Anarcoefemèrides
del 5 de maig
Esdeveniments
Capçalera de L'Endehors
- Surt L'Endehors: El 5 de maig de
1891 surt a París (França) el
primer número del setmanari L'Endehors. Les cris
de l'Endehors sont lancés
una fois per semaine. Fundat per l'intel·lectual
anarquista Zo d'Axa,
tingué com a administradors i gerents E. Morel, Gilbert
Pessaux, Ritzerfeld,
Charles Chatel, Louis Matha, Félix Bichon, G. H. Somon, L.
Vivier, en diversesèpoques. Hi van escriure nombrosos
col·laboradors, com ara Paul Adam, Jean
Ajalbert, Victor Barrucand, Baruch, Tristan Bernard, Boutin, Georges
Brandal,
Jules Braut, Ch. De Brhay, Drodjaga, Arthur Byl, O. Carrie, Paul
Chabard, Louis
Chalain, Charles Chatel, Henri Cholin, Darien, Étienne de
Crept, Georges
Deherme, Lucien Descaves, Gaston Dubois, Edourad Dubus,
Sébastien Faure, Félix
Fénéon, Henri Fevre, Eugène Gaillard,
Georges-Lecomte, René Ghil, Paul
Gravelin, Émile Henry, A. Ferdinand Herold, Paul Armand
Hirsch, Marie Huot,
Abbé Jouet, Bernard Lazare, Julien Leclercq, M. J. Le Coq,
Paul Macon, Errico
Malatesta, Charles Malato, Ludovic Malquin, Marie Malthuriel, Jean
Manescau,
Camille Marchand, Louis Matha, G. Mathieu, Camille Mauclair, Victor
Melnotte,
Alexandre Mercier, Jules Mery, Louise Michel, Octave Mirbeau, Jean
Mortsauf,
Lucien Muhlfeld, Mathias Night, Théo Praxis, Pierre
Quillard, Henry de Regnier,
P. N. Roinard, Saint-Pol-Roux, Charles Saunier, Jan Steen,
Théophile Steinlen,
Joachim Stenot, Adolphe Tabarant, Pierre Veber, André
Veidaux, Émile Verhaeren,
Francis Viele-Griffin, Louis Vivier, Michel Zevaco, Zo d'Axa, etc. El
periòdic fou il·lustrat
per artistes llibertaris, com ara Lucien Pissarro, Maximilien Luce,
Steinlen,
Anquetin, Hermann-Paul o Léandre. Aquesta
publicació, que tirava sis mil
exemplars, tenia la particularitat que admetia publicitat. Quan
Ravachol fou
detingut, el periòdic obrí una
subscripció en favor de les famílies dels
proscrits. Aquesta iniciativa portà el tancament de Zo d'Axa
a la presó
parisenca de Mazas, però el periòdic
continuà publicant-se gràcies a Félix
Fénéon. Malgrat altres persecucions que portaren
Zo d'Axa a l'exili i a una
nova detenció, el periòdic continuà
publicant-se; en total en sortiren 91
números, l'últim el 19 de febrer de 1893.Émile Armand reeditarà la capçalera,
lleugerament modificada (L'En-Dehors), entre 1922 i
1939, i des de 2002
existeix una revista en línia amb aquest nom.
***
Capçalera
de L'Avvenire
Anarchico
- Atac a L'Avvenire Anarchico: El 5 de maig de 1921 a Pisa (Toscana, Itàlia) els feixistes ataquen i calen foc la impremta del periòdic L'Avvenire Anarchico. Aquest setmanari, que es publicava des de l'1 de maig de 1910, deixarà d'editar-se el desembre de 1922 víctima de la repressió feixista.
***
Número
extraordinari de Tiempos
Nuevos
- Surt Tiempos Nuevos: El 5 de maig de
1934 surt a Barcelona
(Catalunya) el primer número de la revista doctrinal
anarquista Tiempos
Nuevos. Revista
quincenal de sociología, arte, economía. Fundada i dirigida per Diego
Abad
de Santillán, inicialment fou de periodicitat quinzenal,
fins a gener-abril de
1935, que substituí com a setmanari Tierra y Libertad, suspesa
governativament. A parir del maig del 1935 fou mensual. En aquesta
revista de
gran qualitat hi col·laboraren importants teòrics
anarquistes (Juan Lazarte,
Felipe Alaiz, Isaac Puente, Agustín Souchy, Rudolf Rocker,
etc.) i
intel·lectuals (Gonçal de Reparaz,
Fèlix Martí i Ibáñez,
Martínez Rizo, etc.);
tingué com a il·lustradors Antoni Vidal, Josep
Renau, Manuel Monleón, Eduardo
Vicente i Jim, entre d'altres, i en fou secretari de
redacció Jacinto Toryho.
Assolí una elevada difusió (17.000 exemplars en
1936) i es distribuïa
internacionalment. Santillán s'esforçà
a definir un anarquisme constructiu,
que tingués en compte les realitats econòmiques a
l'hora d'elaborar un programa
per a la societat del futur. Diversos articles seus foren recollits al
llibre El
organismo económico de la revolución (1936). L'últim
número fou el
d'octubre-novembre de 1938 i desaparegué a causa de la
desfeta de la II
República espanyola.
***
Militants
anarquistes assassinats durant la repressió comunista
abandonats al cementiri de Sants de Barcelona
- Tercer dia dels Fets de Maig:
El dimecres 5 de maig de 1937 la major part dels diaris de Barcelona
(Catalunya) no van sortir al carrer i la ciutat es va despertar amb una
relativa tranquil·litat. A mig matí combats
sagnants es van renovar,
particularment a la plaça Catalunya, la Via Laietana, al
carrer Corts i a les
zones properes al Palau de la Generalitat. Tancs disparant amb la
metralladora
avançaven per les Rambles. Les lluites d'aquest dia es van
centrar no a atacar
els centres oficials, resguardats per la força
pública, sinó els centres vitals
de les respectives organitzacions; fou el començament de
l'extermini de les
organitzacions entre elles. Les botigues que havien obert tancaren, els
grups
armats escorcollaven els vianants destrossant-ne els carnets sindicals.
Les
forces policíaques confiscaren la redacció i els
tallers de La Batalla,
el diari del POUM, on van efectuar diverses detencions i s'apoderaren
de
fusells i bombes de mà. A migdia va sortir una nota oficial
comunicant el
nomenament del nou govern de la Generalitat, compost per Carles
Martí Feced,
d'Esquerra Republicana de Catalunya; Valeri Mas, secretari de
Comitè Regional
de la CNT; Antoni Sesé, secretari general de la UGT, i
Joaquim Pou, de la Unió
de Rabassaires. Quan Antoni Sesé es dirigia al Palau de la
Generalitat en un
cotxe oficial per prendre possessió del seu
càrrec, va ser atacat al carrer
Casp, davant del Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT, i
morí acte seguit.
Aquest fet, sumat al coneixement de la mort de Domingo Ascaso
Abadía, va fer
que la indignació general s'estengués i que els
combats es generalitzessin
arreu. També aquest dia es va produir l'assassinat dels
intel·lectuals
anarquistes italians Camillo Berneri i Francesco Barbieri: el dia
abans, 4 de
maig, es va escorcollar el domicili dels dos italians (plaça
de l'Àngel, 2, 2n,
2a) amb la intenció de segrestar uns textos d'un llibre que
Berneri escrivia; i
l'endemà, a les sis de la tarda, es van presentar de bell
nou una dotzena
d'individus armats al domicili dels anarquistes, els van fer sortir i
els van
assassinar prop de ca seva; els cossos va ser recollits aquella mateixa
nit per
la Creu Roja i portats al dipòsit de l'Hospital
Clínic. Com que Sesé ja no
podia ser conseller de la Generalitat, la UGT va triar Rafael Vidiella
com a
substitut. Es van donar intents d'assalts diversos des de tots els
grups: al
Palau de Justícia, a la Comissaria General d'Ordre
Públic, a la caserna de la
Guàrdia Nacional Republicana (nou nom de la
Guàrdia Civil), al Sindicat Únic de
Sanitat, a la Federació Local de les Joventuts
Llibertàries, al Comitè Regional
de la CNT... El grup «Los Amigos de Durruti» van
editar un full on es pretenia
donar un nou contingut revolucionari radical a la lluita anarquista
durant els
combats, intent que va ser immediatament desautoritzat pels
Comitès Regionals
de la CNT i de la FAI. Aquella tarda van arribar al port de Barcelona
els bucs
de guerra republicans Lepanto i Sánchez
Barcaiztegui, que es van
posar a les ordres de la Generalitat, fet que implicava la
intervenció en el
conflicte del Govern Central, que es feia amb el poder de l'Ordre
Públic a
Catalunya i nomenava delegat de l'Estat el tinent coronel Alberto
Arrando, que
abans exercia el comandament de les forces de seguretat i
d'assalt. També
el Govern de la República va designar el general Pozas per
exercir el càrrec de
cap de la Quarta Divisió Militar. És a dir, que
el govern de la Generalitat
perdia automàticament dues atribucions importants: la
d'Ordre Públic i la de
Defensa. El nou delegat de l'Estat per a Ordre Públic va
exigir a totes les
organitzacions que deposessin les armes. Durant la tarda, des de
micròfons
instal·lats al Palau de la Generalitat, es van dirigir al
públic Vidiella, per
la UGT; Vàzquez, per la CNT; Josep Tarradellas, per ERC;
Pedro Herrera, per la
CNT; Miquel Valdés, Víctor Colomer y Pere
Ardiaca, pel PSUC, i Frederica
Montseny, per la CNT i en qualitat de ministra de la
República --s'ha de dir
que l'automòbil de Montseny havia estat atacat hores abans.
Abans de la
mitjanit, els comitès responsables de la UGT i de la CNT van
lliurar una nota
conjunta on ordenava a tots els afiliats que s'incorporessin
immediatament a
les seves tasques habituals i evitar tota mena de pertorbacions i
topades
hostils mútues. Mentrestant, les forces de la 26
Divisió de la CNT, comandats
per Gregori Jover i Máximo Franco, i els elements de la 29
Divisió del POUM,
que s'havien concentrat a Barbastro per marxar sobre Barcelona, es van
aturar a
Binefar, persuadits pels delegats del Comitè Regional de la
CNT i per Juan
Manuel Molina, subsecretari de Defensa de la Generalitat, que s'havia
d'evitar
qualsevol gest agressiu.
***
Concentració
d'estudiants (Foto de Cartier Bresson)
- París (05-05-68):
El 5 de maig
de 1968 a París (França) compareixen davant la
justícia set estudiants que
havien estat detinguts en dues càrregues
policíaques durant els enfrontaments
al Barri Llatí entre membres de la Compagnie
Républicaine de Sécurité (CRS,
Companyia Republicana de Seguretat) i revoltosos la nit del 3 de maig.
Quatre
d'ells, que tenen entre 18 i 22 anys, seran condemnats a dos mesos de
presó ferma
i la resta amb multes o penes en suspens, com les persones que havien
estat
jutjades el dia anterior. Les condemnes, com reconeixerà el
prefecte de
policia, són excepcionalment severes, ja que les penes de
presó ferma per a
fets de manifestació són molt rares aleshores.
Aquestes quatre condemnes
costaran molt cares al règim gaullista, ja que tot el jovent
parisenc lluitarà
a partir d'ara per l'alliberament dels companys. Les organitzacions
estudiantils prepararan la mobilització general prevista per
a l'endemà a la
Sorbona i es fa una crida als estudiants a constituir-se en
Comitès d'Acció.
L'agitació comença a escampar-se a diverses zones
de l'Estat francès. El
periòdic comunista L'Humanité
convida «a considerar les greus
conseqüències a les quals porta l'aventurisme
polític encara que es disfressi
rera d'una fraseologia revolucionària».
***
Moment
de la detenció de Franco Serantini
- Detenció de Franco
Serantini:
El 5 de maig de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia) es produeixen
violents
enfrontaments entre
manifestants antifeixistes i forces de la policia en una
manifestació convocada
per Lotta Continua per protestar contra el míting del
diputat feixista del
Moviment Social Italià Giuseppe Niccolai. Durant la
manifestació, el jove
Franco Serantini, membre del grup llibertari Giuseppe Pinelli,és detingut pels
agents després de ser violentament apallissat. Portat a la
caserna dels
carrabiners i després empresonat en una cel·la
d'aïllament a la presó pisana de
Don Bosco, morirà per les ferides produïdes per la
policia dos dies més tard,
el 7 de maig al matí, després d'una nit d'agonia.
Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)
Naixements
Notícia sobre Antoine Desgranges apareguda en el periòdic lionès Le Réveil Lyonnais del 7 d'octubre de 1881
- Antoine
Desgranges: El 5 de maig de 1852 neix a
Sant-Etiève (Arpitània) l'anarquista i
sindicalista revolucionari Antoine Desgranges. Després de
perdre la feina de
sabater esdevingué tintorer. L'abril de 1877 va ser nomenat
secretari d'una
secció de la Cambra Sindical de la Tintoreria de
Villefranche-sur-Saône
(Roine-Alps, Arpitània) que s'acabava de crear, i entre 1878
i el març de 1881
fou secretari general d'aquesta organització. El novembre de
1879 va ser elegit
regidor municipal de Villefranche, però l'any
següent, renovat en el carrer, el
rebutjà. El setembre de 1881, arran del fracàs i
de la dura repressió de la
vaga de tintorers de Villefranche, de la qual va ser secretari de la
seva
comissió executiva, esdevingué anarquista i fou
un dels creadors del grup
llibertari d'estudis econòmics «Le
Glaive». Com que no trobava treball,
s'instal·là a Lió
(Arpitània), on visqué al domicili del company
anarquista
Toussaint Bordat. El 21 d'octubre de 1882, durant una reunió
pública a
Villefranche, va fer una apologia dels atemptats dels grups anarquistes
de
miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), tot dient
que la burgesia
tenia els dies comptats i que per trobar burgesos només
calia anar al
restaurant Assommoir del teatre Bellecour de Lió.
Vint-i-quatre hores més tard,
una bomba explotà a l'Assommoir. Encartat en l'anomenat«Procés dels 66»,
sumari instruït arran de les manifestacions dels miners de
Montceau-les-Mines
d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre
d'aquell any a
Lió, el 8 de gener de 1883 va ser jutjat pel Tribunal
Correccional de Lió en la
Primera Categoria i condemnat per «afiliació a una
associació internacional de
treballadors amb la intenció de provocar la
suspensió del treball, l'abolició
del dret de propietat, de la família, de la
pàtria, de la religió i d'haver
comés un atemptat contra la pau
pública» a tres anys de presó, 500
francs de
multa, 10 anys de vigilància i cinc anys de
prohibició d'exercir els drets
civils, cívics i familiars. El 13 de maig de 1883 aquesta
pena va ser
confirmada pel Tribunal d'Apel·lació de
Lió. Sa companya, Mathilde Manasses,
planxadora anarquista, va ser acusada d'haver participat en l'atemptat
d'octubre de 1882, però finalment les investigacions se
suspengueren. Un cop purgada
la pena, retornà a Villefranche on continuà
animat grups anarquistes. El 14 de
novembre de 1885 va ser condemnat en rebel·lia a sis mesos
de presó per
ultratges vers l'alcalde de Villefranche, però el 31 de
març de 1886 va ser
detingut. En 1892 el grup anarquista de Villefranche, format per una
trentena
de membres, es reunia al seu domicili i en 1893 participà en
les reunions
preparatòries per a la publicació del setmanari
anarcocomunista lionès L'Insurgé,
del qual fou el seu
dipositari a Villefranche. En 1894 encara era vigilat per la policia i
el 29
d'agost d'aquell any en un escorcoll de casa seva es van trobar
periòdics
anarquistes. En aquests anys va ser membre de la Libre
Pensée de Villefranche.
El 10 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes
del Roine, però el maig de 1914 en va ser esborrat en una
revisió. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca de Lucien Pemjean (2 de gener de 1893)
- Lucien Pemjean: El 5 de maig de 1861 neix a Lió (Arpitània) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i antimilitarista, i després boulangista i activista antisemita i filonazi, Pierre-Lucien Pemjean. Sos pares es deien Antoine Pemjean i Amélie Thiriot. Ben aviat s'interessà per les idees socialistes i es guanyava la vida com a gravador en fusta i publicista. Entre 1877 i 1880 publicà articles i poesies en la revista Le Parnasse. En 1878 edità la plagueta poètica Sancta Libertas, on celebra la llibertat pel treball. En 1880 publicà La revanche de la raison, on trobem l'herència antisemita de Louis Auguste Blanqui, i el fullet Le Drapeau Rouge. En aquestaèpoca col·laborà en Ni Dieu Ni Maître. En 1881 tragué el fullet Propos socialistes. Le socialisme expérimental, col·laborà en La République Sociale. Journal international littéraire i dirigí La Question Sociale; en 1882 publicà articles en Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. En 1883, arran de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, es refugià a Bèlgica, ben igual que Antoine Cyvoct i Martinet. En 1884 publicà a París el fullet Plus de frontières i en 1885, amb Egide Govaerts, fou responsable de la publicació anarcocomunista L'Insurgé, editada a Brussel·les (Bèlgica). Aquest mateix any desertà i es va refugiar a Londres (Anglaterra), on fou membre de l'anarquista Club Internacional. En el primer número de L'Autonomie Individuelle, de maig de 1887, publicà un article reclamant un congrés per definir l'estratègia que devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Entre 1888 i 1889, amb Edouard Soudey, va fer costat l'estratègia boulangista i el maig de 1889 publicà Cent ans après (1789-1889), atac contra el règim parlamentari amb un prefaci del mateix general Georges Boulanger. El setembre de 1889, en ocasió de les eleccions legislatives, publicà tres números del periòdic L'Assaut i l'octubre marxà cap a Tolosa de Llenguadoc per fer costa l'elecció del boulangista Paul Susini; participant el 29 d'octubre d'aquell any en la manifestació boulangista organitzada en el funeral d'un oncle del general Boulanger. Entre març i abril de 1890 rellançà L'Assaut. L'1 de maig de 1890 la policia escorcolla el seu domicili del carrer Marcadet de París i descobrí, a més de propaganda boulangista, 155 bastons i barres de ferro aparentment per a ser distribuïdes a escamots; no obstant això, va ser posat en llibertat. En 1891 signà i edità, amb Michel Morphy, un cartell-manifest per denunciar la matança de Fourmies (Nord-Pas-de-Calais, França), sota el títol Protestation contre les massacres de Fourmies, i que fou enganxat pels carrers parisencs de Belleville i de Ménilmontant. Posteriorment s'instal·là a Bélgica, país del qual va ser expulsat el 10 d'octubre de 1891, arran d'haver fer una crida a la població en ocasió del funeral del general Boulanger. L'1 de maig de 1892 penjà un manifest antimilitarista dirigit als obrers i envià a diversos generals una carta injuriosa contra l'Exèrcit; per això, el 24 de setembre de 1892 l'Audiència del Sena el condemnà en absència a 10 anys de presó i 3.000 francs de multa, pena que va ser rebaixada en el recurs del 18 de novembre a vuit mesos de presó i 500 francs de multa. A resultes de l'«Afer de Panamà», el 27 de desembre de 1892 participà en un míting a la Casa del Poble de Montmartre on participaren socialistes i anarquistes. El 31 de desembre de 1892 va ser detingut i tancat a la presó de Sainte Pélagie de París (França) per complir la pena de «provocació de militars» a la qual havia estat condemnat; durant el seu empresonament va conèixer el destacat propagandista antisemita Édouard Drumont i altres activistes (Pol Martinet, Michel Zévaco, Aristide Gardrat, etc.). El juny de 1893 sortí gràcies a una amnistia. El 12 d'agost de 1893 organitzà un homenatge a Gardrat, mort dies abans, al Mur dels Federats del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Aquell mateix mes va ser«candidat de batalla» pel I Districte de Lió, ciutat a la qual se li havia obligat la residència. Entre 1893 i 1894 col·laborà en la parisenca La Revue Libertaire. El 5 de març de 1894 publicà l'article «Expiation» en La Revue Libertaire, on va fer una apologia a l'anarquista Auguste Vaillant i per això va ser detingut tres dies després al seu domicili del carrer Saint-Louis-en-l'Isle de París. L'11 de maig va ser jutjat per l'Audiència del Sena, però el va absoldre de complicitat amb els atemptats de Vaillant. No obstant això, no va ser alliberat ja que estava destinat a ser processat per «associació de malfactors» en l'anomenat «Procés dels Trenta». El 13 de maig de 1894, aprofitant la distracció d'un guàrdia municipal, aconseguí fugir del Palau de Justícia i refugiar-se novament a Londres. El març de 1896 encara romania a la capital anglesa, vivint al barri de Walton-on-Thames amb sa filla i sa companya Aimée Pemjean, la qual posteriorment s'exilià a l'Argentina amb el suport econòmic de Louise Michel. El 12 d'agost de 1893 participà, amb Bichon i Decrêpe, en l'homenatge a l'anarquista Aristide Gardrat que se celebrà al Mur dels Federats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», s'arrenglerà en les campanyes antisemites organitzades per Édouard Drumont i col·laborà en el seu periòdic La Libre Parole. El juny de 1899 publicà a París un únic número del periòdic Le Salut Public i aquest mateix any col·laborà en L'Assault. Journal politique illustré. Entre 1900 i 1901 edità el setmanari Le Cri du Transvaal, òrgan propagandístic per la independència de les repúbliques sud-africanes. En aquests anys publicà novel·les i peces teatrals. A partir dels anys vint fou el director literari de l'editorial antisemita Baudinière i a partir de 1934 fundà i dirigí l'Agence Prima Presse, també de propaganda antijueva i antimaçònica i considerada l'antena oficiosa del règim nazi, alhora que treballava per al Doctor Schmoll, de l'ambaixada d'Alemanya. En aquests anys publicà nombrosos pamflets d'aquesta ideologia, com ara Vers l'invasion (1933) i La Maffia judéo-maçonnique (1934). Entre 1934 i 1939 publicà un petit periòdic mensual, Le Gran Occident. Le judéo-maçon, voilà l'ennemi, dedicat a atacar els jueus i els maçons, i milità en la Lliga Antijueva Universal; en 1939 aquesta publicació va fer una intensa campanya en suport del mariscal Henri Philippe Pétain. També col·laborà en L'Ami des Boërs i en Le Réveil du Peuple, publicació del Front Franc (FF) de Jean Boissel, de qui va ser molt amic. En 1941 participà en la fundació de l'Association des Journalistes Antijuifs (AJA, Associació dels Periodistes Antijueus). A més a més dirigí l'anomenat «Comitè Nacional per a la solució radical de la qüestió jueva». Duran la II Guerra mundial cooperà amb els ocupants nazis, fou membre de l'Institut d'Estudis de les Questions Jueves i va escriure per a periòdics col·laboracionistes (Le Pays Libre!, Au Pilori, etc.). El 22 d'agost de 1944, durant l'Alliberament de París, va ser detingut per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i acusat de col·laboracionista. És autor de Cent ans après (1789-1889) (1889), La paix nécessaire. Réponse à M. Camille Dreyfus (1890), L'auberge rouge de Peyrabeille. Récit historique et dramatique (1907), Germaine (1916), Les noces de Germaine (1916), Cyrano de Bergerac, son premier amour (1926), La gosse de l'assistance (1926), Petite madone (1926), La plus belle aventure de Cyrano (1928), La jeunesse de d'Artagnan (1930), Le capitaine d'Artagnan. Roman de cape et d'épée (1931), Vers l'invasion (1933, reeditat en 1934 sota el títol La Maffia judéo-maçonnique), La presse et les juifs depuis la Révolution jusqu'à nos jours (1941) i Le cinquantenaire de La Libre parole, fondée parÉdouard Drumont (1942, amb altres). Lucien Pemjean va morir el 10 de gener de 1945 en un hospital de París (França).
***
Foto policíaca de Leon Czolgosz
- Leon Czolgosz: El
5 de maig de 1873
neix a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA) l'anarquista
individualista
partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank
Czolgosz; també va fer servir
els pseudònims Fred Nieman, John
Doe i Fred Nobody. Fill
d'una família d'immigrants polonesos, era el quart de vuit
germans. Sa mare,
bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels
germans; son pare era
pouater. Leon va treballar en una vidrieria a
Pensilvània i més tard en
una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga.
Però, deprimit, va
tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar
a llegir
publicacions llibertàries i a assistir a mítings
socialistes i anarquistes.
L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de
juliol de 1900 el
va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors
de Free Society,
a Chicago, però aquests el van prendre per un confident
policíac. El 31 d'agost
de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de
desenvolupar una
gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan
el president dels
Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar
l'esdeveniment, en
mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb
un revòlver Iver
Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre
dòlars i mig.
Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut,és va declarar
un «anarquista individual», no lligat a cap
organització. Va reconèixer haver
assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap
manera no el van influenciar
en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser
portat a ròssec amb
el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el
jutjarà a partir del
23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i
serà finalment
electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica el 29
d'octubre de 1901 a la
presó federal d'Auburn (Nova York, EUA). Les seves darreres
paraules van ser:«No em penedeixo de res. He matat el president
perquè era l'enemic de la classe
treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a
sa família i el van
destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman,
detinguda i acusada de complicitat,
va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va
fer
costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves.
Els grups
anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics
col·lectius
llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians,
hispans,
francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la
conjuntura
per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels
anarquistes i
afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.
Leon
Czolgosz (1873-1901)
***
Jean Marestan (1905)
- Jean Marestan:El
5 de maig de 1874 neix a Lieja (Valònia, Bèlgica)
el militant
anarquista, pacifista,
maçó i neomaltusià Gaston Havard,
més conegut com Jean Marestan. Va haver
d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va
instal·lar a París, va freqüentar els
cercles artístics i llibertaris i va
col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le
Libertaire, de
Sébastien Faure, i després en L'Anarchie,
de Libertad. En 1903 es
trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari«Els precursors». A més
d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la
difusió del
neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération
consciente, d'Eugène
Humbert. És autor del popular fullet Le mariage,
l'amour libre et la
maternité, argument de les conferències
que farà per tota França, i del
llibre L'education sexuelle (1910), que
serà censurat arran de la Llei
de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà
després de la guerra les
seves col·laboracions en la premsa llibertària i
participarà també en L'Encyclopédie
anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a
Rússia, publicarà una obra
crítica L'emancipation sexuelle en URSS.
En 1943 va estar empresonat un
temps com a «intel·lectual
sospitós» d'ajudar la resistència i els
insubmisos.
Després de l'Alliberament, va col·laborar en La
grande réforme, de
Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els
anarquistes sobre el
tema de la llibertat sexual. Jean Marestan va morir el 31 de maig de
1951 a
Marsella (Provença, Occitània). A més
de les obres citadesés autor de L'impudicité
religieuse (s.d.), Biribi d'hier et d'aujourd'hui
(1913), Anarchie
(1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui:
comment, si non: pourquoi?
(1923), Le mariage, le divorce et l'union libre
(1927), Nora ou La
cité interdite (1950), entre d'altres.
***
D'esquerra
a dreta: García Vivancos, García Oliver, Louis
Lecoin,
Pierre Odéon, Ascaso i Durruti (Poble Espanyol.
Montjuïc.
Barcelona, maig de 1931)
- Pierre Odéon: El 5 de maig de 1903 neix a Ar Mor-Bihan (Bretanya) el militant anarquista i antimilitarista Pierre Odéon, també conegut com Pierre Perrin. En 1921, com a responsable de les Joventuts Llibertàries, va ser detingut i condemnat a sis mesos de presó per un cartell incitant a la desobediència i a la insurrecció en cas de guerra. Va ser militant de la Unió Anarquista (UA) fins a 1926 i després responsable de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) a partir de 1928. En aquesta època va participar en la«Plataforma d'Arshinov». En 1929, després de rebutjar d'inscriure's en la reserva militar, va ser condemnat a un any de presó. Va realitzar una vaga de fam i després militarà en el«Comitè d'Acció contra les presons militars». L'1 de maig de 1931, amb el seu amic Louis Lecoin, va participar com a delegat dels llibertaris francesos en la delegació internacional de l'anarquisme mundial en la impressionant manifestació de Barcelona per exigir a la nova república espanyola una reforma radical de la societat. El 16 d'agost de 1931 a Lesinhan de las Corbièras va participar en el Congrés Regional de la UACR. A més de la seva col·laboració en el periòdic Le Libertaire --del qual va ser administrador en 1927--, va crear en 1934 el periòdic anarquista Le Tocsin. Quan va esclatar la Revolució espanyola en 1936, va ser delegat del«Comitè per l'Espanya Lliure» i va portar camions amb queviures i armes a la Península, on també va participar en la creació de la «Centúria Sébastien Faure», lluitant en les batalles de Farlete i Perdiguera. Cap al 1938, amb Renée Lamberet va organitzar la «Colònia Ascaso-Durruti» a Llançà (Alt Empordà, Catalunya) per als infants víctimes de la guerra. També va ser membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant l'ocupació nazi, va ser detingut i deportat a Buchenwald, camp de concentració del qual serà alliberat en 1945.
***
Necrològica
de Ricardo Ramoneda García apareguda en el
periòdic tolosà CNT del 13 d'abril
de 1958
- Silverio Simón
Sánchez: El 5 de maig de 1904 neix a
Cuevas de Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
Silverio
Simón Sánchez –algunes fonts el citen
erròniament com Simón
Silverio. Sos pares es deien Pedro Simón i
Inés Sánchez.
Començà a militar molt jove en el moviment
anarquista. Durant tota la guerra
fou milicià i després soldat de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internat en diversos
camps de concentració. Després
s'integrà en la Legió Estrangera francesa i en
1946 es llicencià. S'instal·là a La
Sala, on treballà, fins a la seva jubilació
en 1967 a causa de la seva mala salut, i milità en la
Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Silverio
Simón Sánchez va morir el 17
de març de 1970 a l'Hospital Tinel de La Sala (Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat dos dies després en aquesta localitat.
***
Bruno Gualandi
- Bruno Gualandi: El
5 de maig de 1905 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Bruno
Gualandi. Sos pares es deien
Alfredo Gualandi i Giuseppina Castelvetri. Encara adolescent,
participà en els«Fets del Palazzo d'Accursio» del 21 de novembre de
1920 a Bolonya. En 1921
s'adherí al moviment llibertari bolonyès. Es
guanyà la vida com a obrer de la
construcció. El juliol de 1923, perseguit per la seva
participació en la lluita
contra l'ascensió del feixisme, emigrà
clandestinament a França, on fou
expulsat. També expulsat de Bèlgica i de
Luxemburg, es refugià a Suïssa i
després retornà a França. En 1924,
arran de l'assassinat de Giacomo Matteoti,
entrà a formar part de la centúria«Camicie Rossi» (Camises Roges),
agrupació
paramilitar antifeixista creada a França per si calia
intervenir a Itàlia. El 2
de gener de 1925 va ser expulsat de França i el 28 de febrer
va ser condemnat a
18 mesos de presó per «cops i ferides».
Refugiat al Saarland alemany, trobà
feina com a fuster. En 1926, participà com a mercenari, amb
altres companys,
entre ells Alberto Meschi, en l'expedició armada frustrada
organitzada per
Francesc Macià Llussà («Fets de Prats
de Molló») contra la dictadura de Miguel
Primo de Rivera. En 1927 formà part del grup anarquista de
Seraing (Valònia,
Bélgica), sempre sota vigilància
policíaca. Amb Angelo Sbardellotto i Maria
Zazzi, participà activament en la campanya de suport als
anarquistes
italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a
Bèlgica el dia de
l'execució d'aquests, fet desaprovat per la
burocràcia sindical d'aquell país. En
1930 passà a França sota falsa identitat.
Reconegut, va ser detingut i l'any
següent va ser condemnat a París a vuit mesos de
presó per «infracció al decret
d'expulsió». A finals de 1931 va ser alliberat i
s'instal·là a Arcueil (Illa de
Fraça) amb sa companya Tosca Tantini, germana del destacat
militant Giuseppe
Tantini. El 30 d'octubre de 1932 va ser detingut durant una
reunió a Fontenay-sous-Bois
amb vistes a republicar Umanità
Nova
i el 2 de novembre condemnat, amb Pompeo Franchi, Ruggero Cingolani,
Ulisse
Merli i Emilio Predieri, a dos mesos de presó per«infracció a l'ordre
d'expulsió». En 1933, amb Raimindo Corti i altres,
marxà a Espanya on, segons
la policia, alguns companys sospitaren que es tractava d'un«espia feixista». El
24 de novembre de 1934 va ser condemnat a França a quatre
mesos de presó i el 9
de setembre de 1935 a tres mesos per «infracció a
la disposició d'expulsió». El
2 d'agost de 1936 marxà, amb altres companys (Giuseppe
Tantini, Equo Giglioli,
Renzo Cavani, Mario Girotti, Libero Luppi, Michele Centrone, Socrate
Franchi,
etc.) com a voluntari a la guerra d'Espanya i a Barcelona (Catalunya)
s'allistà
en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso». El 28 d'agost participà en els
combats de Monte Pelado a Osca. El 24 d'octubre de 1936, Bruno
Gualandi, quan portava
aigua i municions a un grupet de milicians que havien quedat
aïllats en una
posició avançada a Tardienta, al front d'Osca,
(Aragó, Espanya), va caure
abatut per les tropes franquistes. Fou enterrat a Bizién
(Osca, Aragó, Espanya).
Sa companya Tosca Tantini el reemplaçà al front.
***
Necrològica
de Luisa Martínez Ruiz apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 25 de febrer de 1962
- Luisa Martínez Ruiz:
El 5
de maig de 1908 neix a Erandio
(Biscaia, País Basc)
l'anarcosindicalista Luisa Martínez Ruiz. Sos pares es deien
Juan
Martínez i Manuela Ruiz. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
fou companya del músic anarcosindicalista Domingo Clemente
Royo. Durant la
Revolució i la guerra civil sembla que fou miliciana en la«Columna Durruti».
En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Acabà instal·lant-se amb son
company a La Rochelle i la parella adoptà una nina.
Milità en la Federació
Local de La Rochelle de la CNT. Després de patir una llarga
malaltia, Luisa
Martínez Ruiz va morir el 4 de febrer de 1962 a l'Hospital
General de La Rochelle (Poitou-Charantes,
França) i va ser enterrada dos dies després al
cementiri de la Rossignolette
d'aquesta ciutat.
***
Els
milicians Aldo Perissino (a la dreta) amb son germà Conrado
(ca. 1936)
- Aldo Perissino: El 5 de maig de 1909 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Aldo Perissino. Juntament amb sos quatre germans i sa germana, començà a militar molt jove en el moviment llibertari venecià. A començaments dels anys trenta s'exilià a França, on retrobà son pare i sos germans, que ja estaven instal·lats a la regió parisenca. L'agost de 1936, amb son germà petit Corrado, marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola. S'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Durant l'ofensiva d'abril de 1937 va ser greument ferit arran d'un atac contra l'antic castell de Becha, a la Foia d'Osca. Aldo Perissimo va morir el 7 d'abril de 1937 a la infermeria de campanya d'Apiés (Osca, Aragó, Espanya) on havia estat hospitalitzat. Al final de la II Guerra Mundial es fundà a Venècia un grup anarquista «Aldo Perissino», adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI).
---
