Anarcoefemèrides del 22 d'abril
Esdeveniments
L'atemptat d'Acciarito segons La Tribuna Illustrata del 25 d'abril de 1897
- Atemptat contra Umberto I d'Itàlia: El 22 d'abril de 1897, a la via Apia de Roma (Itàlia) de camí cap a l'hipòdrom, el manyà anarquista de 26 anys Pietro Umberto Acciarito intenta senseèxit apunyalar el rei Humbert I d'Itàliaquan aquest passava amb el seu carruatge. Detingut, serà jutjat entre el 28 i el 29 de maig i condemnat, després d'una paròdia de procés, a treballs forçats a perpetuïtat i set anys de confinament aïllat.
***
Cartell
de la conferència-debat
- Conferència«Actualitat de l'anarquisme»: El 22
d'abril de 1959 se celebra al Palais de la
Mutualité de París (França) la
conferència-debat «Actualité de
l'anarchisme»
(Actualitat de l'anarquisme). Organitzada per la Federació
Anarquista (FA) de
la regió parisenca, hi van intervenir Daniel
Guérin, Charles-Auguste Bontemps,
Maurice Joyeux i Raul Rassinier. L'acte fou presidit per Maurice
Laisant (Hemel).
Naixements
Foto policíaca de Domenico Gallea (ca. 1894)
- Domenico Gallea:
El 22 d'abril de 1852 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el
jornaler anarquista
Domenico Gallea, també citat en la seva
transcripció francesa com Dominique
Galléa. Sos pares es deien
Tommaso Gallea i Giuseppina Demarchi. Emigrà a
França i per les seves
activitats llibertàries el 29 de març de 1892 se
li va decretar l'expulsió del
país, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Hinke Bergegren
- Hinke Bergegren:
El 22 d'abril de 1861 neix a Estocolm (Suècia) el
socialista, periodista,
escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik
Bernhard
Bergegren, més conegut com Hinke
Bergegren. Sos pares es deien Evald Theodor Bergegren i
Carolina Hillberg,
i tingué cinc germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis
primaris i entre
1878 i 1883 estudià ciències socials, teoria
estètica i literatura a
l'estranger. El 16 de setembre de 1886 es casà amb Anna
Cajsa Gustafsdotter. En
1889 fou un dels primers militants de l'acabat de crear Sveriges
Socialdemokratiska
Arbetareparti (SAP, Partit dels Treballadors
Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu de
1890 fou el secretari de redacció del seu òrgan
d'expressió, Social-Demokraten,
publicat a Estocolm.
Destacat representant de la tendència
revolucionària i anarcosindicalista a
dins del SAP, entre el 15 de març i juny de 1891
edità i dirigí els nou números
de la revista anarquista Under Röd
Flagg
(Sota la Bandera Roja), que va ser la primera publicació
sueca que presentà de
manera detallada els pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin,Élisée Reclus, Lev Tolstoi, etc.) i que
polemitzà durament amb el sectors
marxistes del SAP, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i la vaga
general. En
1892 creà el Socialdemokratiska Ungdomsklubb (Club de Joves
Socialistes), on es
reunia el jovent més radical d'Estocolm i que en 1892
passà a denominar-se Sveriges
Socialistiska Ungdomsförbund (SSU, Associació de la
Joventut Socialista de
Suècia). A partir de 1898 col·laborà
en el periòdic anarquista editat a EstocolmBrand (Torxa). A causa dels seus
punts de vista anarquistes, en 1908 va ser expulsat del SAP, com molts
altres
companys de la tendència socialista llibertària,
després d'una dura polèmica
amb el seu líder, Hjalmar Branting. Destacà
especialment com a propagandista de
l'amor lliure i del control de natalitat. En 1910 per la seva
conferència Kärlek utan
barn (Amor sense infants) va
ser processat i condemnat a una curta pena de presó en
virtut d'una llei que
recentment s'havia aprovat i per la qual es declarava
il·legal la defensa dels
sistemes d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta
llei passà a
denominar-se Lex Hinke, en el seu«honor» --aquesta llei fou derogada en 1938, dos
anys després de la seva mort. En
1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit
Comunista Suec), amb
l'esperança ingènua d'acostar els leninistes a
l'anarcocomunisme, i aquest
mateix any assistí a Moscou (URSS) al II Congrés
de la Internacional Comunista
com a representant de Suècia, juntament amb Zeth
Höglund i Fredrik Ström. Quan
en 1929 l'SKP s'escindí, entrà a formar part del
Socialistiska Partiet (SP,
Partit Socialista), oposat a la línia
prosoviètica. A més de textos de caire
polític, com a escriptor és autor de
novel·les, contes i obres de teatre. Entre
els seus llibres destaquen Jakten efter
själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren.
Roman från arbetarrörelsens tidigare år
(1907), Sedlighetskråkor. Lustspel
i fyra akter (1909), Fri
kärlek. Könsdriften starkare hos man
eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag
(1910), Könsdriften starkare hos man
eller kvinna? Anteckningar och reflexioner
(1910), Ljusets fiender. Föredrag
(1910), Ungsocialismen. Historik.
På
uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb. och författad
(1917),
entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936 a
Estocolm
(Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra
Begravningsplatsen (Cementiri
del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg publicà
la biografia Små mord, fri
kärlek. En biografi om Hinke
Bergegren.
Hinke
Bergegren
(1861-1936)
***
Fitxa policíaca de Luigi Lucheni
- Luigi Lucheni: El
22 d'abril de 1873 neix a
París (França) l'anarquista,
defensor de la «propaganda pel fet», Luigi Lucheni
(o Luccheni). Sa mare,
Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de Bedonia
(Emília-Romanya,
Itàlia) –algunes fonts citen Albareto
(Emília-Romanya, Itàlia)– probablement
embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a
França.
Quan va néixer l'infant --transcrit erròniament
el llinatge Lucheni en comptes
de Lacchini-- el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits de
París i ella
va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser
repatriat a Itàlia, on,
després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de
Parma (Emília-Romanya,
Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare
era un sabater borratxo i la
mare una bugadera al límit de la prostitució.
L'abril de 1881 l'assistència
pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i
amb 10 anys va ser adoptat per
una nova família que el posà a mendicar. En 1887,
amb 14 anys i una educació
fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer,
abandonà la seva
família d'acollida i començà una vida
errant (Gènova, Sizzera, Àustria i
Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume–actual
Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves
obligacions militars i
traslladat a Parma, on només va ser excarcerat
després d'enrolar-se en el XIII
Regiment de Cavalleria «Monferrato», on
passà tres anys i mig, participant
en campanyes bèl·liques a l'Àfrica
oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona,
a qui servirà com
a criat un temps a Palerm (Sicília) després de
ser llicenciat. El març de 1898
abandonà el seu antic capità i
s'embarcà cap a Gènova (Ligúria,
Itàlia). Decidí
emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a
Lausana (Vaud, Suïssa). A la
Confederació Helvètica entrà en
contacte amb les idees anarquistes i va ser
fitxat per la policia com a «anarquista no
perillós»; treballant en la
construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la«propaganda pel
fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de
1898 en un embarcador del llac
Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no
tenia diners ni per
comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth
d'Àustria, més coneguda com
a Sissi. Durant el seu
procés, el 10
de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que
la seva primera
intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans,
però que finalment es va
decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor,
per copejar un bon
exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe
obrera». Com que a
Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena
perpètua a l'edat
de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar:«Visca l'anarquia! Mort a
l'aristocràcia!». Aprofità la seva
reclusió per perfeccionar la seva educació i
començà a redactar les seves memòries,
però quan aquestes van ser robades pels
seus guardians, es va revoltar i patí en
represàlies tota mena de vexacions. El
van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de
1910, penjat del seu cinturó a la
cel·la de càstig de la presó de
Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on
estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Lucheni
perquè la
víctima era una dona.
Luigi Lucheni (1873-1910)
***
Foto
policíaca d'Urbano Andreoli (6 de juny de 1937)
- Urbano Andreoli:
El 22 d'abril de 1890 neix a Campanoli
[sic] (Itàlia) l'anarquista Urbano Andreoli. Sos pares es
deien Ricardo
Andreoli i Nicolina Trucchi. Es guanyava la vida fent de manobre i
estava casat
amb Marianna Sammuri. Emigrà a França i
s'establí a Grassa (Provença,
Occitània), on visqué al número 8 del
carrer Dominique Comte. Durant els anys
trenta freqüentà el grup de Grassa de la
Federació Comunista Llibertària (FCL),
on hi havia destacats anarquistes (Charles Henri Bounous, Jean Campana,
Roland
Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero, Felicita
Girolimetti, André
Grisard, Léandre Guisseguere, Dominico Nanni, Kanic
Papazian, etc.). El gener
de 1935 va ser acusat per la policia d'haver donat asil a son nebot
Ange
Andreoli, expulsat de França per«robatori». El 18 d'abril de 1935 demanà
la
naturalització francesa. La policia el va vigilar
especialment en 1937 i,
encara que inscrit en el moviment anarquista, no feia cap propaganda
segons el
comissari especial de Canes (Provença,
Occitània). Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Nicola Sacco, sa companya Rosina Zambelli i son fill Dante (ca. 1920)
- Nicola Sacco: El 22 d'abril de 1891 neixa Torremaggiore (Foggia, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Ferdinando Sacco, més conegut com Nicola Sacco. En 1908, amb 17 anys, va emigrar a Boston (Estats Units), on va trobar feina d'obrer en la indústria metal·lúrgica i després en la fabricació de sabates. Primer socialista, a partir de 1913 va entrar en el Cercle Anarquista d'Estudis Socials (CAES), on va participar amb sa companya en activitats polítiques i culturals del grup, especialment en la representació d'obres de teatre. En 1916, durant una manifestació de suport a la vaga de Mesabi Range, de Minnesota, va ser detingut amb els companys del CAES. Condemnat per «desordres públics», finalment serà alliberat en l'apel·lació. Quan en 1917 EUA van entrar en la Gran Guerra, i per fugir de la mobilització, va refugiar-se a Mèxic amb una trentena d'insubmisos, entre ells Bartolomeo Vanzetti, amb qui farà amistat. Sacco va retornar als Estats amb nom fals tres mesos més tard. Entre 1918 i 1919 les noves lleis sobre immigració van suscitar la còlera dels anarquistes i es va desencadenar una ona d'atemptats contra els responsables de les activitats antiestrangeres. En 1920 la repressió policíaca s'abat contra el moviment anarquista, provocant la mort d'Andrea Salcedo. D'altra banda, dos atracaments van tenir lloc, un el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater, i altre el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. El 5 de maig de 1920, Sacco i Vanzetti són detinguts per la policia i processats. El 16 d'agost d'aquell any, Vanzetti és condemnat pel primer atracament a 15 anys de presó. L'11 de setembre de 1920, Sacco i Vanzetti són acusats de la mort dels empleats; és el començament del «Cas Sacco i Vanzetti». El procés, que va durar entre el 31 de maig i el 14 de juliol de 1921, els va declarar culpables; mentre, es creen comitès de suport a tot el món per clamar la innocència dels inculpats. Però ni les impressionants manifestacions internacionals, ni la manca de proves formals van fer recular el muntatge judicial de l'Estat. El 12 de maig de 1926 es va confirmar la pena de mort i durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927, Sacco i Vanzetti van ser executats a la cadira elèctrica a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant la reprovació mundial. Les cendres de Sacco van ser traslladades dels Estats Units a Torremaggiore, on estan enterrades al començament de la via central del cementiri de la localitat. El 19 de juliol de 1977, 50 anys després del seu assassinat legal, els seus noms van ser rehabilitats pel governador de l'Estat de Massachusetts, Michael Dukakis.
***
Gelindo
Zanasi
- Gelindo Zanasi: El
22 d'abril de 1892 neix a
Minerbio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Gelindo
Zanasi. Sos pares es deien Raffaele Zanasi i Adelaide (o Adele) Volta.
Va
començar a militar en el moviment llibertari quan encara era
adolescent. En
1908 va ser condemnat per primera vegada per propaganda
antimilitarista. Es
guanyava la vida fent de pagès i com a paleta. Ente 1920 i
1923, com a membre
dels «Arditi del Popolo», participà
activament en les lluites contra la pujada
dels feixisme i per això va ser detingut en diferents
ocasions. L'octubre de
1923, fugint de la repressió, s'exilià a
França. Després de l'assassinat de
Giacomo Matteotti el juny de 1924 a Roma, entrà a formar
part de la Centúria«Camicie Rosse» (Camises Roges) a París,
que agrupava militants antifeixistes
italians disposats a actuar si hagués un canvi en la
situació italiana. En
1926, amb altres militants italians, participà en
l'expedició militar de
Francesc Macià Llussà per proclamar la
República Catalana, coneguda com els«Fets de Prats de Molló».
Després del fracàs de la invasió, va
ser detingut a
França i expulsat. Marxà cap a
Bèlgica, on va ser assenyalat com a «element
perillós», relacionant-se amb anarquistes
refugiats en aquell país (Gigi
Damiani, Giuseppe Bifolchi, Lorenzo Gamba, etc.). En 1932
retronà a França i
s'establí a Tolosa de Llenguadoc. En 1933, per la seva
activitat antifeixista,
va ser inclòs en la llista de«terroristes» establerta pel Ministeri de
l'Interior. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
passà a Catalunya i
el 26 de juliol es presentà com a voluntari en la
Secció Italiana de la«Columna Ascaso» de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Al front
d'Aragó s'encarregà d'una
metralladora amb l'ajuda de la miliciana Lucienne Mercier (Lucette
Mercier).
El març de 1937 va ser ferit al front d'Osca i el setembre
fou repatriat a
França. Poc després retornà a la
Península, on cap el gener de 1938 va ser
nomenat capità. Amb el triomf franquista passà
França i el juny de 1939
figurava en la llista de persones ajudades pel Socors Roig. Quan la
declaració
de guerra amb Alemanya, el gener de 1940 va ser detingut i internat al
camp de
concentració de Vernet. El 19 de novembre de 1941 va ser
extradit a Itàlia. Jutjat
per les autoritats feixistes, el 31 de desembre de 1941 va ser
condemnat a
quatre anys de deportació a Ventotene. Poc
després va ser traslladat al camp de
concentració de Renicci di Anghiari (Toscana,
Itàlia), del qual va ser
alliberat el 12 de setembre de 1943. Des de la postguerra
milità en la
Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la Unió
Sindical Italiana (USI) de
Bolonya. Després del II Congrés de la USI
celebrat entre el 6 i el 7 de gener
de 1950 a Piombino (Toscana, Itàlia), va ser elegit, amb
Generoso Procaccini,
secretari de la Comitè de Coordinació amb seu a
Bolonya. En aquesta època
col·laborà assíduament en el
periòdic Guerra di Classe. Entre l'1 i
el 2
de juny de 1958 representà Bolonya en el Congrés
Nacional de la USI celebrat a
Gènova-Pegli. Gelindo Zanasi va morir el 28 d'abril de 1973
a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Adrien Perrissaguet en un dibuix de 1937
-
Adrien Perrissaguet: El 22 d'abril de 1898 neix a Mas
Loubier,
barri obrer de Llemotges (Llemosí, Occitània) el
pacifista, militant
i propagandista
anarquista Adrien Perrissaguet. Obrer sabater de professió,
va participar des
de jove en diverses associacions llibertàries i durant molt
de temps fou
secretari del Grup Anarquista de Llemotges. En 1922, juntament amb
altres
militants anarquistes i sindicalistes, tomà la porta de la
presó de Llemotges
per protestar contra el tancament d'un company. Fundà el
Sindicat Autònom dels
Cuiros i de la Pell, del qual fou secretari. Inculpat pels cops i
ferides i
amenaces de mort infligides al director d'una fàbrica de
sabates que havia
acomiadat dos obreres, fou condemnat a un mes de presó. En
1927 animà el«Comitè Sacco i Vanzetti» de l'Alta
Viena i fou un dels organitzadors de la
manifestació que recorregué els carrers quan se
sabé la nova de l'execució dels
dos anarquistes italoamericans. Pacifista convençut i amic
personal de
Sébastien Faure --l'havia acompanyat en gires
antimilitaristes durant la Gran
Guerra--, va ser considera com a«perillós» per les autoritats i va ser
inscrit
al «Carnet B» dels antimilitaristes --llista de
sospitosos creada pels serveis
especials de la seguretat de l'Estat. En 1928 va ser un dels fundadors
de
l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i en fou
nomenat tresorer. Va
col·laborar i administrar, des de l'octubre de 1928, La
Voix Libertaire,
setmanari de l'Associació dels Federalistes Anarquistes del
Centre. En 1932 fou
candidat abstencionista, llibertari i antiparlamentari a les eleccions
legislatives d'aquell any. El 14 de gener de 1933 crea el Grup
Intercorporatiu
de la Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR), el sindicat únic dels
treballadors de Llemotges, i fou nomenat secretari de la
Unió Departamental de
la CGTSR de l'Alta Viena. A partir de 1933 va dirigir la
impressió del periòdicLe Combat Syndicaliste, òrgan de la
CGTSR, a Llemotges; també va
organitzar el «Grup d'Amics de Le Combat
Syndicaliste». Va albergar i
protegir els militants anarquistes espanyols Buenaventura Durruti,
Gregorio
Jover i Francisco Ascaso, i va realitzar un viatge clandestí
a l'altra banda
dels Pirineus, fet que va implicar que el dictador Primo de Rivera
posés preu
al seu cap. En 1936 fou delegat del grup de Llemotges al
congrés constitutiu de
la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) a Tolosa.
També a partir de
1936, a més de responsable de les «Edicions de la
CGTSR», organitzarà nombrosos
mítings de suport a la Revolució espanyola amb
Miranda, de Tolosa de
Llenguadoc, i amb Lapeyre, de Bordeus. En 1938 va marxar a Barcelona en
qualitat d'observador de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) i
de la CGTSR. En tornar a França, va prendre part en la
resistència contra
l'ocupació nazi. Amb l'Alliberament formarà part
del «Comitè per l'Espanya
Lliure» Va ser un dels animadors de la «Libre
Pensée» llemosina, de la qual
serà nomenat tresorer federal. Prendrà part en
l'organització del congrés de la
FAF que tindrà lloc entre el 29 i el 30 de març
de 1970 a Llemotges. Víctima
d'un accident de circulació --havia estat tomat per un cotxe
quan circulava amb
moto-- el 5 de desembre de 1972, Adrien Perrissaguet va morir el 14 de
gener de
1972 a l'hospital de Llemotges (Llemosí,
Occitània) i fou enterrat al
cementiri de
Lougat.
Adrien Perrissaguet (1898-1972)
***
Necrològica
d'Antonio Casado Meler apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 6 d'abril de 1958
- Antonio Casado Meler:
El 22 d'abril de 1899 neix a Albalat
de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio
Casado Meler. Sos pares es deien José Casado i Isidora
Meler. Emigrà buscant
feina a Barcelona (Catalunya) i en 1921 ja militava en el moviment
anarquista i
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital
catalana. El
novembre de 1924 intervingué en els fets revolucionaris de
Bera (Navarra) i de l'intent
d'assalt de la caserna de les Drassanes barceloneses, fets pels quals
s'hagué
d'exiliar a França. El 8 de desembre de 1933
participà en l'aixecament anarquista
d'Albalat de Cinca. El cop de militar feixista de juliol de 1936
l'agafà al seu
poble i participà en la resistència. Durant la
guerra lluità en el Grup de Tren
Automòbil de l'Exèrcit de l'Est de la II
República espanyola. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França.
Visqué a Sench Avit de Ribièra
(Aquitània,
Occitània), on treballà d'agricultor. Malalt
durant molt de temps, Antonio
Casado Meler va morir el 17 de març de 1958 a l'Hospital de
Perigús (Aquitània,
Occitània) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Manuel
Aranda Martí
- Manuel Aranda
Martí: El 22 d'abril de 1900 neix a
Massalió (Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Manuel Aranda Martí –el segon
llinatge també citat Marfil.
Llaurador de professió, estava
casat amb Dominga Mora Pallés i tingué dues
filles, Josefina i Sebastiana. Fou
assidu del Centre Obrer de Massalió i milità en
la comarcal de Vall-de-roures
(Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT).
Participà activament en l'aixecament revolucionari de
desembre de 1933 a la
seva comarca, fet pel qual va ser detingut i tancat a la
presó de Val-de-roures
fins el 13 de gener de 1934. Arran l'aixecament feixista de juliol de
1936 fou
membre del primer Comitè Revolucionari, creat l'agost
d'aquell any, i presidí
la Junta de la Col·lectivitat de Massalió. Entre
gener i agost de 1937 presidí
el Consell Municipal del seu poble i posteriorment fou conseller de
Justícia. Quan
l'avanç de les tropes feixistes, es refugià amb
sa família a Barcelona
(Catalunya). El juliol de 1938 va ser avalat pel Sindicat
d'Indústries
Metal·lúrgiques del barri barceloní
del Poblenou per a treballar en l'empresa Torres.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
amb altres habitants de
Massalió i va ser internat al camp de
concentració de Bram. El 27 d'octubre de
1941 les autoritats feixistes l'obriren expedient per responsabilitats
polítiques i el condemnaren en rebel·lia a 1.000
pessetes de multa i a 10 anys
d'inhabilitació absoluta. Després de la II Guerra
Mundial formà part de la
Federació Local de Vierzon de la CNT. Manuel Aranda
Martí va morir el 27 de
març de 1977 a Vierzon (Centre, França).
Manuel Aranda
Martí (1900-1977)
***
Joan Manent
- Joan Manent i Pesas: El 22 d'abril de 1902 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el cenetista i batlle de Badalona Joan Manent i Pesas. Fill d'una família treballadora, Joan Manent tenia dues germanes i entre 1907 i 1913 va freqüentar l'Escola Racionalista i l'Ateneu Obrer del carrer Arnús. Va començar a treballar d'aprenent als tallers de marroquineria i articles de viatge de Josep Arquer als 11 anys i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb 12. A partir de 1916 engega la seva activitat sindical i en 1918 entra a fer feina a la Vidriera Espanyola. El novembre de 1920 és ja secretari de la CNT badalonina, pren l'hàbit d'anar a la Casa del Poble i és un entusiasta de la sarsuela. En 1922 se li atribueix un fictici atemptat contra Martínez Anido i és detingut. L'any següent, per no haver d'anar al servei militar, s'exilia a França i va i ve clandestinament. Amb el seu cosí, el també sindicalista Simó Piera, va treballar a París i a Besiers en 1924, i l'any següent residia a Prada de Conflent treballant en la reconstrucció d'una església. Entre 1927 i 1930 va intervenir en els contactes amb polítics amb la finalitat d'enderrocar la Dictadura: conspiració de Prats de Molló. En 1931 se'l va voler involucrar en la mort d'un pistoler del Sindicat Lliure. Va ser molt actiu durant la República: director de La Colmena Obrera, activitat destacada en el Congrés Sindicalista de Badalona i secretari de la Federació Local de la mateixa ciutat. En 1932 amb altres 32 militants cenetistes crearan la Cooperativa Obrera de Construcció «La Unión» S'adherirà al trentisme, per la qual cosa serà expulsat de la CNT el setembre de 1933, juntament amb 46 destacats militants badalonins, malgrat havia estat proposat per formar part del Comitè Regional català. Aquest mateix any, amb el triomf de les dretes en les eleccions, avisa del perill abstencionista, i l'any següent, des de l'Aliança Obrera, defensa la revolta asturiana d'octubre i és membre del comitè pro presos. Detingut, és deportat a Burgos fins al juny de 1935 i col·laborarà en l'entesa confederal de Badalona. Fastiguejat pel boicot del qual era víctima per part de la patronal, i per tal de viure d'un treball independent, es convertí en fabricant de lleixiu, anant de casa en casa amb un carretó i un ruc venent el seu producte i altres articles de neteja. Reunificada la CNT, representa els sindicats badalonins en el congrés de Saragossa de maig de 1936. Quan esclata la revolució el juliol de 1936 és membre dels comitès de Milícies i de Salut Pública de la ciutat i l'octubre és nomenat conseller d'Assistència Social. El novembre es trasllada a València com a secretari particular del ministre d'Indústria de la República, el cenetista Joan Peiró. El juliol de 1937 és de bell nou conseller de l'Ajuntament badaloní i des d'agost, batlle. Dimiteix el febrer de 1938 i l'octubre marxa al front com a soldat voluntari, on és ferit. En 1939 passarà a l'exili francès i és internat als camps de Barcarès, l'abril de 1940, i d'Argelers, després de passar pel vaixell-hospital Provence a Marsella. El setembre de 1941 viu a Huisseau, on treballa de carboner durant quatre anys. En 1946 s'estableix a Prada de Conflent amb l'esperança de retornar a Catalunya, però veient frustrades les seves intencions, marxarà a París en 1953, on residirà fins a 1975, quan es jubila i torna a Prada. En 1980 va fer una visita a Catalunya. Durant els últims anys de sa vida va estar molt lligat al grup de Frente Libertario. És autor de Pensamientos de Peiró (1959), Salvador Seguí (París, 1960) i Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, 1976). Joan Manent i Pesas va morir el 9 de febrer de 1984 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Un segon volum de les seves memòries i un estudi sobre Joan Peiró romanen inèdits. En els seus articles de premsa va fer servir el pseudònim Pin. Mort Franco, l'Ajuntament de Badalona li va dedicar un carrer.
Joan Manent i Pesas (1902-1984)
***
Necrològica
de Cayo Aguilar Burriel apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 d'octubre de 1973
- Cayo Aguilar
Burriel: El 22 d'abril
de 1911 neix a
Alcorisa
(Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Cayo Aguilar Burriel. Sos pares es deien
Vícto
Aguilar i Manuela Burriel. Ben igual que sos germans Pascual i
Vicente, milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 pogué fugir d'Alcorisa i arribà a
Barcelona (Catalunya). S'allistà
en la «Columna Durruti» i combaté al
front d'Aragó (Alfajarín i Farlete).
Després
de la militarització de les milícies, fou soldat
en la 117 Brigada Mixta de la
25 Divisió de l'Exèrcit republicà als
fronts aragonesos de Belchite i de Terol.
En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat i tancat al camp de
concentració de Los Almendros. Denunciat, va ser
reclòs amb son germà Pascual a
les presons d'Oriola, Alcanyís i Saragossa. Jutjat, va ser
condemnat a mort,
però nou mesos després la pena va ser commutada.
Després va ser enviat a un
camp de treball a Belchite i a les presons de Saragossa i El Dueso. Un
cop
lliure treballà a Reinosa, però fugí
per les muntanyes i l'octubre de 1946 creuà
els Pirineus. A França es reuní un mes
més tard amb sa companya Pilar Ariño i sa filla i
quatre anys més tard amb un altre fill. Milità
activament en la CNT de l'exili
i en els anys seixanta en fou secretari de la Federació
Local de Bedarius. Cayo Aguilar Burriel va morir el 14 de
març de 1973 a Bedarius (Llenguadoc, Occitània).
***
El
comissari Jaume Girabau Esteve fotografiat per Francesc Boix Campo
- Jaume Girabau
Esteve: El 22
d'abril de
1914 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista, i després comunista, Jaume Girabau i
Esteve –el segon
llinatge a vedades citat Esteba i Estévanez. Sos pares es
deien Jaume Girabau
i María Esteve. Després de fer els estudis
primaris a l'escola del pedagog
anarquista Ricard Fornells Francesc, estudià a l'Escola
Industrial i d'Arts i
Oficis. Treballà al sector d'acabats de la
indústria tèxtil i s'afilià al
Sindicat Unió de l'Art Fabril i Tèxtil de la
Federació Local de Sindicats (FLS),
adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan
la crisi trentista,
l'FLS es passà a la socialista Unió General de
Treballadors (UGT) i va ser
nomenat secretari del seu sindicat. A començament dels anys
trenta s'afilià a
les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC). Va ser tancat al
vaixell-presó Uruguay
per la seva participació en els
fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934. El febrer de 1936,
després de la
victòria del Front Popular i la consegüent
amnistia, va ser alliberat. Participà
en la creació de les Joventuts Socialistes Unificades de
Catalunya (JSUC), de
les quals va ser membre del seu Comitè Nacional, i en 1936
s'afilià al Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Eludint la
incorporació a files, va
ser detingut al bosc de Can Feu de Sabadell i empresonat a Mallorca
(Illes
Balears) fins a juliol de 1936. Un cop alliberat retornà a
Sabadell i, quan ja
havia esclatat la guerra civil participà en el fracassat
desembarcament de
Mallorca al comandament d'Alberto Bayo Giroud, enquadrat en la«Columna Carles
Marx», i posteriorment lluità al front
d'Aragó, primer com a voluntari i després
com a comissari de la 141 Brigada Mixta i de la 30 Divisió
de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola, on va conèixer el
fotògraf comunista Francesc
Boix Campo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
al camp de concentració de Barcarès i
posteriorment al castell de Cotlliure amb
altres militants comunistes. Un cop lliure emigrà a la
República Dominicana –algunes
fonts citen erròniament Cuba– i va ser enviat a
treballar a San Pedro de
Macorís (San Pedro de Macorís,
República Dominicana). El setembre de 1941 la
direcció del Partit Comunista d'Espanya (PCE) el va enviar a
Lisboa (Portugal)
per tal d'incorporar-se a la direcció clandestina del PSUC i
ajudar Isidoro
Diéguez Dueñas i el grup que
encapçalava. Detingut a la frontera el novembre de
1941 juntament amb la resta de l'anomenat «Grup de
Lisboa» per la policia
portuguesa de la dictadura d'António de Oliveira Salazar, va
ser lliurat a les
autoritats franquistes i torturat de valent. Jutjat en consell de
guerra, va
ser condemnat a mort. Jaume Girabau Esteve va ser afusellat el 21 de
gener de
1942 a les tàpies del Cementiri de l'Est de Madrid
(Espanya), juntament amb altres
companys (Manuel Asarte Imaz, Francisco Barreiro Barciela, Isidoro
Diéguez
Dueñas, Jesús Gago Correas, Jesús
Lagañarra Churruca, Eladio Rodríguez
González
i Joaquin Valverde). Posteriorment es va crear en el seu honor un grup
urbà
clandestí del PSUC, la I Brigada Guerrillera«Jaume Girabau» de l'Agrupació
Guerrillera de Catalunya, comandada per Numen Mestre Ferrando.
Actualment una
plaça de Sabadell porta el seu nom.
***
Ramón
Milla Rodríguez i Martina Ballarizo Esteban (1935)
- Ramón Milla
Rodríguez: El 22 d'abril de 1916 neix a
Jaén (Andalusia, Espanya) el fuster anarcosindicalista
Ramón Milla Rodríguez. Sos pares es deien Matias
Milla i Josefina Rodríguez. En
1928 s'instal·là a Còrdova (Andalusia,
Espanya), on son pare, funcionari de
correus, havia estat destinat. Quan tenia 14 anys, després
de fer els estudis
primaris, començà a treballar en un taller com a
aprenent de fuster. En 1930
emigrà a Madrid (Espanya), on milità en el
Sindicat de la Fusta de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual
arribà a ser secretari
provincial. Quan la guerra civil lluità en la«Columna Del Rosal». Sa companya,
Martina Ballarizo Esteban, va ser assassinada per la
repressió franquista. L'11
de setembre de 1936 caigué ferit al front d'Arenas de San
Pedro (Àvila,
Castella, Espanya), però a partir d'aquesta data no s'ha
pogut saber res més d'ell.
En 1997 vivia a Pehuajó (Buenos Aires, Argentina) una
persona amb els mateixos
noms i llinatges, de la mateixa edat i exiliat espanyol.
***
José Broto Roldán
- José Broto
Roldán: El 22 d'abril de 1918 neix a Albalate
de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
José Broto Roldán. Obrer
metal·lúrgic, quan tenia 15 anys va ser
empresonat a
Osca a causa de la seva participació en la
insurrecció llibertària del 8 de
desembre de 1933. Un cop lliure gràcies a la seva curta
edat, s'instal·là a
Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de
1936, va ser
voluntari en la «Columna Durruti» i
marxà cap al front d'Aragó. Després de
la
militarització, va ser nomenat tinent de la 26
Divisió (antiga «Columna
Durruti»). Amb el triomf franquista, passà a
França per Puigcerdà i fou
internat a la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i al camp de
concentració d'Argelers. En 1940 trobà son
germà Domingo, que també havia estat
voluntari al front abans de ser enviat a Lleida per una malaltia.
Ambdós s'instal·laren
a Nevers (Borgonya, França), on reberen la
notícia de l'assassinat de sa mare a
mans dels feixistes el maig de 1938. José Broto, que
tingué contacte freqüent
amb Ricard Sanz García, comandant de la 26
Divisió, milità en la Federació
Local de Confederació Nacional del Treball (CNT) de Nevers.
José Broto Roldán
va morir el desembre de 1992 a Nevers (Borgonya, França).
Defuncions
Oscar Neebe fotografiat per Jestram en 1887
- Oscar Neebe: El 22 d'abril de 1916 mor a Chicago (Cook County, Illinois, EUA) el militant anarquista implicat en el «cas Haymarket» Oscar William Neebe. Havia nascut el 12 de juliol de 1850 a la ciutat de Nova York (Nova York, EUA). Fill d'immigrants alemanys, rebrà la seva educació a Alemanya. En 1864 va retornar als Estats Units on va treballar a Brooklyn fent pans d'or i d'argent, però va haver de deixar aquesta feina per problemes de salut. En 1866 es va instal·lar a Chicago, on va fer de cambrer en una taverna freqüentada per obrers conscienciats de McCormick. En 1868 va embarcar-se com a cuiner en vaixells que portaven el mineral de ferro a través dels Grans Llacs, però va acabar deixant la feina i tornant a Nova York, on va treballar de llauner i en feinetes a diverses fàbriques. En 1873 va traslladar a Filadèlfia, on es va casar amb Anna Meta Monsees, amb qui va tenir tres fills. En 1877 la parella es va instal·lar a Chicago, on va fer feina en una fàbrica de la qual va ser acomiadat per defensar els companys. En 1881 va obrir amb son germà un negoci de llevats de cervesa. Va començar a militar en les files socialistes, però va evolucionar cap a l'anarquisme. Va col·laborar en periòdics anarquistes com Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote, i prendrà part en la creació d'una secció de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador) a Chicago. A més va fundar la Beer Wagon Drivers Union (Unió de Conductors de Transport de Cervesa), que esdevindrà més tard la puixant Teamster Union (Unió de Camioners). El 4 de maig de 1886 no va ser present durant el tràgic míting de Haymarker, però va ser assenyalat com a responsable per la histèrica premsa burgesa a les ordres de la patronal ja que havia volgut reactivar el Chicagoer Arbeiter-Zeitung arran de la repressió engegada. Va ser detingut juntament als altres destacats militants anarquistes que havien cridat a la mobilització per reivindicar la jornada de vuit hores l'1 de maig. Malgrat la flagrant manca de proves, va ser condemnat el 20 d'agost de 1886 a 15 anys de presó --els seus companys van ser condemnats a mort i executats l'11 de novembre de 1887. Mentre complia condemna, el 8 de març de 1887 sa companya Meta Monsees va morir d’apoplexia, però no se li va permetre assistir al funeral. Rehabilitat el 26 de juny 1893 després de la revisió del procés, va ser indultat pel governador d'Illinois John Peter Altgeld i va recobrar la llibertat després de set anys de tancament. El 12 de juliol de 1893 es va casar amb Regina Hepp, que havia cuidat sos fills a la mort de Meta Monsees, i va tenir encara tres fills més. A partir de 1910 va regentar una taverna. Oscar Neebe va morir el 22 d'abril de 1916 a Chicago i va ser enterrat en el Monument als Màrtirs de Haymerket al Cementiri Alemany de Waldheim (Forest Park, Illinois, EUA).
***
Tomba
de Bruno Cerchiaro al cementiri luterà de Saint Peters de
Pittsburgh
- Bruno Cerchiaro:
El 22 d'abril de 1933 mor a Pittsburgh (Allegheny,
Pennsilvània, EUA) el
propagandista anarquista Bruno Cerchiaro. Havia nascut el 20 d'octubre
de 1879 a
Feroleto Antico (Calàbria, Itàlia). Sos pares es
deien Raffaele Cerchiaro i
Anna Perri. En 1894 emigrà als Estats Unit i
s'establí a Pittsburgh (Allegheny,
Pennsilvània, EUA), on, després d'un temps,
col·laborà en els periòdics
llibertarisL'Avvenire i Cronaca
Sovversiva, fet pel qual va ser fitxat com a anarquista per
les autoritats. Amic i partidari de l'anarquista Carlo Tresca, en 1916
participà activament en la campanya pel seu alliberament
quan aquest va ser
detingut a Minnesota. Desenvolupà una intensa tasca
propagandística aprofitant
la seva feina com a viatjant per a una empresa de reparació
de calcat, tenint
contactes a diferents cercles i localitats. Bruno Cerchiaro va morir el
22 d'abril
de 1933 a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA) i fou
enterrat al cementiri
luterà de Saint Peters d'aquesta localitat.
---
