Anarcoefemèrides del 19 d'abril
Esdeveniments
Inauguració del monument a Layret (19 d'abril de 1936). Foto de Pérez de Rozas
- Monument a Francesc Layret: El 19 d'abril de 1936 s'inaugura a la plaça Goya, encreuament dels carrers Sepúlveda i Muntaner, de Barcelona (Catalunya) el monument erigit a l'advocat laboralista, defensor dels anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Francesc Layret i Foix (1880-1920), assassinat per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana. A l'acte assistiren nombrosos delegats d'organitzacions polítiques, sindicals i culturals, a més d'una representació parlamentària de la República espanyola. Hi van prendre la paraula Bransuela, del Comitè Organitzador; Jesús Pinilla, del periòdic La Lucha; Ramon Noguer i Comet, advocat laboralista iíntim de Layret; Manuel Serra i Monet, exconseller d'Economia i Treball de la Generalitat; Eduard Layret, familiar de l'homenatjat; Ángel Pestaña Núñez, militant anarcosindicalista i que parlà en representació del Parlament de la República com a diputat del Partit Sindicalista; Carles Pi i Suñer, alcalde de Barcelona; i Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya. L'acte, que comptà amb la presència de nombrós públic, acabà amb un concert coral a càrrec de l'agrupació «La Violeta de Clavé» i amb una ofrena floral. El monument d'estil noucentista, obra de l'escultor Frederic Marès i Deulovol i erigit per subscripció pública, és una obra de pedra i bronze, amb diverses figures al·legòriques presidides per una figura femenina que alça el braç amb una torxa, simbolitzant l'esperit de lluita; al seu darrera hi ha un obrer, un pagès i una dona amb un infant, evocant les classes més humils; i incrustada al pedestal de pedra hi ha un medalló de bronze amb l'efígie de Layret. En acabar la guerra civil, el govern franquista ordenà el seu enderrocament, però gràcies a l'arquitecte municipal Joaquim Vilaseca i Rivera fou desmuntat peça per peça i pedres i bronzes foren amagats en un magatzem municipal. En 1977 el monument fou restituït al seu emplaçament original on roman actualment.
Naixements
Autoretrat de Charles Angrand (1892). Metropolitan Museum of Art de Nova York
- Charles Angrand: El 19 d'abril de 1854 neix a Criquetot-sur-Ouville (Alta Normandia, França) el pintor puntillista i neoimpressionista i dissenyador anarquista Charles Théophile Angrand. Va treballar d'antuvi en l'ensenyament abans de consagrar-se a la pintura. En 1884 funda a París la Societat d'Artistes Independents i es lliga al grup de pintors llibertaris (Seurat, Cross, Luce, Signac, Pissarro, etc.). Molt influenciat per Seurat i pel divisionisme, fins a 1890 pintarà paisatges i escenes de la vida quotidiana amb tècnica puntillista, però després va tornar a l'impressionisme més tradicional. A partir de 1895, Jean Grave comença a editar Les Temps Nouveaux i Charles Angrand, encara que retirat a Normandia, hi participarà en la il·lustració del periòdic, així com en el seu finançament oferint obres en tómboles llibertàries. És autor de nombrosos dibuixos en llapis, entre els quals es pot veure un moix negre, símbol anarquista importat dels wobblies de la IWW nord-americana i que amb el temps adoptaria la Confederació Nacional del Treball (CNT). Charles Angrand va morir l'1 d'abril de 1926 a Rouen (Alta Normandia, França).
***
Notícia
de la condemna de François Denollet publicada en el
periòdic de Le Havre L'Idée Ouvriere
del 7 d'abril de 1888
- François
Denollet: El 19 d'abril de 1866 neix a Roncq
(Nord-Pas-de-Calais, França)
l'anarquista François Léon Denollet, citat a
vegades com Denolet o Donolet.
Instal·lat a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França), l'abril de 1888 va ser
condemnat pel tribunal d'aquesta ciutat, amb Louis Claevys, a un mes de
presó
per haver venut diaris, fullets i cançons anarquistes a la
Gran Plaça de Roubaix
tot cridant: «La Revolució Social! A cinc
cèntims per a l'obrer, a 20 francs
per als policies ganduls que l'empresonen i a 50 francs per a la
magistratura
que el condemna.» Fou gerent del periòdic
anarquista Le Bandit du Nord
(1890), administrat per Edmond Vercruysse i redactat
principalment per Anthelme Girier-Lorion. Es va veure inculpat en
l'anomenat«Afer Girier-Lorion» –aquest va disparar
contra la policia quan el volia
detenir i en ferí un agent– i va ser condemnat el
17 de desembre de 1890 per
l'Audiència de
Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis mesos
de presó, mentre
Girier-Lorion fou condemnat a 10 anys de treballs forçats i
a la relegació. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
- Juana Rouco Buela: El 19 d'abril de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarcofeminista Juana Buela, més coneguda com Juana Rouco Buela. Quan tenia quatre anys quedàòrfena de pare, restant en la misèria; mai no anà a escola. El 24 de juliol de 1900 arribà com a emigrant a l'Argentina amb sa mare, on ja vivia un germà 10 anys major que ella, Ciriaco, i des de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i anarcosindicalista de la mà d'aquest, que també l'ensenyà a llegir i a escriure. En 1904 participà activament en els actes del Primer de Maig, que van ser durament reprimits, i que acabaren amb la vida del fogoner marítim de 22 anys Ocampo. En 1905 assistí, amb el suport de Francisco Llaqué, secretari del Consell Federal i redactor del periòdic La Protesta, com a delegada indirecta en representació dels obrers de la Refineria Argentina de Sucre de Rosario, aleshores en vaga, en el V Congrés de la Federació Obrera de la Regió Argentina (FORA), on proclamà clarament que la finalitat de la federació obreraés el comunisme anarquista. En 1907 entrà a formar part, amb María Collazo, Virginia Bolten, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, del grup creador del primer local llibertari de dones del país («Centro Femenino Anarquista»), que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros, i participà enèrgicament en la Vaga d'Inquilins d'aquell any per protestar per l'apujada dels llogues i els desallotjaments dels conventillos. Pel seu activisme, arran de l'atemptat contra el president Figueroa Alcorta, li fou aplicada la Llei de Residència i deportada, juntament amb dos companys anarquistes gallecs, cap a Barcelona (Catalunya) --les seves companyes María Collazo i Virginia Bolten seran deportades a l'Uruguai. D'antuvi a Madrid el gener de 1908, després es traslladarà a Barcelona, on coneixerà Teresa Claramunt, Leopoldo Bonafulla, Ferrer i Guàrdia i Anselmo Lorenzo. Més tard, detinguda per la seva tasca d'agitació en defensar de Francesc Ferrer i Guàrdia, serà posada en un tren cap a Marsella. En aquesta ciutat i a Gènova, on va fer feina de planxadora en un laboratori de la via Piroscafo, es relacionà amb el moviment anarquista francès i de l'exili (anglesos, peninsulars, etc.), per retornar a l'Uruguai en 1909, a bord del«Principe de Udine», que realitzava el seu primer viatge transatlàntic, embarcada com a cambrera. En aquest país milità activament, dirigí el periòdic La Nueva Senda, amb Collazo i Bolten, i es manifestà en la protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, fet que l'obligà a amagar-se alguns mesos disfressada d'home. En 1910 passà a l'Argentina, clandestinament sota el llinatge de Rouco, que mantindrà la resta de sa vida. En aquest país formarà part del consell de redacció dels periòdics anarquistes La Batalla i La Protesta i del Consell Federal de la FORA. Després fou detinguda amb motiu dels fets del Centenari de la Independència i extradida a l'Uruguai, on hagué de romandre durant un any empresonada. En llibertat provisional, d'aquest país s'embarcà com a polissona cap a França, gràcies a uns mariners anarquistes, però fou descoberta i desembarcada a Rio de Janeiro. Amb l'esclat de la Gran Guerra, decideix instal·lar-se a la capital brasilera, on treballà com a planxadora i camisera i començà a militar. Durant uns anys s'uní amb l'anarquista Juan Castiñeira (José Whiman) --en 1915 participà com a delegat en el Congrés del Ferrol i sembla que fou assassinat a la Península. En 1917 tornà a l'Argentina i es lliurà a l'agitació i a la propaganda anarquistes, especialment des de la FORA, com a oradora i en la creació de la Federació Obrera de l'Agulla. En 1919 participà en els fets de la«Setmana Tràgica». En 1920 visqué a Rosario i creà una agrupació cultural on participaren el pare i el germà de la futura cantant Libertad Lamarque. En 1921 va fer una gira de conferències arreu del país. Més tard participà en les campanyes de suport a Radowitzky, en les protestes pels fets de la Patagònia (1921-1922), en la defensa de Sacco i de Vanzetti, etc. En 1921, instal·lada a Necochea, fundà amb altres dones el Centre Femení d'Estudis Socials Argentí. A partir de 1922, ja casada i amb dos fills, edità el primer periòdic anarcofeminista, Nuestra Tribuna (1922-1924), que fou eliminat per la repressió. En 1928 participà en el III Congrés Internacional Femení. A partir del cop d'Estat del general Uriburu (6 de setembre de 1930), prengué part en accions contra la dictadura, però hagué de fer un parèntesi en la lluita anarcosindicalista. En el context de la Guerra Civil espanyola, participà en organitzacions de suport a la Revolució llibertària. Entre 1943 i 1945 combaté el peronisme com pogué i durant els anys cinquanta milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Va col·laborar enMundo, Mundo Argentino, Mujeres Libres i Tierra y Libertad, entre d'altres publicacions. En 1964 publicà a Buenos Aires el llibre de memòries Historia de un ideal vivido por una mujer. També van ser editats textos seus sota el títol Mis proclamas. Juana Rouco Buela va morir el 31 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina).
***
- Miguel García Vivancos: El 19 d'abril de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Aprenent de mecànic a l'arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s'adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l'exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s'integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau, Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l'assalt al Banc d'Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l'intent d'alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s'exilia una temporada a França i s'encarregarà d'aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França,és detingut per mor de les«expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l'extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936 prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d'Osca i d'Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d'Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938. El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d'aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista. Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s'encarregarà de l'evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d'on fou tret per la resistència i s'incorporà als maquis fins a l'Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l'organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d'origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L'any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintornaïf(ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc. És autor d'El combate continúa (París, 1960) i d'Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política(París, 1967). Miguel García Vivancos va morir el 23 de gener de 1972 a Còrdova (Andalusia, Espanya) en viatge de vacances.
Miguel García Vivancos (1895-1972)
Obres pictòriques de Miguel García Vivancos
***
Necrològica
de Josep Sales Parell apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 5 de desembre de 1968
-
Josep Sales Parell: El 19 d'abril de 1910 neix a Sueca (Ribera Baixa,
País Valencià)
l'anarcosindicalista
Josep Sales Parell. Sos pares es deien Josep Sales i Maria Parell.
Molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on
visqué al barri de Gràcia, i
s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1936, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat en
diversos camps de concentració. Després de la II
Guerra Mundial s'instal·là a
Vierzon, on treballà de pintor i milità en la
Federació Local de la
CNT. Josep Sales Parell va morir el 16 de setembre de 1968 al seu
domicili de Vierzon (Centre, França).
***
Víctor
Adé García
- Víctor Adé García: El 19 d'abril de 1912 neix a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Adé García. Emigrà a Barcelona (Catalunya). Obrer d'impremta, el 2 d'abril de 1930 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de la capital catalana. També fou membre del confederal «Grup de Defensa Núm. 13», comptable de l'Organització Sanitària Obrera (OSO) i un dels dinamitzadors del grup teatral de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer i en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer Lepant de Barcelona. Amb sa companya d'aleshores, Antonia Hernández Ruiz, amb qui tenia un fill, s'integrà com a milicià en la Columna «Los Aguiluchos» i en la Columna«Roja i Negra». Després de la militarització de les milícies va ser nomenat comissari ajudant de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió (ex «Columna Ascaso»). En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar a La Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) amb un iot cap a Orà (Algèria). En arribar a l'Àfrica, va ser tancat a diversos camps de concentració. Quan el desembarcament aliat es trobava al camp marroquí de Bouarfa, d'on va ser alliberat. Trobà feina com a xofer d'una persona influent de l'ambaixada dels EUA, fet que li va facilitar l'obtenció d'un salconduit de sortida. Emigrà a l'Uruguai i fou força actiu al Centre Republicà de Montevideo. A l'Uruguai es casà amb Trini Marató i amb aquesta es dedicà a buscar suports entre els polítics i la premsa per als presos i condemnats a mort de la dictadura franquista. Víctor Adé García va morir l'agost de 1994 a Montevideo (Uruguai). Son germà petit Mariano Adé García també fou militant anarcosindicalista.
***
Andrée
Prévotel
- Andrée
Prévotel:
El 19 d'abril de 1912 neix a Besòlas (Llenguadoc,
Occitània) la militant
anarquista, anarcosindicalista i neomaltusiana Joséphine
Paule Pierrette
Coueille (Joséphine Coueille), també coneguda pel
llinatge de son company com Joséphine
Paule Pierrette Prévotel, però
que feia servir el pseudònim d'Andrée
Prévotel. En 1925 conegué l'anarquista
André Prévotel amb qui es casà i es
dedicà amb ell a la propaganda anarquista. En 1935 va ser
detinguda amb son company,
Aristide Lapeyre i Louis Harel en l'anomenat «cas de les
esterilitzacions de
Bordeus» –en 1935
un grup de 15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a
la vasectomia a
Bordeus (Aquitània, Occitània), realitzada pel
doctor Norbert Bartosek, amb el
suport de destacats militants anarquistes (André i
Andrée Prévotel, Aristide
Lapeyre, Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas,
molt
comentat a l'època, va rebre els noms d'«afer de
les esterilitzacions de
Bordeus» o «afer Bartosek». Empresonada
durant 12 dies al Fort de l'Hâ de
Bordeus, finalment el seu cas va ser sobresegut. Empleada de correus–funcionària
de Postes, Télégraphes et
Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i
Telèfons)–,
milità en la Confederació General del Treballs -
Sindicalista Revolucionària
(CGT-SR). En 1939 va ser reclosa durant 50 dies a la Presó
Cel·lular de Tours
(Centre, França) per «frases desafectes i
incitació de militars a la
desobediència», però,
gràcies a la intervenció de la Lliga dels Drets
de l'Home,
va ser alliberada. Després de la II Guerra Mundial fou una
de les animadores,
amb son company, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
milità en la
Federació Anarquista (FA) i fou membre de la
lògia maçònica «Ordre et
Progrès»
de Bordeus i de «Libre Pensée».
Després de l'excisió de la CGT en 1947, fou
durant uns mesos secretària de la Unió Local de
Força Obrera (FO) de Lengon
(Aquitània, Occitània). Andrée
Prévotel va morir el 14 de març de 1995 a Senta
Crotz de Prenhac (Aquitània, Occitània).
***
Foto
policíaca de Joseph Feraud
- Joseph Feraud: El
19 d'abril de 1914 neix a Grassa (Provença,
Occitània) l'anarquista Joseph
Feraud. Sos pares es deien Joséphin Feraud i Modeste Dolla.
Pintor de la
construcció, d'antuvi milità en el Partit
Comunista Francès (PCF). En 1937 vivia
al número 22 del carrer Marcel Journet de Grassa. Son pare
el va denunciar per«amenaces i violències». El 22 d'abril
de 1937 va ser denunciat per «cops» per
part d'un tal Lamotte, membre del Partit Popular Francès
(PPF), però finalment
no es realitzà cap judici. En aquesta època
abandonà el PCF i s'acostà al grup
local de la Federació Comunista Llibertària
(FCL), on militaven Urbano
Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier,
Félicité Girolimetti, Léandre
Guisseguere, Dominique Nanni i Kanik Papazian, entre d'altres.
Col·laborà en
butlletins llibertaris, com ara Rébellion
i Action Directe.
La policia el qualificà
com a «actiu propagandista anarquista a vigilar
estretament». Desconeixem la data i el loc de la seva
defunció.
Defuncions
La taverna dels esposos
Núñez al camí de Jerez a Trebujena
segons La
Ilustración Española y Americana del 22 de març de
1883
- Juan Galán Rodríguez: El 19 d'abril de 1884 és executat a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) el pagès Juan Galán Rodríguez. Havia nascut cap al 1832 a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) i era capatàs d'una vinya del lloc anomenat «Pago del Hambre» de Jerez. Va ser implicat en el crim de la taverna del camí de Trebujena, tercer dels sumaris instruïts contra l'anomenada «La Mano Negra» i jutjat en l'últim del judicis d'aquesta«societat secreta» anarquista. La veritat és que no hi havia cap indici que apuntés a la militància llibertària de Galán, però es va veure immers en aquest muntatge politicojudicial que foren els processos contra «La Mano Negra». Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1882, quan les detencions de militants anarquistes andalusos de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) es comptaven per centenars, Juan Núñez Chacón, taverner de la «Venta de Trebujena», i la seva esposa María Labrador Sánchez, aleshores embarassada, van ser assassinats a punyalades. En la topada el client Manuel Roman Ortiz resultà mort d'un tret disparat per Núñez i d'antuvi es pensà que era un dels assaltants. Galán va ser detingut l'endemà ferit en una mà; aquest, que era sord, havia estat implicat feia temps en la mort d'una anciana, però havia estat absolt. Sota tortura Galán confessà el crim i la seva pertinença a «La Mano Negra» i implicà quatre habitants de Jerez (Francisco Moyuelo, Juan Morón, Andrés Marejón i Francisco el Roten), però van ser poc després alliberats i només ell va ser processat. D'aquesta manera, un crim comú --probablement una discussió sobre la substitució de la tradicional falç de podar vinyes per una nova tisora que resultava més productiva i rendible per als patrons i que per aquest motiu estava boicotejada per l'FTRE-- es transformà en un crim polític. El judici començà el 18 de setembre de 1883 a l'Audiència de Jerez i el 22 d'aquell mes Galán va ser condemnat a mort per doble assassinat i per avortament. La sentència va ser ratificada pel Tribunal Suprem. Juan Galán Rodríguez va ser garrotat el 19 d'abril de 1884 a la plaça del Mercat de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya), on justament hi vivia. Molts camperols i treballadors van fugir de la ciutat per no viure l'ambient de l'execució. Sis fusters de la ciutat van ser detinguts perquè es van negar a construir el cadafal del garrot i el desembre de 1884 Francisco Vázquez García, mestre fuster de Jerez, va ser condemnat per l'Audiència de Jerez a un mes i un dia d'arrest i a 125 pessetes de multa per aquesta solidària negativa.
***
Necrològica
d'André Bahonneau apareguda en el periòdic
parisenc L'Humanité
del 21 d'abril de 1918
- André Bahonneau:
El 19 d'abril de 1918 mor a Angers (País del Loira,
França) el sindicalista
revolucionari i anarquista André Bahonneau. Havia nascut el
10 de març de 1848
a Trélazé (País del Loira,
França). Treballà esberlant pissarra a la pedrera
dels Petits-Carreaux a Trélazé i entre 1870 i
1871, quan la guerra
francoprussiana, fou sergent de la Guàrdia Nacional
Mòbil destinat al pantà de
la Grand'Maison (Roine-Alps, Arpitània). El febrer de 1880
creà la Cambra
Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers; aquesta
organització sindical, de la
qual esdevingué president, encara que tolerada, no va ser
legalitzada per les
autoritats i tingué escàs ressò. En
1884, amb son amic Ludovic Ménard,
pissarrer com ell, fundà la Secció d'Angers de la
Federació dels Treballadors
Socialistes de França (FTSF) i l'octubre d'aquell any
representà aquesta secció
en el Congrés Nacional de l'FTSF que se celebrà a
Rennes (Bretanya). En 1884 el
cantautor anarquista Jean-Baptiste Clément li
dedicà la cançó Aux
loups. En 1889, gràcies a l'acció de
Joseph Tortelier que havia vingut a Trélazé,
entrà a formar part, amb Ludovic
Ménard, en el moviment anarquista. A partir de 1890 es
consagrà enterament a
l'acció sindical i entre 1892 i 1895 va ser constantment
vigilat per la
policia. El desembre de 1890 participà en la
reorganització, gràcies a
l'entrada en vigor de la Llei de 1884, del Sindicat de Pissarrers de
Trélazé i
a partir de 1902, data de la inscripció d'aquest sindicat en
la Borsa del
Treball d'Angers, el representà en les reunions d'aquesta.
El setembre de 1904,
en el VIII Congrés de la Confederació General del
Treball (CGT) que se celebrà
a Bourges (Centre, França), assistí com a delegat
de la Federació Nacional de
Pissarrers, que s'acabava de crear i que s'havia adherit a la CGT el
mes
anterior. També fou membre de l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA)
i de diversos grups llibertaris, sempre fent costat els partidaris de
l'acció
directa i del sindicalisme. El març de 1906 va ser nomenat
secretari general de
la Borsa del Treball d'Angers; aquest càrrec el
mantingué fins el 1908 i durant
aquest període aquesta organització sindical
tingué una gran difusió i una
forta combativitat. Assistí als congressos nacionals de la
CGT d'Amiens (1906),
Marsella (1908), Tolosa de Llenguadoc (1910) i La Havre (1912),
així com a les
conferències nacionals de la CGT de 1909 i 1911. Es
preocupà força pels
problemes sindicals dels obrers rurals i l'octubre de 1910
representà el Sindicat
dels Obrers Jardiners d'Angers al XI
Congrés Nacional de la CGT celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). El juliol
de 1913, en conformitat amb les decisions del Congrés de la
CGT d'octubre de 1912
celebrat a La Havre, preparà la constitució de la
Unió Departamental dels
Sindicats de Maine i Loira (País del Loira,
França) i el 5 de març de 1914 va
ser nomenat a Cholet (País del Loira, França)
secretari general d'aquesta Unió
Departamental, càrrec en el qual es mantingué
fins a la seva mort. També fou
secretari de la Secció d'Angers del Comitè de
Defensa Social (CDS). Durant la
Gran Guerra es mantingué proper a la majoria confederal
partidària de la «Unió
Sagrada» contra les Potències Centrals.
André Bahonneau va morir sobtadament el
19 d'abril de 1918 a Angers (País del Loira,
França) i fou enterrat dos dies
després en aquesta localitat. Actualment un carrer de
Trélazé porta el seu nom.
***
Antoni
Franquesa Funoll
- Antoni Franquesa Funoll:
El 19
d'abril de 1950 cau abatut a Cerdanyola (Vallès Occidental,
Catalunya) el
guerriller antifranquista llibertari Antoni Franquesa Funoll --citat, a
vegades,
Fonoll--, també conegut com El Toni,Ton, Felipe
o Niño. Havia nascut en
1920 a Vic
(Osona, Catalunya), però altres fons citen 1921 a Santa
Eulàlia de Riuprimer
(Osona, Catalunya). El 19 de juliol de 1936 s'incorporà a
les milícies de la
Joventut Comunista Ibèrica (JCI), l'organització
juvenil del Partit Obrer
d'Unificació Marxista (POUM), on romangué fins
que passà a la 42 Divisió de
l'Exèrcit Popular després de la
militarització de les milícies. En 1939, amb el
triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al
camp de concentració
d'Argelers, on retrobà son pare, antic dirigent sindicalista
que acabarà
afusellat pels nazis. Aconseguí fugir del camp i,
immediatament després,
s'incorporà a la lluita antifranquista a l'interior de la
Península. En 1941 va
ser detingut i va estar tancat a la presó Model de Barcelona
fins al 1944. De
bell nou a França, durant anys va ser enllaç del
POUM i la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i «guia de frontera»,
traslladant militants
antifranquistes d'una banda a l'altra de la frontera. Bon coneixedor
del
Pirineu català, també va fer serveis per al
Deuxième Bureau, el servei
d'informació de l'Exèrcit francès i de
la Resistència. Desvinculat del POUM
perquè utilitzava els passos fronterers per a fer contraban,
s'afilià a la CNT
del sector «apolític», i, sembla ser que
arran d'haver conegut a la presó el
guerriller llibertari Celedonio García Casino,
s'afegí als grups d'acció
anarquistes. El juliol de 1948 creuà la frontera amb Josep
Lluís Facerías (Face)
i participà en un atracament a
Barcelona. Després retornà a França,
però el 26 d'agost de 1949 va ser ferit
--un tret a la boca i un altre al braç amb fractura-- en una
emboscada ordida
per la Guàrdia Civil a la frontera pirinenca i on moriren
Enrique Martínez
Marín i Celedonio García Casino. El
març de 1950 retornà a la Península
amb
Facerías i intervingué en diverses accions, com
ara la col·locació d'una bomba
l'1 d'abril («Día de la Victoria») i
l'atracament frustrat realitzat el 17
d'aquell mateix mes. El 19 d'abril de 1950 Antoni Franquesa Funoll,
Cèsar
Saborit Carrelero i Facerías atracaren un forn de pa a
Cerdanyola; el grup va ser
interceptat per la Guàrdia Civil en un control de carreteres
a prop de Santa
Maria de Montcada i Franquesa caigué abatut mentre Saborit i
Facerías aconseguiren
fugir camps a través sota una pluja de bales. Franquesa, en
morir, tenia dos
bessons molt menuts.
Antoni Franquesa Funoll (1920-1950)
***
Necrològica
de Víctor Corredor Valderrama apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 14 de
juny de 1994
- Domingo Corredor
Valderrama: El 19 d'abril de 1994 mor a Besiers
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Domingo Corredor Valderrama. Havia nascut el 19 de
desembre de 1919 a Morente (Bujalance, Còrdova, Andalusia,
Espanya). Es guanyava
la vida fent de pagès i des de l'adolescència
milità en el Sindicat de
Treballadors del Camp de Bujalance de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT). Durant la guerra civil lluità com a voluntari en
l'Exèrcit republicà. En
1939, amb el triomf franquista, va ser apressat a Alacant
(Alacantí, País
Valencià) i el 13 de setembre de 1939 internat a la
Presó Provincial de Granada
(Andalusia, Espanya). El 27 de març de 1941 va ser
traslladat a Borriana (Plana
Baixa, País Valencià) i el 13 de maig de 1942 a
Castelló de la Plana (Plana
Alta, País Valencià). El 23 de febrer de 1944 va
ser jutjat en consell de
guerra a Castelló de la Plana i condemnat a 30 anys de
presó pel delicte d'«adhesió
a la rebel·lió». La pena fou commutada
per la de 20 anys i un dia. El 21 de
gener de 1959 sortí en llibertat provisional i
s'instal·là a Onda (Plana Baixa,
País Valencià) amb Vicente Sol, amic que havia
conegut a la presó i amb una cunyada
del qual, Carmen, es casà i tingué tres infants.
Milità en la clandestinitat
confederal a Onda i l'estiu de 1959 creuà clandestinament
els Pirineus i s'instal·là
a Besiers. En 1968 va ser nomenat administrador del Comitè
Comarcal
Erau-Gard-Losera de la CNT en l'exili. Després de la mort
del dictador
Francisco Franco, retornà a Onda i participà
activament en la reconstrucció del
moviment llibertari. El gener de 1994 retornà a Besiers per
patir una operació
quirúrgica. Domingo Corredor Valderrama va morir el 19
d'abril de 1994 a
Besiers (Llenguadoc, Occitània) a resultes de les
complicacions sorgides arran
d'aquesta intervenció.
***
Foto
de Violeta Férnandez Saavedra en la seva
documentació del
Servei de Migració mexicà (maig de 1940)
- Violeta
Fernández Saavedra: El 19 d'abril de 2005 mor a
Puebla (Puebla, Mèxic) la
mestra anarquista Violeta Fernández Saavedra. Havia nascut
el 30 de juny de
1913 a Santa Clara (Villa Clara, Cuba). Néta de
l'intel·lectual i pedagog
anarquista Abelardo Saavedra del Toro, sos pares havien estat expulsats
d'Espanya. En 1920 sa família retornà a la
Península i, després d'un temps a
Madrid (Espanya), s'instal·là a Barcelona. Quan
decidí ingressar a l'Escola
Normal de Mestres s'adonà que no tenia
documentació legal i argumentà que la
seva acta de naixement s'havia destruït en un incendi i fou
registrada oficialment
com a nascuda el 30 de juny de 1914 a Barcelona (Catalunya).
Partidària de la
pedagogia racionalista, va fer de mestra en una escola de Badalona
(Barcelonès,
Catalunya). Milità en la Secció de Mestres del
Sindicat Únic de Professions
Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del
qual fou secretària
en 1936, i participà en la creació de l'Ateneu«Sol y Vida». Durant la
Revolució espanyola treballà de mestra per al
Comitè de l'Escola Nova Unificada
(CENU) i dirigí el col·legi que
s'instal·là als locals expropiats a la Lliga
Catalana
de Barcelona. A finals de 1938 el Ministeri d'Instrucció
Pública l'encomanà
l'evacuació de 50 infants que portà a
París (França). A Colombes (Illa de
França, França) dirigí una escola on
estudiaven 70 infants espanyols. El maig
de 1940 s'exilià a Mèxic amb el seu company, el
destacat militant anarquista
Aurelio Fernández Sánchez, i impartí
la docència a l'Institut Luis Vives de la
ciutat de Mèxic, també conegut com
Col·legi Espanyol de Mèxic. En 1942
s'instal·là a Puebla (Puebla, Mèxic),
on treballà en una escola. A mitjans dels
anys seixanta retornà amb son company a França i
participà força en el moviment
llibertari. Quan la crisi confederal de 1965, s'acostà als«reformistes». En la
dècada dels setanta retornà a Mèxic i
col·laborà en els periòdics La Jornada i La
Jornada de Oriente. Violeta Fernández Saavedra va
morir el 19
d'abril de 2005 a Puebla (Puebla, Mèxic), a
conseqüència d'una afecció
respiratòria.
Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)
***
Concha Liaño
- Concha Liaño:El 19 d'abril
de
2014 mor a Caracas (Veneçuela) la militant anarcofeminista
Concepción Liaño Gil,
més coneguda com Concha
Liaño. Havia
nascut el 24 de novembre de 1916 a Épinay-sur-Seine (Illa de
França, França).
Descendent de terratinents –son avi matern va ser alcalde de
Madrid (Espanya)–
i de nobles vinguts a menys, son pare, aventurer, va abandonar sa
família quan
ella tenia 10 anys. Anarquista visceral i contestatària des
de nina, va
estudiar un any a l'Escola Francesa de Barcelona (Catalunya) i entre
els 13 i
15 anys amb les monges salesianes. Quan tenia 15 anys es
va inscriure en les Joventuts
Llibertàries i va formar part del grup de Fidel
Miró Solanes, Alfredo Martínez
Hungría, Joan Baptista Aso i Arguis Gallardo. En 1935
s'integrà en el grup
confederal «Agrupació Cultural Femenina»
de Barcelona.
En 1936 es reuneix a Barcelona amb Mercedes Comaposada i s'encarrega en
solitari de l'organització de «Mujeres
Libres» a diverses localitats catalanes,
ajudada per Soledad Estorach. El juliol de 1936 va formar part del
Comitè
Revolucionari del barri barceloní de Sant Martí i
de les Joventuts Llibertàries
de l'Hospital de Sant Pere. En 1937 va col·laborar en el
periòdic Mujeres
Libres. Aleshores estava unida sentimentalment amb
Alfredo Martínez
Hungría, que va ser assassinat durant els «Fets de
Maig» de 1937. Exiliada
després de la guerra, va passar una greu crisi emocional que
la portarà a un
intent de suïcidi en 1941. Instal·lada a Bordeus
(Aquitània, Occitània) en 1943,
col·laborà en tasques amb la
Resistència. En
1948 va marxar a Veneçuela, sola amb sa única
filla que tenia cinc anys. Va
treballar en diversos llocs i durant el seu temps lliure es
dedicà a ensenyar a
llegir dones analfabetes. A Veneçuela es va casar amb el
polonès Víctor
Wierzoski. Treballà com a empleada d'unes línies
aèries de Maracaibo (Zulia,
Veneçuela) i més tard es traslladà a
Caracas. En 1995 va col·laborar en la
revista El Noi. En 1996 fou una de les
protagonistes del documental
de Juan Gamero, Paco Rios i
Mariona Roca Vivir la
utopía i aquest mateix any Vicente Aranda s'hi va
inspirar pel paper d'una
de les protagonistes de la seva pel·lícula Libertarias.
Va col·laborar
en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras
libertarias (1999) i
en el documental d'Ana Martínez i Llum Quiñonero Mujeres
del 36 (1999).
Durant un temps residí a Río Chico (Miranda,
Veneçuela) i en la seva última
etapa visqué a Caracas.
Concha Liaño
(1916-2014)
Actualització: 04-10-18