Anarcoefemèrides del 24 d'abril
Esdeveniments
L'intent de detenció de Bonnot segons Le Petit Journal del 6 de maig de 1912
- Detenció de membres
de la «Banda Bonnot»:
El 24 d'abril de 1912, a Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França), durant la
recerca dels membres de la «Banda Bonnot», el
sotsdirector número 2 de
Seguretat Nacional, Louis Jouin, que està al
càrrec de la investigació i que havia
detingut durant el matí Élie Monier en un hotel
del barri parisenc de
Belleville, a més de vigilar l'anarquista Pierre Cardi,
arriba a Ivry per escorcollar
la botiga de saldos del simpatitzant llibertari Antoine Gauzy. Hi
detingué
Cardi, però quan els policies pujaren al pis sorprengueren
Jules Bonnot que
obrí foc ferint-ne dos: Jouin, que es desplomà
mort, i l'inspector Colmar, que
caigué greument ferit. Bonnot, ferit a la mà, es
va fer el mort i l'altre
inspector present ajudà el seu company ferit a baixar. Quan
els agents
retornaren al pis, Bonnot havia aconseguit passar a l'apartament
veí i, saltant
per una finestra, fugir a través de jardins i carrerons.
Detingut, Gauzy podrà
escapar pels pèls de ser linxat per la gentada. Una part
dels 100.000 francs de
recompensa per la captura de Bonnot serien més tard
destinats a la vídua de
Jouien.
***
Reunió d'obrers búlgars
- Afusellament d'anarquistes búlgars: El 24 d'abril de 1923, a la carretera que uneix Jambol i Sliven (Jambol, Bulgària), els anarquistes Nicolai Dragnev, els germans Panayot i Ilia Kratounkov són afusellats pels militars sota el pretext de«temptativa de fuga». Són les darreres víctimes de la Tragèdia de Jambol (26 de març de 1923), quan l'exèrcit va disparar sobre una multitud d'obrers que sortien d'un míting anarquista; hi hagué una trentena de víctimes. Nicolai Dragnev, nascut a Jambol, va ser una de les figures més importants de l'anarquisme búlgar i molt acostat a Georges Sheitanov. Professor d'institut, era un propagandista i orador molt estimat per la població. El desembre de 1919 va ser empresonat per participar en la vaga general dels ferroviaris. No va participar en el míting del 26 de març de 1923, perquè estava en desacord amb certes estratègies de l'organització, i no es va amagar durant la repressió subsegüent, fet que el costarà la vida ja que va ser un dels primers detinguts pels militars.
***
Pamflet
de la xerrada
- Xerrada d'E. Armand:
El 24 d'abril de 1932 se
celebra a la Maison Commune de París (França) una
xerrada de controvèrsia a
càrrec d'Ernest
Juin (E. Armand) sota el
títol «Ce
que veulent les individualistes») (Allò que volen
els individualistes). L'acte,
organitzat pel periòdic
anarcoindividualista L'En Dehors,
comptà per a la controvèrsia amb la
participació dels anarquistes Robert
Collino (Ixigrec), Pierre Perrin (Pierre Odéon) i Maurice
Vandamme (Mauricius). E. Armand
havia editat el 15
de gener d'aquell any, com a suplement al número 222-223 de L'En Dehors, el text d'aquesta xerrada.
***
Anunci
sobre la retransmissió de la conferència aparegut
en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera
del 23 d'abril de 1937
- Conferència de
Saladrigas: El 24 d'abril de 1937 es
radia a Barcelona (Catalunya) la conferència de Ramon
Saladrigas Balbé,
president dels «Dibuixants de la CNT», del Sindicat
de l'Ensenyament i
Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de
Barcelona, «El artista delante la
Revolución». Aquesta conferència,
retransmesa
per «EAJ-15. Ràdio Associació de
Catalunya», inaugurava un cicle de
conferències d'orientació per a acostar l'art i
la revolució al poble.
***
Capçalera
d'El Parapeto
- Surt El
Parapeto:
El 24 d'abril de 1937 surt a València (País
Valencià) el primer
número del periòdic anarcosindicalista El
Parapeto. Semanario confederal del frente. Órgano del
Comité Nacional – Secció de
Defensa. CNT-AIT. Aquesta publicació setmanal,òrgan de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), s'edità en diversos colors
(rosa, violeta, etc.).
Trobem articles de Galo Díez, entre d'altres. Sortiren,
almenys, 37 números,
l'últim el 12 de febrer de 1938.
Naixements
Jean-Baptiste Thuriault (1893)
- Jean-Baptiste Thuriault:El 24 d'abril de 1853 neix a Chougny (Borgonya, França) el militant anarquista Jean-Baptiste Thuriault o Thuriau. En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Jean-Baptiste Thuriault va morir el 9 de gener de 1924 a Givry (Borgonya, França). Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista.
***
- Abraham Frumkin:
El 24 d'abril de 1873 neix a
Jerusalem (Palestina, Imperi Otomà; actualment pertany a
Israel) el periodista,
traductor i propagandista anarquista en llengua jiddisch Avrom Frumkim,
més
conegut com Abraham Frumkim i que
va
fer servir els pseudònims Albert
i Aviv. Fill d'una
família jueva intel·lectual
i ortodoxa, sos pares es deien Israel Dov Frumkin, un dels patriarques
del
periodisme hebreu, i Mindel Bak (Mina
Frumkin). Estudià en un héder
tradicional, on aprengué les bases del
judaisme i de l'hebreu, i amb un melammed
(mestre) privat, que l'ensenyà el Talmud. En 1889 es
graduà a l'escola Lemel i
després de dedicar-se un temps al periodisme (Havatzelet,
editat per son pare; Hamelitz; Hatzfirah,
etc.) i de fer de professor d'àrab a l'escola d'Israel
Belkind de Jaffa
(Palestina), en 1890 s'instal·là a Constantinoble
(Imperi Otomà), on començà a
estudiar turc i dret, però hagué d'abandonar la
carrera per manca de diners. En
1890 fundà la societat «Dorshei Leshon
Zion» (Amics de la Llengua de Sió), de
la qual va ser secretari, i que en 1892 obrí una escola
hebraica i una
biblioteca. En aquesta època aprengué el
judeocastellà dels sefardites. En 1893
emigrà a Nova York (Nova York, EUA) i entrà en
contacte amb el pensament
anarquista en el cercles jueus de l'emigració. En 1894
retornà a Constantinoble
carregat de llibres i de propaganda anarquistes. Va fer amistat amb els
anarquistes russos exiliats Moses Schapiro i sa companya Nastia, on el
seu
domicili era lloc de trobada de joves activistes. Creà, amb
Moses Schapiro i el
doctor Ben Zion, un petit grup anarquista. Amb Moses Schapiro
viatjà a París
(França) i a Londres (Anglaterra), arreplegant literatura
anarquista (Élisée
Reclus, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i contactes. A Londres
es
relacionà amb el cercle editor (Freeman, Lenoble, Ossip,
Rudolf Rocker, Lazar
Sabelinsky, Wolf Wess, etc.) de la revista anarquista en jiddisch Der Arbeter Fraynd (1885-1914), que
envià a la comunitat jueva de Constantinoble, i en la qual
va col·laborar. De
bell nou a Constantinoble, l'abril de 1896
s'instal·là a Londres, on va fer especial
amistat amb l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker i
s'encarregà de l'edició
de Der Arbeter Fraynd.
Obrí amb Moses
Schapiro una impremta i llibreria on s'estampaven llibres en jiddisch. En 1897 Moses Schapiro retornà a
Constantinoble i li deixà la impremta, on edità
11 números del periòdic Der
Propagandist. Durant la tardor de 1898, després
d'un temps a Liverpool
(Merseyside, North West England, Anglaterra) i a Leeds (Yorkshire,
Anglaterra),
passà a París, on restà un any, com a
corresponsal teatral del periòdic rus Fraynd.
El febrer de 1899 retornà als EUA. Entre 1902 i 1904
edità el diari Die
Iddishe Welt. A més de publicar una biografia de
Baal Shem-Tov en 1903,
realitzà nombroses traduccions al jiddisch d'obres d'autors
clàssics i
d'escriptors anarquistes (Leonid Andréiev, Alexander
Berkman, Georg Büchner,
Georges Étiévant, Aharon Fridman, Maksim Gorki,
Knut Hamsun, Gerhart Hauptmann,
Henrik Ibsen, Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, Maurice Maeterlinck,
Louise
Michel, Octave Mirbeau, Multatuli, Élisée Reclus,
Rudolf Rocker, Sergei
Stepniak, Robert Louis Stevenson, Anton Txékhov, Oscar
Wilde, Israel Zangwill,
etc.). Durant anys publicà articles sobre Turquia i
Palestina en el periòdic
novaiorquès en jiddisch Forward. En els
seus últims anys edità el
periòdic Tag, on va escriure sobretot
crítica teatral. Estava casat amb
Sarah Bloch. Abraham Frumkin va morir, després
d'una llarga malaltia, el
29 d'abril de 1940 en un hospital de Seagate (Coney Island, Bookly,
Nova York,
Nova York, EUA), població on residia, i va ser enterrat l'1
de maig al
cementiri de Mount Carmel de Glendale, al barri novaiorquès
de Queens. Pòstumament,
aquell mateix 1940, s'editaren les seves memòries en
jiddisch sota el títol In friling
fun Yidishn sotsializm.
Zikhroynes fun a zhurnalis(La
primavera del socialisme jueu. Memòries d'un periodista).
***
José Ingenieros
-
José Ingenieros:El
24 d'abril de 1877 neix a Palerm (Sicília) el metge,
psicòleg, psiquiatra, criminòleg, apotecari,
assagista, filòsof, professor i
escriptor socialista i després anarquista Giuseppe
Ingegnieri, més conegut com José
Ingenieros. Sos pares, Salvatore Ingegnieri i Mariana
Tagliavía, vivien de
manera força modesta i emigraren primer a Montevideo
(Uruguai) i després a
l'Argentina quan son fill tenia poc temps. Va fer els estudis primaris
a
l'Institut Nacional de Buenos Aires. Son pare, que era un periodista
que milità
en la I Internacional, amic de Garibaldi, Mazzini i Malatesta, tenia
una
biblioteca i l'incità des de molt prest a la lectura i a
l'escriptura. Quan
encara era un infant, treballà com a corrector de proves en
una impremta i
traduint al castellà altres llengües
(italià, francès, anglès, etc.). En
1888
es matriculà per al batxillerat al Col·legi
Nacional de Buenos Aires, que
dirigia Amancio Alcorta. Un cop acabats els estudis secundaris, i
després
d'encapçalar una vaga estudiantil, en 1892 fundà
el periòdic La Reforma.
En 1893 començà els estudis mèdics a
la Facultat de Medicina de la Universitat
de Buenos Aires. En aquests anys universitaris entra en contacte amb
els
cercles literaris (Rubén Darío, Leopoldo Lugones,
etc.) i obrers de la capital
argentina. Interessat per les protestes proletàries de
l'època, fou un dels
fundadors del Centre Socialista Obrer i Universitari, que en 1894
donà lloc a
la creació, amb el suport d'altres companys (Juan Bautista
Justo, Enrique
Dickman, Roberto Payró, Nicolás Repetto, Lugones,
etc.), al Partit Socialista
Obrer Internacional (PSOI) --que amb el temps esdevindrà
Partit Socialista
Obrer Argentí (PSOA)--, del qual fou nomenat secretari,
però en 1902 va ser
amonestat per anar vestit en una manifestació obrera amb
levita i copalta i
presentà la seva dimissió. En 1895
publicà el fullet ¿Qué es el
socialismo?
En 1897 es llicencià en farmàcia.
També en 1897 fundà, amb Lugones, La
Montaña. Periódico socialista revolucionario,
que durà fins l'1 de juny
d'aquell any quan, després de publicar 12
números, fou suprimit arran d'un
judici sobre un article. En aquesta època
participà en el cercle ocultista
literari «La Syringa», amb Darío, Ojeda,
Doello, Pardo, Lugones, Freyre,
Nirenstein i altres, i col·laborà en la Revista
Atlántida. En 1898
publicà els fullets La mentira política
i La jornada de trabajo.
En 1900 es llicencià en medicina, amb la tesi darwinista Simulación
en la
lucha por la vida. Amb el suport de Franciso de Veyga i de
José María Ramos
Mejía, que havien estat professors seus a la facultat,
aconseguí càrrecs en
diverses administracions públiques. Entre 1902 i 1913
dirigí la revista Archivos
de Psiquiatría y Criminología i es va
fer càrrec de l'Institut de
Criminologia de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires. En 1903
l'Acadèmia
Nacional de Medicina el va premiar per la seva obra Simulación
de la locura,
continuació de l'estudi anterior, i va ser nomenat cap de la
Clínica de
Malalties Nervioses de la Facultat de Medicina de la Universitat de
Buenos
Aires. En 1903 també va ser designat per la Municipalitat de
la Ciutat de
Buenos Aires com a comissionat per a l'estudi de les condicions
higièniques i
socials dels obrers i marginats i formular un projecte de
legislació laboral.
En 1904 guanyà la càtedra de Psicologia
Experimental de la Facultat de
Filosofia i Lletres. També treballà en la
Càtedra de Neurologia, a càrrec de
Ramos Mejía, i en el Servei d'Observació
d'Alienats de la Policia de la ciutat
de Buenos Aires, del qual va ser nomenat director. A més
d'aquesta feina
científica, impartí conferències a
diferents universitats europees i amplià
estudis en diverses universitats (París, Ginebra, Lausana i
Heidelberg). En
1905 participà a Roma en el V Congrés Mundial de
Psicologia i entre el 30
d'abril de 1905 i octubre de 1906 envià les seves
cròniques europees que van
ser publicades en el diari La Nación de
Buenos Aires. En 1907 s'edità Criminología,
primer tractat del tema publicat al continent. En 1908
guanyà la càtedra de
Psicologia Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres de la
Universitat
de Buenos Aires i aquest mateix any fundà la Societat de
Psicologia. Entre 1909
i 1910 fou president de l'Associació Mèdica
Argentina i fou el delegat argentí en
el Congrés Científic Internacional de Buenos
Aires. En 1910 dictà un curs sobre
Psicologia del Caràcter en la Càtedra de
Psicologia de la Facultat de Filosofia
i Lletres. Dirigí el periòdic bimestral Seminario
de Filosofía. En 1913
publicà el seu llibre més conegut, El
hombre mediocre, on atacà durament
el president de la República Argentina Roque
Sáenz Peña. En 1914 es casà amb la
suïssa Eva Rutenberg, amb qui tingué quatre infants
(Delia, Amalia, Julio i
Cecilia). En 1918, durant la Reforma Universitària i amb el
suport del moviment
estudiantil, que el batejà com el «Mestre de la
Joventuts d'Amèrica Llatina»,
va ser nomenat vicedegà de la Facultat de Filosofia i
Lletres. En aquests anys
defensà la Revolució russa, fet que fou durament
criticat des de diversos
sectors socials i intel·lectuals. En 1919,
després d'acceptar entrevistar-se
amb el president Hipólito Yrigoyen per intercanviar opinions
sobre la crisi
sociopolítica argentina, renuncià a totes els
seus càrrecs docents i en 1920 es
lliurà a la lluita política, fent costar el grup
progressista «Claridad».
Gràcies a les influències de l'advocat i
criminòleg anarquista Pietro Gori,
abandonà les positures marxistes,
començà a col·laborar en la premsa
llibertària i es declarà obertament anarquista.
En 1920 proposà la formació de
la Unió Llatinoamericana, organisme de lluita
antiimperialista i de la qual
redactà l'Acta Fundacional. En 1925, pocs mesos abans de la
seva mort, creà el
periòdic mensual antiimperialista Renovación,
on signà articles sota els
pseudònims Julio Barreda Lynch i Raúl
H. Cisneros. Entre les
seves obres podem destacar Dos ensayos de
psiquiatría criminal (1900), La
psicopatología en el arte (1902), La
simulación en la lucha por la vida
(1902), Simulación de la locura (1903), Los
accidentes históricos
(1904), Histeria y sugestión (1904), Rehabilitación
de alienados
(1904), Nuova classificacione del delinquente
(1905), La legislation
du travail (1906), La pathologie du langage musical
(1906), Crónicas
de viaje (1906), La locura en la Argentina
(1907), Al margen de
la ciencia. Crónicas de viaje (1905-1906) (1908), Histeria
y sugestión
(1908), La evolución sociológica
(1910 i 1913), Principios de
psicología (1911), Principios de
psicología genética (1911), Psicogemia
(1912), El hombre mediocre (1913), Tratado
de criminología clínica
(1913), Hacia una moral sin dogmas (1917), Ciencia
y filosofía
(1917), Sociología argentina (1918), Proposiciones
relativas al
porvenir de la filosofía (1918), Evolución
de las ideas argentinas
(1918-1920), Las doctrinas de Ameghino (1919), Los
tiempos nuevos
(1921), Emilio Boutroux y la filosofía francesa
(1922), La cultura
filosófica en España (1922), Las
fuerzas morales (1925, pòstuma), Tratado
del amor (1940, pòstuma), La universidad
del porvenir y otros escritos
sobre filosofía, educación y cultura
(1956, pòstuma), etc. Rebé més de vint
títols honorífics d'acadèmies i
d'institucions científiques internacionals,
inclòs el grau de professor honorari de Medicina Legal de la
Universitat de
Madrid. José Ingenieros va morir el 31 d'octubre de 1925 a
Buenos Aires
(Argentina) arran d'una meningitis la qual es negà a tractar
mèdicament i que
el portà ràpidament a la tomba. Entre 1930 i 1940
es publicaren a Buenos Aires
en 24 toms les seves Obras completas, a
càrrec d'Aníbal Ponce. L'1 de
juliol de 1935 es creà a Buenos Aires la«Biblioteca Popular José Ingenieros»,
entitat creada per a la difusió del pensament llibertari que
encara perdura;
també existeixen centres culturals i col·legis
que porten el seu nom.
José Ingenieros (1877-1925)
***
Redacció de Le Libertaire
- Pierre Le Meillour: El 24 d'abril de 1884 neix a Ar Mor-Bihan (Bretanya) l'obrer i militant anarquista Pierre Le Meillour. Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el«Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertaire de caire antibel·licista --li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars-- i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Pierre Le Meillour va morir el 24 d'agost de 1954 a Sartrouville (Illa de França, França).
***
Notícia
sobre la mort d'Adrien Poncent apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 16 de
gener de 1924
-
Adrien Poncet: El 24 d'abril de 1884 neix a Brest (Bro
Leon, Bretanya)
l'anarquista Adrien Georges Eugène Poncet, conegut com Lévêque i Gros Plombier.
Quan tenia tres anys quedà orfe de pare, mestre
mecànic, i va ser surat per sa
mare tota sola amb quatre infants. Es guanyava la vida fent de lampista
plomer
i d'aquí el seu malnom Gros
Plombier.
A començament de la dècada dels deu era membre de
l'anomenat «Grup d'Acció».
Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat en el I Batalló de
Caçadors d'Infanteria,
però no trigà a desertar i el novembre de 1915 va
ser declarat «insubmís».
Apressat, va ser jutjat en consell de guerra i se li va proposar
lluitar al
front en primera línia per a «redimir les seves
faltes», proposta que va ser
rebutjada, fet pel qual va ser condemnat a cinc anys de treballs
públics,
inscrit en el « Carnet B» dels antimilitaristes i
enviat als batallons
disciplinaris africans («Bat' d'Af»).
Aconseguí evadir-se i des d'un port de la
costa africana s'embarcà clandestinament en un veler
espanyol i pogué
desembarcar a Cadis (Andalusia, Espanya). Creuà tota la
Península a peu i a Irun
(Guipúscoa, País Basc) travessà el
Bidasoa nadant fins arribar a la part
francesa. S'instal·là a París sota una
falsa identitat i reprengué la seva
militància. Després de l'armistici,
participà activament en la campanya a favor
de l'amnistia per a tots els presos. Membre de la Federació
Anarquista del Sena
(FAS), a finals de 1923 va ser nomenat membre del Comitè
d'Iniciativa de la
Unió Anarquista (UA). Interpretava la
cançó Nos
maîtres sont nos bourreaux i participà
en totes les campanyes portada a
terme pel moviment llibertari, especialment a favor d'Émile
Cottin, de Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti, de Nestor Makhno i de Lluís
Nicolau Fort i Pere
Mateu Cusidó. L'11 de gener de 1924 Adrien Poncet
assistí a un míting comunista
a la Casa dels Sindicats de la Unió de Sindicats del Sena de
la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU), al carrer de la
Grange-aux-Belles de París
(França), en el curs de la qual, en un enfrontament entre
anarquistes i
comunistes, va ser assassinat d'un tret, juntament amb l'ajustador
mecànic i
sindicalista Nicolas Clos (Gros Morin).
També resultaren ferits de bala els anarcosindicalistes
Jean-Sellenet Boudoux, Roger
Gourière, Micheli
Philogone Pécastaing. El
periòdic Le Libertaire
titulà la
notícia com «L'horrible crime
bolchéviste» i va fer una crida a manifestar la
repulsa durant el seu enterrament, organitzat pel SindicatÚnic de la
Construcció i celebrat el 18 de gener de 1924 al cementiri
d'Ivry-sur-Seine
(Illa de França, França), i en el qual
assistirien unes quatre-mil persones. El
Sindicat Únic del Metall, de tendència comunista,
organitzà l'enterrament de
Nicolas Clos, encara que no estigués clar que militava en
aquest moviment.
***
Necrològica
de Rafael Gracia Pérez apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 25 de setembre de 1969
- Rafael Gracia Pérez: El 24 d'abril de 1903 neix a Andorra (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Gracia Pérez. Sos pares es deien Sebastián Gracia i Manuela Pérez. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en el Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució fou responsable de la CNT d'Andorra, on treballà de pagès. Amb el triomf franquista passà a França i durant l'ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Roanne. En elsúltims anys de sa vida treballà en una calceteria. Rafael Gracia Pérez va morir el 17 de juny de 1969 al Centre Hospitalari General de Roanne (Roine-Alps, França) i fou enterrat civilment.
***
Georges Vidal (ca. 1923)
- Georges Vidal: El
24 d'abril de 1903 neix a Guérigny (Borgonya,
França)
el poeta, periodista, escriptor i militant anarquista Georges Vidal. De
ben
jovenet s'integrà en el moviment llibertari i en el
món de la poesia, fortament
influenciat per Verlaine, Samain, Guérin i Laforgue, entre
d'altres. Estudià a
Grenoble, després d'haver estat expulsat de diversos
instituts d'Ais de
Provença i de Marsella per propaganda anarquista. Entre els
12 i els 15 anys va
escriure moltes poesies, però en cremà
gairebé totes. Quan tenia 15 anys
publicà una petita plagueta amb versos (Quelques
rimes). Viatjà molt arreu de França
(Marsella, Ais, Toló, Lió, Dijon,
Briançon, les Vosges, etc.).
Col·laborà en diferents publicacions, com ara L'Essor, Primaires,La Criée, La
République des Alpes, etc. Amb altres
companys, fundà a Marsella el periòdic anarquistaTerre Libre. El 16 de novembre de
1922 va ser condemnat a Marsella
a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per haver
publicat un poema en Terre Libre i Le Libertaire. Dies després,
el 24 de novembre, va ser condemnat a
París a tres mesos de presó i a 200 francs de
multa pel mateix delicte i tancat
a la presó parisenca de la Petite Roquette. Per reclamar
l'estatut de pres
polític, engegà una vaga de fam i una campanya
solidària es desencadenà en la
premsa obrera (L'Oeuvre, L'Humanité, L'Ère
Nouvelle, etc.) obtenint el que demanava. Després
fou traslladat
a la presó d'Ais de Provença, on va escriure el
poemari Devant la vie.... Un cop
lliure va ser nomenat secretari i
administrador de Le Libertaire. El
novembre de 1923 es va veure implicat en l'«Afer Philippe
Daudet». En aquestaèpoca publicà assaigs d'estètica en Art
et Action. En 1925 publicà el poemari La
halte. En 1926 edità, amb el seu gran amic
André Colomer, Dix-huit ans de
bagne, de Jacob Law; i
l'abril d'aquest any publicà Jules
le Bienheureux,
amb dibuixos de Germain Delatousche. En 1926 s'exilià a
Costa Rica i s'establí
a Puriscal (San José, Costa Rica); havia triat aquest
país després de llegir
les descripcions paisatgístiques que Pedro Pratt havia
publicat en L'En Dehors. A Costa
Rica recollí molts
de temes que després desenvoluparia en les seves narracions.
En 1928 retornà a
França, on es guanyà la vida com a corrector
d'impremta i començà a escriure
novel·les policíaques i d'aventura i guions
cinematogràfics que signà amb
diversos pseudònims (Georges de
Guérigny,Jorge Jimenez, Jorge
El Macho, Edward G.
Georgie, Georgie Val, Georges-Marie Valentin, etc.). En 1930
publicà Aventure. Poèmes.
Entre les
seves obres polítiques podem destacar Comment
mourut Philippe Daudet (1924), Han
Ryner. L'homme et l'oeuvre (1924), Commentaires.
1re série (1923-1924) (1925), Six-fours.
Bourgade provençale (1925), etc. El juliol de 1964
va ser internat a
l'hospital parisenc de Beajon per un càncer
gàstric. Georges Vidal va morir el 13
de novembre de 1964 a París (França).
***
Necrològica
d'Antonio Arellano Cortí apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 d'abril de 1980
-
Antonio Arellano
Cortí: El 24 d'abril de
1909 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Antonio Arellano Cortí –el
segon llinatge també citat erròniament Curtí–,
conegut com Lujo. Sos pares es
deien Joaquín Arellano i Agustina Cortí.
Pagès,
ja militava en el moviment llibertari durant la dictadura de Primo de
Rivera.
Fou un dels fundadors de la Societat Cultural «La
Aurora», que entre altres
activitats feia cursos d'alfabetització dels obrers i
pagesos, i un dels
organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
local després de la
caiguda de la dictadura. L'octubre de 1934, després de la
detenció de José
Alberola Navarro, s'encarregà de l'Escola Racionalista
fundada per aquest. Quan
del cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del
Comitè Revolucionari
i va ser nomenat per la CNT membre del Consell Municipal de Fraga,
participant
activament en les col·lectivitats agrícoles
locals. Enviat a una missió a
Lleida (Segrià, Catalunya), va ser detingut per la
reacció estalinista, portat
al camp d'aviació de Lleida, torturat i objecte d'un
simulacre d'afusellament.
Un cop lliure, abandonà Fraga i a Catalunya
s'integrà en la 26 Divisió (antiga«Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola, on va
romandre fins al final de la guerra. Passà a
França i va ser internat al camp
de concentració d'Agde. Posteriorment va ser integrat en una
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions,
però durant
la primavera de 1940 pogué fugir de l'ocupació
nazi. Detingut pels alemanys
durant un pas per la línia de demarcació,
aconseguí fugir i pogué arribar a la
zona de Bordeus (Aquitània, Occitània). Amb el
suport d'un grup de francesos,
pogué treballar la terra a Agen (Aquitània,
Occitània). Després de la II Guerra
Mundial, s'instal·là com a obrer
agrícola amb la família Moga a Agen, on va
romandre uns 35 anys, militant en la Federació Local de la
CNT. Malalt, després
de més de dos mesos hospitalitzat, Antonio Arellano
Cortí va morir el 10
d'octubre de 1979 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat al cementiri d'Agen. Son germà José
Arellano Cortí també va ser un
destacat militant llibertari.
***
Necrològica
d'Eliseo Tortosa Lorente apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de desembre de 1969
-
Eliseo Tortosa Lorente:
El 24
d'abril –el
certificat de naixement cita el 24 d'abril i el certificat de
defunció el 25 d'abril–
de 1914 neix a Ojos Negros (Terol, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya)–
l'anarcosindicalista Eliseo Tortosa Lorente. Sos pares es deien Eliseo
Tortosa Perucho i Pilar Gresencia Lorente Garcia. Milità en
el
Sindicat de la Construcció de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya)
i en 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. Després de la II
Guerra Mundial treballà de paleta i milità en la
Federació Local de
Nantes de la CNT. El 31 d'agost de 1957, amb Joan Canals,
assistí amb moto al VIII
Ple Intercontinental de Nuclis Confederals que se celebrà a
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i en tornar van ser atropellats per un cotxe a
Sent Laurenç de
Puisarn (Aquitània, Occitània); Joan Canals
morí en l'accident i ell resultà
amb les dues cames fracturades. Eliseo Tortosa Lorente va morir el 22
de setembre de 1969 a Nantes (País del Loira,
França).
Defuncions
Séverine per Louis Welden Hawkins
-
Séverine:El
24 d'abril de 1929 mor a Pierrefonds (Picardia, França) la
periodista llibertària, feminista i militant de la Lliga
dels Drets de l'Home
Caroline Rémy, més coneguda sota el nom de Séverine.
Havia nascut el 27
d'abril de 1855 a París (França) en una
família de la petita burgesia i son
pare era funcionari de la Prefectura de Policia. Es casarà
als 17 anys amb el
seu primer marit (Montrobert) i tindrà un fill;
més tard, ja divorciada, es
guanyarà la vida tocant en un teatre i fent d'apuntadora.
Als 23 anys es casarà
de bell nou, aquest pic amb l'acabalat metge suís Adrien
Guebhard, i tindrà un
altre fill (Roland). En 1879 trobarà Jules Vallès
a Brussel·les, de qui serà
secretària; aquest encontre canviarà el curs de
sa vida. Convidada a participar
en l'aparició de Le Cri du Peuple i en
les seves activitats literàries,
se li confiarà la direcció del
periòdic (14 de febrer de 1885) abans de la mort
de l'escriptor. Filla espiritual de Vallès,
Séverine mantindrà el diari obert a
totes les tendències del socialisme, amb el suport financer
del doctor
Guebhard, però el seu esperit llibertari es veurà
enfrontat al marxisme de
Jules Guesde i acabarà deixant el periòdic en
1888, sense deixar de denunciar
en altres publicacions les injustícies socials. Va mantenir
un afer amorós amb
el periodista de L'Écho de Paris Georges
de Labruyère i va conviure amb
ell entre 1885 i 1920, quan aquest va morir, reprenent
Séverine la vida comuna
amb el seu segon marit, fins que aquest morí en 1924. El seu
rebuig general a
tota mena de sectarisme la portarà a alguns errors de judici
respecte al boulangisme,
però quan es desencadena l'afer Dreyfus,
defensarà el militar enèrgicament. En
1897 escriurà les cròniques
llibertàries, sota el nom d'Arthur Vingtras,
en La Fronde, primer periòdic feminista
i dirigit exclusivament per
dones, editat per Marguerite Durant amb qui estarà molt
lligada. En 1914,
sempre pacifista, condemnarà la «unió
sagrada» militarista. Entusiasmada per la
Revolució russa de 1917, s'adherirà primer en el
Partit socialista (1918) i més
tard en el Partit comunista (1921), i
col·laborarà en L'Humanité
(1920-1921), però l'abandonà dos anys
més tard, comminada a triar entre el
Partit i la Lliga dels Drets Humans que havia contribuït a
crear. Séverine defensarà
sempre els anarquistes --ja sigui Germaine Berton, Clément
Duval, Auguste Vaillant,
Ascaso, Durruti o Jover-- i participarà en juliol de 1927 en
un míting per
intentar salvar Sacco i Vanzetti. Uns mesos abans, el 15 d'abril, havia
signat,
amb Alain, Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henri Poulaille, Jules
Romains i
altres, la petició apareguda en la revista Europa
contra la Llei
d'organització general de la nació per a temps de
guerra, que abrogava per la
independència intel·lectual i per la llibertat
d'opinió. A més de milers
d'articles en la premsa, és autora de nombroses obres, com
ara Pages rouges
(1893), Notes d'une frondeuse (1894), Pages
mystiques (1895), En
Marche (1896), Affaire Dreyfus (1900), La
toute-puissance de la
bonté (1900), Sac à tout
(1903), À Sainte-Hélène,
pièce en 2 actes (1904), Line (1855-1867)
(1921), Impressions
d'audience (pòstumament, 1999), etc.
***
Manuel
Lozano Guillén
- Manuel Lozano
Guillén: El 24 d'abril de 1945 és
afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel
Lozano Guillén, conegut com Rondeño
i
que també va fer servir el pseudònim d'Antonio
Ferrer Castillo. Havia nascut el 26 de febrer de 1904 a
Bellver de Cinca
(Osca, Aragó, Espanya). Fill d'una família pagesa
humil, quan era jove emigrà a
Catalunya, on treballà en diversos oficis, sobretot de
peó. Entrà a formar part
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de diversos
grups anarquistes;
tingué problemes amb la policia i durant la dictadura de
Primo de Rivera fugí a
Occitània, on milità en el moviment anarquista.
En 1931, retornà a la Península
poc abans de la proclamació de la II República
espanyola. A Bellver de Cinca
s'establí com a jornaler conrant un hort familiar.
Establí contactes amb militants
anarquistes d'Albalat de Cinca, com ara Félix Carrasquer
Launed, i seguint
l'exemple d'aquest, creà una agrupació cultural
al seu poble. Fou el primer
secretari del Sindicat Únic de Bellver de Cinca de la CNT i
membre del Comitè
Comarcal del Cinca, el qual presidí en
substitució de Félix Carrasquer. Membre
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
participà activament en els moviments
insurreccionals de gener de 1932 i de desembre de 1933, fets pels quals
va ser
perseguit. El 20 de desembre de 1933 va ser detingut, amb altres
companys, a
Barcelona, sota el nom d'Antonio Ferrer
Castillo, acusat d'haver participat en la passada
insurrecció. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936 adquirí un gran
prestigi i passà a
ocupar importants funcions orgàniques: encarregat del
Comitè Revolucionari i de
les col·lectivitats del Bellver del Cinca, delegat de la
Comarcal del Cinca al
Ple Regional d'Aragó d'agost de 1936, etc. El 22 d'agost de
1936 coordinà, amb José
Alberola Navarro i Justo Val Franco, l'assemblea d'Albalat de Cinca on
es
debaté sobre «el mitjà o manera
d'estructurar una nova economia natural i
proletària» i on van ser representats els 21
pobles de la comarca del Cinca. Més
tard, s'enrolà en la 14 Centúria
(«Centúria Ayerbe-La Peña»)
de la «Columna Roja
i Negra» (121 Brigada Mixta). Quan els enfrontaments de maig
de 1937 amb la
reacció estalinista, amb el suport de Miguel
García Vivancos, marxà cap a
Barcelona amb Máximo Franco Cavero, cap de la 127 Brigada
Mixta, i una
cinquantena de companys, però Gregorio Jover, cap de la 28
Divisió Confederal«Francisco Ascaso» els va detenir a
Binèfar i els va fer reconsiderar la seva
postura. Després de la militarització de les
milícies, el juny de 1937 va ser
nomenat comissari de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió.
En aquesta unitat
lluità la resta de la guerra, a Aragó,
País Valencià i Extremadura. A resultes
dels combats al front de Terol (Castelfrío, Sedrilles,
Sarrión) entre abril i
maig de 1938, va ser condecorat al valor amb tota la divisió
per haver evitat
la caiguda de València amb la seva defensa i
resistència. El març de 1939 participa
a Madrid, al costat de la Junta de Defensa del coronel Segismundo
Casado, en
els enfrontaments contra les tropes del Govern estalinista de Juan
Negrín López.
Al final de la guerra va ser detingut per les tropes franquistes al
port d'Alacant i fou tancat al camp de
concentració d'Albatera i posteriorment a Oriola i
Barbastre. Jutjat, va se
condemnat a 20 anys de presó que purgà a les
presons d'Osca –el maig de 1940 un
escamot del grup guerriller anarquista encapçalat per
Francisco Ponzán Vidal intentà
alliberar-lo d'allà sense èxit–, de
Santoña i de Madrid. Jutjat de bell nou, va
ser condemnat a mort. En aquesta conjuntura, les autoritats franquistes
li van
proposar que acceptés un càrrec en els seus
sindicats, proposta que fou
rebutjada. Manuel Lozano Guillén va ser afusellat el 24
d'abril de 1945 –altres
fonts citen el 29 d'abril i l'1 de maig– a la
tàpia del cementiri de Torrero de
Saragossa (Aragó, Espanya). En 2011 Germán Ferrer
Marzola edità a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) el llibre Memorias
de un fusilado anarcosindicalista. Apuntes incompletos de la vida de
Manuel
Lozano Guillén escritos en la cárcel de las
Capuchinas (Barbastro, 1941).
Manuel Lozano Guillén (1904-1945)
***
Antonio
Pittalunga
- Antonio Pittalunga: El 24 d'abril de 1945 cau abatut al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) el partisà anarquista Antonio Pittalunga, també citat Pittaluga, i que va fer servir els pseudònims Tugnin i Peter. Havia nascut el 12 de setembre de 1912 al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Emanuele Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà els estudis i es posà a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats culturals, especialment teatrals, i adquirí una sòlida cultura autodidacta. Quan la caiguda del feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants anarquistes genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini, Turcinovich, Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb Sardini i Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament Autònom Llibertari del Llevant, que operà a la vall del Nervi en coordinació amb la Brigada Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels enllaços amb els SAP. En aquesta època col·laborà en el butlletí llibertari mecanografiat clandestíIl Seme. Durant els combats per l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu destacament en l'ocupació dels dipòsits de provisions de la Divisió Alpina «Monterosa» i en la distribució de queviures a la població. Durant la matinada del 24 d'abril de 1945 el seu destacament participà a Nervi en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes i Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta acció. Una plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom.
---
