Anarcoefemèrides del 30 d'abril
Esdeveniments
Portada del primer número de La Cuestión Social
- Surt La Cuestión Social: El 30 d'abril de 1892 surt a València (País Valencià) el primer número de La Cuestión Social. Periódico semanalácrata. Aquest primer número portava els epígrafs «Ante los desvaríos y arbitrariedades de los tiranos el derecho de rebelión debe ser la divisa de los pueblos¡A bajo las tiranías! R.» i «Los gobiernos todos, llámense como quieran, son tiranos; los pueblos, pues, deben perseguir su anulación. ¡A bajo los gobiernos! Oenor», epígrafs que van canviar en el segon número. El primer número va ser segrestat per les autoritats i Fabio, autor dels articles denunciats, fugí cap a França. Hi van col·laborar Francisco Abayá, des de la presó de Barcelona, Jean Faurt, C. Oemor i Luisa Plaus, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el 4 de juny de 1892, número en el qual s'incita els treballadors dels ferrocarrils a la vaga revolucionària.
***
Cartell
dels actes de la FORA del Primer de Maig de 1956
- Actes de la
FORA: El 30 d'abril de 1956, per celebrar el 70 aniversari
de la celebració del
Primer de Maig, la Federació Obrera Regional Argentina
(FORA) organitza al
Teatro Independiente del carrer Cangallo de Buenos Aires (Argentina)
una
vetllada teatral i una conferència. L'obra representada fou Lluvia, comèdia teatral en
tres actes de
Williams Sommer Mangan, interpretada pel grup Talia; posteriorment
Alberto
Bianchi va fer una conferència. L'endemà, 1 de
maig, es realitzà un gran míting
públic a la plaça Garay de Buenos Aires sobre el
significat històrica del
Primer de Maig i on intervingueren Eduardo Raúl Colombo,
Gregorio Naso,
Humberto Correale i Teodoro Suárez.
***
Cartell
d'«¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?»
- ¿Spanje - 1936, 1986
anarchisme?:
El 30
d'abril de 1986 se celebren al Martinushuis de Maastricht (Limburg,
Països
Baixos), per commemorar el 50 aniversari de la Revolució
espanyola, un conjunt
d'actes sota el títol ¿Spanje
- 1936,
1986 anarchisme? (Espanya - 1936, 1986 anarquisme). Els
actes, emmarcats en
el «Cicle de Cinema Espanyol» del Festival de
Cinema de Maastricht, que se
celebrà entre el 24 d'abril i el 7 de maig de 1986,
comptaren amb les
projeccions de pel·lícules històriques
de la Guerra Civil espanyola i amb el
testimoni de combatents anarquistes i anarcosindicalistes que
protagonitzaren
els fets. També assistiren llibertaris d'altres indrets, com
ara Alemanya, Bèlgica
i Països Baixos i una exposició de premsa
anarquista d'aquests dos últims, a
més de música i delicadeses
gastronòmiques.
Naixements
Charles Keller
- Charles Keller: El 30 d'abril de 1843 neix a Mülhausen (Alsàcia) el poeta, membre de la Internacional, communard i bakuninista Charles Keller, també conegut comJacques Turbin. Nascut en una família republicana i burgesa, després de treballar alguns anys en una filatura de llana i de fer els seus estudis a Estrasburg, amb el títol d'enginyer civil va ser contractat com a director d'una filatura a Willer. Denunciat el febrer de 1868 per les seves lectures subversives, va haver d'acomiadar-se i s'instal·là a París, on va viure de la traducció i va entrar en contacte amb els germans Élie iÉlisée Reclus, i amb Aristide Rey. El setembre de 1868 va prendre part com a delegat de la secció parisenca de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna i forma part, amb Bakunin, de la minoria que agrupa 18 congressistes, entre ells V. Jaclard, A. Richard, Élisée Reclus i Aristide Rey; es van separar de la Lliga, que no va acceptar la proposta bakuninista d'«igualtat econòmica i social de les classes i dels individus» i van crear l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS), que va constituir-se com a branca ginebrina de l'AIT. A París participarà activament en l'organització de la Internacional, declarada il·legal el juliol de 1870. Durant aquest any va escriure una cançó que arribarà a ser molt popular entre els obrers, que va ser musicada per James Guillaume sota el pseudònim de Jacques Glady, i publicada sota el títol Le droit du travailleur en l'Almanach du Peuple pour 1874, i que també es coneguda com L'Alsacienne o La Jurassienne. Alguns dies abans de la declaració de guerra entre Alemanya i França, va signar --juntament amb Tolain, Pindy, Camélinat, Eugène Pottier, Thomachot i altres-- una crida de la Internacional contra la guerra. Va ser mobilitzat en 1870 en una companyia de franctiradors. Quan van cessar els combats, va marxar a peu a Mülhausen i després a París per combatre en les files de la Comuna. Va arribar a París el 10 de maig de 1871 i va ser ferit a la barricada del Château-d'Eau el 25 de maig. Va aconseguir escapar de la repressió amb sa família gràcies a un passaport alsacià i va refugiar-se a Basilea (Suïssa). En 1876 es va casar amb Mathilde Roederer, militant de l'AIT i de la Federació del Jura. En 1880, després de l'amnistia es va establir, a Belfort i després a Nancy, on va fundar la Casa del Poble i la Universitat Popular. Entre maig i juliol de 1912 va ser gerent de Le Libertaire. Va publicar poemes, cançons i pamflets sota el pseudònim de Jacques Turbin: Prise de possession (1893?), Du fer (1897), À l'oreille (1899), Délivrons-nous nous-mêmes (1905), La grève générale (1906), L'action directe (1907), Ouvriers et paysans (1907), Marchons à la bataille (1908), etc. Charles Keller va morir el 19 de juliol de 1913 a Nancy (Lorena, França).
***
Registre
militar de Benoît Chevenet
- Benoît Chevenet:
El 30 d'abril de 1864 neix a Donzy-le-Pertuis (Borgonya,
França) el terrelloner
anarquista i sindicalista Benoît Chevenet, conegut com Chalbret. Sos pares, pagesos, es deien
Jean Chevenet i Reine
Descours. Després de fer el servei militar en el 137
Regiment d'Infanteria, va
ser obligat a retornar a la caserna, de la qual desertà el
14 de novembre de
1886. Fou un dels representants dels terrelloners parisencs i l'1 de
maig de
1891 reuní una assemblea d'uns 200 terrelloners en un local
d'un comerciant de
vins del carrer Croix-Nivert de París per decidir sobre la
vaga general, que va
ser acceptada. El 28 de juliol de 1892 va ser condemnant per
l'Audiència de
Versalles a 12 anys de treballs forçats i 10 anys de
prohibició de residència
per robatori de dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a
Soisy-sous-Étiolles
(actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França)
amb complicitat amb François
Claudius Koënigstein (Ravachol),
Julien
Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i GeorgesÉtiévant; la dinamita furtada va ser
trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de
París. Va ser enviat,
amb la matrícula 25.673, a la colònia
penitenciària de les Illes de la
Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22
d'octubre de 1894 a l'illa de
Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa)
d'un tret a la nuca
a boca de canó durant la revolta dels deportats.
***
Max
Nettlau fotografiat per Pellicer (1928)
- Max Nettlau: El 30 d'abril de 1865 neix a Neuwaldegg, a prop de Viena (Àustria), l'anarquista, historiador i historiògraf del moviment anarquista internacional Max Heinrich Hermann Reinhardt Nettlau (Max Nettlau). De pares prussians, a partir de 1882 va estudiar a Berlín filosofia i lingüística i es va especialitzar en llengües cèltiques, especialment el gal·lès, i va rebre el doctorat en 1887 per la tesi Beiträge zur cymrischen Grammatik. Va descobrir molt jove les idees llibertàries, vivint entre Viena i Londres i viatjant arreu d'Europa col·leccionant i estudiant documents relatius al moviment anarquista i socialista, però també manuscrits celtes, alhora que entrevistava els vells militants anarquistes. Entre 1885 i 1900 va ser membre de la Lliga Socialista, l'única organització a la qual pertanyerà durant sa vida, on va fer propaganda antiparlamentària, i va col·laborar amb el cercle de Bloomsbury. El juliol de 1889 va assistir com a delegat de la Lliga Socialista de Norwich al Congrés Internacional Socialista de París, que donarà lloc a la II Internacional. Va escriure en 1890 el seu primer article --un estudi sobre Joseph Déjacque-- en Freiheit, el periòdic de Johann Most. Entre maig i setembre de 1890 va editar i finançar el periòdic The Anarchist Labour Leaf, que consistia en articles seus i de Henry Davis, un dels anarcocomunistes més actius de la Lliga Socialista. En 1895, gràcies a l'impuls d'Élisée Reclus, redacta una Bibliographie de l'anarchie, obra d'erudició que fa una relació de tot el que s'havia escrit sobre el tema al món en aquell moment. Va acumular nombrosos arxius que li van permetre, gràcies a una gran mestria de llengües, escriure nombrosos articles a més d'una monumental biografia de Bakunin, pel qual tenia una gran admiració, en tres toms i de la qual va fer 50 còpies entre 1896 i 1900. L'herència de son pare, mort en 1892, li va permetre, mentre vivia senzillament, continuar els seus treballs històrics als quals va consagrar sa vida. En aquests anys va col·laborar amb els grups anarquistes«Freedom» i «The Torch». Entre 1900 i 1907 va intimar sentimentalment amb Therese Bognar, l'única llarga relació de sa vida i que es va veure trencada amb la mort d'aquesta per un problema d'insuficiència renal. Molt afectat per la Gran Guerra --la inflació sorgida del conflicte el va arruïnar fins al punt d'haver de viure dels paquets de caritat que li lliuraven els quàquers nord-americans--, la victòria del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, va trobar esperances durant els anys trenta en el moviment anarquista de la Península Ibèrica, lloc on va passar nombroses temporades convidat per la família Urales i investigant a la Biblioteca Arús i altres arxius del moviment obrer català. Va defensar aferrissadament la revolució sorgida arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. En 1938 es va instal·lar a Amsterdam i va continuar les seves recerques a l'Institut Internacional d'Història Social. Encara que tenia prohibit entrar a Àustria, no obstant això va aconseguir recuperar part dels seus importants arxius que hi tenia i que va vendre en 1935 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Durant sa vida va escriure per a infinitat de publicacions llibertàries, com ara Der Syndikalist (Berlín), La Protesta (Buenos Aires ), Freie Arbeiter Stimme (Nova York), La Revista Blanca (Barcelona) o Probuzhdenie (Detroit). És autor de nombroses biografies de militants anarquistes (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Malatesta, Buonarroti, etc.), d'una historia de l'anarquisme en set volums (Geschichte der Anarchie) i de nombrosos estudis sobre el moviment anarquista de diferents països, com ara Michael Bakunin. Eine biographie (1896-1900), Bibliographie de l'anarchie (1897), Errico Malatesta: Das leben eines anarchisten (1922), Anarchism in England (1924), Der Vorfrühling der Anarchie (1925), Miguel Bakunin, la Internacional y la Alianza en España (1868-73) (1925), Der Anarchismus von Proudhon zu Kropotkin. Seine historische Entwicklung bis zum 1880 (1927),Élisée Reclus. Anarchist und Gelehrter (1928), Anarchisten und Sozialrevolutionäre der Jahre 1880-1886 (1931), Esbozo de historia de las utopías (1934), La anarquía a través de los tiempos (1935), La première internationale en Espagne (1868-88) (1969, pòstuma), etc. Max Nettlau va morir el 23 de juliol de 1944 a Amsterdam (Països Baixos), a resultes d'un càncer d'estómac. Amic de Rudolf Rocker, aquest li consagrarà una biografia que serà publicada en castellà en 1950 sota el títol Max Nettlau. El Herodoto de la anarquia.
***
Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido del 16 de juliol de 1893
- Luigi Gervasini:
El 30 d'abril de 1868 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el tipògraf republicà
irredemptista i, després, anarquista Luigi Gervasini. Sos
pares es deien
Antonio Gervasini i Carolina Conti. Componedor tipogràfic de
professió, quan
tenia 12 anys ja participava en el moviment revolucionari
milanès. En 1883
entrà a formar part del Nucli Anticlerical «Monti
e Tognetti» i el 4 de maig de
1884 aquesta organització anticlerical participà
en la inauguració del monument
a Giuseppe Garibaldi a Caravaggio (Llombardia, Itàlia).
Descontent amb la
política de «Monti e Tognetti», amb
altres companys, s'uní al Cercle Republicà
Irredemptista«XX Dicembre». L'agost de 1884 la policia
confiscà la bandera social del
cercle, la primera vegada de les 25 vegades que ho farà, i
ell fou dels màxims
defensors contra aquesta agressió. En aquestaèpoca freqüentà la redacció d'Il Fascio Operaio i ajudà en
la seva
edició. El 5 de desembre de 1884 va ser jutjat en
l'Audiència, juntament amb
altres companys (Brambilla, Ornesi, Girola i Brianzoni), per un delicte
de
premsa i per rebel·lió, i ell, per la seva
joventut, va ser absolt. Dies
després, el 19 de desembre, amb altres cinc companys del
cercle, col·locà bombes
de pólvora a diverses seus institucionals de la ciutat (la
Direcció de Policia,
el Palau Reial, el Tribunal, l'Arquebisbat, la Governació,
etc.) per a
commemorar l'execució, dos anys abans, de l'irredemptista
italià Guglielmo
Oberdan; detingut, va ser jutjat i condemnat a quatre mesos de
presó. L'estiu
de 1885, amb l'entrada al cercle de nous membres gens ni mica
revolucionaris,
abandonà amb altres companys el «XX
Dicembre» i s'integrà en el Partit Obrer
Italià (POI). Fou un dels secretaris del II
Congrés del POI, que se celebrà
entre el 6 i el 8 de desembre de 1885 a Mantova (Llombardia,
Itàlia). El 8 de
desembre de 1886 va ser detingut amb el professor Bottini en una
manifestació
anticlerical; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. En
sortir de la garjola,
encalçat per la policia i sense feina, decidí
emigrar a Amèrica i durant la
primavera de 1888 marxà cap a Buenos Aires. A la capital
argentina a partir de
1890 entrà a formar part del moviment llibertari i
destacà com a orador. El
novembre de 1892 participà activament en la vaga dels
sabaters, organitzada
conjuntament amb els socialistes. El novembre de 1892 fou un dels
fundadors del
periòdic anarquista en llengua italiana Lavoriamo,
a més de col·laborar en El
Perseguido
i La Libre Iniciativa. Luigi
Gervasini va morir el 13 de juny de 1893 a l'Hospital Rawson de Buenos
Aires
(Argentina) de febre groga –altres fonts diuen que
morí d'una pulmonia desencadenada
per les complicacions sorgides arran de l'empresonament que
patí després de ser
detingut durant els aldarulls de l'enterrament de l'anarcocomunista
Rafael Roca.
Son germà petit Rinaldo Gervasini també
milità en el moviment anarquista.
***
Notícia
de la detenció de Maurice Moucheboeuf apareguda en el diari
parisenc Le
XIXe Siècle del 30 d'agost de 1907
- Maurice Moucheboeuf: El 30 d'abril de 1880 neix a Dreux (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Maurice Eugène Moucheboeuf. Va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Membre de la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i de l'Agrupació Lliure de Propaganda Antimilitarista, vivia al núm. 4 del carrer d'Orsel del XVIII Districte de París (França). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. En 1905 fou un dels signats del manifest de protesta contra l'acomiadament de la feina de professor de l'aleshores socialista antimilitarista Gustave Hervé. Va ser un dels 21 signants del cartell Aux Soldats!, que s'aferrà als carrers parisencs durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907, i per això va ser processat, juntament amb 11 companys (Gaston Delpech, A. Vallet, André Véber, Binet, Firmin Salle, Aulagnier, Turpin, Lelong, Lucien Prieur, F. Grandvogel i Louis Coriol), per «provocació a l'assassinat i a la desobediència dirigida a militars», delicte pel qual va ser absolt el 25 de juny d'aquell any per l'Audiència del Sena. Signà, amb altres nou companys, el cartell Aux crimes, répondons per la révolte!, que s'aferrà als carrers parisencs el 8 d'agost de 1907, per a denunciar la violenta repressió exercida contra la revolta dels vinyataires del Llenguadoc i les vagues de Raon-l'Etape (Lorena, França) d'aquell any. Detingut el 28 d'agost de 1907 al bulevard Magenta de París, va ser encausat en l'anomenat«Procés als Antimilitaristes», amb la resta de companys signats d'Aux crimes (Jean Goldschild, Adolphe Molinier, Pierre Ruff, Aimé Léon Paris, Jean Tafforeau, Henri Josse, André Picardat i René Mahé), i el 14 de setembre condemnant per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó i 100 francs de multa. En 1909 va ser gerent dels primers números del diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale, fundat per Émile Pouget, i l'11 de març d'aquell any va ser reemplaçat per Raphaël Cassignol. En aquesta època vivia al núm. 21 del carrer de la Charbonnière de París. L'11 d'agost de 1909 va ser detingut quan feia passar monedes de cinc francs falses pels comerços del carrer Belleville; jutjat per aquest delicte, va ser finalment absolt el 25 d'octubre d'aquell any. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per«robatori de plomes estilogràfiques». En aquesta època treballava com a empleat en Le Libertaire. El 16 de març de 1913 la seva habitació del núm. 15 del carrer Belleville de París es calà foc mentre dormia i hagué d'acabar a l'Hospital de Saint-Louis per asfíxia. Després va fer feina de venedor ambulant i el 6 de juliol de 1913 fou detingut al carrer Bolivar de París quan arrabassava els segells postals aferrats en uns cartells; jutjat per la VIII Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
- Miguel Correia: El
30 d'abril de 1889 neix a Beja (Alentejo, Portugal) el periodista i
ferroviari
anarcosindicalista Miguel Maria de Almeida Correia. Va fer els estudis
primaris
a la seva ciutat natal i tingué una educació
autodidacta. Entrà a treballar a la
Companyia de Ferrocarrils Portuguesos i, després de fer
feina a diverses
petites localitats de l'Alentejo, s'establí a Barreiro
(Setúbal, Lisboa, Portugal),
on es casà i tingué set infants. Posteriorment
entrà com a telegrafista a l'estació
de Barreiro de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos del Sud i
Sud-est.
Durant els anys de la I República portuguesa
defensà els interessos dels
treballadors ferroviaris i fou un dels sindicalistes més
destacats de la sevaèpoca. En aquests anys va col·laborar en la
premsa anarcosindicalista (A Aurora,A Batalha, Germinal,A Questão Social, Rail, etc.). En 1917 creà
l'associació sindical Oficinas Gerais
(OG, Tallers Generals), de majoria anarcosindicalista, i aquest mateix
any fou
delegat a la Conferència Obrera Nacional. En 1918 va ser
nomenat secretari
general de l'acabada de crear Confederació General del
Treball (CGT). El
novembre de 1918, gairebé coincidint amb l'armistici de la
Gran Guerra, fou un
dels convocants d'una gran vaga general, que deixà sense
trens el sud de
Portugal durant dies, però finalment la vaga
resultà un fracàs i ell, juntament
amb altres companys, acabà empresonat. Entre 1918 i 1926
patí nombrosos
empresonaments de manera intermitent. En 1919 fundà a
Barreiro, amb altres
companys (Tomás Fernandes Calheiros da Gama, José
Nobre Madeira, António José
Piloto, Jorge Teixeira, etc.), el periòdic O
Sul e Sueste, Órgão da Classe
Ferro-Viária, quinzenal d'antuvi i
després
setmanal, del qual fou el seu redactor principal. En 1919 va ser
nomenat
secretari adjunt del primer Comitè Confederal de la CGT i
aquell mateix any fou
membre de la comissió organitzadora del Congrés
Obrer. El novembre de 1919 fou
membre de la comissió organitzadora del Congrés
Ferroviari de la CGT. Entre
1919 i 1920 va fer costat, amb altres companys (Leopoldo Calapez,
José Nobre
Madeira, António José Piloto, etc.), una onada de
vagues, entre elles la coneguda
com «Vaga dels 72 dies», que donà lloc a
acomiadaments en massa dels
treballadors que quedaren en una situació molt
tràgica. El 30 d'octubre de
1920, amb António José Piloto i altres
ferroviaris, parlà en una grandiosa assemblea
clandestina a Alto da Paiva de Barreiro de més de 800
ferroviaris. Durant anys
fou l'animador del Congrés Ferroviari que se celebrava a la
Societat Geogràfica
de Lisboa, on participaven especialment delegats francesos. Segons
alguns, a
començament de la dècada dels vint
coquetejà amb el Partit Comunista Portuguès
(PCP), però sense gaire convenciment. L'estiu de 1921 fou
membre de la Comissió
Pro Subscripció Nacional a favor d'Alexandre Vieira i
Alfredo Marques,
aleshores malalts. Assistí al Congrés Obrer de
1922. Entre 1922 i 1926, amb
Mário Castelhano, fou redactor del periòdic A
Federação Ferroviaria. Orgão da Classe
Ferroviária. Propriedade da Federação
Nacional de Transportes dos Caminhos de Ferro de Portugal e
Colónias. En
1925 va ser novament acomiadat de la Companyia dels Ferrocarrils
Portuguesos.
En el cop militar del 28 de maig de 1926, els ferroviaris,
desil·lusionats amb
la I República, cooperaren en el transport del comandant
José Mendes Cabeçadas
i les seves tropes, vinguts del sud per a prendre el poder a Lisboa. No
obstant
aquest suport, el 18 de setembre de 1926 la dictadura militar el va
deportar a
l'Illa de São Vicente (Cap Verd). Després de
tornar a la metròpoli el 14 de
gener de 1933, gràcies a una amnistia, l'abril d'aquell any
va ser empresonat novament
sota l'acusació de «propaganda
il·legal». En 1933 es declarà partidari
del «sindicalisme
integral» i adversari dels comunistes. Patint tota classe de
penúries, decidí
emigrar amb sa família a Moçambic, desembarcant
el 6 de juny de 1935, a bord
del vapor Mousinho, a
Lourenço
Marques. A la capital moçambiquesa treballà de
rellotger i després d'empleat
forense. A partir de juliol de 1936, i fins 1937, fou cap de
redacció del diariO Jornal, on signà els
articles com MC. També
va col·laborar en diversos
periòdics com ara Notícias.
A
principis de 1937 es va veure afectat per una terrible malaltia que el
deixà semi
paralitzat. Miguel Correia va morir, malalt i en la més
extrema pobresa, el 3
de juliol de 1940 a Lourenço Marques (Moçambic;
actual Maputo, Moçambic).
***
Sortida
dels obrers de l'Arsenal de Brest
- Raymond Lachèvre:El 30 d'abril de 1894 neix a Bolbec (País de Caux, Normandia, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Lachèvre. Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de l'Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquestaèpoca va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'OlivierÉcossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA). Raymond Lachèvre va morir el 27 d'agost de 1976 a Le Mans (País del Loira, França).
***
Necrològica
de Dolors Castellà Vallmajó apareguda en el
periòdic tolosà CNT del 6 de
desembre de 1953
- Dolors Castellà
Vallmajó:
El 30 d'abril de 1900 neix a Riudarenes (La Selva,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Dolors Teresa Elisa Castellà
Vallmajó. Sos pares es deien Esteve Castellà i
Rita
Vallmajó. Abans
de la guerra civil fou una activa militant llibertària de
Lloret de Mar (La Selva, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França, amb son company Pere Soliva Banús,
també confederal, i
s'instal·là a Agde,
on continuà militant en la Confederació Nacional
del Treball (CNT).
Dolors Castellà Vallmajó va morir el 19 de
novembre de 1953 al seu
domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània).
***
Caricatura
de Jaume R. Magriñà realitzada per Bagaria
publicada en el
diari barceloní La
Vanguardia del 13 de febrer de 1938
- Jaume Rosquillas
Magriñà: El
30 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Jaume Rosquillas Magriñà --el
segon llinatge també citat catalanitzat com Magrinyài signava Jaume
R. Magriñà--, que va
fer servir diversos pseudònims (Sesma, Jaime
Rosma, etc.).
Sos pares es deien Jaume Rosquillas i Antònia
Magriñà. Germà d'Alfons i
d'Antoni,
també militants anarcosindicalistes.Establert a Tarragona,
entre l'11 i el 13 d'abril de 1920
participà en el I
Congrés Provincial de Tarragona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Aquest mateix any marxà a França fugint del
servei militar. En
1923 formava part del grup anarquista«Fecundidad» del barri barceloní de
Sants. En 1924, en plena dictadura de Primo
de Rivera, marxà a Tarragona, on conegué el
propagandista anarquista Hermós
Plaja. Entre els anys 1925 i 1926 va estar empresonat i el
març de 1925 signà,
des de la presó de Barcelona, una carta reclamant el paper
hegemònic de les
idees anarquistes dins dels sindicats de la CNT. El gener de 1926 fou
un dels
patrocinadors del trasllat des de Blanes a Barcelona de la
redacció del
periòdic anarquista El Productor,
dirigit per Manuel Buenacasa. Després
s'exilià a França i durant aquest mateix 1926
assistí, en representació dels
grups anarquistes catalans, al congrés organitzat a Marsella
pe la Federació de
Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França.
També assistí al congrés de la
Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A
França treballà de
paleta. En 1927 edità a Brussel·les, amb Wolney
Solterra, el periòdic El
Rebelde. Amb el valencià Francisco Morales i el
seu grup «Verbo», va
col·laborar en Prismas (1927-1928),òrgan oficiós dels grups anarquistes
a França que s'editava a Besiers. Des d'aquesta
publicació, el juliol de 1927,
saludà entusiàsticament la creació de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
maig de 1928 assistí, com a representant de la FAI, al
congrés fundacional de
la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) celebrat a Holanda. En 1929,
establert a Mataró, col·laborà en ¡Despertad!
i Acción Social Obrera,
participant en la polèmica (Gaston Leval, Ángel
Pestaña, Juan López, etc.)
sobre la reorganització i la conveniència o no
d'organitzar-se en tendències
llibertàries i essent partidari de la unitat confederal, tot
i defensar alhora
el lligam entre grups anarquistes i sindicats confederals que la FAI
advocava.
El juny de 1930, s'incorporà en representació del
Sindicat de la Construcció al
Comitè Regional de Catalunya de la CNT i en fou nomenat
vicepresident. L'agost
de 1930, substituí Pere Massoni --que havia estat detingut
amb Joan Peiró i Eusebi
Carbó--, en representació del Comitè
Regional català cenetista, en les
relacions amb el comitè format després de la
signatura, el març d'aquell any,
del «Manifest d'Intel·ligència
Republicana». L'octubre de 1930 representà la
CNT en el Comitè Revolucionari de Catalunya (CRC) acabat de
crear. Poc després,
formà part del conspirar Subcomitè Pro Llibertat,
que reclamà la llibertat dels
detinguts, entre ells el dirigent independentista català
Francesc Macià. El
desembre de 1930, com a membre del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, donà
suport al moviment de Jaca i participà en el fallit intent
de prendre
l'aeròdrom del Prat de Llobregat, fet pel qual fou detingut
amb altres companys
i tancat a la presó Model de Barcelona fins a la primavera
de 1931. El juny de
1931, en representació del Sindicat de la
Construcció de Mataró, participà en
el Congrés Nacional de Madrid de la CNT, on
prengué una actitud conciliadora
vers el projecte de Federacions Nacionals d'Indústria,
defensat pels dirigents
cenetistes més moderats, però es
manifestà contrari a una hipotètica entesa amb
les futures Corts constituents republicanes. Durant aquest 1931 va fer
mítings
a Manresa i l'any següent a Campdevànol, Igualada,
El Pont de Vilomara i
Tortosa. Arran del rebuig que el Sindicat Mercantil, adepte al
comunista Bloc
Obrer i Camperol (BOC), va rebre en el Ple Regional de Catalunya de la
CNT
d'agost de 1932, participà en la reorganització
anarquista d'aquesta sindicat i
presidí els sectors mercantils cenetistes fins al
març de 1933 que presentà el
Sindicat Mercantil cenetista en el Ple Regional de Catalunya de la CNT
celebrat
a Barcelona. En 1933 publicà a Barcelona, amb el
mallorquí Bernat Pou Riera, Un
año de conspiración (antes de la
República). El 22 de setembre de 1933
intervingué en el gran míting a la
plaça de braus de la Monumental de
Barcelona, amb Francisco Isgleas, Avelino González Mallada,
José Corbella i
altres. Aquest any també va fer un míting a
Igualada. L'estiu de 1934 participà
en la premsa cenetista en les discussions sobre les alternatives a
l'Aliança
Obrera. L'agost de 1935 participà en el Míting
Pro Hospital Proletari de
Barcelona, amb Félix Martí
Ibáñez, Serrano, Cano Ruiz i Alberto
Carsí. En 1936
formà part del Comitè Regional de Catalunya de la
CNT. L'estiu d'aquell any,
anà a Ginebra, a instància de Joan
García Oliver i designat pel Comitè de
Milícies Antifeixistes, per discutir amb el
Comitè d'Acció Marroquina uns plans
de col·laboració revolucionària que
dificultés les accions de les tropes
franquistes al Marroc que no van reeixí. De tornada, fou
nomenat membre del
Departament de Propaganda del Comitè de Milícies
Antifeixistes. L'octubre de
1936 s'incorporà, en representació de la CNT, en
el Consell Municipal de
Barcelona. Després de la dissolució del
Comitè de Milícies Antifeixistes, fou
nomenat comissari de Transports de Guerra de L'Exèrcit de
l'Est, depenent de la
Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. Durant aquests
primers
mesos bèl·lics, va realitzar nombrosos
mítings i gires propagandístiques
(Rodes, Blanes, Mataró, Sabadell, Ripoll, Olot, Granollers,
Rubí, Arenys de
Mar, Verdú, Tarrassa, Molins de Rei, Castella,
Lleó, etc.). Després dels «Fets
de Maig» de 1937, s'incorporà a
l'Exèrcit Popular republicà com a comissari
polític de brigada. Amb el triomf feixista passà
a França. En 1941 aconseguí
arribar a Mèxic on s'establí i
encapçalà la Subdelegació de la CNT al
país
asteca. Amb el pas dels anys esdevingué empresari de la
construcció, explotant,
segons alguns, la mà d'obra indígena. En 1960 fou
nomenat secretari de la CNT
reunificada de Mèxic. El 8 de desembre de 1961
morí sa companya, Adelaida Bou
Cañalda, que compartia sa vida des de 1920. En 1965 es
mostrà favorable a
l'estratègia cincpuntista i
retornà a la Península, assistint en 1968 al
Ple Nacional d'aquesta tendència sindical. Entre 1975 i 1977
participà en la
revista Sindicalismo, que fou una de les
plataformes de la
reorganització de la CNT després de la mort del
dictador Franco. Trobem
col·laboracions seves en nombroses publicacions, com ara Açao
Directa, Acción
Social Obrera, Albada, Boletín
Interno, Comunidad Ibérica,¡Despertad!, Espoir, Nervio,El Porvenir del Obrero,El Productor, Rebelde, Sindicalismo,Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Terra Lliure, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,
etc. Jaume R. Magriñà va morir el novembre de
1975 a
Mèxic.
Jaume Rosquillas
Magriñà
(1901-1975)
***
- Adelina Nebot
Presols: El 30 d'abril de 1908 neix a Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista Adelina Nebot Presols, també coneguda
com Adelina Calvo Nebot, pel
llinatge de son
company. Diplomada en infermeria, quan el cop militar feixista de
juliol de 1936
es presentà com a infermera voluntària en una
columna confederal al front
d'Aragó, on conegué l'anarcosindicalista Pedro
Calvo Calvo, que esdevingué son
company la resta de sa vida. A partir de 1937 serví com a
infermera als
Hospitals de Sang de diverses localitats catalanes (Sitges, Vilafranca
del Penedès)
i a l'Hospital de la Bonanova de Barcelona. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a França i va ser internada a diversos
camps de concentració i refugis.
Després de la II Guerra Mundial milità, amb son
company Pedro Calvo Calvo, en
la Federació Local de Perpinyà de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
en la de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalta d'una
afecció
pulmonar, Adelina Nebot Presols va morir el 19 de novembre de 1987 a
l'Hospital
de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord);
incinerada quatre dies després, les seves centres van ser
llançades a la mar de
Barcelona.
***
Ricard
Baldó García
- Ricard Baldó García: El 30 d'abril de 1911 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Ricard Baldó García. Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis d'Alcoi. Força aficionat a l'esport (ciclisme, futbol i boxa), practicà el naturisme. Es guanyà la vida com a tècnic metal·lúrgic. Atret pel món de la literatura, durant els anys republicans formà part de l'Agrupació Cultural d'Alcoi, amb Rafael Mengual, Antonio Montava, Tomás Ferrándiz i altres. En 1937 col·laborà en Esfuerzo. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià. En 1989 fou redactor i col·laborador de la revista Ateneo de Alcoy i a partir de 1991 i fins la seva mort de Siembra. També trobem col·laboracions en Ciudad del Serpis i Proa al sol. És autor d'Áspero amarre (sd), El don ensoñado (sd), Hermes el viejo (sd), Los impulsos venerados (sd), El largo monólogo (sd), El trazo inexcusable (sd), Un cuento escrito en la arena (1970), Del negro al amarillo. Relatos de exilio (1972), Exiliados españoles en el Sahara (1939-1943). Un punto negro en la historia (1977), etc. Ricard Baldó García va morir el 29 d'octubre de 2000 en una residència d'ancians d'Alcoi (Alcoià, País Valencià).
***
Pere
Pey Sardà
- Pere Pey Sardà: El 30 d'abril de 1911 neix a Cabanelles (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà. Sos pares es deien Isidor Pey i Rosa Sardà. Fuster de professió, en 1930 va ser nomenat secretari del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya), on amb Pau Palaureorganitzà el sindicat. En 1933, mentre feia el servei militar a Barcelona, participà en la creació dels Comitès de Soldats i de Paisans dins de les casernes. Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i per aquest fets va ser detingut, processat i tancat fins el 7 de gener de 1935, data en la qual va ser alliberat amb càrrecs en espera de judici. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, va exercir diversos càrrecs orgànics a Palafrugell i fou president del seu Comitè Popular Antifeixista. El febrer de 1937 va ser nomenat comissari-delegat de la Comissaria de Defensa a les Comarques de Girona i com a tal presidí diversos judicis per deserció dels Tribunals Especials de Guerra. A mitjans de 1937 va ser processat per un Tribunal Especial en el sumari sobre cementiris i dipòsits clandestins de cadàvers acusat de crims a Palafrugell, però el febrer de 1938 va ser eximit de tots els càrrecs. En substitució de Ricardo Rionda Castro, el 7 de març de 1938 va ser nomenat comissari de Batalló i el 26 de desembre d'aquell any comissari delegat de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga«Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front, encapçalada per Ricard Sanz García, càrrec que exercí fins gairebé el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diversos camps de concentració. Quan esclatà la guerra, entrà a formar part d'un Batalló de Marxa del 22 Regiment. Durant l'ocupació alemanya el 5 de juny de 1940 va ser fet presoner i deportat. Primer va ser internat a Chaulnes (Picardia, França), després a l'Stalag VII-A de Moosbourg an der Isar (Bavièra, Alemanya), sota la matrícula 11.771, i finalment, en 1941, sota la matrícula 4.713, acabà en el camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria). L'hivern de 1941 va ser enviat al kommando de construcció de l'anomenat «Camp Rus» per als deportat que havien de venir de la Unió Soviètica. A Mauthausen patí els experiments mèdics del metge de les SS Aribert Heim (Doctor Mort). El febrer de 1942 va ser integrat en el «Kommando Steyr», conegut com «Kommando de la Mort». En 1944 formà part de l'organització clandestina del «Kommando Steyr» i el maig de 1945 participà en els combats per a l'alliberament del camp. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Arcaishon (Aquitània, Occitània), on va ser nomenat vicepresident de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). En 1946 col·laborà en la publicació Exilio, lligada a la tendència«col·laboracionista» de la CNT. En 1964, juntament amb Josep Tur Ivars, va ser nomenat secretari del departament de la Gironda de la Zona IV de la FEDIP. Sa companya fou Neus Bosch. Pere Pey Sardà va morir el 22 de setembre de 1974 a Arcaishon (Aquitània, Occitània) per les seqüeles de la deportació i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
---
