Anarcoefemèrides del 27 d’abril
Esdeveniments
Capçalera
de La Bataille
Syndicaliste
- Surt La Bataille Syndicaliste: El 27 d'abril de 1911 surt a París (França) el primer número del diari La Bataille Syndicaliste,òrgan oficiós de la Confederació General del Treball (CGT) i on col·laboraren sobretot sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes. En van ser gerents Michaud i Eugène Morel. Aquesta publicació tingué nombrosos col·laboradors, com ara Georges Airelle, Bonneff, Marcel Boutet, René Brochon, Paul Campana, Marcelle Capy, J. Ernest Charles, Francis Delaisi, A. Desbois, Lucien Descaves, Pierre Dumas, G. Dumoulin, Amédée Dunois, Georges Eekhcud, Sébastien Faure, Léon Frapie, Edmond Fronty, Charles Gogumus, Louis Grandidier, Victor Griuffuelhes, James Guillaume, Harmel, Léon Jouhaux, C. A. Laisant, Jules Le Gall, Raoul Lenoir, Louis Lumet, Charles Malato, François Marie, Masson, Ludovic Menard, Brutus Mercereau, A. Merrheim, Alfred Mignon, Octave Mirbeau, Pierre Monatte, Eugène Morel, Alfred Naquet, H. Pasteigne, R. Pericat, Eugène Peronnet, A. Picard, Pierre Quillard, Marcel Ricet, Alfred Rosmer, Victor Roupine, Émile Rousset, A. Savoie, Edouard Sené, André Thieruriet, Claude Tillier, Guillaume Verdier, P. Vigne d'Octon, A. Villeval, Warcquier, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. Tingué més de dos mil subscriptors i arribà a tirar 45.500 exemplars. Sortiren 1.638 números, l'últim el 23 d'octubre de 1915, i serà continuat per La Bataille.
La
Bataille Syndicaliste (1911-1915)
***
El
Paral·lel. A la dreta, en primer terme, el Teatre Soriano
(actual Teatre Victòria); a continuació, el
Teatre Nou i
després, a la vora de la xemeneia, l'antic teatre
Apol·lo. Al davant d'aquest, a l'esquerra, l'Arnau. El
tendal
que es veu a tocar de l'Arnau és del Gran Cafè
Espanyol,
al costat del Teatre Espanyol, que no es veu. Al costat d'aquest
cafè es veu el Teatre Olímpia
- Míting d'afirmació sindicalista: El 27 d'abril de 1930 al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebra un míting d'afirmació sindicalista, primer acte públic de caràcter sindical que se celebrà a l'Estat espanyol des del cop d'Estat de Primo de Rivera. El teatre de 2.500 places s'omplí de gom a gom i més de dues mil persones no pogueren accedir al local; les autoritats prengueren tota mena de precaucions en previsió de possibles alteracions de l'ordre públic. Pere Massoni Rotger, president de l'acte, parlà sobre la persecució i la clandestinitat a la qual s'havia vist abocada la CNT durant el Directori i blasmà contra els Comitès Paritaris. Després, Sebastià Clarà Sardó, en representació de la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona, criticà l'actuació del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) ja que tingué tracte de favor per part de la Dictadura i insistí en la crítica dels Comitès Paritaris. A continuació es llegí una carta d'adhesió a l'acte dels presos tancats a la presó de Barcelona. Josep Peiró Belis es defensà de les crítiques que havia rebut per signar el «Manifest d'Intel·ligència Republicana» i parlà sobre el pistolerisme de la patronal. Finalment, Ángel Pestaña Núñez deixà clar que el sindicat anarcosindicalista no canviaria ni de tàctiques ni de procediments. Per acabar, Massoni realitzà un resum de l'acte, va fer una crida als intel·lectuals i als tècnics i llegí els acords que la CNT portaria al Govern: restabliment de les garanties constitucionals, desarmament del sometent, legalització dels sindicats, abolició de l'impost d'utilitats, reintegració del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria als seus antics propietaris, ampliació de l'amnistia als presos socials i revisió d'alguns processos judicials. L'acte acabà amb mostres de gran entusiasme i no esdevingué cap incident.
***
Capçalera
del primer número de SIA
- Surt SIA: El 27 d'abril de
1947 surt a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) el primer número del
periòdic mensual SIA. Organe de la
Section Française de la
Solidarité Internationale Antifasciste. Era la
segona època d'aquest òrgan
oficial del Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), del qual
aparegueren
38 números entre el 10 de novembre de 1938 i el 3 d'agost de
1939, al final de
la Guerra Civil espanyola. Estava escrit en francès i en
castellà. En van ser
responsables Marcelle Clavé (gerent) i Henri Batet
(administrador). Hi van
col·laborar R. Bernard, Albert Carsi, Louis Castel,
René Clavé, François
Jammes, Jean Lyg, René Martin, A. Mirande, Frederica
Montseny, Amparo Poch
Gascón, Joan Sans Sicart, Vaissac i Viriel, entre d'altres.
Edità en
lliuraments l'obra de Piotr Kropotkin L'Entr'aide.
En sortiren només tres números,
l'últim el juliol de 1947.
Naixements
Adolphe Assi fotografiat per Thiébault
- Adolphe Assi: El
27 d'abril de 1841 neix a Roubaix
(Nord-Pas-de-Calais, França) el garibaldí, communard,
francmaçó i
revolucionari Adolphe Alphonse Assi. Obrer mecànic de
professió, s'enrolà
voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès,
però en 1859 va desertar i
combaté les tropes austríaques a la campanya
d'Itàlia en les files de Giuseppe
Garibaldi. Quan tornà a França va ser amnistiat i
reprengué el seu ofici. A
mitjans de 1868 s'instal·là a Le Creusot i
entrà a fer feina a les factories
Schneider com a mecànic ajustador. El gener de 1870
jugà un paper important en
la vaga declarada contra Eugène Schneider per obligar-lo a
confiar la gestió de
la caixa de secors a un organisme elegit pels obrers. La vaga
acabà fracassant
i, com que havia estat elegit per a l'organisme citat, va ser acomiadat
el 19
de gener de 1870. Entre el 10 i el 25 de febrer de 1870
marxà a París per
demanar ajuda a la Federació de les Societats Obreres i
establí relació amb
diversos revolucionaris i membres de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT). El 21 de març fou l'organitzador, amb
Jean-Baptiste Dumay,
de la vaga de miners de Le Creusot contra la reducció
salarial, però va ser
sufocada 23 dies després i seguida d'una ona de detencions i
de condemnes de
presó entre dos mesos a tres anys. Assi a ser detingut l'1
de maig de 1870 i
implicat en el tercer procés contra la Internacional,
però va ser absolt. A
París, com que no pogué trobar feina als tallers
a causa de la seva reputació
d'agitador, es dedicà a confeccionar objectes d'equipament
militar. Durant el
setge de la capital francesa per les tropes alemanyes fou nomenat
oficial de
l'anomenada «Guerrilla de l'Illa de
França» i després passà al
192 Batalló de
la Guàrdia Nacional com a tinent d'una companyia de marxa.
Sempre lluità per la
creació del Comitè Central de la
Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la
seva creació. El 17 de març de 1871 va ser elegit
comandant del 67 Batalló i el
19 de març coronel i governador de l'Ajuntament de la
ciutat. Destacà com a
organitzador de la resistència armada, com a estrateg de les
barricades i com a
administrador del repartiment de queviures i de municions. Fou
partidari de la
demolició de la Columna Vendôme. El 26 de
març va ser elegit, per 19.890 vots
sobre 25.183 votants, representant del XI Districte parisenc al Consell
de la
Comuna, del qual va formar part del seu Comitè de Seguretat
General. Acusat per
alguns d'ambició desmesurada i de fer servir la seva
posició en la
Internacional i en la maçoneria per grimpar, entre l'1 i el
15 d'abril va estar
arrestat, però un cop alliberat es reintegrà com
a delegat de la Indústria de Guerra.
El 21 de maig de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de
Línia de
les tropes de Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de
setembre de
1871 a Versalles, va ser condemnat a la deportació en
recinte fortificat i
enviat a Nouméa (Nova Caledònia).
Després de l'amnistia de juliol de 1880,
decidí restar a Nouméa, on visqué
treballant com a mecànic ajustador. Adolphe
Assi va morir el 8 de febrer de 1886 a Nouméa (Nova
Caledònia).
***
Séverine
fotografiada per Nadar
- Séverine:El 27 d'abril de 1855 neix a
París (França) la periodista
llibertària, feminista i militant de la Lliga dels Drets de
l'Home Caroline
Rémy, més coneguda sota el nom de Séverine. Havia nascut en una
família
de la petita burgesia i son pare era funcionari de la Prefectura de
Policia. Es
casarà als 17 anys amb el seu primer marit (Montrobert) i
tindrà un fill; més
tard, ja divorciada, es guanyarà la vida tocant en un teatre
i fent
d'apuntadora. Als 23 anys es casarà de bell nou, aquest pic
amb l'acabalat
metge suís Adrien Guebhard, i tindrà un altre
fill (Roland). En 1879 trobarà
Jules Vallès a Brussel·les, de qui
serà secretària; aquest encontre
canviarà el
curs de sa vida. Convidada a participar en l'aparició de Le Cri du Peuple i en les seves activitats
literàries, se li confiarà la direcció
del periòdic
(14 de febrer de 1885) abans de la mort de l'escriptor. Filla
espiritual de
Vallès, Séverine mantindrà el diari
obert a totes les tendències del
socialisme, amb el suport financer del doctor Guebhard, però
el seu esperit
llibertari es veurà enfrontat al marxisme de Jules Guesde i
acabarà deixant el
periòdic en 1888, sense deixar de denunciar en altres
publicacions les
injustícies socials. Va mantenir un afer amorós
amb el periodista de L'Écho
de Paris Georges
de Labruyère i va conviure amb ell entre 1885 i 1920, quan
aquest va morir, reprenent Séverine la vida comuna amb el
seu segon marit, fins
que aquest morí en 1924. El seu rebuig general a tota mena
de sectarisme la
portarà a alguns errors de judici respecte al boulangisme, però quan es
desencadena l'afer Dreyfus, defensarà el militar
enèrgicament. En 1897 escriurà
les cròniques llibertàries, sota el nom d'Arthur Vingtras, en La
Fronde, primer
periòdic feminista i dirigit exclusivament per dones, editat
per Marguerite Durant amb qui estarà molt lligada. En 1914,
sempre pacifista,
condemnarà la «unió sagrada»
militarista. Entusiasmada per la Revolució russa
de 1917, s'adherirà primer en el Partit socialista (1918) i
més tard en el
Partit comunista (1921), i col·laborarà en L'Humanité (1920-1921), però
l'abandonà dos anys més tard, comminada a triar
entre el Partit i la Lliga dels
Drets Humans que havia contribuït a crear. Séverine
defensarà sempre els
anarquistes --ja sigui Germaine Berton, Clément Duval,
Auguste Vaillant,
Ascaso, Durruti o Jover-- i participarà en juliol de 1927 en
un míting per
intentar salvar Sacco i Vanzetti. Uns mesos abans, el 15 d'abril, havia
signat,
amb Alain, Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henri Poulaille, Jules
Romains i
altres, la petició apareguda en la revista Europa contra la Llei
d'organització general de la nació per a temps de
guerra, que abrogava per la
independència intel·lectual i per la llibertat
d'opinió. Malalta, Séverine va
morir el 24 d'abril de 1929 a Pierrefonds (Picardia,
França). A més de milers
d'articles en la premsa, és autora de nombroses obres, com
ara Pages
rouges (1893),Notes d'une
frondeuse (1894),Pages
mystiques (1895),En
Marche (1896), Affaire Dreyfus (1900), La toute-puissance de
la bonté (1900),Sacà tout (1903),ÀSainte-Hélène,
pièce en 2 actes (1904), Line (1855-1867) (1921), Impressions
d'audience (pòstumament,
1999), etc.
***
Jules Jouy segons un dibuix d'Alfred Le Petit
- Jules Jouy:El 27 d'abril de 1855 neix a París (França) en una família molt modesta el cantautor, escriptor i poeta anarquista, pioner de la cançó social, Louis Jules Jouy, conegut sota el pseudònim de La chanson fait homme. Després d'una infància pobre, marcada per la Comuna de París, i d'estudiar primària, va exercir diversos oficis (carnisser, pintor de porcellana, etc.). Quan tenia vint anys el cridaren a files i va entrar en el servei auxiliar de l'Exèrcit, a causa d'una malformació al braç dret. Lector compulsiu, des de jove va escriure poesia i cançons de manera autodidacta. En 1876 començà a publicar en Le Tintamarre cançons i articles sobre els seus temes predilectes: l'anticlericalisme, la injustícia, l'anarquisme, tot d'allò més macabre, humorístic, pornogràfic i escatològic. El setembre de 1878 participà en la fundació de Le Sans-Culotte, periòdic republicà virulent que lluita per l'amnistia dels communards i combat el clericalisme. Fou membre dels clubs literaris dels Hydropates i dels Hirsutes, i freqüentà el Chat Noir --fundà amb una colla de dissidents el Chien Noir--, fent les seves actuacions als cabarets de Montmartre (L'Eldorado, La Scala, Le Pavillon de l'Horloge, Le XIX Siècle, Le Parisiana, La Gaîté, A Ba-Ta-Clan, Les Ambassadeurs, L'Européen, L'Edèn-Concert, L'Alcazar d'Été, etc.). Va escriure unes 4.000 cançons socials que evoquen la misèria del món obrer i que més tard van interpretar les celebritats de l'època (Yvette Guilbert, Thérésa, Marguerite Dufay, Polin, Bonnaire, Marguerite Réjeane, Anna Judic, Félix Galipaux, Fragson, Paulus, Sulbac, Mévisto Aîné, Kam-Hill, Coquelin Cadet, Aristide Bruant, etc.). En 1882 redactà i publicà l'únic número del Journal des merdeux. En 1886 formà part del grup anarquista «La Lliga dels Antipropietaris». Va col·laborar en el periòdic Le Crit du Peuple, de Vallès, on va publicar durant anys «La chanson du jour», i després en Le Parti Ouvrier. S'oposarà a la temptativa de dictadura del general Georges Boulanger i contribuirà, amb les seves cançons, a ridiculitzar aquesta «aventura». També va fer de «negre» de força autors coneguts. En 1893 publicà nombroses cançons violentament antisemites en La Libre parole illustrée d'Éduard Drumont. Amant de la broma, però també entremaliat, s'haurà de batre en diverses ocasions en duel. Però la seva obsessió pel macabre, per la guillotina --la seva cançó La Veuve tingué un gran èxit-- i per la mort, juntament amb l'abús del tabac i de l'absenta, el faran enfollir, i el maig de 1895 serà internat a la clínica psiquiàtrica del carrer parisenc de Pictus, on morirà dos anys més tard. Va publicar reculls de les seves cançons, com ara Les chansons de l’année 1887 (1888), Chansons de Bataille (1889),La chanson des joujoux (1890) i La museà bébé (1891). Jules Jouy va morir el 17 de març de 1897 a París (França) i fou enterrat el 20 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise (53 divisió, tercera línia, U, 13). En 1997 Patrick Biau li va consagrar una biografia: Jules Jouy (1855-1897). Le «poète chourineur».
***
Foto
policíaca d'Amilcar Pomati (ca. 1894)
- Amilcar Pomati: El 27 d'abril de 1866 neix a Viadana (Llombardia, Itàlia)–altres fonts citen 1870 a Màntua (Llombardia, Itàlia)– l'anarcoindividualista Amilcar Pomati, també citat com Amilcare Pomati. Comptable de professió –decorador segons uns altres–, emigrà a França, on se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes. Partidari de l'anarquisme antiorganitzador i il·legalista i contrari a les tàctiques apuntades per Errico Malatesta en la Conferència de Capolago (Ticino, Suïssa) tendents a la creació d'un Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), entre agost i octubre de 1892 mantingué una agre polèmica en les pàgines de Le Révolté amb Malatesta sobre les relacions que havien de mantenir els sindicats en el moviment anarquista, tot dins del marc del Congrés de Gènova (Ligúria, Itàlia) que se celebrà l'agost d'aquell any. Després d'una temporada en Espanya, en 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1895 vivia al barri londinenc de Balham amb els refugiats anarquistes Lutz (Latour) i Auguste Coulon, que acabà de confident de la policia. Sa companya era l'encarregada a Londres de rebre la correspondència dels militants anarquistes, entre ells els germans Émile i Fortuné Henry. En 1896 vivia al núm. 32 de Grafton Street de la capital anglesa. El 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Alberto Guabello
- Alberto
Guabello: El 27 d'abril de 1874 neix a Santa Maria
(Mongrando, Piemont, Itàlia)
l'anarquista i sindicalista Alberto Augusto Guabello, que va fer servir
diversos
pseudònims (Bartolomeo Livorno,Albert Zurbello, Uno
Sfruttato, etc). Sos pares es deien Dionigi Guabello i
Serafina
Vineis. Només va poder assistir als primers cursos d'escola
elemental, però,
molt aficionat a la lectura, aconseguí una bona
educació autodidacta. En un
interrogatori que patí l'1 d'abril de 1894, en el marc de la
detenció de Carlos
Malato i la projectada insurrecció de Biella (Piemont,
Itàlia), afirmà que
abans de 1890 era religiós i que després es
passà al republicanisme de Giuseppe
Mazzini i al socialisme, per acabar en l'anarquisme; el casés que el desembre
de 1891 fou un dels creadors del Grup Comunista Anarquista «I
Figli del Lavoro»
(Els Fills del Treball). El 27 de febrer de 1892 partí, amb
Ernesto Caspani, a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) i treballà com a paleta
en una obra de Lausana (Vaud,
Suïssa). Posteriorment passà amb Caspani a
París (França). A finals d'abril de
1892 va ser detingut a Torí (Piemont, Itàlia),
juntament amb una trentena de
companys, en una operació policíaca destinada a
avortar un possible aixecament
revolucionari en ocasió del Primer de Maig d'aquell 1892,
però va ser alliberat
el 20 de maig per manca de proves. En aquest mateix any
participà en
conferències, reunions i assemblees durant una vaga, a
més de mantenir
correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara
Pietro Gori,
Errico Malatesta o Francesco Saverio Merlino. El febrer de 1893 va ser
denunciat a Mongrando (Piemont, Itàlia) per robatori i
l'octubre d'aquell any
per «furt amb agreujant», però finalment
va ser condemnat a 29 dies de presó
per «ultratge als agents de la Seguretat Pública i
per crits sediciosos». A
finals de 1893, segons la Prefectura de Novara (Piemont,
Itàlia), emigrà a
França, però, expulsat, va retornar l'abril de
1894 a Itàlia. Jutjat el juny de
1894 a Torí amb altres companys (Paolo Lusana, Charles
Malato, Rinaldo Rigola,
etc.) per la insurrecció de Biella
(«incitació a la revolta i a l'odi entre
classes»), va ser condemnat a cinc mesos de
detenció i posteriorment, entre el
setembre de 1894 i setembre de 1896, va ser deportat a les Illes
Tremiti,
període en el qual va ser testimoni de l'assassinat
d'Argante Salucci. L'abril
de 1897 el trobem a França, d'on va ser expulsat el
març de 1898 i posat a la
frontera italiana. Fugint d'una nova assignació de
residència obligada per un
període de cinc anys a la qual havia estat condemnat
l'octubre de 1897, l'abril
de 1898 emigrà als Estats Units. Instal·lat a
Paterson (Nova Jersey, EUA),
entrà immediatament en contacte amb els cercles anarquistes
i formà part del
grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a
l'Existència), esdevenint tipògraf i redactor,
juntament amb Pere Esteve i Francis Widmar, pel periòdic La Questione Sociale. Segons les
autoritats va ser «un dels
anarquistes més actius de Paterson» i en 1903,
quan estava a punt de
traslladar-se a Barre (Vermont, EUA) per entrar en la
redacció del periòdic Cronaca
Sovversiva de Luigi Galleani,
esdevingué corresponsal per als Estats de Nova York i de
Nova Jersey,
continuant amb les seves col·laboracions en La
Questione Sociale. En 1904 emigraren sos germans Adele i
Paolo Guabello.
Entre 1908 i 1916 fou el màxim exponent del grup editor del
periòdic L'Era Nuova,
publicació seguidora
d'Errico Malatesta i definida com a «organitzadora»
i que acabà enfrontant-lo
amb son amic Luigi Galleani, màxim representant de la
tendència«antiorganitzadora». El 17 d'octubre de 1915
participà, en representació del
grup editor de L'Era Nuova, en el
congrés subversiu que se celebrà al Circolo
Gaetano Bresci de Nova York (Nova
York, EUA). Als Estats Units treballà d'obrer teixidor i
milità en Associated
Silk Workers Union (ASWU, Sindicat de Treballadors de la Seda), del
grup italià
de la qual va ser secretari, i en Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món). Per les seves activitats
sindicalistes, el
28 de setembre de 1918 va ser detingut, juntament amb Serafino Grandi i
Pietro
Baldesserotto, i ordenada la seva expulsió, ordre que
finalment va ser
cancel·lada el 5 d'agost de 1919. El març de 1920
va ser detingut, juntament
amb son germà Paolo Guabello, Ludovico Caminita, Franz
Widmar, Pietro
Baldeserito, Sefarino Grandi, Severio Espi, Salvatore Palmieri,
Francesco
Pitea, Mario Croci i Francesco Coppo, tots membres del Cercle«Francisco
Ferrer», organització que va ser acusada
d'«al·legal», i passà quatre
mesos
reclòs a Ellis Island amb el risc que implicava de ser
deportat a Itàlia. Amb
l'arribada del feixisme a Itàlia, entrà a formar
part de l'organització
unitària Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA,
Aliança Antifeixista
Nord-americana), encara que posteriorment creà, amb altres
companys, la Lliga
Antifeixista de Paterson i col·laborà en el
setmanari La Scopa, fundat l'agost
de 1925 a Paterson pel tipògraf anarquista
Beniamino Mazzota. Fou un dels signants de la carta de
renúncia a la nacionalitat
italiana enviada el 16 de març de 1926 a l'ambaixada i
publicada en els
periòdics antifeixistes. A començament de 1931 se
li va interceptar un petit
gir de diners dirigit a Errico Malatesta. En aquesta època
gestionava un quiosc
de llibres, periòdics i medicines, lloc de reunió
habitual dels antifeixistes
de Paterson, i a prop de la impremta de Mazzotta. En 1931
també, el seu nom
figura en una llista d'anarquistes que constituïren«La Nostra Guerra», comitè
creat, segons la policia, per a recaptar fons per a cometre atemptats a
Itàlia.
En aquests anys va organitzar el grup local de «Giustizia e
Libertà» i va fer
costat l'antifeixista «Dover Club».
L'última notícia policíaca que es
té d'ellés de 1940. El desembre de 1941, quan els EUA entraren en la
II Guerra Mundial,
mantingué, amb Mattia Giurelli, una posició
marcadament antimilitarista.
Alberto Guabello va morir el 20 de desembre de 1941 a Paterson (Nova
Jersey,
EUA). Son fill, Spartaco Guabello (Spot),
també va ser un destacat anarquista.
***
Billo Zeledón
-
Billo Zeledón: El
27 d'abril de 1877 neix a San José (Costa Rica) el
periodista, poeta, escriptor
i intel·lectual anarquista, i després
polític, José María Pedro
Zeledón y
Brenes, que va fer servir els pseudònims Billo
Zeledón, Billo
i Merlín. Sos pares es
deien Hilario
Zeledón i Concepción Brenes. Sa mare
morí en el part i son pare quan ell era
molt petit i, orfe, va ser criat amb molt poc recursos per dues ties,
germanes
de son pare. Després de fer els estudis primaris a San
José, només va poder
estudiar el primer any de secundària al Liceu de Costa Rica,
on conegué Joaquín
García Monge i Vicente Sáenz Rojas, i ben aviat
es posar a fer feina.
Posteriorment estudià comptabilitat, on adquirí
coneixements que li van
permetre poder opositar a càrrecs importants en
l'administració. En 1892
començà a treballar com a escrivent en la Cort
Suprema de Justícia, fet que
l'ajudà en la seva formació
periodística. S'inicià en la política
militant en
el Partit Independent Democràtic (PID). Els seus primers
articles aparegueren el
1898 en El Diarito i
després, fins el
1948, va escriure en tots els periòdics i revistes
importants de Costa Rica (Colección
Eos, La Linterna, Pandemonium, San
Selerín,etc.).
En aquests anys col·laborà en publicacions
anarquistes, com
ara Algo, La
Aurora, Cultura, Hoja Obrera, La
Ilustración Obrera,
Sanción,Vida Socialista i Vida
y Verdad. El 24 de desembre de 1899
es casà amb la seva cosina Ester Venegas Zeledón,
amb qui tingué cinc infants.
En 1901 va ser nomenat administrador de La
Prensa Libre i en 1901 adquirí el
periòdic El Fígaro;
també fundà i dirigí el
periòdic humorístic La
Linterna. Quan tenia 27 anys
participà, sota el pseudònim Labrador,
en el concurso per a posar lletra a l'Himne Nacional de Costa Rica, la
musica
del qual va ser composta per Manuel María
Gutiérrez, aconseguint el primer
premi i és la lletra amb la qual es canta l'himne des de
1903 a les escoles.
Entre 1904 i 1905 defensà el professor Roberto Brenes
Mesén que era atacat per
l'Església Catòlica que l'acusava
d'«ateu, "xilenoide" i anarquista»
per explicar les teories de l'evolució darwinistes al
Colegio San Agustín de
Heredia. Entre el 15 de gener de 1911 i 30 de juny de 1914
dirigí, amb Anselmo
Lorenzo Asperilla, i col·laborà en la revista
anarquista Renovación.
Sociología, arte, ciencia, pedagogía racionalista,
de
San José, i que s'estampà en la impremta de
Ricard Falcó Major; en aquesta
publicació tingué una secció fixa,«Conversemos», i en les seves
col·laboracions destaquen poemes, comentaris
bibliogràfics i textos doctrinaris
sobre l'Estat, la política, la religió i
l'educació, deixant palès les
influències que tingué
d'Élisée Reclus i de Francesc Ferrer i
Guàrdia. En 1912 fundà,
amb altres companys (Omar Dengo Guerrero, Joaquín
García Monge, Carmen Lyra,
Ricard Falcó Major, etc.) l'anarquista Centre d'Estudis
Socials «Germinal», que
prestava molta importància a l'educació com a
mitjà de canvi revolucionari. El
seu primer poemari fou Musa nueva. Cantos
de vida (1907) i després va escriure dos llibres
de versos per a infants, Jardín
para niños (1916) i Alma
infantil. Versos para niños (1928).
Els seus poemaris Campo de Batalla
i Germinal van ser cremats abans de
publicar-se. Es guanyà la vida treballant com a comptable en
diverses
institucions i empreses particulars. Entre 1914 i 1917
dirigí la Impremta
Nacional i entre 1917 i 1924 fou l'administrador de l'apotecaria«Botica
Francesa». Quan la dictadura dels germans Tinoco Granados
(1917-1919) va ser
perseguit, hagué de romandre ocult una temporada,
fundà el periòdic d'oposició
al règim Costa Rica, que
va ser
destruït per la policia, i passà un temps a Nova
York (Nova York, EUA). En 1920
va ser elegit diputat suplent al Congrés i en 1923 va ser
nomenat secretari
general del Partit Reformista (PR). El salari que rebé
d'aquestes institucions
els destinà a ajudar en les despeses de dues escoles del
centre de la ciutat de
San José, una d'elles l'escola «Julia
Lang». Entre 1924 i 1936 treballà
d'auditor de la Municipalitat de San José. Entre 1925 i 1936
fou directiu del
Banc Nacional d'Assegurances i entre 1936 i 1940 va ser auditor en la
Inspecció
d'Hospitals del Consell Superior de Salubritat. En 1940
s'instal·là a
Puntarenas, on treballà com a auditor de la Companyia
Tonyinera fins 1944. En
1945 milità en el Partit Social Demòcrata (PSD).
Entre 1946 va ser nomenat
secretari general de l'Hospital San Juan de Dios, càrrec que
mantingué fins el
1949. En 1948, quan la Guerra Civil, va ser detingut, maltractat i
empresonat.
En 1949 va fer costat el Partit Unió Nacional (PUN) i
representà aquest partit
en l'Assemblea Nacional Constituent de Costa Rica, encara que poc
després, l'11
d'octubre d'aquell any, renuncià al càrrec. En
aquesta època la seva salut ja
era delicada i hagué de retirar-se a la seva finca«La Pastora» a Esparza
(Esparza, Puntarenas, Costa Rica), on morí el 6 de desembre
de 1949. Fou
enterrat l'endemà i els funerals tingueren lloc a San
José. El 14 de novembre
de 1977 l'Assemblea Legislativa el declarà
Benemèrit de la Pàtria, com a autor
de l'Himne Nacional i per ocupar un lloc preferent entre els ciutadans
de Costa
Rica. En 1979 es va publicar pòstumament la seva antologia Poesía y prosa escogidas. En
2003 Cristina Zeledón Lizano publicà
la biografia Labrador de ideales.
Semblanza de José María Zeledón (Billo).
Moltes escoles públiques de Costa
Rica porten el seu nom.
***
Foto
policíaca de Guelfo Guelfi
- Guelfo Guelfi: El
27 d'abril de 1895 neix a Volterra (Toscana, Itàlia)
l'artesà de l'alabastre, escultor
i anarquista individualista Guelfo Guelfi, conegut com Zaffa
o Figlio di Tacchi.
Sos pares es deien Giuseppe Guelfi i Zandira Gori. De ben jovent
s'acostà al
moviment anarquista i s'adherí al grup«Germinal» de Volterra, format sobretot
per artesans de l'alabastre (Edon Benvenuti, Gino Fantozzi, etc.). Amic
de
l'anarquista Gino Fantozzi, també treballador de
l'alabastre, fou un dels
animadors de la vaga i de les manifestacions que es donaren el juny de
1914 i
que s'anomenaren «Setmana Roja». El 7 de juny de
1914 repartí un «Manifest
antimilitarista» on denunciava els casos dels insubmisos
llibertaris Antonio
Moroni i Augusto Masetti. En 1915 va ser cridat a files i integrat en
la
infanteria. Durant la Gran Guerra va ser ferit en dues ocasions i
condecorat
amb la Creu de Guerra. Arran de la vaga general de desembre de 1919 va
ser
processat amb l'anarquista Pasquale Cardini, però va ser
absolt. L'octubre de
1925, amb l'ascens del feixisme, es va veure obligat a fugir amb sa
família cap
a Bèlgica, on continuà amb la seva
professió d'escultor. Durant els anys trenta
les autoritats el mantingueren estretament vigilat, però va
ser capaç de poder
fer costat el moviment llibertari italià exiliat a
Bèlgica. Quan esclatà la II
Guerra Mundial va ser detingut a finals de setembre de 1940 per la
policia nazi
i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Un mes
després va ser alliberat
amb l'obligació de residir a Volterra. El juliol de 1941
retornà a Bèlgica per
reunir-se amb sa família. Després del conflicte
bèl·lic, continuà amb la seva
militància. Entre les seves obres figuren les
làpides d'Errico Malatesta i de Nestor
Makhno. Va refer una làpida en bronze, inaugurada el 12
d'octubre de 1969,
dedicada a Francisco Ferrer i Guàrdia a la façana
del Palazzo Fattorini de
Volterra que havia estat col·locada en 1910 i que els
feixistes havien eliminat
en els anys vint. També té una placa dedicada a
Giordano Bruno a la façana del
mateix edifici. La seva obra principal és una terracota, Gioconda, que trigà 15 anys a
realitzar. Guelfo Guelfi va morir el
10 de novembre de 1973 a Schaerbeek (Brussel·les,
Bèlgica).
***
Necrològica
de Ramon Oriol apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 26 de juny de 1984
- Ramon Oriol:
El 27
d'abril de 1899 neix a Albatàrrec (Segrià,
Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Oriol.
Pagès de professió, milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Entre 1932 i 1936 col·laborà en Solidaridad
Obrera des d'Artesa de Lleida (Segrià, Catalunya),
població on residia. El
setembre de 1932 representà el Sindicat Únic
d'Artesa de Lleida en el Ple de
Camperols de la CNT. Entre 1936 i 1939 fou el secretari delegat de la
Federació
Regional de Camperols, Indústries Agropecuàries i
Annexos de la CNT de Catalunya
i participà activament en el procés de
col·lectivitzacions. L'abril de 1936
presidí un míting a Alfés
(Segrià, Catalunya) i entre 1936 i 1937
intervingué
en diversos actes (Lleida, Balaguer, Tremp, Castelldans, La Granadella
i
Maials). També va fer de secretari a la «Casa
CNT-FAI» a la Via Durruti de Barcelona
(Catalunya). En 1937 col·laborà en Acracia
i el gener d'aquell any fou delegat de Lleida al Ple Regional de
Camperols de
Catalunya celebrat a Barcelona. El setembre de 1937 va ser nomenat
membre del
Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya en
representació de la
CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Després de la II Guerra
Mundial milità en la Federació Local de Roanne de
la CNT, de la qual era
secretari, i exercí sovint d'orador en mítings i
conferències. En aquests anys
col·laborà en Espoir.
El seu testimoni va ser recollit per Frank Mintz en el llibre L'autogestion dans l'Espagne
révolutionnaire (1976). Ramon Oriol va
morir el 26 d'abril de 1984 a, sembla, Roanne (Forêz,
Arpitània).
***
Bartomeu
Cabanellas Botia i la seva companya Joana Aina Cabrer Mariano just
després del seu casament (Lluc, 1934)
- Bartomeu Cabanellas Botia: El 27 d'abril de 1903 neix a Pollença (Mallorca, Illes Balears) el llibertari Bartomeu Cabanellas Botia, conegut com Tomeu d'eu Lloquet. Sos pares es deien Josep Cabanellas Bisbal i Trinidad Paz Botia, i tingué dos germans, Josep i Joaquim, i una germana, Catalina. Era nebot en segon grau del bisbe Josep Miralles Sbert i la seva professió era la de comerciant. L'11 de juliol de 1934 es casà amb Joana Aina Cabrer Mariano (Rellotgera). Durant la II República espanyola milità en diversos partits polítics a Pollença, com el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) --del qual va ser vocal tercer delegat al Comitè Nacional per la seva Federació de Balears en 1933-- i la Unió Republicana (UR), encara que la seva tendència política era anarquista. Amb Martí Vicens Vilanova (Bonjesús) i altres, formà part del petit grup d'afinitat amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) pollencí. Durant els primers anys republicans fundà i dirigí el periòdic anticaciquil i anticlerical de tendència llibertària Adelante (1931-1932), òrgan d'expressió oficiós del Centre Republicà de Pollença --en aquest periòdic va fer servir el pseudònim Malàmina. Arran de les eleccions de 1936 va ser elegit regidor de la Comissió Gestora del consistori pollencí. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es va presentar amb altres companys a l'Ajuntament quan els militars arribaren a Pollença, però no els va quedar més remei que fugir. S'amagà d'antuvi en una cova de la zona de Sant Vicenç i després en una caseta de figueral de Ca n'Escarrintxo de la família de la seva companya, però finalment el 26 de setembre de 1936 va ser detingut pels falangistes. Bartomeu Cabanellas Botia va ser apunyalat fins la mort --altra versió apunta que va ser afusellat-- el 30 de setembre de 1936 al camí vell d'Illetes --quilòmetre 9 de la carretera Palma-Andratx-- (Calvià, Mallorca, Illes Balears). Contem que els seus assassins li van tallar els testicles per posar-los-hi a la boca, tot per fer unes rialles abans de matar-lo. Juntament amb ell van ser assassinats altres dos pollencins, l'espardenyer Josep Pont Cladera (Pep Ros) i el mariner Joan Domingo Covas. Van trobar el seu cadàver el 2 d'octubre i fou enterrat a Calvià. A la seva companya se li va incoar una«causa sumaríssima» (42/1939) per les autoritats franquistes.
***
Necrològica
de José María Barcojo Alcarria apareguda en el
periòdic CNT
de Granada del febrer de 1996
- José
María
Barcojo Alcarria:
El 27 d'abril de 1908 neix a La Peza
(Granada, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista José María
Barcojo Alcarria. Sos pares es deien José Barcojo i
María
Alcarria.
Obrer fariner, amb 17 anys s'afilià al Sindicat de les Arts
Blanques de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts
Llibertàries. Intervingué
en la guerra civil i durant la postguerra participà en
l'ajuda als guerrillers
que actuaven a la província de Granada i passà
nombroses vegades
clandestinament a França, amb Carlos Soriano Aguila, per a
representar
Andalusia en els plens confederals de l'exili. Després de la
mort del dictador
Francisco Franco, participà en la reconstrucció
de la CNT. José María Barcojo Alcarria va morir
el 28 de desembre de
1995 a l'Hospital de San Rafael de Granada (Andalusia, Espanya) i va
ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Por qué los hombres
de la CNT tomaron destinos en la carcel en el 1940. En Porlier y
Carabanchel-Alto (1983)
- Sófocles Parra
Salmerón: El 27 d'abril de 1909 neix a La
Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Sófocles Parra Salmerón.
Emigrà amb sa família a Madrid
(Espanya). Quan la guerra civil lluità al front de Madrid en
les milícies de
Cipriano Mera Sanz i el maig de 1937 va ser nomenat comissari de guerra
de la
60 Brigada Mixta i el desembre de 1937 era comissari de guerra de la 61
Brigada
Mixta de la 42 Divisió de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola; també
ho va estar de la 69 Brigada Mixta. En 1939, amb el triomf franquista,
va caure
presoner; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena i
reclòs a les presons
madrilenyes de Porlier i de Carabanchel Alto. El 24 de desembre de 1945
va ser
posat en llibertat provisional i passà a França.
S'instal·là a Orleans (Centre,
França), on vivien sos germans, i milità en la
Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Col·laborà habitualment en Cenit.
En 1983 publicà les seves
memòries Por qué los
hombres de la CNT
tomaron destinos en la carcel en el 1940. En Porlier y Carabanchel-Alto.
Sófocles
Parra Salmerón va morir, amb a germana Fridisvinda, el 15
d'abril de 1990 en
una accident d'automòbil a l'alçada de
Châteauroux (Centre, França) quan venia
del VII Congrés de la CNT que s'havia celebrat a Bilbao
(Biscaia, País Basc); ambdós
germans van ser enterrats al cementiri de Châteauroux.
Sófocles Parra
Salmerón (1909-1990)
***
Necrològica
de Florentino García Álvarez publicada en el
periòdic tolosà Cenit del 21 de
juny de 1994
- Florentino GarcíaÁlvarez: El 27 d'abril de 1910 neix a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Florentino García Álvarez. Miner de professió, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies i amb la militarització va ser nomenat oficial de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la batalla de l'Ebre i resultant ferit en un peu. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment es va integrar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Montluçon (Borbonès, Occitània). Cap el 1943 s'instal·là definitivament a Comentriac, on conegué sa companya Irma. D'antuvi treballà a les mines de carbó i després com a obrer metal·lúrgic a la «Companyia de Forges de Châtillon-Commentry et Neuves-Maisons» de Comentriac fins a la seva jubilació, militant en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Florentino GarcíaÁlvarez va morir el 29 d'abril de 1994 a Comentriac (Alvèrnia, Occitània).
---
