Anarcoefemèrides
del 25 d'abril
Esdeveniments
Portada de Le
Progrés Illustré sobre l'atemptat (8 de maig de
1892)
- Bomba al restaurant
Véry: El 25
d'abril de 1892, vigília del procés de Ravachol,
una bomba esclata al
restaurant Véry, al bulevard Magenta de París
(França), lloc on va ser detingut
Ravachol el 30 de març, per mor de la denúncia
del cambrer Jules Lhérot. El
patró i un client moriren de les ferides. El mosso del
cafè va fugir a
l'estranger i la premsa s'enfurismarà contra el«terror verd» --nom que donaven
els diaris al terrorisme àcrata a causa del color de la
pólvora que usaven els
anarquistes. L'autor de l'atemptat, Théodule Meunier,
serà detingut el 4 d'abril de 1894 a Londres (Anglaterra);
jutjat el juliol i condemnat a treballs
forçats a perpetuïtat,
morí al presidi de Caiena el 25 de juliol de 1907.
Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)
***
Cartell
anunciador de l'acte
- Conferència de
Molinari: El 25 d'abril de 1915 el
propagandista anarquista Luigi Molinari, aleshores director de la
Universitat
Popular de Milà (Llombardia, Itàlia), llegeix a
la Universitat Popular del
Biellesse de Vigliano Biellesse (Piemont, Itàlia) la
conferència «Francisco
Ferrer e le idealità della Scuola Moderna»
(Francesc Ferrer i els ideals de l'Escola
Moderna). Aquesta conferència havia estat editada el 13
d'octubre de 1913 com a
suplement del número 17 de la revista L'Università
Popolare, òrgan de l'Escola Moderna Francisco
Ferrer de Milà.
Naixements
Foto policíaca de Georges Lazareff (ca. 1894)
- Georges Lazareff:
El 25 d'abril de 1855 neix a Samara
(Samara, Imperi Rus) l'advocat i militant anarquista Georges Lazareff.
Sos
pares es deien Georges i Pélagie Temotheff.
S'exilià a França. En 1894 el seu
nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. Expulsat per les seves
activitats anarquistes
i revolucionàries de França, es
refugià a Suïssa. El 9 de juliol de 1895 va ser
detingut a Dieppe (Alta Normandia, França). El febrer de
1902 era tresorer del
grup anarquista de refugiats russos del districte d'Hammersmith a
Londres
(Anglaterra). El febrer de 1904 formava par del grup de nihilistes
russos del
Partit Socialrevolucionari de Bellegarde-sur-Valserine (Roine-Alps,
Arpitània)
i l'agost d'aquell any del grup de revolucionaris russos de
Chens-sur-Léman
(Roine-Alps, Arpitània). El 16 de setembre de 1904 es
reuní a la Casa del Poble
d'Hammersmith amb els delegats russos que havien d'assistir al
Congrés
Anarquista d'Amsterdam. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Ribelle Cavallazzi
- Ribelle Cavallazzi: El 25 d'abril de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf anarquista Ribelle Cavallazzi. Va créixer en una família àcrata: son pare, Raffaele Cavallazzi, era considerat per la policia com al«cap dels anarquistes» de Castel Bolognese i son germà major, Arnaldo, també destacava com a militant llibertari; sa mare es deia Maria Contoli. Ben aviat va fer propi el pensament llibertari, però a diferència de son pare i de son germà sempre mantingué una posició excèntrica i marginal pel que feia el moviment anarquista local organitzat. Només assistí a l'escola primària elemental, no obstant això, gràcies a les seves lectures, adquirí una acceptable cultura autodidacta. Dotat d'una destacada vena artística, compongué poesies, algunes de les quals es publicaren en periòdics locals d'aleshores. Fuster de professió, freqüentà els cercles anarquistes i socialistes i prengué part en diverses iniciatives organitzatives dels llibertaris locals. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 fou detingut, juntament amb altres companys, per protestar contra el delegat de la Seguretat Pública de Castell Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre els arrestats són portats a la presó de Faenza, Raffaele i Arnaldo, juntament amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir espectacularment. En el judici posterior del 23 de novembre, el Tribunal de Ravenna, malgrat condemnar diversos imputats, absolgué Ribelle per manca de proves. El 14 de juliol de 1908 fou novament detingut per ultratge a l'Arma de Carrabiners i posteriorment condemnat a 15 dies de reclusió a la prefectura de Faenza. A partir de 1911 regentà la«Tipografia Cavallazzi», que ja pertanyia a son pare, on treballava des de feia uns anys composant textos amb l'ajuda de sos germanes Fortunata i Giannina. Aquest mateix any entrarà a formar part de la redacció de l'Il Senio (1911-1912), realitzat a la seva impremta, que fou un periòdic local laic i d'esquerra al marge de qualsevol partit, els redactors principals del qual foren l'anarquista Oreste Zanelli, el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini. Amb l'esclat de la Gran Guerra, Cavallazzi esdevindrà intervencionista i es presentà voluntari, però no fou admès. Declarat hàbil en una posterior revisió, fou assignat d'antuvi al 80 Regiment d'Infanteria de Verona i després al 56 Regiment de Belluno. Fet presoner per les tropes austríaques el juny de 1917, va ser internat al camp de concentració de Mauthausen, on les privacions i la perllongada desnutrició minvaren greument la seva salut. Durant el seu tancament escrigué, entre el 13 i el 26 de setembre de 1918, una composició de 60 quartets sota el títol Ritorno, retrats poètics de personatges del seu temps i que fou publicada el 10 de març de 1919 en La Castelleide. Excarcerat en acabar la guerra, hagué de reincorporar-se immediatament a l'exèrcit sense poder retornar a casa. Després d'una breu llicència fou arrestat per no presentar-se al seu destí. Quan el seu regiment passà per Venècia, desertà i el 23 de gener de 1919 retornà a Castel Bolognese, mostrant, segons un informe policíac, «signes d'alienació mental i de mania persecutòria». Traslladat a l'hospital militar de Faenza, obtingué un permís de convalescència de tres mesos per gaudir-los a ca seva. Ribelle Cavallazzi se suïcidà el 28 d'abril de 1919 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).
***
Notícia
del processament de Charles Gandrey publicada en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 30 de maig de 1913
- Charles Gandrey: El 25 d'abril de 1888 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Gandrey. Era germanastre del sindicalista anarquista Jules Massot. Treballava d'obrer torner i en una cimentera. En 1912 va ser nomenat membre del consell d'administració del Sindicat General de la Construcció del Departament del Sena de París (França). Entre agost de 1912 i agost de 1913 fou gerent del periòdic Le Libertaire. El 3 de març de 1913 presidí, a la sala de les Sociétés-Savantes del VI Districte de París, un míting contra la repressió que patia la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 12 d'abril de 1913 va ser nomenat oficialment secretari de l'FCA, ja que Léon Jahane i Lucien Belin, secretari i tresorer respectivament d'aquesta organització es negaren a assumir la responsabilitat de les possibles repercussions judicials de l'edició dels 50.000 exemplars del fullet Contra les armaments, contra la loi de trois ans, contra tout militarisme, i finalment Gandrey prengué la responsabilitat legal, conservant les seves funcions oficials Jahane i Belin. En aquesta època fou tresorer dels «Amics de Le Libertaire» i vivia, amb Jules Massot, al número 52 del bulevard de Belleville de París. Com era esperat, va ser denunciat el 13 d'abril de 1913 per l'edició del citat fullet i en aquesta època també va ser perseguit judicialment per la publicació de dos articles en Le Libertaire signats un per Édouard Lebreton (Édouard Sené) i l'altre per Lucien Léauté («Bravo les soldats!», del 24 de maig de 1913). A principis de juny de 1913, fugint de la persecució, es va refugiar a Bèlgica i s'instal·là al número 94 del carrer de l'Église-Sainte-Anne del barri de Koekelberg de Brussel·les, on acabà reunint-se sa companya Marie Bertin a partir del 16 de juliol. A finals d'agost de 1913, retornà a París per preparar la dissolució de l'FCA i la creació de la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). El 6 de gener de 1914 va se condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional a 18 mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència» per l'edició del fullet i a sis mesos per l'article de Sené. El 13 de gener d'aquell any, el mateix tribunal el condemnà a sis meso de presó per l'article de Léauté. Durant la Gran Guerra retornà a Bèlgica i va ser condemnat pels alemanys a tres anys de presó per«espionatge» i «tràfic de correspondència» i internat a Alemanya. Després de la guerra retornà a Bèlgica amb sa companya. El 25 d'abril de 1920 el setmanari Le Libertaire publicà una carta oberta seva dirigida a Claude Content titulada«Au sujet dels mufles». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Aquileo
Fernández Seco
- Aquileo Fernández Seco: El 25 d'abril de 1899 neix a Celada Marlantes (Campoo de Enmedia, Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Aquileo Fernández Seco. Obrer emmotllador a la fàbrica d'armament per a vaixells de guerra«La Naval» de Reinosa (Cantàbria, Espanya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava casat amb Pilar Campo i tingué un fill, Aquileo Fernández Campo. Detingut arran de la caiguda del front Nord a mans franquista, va ser internat a partir del 10 de maig de 1938 a quatre presons i a les penitenciaries de Santona (Cantàbria, Espanya) i de Valdenoceda (Burgos, Castella, Espanya). Portat davant un consell de guerra celebrat a Torrelavega (Cantàbria, Espanya), va ser condemnat a mort. Aquileo Fernández Seco va ser afusellat el 14 de setembre de 1940 al cementiri de Ciriego (Santander, Cantàbria, Espanya) i enterrat en una fossa comuna. El fou un dels 830 afusellats, entre un total de 1.300, les restes dels quals van ser identificades.
***
Necrològica
de José Gómez Castán apareguda en el
periòdic
parisenc Cenit
del 5 de desembre de 1989
-
José Gómez Castán:
El 25 d'abril de
1901 neix a Fraga (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Gómez
Castán. Sos pares es deien José
Gómez i Maria Castán. Quan era molt jove
emigrà a
Manresa (Bages, Catalunya). Obrer
de la indústria tèxtil, s'afilià al
Sindicat del Tèxtil de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola
ocupà càrrecs de
responsabilitat sindical. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
durant l'ocupació va ser obligat a treballar per al Servei
de Treball
Obligatori (STO) per als alemanys. En acabar la guerra
s'integrà en la Federació
Local de Narbona de la CNT, on milità fins a la seva mort.
José Gómez Castán va morir
el 5 de setembre de 1989 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i
fou incinerat a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Dolores
Olive.
***
Andrés
Carranque de Ríos fotografiat per Lagos a finals dels anys
vint
- Andrés Carranque de Ríos: El 25 d'abril de 1902 neix a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i actor cinematogràfic anarquista Andrés Carranque de Ríos. Fou el fill major d'una família humil nombrosa d'origen manxec formada per 14 germans, dels quals només sobrevisqueren la meitat, que vivia a la zona del rastro madrileny. Son pare, Juan de Mata Carranque, era el porter de l'Escorxador Municipal de Madrid i sa mare, Custodia Ríos del Campo, cosia a casa per encàrrec. Gairebé no va anar a l'escola i quan tenia sis anys començà a vendre diaris pel carrer per ajudar sa família. Quan va fer els 13 anys entrà com a model a l'Escola de Belles Arts i poc després d'aprenent en una ebenisteria. En aquestaèpoca fundà, amb Ramón J. Sender i altres, el grup anarquista «Spartacus». L'agost de 1917 participà activament en la vaga general revolucionària i en l'assalt de les botigues de queviures, fet pel qual va ser tancat a la presó Model de Moncloa, moment que aprofità per escriure poemes. En aquests anys viatjà freqüentment amb sa mare per pobles de la Manxa (Almagro, Daimiel, etc.). En 1918 abandonà la llar familiar i va fer de tot per tot --peó miner i envernissador a Bilbao, descarregador del moll a Santander, etc.-- i s'embarcà en un vaixell mercant fent-se passar per fogoner, però quan va ser descobert fou abandonat a Anvers (Flandes), on va fer d'estibador portuari. Fent de rodamón per París (França) va ser empresonat i en 1920 retornà a la Península. Després d'un temps per Sant Sebastià passant misèries, regressà a Madrid. Arran de l'assassinat del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, el 8 de març de 1921 a Madrid, a mans d'un escamot anarquista, imprimí i repartí un manifest subversiu on justificava la seva«execució» i feia una crida a la lluita armada; per aquest fet hagué de fugir i va ser detingut a Fuengirola per la Guàrdia Civil --mentre es banyava nu a la platja-- i empresonat a Màlaga i després a la presó Model de Madrid mig any, mesos que dedicà a la lectura. Un cop en llibertat provisional, entre 1922 i 1923 visqué a París, on treballà d'envernissador amb el suport d'amics anarquistes. A la capital francesa començà a interessar-se per la literatura (François Villon, Paul Verlaine, etc.), freqüentant biblioteques i museus. De bell nou a Madrid, intentà viure de les lletres, publicant un llibre de poemes misticoàcrates, Nómada (1923), editat pel ouataire anarquista Miguel Pérez Ferrero i del qual només es van vendre cinc exemplars. Entre 1923 i 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va fer el servei militar, primer en Artilleria i després a les oficines del Govern Militar, experiència que li resultà força dura. Després va fer un munt de feinetes a Madrid i a diversos pobles castellans (paleta, rajoler, venedor ambulant de navalles i tabac, fent subscripcions de revistes«porta a porta», lector d'auques ambulant, mànager de boxa del seu germà Juan de Mata, model de nus a l'Escola de Belles Arts, etc.). En aquestaèpoca conegué Eugenia Castañer (Ena o Enina), dona liberal i amb fort caràcter que esdevingué sa companya. Després s'introduí en el món del cinema, mut aleshores, de la mà de la penya de cineastes «Los Caimanes» i arribà a ser un actor de cert renom, protagonitzant en 1927 la surrealista i futurista Al Hollywood madrileño, amb Estanislao María de Aguirre, guió de Pío Baroja i dirigida per Nemesio M. Sobrevila --actualment desapareguda. En 1928 participà en la pel·lícula Zalacaín el aventurero, dirigida per Francisco Camacho, oportunitat que aprofità per conèixer personalment Baroja. En 1929 treballà en la pel·lícula La del Soto del Parral, de León Artola, i en El héroe de Cascorro, d'Emilio Bautista. Entre 1930 i 1931 visqué novament a París amb l'objectiu d'obrir-se a noves perspectives com a actor de doblatge en el cinema sonor als estudis de Joinville de la Paramount, coneixent l'escriptor Jean Cassou i fent amistat amb el poeta surrealista René Crevel. Decebut per la manca de contractes cinematogràfics, es lliurà a la literatura, passant privacions de tota casta --es diu que es guanyava la vida com a gigoló a Madrid i Barcelona. En 1934 l'editorial Espasa li va fer un contracte i li publicà la seva primera novel·la, Uno, prologada per Pío Baroja --que el va nomenà«golfante», qualificatiu que no va agradar al prologat--, que havia escrit dos anys abans sota la influència dels escriptors russos (Dostoievski, Krupin, Andreiev, Gladkov, Gogol, Txékhov, etc.) i que va ser traduïda al rus immediatament. En 1935 viatjà a París amb la delegació espanyola al I Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura com a corresponsal del periòdic Heraldo de Madrid. Aquest mateix any publicà la seva segona novel·la, La vida difícil, i l'any següent Cinematógrafo, crítica esteticosocial novel·lada amb fortes influències dostoievskianes. La seva obra, de clars tons barojians, és marcadament antiretòrica i realista, dirigida i protagonitzada per a les classes menys afavorides (obrers, presos, anarquistes, nihilistes, etc.) i força revolucionària i crítica. A més de les tres novel·les citades publicà contes i relats breus: Un astrónomo (1924), En invierno (1933), En la cárcel (1933), El método (1933), Los primeros pasos (1933),De la vida del señor Etcétera (1933), Los trabajadores (1933),Gente joven (1934), De tres a cinco de la madrugada (1934),El señor director (1935), Y el sol sale (1935), etc. Publicà (articles, contes, poemes, etc.) en nombroses publicacions periòdiques, com Ahora, Bidasoa, Ciudad, España, Estampa,Heraldo de Madrid, Línea, Nuevo Mundo, La Pantalla,Tensor, ¡¡Tierra!!, La Voz, etc. Ándres Carranque de Ríos va morir el 6 d'octubre de 1936 a Madrid (Espanya) a conseqüència d'un càncer d'estómac. Pòstumament, en 1998, es publicaren les seves obres completes editades per José Luis Fortea. En 2006 Asís Lazcano publicà La sombra del anarquista, biografia novel·lada de l'escriptor.
***
Pedro
López Calle
- Pedro López Calle:El 25 d'abril de 1902 --alguns citen erròniament 1899 i 1904-- neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro López Calle. Fill d'una família anarquista, quan tenia 17 anys ja feia discursos. En aquesta època patí persecucions i conegué les conduccions a peu dels detinguts i les presons. En 1917 assistí com a delegat del grup llibertari «Hermanos Unidos» de Montejaque a la reunió de constitució de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia, celebrada a Morón, i en 1919 fundà en aquesta ciutat sevillana, amb el seu gran amic Antonio Rosado López --ambdós pertanyien a la mateixa lògia maçònica--, Juventud Rebelde, òrgan d'expressió d'aquesta federació. En 1922 també representà«Hermanos Unidos» en la reunió anarquista d'El Arahal. En els anys de la dictadura de Primo de Rivera continuà en la lluita i envià diners pro-presos a La Revista Blanca. Durant la II República espanyola, amb el vistiplau de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per evitar el triomf dretà, va fer d'alcalde en dos períodes i fou admirat a tota la zona (Marbella, Estepona, Serranía de Ronda, etc.). A finals d'agost de 1933, quan era alcalde de Montejaque, va ser detingut per ordre del governador de Màlaga, acusat de complicitat d'haver provocat incendis a les muntanyes municipals d'aquest poble. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan es proclamà el comunisme llibertari a Montejaque, va ser el primer en posar el seu capital a disposició de la CNT. Després es va fer càrrec de les milícies confederals de Ronda i comandà el Cos de Milícies --després «Columna Pedro López»-- acantonat a San Pedro de Alcántara que arribà a controlar la comarca sud occidental de la Serranía de Ronda i que impedí durant tot l'any 1936 que les tropes franquistes arribessin a la costa --eren coneguts com «Els amos de la Serra». El novembre de 1936 intervingué en el gran acte confederal de Màlaga i quan aquesta capital caigué a mans feixistes, es replegà amb les seves tropes cap a Motril i a Almeria. Després, amb son germà Bernabé, combaté en la 61 Brigada --nom que prengué la seva columna arran de la militarització-- al Jarama. Més tard va fer de comissari en la Divisió de Llevant de l'Exèrcit republicà. El març de 1939 va ser detingut per la reacció comunista, però aconseguí fugir. Fins al final de la guerra fou secretari de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat a diversos camps de concentració. Després passà a Amèrica (Veneçuela, Equador i Mèxic). En 1946 formà part de l'Agrupació d'Estudis Socials de Mèxic, partidària de la CNT de l'Interior. Durant un temps residí a Orà (Algèria) i a Casablanca (Marroc) com a enllaç de la guerrilla anarquista que actuava a la Serranía de Ronda encapçalada per son germà Bernabé. Després de la mort del dictador Franco, en 1976 s'establí a Algeciras. Pedro López Calle va morir sobtadament el 18 de juliol de 1977 a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) mentre jugava a escacs i va ser enterrat a Montejaque. Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Avenir d'Amor, en Acción, Juventud Rebelde i El Miliciano (fent servir el pseudònim Tonto de la Columna).És autor dels fullets Escucha, campesino i El problema de la tierra.
***
Domingo
Canela Schiaffino
- Domingo Canela Schiaffino:
El 25 d'abril de 1905 –algunes
fonts citen 1903– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Domingo Canela Schiaffino –el seu segon llinatge de diferents
maneres (Chacío, Chafino, etc.)–, conegut com Mingo.
Vivia al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès,
Catalunya) i freqüentà l'Escola Racionalista del
barri barceloní de Sants, on
conegué Josep Peirats Valls, de qui es faria inseparable.
Rajoler de professió,
treballà des dels nou anys en fàbriques de maons
al cinturó barceloní,
especialment en «La Redentora». Amic de Joan
Peiró Belis, defensà l'estratègia
cooperativista. En 1922 s'integrà en el grup
artístic teatral «Verdad» i en
1924 ja militava en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Barcelona. El novembre de 1924
participà en l'intent d'assalt
de la caserna de les Drassanes barcelonines. En 1927 fou membre de la
redacció d'El Boletín
del Ladrillero. Perseguit per
la policia, fugí a Lugo (Lugo, Galícia), on es
refugià a casa de l'anarquista José
Villaverde Velo; el juny de 1928 passà clandestinament a
Portugal i el juliol
d'aquell any va ser detingut amb documentació falsa en un
tren que el tornava cap
a Espanya per Extremadura. En un article publicat en el
número del 12 de
setembre de 1930 del periòdic El
Productor, digué que «el sindicalisme
pur és una cosa semblant a una fulla
seca, que va on va el vent». Detingut arran dels fets
revolucionaris de
desembre de 1930, va ser alliberat el febrer de l'any següent.
El 12 d'abril de
1931 fou un dels fundadors, amb Manel Agramunt Maneu, Ginés
Alonso, Amadeu
Colom, Diego Franco Cazorla (Amador
Franco), Ángel Lescarboura Santos, Mateo Santos,
Antoni Vives, entre
d'altres, de l'Ateneu Cultural Racionalista de La Torrassa
(l'Hospitalet de
Llobregat, Barcelona, Catalunya) i fou secretari de les Joventuts
Llibertàries.
El setembre de 1931 fou delegat de la Federació Local de
Barcelona de la CNT al
Comitè Regional confederal. En 1932 formava, amb Josep Peirats Valls, part del grup anarquista«Afinidad». Entre 1932 i 1936 fou
membre, amb Ginés Alonso, José M.
Barrancos, Ramon Bou Canalda, els
germans Conejero Tomás, els germans Conesa,
Vicenç Nebot i Josep Peirats Valls,
entre d'altres, del grup
anarquista «Verdad» de
l'Hospitalet de Llobregat. En 1932 va ser detingut arran de
l'aixecament
revolucionari de Fígols (Berguedà, Catalunya) i
va ser reclòs al vaixell-presó Buenos
Aires i enviat aquell mateix any
deportat a Villa Cisneros (Río de Oro), a les Illes
Canàries i a Bata (Guinea);
l'agost d'aquell any retornà a la Península. En
1933, arran de la dura vaga del
transport, va ser novament empresonat, aquesta vegada al
vaixell-presó Arnús.
A començament de 1934 va ser
nomenat secretari del Comitè Regional de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
i va ser detingut poc després. Amb Josep Peirats Valls,
abandonà la FAI
discrepant de la seva línia«bolxevitzant» («aventures
revolucionàries
dirigistes») de Joan García Oliver. Entre 1935 i
1936 col·laborà en Ética
de València (País Valencià), on
s'oposà a les tesis defensades per Diego Abad de
Santillán. En 1939, amb el
triomf franquista, va ser detingut i empresonat. Un cop en llibertat
provisional, s'integrà en la lluita clandestina amb sa
companya Francisca
Conejero Tomás (Xisca).
Durant els
anys cinquanta ajudà nombrosos companys i, amb sa filla
Llibertat, son gendre
Lluís Gràcia i altres, organitzà un
grup cultural que servia per fer formació
política. En 1989 viva a Barcelona i aquest mateix any
assistí als funerals del
seu amic Josep Peirats Valls. Domingo Canela Schiaffino va morir a
Barcelona
(Catalunya). Son germà José Canela Schiaffino,
també fou militant anarquista.
Domingo Canela Schiaffino (1905-?)
***
Necrològica
de José Molina Martínez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 29 de gener de 1967
- José Molina Martínez: El 25 d'abril de 1905 neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Molina Martínez. Sos pares es deien José Molina i Gracia Martínez. Obrer metal·lúrgic, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica del barri del les Corts de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Bèucaire de la CNT. Sa companya fou Ana Navarro. José Molina Martínez va morir el 25 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de novembre– de 1966 al seu domicili de Bèucaire (Llenguadoc, Occitània).
***
Hermógenes
Sánchez García a casa seva (Montsó,
2014)
- Hermógenes
Sánchez García: El 25 d'abril de
1914 neix a
Lopinyén (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Hermógenes Sánchez
García.
D'infant assistí a l'escola, va fer d'escolà i
ajudà a les tasques a l'hort
familiar. Quan tenia 12 anys entrà a treballar d'aprenent de
paleta. En 1931
entrà a formar part de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i va ser
detingut arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933. Quan el
cop
militar feixista de juliol de 1936, son pare, Manuel
Sánchez, va ser detingut i
assassinat i sos germans Manuel Sánchez García,
empresonat, i Adolfo Sánchez
García, exiliat. A finals de 1936 s'integrà com a
milicià i després lluità com
a caporal de la Companyia de Metralladores del III Batalló
de la 153 Brigada
Mixta de la 30 Divisió de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola al
front de Girona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, va ser
apressat
i reclòs un any en un camp de concentració i dos
a la presó d'Osca. El 15
d'abril de 1944 va ser detingut pels franquistes, jutjat, condemnat a
30 anys
de reclusió i tancat a la Presó Provincial
d'Osca. El 21 de gener de 1947 va ser
detingut acusat de reorganitzar la CNT clandestina a Osca i l'ajuda als
presos.
Cap el 1950 s'establí a Montsó (Osca,
Aragó, Espanya). Treballà per a l'empresa
constructora «Manuel Vitales» i posteriorment a les
centrals hidroelèctriques «Hidro
Nitro» fins a la seva jubilació. Sa companya fou
Concepció Monesma Franco (Concha),
amb qui tingué dos infants
(Jorge i María Eugènia). Hermógenes
Sánchez García va morir el 10 de febrer de
2016 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya).
***
Antonio
Céspedes Asensio
- Antonio Céspedes Asensio: El 25 d'abril de 1915 neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Céspedes Asensio, conegut com El Moreno. Milità en el moviment anarquista al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en l'assalt de la caserna de Lepant de Barcelona i fou membre del Comitè Revolucionari de la Marina del Prat Vermell. Durant els fets de«Maig de 1937» va ser detingut per«possessió d'armes» i per«deserció» per la reacció estalinista i empresonat. El desembre de 1937 va ser enviat al Preventori Judicial de Manresa (Bages, Catalunya) per mala conducta i el 3 de gener de 1938 aconseguí fugir-ne, però va ser capturat i traslladat a la Presó Model de Barcelona. Després d'un intent d'evasió frustrat el 16 de juliol de 1938 amb altres companys, entre ells Francesc Sabaté Llopart (Quico), va ser enviat al Correccional d'Inadaptats de Vic (Osona, Catalunya). Arran de l'arribava de les tropes franquistes, el 18 de febrer de 1939 va ser detingut, jutjat davant un consell de guerra el 7 de novembre de 1939 i condemnat a mort, però el maig de 1940 l'auditor de guerra acordà reobrir el sumari. El 28 d'octubre de 1941 va ser novament jutjat en consell de guerra, amb José Gilirribo Astado, acusat de ser membre de les Patrulles de Control i de la «Columna Ascaso» i va ser condemnat a 20 anys de reclusió menor. Després de recobrar la llibertat va ser desterrat a València (País Valencià), però va trencar del desterrament i el 16 de desembre de 1943 va ser novament detingut per una temptativa d'atracament a mà armada amb dos companys de les Joventuts Llibertàries (Ángel Torralba i Cristino Navarro); jutjat en consell de guerra, va ser condemnat el 4 de març de 1944 i condemnat a 20 anys de reclusió menor. L'abril de 1955, quan estava reclòs a la Presó Central de Sant Miquel dels Reis de València, va ser posat en llibertat condicional i immediatament s'integrà en les Joventuts Llibertàries clandestines de València. En 1960 aconseguí la llibertat definitiva. Antonio Céspedes Asensio va morir el juliol de 1999 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya).
***
Necrològica
de Maria Mestre Gibert aparaguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de març de 1980
- Maria Mestre Gibert: El 25 d'abril de 1915 neix a Mont-roig del Camp (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Mestre Gibert. Sos pares es deien Bartomeu Mestre i Margarida Gibert. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat natal. Durant la Guerra Civil i la Revolució participà en les col·lectivitzacions aragoneses. En 1937, quan dels atacs estalinistes, amb sa cosina Teresa Roges, defensà la col·lectivitat a la qual pertanyia. En 1938 es casà amb el militant llibertari Patricio Guijarro Mateo. El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i, amb sa filla i altres dones, va ser enviada al camp de concentració de Redon (Bretanya), on morí sa filla, mentre son company va ser enviat al camp de Sètfonts. El febrer de 1940 aconseguí reunir-se amb son company a Ausevila Tolosana (Llenguadoc, Occitània), però el juny d'aquell any, amb l'armistici, va ser enviada amb un tren de mercaderies al camp de concentració d'Argelers. Embarassada de vuit mesos i malalta d'eclàmpsia, va perdre l'infant a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) tres dies després de néixer i tornà cega i enfollida un bon grapat de dies. Posteriorment va ser internada al camp de Rivesaltes fins el març de 1942 que pogué reunir-se amb son company. La parella trobà feina de pagès a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània) i l'octubre de 1943 va ser amagada per l'alcalde de la població quan els alemanys volgueren enviar Guijarro al Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial la parella s'instal·là a Castèlnòu de Les i milità en la Federació Local de Montpeller de la CNT. El gener de 1947 novament perdé sa filla Violeta, nascuda l'any anterior, d'una congestió pulmonar. En 1948 nasqué son fill Helios. El setembre de 1977, Maria Mestre Gibert, va ser operada d'un càncer i, després d'un llarg patiment, va morir l'11 de desembre de 1979 a la Clínica Saint-Roch de Montpeller (Llenguadoc, Occitània); fou enterrada civilment l'endemà.
***
José
Caparrós Pérez
- José
Caparrós
Pérez: El 25 d'abril
de 1916 neix a
Cuevas del Almanzora, també conegut com Cuevas
de Vera,
(Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Caparrós
Pérez, membre de la família coneguda com Los Lobones. Sos pares es deien Francisco
Caparrós i
Concepción Pérez. Emigrà a
Catalunya, on treballà de
paleta. En 1934 s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan la
guerra civil fou milità en el Comitè de Fronteres
de Puigcerdà (Baixa Cerdanya,
Catalunya). L'agost de 1937, mobilitzat per la seva quinta,
marxà allistat en
la 73 Brigada Mixta cap al front de Còrdova (Andalusia,
Espanya). El 21 d'abril
de 1938 va ser apressat pels feixistes al front de Tortosa (Baix Ebre,
Catalunya) i traslladat al camp de concentració d'Aranda de
Duero (Burgos,
Castella, Espanya). Posteriorment passà per la
Presó Central de Burgos i més
tard per la Presó Provincial de Saragossa (Aragó,
Espanya). Jutjat en consell
de guerra el 31 de maig de 1940 a Girona (Gironès,
Catalunya), va ser condemnat
a mort, pena que va ser commutada l'1 de desembre de 1942 per 12 anys i
un dia
de reclusió menor. Sortí en llibertat condicional
el 4 de febrer de 1943. José Caparrós
Pérez va morir el 6 de novembre
de 1991 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de
Montjuïc d'aquesta ciutat. Son
germà Diego Caparrós Pérez
també va ser militant confederal.
***
Gaddo
Treves (ca. 1958)
- Gaddo Treves: El 25 d'abril de 1916 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el psiquiatra, músic, actor i anarquista Gaddo Treves. Estudià medicina, s'especialitzà en psiquiatria i exercí la seva professió a Milà, on era conegut com El metge dels pobres. A més d'això, apassionat per la música i pel cinema, desenvolupà una important carrera artística. Aparegué per primera vegada en 1948 en el curtmetratge Buio in sala de Dino Risi. En 1956 sortí en un capítol de la sèrie televisiva de la RAI Lascia o raddoppia?, dirigit per Mike Bongiorno. Posteriorment entrà en contacte amb el món del cinema i treballà com a actor dirigit per importants cineastes. En 1961 participà en la pel·lícula Le italiane e l'amore, dirigida per Nelo Risi. Aquell mateix any formà part de l'elenc d'Il giudizio universale, film dirigit per Vittorio De Sica, amb actors com Fernandel, Vittorio Gasman, Renato Rascel, De Sica stesso, Alberto Sordi, Nino Manfredi, Mike Bongiorno, Franco Franchi i Ciccio Ingrassia. En 1968 participà en la pel·lícula Diario di una schizofrenica, dirigida per Nelo Risi, que guanyà la Cinta de Plata al millor guió en 1970. També en 1968 participà en Straziami, ma di baci saziami, film dirigit per Dino Risi. Gaddo Treves va morir el 15 d'agost de 1972 a Milà (Llombardia, Itàlia). Son fill Fabio Treves és un destacat músic i cantant.
---
