Anarcoefemèrides
del 29 d'abril
Esdeveniments
Portada del primer número d'O Movimento Operário
- Surt O Movimento Operário: El 29 d'abril de 1917 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic anarcosindicalista O Movimento Operário. Boletim da União Operaria Nacional. De periodicitat irregular, aquest òrgan de la Unió Obrera Nacional (UON), primera central sindical creada a Portugal, va ser redactat principalment per Alexandre Vieira i Evaristo Esteves, administrat per Manuel da Conceição Afonso i Alfredo Pinto, i editat per Ricardo Malheiro. Publicà un suplement arran de la vaga telegràfico-postal de 1917. En sortiren nou números, l'últim el març de 1918, més un segon suplement que aparegué l'octubre d'aquell any.
***
Gustav Noske, amb capell bolet,
dirigint la repressió
- Esclafament de la República dels Consells de Baviera: Del 29 d'abril al 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya), l'exèrcit governamental contrarevolucionari --30.000 membres dels Freikorps-- dirigit pel socialdemòcrata Gustav Noske esclafa a sang i foc la República dels Consells de Baviera. L'ordre burgès és establert després de violentes lluites de carrer, una victòria militar que donarà lloc a més de 700 execucions sumàries. Els anarquistes implicats en aquesta revolució patiren sense contemplacions la repressió: Gustav Landauer fou assassinat el 2 de maig; Erich Mühsam, detingut el 13 d'abril, serà condemnat a 15 anys de presó; Ernst Toller, per haver respectat la vida d'hostatges, serà condemnat a cinc anys de presidi; Ret Marut (B. Traven), aconsegueix fugir i ha de recomençar una nova vida sota una altra identitat a Chiapas (Mèxic).
***
Propaganda del concert apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 15 de març de 1956
- Concert de Lafforgue: El 29 d'abril de 1956 se celebra a la Sala Pleyel de París (França) un festival en suport del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili Solidaridad Obrera. L'acte consistí en un concert de René-Louis Lafforgue, cantautor i actor llibertari francès d'origen basc. Lafforgue havia nascut en 1928 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) en una família d'anarquistes bascos que, després de patir la guerra civil, s'exilià a França.
***
Cartell
de l'acte
- Anarchica Toscana:
El 29 d'abril de 2011 se
celebra al Cenacolo degli Agostiniani d'Empoli (Toscana,
Itàlia) una
conferència i un espectacle musical, dins del marc de les
celebracions del
centenari de la mort del propagandista anarquista Pietro Gori, sota el
nom
d'«Anarchica Toscana». La conferència
portà com a títol «Origini e tradizione
del movimento anarchico in Toscana tra '800 e '900. La crisi di fine
secolo e
il ruolo degli anarchici», que va ser llegida per Franco
Bertolucci, director
de la Biblioteca Franco Serantini, i per Emanuela Minuto, investigadora
universitària. L'esdeveniment acabà amb un
espectacle musical a càrrec de la
banda popular de carrer florentina «I Fiati
Sprecati», que tocà música
balcànica i cançons socials en homenatge al
Primer de Maig.
Anarchica Toscana (29 d'abril de 2011)
Naixements
Foto policíaca de Paul Rabouin (23 d'abril de 1892)
- Paul Rabouin: El
29 d'abril de 1860 neix a Ouzouer-sur-Loire
(Centre, França) l'anarquista Paul Pierre Augustin Rabouin.
Vidu amb un infant,
es guanyava la vida fent de cavallerís i de jornaler. Vivia
al número 15 del
carrer Épinettes de Choisy-le-Roi (Illa de
França, França), on a començament de
la dècada dels noranta rebia la premsa anarquista i amb sos
germans PierreÉmile i Victor, i sa germana Émile, animava un
grup de joves. El 22 d'abril de
1892 va ser detingut preventivament, com molts altres companys, entre
ells son
germà Victor, abans de la manifestació del Primer
de Maig. El 28 de febrer de
1894 va ser novament detingut en una altra batuda. En aquestaèpoca vivia en el
número 26 del carrer Saint-Louis de Choisy-le-Roi.
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Henry Crozat de Fleury (28 d'abril de 1912)
- Henry Crozat de Fleury: El 29 d'abril de 1886 neix a Le Havre (Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Henry Joseph Charles Jérôme Crozat de Fleury. Fill d'una família noble i benestant, sos pares es deien Pierre Arthur Auguste Crozat de Fleury, empleat al vaixell cabler MacKay-Bennett, i Marie Louise de Lagrange de Lagassan. Sa família volgué fer d'ell un funcionari model, però s'estimà més fer estudis de corredoria comercial i borsària i dedicar-se a les finances. Es declarà anarquista i vegetarià i freqüentà el cercle llibertari al voltant d'Albert Joseph (Libertad) i André Lorulot, participant en les xerrades populars celebrades al número 22 del carrer del Chevalier de la Barre de París, seu del periòdic L'Anarchie, i passant temporades a la Societat de Vacances Populars «Le Rayon de Soleil» (El Raig de Sol) de Châtelaillon (Poitou-Charentes, France), també coneguda com la«Plage Libertaire» (Platja Llibertària), i on entaulà estreta amistat amb el comerciant anarcoindividualista Pierre Cardi. En 1912 edità els fulletons: Comment on vous vole,Comment on vous ruine. De la finance au placement, Comment on doit s'enrichir i Orientation nouvelle et rationnelle de la finance et des affaires. També publicà el periòdic La Volonté, el lema del qual era «Treballarés prostituir-se». El 27 d'abril de 1912 va ser detingut acusat d'haver venut lletres de canvi i títols de propietat per valor de 27.340 francs provinents d'un robatori comès a Thiais (Illa de França, França) i del qual van ser acusats els membres de la«Banda Bonnot» Edouard Carouy i Henri Metge. La policia trobà a la seva casa situada en un barri aristocràtic parisenc nombrosos títols furtats, a més d'estatuetes de marfil que Carouy havia robat el 30 de maig de 1911 a l'estació de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Jutjat per l'Audiència del Sena, va ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per «complicitat de robatoris per encobriment» a cinc anys de reclusió, a 10 anys de residència forçosa assignada i a 2.000 francs de multa a pagar solidàriament amb Carouy i Metge, que van ser condemnats a treballs forçats a perpetuïtat. En 1920 publicà La cité idéaleou l'urbanisme social rationnel, amb un prefaci de Lucie Delarue-Mardrus. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Albert de Jong
- Albert de Jong:El 29 d'abril de 1891 neix a Amsterdam (Països Baixos) el militant anarcosindicalista i antimilitarista Albert Andries de Jong. Va descobrir les idees llibertàries gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, esdevenint propagandista del seu periòdic Vrij Socialist, i quan Domela morí, en 1919, va publicar-ne l'autobiografia i ordenà els seus arxius. Orador i antimilitarista convençut, va militar activament contra la guerra i va organitzar amb Bart de Ligt el suport als refractaris. Ambdós seran condemnats en 1921 per «crida a la revolta». Amb Arthur Lehning van formar part de la Oficina Internacional Antimilitarista, la finalitat de la qual era coordinar les accions pacifistes. Taquígraf de professió, va treballar molt de temps en la redacció del setmanari De Syndikalist i va publicar nombrosos articles informant sobre l'anarcosindicalisme. En 1933 va acollir a Amsterdam els militants alemanys de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), com ara el Dr. Gerhardt Wartenberg, que fugien de les persecucions nazis. En 1939, quan la declaració de guerra, va transferir al Regne Unit un capital que servirà en 1945 per editar el periòdic Buiten de Perken. Va ser ajudat per son fill Rudolf de Jong, continuador de l'obra de son pare i autor entre altres d'un llibre sobre la guerra d'Espanya i d'articles sobre el moviment llibertari holandès. Testimoni i actor de la història social d'Holanda, Albert de Jong restà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort el 27 de juliol de 1970 a Heemstede (Holanda Septentrional, Països Baixos). Entre les seves obres podem destacar Van christen tot anarchist, en ander werk van F. Domela Nieuwenhuis (1910), Onderwerping of verzet? (1915), De praktijk van het antimilitarisme (1921), 25 jaar oorlog aan den oorlog (1904-1929) (1929), Het rapport-Welter van socialistisch standpunt beschouwd (1932) i Oorlog tegen Hitler Duitsland? (1933) El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Séverin
Férandel
-
Séverin Férandel: El 29 d'abril
de 1896 neix a Barceloneta de Provença (Provença,
Occitània) el militant
anarquista i sindicalista
Séverin Férandel. Fill d'un mecànic de
bicicletes nascut a Autrecourt (Lorena,
França), va començar a militar de molt jove en el
moviment anarquista de la
regió occitana d'Alès i va participar en les
gires de conferències del minaireÉmile Soustelle dirigides als treballadors espanyols dels
centres miners. El 9
de març de 1918 es va casar a Seta. A
començaments dels anys vint va
col·laborar en el periòdic de Montpeller Le
Fouet, fundat per Vaillant,
i que va deixar de publicar-se el juny de 1922 a causa de la
detenció dels
principals col·laboradors arran d'una
manifestació contra la guerra a Besiers.
Com que coneixia a la perfecció l'anglès,
l'alemany i el castellà, farà feina
en una agència de viatges d'intèrpret abans
d'instal·lar-se a París en 1922 per
seguir un curs de l'Escola de Propaganda dirigida per André
Colomer sota
l'auspici de la Unió Anarquista (UA). El 25 de juny de 1922
assistirà al
Congrés de Sant-Etiève, que donarà
lloc a la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922
intervindrà en el III
Congrés de la UA a Levallois i en el IV Congrés
de la UA a París entre el 12 i
el 13 d'agost de 1923, on serà nomenat amb Pierre Lentente
administrador
delegat de Le Libertaire i participarà
en el
grup de Sébastien Faure, de qui era amic íntim.
En 1924 va esdevenir
responsable de les «Obres Internacionals de les Edicions
Anarquistes», fundades
el maig per militants de diverses nacionalitats (Ugo Fedeli, V.
Gozzoli, A.
Darcola, L. Olmedo, J. Bueno, Y. Walecki, Iacif, Shoulim, Sacha Piotr,
Sébastien Faure, etc.). En aquesta època va
portar la gerència de la revista
trilingüe (francès, italià,
castellà) La Revue Internationale Anarchiste.
En 1925 substituirà André Colomer en la
gerència dels últims números de La
Revue Anarchiste. Amb la seva companya Berthe Faber --que
esdevindrà més
tard companya de Francisco Ascaso--, portarà la
gerència de la Librairie
Sociale Internationale --rue des Prairies, 72, de París;
creada amb diners del
grup «Los Solidarios» i punt de trobada de l'exili
llibertari internacional--
fins el 1927, quan la va deixar per motius personals i va ser
substituït per
Nicolas Faucier, gerent de la Librairie Sociale que depenia aleshores
de la
Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR).
Arran del congrés de la Unió
Anarquista Comunista (UAC) d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926,
serà
elegit membre de la comissió executiva. El 12 de febrer de
1927 va participar
com a delegat en la Conferencia Internacional que discutiria la
Plataforma
Organitzacional promoguda pel grup d'exiliats llibertaris russos de Dielo
Trouba (Makhno i Arshimov, entre altres). A resultes del
congrés de la UAC de París, entre el 30 d'octubre
i l'1 de novembre de 1927,
que va ser el congrés de l'escissió, va ser
elegit responsable de la Federació
del Midi de la nova organització: la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària,
de la qual serà un ardent defensor. En aquest any
també serà un dels
responsables (amb Luigi Fabbri, Gobbi, Treni, Berneri i Ugo Fedeli) de
la
revista bimensual anarquista en italià publicada a
París La Lotta
Umana; del Bolletino del Comitato Internazionale di
Difesa Anarchica;
i de la publicació Primo Maggio. En
aquesta època va
col·laborar en Le Libertaire i en l'Encyclopédie
Anarchiste de
Sébastien Faure, així com als
periòdics Le Semeur contre tous les tyrans
i Terre Libre. Participarà
també com a tresorer, juntament amb Louis
Lecoin (secretari), en el Comitè de Defensa de Sacco i
Vanzetti i en el Comitè
Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), creat el 1926 per demanar
el dret
d'asil per als anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover,
empresonats a
França per «complot contra el Rei
d'Espanya» i en perill d'extradició cap a
l'Argentina --uns 200 militants anarquistes peninsulars es trobaven
refugiats a
França amenaçats d'expulsió. En 1929
s'instal·larà a Mèxic, on
serà conegut com
a Severino Ferrandel, i s'adherirà al
Sindicat del Calçat. El 4 de
febrer de 1931 es va casar de bell nou amb una mexicana amb qui
tindrà dos
infants. Per aquesta època va haver de cessar la
militància pel perill
d'expulsió, però la va reprendre arran de la
Guerra Civil espanyola i després
amb el suport dels revolucionaris peninsulars exiliats. Durant els anys
40
participarà en la secció de la ciutat de
Mèxic de l'Aliança Garibaldi
d'exiliats italians antifeixistes i serà secretari
d'Acción Democrática
Internacional (ADI), que agruparà els nuclis d'antifeixistes
estrangers, i
participarà en el Congrés Antifeixista de
Mèxic --els dies 30 i 31 de gener i 1
de febrer de 1942--, juntament amb Joan García Oliver, on
s'enfrontaran els
nuclis comunistes i llibertaris pel control de l'exili
mexicà. També col·laborà
amb l'òrgan d'expressió antifeixista de l'ADI Libertad.
Séverin
Férandel va morir a Mèxic en 1978.
***
Necrològica
de Manuel Figueroa Lires apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de maig de 1978
- Manuel Figueroa Lires:
El 29 d'abril de 1901 neix a Noia (la Corunya,
Galícia) l'anarcosindicalista
Manuel Figueroa Lires.
Fins els 19
anys treballà de pescador a Noia i després
marxà cap a la Corunya, on conegué
sa futura companya, Emerenciana Patiño Hermida, amb qui
tindrà quatre infants.
A la Corunya començà a militar en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Es posà a fer feina com a cuiner als vaixells mercants i
pesquers i quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Belfast (Ulster,
Irlanda) i
retornà a la Corunya, que havia caigut a mans franquistes.
En aquesta ciutat
constituí un comitè clandestí que
evacuà per mar nombrosos militats de la zona.
Després embarcà amb sa companya i altres 21
militants llibertaris a bord d'un
vaixell pesquer i desembarcà a Brest (Bretanya).
Immediatament retornà amb sa
família a la Península i restà a
Barcelona (Catalunya) al servei de la CNT fins
el final de la guerra. Quan el triomf franquista era un fet,
creuà els Pirineus
i va ser internat en diversos camps de concentració, per
després passar a
treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser
destinada a realitzar treballs de fortificació a la«Línia Maginot», fet que
aprofità per ajudar a la Resistència antinazi.
Fet presoner pels alemanys, va
ser internat a Estrasburg (Alsàcia, França) i
deportat al camp de concentració
de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i
després al de Gusen (Alta Àustria,Àustria). El maig de 1945, després de
l'alliberament del camp per les tropes
aliades, retornà a França i treballà a
les mines hulleres de La Grand Comba, on
s'havia instal·lat sa companya quan aquesta sortí
dels camps de concentració, i
on milità en la seva Federació Local de la CNT.
Malalt amb greus complicacions
cardíaques, Manuel Figueroa va morir el 28 de gener de 1978
a La Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània) mentre dormia, víctima
d'un infart de miocardi, i va
ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.
***
Necrològica de Patricio Guijarro Mateo apareguda en el periòdic parisenc Cenit de l'1 de novembre de 1994
- Patricio Guijarro Mateo: El 29 d'abril de 1907 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Patricio Guijarro Mateo. Amb sos pares emigrà a Catalunya. Instal·lat a Menàrguens (Noguera, Catalunya), s'afilià de ben jovenet a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de 1936, lluità a diferents poblacions lleidatanes. Amb Ramón Liarte Viu, participà en la reorganització de la comarcal de Camarasa i de Tremp. Va ser un destacat membre de la fàbrica col·lectivitzada «La Sucrera del Segre» a Menàrguens on treballava. En 1938 compartí vida amb la militant anarcosindicalista Maria Mestre Gibert, que destacà en la defensa de la col·lectivitat quan fou atacada pels estalinistes. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts fins al febrer de 1940. Després va fer de calderer en una fàbrica d'aviació de Tolosa de Llenguadoc i s'instal·là a Ausevila Tolosana (Llenguadoc, Occitània). El juny de 1940, amb l'armistici, fou tancat, amb sa companya, a Argelers i a Barcarès fins a l'octubre de 1941, quan passà a fer de pagès a Saint-Croix de Quintillargues fins al desembre de 1943. Fou cridat pels alemanys a Montpeller per integrar-se en el Servei de Treball Obligatori (STO), però no es presentà i restà a Castèlnòu de Les amagat per l'alcalde. Amb l'Alliberament, s'instal·là amb sa companya a Castèlnòu de Les, on treballà de soldador, i ambdós s'afiliaren a la CNT de Montpeller. En 1946, com a secretari de Propaganda de la Regional, va fer un míting a Montpeller. Patricio Guijarro Mateo va morir el 24 de juliol de 1994 a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània).
***
Juan
Bautista Albesa Segura
- Juan Bautista Albesa Segura:
El 29 d'abril
de 1911 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarquista i anarcosindicalista
Juan Bautista Albesa Segura –el seu segon llinatge a vegades
citat com Gil–, conegut
com Batiste de la Coixa, Batistet,Batiste o Batista.
Fill d'una família acomodada, la situació
econòmica canvià
quan la parella se separa i sa mare s'hagué d'ocupar de tots
els infants. Quan
tenia 11 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on
aprengué a llegir i a escriure
i a conèixer el moviment anarquista. En 1927
retornà al seu poble, on fundà la
Confederació Nacional del Treball (CNT) local. Se
salvà de la repressió de 1933,
sorgida després de l'aixecament de desembre de 1932,
perquè va ser cridat a
files. Després del servei militar ajudà les
famílies dels perseguits i
empresonats i reconstruí el sindicat, organitzant grups de
defensa i d'acció. L'abril
de 1934 va ser detingut a Vall-de-roures en possessió de
propaganda anarquista
i empresonat en aquesta localitat. Militant de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI),
en aquests anys figurava en un llistat elaborat per la
reacció de 119 militants
anarquistes a eliminar. Per interessos de la FAI, fou guardaespatlles
del
capitalista i contrabandista Joan March Ordinas, i
participà, amb altres quatre
anarquistes (José Bueso, Miguel Cabreras, Ramon Felices
Company i Daniel Manero),
en l'intent de segrest perpetrat el 29 d'octubre de 1935 al carrer de
la
Concepció de Palma (Mallorca, Illes Balears) de Joan March
Monjo, cosí de
financer. L'operació no reeixí per una
delació que sortí de la pròpia CNT i
en
aquesta acció morí Miguel Cabreras (Rafael),
un dels segrestadors. Jutjat per aquest fet, va ser empresonat amb
Julián Floristán
(Riojano) a Palma (Mallorca, Illes
Balears), moment que aprofità per col·laborar en
el periòdic Cultura Obrera
d'aquesta ciutat. El maig
de 1936 recobrà la llibertat. Quan l'aixecament feixista de
juliol de 1936,
després de matar el comandant del destacament de la
Guàrdia Civil de
Vall-de-roures i cremar el seu cos, participà en
l'alliberament de la zona i
encapçalà el grup «Los Dinamiteros de
Batista» (o «Los Dinamiteros de
Utrillas»), enquadrat en el «Batalló de
Metralladores» de l'anomenada «Columna
Carod-Ferrer», amb el qual el setembre de 1936
prengué Fuendetodos (Saragossa,
Aragó, Espanya) i participà en combats al front
de Belchite (Saragossa, Aragó,
Espanya) i de Terol. Aquest grup participà en nombroses
operacions
d'evacuacions de companys que havien quedat a Saragossa, en operacions
de
sabotatge i d'informació rere les línies
franquistes i col·laborà amb el grup
encapçalat per Agustín Remiro Manero. Entre
setembre i desembre de 1936
participà en la construcció del complex artiller
del Mojón del Lobo (Belchite,
Saragossa, Aragó, Espanya). Durant la primavera de 1937
s'oposà amb les armes a
la reacció comunista contra les col·lectivitats
aragoneses i el maig d'aquell
any proposà a la CNT un pla per segrestar l'estalinista
Enrique Líster Forján i
el seu Estat Major que va ser desestimat. Entre 1938 i 1939 fou
responsable de
la colònia per a 200 infants aragonesos
desplaçats, d'entre quatre a 15 anys,«Hogar del Niño Aragonés», a
la masia Bach de La Beguda Baixa (Masquefa, Anoia,
Catalunya). També organitzà la colònia
d'infants i d'adolescents madrilenys
evacuats «La Begueda», a prop de Capellades (Anoia,
Catalunya), que compta amb
el suport de les germanes Lluïsa i Rosaura Arnau Capaces i de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França i s'instal·là a
Lunèl (Llenguadoc, Occitània).
Participà en les xarxes
d'evasió de perseguits del nazisme cap a la
Península. Mantingué paral·lelament,
però, contactes amb Mahren, coronel de les SS nazis. A
finals de 1943 encapçalà,
amb son cunyat Fermín Tejedor, el Comitè de
Besiers (Llenguadoc, Occitània) de
la CNT que s'oposà al Comitè Nacional confederal
de Juan Manuel Molina Mateo (Juanel)
i Felipe Aláiz de Pablo En 1944
la Federació Local de Montpeller de la CNT el va suspendre
de militància, per
les seves relacions amb sectors gaire esquerrans, i el juliol d'aquell
any va
ser objecte d'una comissió d'investigació
anomenada pel Comitè Nacional de la
CNT. Jutjat entre maig i juliol de 1948, amb Fermín Tejedor
i Antonio Cabrera,
per col·laboracionista després de la II Guerra
Mundial en l'anomenat «Procés
Marty», va ser condemnat per l'Audiència de
Montpeller (Llenguadoc, Occitània)
a cinc anys de presó per «relacions amb agents
lligats a la Gestapo» i per participar
com a informador en dos atemptats organitzats pel coronel nazi. En
aquest
judici va ser defensat per Marcel Dutot, advocat que després
serviria al
Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En sortir de la presó
s'instal·là a
Perpinyà, on regentà una explotació
hortícola i es dedicà al comerç.
Durant el
seu exili visità en diferents ocasions el seu poble natal.
Juan Bautista Albesa
Segura va morir en 1999 a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). En 2015 Lluís
Rajadell publicà la biografia La
ternura
del pistolero. Batiste, el anarquista indómito.
Juan Bautista Albesa Segura (1911-1999)
***
Pedro Torralba Coronas
- Pedro Torralba Coronas:
El 29 d'abril de 1913 neix a Riglos (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Torralba Coronas.
Fill d'un
ferroviari, fins a la guerra civil va fer feina en diverses tasques
relacionades amb el ferrocarril i fou el responsable de les
línies telefòniques
entre Osca i Canfranc. En 1930 es trobava a Jaca aprenent l'ofici de
ferrer
quan es va produí l'aixecament militar republicà
de Fermín Galán Rodríguez i
d'Ángel
García Hernández. Força impressionat
per aquest fet, en 1932 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe. El gener
de 1936 presidí un
míting a Ayerbe, on intervingueren Vicente Ballester, Miguel
Chueca i Juan Arnalda.
El juliol de 1936, quan es produí el cop militar feixista,
ocupava la
secretaria de la CNT d'Ayerbe i es trobava a Osca, on demanà
al governador
civil la distribució d'armes per sufocar l'intent; amb molta
sort pogué arribar
a zona republicana. A Igriés s'incorporà a les
milícies de Barbastre. L'octubre
de 1936 s'allistà en la «Columna Roja y
Negra», amb la qual lluità durant tot
el conflicte bèl·lic. El febrer de 1937 fou el
representant d'aquesta columna
al front d'Igriés. Amb la militarització de les
milícies, fou nomenat
responsable d'Informació de la 127 Brigada Mixta,
càrrec que ocuparà fins al
final de la guerra a més de cap de la II Secció
de l'Estat Major. El març de
1939, al final de la contesa, s'encarregà de destruir a
Madrid els arxius
compromesos de la 127 Brigada Mixta. Amb el triomf franquista no
pogué sortir
de la Península, però fugi de la
detenció refugiant-se al domicili de son germà
a la localitat navarresa de Castejón de Ebro, on
visqué clandestinament. El 12
de març de 1947 aconseguí embarcar a Irun amb un
vaixell pesquer i arribar a
Hendaia, instal·lant-se a Kanbo. En 1985 ja vivia a Bordeus,
on fou el
responsable de l'«Amicale de la 127 Brigada Mixta».
Trobem col·laboracions
seves en Boletín de la Agrupación de
Militantes i en Solidaridad
Obrera. És autor del llibre De Ayerbe a
la «Roja y Negra». 127 Brigada
Mixta de la 28 División (1980). Pedro Torralba
Coronas va morir el 18 de
gener de 2003 a Bordeus (Aquitània, Occitània).
Pedro Torralba Coronas (1913-2003)
***
Jean
Saudy
- Jean Saudy: El 29
d'abril de 1916 neix a
Esperacedes (Provença, Occitània) l'enginyer
civil, etnòleg, antropòleg, pedagog,
periodista i escriptor anarquista Jean Sauvy, que va fer servir els
pseudònims Savoy i A. Thomas. Era fill de Jules Sauvy, metge
rural i amic i doctor
d'Albert Camus, i nebot de l'economista i sociòleg Alfred
Sauvy. Es llicencià
en enginyeria de camins, canals i ports a París
(França). En acabar els
estudis, en 1941 marxà, amb els seus companys de carrera
Jean Rouch i Pierre
Ponty, com a enginyer civil a l'Àfrica per a construir
carreteres i ponts.
D'antuvi va ser destinat a Kankan (Guinea) i posteriorment al Sudan,
adscrit a
les Construccions Públiques Colonials. A l'Àfrica
Occidental Francesa (AOF)
descobrí amb sos amics l'etnografia i l'antropologia
(religions animistes,
màgia, etc.) fins el desembarcament aliat de 1942. Es
presentà voluntari al Cos
Expedicionari francès i participà com a oficial
en una companyia de sapadors en
la campanya d'Itàlia, en el desembarcament de
Provença, en la remuntada de la
vall del Roine i en la travessa del Jura i dels Vosges.
Després de la II Guerra
Mundial va ser destinat al Congo belga com a enginyer. Entre 1946 i
1947 passà
sis mesos amb Jean Rouch i Pierre Ponty descendent amb piragua els
4.200
quilòmetres del riu Níger, des del seu naixement
fins a l'oceà Atlàntic.
D'aquesta experiència sortí el curtmetratge
documental antropològic i etnològicAu pays des mages noirs, sobre el
poble songhai del riu Níger, i nombrosos articles per a
l'Agence France-Press
signats per tots tres sota el pseudònim Jean
Pierjant. La primavera de 1947 retornà a
París i en aquesta època passà
casualment per la seu de la Federació Anarquista (FA), al
Quai de Valmy de
París (França), on va ser rebut per Maurice
Joyeux qui l'orientà vers un grup
llibertari del Barri Llatí, establint contacte amb Giliana
Berneri. S'adherí al
Grup Anarquista «Sacco et Vanzetti»
(«Grup Llibertari del Barri Llatí») de
la
FA, del qual formaven part Jean Max Claris, Giliana Berneri, Serge Nin,
André
Prudhommeaux, Léo Emery i Gilbert Devillard, entre d'altres,
i, sota el
pseudònim de Savoy i d'A. Thomas,
col·laborà en Le
Libertaire. També fou un dels oradors
en diverses gires propagandístiques de la FA i un dels
venedors ambulants de Le Libertaire
al mercat de Buci del VI
Districte de París –un dels seus compradors
habituals era Albert Camus. Membre
de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes
(CRIA), en 1948 fou
responsable del Bulletin du CRIA i
l'any següent va ser nomenat secretari d'aquesta
comissió. Poc després
participà en la creació de l'anarquista«Grup Cronstadt», adherit a la FA, en
el qual milità. Realitzà viatges
orgànics a Tolosa de Llenguadoc, per contactar
amb els anarquistes locals que acollien clandestinament companys
espanyols, i a
Brussel·les (Bèlgica), per entrevistar-se amb Hem
Day per una qüestió de
falsificació de documents. En aquesta època
entaulà amistat amb Georges
Fontenis, Maximilien Rubel, Henry Poulaille i Étienne
Balázs, entre d'altres
intel·lectuals llibertaris, i assistí amb
regularitat als cursos de filosofia
de Maurice Merleau-Ponty i als seminaris de Vladimir
Jankélévitch a la Sorbona.
En 1948 també participà, amb Georges Fontenis,
Georges Vincey, René Lustre i
altres, en el comitè de redacció de la
publicació Études
Anarchistes. Bulletin d'Études et de Crítiques de
la Fédération
Anarchiste. Amb Ildefonso González Gil fou membre
de la Comissió
Internacional Anarquista encarregada de preparar el I
Congrés Anarquista
Mundial de la postguerra, organitzat per la FA, que se
celebrà entre l'11 i el
19 de novembre de 1949 a Puteaux (Illa de França,
França). En aquesta època
treballava com a periodista científic per a diverses
publicacions, com ara La Revue
Pétrolière. Posteriorment
treballà
d'enginyer economista a la Cambra Sindical de Constructors
d'Automòbils, per
això té alguns llibres sobre el món de
l'automoció, i exercí de conseller
científic a la Ciutat de les Ciències de la
Villette. El 18 de desembre de 1948
s'havia casat a París amb Simonne Ragouilliaux i quan la
parella tingué son fill
Olivier es dedicaren a la pedagogia, escrivint plegats alguns llibres
sobre
aquesta disciplina i contes infantils, fins que aquesta
caigué malalta
d'Alzheimer. En 1988 fou un dels animadors de l'associació«Activitats,
Recerca, Pedagogia». També estava diplomat en
etnologia pels Estudis Superiors
de Lletres. És autor de nombroses obres
literàries, moltes d'elles
autobiogràfiques, i de divulgació com ara Le
Petit Dan (1948, amb Pierre Ponty i Jean Rouch), Le Katanga. 50 ans décisifs
(1961), Iniciation à
l'économie des pays en voie de développement
(1968), L'enfant à la
découverte de l'espace de la
marelle aux labyrinthes. Initiation à la topologia intuitive
(1972, amb
Simonne Sauvy), L'enfant et les
géométries (1974, amb Simonne Sauvy), L'espace
et la ville. Géographie, histoire, dessin,
mathématique (1976, amb Simonne
Sauvy), Mots en rond et mots
pétales
(1979, amb Simonne Sauvy), L'industrie
automobile mondiale (1984), Odamok.
Le secret de l'enfant aux yeux bleus (1987, amb Olivier
Sauvy), Fahri. Le fil rouge des trois destins
(1988), Kalali. Le chemin du soleil, de
la lune et du vent (1988), Kassala.
Le mystère de la princesse triste (1988), Osina à la recherche du tambour magique
(1989), San Chen. Aventures d'un jeuneécuyer et
d'un signe savant (1995, amb Olivier Sauvy), Les
automobiles Ariès (1903-1938) (1996), L'automobile (1996, 1998 i 2005), Charles, baron Petiet (1879-1958) (1998),Les organisme professionnels
français de l'automobile et leurs acteurs
(1896-1979) (1998), Un jeune
ingénieur dans la tourmente (1938-1945) (2001), Descente du Niger. Trois hommes en pirogue
(1946-1947) (2002), Monts et
merveilles au pays du Fujiyama.
Conte zen (2002, amb Olivier Sauvy), Comment
rendre plus attrayant l'enseignement traditionnel de la maternelleà la
terminale (2003), Enfance et
adolescence d'un petit provençal entre les deux guerres.
Récit autobiographique
(2003), Mon parcours dans le
siècle
(1947-2001). Récit autobiographique (2003), Le périple d'Alaron autour de la
Méditerranée. Roman historique
(2003, amb Olivier Sauvy), Un
médecin de
campagne peu ordinaire. Mon père, le docteur Jules Sauvay
(1879-1957)
(2004), Jean Rouch tel que je l'ai connu.
67 ans d'amitié (1937-2004) (2006), La
maladie d'Alzheimer vécue à deux (1996-2006)
(2007), Ô! Temps, suspends ton vol
(2007, amb Alain Schvartz), Alzheimer au
quotidien, comment s'y prendre?
(2008), Conte de la lune bleue
(2009), Simonne Ragouilliaux Sauvy
(1922-2009). Une parisienne du XXe siècle en quête
d'un monde meilleur
(2010), Sur les traces du«Décaméron» de
Boccace (2010), Cleopâtre,
lot
d'utopies emportées par le vent (2012), Douze
aventures qui on forgé mon caractère (2012)
i Le vieillissement du cerveau.
Témognage d'un senier confirmé
(2013), entre d'altres. Jean Saudy va morir el 16 de març de
2014 a Meudon
(Illa de França, França), localitat on vivia.
Defuncions
Racho Karanov amb sa família
- Racho Karanov: El 29 d'abril de 1925 és assassinat a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària) l'escriptor, professor i militant anarquista Radivoj Karanov, més conegut com Racho Karanov. Havia nascut en 1891 a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària) i fou professor de l'institut d'aquesta localitat. Intel·lectual de primer ordre, ben aviat s'adherí a les idees anarquistes, essent un dels primers llibertaris búlgars que pertanyeren a la tendència de l'anarquisme organitzacional, social i revolucionari. Brillant orador i hàbil organitzador, el juny de 1919 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Com Gueorgui Sheitanov o Ivan Nicolov, entre 1924 i 1925, després del cop d'Estat feixista del general Ivan Valkov del 9 de juny de 1923, formà part del grup minoritari del moviment partisà del Front Unit (FU) i col·laborà estretament amb els comunistes en la resistència armada. Arran de l'atemptat amb bomba del 16 d'abril de 1925 a la catedral d'Sveta-Nedelya de Sofia, obra del FU, que desencadenà una obra repressiva sense precedents, va ser detingut com molts altres companys. Racho Karanov va ser assassinat per un escamot d'esbirros feixistes macedonis i militars el 29 d'abril de 1925 a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària).
***
Abraham
Frumkin
- Abraham Frumkin:
El 29 d'abril de 1940 mor a
Seagate (Coney Island, Bookly, Nova York, Nova York, EUA) el
periodista,
traductor i propagandista anarquista en llengua jiddisch Avrom Frumkim,
més
conegut com Abraham Frumkim i que
va
fer servir els pseudònims Albert
i Aviv. Havia nascut el 24 d'abril
de 1873
a Jerusalem (Palestina, Imperi Otomà; actualment pertany a
Israel). Fill d'una
família jueva intel·lectual i ortodoxa, sos pares
es deien Israel Dov Frumkin, un
dels patriarques del periodisme hebreu, i Mindel Bak (Mina
Frumkin). Estudià en un héder
tradicional, on aprengué les
bases del judaisme i de l'hebreu, i amb un melammed
(mestre) privat, que l'ensenyà el Talmud. En 1889 es
graduà a l'escola Lemel i
després de dedicar-se un temps al periodisme (Havatzelet,
editat per son pare; Hamelitz; Hatzfirah,
etc.) i de fer de professor d'àrab a l'escola d'Israel
Belkind de Jaffa
(Palestina), en 1890 s'instal·là a Constantinoble
(Imperi Otomà), on començà a
estudiar turc i dret, però hagué d'abandonar la
carrera per manca de diners. En
1890 fundà la societat «Dorshei Leshon
Zion» (Amics de la Llengua de Sió), de
la qual va ser secretari, i que en 1892 obrí una escola
hebraica i una
biblioteca. En aquesta època aprengué el
judeocastellà dels sefardites. En 1893
emigrà a Nova York (Nova York, EUA) i entrà en
contacte amb el pensament
anarquista en el cercles jueus de l'emigració. En 1894
retornà a Constantinoble
carregat de llibres i de propaganda anarquistes. Va fer amistat amb els
anarquistes russos exiliats Moses Schapiro i sa companya Nastia, on el
seu
domicili era lloc de trobada de joves activistes. Creà, amb
Moses Schapiro i el
doctor Ben Zion, un petit grup anarquista. Amb Moses Schapiro
viatjà a París
(França) i a Londres (Anglaterra), arreplegant literatura
anarquista (Élisée
Reclus, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i contactes. A Londres
es
relacionà amb el cercle editor (Freeman, Lenoble, Ossip,
Rudolf Rocker, Lazar
Sabelinsky, Wolf Wess, etc.) de la revista anarquista en jiddisch Der Arbeter Fraynd (1885-1914), que
envià a la comunitat jueva de Constantinoble, i en la qual
va col·laborar. De
bell nou a Constantinoble, l'abril de 1896
s'instal·là a Londres, on va fer especial
amistat amb l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker i
s'encarregà de l'edició
de Der Arbeter Fraynd.
Obrí amb Moses
Schapiro una impremta i llibreria on s'estampaven llibres en jiddisch. En 1897 Moses Schapiro retornà a
Constantinoble i li deixà la impremta, on edità
11 números del periòdic Der
Propagandist. Durant la tardor de 1898, després
d'un temps a Liverpool
(Merseyside, North West England, Anglaterra) i a Leeds (Yorkshire,
Anglaterra),
passà a París, on restà un any, com a
corresponsal teatral del periòdic rus Fraynd.
El febrer de 1899 retornà als EUA. Entre 1902 i 1904
edità el diari Die
Iddishe Welt. A més de publicar una biografia de
Baal Shem-Tov en 1903,
realitzà nombroses traduccions al jiddisch d'obres d'autors
clàssics i
d'escriptors anarquistes (Leonid Andréiev, Alexander
Berkman, Georg Büchner,
Georges Étiévant, Aharon Fridman, Maksim Gorki,
Knut Hamsun, Gerhart Hauptmann,
Henrik Ibsen, Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, Maurice Maeterlinck,
Louise
Michel, Octave Mirbeau, Multatuli, Élisée Reclus,
Rudolf Rocker, Sergei
Stepniak, Robert Louis Stevenson, Anton Txékhov, Oscar
Wilde, Israel Zangwill,
etc.). Durant anys publicà articles sobre Turquia i
Palestina en el periòdic
novaiorquès en jiddisch Forward. En els
seus últims anys edità el
periòdic Tag, on va escriure sobretot
crítica teatral. Estava casat amb
Sarah Bloch. Abraham Frumkin va morir, després
d'una llarga malaltia, el
29 d'abril de 1940 en un hospital de Seagate (Coney Island, Bookly,
Nova York,
Nova York, EUA), població on residia, i va ser enterrat l'1
de maig al
cementiri de Mount Carmel de Glendale, al barri novaiorquès
de Queens. Pòstumament,
aquell mateix 1940, s'editaren les seves memòries en
jiddisch sota el títol In friling
fun Yidishn sotsializm.
Zikhroynes fun a zhurnalis(La
primavera del socialisme jueu. Memòries d'un periodista).
***
Silvestre
Alejandro García
- Silvestre Alejandro García: El 29 d'abril de 1944 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Silvestre Alejandro García. Havia nascut cap el 1918 a La Fresneda (Terol, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933 va ser detingut, jutjat i absolt. Va ser caporal de l'Esquadró Motoritzat de la 118 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després de la guerra civil va ser apressat per les tropes franquistes i tancat a la presó d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i a la saragossana de Torrero. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Silvestre Alejandro García va ser afusellat el 29 d'abril de 1944 a Saragossa (Aragó, Espanya).
---
