid El Orden. Va exercir una enorme influència sobre el marit de sa filla Esperanza, Ricardo Mella Cea. Entre 1882 i 1885 va representar la Federació madrilenya en diversos congressos (Sevilla, Madrid, València), destacant la seva presència en el de 1882 on va defensar el col·lectivisme i el legalisme enfront de l'anarcocomunisme extremista andalús. Va escriure molt, sobretot teatre, i va ser el promotor de la Revista Social, vertader portaveu de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), des del 1881, mantenint les tesis favorables al manteniment de l'organització obrera en la legalitat, fins al 1884 quan el periòdic va passar a Sans per les discrepàncies entre Serrano i Francesc Tomàs i Oliver, per una banda, i Pedrote i Daza per altra. Segons Serrano la societat futura havia de fundar-se en la autonomia, el pacte, la federació i la propietat col·lectiva. Va col·laborar en la premsa literària, jurídica i llibertària, com ara Anuario del Legislador Español, El Condenado, La Fraternidad, Gaceta de Registradores y Notarios, El Orden, Revista general de legislación y jurisprudencia, La Silba,La Voz de la Juventud --que dirigí--, etc. És autor de Cuadros sociales, Cupido sin alas,Dos mujeres --comèdia estrenada aÚbeda--, Historia de unas mujeres,Miserias de la riqueza, Odios políticos, El poeta y el mundo,La Quinta, Quien bien te quiere,El problema constituyente (1873), El pecado de Caín (1878), Diccionario de la jurisprudencia administrativa, hipotecaria y notarial (1880), Almanaque para 1883. Biblioteca del proletariado (1882), Moral del progreso o la religión natural (1884), Pensativo (1885), etc. Juan Serrano Oteiza va morir el 26 de març de 1886 a Madrid (Espanya).
***
Retrat de Giuseppe Scarlatti
- Giuseppe Scarlatti: El 6 de maig de 1854 neix el pagès anarquista i internacionalista Giuseppe Scarlatti. Membre de l'Associació Internacional del Treball (AIT) bakuninista, en 1878 fou detingut i jutjat per«conspiració» l'any següent amb altres internacionalistes, com ara Francesco Pezzi, restant empresonat fins al gener de 1880. En 1904 creà, amb el suport de Maria Luisa Minguzzi, Francesco Pezzi i altres, el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques, organització que funcionà fins al 1906. En 1909 publicà a Florència el llibre L'Internazionale dei lavoratori e l'agitatore Carlo Cafiero. Reminiscenze storico-sociali del contadino G. Scarlatti ex galeotto politico, amb un prefaci de Francesco Saverio Merlino. Giuseppe Scarlatti va morir el 30 de gener de 1916 a Florència (Toscana, Itàlia).
***
Notícia
de l'expulsió de Jean-Joachim Kreuzfeld apareguda en el
periòdic parisenc La Presse del 9 de
maig de 1891
- Jean-Joachim Kreuzfeld:
El 6 de maig
de 1868 neix a Neuhof (Mecklenburg, Confederació d'Alemanya
del Nord)
l'anarquista Jean-Joachim Kreuzfeld. Es guanyava la vida fent de
terrissaire i
de fumista. El març de 1891 va ser arrestat uns dies a
Ginebra (Ginebra,
Suïssa) per haver pertorbat una conferència
religiosa del pastor antisemita
alemany Adolf Stoecker. Arran d'un violent discurs pronunciat durant la
manifestació del Primer de Maig de 1891 incitant a la
revolta, va ser expulsat
del cantó de Ginebra, juntament amb Niquet, Mignot i Mari.
L'agost de 1891
arribà a Dijon (Borgonya, França) i
mantingué una estreta correspondència amb
anarquistes ginebrins destacats. L'abril de 1892 un informe
policíac el definia
com a «molt perillós» i «a
expulsar sense pietat». El maig de 1892 se li va
decretar l'expulsió de França. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 7 de novembre de 1911
- Fernand Julian: El
6 de maig de 1877 neix a Generargues (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista,
sindicalista revolucionari i cooperativista Fernand Julian. Fill d'una
família
de calvinistes camisards, son pare, illetrat i obrer
agrícola, s'havia passat
al catolicisme, encara que estava casat amb una protestant. Mosso en
una
granja, Fernand Julian deixà sa família i,
després de treballar en diferents
feines, en 1897 entrà com a soldat en el III Regiment de
Cavalleria Pesant de Línia
acantonat a Niça (País Niçard,
Occitània). Suportà de mala manera
l'exèrcit,
esdevingué antimilitarista i desertà,
però l'estiu de 1898 va ser detingut i
jutjat en consell de guerra. En 1903 s'instal·là
a Marsella (Provença,
Occitània) i entrà a fer feina a l'asil
d'alienats Saint-Pierre. En aquestaèpoca freqüentà els cercles anarquistes
i el gener de 1905 portà la bandera que
encapçalà el seguici fúnebre que
acompanyà les despulles de Louise Michel fins
a l'estació marsellesa. El 20 de març de 1906 es
casà amb Clémentine
Latrémolière, empleada com ell a l'asil
Saint-Pierre, i la parella s'instal·là
a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França) i
amb tres cunyats treballà per a
l'empresa sorrera Léneru. Després, amb un de sos
cunyats, marxà cap les Boques
del Roine per treballar a Pòrt Sant Loïs
(Provença, Occitània) per a l'empresa
Bourgeois, membre de la Societat de les Sorreres del Sena. A mitjans de
juny de
1908 recol·lectà diners a Pòrt Sant
Loïs per als obrers de la sorra de
Draveil-Vigneux (Illa de França, França) en vaga.
Quan a començament de la
tardor de 1908 la feina en la seva obra acabà,
retornà a Vigneux i esdevingué,
en substitució de Jacques Ribault, secretari de la XXXII
Secció del Sindicat de
Terrelloners i Pedraires del Sena. A partir d'abril de 1909
l'agitació obrera
es desencadena a Draveil i el 5 de juliol, arran d'una baralla entre
vaguistes
i esquirols a la pedrera Lavollay, s'interposà i tres dies
després va ser
detingut amb Édouard Ricordeau sota l'acusació
d'haver apallissat un capatàs.
De fet, es posà en lloc del seu company Roppart, que corria
el risc de ser
enviat als batallons disciplinaris africans
(«Bat'd'Af»). El 23 de juliol de
1909 va ser condemnat a 12 mesos de presó i son company
Ricordeau a vuit mesos
i cinc anys de prohibició de residència als
departaments francesos del Sena i
del Sena i Oise. La pena va ser confirmada el 4 de setembre de 1909 pel
Tribunal d'Apel·lació i a ambdós se li
va sumar una prohibició de residència de
cinc anys. El 6 d'abril de 1910, en sortir de la presó, va
ser aclamat per
1.200 obrers. Immediatament va ser nomenat secretari del Sindicat de
Terrelloners i Pedraires del Sena i passà a viure a Draveil–la pena de
prohibició de residència havia estat suspesa el 5
de març de 1910 per ordre
d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres
francès. Quan Joseph
Caillaux arribà a la presidència del Consell de
Ministres, l'11 de juliol de
1911 reactivà la prohibició de
residència i l'octubre de 1911 va ser inscrit en
el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 6 de
novembre de 1911 va ser detingut a
Viry-Châtillon (Illa de França, França)
quan feia costat la vaga dels
enguixadors de Sena i Oise i el 24 de novembre va ser condemnat a tres
setmanes
de presó per «infracció a la
prohibició de residència» i a 16 francs
de multa
per «infracció a la policia
ferroviària», beneficiant-se d'una
gràcia el 26 de
juliol de 1912. Sense feina, en 1913 creà una petita
empresa, «Els Puisatiers
Professionnels» (Els Pouaters Professionals), i
participà en la fundació de la
Ciutat Cooperativa «Paris-Jardin» de Draveil, on es
construí ell mateix la seva
casa. Durant la Gran Guerra treballà en una
fàbrica i en 1915 va ser mobilitzar
com a infermer militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En
1921 participà en la«reconquista revolucionària» de la
Federació de la Construcció de la
Confederació General del Treball (CGT), on amb Maurice
Forget, ambdós del
sector minoritari, van ser elegits membres del comitè de la
citada federació. En
el congrés de la CGT, celebrat entre el 16 i el 21 de maig
de 1921 a Dijon
(Borgonya, França), els revolucionaris aconseguiren la
majoria i va ser
reelegit com a membre de la comissió executiva. El juliol de
1921 representà el
Sindicat de Pedraires en Gres de Juvisy-sur-Orge (Illa de
França, França) en el
Congrés Confederal de Lille (Nord-Pas-de-Calais,
França). En 1922 va ser
nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de
Juvisy-sur-Orge de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU).
Entre el 25 de juny i l'1 de
juliol de 1922 va ser delegat al Congrés de la CGTU de
Saint-Etiève (Arpitània)
i s'enquadrà en la tendència de Pierre Besnard.
En 1923 encara estava inscrit
en el llistat departamental d'anarquistes de Sena i Oise i figurava com
a
director d'una cooperativa a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de
França, França).
El juny de 1923, quan era secretari del Sindicat de la
Construcció de la CGTU,
va fer costat la vaga dels terrelloners de l'empresa Jardin, que
treballaven en
la línia fèrria París-Orleans. En 1927
va caure malalt. Fernand Julian va morir
el 10 de desembre de 1927 al seu domicili de Draveil (Illa de
França, França). Sos
fills, Camille Julian (1906-1997) i Fernand Édouard Julian
(1911-1995) van ser
destacats militants comunistes i membres de la resistència
durant l'ocupació
alemanya.
***
Foto
policíaca de Francesc Alabert Berga (1914)
- Francesc Alabert Berga:
El 6 de maig
de 1884 neix a Barcelona (Catalunya) el sabater anarquista Francesc
Alabert
Berga –a vegades citat el seu primer llinatge com Albert. Desertor en dues ocasions de
l'exèrcit, el 15 d'abril de
1914, des de Pamplona (Navarra), arribà a França.
Instal·lat a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), treballà de sabater
al barri de La Chaussée du
Vernet d'aquesta ciutat. El maig de 1916 el seu nom figura com«anarquista
militant i antimilitarista» en un informe departamental
d'anarquistes establer
per la policia ferroviària de fronteres francesa i on es
cita que entre els seus
amics llibertaris tenia Vert, Berna i Moltó.
Retornà a la Península en data
indeterminada. L'11 d'octubre de 1934 va ser jutjat pel Tribunal
d'Urgència de
Barcelona, juntament amb Antonio García Ortega i
Máximo Sánchez García, per la
sostracció
d'armes del Parc d'Artilleria i condemnat a sis mesos i un dia d'arrest
per«tinença il·lícita
d'armes». Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Gustavo Cochet realitzant el retrat de la futura poetessa Beatriz Vignoli (1966)
- Gustavo Cochet:El 6 de maig de 1894 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) el pintor, gravador i escriptor anarquista Gustavo Cochet. Son pare era francès i feia de mestre d'escola primària rural a la zona d'Esperanza i San Jerónimo Norte; sa mare era argentina de mare indígena. Després d'uns anys al camp estudiant primària, va marxar a Carlos Pellegrini i a Maciel, on son pare havia estat traslladat de mestre. A Maciel començarà a treballar com a aprenent de telegrafista. En 1912 va deixar la casa paterna i es va instal·lar a Rosario per dedicar-se a la pintura alhora que feia de telegrafista a Correus. Va estudiar amb el pintor César Caggiano i a Buenos Aires amb Thibón de Libián i Walter de Navazio. En 1915 va emigrar a Barcelona (Catalunya) i en 1917, després de treballar en diversos oficis, es col·locarà al taller de restauració de Josep Dalmau, marxant de la galeria d'art barcelonina del mateix nom que presentava exposicions d'avantguarda (Picasso, Torres-García, Nonell, Miró). En aquesta època Pere Daura l'iniciarà en el gravat. En 1919 va realitzar la seva primera exposició, a la Galeria Dalmau de Barcelona i l'any següent es casarà amb la catalana Francesca Alfonso, instal·lant-se la parella a París. En 1921, per ser fill de francès, va haver de realitzar el servei militar actiu, que acabà l'any següent. En 1922 també naixerà son primer fill, Fernando. En 1923 va realitzar la seva primera exposició a París, a la Galeria Fabre; després exposarà a les galeries parisenques Barreiro i Berheim, i a les barcelonines Syra, Laietana i Busquets. En aquesta època compartirà pintura i restauració. En 1927 va exposar a Brussel·les i naixerà son segon fill, Víctor, que només visqué uns mesos. En 1928 retornà a Barcelona i va fer exposicions al Museu d'Art Modern de Madrid, a Bilbao i a Perpinyà. Aquest mateix any va tornar a Rosario, deixant sa família a Barcelona, i després de sis mesos tornarà a la capital catalana. En 1929 va treballar en els decorats dels pavellons de l'Exposició Internacional de Barcelona. En 1919 va marxar a París i dos anys després de bell nou a Argentina, aquest cop amb sa família, compartint casa amb Minturn Zerva i freqüentant Berlengieri, Bikandi, Guido, Musto i Schiavoni. En 1932 publicarà en l'editorial Luft la primera edició del seu llibre Diario de un pintor. En 1934 retornarà amb sa família a Barcelona i es posarà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i militarà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1935 realitzarà diversos treballs per a la FAI sobre el paper que havia de jugar l'artista en la revolució. Durant la guerra civil realitzarà diverses feines artístiques per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE), especialment la seva col·lecció de 22 aiguaforts Caprichos, on descriu l'horror de la guerra. També realitzarà il·lustracions per als periòdics anarquistes Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, on també escriurà articles sobre art i avantguardes i sobre el paper de l'art en una societat lliure. Va participar en la Federació d'Artistes Independents de la CNT salvant obres artístiques del pillatge i de la destrucció. En 1937 publicarà, en plena guerra, la segona edició del seu Diario de un pintor. Aquest mateix any va organitzar una retrospectiva de la seva obra a la Pinacoteca del Passeig de Gràcia de Barcelona, on també presenta una sèrie de 12 xilografies titulades Estampas populares i la sèrie Caprichos. També en 1937 va crear el Casal de la Cultura obert a la plaça Catalunya de Barcelona, substitut dels salons oficials burgesos. En 1939 es va exiliar a França i d'allà passarà a l'Argentina, on residirà definitivament. En 1941 va ser nomenat professor de pintura a la nova Escola d'Arts Plàstiques de Santa Fe, dirigida pel català Josep Planas Casas. En 1943 exposarà al Museu Provincial Rosa Galisteo de Rodríguez i publicarà El grabado (Historia y técnica). En 1945 obté el primer premi del Saló de Santa Fe i publica un llibre sobre el pintor i gravador francès Honoré Daumier. En 1947 s'instal·larà a Rosario i publicarà el llibre Entre el llano y la sierra. En 1948 va ser nomenat professor adjunt a la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Nacional del Litoral i en 1953 titular de la mateixa càtedra fins al cop d'Estat militar de 1955. En 1950 va fundar l'emblemàtic «Grupo Litoral» (Leónidas Gambartes, Juan Grela, Carlos Uriarte, Francisco García Carrera i Santiago Minturn Zerva). En 1955 començarà a fer classes a l'Escola de Belles Arts de Pergamino (Buenos Aires), fins al 1963, i un carrer d'aquesta ciutat de Buenos Aires portarà el seu nom. En 1964 cau malalt, es intervingut quirúrgicament i ha de romandre dos mesos internat. En 1967 viatjarà a Espanya, on romandrà tres mesos i recuperarà una considerable quantitat de pintures del seu període europeu. En 1968 el Museu Municipal de Belles Arts Juan B. Castagnino de Rosario li ret un homenatge amb una exposició retrospectiva i es presenta el llibre Gustavo Cochet, de Mele Bruniard i d'Eduardo Serón. Entre 1969 i 1977 realitzarà un gran nombre d'exposicions, moltes a la Galeria Renom. En 1978 la Galeria Rubbers de Buenos Aires exposarà els seus quadres d'Espanya, França i Argentina entre els anys 1924 i 1973. Després d'un temps postrat al llit, Gustavo Cochet va morir el 27 de juliol de 1979 a Funes (Santa Fe, Argentina). Familiars, veïns i amics de l'artista han patrocinat, a la seva casa-taller de Funes, el Museu Gustavo Cochet.
***
Otello
Gaggi
- Otello Gaggi: El 6 de maig de 1896 neix a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Otello Gaggi. Sos pares es deien Silvio Gaggi, obrer metal·lúrgic, i Adele Rossi. Tercer fill d'una família de quatre, de ben jove restà orfe de mare i no pogué fer més que els estudis elementals, posant-se a fer feina com a obrer soldador. En 1911 participà en el moviment antimilitarista contrari a l'expedició imperialista de Líbia. Quan esclatà la Gran Guerra, participà en diverses accions antimilitaristes promogudes pel «Comitè de Suport a Augusto Masetti», anarquista antimilitarista aleshores empresonat, promogut per la Lliga Metal·lúrgica i els miners de Castelnuovo dei Sabioni. El desembre de 1915 va ser mobilitzat com a soldat del 35 d'Infanteria i enviat al front, però desertà; detingut, va ser condemnat a dos anys de presó i reenviat el març de 1916 als camps de batalla. Desertà en diferents ocasions, sempre refusant obeir les ordres, i va ser condemnat a un total de 12 anys de presó. L'agost de 1917 va ser expulsat de l'Exèrcit i el febrer de 1919 amnistiat. Un cop lliure retornà a San Giovanni Valdarno, on milità en el Sindicat de Minaires de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i s'integrà en els grups antifeixistes i en els escamots de defensa anarquistes que actuaren durant el «Bienni Roig» (1919-1920). El 23 de març de 1921 a l'avinguda Vittorio Emanuele de San Giovanni Valdarno s'enfrontà amb altres companys contra un escamot feixista del qual feriren nou camises negres i en mataren un. Aquesta acció provocà la insurrecció dels miners de la conca del Val d'Arno, en la qual hi participà, i que implicà la mort de l'enginyer Agostino Longhi. Detingut per aquests fets, va ser inculpat de l'homicidi i d'incendi voluntari. Jutjat amb altres 75 companys, el 14 de juliol de 1923 va ser condemnat per l'Audiència d'Arezzo per«conspiració armada premeditada» a 30 anys de presó, a una forta multa (165,60 lires) i a tres anys de vigilància. Però mentre esperava aquest judici, el 6 de juny de 1921 aconseguí fugir en una evasió en massa de la presó i, després d'un temps de clandestinitat a San Marino, pogué embarcar en un vaixell soviètic i arribar a Odessa (Ucraïna, aleshores una república de l'URSS). El novembre de 1922 va ser detingut a Bakú per motius polítics; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó que purgà a Cheljabinsk. Un cop lliure s'instal·là a Novorossisk amb sa companya Marsaide, ciutadana soviètica i funcionària del Comissariat del Poble per a Afers Exteriors, i sa filla Lilina. Cap al 1928 s'establí a Moscou, on hi residien entre cent i dos-cents refugiats italians, la major part comunistes, i on aconseguí una feina de porter a l'ambaixada de l'Argentina i de l'Uruguai. Constantment vigilat per la policia secreta soviètica, freqüentà el Club Internacional del carrer Petrovka. Sense feina i en situació econòmica desesperada, establí contactes amb l'ambaixada italiana per intentar la repatriació alhora que estudiava fugir cap a la Xina. En 1932 trobà una petita feina a l'Hotel Lux de Moscou. El 16 de gener de 1933 participà en una reunió al marge del Komintern de militants italians refugiats a diverses ciutats (Moscou, Kiev i Odessa) al Club Internacional on va manifestar el seu desig de ser repatriat i el rebuig de prendre la nacionalitat soviètica com havien suggerit alguns companys, com ara Giuseppe Sensi; per aquestes declaracions va ser denunciat per un militant italià al responsable comunista Luigi Longo. En aquesta situació sa companya morí deixant-li sa filla, però aviat es va fer amb una nova companya, N. M. Lakhtina (Tamara), que sembla ser era una agent de la policia política soviètica. La nit del 28 de desembre de 1934 va ser detingut a Moscou amb nou companys italians i un d'altra nacionalitat. El Club Internacional fou clausurat per ser considerat un «cau d'espies». Després de ser interrogat i torturat per agents estalinistes a la comissaria de Lubianka, «confessà» ser membre d'un grup «contrarevolucionari trotskista» i de mantenir correspondència amb anarquistes europeus. Jutjat el 4 de març de 1935 amb altres companys (Bellusich, Bernetich, Biondini, Calligaris i Martelli) per un tribunal militar soviètic, el 3 de gener de 1936 va ser condemnat a tres anys de deportació a Sibèria per«activitats contrarevolucionàries» i traslladat a Iarensk (Arkhànguelsk, Rússia) per treballar en una mina. L'estiu de 1935 el «Comitè Internacional contra la Repressió Antiproletària a Rússia», amb seu a Brussel·les (Bèlgica), engegà una campanya per al seu alliberament i el d'altres deportats (Calligaris, Sandomirski, Askarov, Andreiev, etc) i l'anarcopacifista Hem Day promogué una recaptació de fons per al seu favor i per a les víctimes del comunisme --les autoritats soviètiques li van fer arribar només 10 dòlars. El 15 d'agost de 1936, des del seu aïllament siberià, dirigí una carta a la Secció Italiana de la III Internacional on demanava poder marxar a lluitar a la guerra d'Espanya, sol·licitud que va ser apadrinada des de la Península per Joaquín Ascaso, delegat de milícies a Casp; Emilienne Morin, delegada de la Columna Durruti; i Alfonso de Miguel, delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta sol·licitud mai no va tenir resposta. Després va ser traslladat a Semipalatinsk --actual Semei (Kazahkstan). El 29 de juliol de 1937 va ser novament processat per repartir propaganda antisoviètica als presos i des d'aquest moment se'n deixà de rebre notícies seves. En 1944 Victor Serge dirigí una carta al dirigent comunista Palmiro Togliatti, aleshores ministre de Justícia sense cartera d'Itàlia, demanant per la seva situació, però no aconseguí cap resposta. Molts anys després, amb l'obertura dels arxius soviètics, es va saber que Otello Gaggi va morir el 31 de maig de 1945 al gulag. El 20 de novembre de 1954 la Sala d'Apel·lació de Florència revocà l'ordre de crida i cerca seva ja que els delictes havien prescrit i l'estiu de 1956 va ser«rehabilitat» per les autoritats soviètiques. En 1992 Giorgio Sacchetti publicà Otello Gaggi. Vittima del fascismo dello stalinismo.
Otello Gaggi (1896-1945)
***
Necrològica
de Miguel Jiménez-Herrero Gargallo apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 15 de
febrer de 1983
- Miguel
Jiménez-Herrero Gargallo: El 6 de maig–segons
algunes fonts erròniament el 5 d'abril o el 5 de
maig– de 1899
neix a Saragossa (Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Miguel
Jiménez-Herrero Gargallo. Sos pares es deien Miguel
Jiménez-Herrero i Monica Gargallo. Impressor de
professió, milità en el Sindicat
d'Arts Gràfiques de Barcelona (Catalunya) de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera
formar part
del grup que a l'entorn de Manuel Buenacasa Tomeo publicava a Blanes
(La Selva,
Catalunya) el periòdic El Productor.
En 1923 va ser nomenat secretari del Comitè Nacional de la
Federació de Grups
Anarquistes d'Espanya (FGAE) i entre el 24 i el 25 de juliol 1927
participà en
la conferència fundacional de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), celebrada
a València (València, País
Valencià), on obrí la sessió inaugural
presentant un
informe de gestió sobre l'activitat reorganitzadora que
havia portat ha terme.
Entre 1927 i 1928 col·laborà en la revista Prismas,
publicada a Besiers (Llenguadoc, Occitània),òrgan oficiós dels anarquistes
espanyols establerts a França, i des d'on defensà
la necessitat que els
anarquistes s'afiliessin a la CNT amb la finalitat d'eliminar el«desviacionisme» sindicalista i anarcosindicalista.
El desembre de 1928 fou un
dels responsables del grup «Solidaridad»,
iniciativa engegada per Ángel Pestaña
Núñez per tal de reagrupar tots els sectors
confederals sense distinció. En
aquesta època col·laborà en nombroses
publicacions llibertàries, com ara Acción
Social Obrera, ¡Despertad,Prismas, El
Productor, El Sembrador, Solidaridad Obrera, El
Vidrio,Suplemento de Tierra y Libertad,
etc.
En 1935 fou un dels redactors del periòdic
barceloní Liberación.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
treballava com a mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari del barri
del Carmel
de Barcelona. Després marxà cap a
Aragó i entre octubre i desembre de 1936 fou
conseller d'Informació i Propaganda del Consell
d'Aragó, i el desembre de 1936
passà a ocupar la secretaria de la Delegació i
Presidència del Consell d'Aragó,
fins a la seva dissolució manu
militari
per les tropes de la reacció comunista
encapçalades per Enrique Líster Forján
el juliol de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i
s'establí primer a Bordeus (Aquitània,
Occitània) i després a París. A
França
fou un dels majors representants de la tendència«apolítica» del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, enfrontada a l'anomenada
tendència«circumstancialista» o«política». En aquests anys
col·laborà en Atalaya,CNT, Espoir,Le Combat Syndicaliste, Solidaridad Obrera, Umbral,
etc. Fou el company de l'anarcosindicalista María Ascaso
Budría, cosina dels germans Ascaso Abadía, amb
qui tingué un fill, Miguel
Jiménez Ascaso, que va ser un destacat militant de les
Joventuts Llibertàries. Miguel
Jiménez-Herrero Gargallo va morir el 13 de gener de 1983 al
seu domicili d'Arnouville-lès-Gonesse (actual Arnouville,
Illa de França, França) d'una crisi
cardíaca.
***
Gabriel
Buades Pons
- Gabriel Buades
Pons: El 6 de maig de 1903 neix a Inca (Mallorca, Illes
Balears)
l'anarcosindicalista Gabriel Buades i Pons, conegut com Biel
de can Sot
o Biel Sot, i com Enjolras en
la premsa llibertària. Era fill d'una
família nombrosa pagesa, de can Sot --ell era el tercer de
set germans--, i sos
pares es deien Gabriel Buades Bisellach (de can Sot d'Inca) i Francisca
Pons
Mateu (de can Calet de Lloseta). Cap als vuit anys
començà a treballar com a
aprenent de fuster en un taller veí de casa seva i quan
tenia 14 anys entrà com
a aprenent de sabater al taller de Can Misseta, ofici que
exercirà la resta de
sa vida. Com a militant anarcosindicalista, entre el febrer i l'abril
de 1919,
participà activament en les protestes i la vaga general
contra la manca de
subsistències a Inca. En 1921 figurava com a subscriptor de Cultura
Obrera,
setmanari anarcosindicalista editat a Palma. En 1926 va ser detingut
per«agitador revolucionari» i tancat uns dies. En
1929, fugint de la repressió
desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià
a França i va fer
de sabater en un taller dels germans Llobera Pujol, al carrer
Constantinople, prop
de la plaça Clichy i l'Arc del Triomf parisenc --una germana
d'aquests,
Margalida, es convertirà amb el temps en sa esposa. Sense
estudis, es formà de
manera autodidacta --ensenyà sa germana Aina a llegir i a
escriure-- i a París
aprengué el francès, llegí els
clàssics de l'anarquisme (Proudhon, Bakunin,
Kropotkin, Faure, etc.) i s'aficionà a la literatura social
i a la filosofia
(Víctor Hugo, Russeau, Cervantes, Goethe, Kant, Ibsen,
Nietzsche, etc.). En
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà a la seva illa
natal. El 15 de novembre de 1931 es casà amb Margalida
Llobera Pujol a l'ermita
del puig de Santa Magdalena d'Inca. Afiliat a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), va treballar de sabater tot sol per a Can Gil. En
aquests anys col·laborà
--fins l'abril de 1932 sota el pseudònim Enjolras,
com el personatge d'Els
Miserables, de Victor Hugo-- en diferents publicacions
llibertàries, com
ara Adelanta, Avance, Cultura
Obrera, Fructidor o La
Revista Blanca, sobretot amb articles sobre la
situació obrera, l'atur, la
denúncia del Poder (Església, Estat,
Exèrcit, democràcia burgesa republicana,
etc.), la revolució social, la cultura com a eina
revolucionària, etc. Va seríntim amic de l'escriptor anarquista inquer Miquel Beltran
Alomar. El 2 de març
1932 va ser nomenat secretari de la Societat Obrera «La
Justicia», poderós
sindicat sabater d'Inca. En 1934, arran dels fets revolucionaris
d'octubre
d'aquell any a Astúries, va ser detingut unes hores. En 1935
va ser un dels
fundadors de l'«Ateneo Cultural Inquense», centre
obrer força complet
instal·lat al pis de dalt del local de «La
Justicia», amb cafè, biblioteca,
companyia teatral («La Estrella»), cor musical,
etc., del qual fou elegit
president i on impartia classes als obrers analfabets. Arran de
l'aixecament
feixista, el 19 de juliol de 1936 va ser detingut amb sos germans
Francesc,
també llibertari, i Bartomeu. Processat, va passar per
diversos centres de
detenció (vaixell presó Jaime I
al port de Palma, Can Mir i presidi del
Claustre de Sant Domènec d'Inca); el seu cas va ser
sobresegut en dues
ocasions, però un jutge va revocar aquestes
sentències i el 12 de març de 1938
va ser jutjat en consell de guerra a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma,
sense
que ells estigués present, i va ser condemnat a mort per«adhesió a la
rebel·lió». Gabriel Buades Pons va ser
afusellat el 2 de juliol --moltes fonts
citen erròniament el 22 de juliol-- de 1938 a les
tàpies del cementiri d'Inca
(Mallorca, Illes Balears); deixà vídua i un fill,
Gabriel (Lito). Des de 2003 existeix
un Ateneu Gabriel Buades a Inca en
memòria seva. En 2005 el seu familiar Joan Buades Beltran
publicà la biografia Gabriel
Buades i Pons. Pol·len llibertari (Inca, 1903-1938).
Gabriel Buades
Pons (1903-1938)
***
Alliberament
del camp de concentració de Mauthausen per la XI
Divisió de Cuirassats dels EUA
- Pere Prat Nogués: El 6 de maig de 1904 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Prat Nogués, conegut com Sbert. Afiliat al sector fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa, prengué part en els fets revolucionaris de febrer de 1932 a Terrassa, que tingueren com a resultat la presa de l'Ajuntament de la ciutat i la proclamació del comunisme llibertari. Detingut, fou condemnant en 1934 a 12 anys de presó. Amb l'amnistia proclamada arran de la victòria del Front Popular en 1936 recobrà la llibertat. Durant la Revolució espanyola jugà un paper destacat en les col·lectivitzacions locals. Amb el triomf feixista, passà a França i fou internat a camps de concentració i en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que l'envià a treballar en la fortificació de la Línia Maginot. L'estiu de 1940 fou detingut per les tropes alemanyes i enviat al camp de concentració de Mauthausen i destinat al comando de treball Staller. El setembre de 1944 fou nomenat representant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dins del Front Nacional Antifeixista (FNA), organització clandestina que organitzà la resistència i la insurrecció del camp de Mauthausen. En 1945, després de l'Alliberament, s'instal·là a Andorra on participà en les xarxes d'ajuda a la resistència a l'interior de la Península. Pere Prat Nogués va morir el 7 de setembre de 1959 a Andorra.
---
