Anarcoefemèrides
del 25 de gener
Esdeveniments
- Atemptat contra Larroca: El 25 de gener de 1894 a Barcelona (Catalunya) el manobre de 37 anys Ramon Murull atempta contra el governador civil de Barcelona Ramon Larroca i Pascual. Va disparar un tret amb un revòlver, ferint-lo lleument a la galta esquerra, i va ser detingut quan es disposava a efectuar altre dispar. Segons la premsa, l'obrer havia atemptat contra el governador civil en considerar-lo un dels responsables principals de la forta repressió contra els cercles anarquistes i de les tortures infligides als detinguts arran de l'atemptat contra el Gran Teatre del Liceu del 7 de novembre de 1893. No obstant això, Murull va reconèixer que no era anarquista, encara que desitjava, com aquests, l'extermini de l'autoritat; va declarar que amb l'atemptat buscava ocasió perquè el matessin, ja que estava fart de privacions i cansat de viure. Segons la premsa, Murull portava una vida dissoluta, dilapidant diners i dedicant-se al joc, essent conegut com a busca-raons, jugador i buidaampolles; ja en una ocasió havia tractat de suïcidar-se, ferint-se lleument. El més provableés que els mòbils que van impulsar Murull no tinguessin cap relació amb l'anarquisme, sinó que es tractava simplement d'una venjança contra el governador que havia perseguit amb insistència el joc a Barcelona. No era lògic que si els anarquistes s'haguessin decidit a liquidar el governador, fessin servir únicament una mala pistola, quan disposaven d'altes mitjans (bombes i explosius) molt més eficaços. A més de Murull, van ser detinguts com a còmplices de l'atemptat Ramon Felip, Ramon Carné i Baltasar Balleras. En la vista del procés per jurats, que es va celebrar a mitjans de juliol, Murull va ser condemnat a 17 anys de presó, mentre que els altres tres detinguts van ser absolts; però més tard, van ser novament detinguts i un en va morir a causa de les tortures.
***
- Atemptat contra Varela: El 25 de gener de 1923 --algunes fonts citen erròniament el 27 de gener--, al carrer Fitz Roy del barri de Palermo de Buenos Aires (Argentina), el militant anarquista i pacifista tostoià alemany Kurt Gustav Wilckens executa el tinent coronel Héctor Benigno Varela, responsable directe de l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, perpetrat pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón que comandava. A les 7 del matí d'aquell dia, quan Wilckens està a punt de llançar una bomba de mà --que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»-- contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama. Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Entrebancat amb les ferides de la metralla a la cama, l'anarquista intentà arribar a l'avinguda Santa Fe, a pocs metros de l'indret. Els curiosos i veïns no gosaven detenir-lo ja que encara portava el revòlver, fins que dos vigilats (Díaz i Serrano) li apuntaren amb les seves armes reglamentàries. Wilckens les lliurà el colt mentre deia:«He venjat els meus germans.» L'agent Nicasio C. Serrano li arrià uns cops, mentre d'un regiment situat gairebé davant, s'acostaren oficials i soldats amb la intenció de linxar l'anarquista. Un oficial d'escrivania de la policia frenà l'envestida i amb fermesa assenyalà que el detingut era responsabilitat seva. Detingut, Wilckens només va dir: «Jo no sóc necessari en la vida, he complit amb el meu deure, poden matar-me.»
Atemptat contra Varela (25-01-1923)
***
- Míting per Sacco i
Vanzetti: El 25 de gener de 1925 al Paine Memorial
Hall, al núm. 9 del carrer Appleton de Boston
(Massachusetts, EUA), se celebra
un míting multitudinari en suport dels militants anarquistes
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores condemnats a mort i per
demanar un
judici d'apel·lació just. Va ser presidit per la
feminista Elisabeth Gurley Flynn,
de l'American Civil Liberties Union (ACLU, Unió
Nord-americana per les
Llibertats Civils), i hi van intervenir el sindicalista Joseph James
Ettor (Smiling
Joe), dels
Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials
del Món), que parlà en anglès; i el
professor i periodista de la publicació
llibertària La
Notizia Felice
Guadagni, del «Comitè de Defensa de Sacco& Vanzetti», que ho va fer en italià.
Naixements
- Émile Roger: El 25 de gener de 1871 neix a les Ardenes (França) el militant anarquista Émile Roger. Va ser membre dels grups anarcocomunistes de Nouzon «Les Deshérités» (1892-1894) i «Les Libertaires de Nouzon», creat en 1897 i instal·lat més tard a la colònia anarquista d'Aiglemont, i on participaran François Malicet, Henry Gualbert, Gustave Bouillard, Jules Desgrolard, Victor Dubuc, Jules Herbulot, Adonis Roger i Lucien Hulot, entre d'altres. Va ser el distribuïdor, no sense problemes, de Le Père Peinard a Nouzon. En 1905 era militant de«Libre Pensée» i corresponsal del periòdic La Guerre Social, de Gustave Hervé. Entre 1905 i 196 va col·laborar en el periòdic llibertari L'Affamé Ardennais. Al finals dels seus dies va decantar-se cap el sindicalisme i la col·laboració amb els socialistes.Émile Roger va morir el 14 de febrer de 1917.
***
- Francesco Cucca:
El 25 de gener de 1882 neix a Nuoro (Barbagia, Sardenya) l'escriptor i
poeta
anarquista Francesco Cucca. Orfe de pare (Salvatore Cucca) i de mare
(Caterina
Zunnui) de petit, amb nou anys començà a
treballar de pastor a Nuoro i a Fonni.
En 1896, arran d'una crisi agrària, abandonà la
Barbagia i partí cap al poble
d'Iglesias, al sud de l'illa, on treballà com a aprenent en
una taverna. Més
tard entrà a fer feina en una mina d'aquesta localitat, on
entrà en contacte
amb el pensament anarquista. Mentre, durant les nits estudiava, llegia
i es
conreava de manera autodidacta. A poc a poc, va anar arreplegant
llibres,
revistes, periòdics i reculls antològics dels
autores de la literatura de la
seva època, com ara Salvatore Satta, Giosuè
Carducci, Giovanni Pascoli, Gabriele
D'Annunzio, Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti),
etc. Després entrà a fer feina en l'empresa«Cignoni & Lumbroso», de Liorna,
que importava fusta africana i amb 20 anys va ser enviat a Tunis
(Tunísia) com
a representant, agent i administrador, on va romandre fins al 1939.
Viatjà per
les ciutats i pobles magrebins (Marroc, Algèria i
Tunísia), coneixen els seus
habitants i els seus costums i estudiant les cultures araboberber i
islàmica,
sense oblidar la lectura i l'aprenentatge de llengües. A
Tunísia començà a
escriure en prosa i en vers. S'adherí al socialisme
revolucionari i a
l'anarquisme i sempre mantingué una postura anticlerical,
anticolonialista –fou
incondicional de Paul Vigné d'Octon– i
antiintervencionista. Establí estretes
relacions amb nombrosos escriptors (Sebastiano Satta, Attilio Deffenu,
Grazia
Deledda, Paolo Orano, Giuseppe Lipparini, Mario Puccini, Ezio
Bartalini, etc.)
i amb els moviments anarquista i socialista de la sevaèpoca. Col·laborà amb el
periòdic anarquista i anticolonialista L'Unione
di Tunisi, dirigit per Ettore Sottovia, i en diverses
publicacions (Il Convegno, Il Nuraghe, Rivista
Sarda,
etc.). A Tunísia entaulà una estreta amistat amb
l'anarquista Niccolò Converti.
Sostingué econòmicament la revista Sardegna!,
del seu amic Attilio Deffenu. En 1939, arran de l'esclat de la II
Guerra
Mundial, deixà definitivament l'Àfrica i
s'instal·là a Roma, on entrà com a
empleat en el Ministeri d'Indústria, i, posteriorment, a
Nàpols. La temàtica de
la seva literatura se centra en la història de Sardenya, en
l'imaginari dels
pagesos i pastors, en les tradicions locals, en el món dels
bandits sards, en
la infància, etc. Entre les seves obres destaquen Poemetto del dolore (sd), I
racconti del Gorbino (1909), Veglie
beduine (1913 i 1993), Galoppate
nell'Islam (1922 i 1993), Muni rosa
del Suf (1996, pòstuma), Algeria,Tunisia, Marocco
(1998, pòstuma), etc. Francesco Cucca va morir, en la
més
absoluta pobresa i soledat, el 7 de maig de 1947 a Nàpols
(Campània, Itàlia).
***
- Vincenzo
Perrone: El 25 de gener de 1899 neix a Salern
(Campània, Itàlia) l'anarquista
Vincenzo Perrone. Sos pares es deien Leonardo Perrone i Antonietta
Padula. El
juliol de 1917 va ser enrolat en l'exèrcit italià
i, després de participar en
diversos combats de la Gran Guerra, va se enviat a
Tripolitània per participar
en les operacions militars contra les revoltes líbies. El 20
de desembre de
1920 va ser desmobilitzat i entrà a formar part de la
secció de Salern dels«Combattenti ed ex Arditi di Guerra»
(excombatents). Funcionari dels
ferrocarrils estatals, participà en diverses vagues i en
1923 va ser cessat per
les seves activitats polítques. Com a sospitós de
ser membre del grup
antifeixista «Italia Libera» (Itàlia
Lliure), el 29 d'abril de 1925 va ser
detingut amb un grup de militants comunistes quan intentaven aferrar
manifests
a favor del Primer de Maig. El juliol de 1925 abandonà
Salern amb el militant
anarquista Gerardo Landi i s'establí a Milà
(Llombardia, Itàlia), on freqüentà
els cercles llibertàries i, sota la influència de
Gino Bibbi, esdevingué
anarquista. L'agost de 1926 retornà a Salern i a partir
d'aquesta data patí
nombrosos escorcolls per part de la policia feixista. El 17 de novembre
de 1926
va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 dies de presó
per «portar una
navalla». Un cop lliure, va ser condemnat a cinc anys de
confinament i enviat a
diverses colònies penitenciàries (Favignata,
Ponça i Lipari). Amb altres
companys (Emilio Lussu, Francesco Fausto Nitti i Carlo Rosselli),
participà en
un projecte d'evasió de l'illa de Lipari. L'agost de 1928 va
ser portat davant
un Tribunal Especial per «activitats comunistes»,
però finalment va ser absolt
per manca de proves. El 29 de febrer de 1932 va ser alliberat i el
novembre de
1933 passà clandestinament a França i
després a Suïssa, on a Ginebra establí
contacte amb Luigi Bertoni. El març de 1934 marxà
cap a Tunísia, on, gràcies
als militants anarquistes Luigi Damiani, Antonio Casubolo i Giulio
Barresi,
obtingué l'autorització per a residir-hi.
Treballà com a representant comercial
i per aquest motiu realitzà nombrosos viatges a
França. El juliol de 1936, quan
es trobava a París i esclatà la guerra d'Espanya,
amb altres companys (Camillo
Berneri, Michelle Centrone, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Ernesto
Bonomini,
etc.), formà part del grup d'anarquistes que,
després de passar per Perpinyà, entraren
a la Península gràcies al suport de Giuseppe
Passoti. Milicià enquadrat en el«Batalló Giacomo Matteotti» de la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso»,
partí
cap al front d'Aragó per lluitar contra les tropes
franquistes. Vincenzo
Perrone caigué abatut el 28 d'agost de 1936 durant els
combats al Monte Pelado,
entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i fou
enterrat al cementiri de Bizién
(Osca, Aragó, Espanya). Giustizia
e
Libertà, de París; L'Adunata
dei
Refrattari, de Nova York; L'Avanti,
de París; Tunis Socialiste,
de Tunis;Il Risveglio Anarchico, de Ginebra;
iGuerra di Classe, de Barcelona,
entre
altres publicacions, li van retre homenatge i recordaren el seu
sacrifici. En
1999, pel centenari del seu naixement, Giuseppe Galzerano
publicà la biografia Vincenzo
Perrone. Vita e lotte, esilio e
morte dell'anarchico salernitano volontario della libertà in
Spagna.
***
- Fumiko Kaneko: El 25 de gener de 1902 neix a Yokohama (Kanagawa, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Nascuda en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista«Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la «Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.
Defuncions
- Prosper-Olivier Lissagaray:El 25 de gener
de 1901 mor a París (França) el periodista
socialista i communard
Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Havia
nascut el 24 de
novembre de 1838 a Aush (Gascunya, Occitània) en una
família basca. Després dels seus
estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a
Amèrica, es va instal·lar a París
en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular
(«Conferències Literàries
de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos
intel·lectuals (Jules Vallès,
Eugène Pelletan, Charles Floquet,Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades
sobre literatura i editava la Revue des cours
littéraires. En 1864 va
publicar la conferència Alfred de Musset devant la
jeunesse. L'agost de
1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers,
on va criticar
l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat
bonapartista Plaul de
Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en
diversos periòdics, com ara La
Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise,
de Rochefort. Mentrestant,
multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin
per difamació vers
l'Estat o per «incitació a l'odi
governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir
a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de
presó. Va tornar a França amb
la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de
Guerra a
Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva.
Traslladat al front
el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici.
Desmobilitzat, va tornar a París
el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la
revolució, però no va voler ser ni
membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna,
només va voler
servir-la com a periodista llançant L'Action
i Le Tribun du Peuple,
i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a
Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les
huit journées de mai derrière les
barricades (1871), primer esborrany de la seva
història de la Comuna, i
després al Regne Unit, on va fer cursos i
conferències. En 1873, a Brussel·les,
va publicar La vision de Versailles,
evocació literària dels malsons
dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de
les seves
víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a
partir de 1874 i sembla que va
haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de
Marx.
Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards,
va tornar a París, on
va crear el periòdic La Bataille, que
tindrà dues etapes (1882-1885 i
1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger
i
defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i
propugnant sempre
la unió de tots els sectors de la família
socialista; va simpatitzar pels
blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al
seu amic
llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions
legislatives en
1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871,
publicada a
Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició
de París de 1896, és la millor
història mai no escrita, pel seu rigor i
informació, sobre aquest esdeveniment
revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França.
En 1991 René
Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et
l'épée.
Actualització: 25-01-14