Anarcoefemèrides del 26 d'abril
Esdeveniments
Ravachol i els seus còmplices davant l'Audiència segons el periòdic parisenc Le Progrès Illustré de l'1 de maig de 1892
- Procés a Ravachol: El 26 d'abril de 1892 a l'Audiència del Sena de París (França) s'obre el procés a l'anarcoterrorista Ravachol. El Palau de Justícia es trobava totalment pres per les forces de l'ordre ja que el dia abans una bomba havia destruït el restaurant Véry, lloc on havia estat detingut. Amb Ravachol van ser processats Simon (Biscuit), Chaumartin, Béala i sa companya Mariette Soubère, per complicitat en les explosions dels domicilis del president de l'Audiència Benoït i del tinent fiscal Bulot. Com a proves de càrrec figuraven a la sala, durant la vista del procés en sessió permanent, els objectes trobats per la policia a la casa de Ravachol, a Saint Mandé: en una enorme caixa de fusta hi havia peces de roba, periòdics, monedes falses de cinc francs, una barba postissa, flascons que contenien substàncies perilloses comàcid nítric i altra amb oli de ricí, plats i safates, una escumadora, dos fornells per a petroli i una pantalla de xemeneia, doblegada, i sobre aquesta, una casserola amb el residi de cert aliatge metàl·lic que va servir per fabricar moneda falsa; en un angle de la caixa de fusta hi havia altra caixa més petita, de llauna, destinada a rebre càrrega explosiva, i que Ravachol hagués portat tancada en la mateixa maleta negra on va amagar la bomba del carrer de Clichy; dos revòlvers de gran calibre i una col·lecció de capells de forma i de color divers. Quan tot apuntava a una condemna a mort, l'endemà a les quatre de la matinada, el jurat sorprenentment va admetre circumstàncies atenuants i va pronunciar-se pels treballs forçats a perpetuïtat per a Ravachol i per a Simon --els quals abandonaran la sala als crits de «Visca la [Revolució] Social! Visca l'Anarquia!»-- i per l'absolució per a Chaumartin, Béala i Soubère. Però Ravachol encara no havia acabat amb la justícia, ja que va ser novament jutjat entre el 21 i el 23 de juny a l'Audiència del Loira a Montbrison per l'assassinat de l'ermita de Chambles i serà condemnant a mort i guillotinat l'11 de juliol de 1892.
Naixements
Retrat de Régis Meunier aparegut en el diari parisenc Le Monde Illustré del 14 d'abril de 1894
- Régis Meunier:
El 26 d'abril de 1864 neix a
Le Champ-Saint-Père (País del Loira,
França) el militant i propagandista
anarquista Régis-Auguste Meunier, conegut com Pieds
Plats. Empleat de comerç i temptat per la
religió, es va fer
caputxí a l'abadia de Fontenay-le-Comte (País del
Loira, França) i després fou
trapenc a Bellefontaine (Baixa Normandia, França),
però en 1886 hi fugí i esdevingué
passant de l'advocat Ruchaud a Luçon (País del
Loira, França). Aquest misser el
va acusar d'havers-se apropiat de 2.410 francs del seu bufet i d'haver
desaparegut el 30 d'abril de 1889. Segons la policia,
dilapidà aquesta suma
viatjant a diferents indrets (Nantes, París, Ginebra,
Marsella, Orà, Alger,
etc.). Detingut el 5 d'agost, va ser condemnat per
l'Audiència de La
Roche-sur-Yon (País del Loira, França) el 29
d'octubre de 1889 a 18 mesos de
presó per «abús de
confiança». Un cop lliure a finals d'abril de
1891, es
consagrà a la propaganda anarquista. Poc després,
el 2 de juliol de 1891, va
ser condemnat per l'Audiència de Nantes (País del
Loira, França) a un any de
reclusió i a 100 francs de multa per«excitació a l'assassinat i al
pillatge»;
en aquest judici es quan es declararà llibertari, tot
cridant «Visca
l'anarquia!», fet pel qual va ser castigat a un mes de
presó suplementari i a
una nova multa de 100 francs. El 30 d'abril de 1892 va ser alliberat. A
començaments de febrer de 1893 es traslladà a
Angers (País del Loira) i entrà a
treballar d'obrer sabater. L'abril d'aquell any, fou un dels
organitzadors de
la vaga d'obrers de la filassa i pels seus discurs del 18 i del 21
d'abril hi
hagué aldarulls. Després d'un temps fora
d'Angers, el juliol de 1893 hi retornà
i s'instal·là a Trélazé
(País del Loira, França), on treballà
d'ataconador de
sabates. Durant aquest 1893 es traslladà en diverses
ocasions a Brest
(Bretanya) per fer-hi conferències i l'octubre d'aquest any
s'instal·là en una
comuna llibertària establerta al carrer Keranfurust Izella
de Lambézellec, a
prop de Brest, coneguda com «La Maison dels
Anarchistes» (La Casa dels
Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin,
André Bizien, Jean Marie Petrequin
i les seves respectives companyes. En aquesta època fou un
dels principals
oradors de les conferències anarquistes i anticlericals
organitzades pel citat
grup. El 14 de novembre de 1893 els cercles catòlics de
Brest organitzaren un
acte públic amb l'abat Naudet, director del
periòdic La Justice Social
de Burdeus (Aquitània, Occitània) i ell
intervingué en aquest acte rebatent les tesis del
mossèn amb arguments religiosos
dels quals era un bon coneixedor. Arran d'aquest fet la policia el va
inscriure
en el registre d'anarquistes importants. El 3 de gener de
1894 el seu domicili del carrer Keranfurust
Izella de Lambézellec va ser escorcollat en ple clima
de repressió contra l'anarquisme i es van trobar dues
ampolletes que contenien
glicerina, notes de conferències i periòdics i
cançons anarquistes. Processat
pels incidents lligats a la vaga de Trélazé i per
les conferències de Llemotges
i de Brest, el 30 de maig de 1894 va ser condemnat per
l'Audiència d'Angers, per
mor del clima d'histèria antianarquista creat
després de l'execució de
l'anarquista Auguste Vaillant, a set anys de treballs
forçats i a 10 anys de
prohibició de residència per«associació de malfactors» i per«temptativa
d'atemptat amb dinamita». Desterrat a Saint-Laurent-du-Maroni
(la Guaiana
Francesa), treballà a la bòbila d'aquesta
colònia penitenciària per un salari
de misèria (2,75 francs diaris; el pa tenia un preu de 0,40
francs els 500
grams). Fou company de l'anarquista Clément Duval, condemnat
a treballs forçats
a perpetuïtat, a qui ajudà a evadir-se. Commutada
la pena el 18 de juny de
1901, gràcies al clima creat arran de l'«Afer
Dreyfus» i a les reivindicacions
de la Lliga dels Drets de l'Home, en 1902 tornà a
França. En arribar, la
Biblioteca Popular Llibertària de Bordeus
organitzà una subscripció i vetllades
(tómbola, xerrada, lectura de poemes, cançons,
ball, etc.) per recaptar fons al
seu favor. El 5 de juliol de 1902 va fer una conferència
sobre les religioses. Sembla
que visqué a prop de Llemotges (Llemosí,
Occitània), on en 1903 era membre de
la Lliga dels Drets de l'Home, de les Joventuts Llibertàries
i de la Libre
Pensée. En aquesta època es dedicà a
fer conferències antireligioses,
organitzades per diversos grups (Joventuts Sindicalistes, Universitats
Populars, Lliga dels Drets de l'Home, etc.). La seva
conferència Christianisme et
Liberté, la fin des
religions et l'avénement du Beau, du Vrai et du Bien,
la porta a moltes
ciutats franceses. A Llemotges va ser detingut durant la revolta obrera
d'abril
de 1905 i expulsat de la ciutat. Posteriorment s'establí a
Brest, on continuà
amb la seva propaganda anarquista. El setembre de 1910
participà en la gira de míting
de protesta contra el Biribi (treballs forçats als batallons
africans) al
Llemosí organitzada pel Comitè de Defensa Social
(CDS) i on també participaren Adrien
Boudet, Georges Durupt, Mauricius i Jean Peyroux. Régis
Meunier va morir el 26
de juny de 1936.
***
Armand
Lapie a la seva llibreria de Lausana
- Armand Lapie: El
26 d'abril de 1865 neix a Saint-Erme (Picardia, França) el
llibreter i editor
anarquista Armand Désiré Célestin
Lapie, conegut com Le Père Lapie.
Era fill d'Alcindor Lapie, carrosser
i militant blanquista que s'havia refugiat a Londres (Anglaterra) i que
morí
accidentalment el 24 d'octubre de 1870, durant el setge de
París (França), quan
l'esclat de la fàbrica de bombes Orsini. Després
de treballar en una
calceteria, cap el 1886 Armand visqué un temps a Buenos
Aires (Argentina), on
es trobà amb l'anarquista Claude Thomachot, i
treballà a les comunitats
agrícoles russes i va fer de llibreter. Es
relacionà força amb les colònies
d'exiliats italiana, russa i catalana. Fou a l'Argentina on
conegué sa futura
companya, una suïssa del cantó de Vaud. De bell nou
a Europa, fou gerent i
col·laborador del periòdic Le
Père
Peinard. A resultes d'una condemna, es refugia a Londres, on
en 1892
regentava una llibreria al número 30 de Goodge Street, que
esdevingué, amb
l'adrogueria de Victor Richard, lloc de trobada de la
colònia anarquista
francesa exiliada (Ernest Delebecque, François Duprat, Jules
Corti, Pétronille
Altérant, etc.). Segons la policia, en 1894 vivia al
domicili de Cesare Cova a
Sherperd's Bish, anarquista il·legalista que
freqüentava el grup «L'Anonimato»,
de Luigi Parmeggiani (Bertoux).
Segons un informe policíac, amb Louis Ségaud iÉmile Bidault, imprimí a Londres
el cartell «À Carnot le tueur» (A Sadi
Carnot l'assassí), signat per «Un grup
anarquista» i que havia estat redactat per Alexandre Cohen,
que sortí al carrer
el 6 de febrer de 1894, l'endemà de l'execució de
l'anarquista Auguste
Vaillant. En aquest mateix 1894 el seu nom figura en un llistat
d'anarquistes a
controlar establert per la policia ferroviària de fronteres
francesa. A finals
de 1895, en el clima d'extremes sospites que hi havia aleshores, va ser
acusat
per diversos companys, argumentant obscures raons, de ser un confident
de la
policia i el grup «L'Anonimato» publicà
alguns cartells contra ell. En 1896
vivia a Ravenscourt Park de Londres. Després, per
influències de sa companya,
s'instal·là
a Lausana (Vaud, Suïssa), on en 1899 obrí una
llibreria de vell i popular
(«Librairie française Armand Lapie») al
número 5 del carrer de la Louve, per on
passaren generacions d'estudiants. L'aleshores socialista Benito
Mussolini, durant
la seva estada a Lausana, era assidu d'aquesta llibreria i Lapie li
prestà, a
més de diners, el llibre de Georges Sorel Réflexions
sur la violencia. En 1900 participà en la
fundació, amb Paul Peitrequin, de
la Casa del Poble i en 1905 fou un dels ensenyants de l'Escola Lliure
de
Lausana, on donava tots els diumenges classes sota
l'organització de «La Libre
Pensée». També formà part
del primer comitè de l'Escola Ferrer de Lausana.
Entre 1903 i 1920 edità una vintena de llibres a Lausana,
com ara l'obra de
Victorine Brocher Souvenirs d'une morte
vivante (1909), el fullet de Jean Wintsch sur
Théophile Steinlen (1919), o
textos de Claude Tillier i traduccions de Romeo Manzoni.
Adoptà la filla d'un
company que havia estat communard,
que esdevingué actriu a Lausana. Quan la Gran Guerra,
s'arrenglerà amb els
intervencionistes i esdevingué francòfil, fins el
punt que se li atorgà la
Medalla d'Honor del Ministeri d'Assumptes Exteriors. L'1 de juny de
1917
impartí a Lausana la conferència En
convoyant des rapatriés français, que
publicà en fullet aquell mateix any
amb un pròleg de Louis Avennier i on explica els dos viatges
que va fer a
través de Suïssa i de França amb els
combois de presoners repatriats durant el
conflicte bèl·lic. En 1925 sa llibreria
passà a mans de Charles Bornand i ell retornà
a França i, després d'un temps a Reims (Xampanya,
França), s'instal·là a Lió.
Fou molt amic dels escriptors llibertaris Jules Renard i d'Octave
Mirbeau.
Armand Lapie va morir el 30 de maig de 1940 a Lió
(Arpitània).
***
Carl Einstein dibuixat per Ludwig Meidner (1913)
- Carl Einstein: El 26 d'abril de 1885 neix a Neuwied (Renània-Palatinat, Alemanya), en una família jueva, el poeta, escriptor, historiador de l'art i combatent anarquista Carl Einstein, també conegut com Karl Einstein. En 1918 va prendre part en la Revolució Espartaquista a Berlín. Apassionat per l'art, va freqüentar els cercles artístics --va ser bon amic de George Grosz, Georges Braque, Picasso-- i va esdevenir un representant dels moviments expressionista i dadaista alemanys, tot descobrint al món Picasso, el cubisme i l'art africà. Arran d'una campanya de difamació portada a terme per l'extrema dreta contra la seva peça teatral Die Schlimme Botschaft va ser condemnat per blasfèmia en 1922 i va exiliar-se d'Alemanya per instal·lar-se finalment a França en 1928, on va fundar, amb Georges Bataille i Michel Leiris, la revista Documents. Va coescriure amb el director Jean Renoir la pel·lícula Toni (1934). En 1936, amb altres companys com Helmut Rudiger, marxarà a lluitar en la Revolució espanyola combatent en les files de la Confederació Nacional del Treball (CNT), integrant-se en el Grup Internacional de la Columna Durruti, però serà ferit en combat. Va ser a Barcelona, el 22 de novembre de 1936, per pronunciar el discurs fúnebre de Durruti. Quan la guerra va acabar, va travessar els Pirineus i va ser internat als camps de concentració del sud de França amb els combatents antifeixistes i la població peninsular que fugia de les tropes franquistes. El 5 de juliol de 1940, completament deprimit i temorós de caure a mans dels nazis en veure la impossibilitat de passar la frontera hispanofrancesa, Carl Einstein es va suïcidar llançant-se al torrent pirinenc anomenat Gave de Pau (Bétharram, Aquitània, Occitània). Una estela al cementiri de Boel-Bezing (Aquitània, Occitània) recorda el seu combat per la llibertat. Entre les seves obres literàries podem destacar la novel·la Bebuquin oder die Dilettanten des Wunders (1912) i la seva obra teatral Die Schlimme Botschaft (1921), i entre els seus assaigs de crítica artística Wilhelm Lehmbrucks graphisches Werk (1913), Negerplastik (1915), Afrikanische Plastik (1921), Der frühere japanische Holzschnitt (1922), M. Kisling (1922), Entwurf einer Landschaft (1930), Giorgio di Chirico (1930), Georges Braque (1934), entre altres. La seva obra Die Kunst des XX. Jahrhunderts (L'Art del segle XX), publicada en 1926, va revolucionar la manera d'abordar la pintura i les arts plàstiques d'aleshores, barrejant l'estètica amb la política. El director Lilo Mangelsdorff va realitzar en 2000 una pel·lícula sobre la seva vida i la seva obra titulada Der Bebuquin. Rendezvous mit Carl Einstein.
***
Foto
policíaca de Joseph Renard (1 de febrer de 1912)
- Joseph Renard:
El 26 d'abril –la partida de defunció cita el 26
d'agost i una fitxa policíaca
el 26 de gener– de 1885 neix al vilatge de Charancy
(Iguerande, Charolles, Borgonya,
França) l'anarquista individualista i
il·legalista Joseph Léon Renard, conegut
com Bouquet i Oscard
Wild. Sos pares es deien François Renard (Patat) i Marguerite Royet. En 1898
obtingué el certificat d'estudis a l'escola municipal
d'Iguerande i amb 13 anys
es posà a fer feina de criat en una granja de la zona. Quan
tenia 15 anys deixa
el poble natal i marxà cap a París i Marsella.
Entre 1906 i 1907 treballà com a
obrer planxista en una empresa que fabricava vagons de metro. A partir
de 1908
freqüentà els cercles anarcoindividualistes
il·legalistes i va fer amistat amb
Charles Mauger, de qui utilitzà la seva
documentació, i Léon Bergeal. També es
lligà amb Octave Garnier (Le
Terrassier),
un dels membres de la «Banda Bonnot» amb qui
visqué a París, Louis Rimbault iÉlie Monnier (Simentov).
El 5 de
febrer de 1908 es declarà insubmís i no es
presentà al seu destí per a fer el
servei militar, decidint emigrar a Amèrica, però
va ser detingut. Jutjat el 7
de juliol de 1909 en consell de guerra a París, va ser
condemnat a nou mesos de
presó per un delicte d'insubmissió i tancat a la
presó militar d'Amiens
(Picardia, França). Un decret presidencial del 29 de
desembre de 1909 li redimí
de la resta de la pena i fou alliberat. Després
entrà a treballar de
terrelloner i posteriorment passà a Brussel·les
(Bèlgica), on la policia
d'aquell país el fitxà com a anarquista. Durant
la nit del 30 al 31 de gener de
1912, amb Alexandre Britannicus, rebentà la porta de
l'economat de l'estació
dels Aubrais, a Orleans (Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs
després d'haver forçat
els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de
saltar a
un tren en marxa cap a París. A l'estació
d'Étranges la policia esperava el
tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar
d'un tret el
brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la
situació, un desertor que
viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure
amb els
anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia,
acabà suïcidant-se d'un
tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció
contrària perseguits pels
agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat
erròniament per la policia
com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat
pantanós de Petit-Saint-Mars,
entre Étranges i Angerville; Renard va ser detingut arribant
a l'estació
d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu
nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que
les armes que portaven
provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del
carrer Lafayette,
com les pistoles brownings que
havien
trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a
la seu del
periòdic L'Anarchie.
Jutjat el 10 de
novembre de 1912 a Versalles per l'Audiència de Sena i Oise,
va ser condemnat a
la pena capital per la mort del brigadier Dormoy. Joseph Renard va ser
guillotinat l'1 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de
França, França) i
enterrat a la secció dels executats del cementiri dels
Gonards.
Joseph
Renard
(1885-1913)
***
Giuditta
Zanella i Ilario Margarita
- Giuditta Zanella: El 26 d'abril de 1885 neix a Barzola (Angera, Varese, Llombardia, Itàlia) la propagandista anarquista Giuditta Maria Zanella, també coneguda com Yudith. Sos pares es deien Liberale Zanella i Letizia Carrieri. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI). En contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa), destacà com a propagandista entre els cercles obreristes, especialment els de dones. En 1915 va ser detinguda per la seva militància i la seva participació en manifestacions de la «Setmana Roja» del mes de juny de l'any anterior. Prengué part en el motí antimilitarista de 1917 i en el moviment d'ocupació de fàbriques a Torí (Piemont, Itàlia). En aquesta època s'uní sentimentalment amb el militant anarquista Ilario Margarita. En 1920 col·laborà amb el grup editor del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Torí. Durant els anys vint la parella visqué clandestinament a França, Bèlgica, Cuba i els Estats Units. En 1931, arran de la proclaració de la II República espanyola, marxà amb son company a Barcelona (Catalunya), on visqueren amb identitat falsa i constantment vigilats per la policia política feixista italiana. El juliol de 1932 ambdós van ser detinguts i el 20 de setembre expulsats cap a França per assistir a «reunions anarquistes clandestines», però retornaren clandestinament a Catalunya. Participà activament amb son company en les jornades de juliol de 1936 a Barcelona i ambdós s'enrolaren com a milicians, ell en la «Columna Ortiz» i ella en la«Columna Durruti» marxant al front de Saragossa (Aragó, Espanya), on era coneguda sota el pseudònim de Yudith. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Sempre companya d'Ilario Margarita, Giuditta Zanella va morir el 5 d'agost de 1962 a Torí (Piemont, Itàlia).
***
Necrològica
de Joan Morros Armengol apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de gener de 1973
- Joan Morros Armengol:
El 26 d'abril --algunes fonts citen
erròniament el 16 d'abril-- de 1896 neix a Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya)
l'anarcosindicalista
Joan Morros Armengol. Sos pares es deien Josep Morros Amat i
Agnès
Armengol
Figueres. Obrer agrícola, quan era molt jove
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de la seva població natal. Va ser
especialment actiu
durant els períodes de clandestinitat confederal com ara la
dictadura
de Primo
de Rivera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, sembla que
va ser
milicià abans d'entrar a formar part de la
col·lectivitat agrícola de
Terrassa,
on va ser nomenat responsable d'obres. En 1939, amb el triomf
franquista, passà
a França. Després de la II Guerra Mundial
milità en la Federació Local
d'Adge
de la CNT. Joan Morros Armengol va morir el 8 d'octubre de 1972 a Agde
(Llenguadoc,
Occitània), després d'haver patit un atac de
paràlisi sis dies abans, i
fou
enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.
***
Pícnic
d'anarquistes italoamericans (Mohegan, 1949). D'esquerra a dreta:
drets, John Vattuone, Laforese, Ciccone, Pasquale Buono, Rudolf Rocker,
Armando Borghi, Massima Pirani; assegudes, Ida Pilat Isca, Catina
Ciullo, companya de Borghi, Elvira Vattuone, Sara Buono, Caterina
Ciccione. La nina és la neboda d'Elvira Vattuone
- Catina Ciullo: El
26 d'abril de 1899 neix a Sicília
l'anarquista Caterina D'Amico Willman, més coneguda com Catina Ciullo o Catina
Willman. De ben joveneta emigrà amb sa
família als Estats Units i
s'instal·là al barri de Brooklyn de Nova York
(Nova York, EUA). En 1915 es casà
a Rocherter (Nova York, EUA) amb l'italià Charles Ciullo.
Entre 1917 i 1925
tingué quatre filles (Frances, Beatrice, Ribelle i Aurora).
Cap el 1918,
després de sentir un discurs a l'aire lliure de Luigi
Galleani, la parella
entrà a formar part del moviment llibertari i
milità en el Grup Anarquista
Italoamericà del Sud de Brooklyn, que organitzava
conferències de destacats
militants llibertaris i antifeixistes, i en el «Circolo
Volontà», grup seguidor
dels postulats de Luigi Galleani. Formà part de grups de
teatre anarquistes i
participà activament en la campanya de suport als
anarquistes italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, als quals visità sovint
a la presó de
Dedham (Massachusetts, EUA). Va testificar a favor dels anarquistes
Calogero
Greco i Donato Carrillo, absolts en 1927 de l'assassinat de dos
feixistes
italians a Nova York. En aquest ambient, conegué el
propagandista anarquista i
anarcosindicalista Armando Borghi, exiliat clandestinament als EUA des
de
l'octubre de 1926 amb sa companya Virgilia D'Andrea. Entre les dues
parelles
nasqué una estreta amistat, trencada l'11 de maig de 1933
amb la mort de
Virgilia D'Andrea, que deixà Borghi en una profunda
depressió. Amb greus
dificultats econòmiques Borghi passà a viure amb
la parella Ciullo-D'Amico. En
1945, després de la caiguda del feixisme, Borghi
retornà a Itàlia i participà
en la reestructuració del moviment anarquista. En 1947, per
problemes de salut,
retornà als Estats Units, que abandonà per sempre
en 1953 per establir-se a
Roma (Itàlia). Mentrestant, el 31 de desembre de 1949,
Charles Ciullo morí
d'una hemorràgia cerebral. En 1953 Catina, viuda,
marxà cap a Itàlia per
visitar sa família i es retrobà amb Borghi a
Roma, decidint a partir d'aquest
moment viure en parella. El 21 d'abril de 1968 Armando Borghi
morí i en 1969
Catina retornà las Estats Units per estar a prop de ses
filles i sos néts.
Posteriorment visità en diverses ocasions Itàlia,
visitant Castel Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia), ciutat natal de Borghi i on està
enterrat. Participà activament en la
creació de l'«Arxiu Armando Borghi», amb
donació de documents i suport
econòmic. Catina Ciullo va morir el 13 de novembre de 1991
en un hospital de
Nova Jersey (EUA).
***
Acta
de defunció de Juan Navarro Pérez
- Juan Navarro Pérez: El 26 d'abril de 1901 neix a Alhabia (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan Navarro Pérez. Emigrat a Catalunya, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. En acabar la guerra civil, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps i després enviat formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a treballar a les fortificacions de la Línia Maginot. Durant l'ocupació alemanya fou fet presoner i deportat, primer al camp de Moosburg, i després, el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 9.497, al camp de Mauthausen, per acabar tancat al de Gusen (Alta Àustria, Àustria) a partir del 24 de gener de 1941, on morí el 2 de juliol d'aquell any.
***
Giovanni
Bidoli
- Giovanni Bidoli:
El 26 d'abril de 1902 neix a Banne (Trieste, Friül)
l'anarquista Giovanni
Bidoli, conegut com Nini. Sos pares
es deien Arturo Bidoli i Teresa Hrovatin. Entre 1922 i 1924 vivia
clandestinament a París (França) buscant una
feina estable. En 1924 es va
inscriure en la Unione Sportiva Metallurgica, que, segons la policia,
era una
tapadora d'activitats subversives dels obrers. Acomiadat de la seva
feina als
ferrocarrils, abandonà el Sindicat de Ferroviaris.
Mantingué correspondència
amb l'anarquista Alpinolo Bucciarelli, que vivia a França, i
amb Giuseppe
Zuder, sindicalista metal·lúrgic i comunista
confinat a Ustica, considerat«lligat als anarquistes» com a company de
l'anarquista Giovanna Montani (Nina Longa)
i amfitrió d'Umberto
Tommasini. A finals de 1927 va ser amonestat formalment per les
autoritats
feixistes i el gener de 1928 fitxat per la policia com a«comunista perillós» i
inscrit, per un temps no especificat, en el Partit Comunista
d'Itàlia (PCI). A
Trieste en el moviment antifeixista i subversiu no es distingia entre
comunistes,
anarquistes i republicans. Durant la primavera de 1928, amagat en un
vagó de
transport de vi, pogué passar a Iugoslàvia i
posteriorment arribà a París, on
col·laborà amb el moviment dels exiliats
anarquistes, especialment en els
procedents de Trieste. L'agost de 1929 participà en la
recaptació de fons per a
les despeses de la defensa de Vittorio Repich, detingut a
París acusat de
robatori. Durant la dècada dels trenta va ser expulsat de
França, de Bèlgica i
de Luxemburg, però sempre pogué retornar a
París, on visqué
semiclandestinament. El febrer de 1931 va ser detingut per
violació del decret
d'expulsió i per possessió d'un bon grapat de
targetes d'identitat amb
diferents noms. L'estiu de 1931 la policia el localitzà a
Barcelona
(Catalunya), on col·laborà amb Luigi Damiani.
Participà en l'agitació
revolucionària de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), especialment en
la vaga general del 3 de setembre de 1931, en solidaritat amb els
anarquistes
detinguts a la Presó Model en vaga de fam. Fou un dels
defensors de la seu del
Sindicat de la Construcció de la CNT de l'assalt per part de
la policia i, després
de l'intercanvi de foc, va ser detingut, ben igual que altres sis
italians,
entre ells Egidio Bernardini i Nicolò Turcinovich, i
empresonat al vapor Antonio López
amarat al port de
Barcelona. Expulsat cap a Portugal, a mitjans d'octubre de 1931 va ser
detingut
a Porto (Nord, Portugal) i, amb Giuseppe Volonté i Cesare
Cuffini, el 6 de
novembre extradit cap a Palerm (Sicília) a bord del vapor Saturnia. Detingut en arribar a
Itàlia per les autoritats, a finals
d'aquell mes va ser classificat com a «anarquista
perillós» i «terrorista»,
mentre esperava, empresonat a Roma (Itàlia), una ordre de
confinament, que
finalment li va ser assignada a l'illa de Ponça per un
període de cinc anys.
Entre juny de 1933 i febrer de 1935, participà en dues
protestes col·lectives i
va ser condemnat a cinc i a 10 mesos de presó. L'abril de
1937 va ser
traslladat a l'arxipèlag de Tremiti, on el juliol d'aquell
any va ser detingut per
haver-se negat a saludar a la romana com era prescriptiu. El 8 de gener
de 1938
va ser alliberat, però immediatament va ser condemnat a cinc
anys de
confinament per la seva qualitat d'«element
irreductible». A l'illa de Ventotene
retrobà companys que, després de la Guerra Civil
espanyola, s'havien refugiat a
França i havien estat lliurats a les autoritats feixistes.
El març de 1943 el
prefecte s'oposà a qualsevol mesura de gràcia ja
que, després de gairebé 10
anys de confinament, s'havia solidaritzat amb un altre confinat a qui
intentà
enviar una suma de diners que havia estat recaptada pel moviment
anarquista. El
setembre de 1943 va ser alliberat i pogué arribar a Trieste,
on s'integrà en
una formació de partisans comunistes i comandà un
escamot autònom anarquista. Detinguts
pels nazis, i després d'un temps tancat a la
presó de Coroneo de Trieste, el
juny de 1944 va ser deportat, amb la matrícula 7449, al camp
de concentració de
Dachau (Alta Baviera, Baviera, Alemanya). Giovanni Bidoli va morir
entre el 13
i el 23 d'abril de 1945 durant l'evacuació del camp auxiliar
de Zwickau del
camp de concentració de Flossenbürg (Neustadt an
der Waldnaab, Alt Palatinat,
Baviera, Alemanya), al qual havia estat deportat, cap a Nuremberg
(Francònia
Mitjana, Baviera, Alemanya). En 2006 Luisa Nemez publicà la
biografia Zio Nini, o La rivoluzione umana.
Dal
confino fascista ai campi di concentramento nazisti.
***
Necrològica
de Juan San Martín Colín apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 12 de juny de 1978
- Juan San Martín Colín: El 26 d'abril de 1912 neix a La Robla (Lleó, Castella) l'anarcosindicalista Juan San Martín Colín. Sos pares es deien Manuel San Martín i Antonia Colín. Ferroviari de professió, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou membre de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou milicià en una columna confederal i amb la militarització de les milícies fou soldat en el Batalló 206 de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Greument ferit al front de Puerto del Pino (Albacete, Espanya), hagué de patir l'amputació d'una cama. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Castres, on milità en la Federació Local de la CNT i en la Lliga de Mutilats de Guerra en l'Exili fins a la seva mort. Sa companya fou Balbina Vega. Juan San Martín Colín va morir el 15 de desembre de 1977 a Castres (Llenguadoc, Occitània).
***
Antonio
Flor Núñez
- Antonio Flor
Núñez: El 26 d'abril de 1916 neix a
El
Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
Antonio Flor
Núñez, conegut com Castaño.
Militant
de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
s'oposà a l'aixecament feixista
de juliol de 1936 i formà part del Comitè que
controlà la població fins
l'ocupació d'aquesta per les tropes franquistes.
Retornà poc després i visqué
amagat durant tota la guerra a diversos indrets. No es
presentà en 1937 quan es
va mobilitzar la seva quinta, però s'allistà com
a voluntari en la Legió
Estrangera, d'on va desertar. En acabar el conflicte
bèl·lic, el 26 de maig de
1939 es lliurà a les autoritats franquistes a la Caserna del
Duque de Sevilla
(Andalusia, Espanya) i va ser empresonat preventivament entre el 26 de
maig de
1939 i el 10 d'octubre de 1942 a la Presó de Ranilla de
Sevilla. Jutjat en
consell de guerra, el 3 d'agost de 1942 va ser condemnat a 12 anys i un
dia de
reclusió temporal pel delicte d'«auxili a la
rebel·lió militar». Segons la
família va ser enviat a fer el servei militar on va morir de
manera sospitosa.
Oficialment, Antonio Flor Núñez va morir el 22 de
setembre de 1944 al seu
domicili d'El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) de
tuberculosi
pulmonar.
***
Necrològica
de Dolores Arisó Llesta apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 d'abril de 1970
- Dolores Arisó
Llesta: El 26 d'abril de 1917 neix a Albalat de
Cinca (Osca, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista
Dolores Arisó Llesta –a
vegades el segon llinatge citat Lliesta.
Sos pares es deien Eusebio Arisó i
María Llesta. Filla d'una
família militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), formà part, ben igual que sos germans (Antonio,
Eusebio i José), del
moviment llibertari des de l'adolescència. El
març de 1938, quan l'ofensiva franquista,
va ser evacuada amb sa filla d'un mes i mig a Olesa de Montserrat (Baix
Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà França i va ser
internada en un camp de concentració. Després de
la II Guerra Mundial milità en
la Federació Local de Tolosa de la CNT. Son company fou
l'anarcosindicalista Cayetano Costa Sierra. Dolores Arisó
Llesta va
morir el 6 de febrer de 1970 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània).
***
José
García Sánchez (Carreta)
- José
García
Sánchez: El 26 d'abril de 1922 neix a
Huércal-Overa
(Almeria, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen
erròniament Taberno
(Almeria, Andalusia,
Espanya)– l'anarcosindicalista José
García Sánchez, conegut com Carreta.
Sos pares es deien Patricio García i Antonia
Sánchez. En 1936, quan esclatà la guerra civil,
emigrà amb sa família a
Catalunya i s'instal·là al barri obrer del Sot de
Can Xarau de Cerdanyola del
Vallès, on compaginà la feina a les vinyes amb
els estudis nocturns. Amb 14
anys, s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Cerdanyola del
Vallès i durant els anys bèl·lics
participà en la «Col·lectivitat de
Pagesos de
Cerdanyola-Ripollet», de la qual va ser secretari d'actes. En
1939, amb el
triomf franquista, retornà per poc temps a la seva terra
natal, on era més
fàcil trobar menjar, i després marxà
uns mesos a França, per retornar a
Catalunya sabent que no hi hauria represàlies contra ell per
part del
franquisme i es posà a fer feina de paleta. En 1946 era
membre del Comitè
Nacional de la CNT, el secretari del qual era Enric Marco Nadal i el 20
de maig
de 1947 va ser detingut amb altres membres i col·laboradors
del Comitè
Nacional, com ara Francisco Alcaraz García, Juan
José Caba Pedraza, Jerónimo
García García, Germán Horcajada
Manzanares, Manuel Rodríguez Martínez, Antonio
Sanfeliu i José Yáñez
García. El 7 de novembre de 1949 va ser jutjat per un
consell de guerra a Ocaña (Toledo, Castella, Espanya) i
condemnat a 12 anys de
presó. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, col·laborà en la
premsa llibertària (Cenit,Ideas, Orto,
etc.) i en la reconstrucció de la CNT a Cerdanyola del
Vallès.
Fou un dels creadors del grup «Divendres
Culturals», que organitzaven tertúlies
literàries, la seva gran passió, a Cerdanyola del
Vallès i que creà un premi de
poesia del mateix nom. És autor dels poemaris Musas
y sombras (1979), La
voz que me habla (1998) i Don
Quijote
y Sancho (2001, pòstum). També
publicà els llibres de memòries Tal
como lo vi. La colectividad de
campesinos de Cerdanyola-Ripollet (1936-1939) (1981 i 2013) iEstampas de nuestra guerra. Cerdanyola
(1936-1939). Recuerdos y vivencias
(1991). José García Sánchez va morir
el 20 de febrer de 1998 al seu
domicili de Cerdanyola del Vallès (Vallès
Occidental, Catalunya) i va
ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
José García
Sánchez (1922-1998)
***
Salomé
Moltó Moltó
- Salomé Moltó Moltó: El 26 d'abril de 1943 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencià) la historiadora, escriptora, poeta i militant anarquista i anarcosindicalista Salomé Moltó Moltó. Filla d'una família humil, després de fer estudis en un col·legi de monges, del qual té un mal record, treballà en un forn, en empreses tèxtils i en una oficina, compaginant aquestes feines amb els estudis de comerç. Cap el 1962 emigrà a París (França), on es diplomà en francès per «L'Alliance Française». Retornà a la Península en 1967 i treballà com a professora i traductora. D'antuvi interessada pel comunisme, acabà decantant-se per l'anarquisme i en 1977 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1979 lluità per la reunificació confederal i acabà afiliant-se a la CNT escindida d'Alcoi (Alcoià, País Valencià). No conforme amb l'orientació del sector escindit l'abandonà i passà a militar, amb son company Conrado Lizcano Montealegre, en la CNT d'Alcoi i d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Entre 1984 i 1985 es dedicà a la investigació de les col·lectivitats alcoianes durant la Revolució espanyola. Fou una de les fundadores de l'Ateneu d'Alacant, però l'abandona en no compartir la seva línia. En 1991 s'integrà, com a encarregada de Premsa, en el Comitè Regional de Llevant de la CNT. A partir de 1995, entre Alacant i Alcoi i unida a l'anarcosindicalista Floreal Rodríguez de la Paz, entrà a formar part de la Fundació Anselmo Lorenzo d'Alacant, en els grups«Dones 8 de Març» i «Mujeres Libres» i en la Societat Naturista Vegetariana d'Alcoi. Ha participat en diverses iniciatives activistes, com ara l'aixecament del monòlit al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), l'acampada de Finestrat (Marina Baixa, País Valencià), etc. Entre 1987 i 2003 fou col·laboradora habitual de Cenit. El 30 de juliol de 1995 va ser una conferència a Alacant i el maig de 1996 altra a Lorca (Múrcia, Espanya). És membre de la direcció i redacció de la revista anarquista Siembra i ha estat redactora de la revista Ateneo de Alcoy. Ha estudiat sociologia i a ocupat diversos càrrecs orgànics en la CNT, com ara la secretaria de la Federació Local en 1999. A més a més de les citades, trobem col·laboracions seves en diferents publicacions, com ara Acción Libertaria, Adelfa,Albor, Canfali,Ciudad de Alcoy,CNT, Evocación,Ideas-Orto, La Oveja Negra, Pluma y Tintero,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,La Tira de Papel, La Voz Libre del Carrión, Yunque Libertario, etc. És autora dels llibres d'història Una nueva economia. Socialización y colectivizaciones alcoyanas (1936-1939) (1986), Retazos históricos de la posguerra (1939-1953) (2011) i Alcoi (1936-1953). Socialización, colectivización y represión (2015). També conrea la poesia i la narrativa –Cosas que quiero decir (2018)–, i és membre honorífica de l'Associació Llatinoamericana de Poetes i Artistes (ASOLAPO). Actualment viu a Alcoi amb son company Floreal Rodríguez de la Paz.
***
Enrique
Gaviño Mosteiro
- Enrique Gaviño
Mosteiro: El 26 d'abril de 1970 neix a Puerto
Real (Cadis, Andalusia,
Espanya)
l'anarcosindicalista Enrique Gaviño Mosteiro, conegut com Kike. Quant tenia 17 anys
s'afilià a la Federació Local de Puerto Real de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de
1990, en un Ple
Regional celebrat a Còrdova (Andalusia, Espanya), va ser
nomenat secretari de
Premsa i Propaganda del Comitè Regional d'Andalusia de la
CNT, càrrec que ocupà
fins l'octubre de 1991. Fou un apassionat del teatre. Molt malat
d'asma, Enrique
Gaviño Mosteiro va morir el 27 de març de 1992 al
seu domicili de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya).
Enrique Gaviño Mosteiro (1971-1992)
---
