Anarcoefemèrides del 28 de gener
Esdeveniments
Tribunal Suprem del Regne d'Espanya
- Sentència
antianarquista: El 28 de gener de 1884 a Madrid (Espanya)
el Tribunal Suprem
del Regne d'Espanya emet una sentència segons la qual:«L'Associació fundada en
l'anarquia i el col·lectivisme amb el propòsit
d'emprendre i de sostenir la
lluita contra el capital, i dels treballadors contra la burgesia,és contrària
a la moral pública, doncs contradiu l'autoritat i la
propietat industrial.»
Aquesta sentència va ser emprada pel Ministeri de
Governació espanyol per a
promulgar la Llei antianarquista que fou aprovada el 10 de juliol de
1894.
***
Capçalera d'Acracia
- Surt Acracia: El 28 de gener de 1923 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de la segonaèpoca del periòdic Acracia.Órgano semanario anarquista. Editat per Hermós Plaja i Saló, era continuació del quinzenal publicat pel mateix editor entre el 12 de maig i el 25 de desembre de 1918. La seva aparició es decidí en una reunió d'una quarantena de grups anarquistes tarragonins (Pinell, Flix, Masroig, Molà, Vinebre, Ascó, Sant Jaume, Santa Oliva, Llorens, Banyeres, Sant Marçal, Lleger, Bellvei, Papiolet, Valls, Garcia, Bellmunt, Torre de l'Espanyol, Reus, Tarragona, Vendrell, etc.) el 24 de desembre de 1922 i on es decidí que només publicarien notícies purament anarquistes i sindicalistes i alguns articles científics i artístics d'interès, i que seria finançada pel conjunt de grups. Hi van col·laborar Joan Arans, Mauro Bajatierra, José María Blázquez de Pedro, Sebastià Clarà, Antonia Maymon, Amadeo Pérez, Ramon Serres, Josep Tato Lorenzo, Ramon Terré, Josep Torres Tribó, Amadeo Pérez i Vendrell, entre d'altres. Les il·lustracions eren de Segarra i de W. Barbier. Amb un tiratge de 4.000 exemplars, en van sortir cinc números, l'últim el 17 de març de 1923.
Naixements
Foto policíaca d'Édouard Carouy
- Édouard Carouy: El 28 de gener de 1883 neix a Montignies-lez-Lens (Valònia, Bèlgica) l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot»,Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrar a treballar en una refineria de sucre i després va fer diverses feines abans de esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les. A partir de 1906 militarà en el moviment llibertari i portarà l'administració del periòdic anarquista belga Le Révolté, juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch --tots futurs implicats en la «Banda Bonnot»--, i freqüentarà el Grup Revolucionari Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort, a prop de Brussel·les. En 1908, a Ginebra, conegué Jules Bonnot. El desembre de 1909 arribà a París i s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França), on retrobà els seus companys belgues que aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i abstemi, tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc anys de presó per falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie Bader, que també viuen a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels mercats, però sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va veure obligat a tocar el dos --Jean Huc serà detingut més tard per falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb Bélardie i sa filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França) i fins al 1911 treballarà amb Louis Rimbault com a serraller i fent furts. Amb l'arribada del xofer Bonnot, les accions s'incrementaran en nombre, en intensitat i en violència. Intermitentment s'allotjà al garatge de Jean-Georges Dettweiler a Bobigny (Illa de França), mentre cometia diversos robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes mortals. Les seves empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais, on un ancià i sa criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Bélardie caigué en el parany ordit per la policia. Mentrestant, Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer Ordener, és assenyat com a sospitós número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a Ivry i a casa d'un confident a Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, senseèxit, prenent una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva detenció, intentarà de bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems, a l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat de Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena al treballs forçats a perpetuïtat. Després del veredicte, aquest mateix dia, a la seva cel·la de la presó de París (França), s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la seva sabata.
***
Nello Garavini (Castel Bolognese, 1921)
- Nello Garavini:
El 28 de gener de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) el
propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Sos pares
van ser
Pietro Garavini (Piràt),
comerciant,
i Rosina Gamberini. Fill d'una família de
tradició anarquista, son pare,
militant llibertari de certa influència, regentà
una taverna que era el lloc de
trobada del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en
notoris episodis anticlericals i
emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el
malnom d'Il Tigre.
Després dels estudis primaris,
Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica,
però abandonà les classes. Sota
la influència de l'ambient en el qual va créixer,
s'adherí al moviment
anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses
conferències de
llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir
decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics
(llibres, revistes,
periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura
autodidacta. Conegué l'anarquista
Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual
esdevindrà un dels
seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la«Setmana Roja», durant
la qual una gentada en manifestació assaltà i
destruí l'estació ferroviària de
Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra
formà part del grup
d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan
Itàlia entrà en el
conflicte, posició que implicava un gran risc de
repressió. En 1916, juntament
amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo
Lama,
Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale
Mattioli,
Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.),
fundà el «Gruppo
Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la
Biblioteca Llibertària
de Castel Bolognese, que després de la guerra
s'establí als locals del Cercle
Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els
simpatitzants
del grup es trobà son germà major Simone (Cino),
el qual patirà per la seva militància
antifeixista confinament a Rossano
Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939
i el juliol de 1940. Nello
organitzà protestes contra les manifestacions
intervencionistes i patriòtiques,
difongué clandestinament entre els soldats manifests
subversius incitant a la
deserció i, sobretot, ajudà el moviment de
desertors que s'escampà per
l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona
d'Imola. Treballà braç
a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo
Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com
ara Tommaso
Baroncini (Chetone) i Romeo
Golinelli
(Ferruccio). També
col·laborà amb
desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino),
etc. Prengué part en reunions
anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i
conegué els
destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo
Castellari. En
la revisió mèdica de reclutament va ser
llicenciat per
deformació de la caixa
toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat
al front
en l'últim any de la
guerra. Durant la postguerra, participà activament en els
disturbis del «Bienni
Roig». Gràcies a la relativa posició
benestant de
sa família, comptà amb temps
lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment
anarquista d'altres
localitats, especialment a Imola. També
freqüentà el
domicili de
l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a
Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), i conegué
Aldo
Venturini, amb qui entaulà una amistat
que durà tota sa vida. Formà part de la
tendència
organitzadora del moviment
anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents
d'aquest grup
(Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament
en
l'aixecament
popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre
el 2
i el 3 de
juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats
italianes.
Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que
adherí a
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i
actuà
com a una filial de
la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell
pensava,
com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment
anarquista«específic». S'ocupà
secretament de la«preparació material» de la
revolució,
procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats
(Brescia,
Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en
nombroses reunions–Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de
1919), etc.– i
entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo
Cavallazi, a Bolonya al
II Congrés Nacional de la Unió Anarquista
Italiana (UAI)
i, entre l'1 i el 4 de
novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat
a
Ancona. En 1921
conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una
família socialista, que
ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva
oposició als escamots
feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser
agredit en
dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922
hagué
de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila
(Abruços,
Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc
mesos
després de llicenciar-se,
el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En
1924,
després de l'assassinat
del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot
feixista i fugint
de la vigilància policíaca i la
repressió,
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on muntà una empresa vitícola
i on
nasqué, el 19 d'octubre de 1924,
Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa
companya,
freqüentà els
cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una
estreta
amistat amb
Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També
conegué
altres destacats
anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante
Meniconi, Leda
Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto
Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa,
Bindo Lama, etc.
En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que
restringia
les sortides del país i permetia enviar els opositors al
confinament, emigrà al
Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el
suport
del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer
exili
es caracteritzà
per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi
treballà com a mosso
i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel
Gloria,
un dels millors de Rio
de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després
d'alguns
anys ensenyant
a l'Escola Italiana de la «Societat Dante
Alighieri»,
perdé la feina per les
pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la
política
brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per
dictadures
militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat
llibertària,
concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme
italià, establint
contactes amb altres italians exiliats arreu del món.
També participà en les
activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler
José
Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero
Battistelli, advocat
republicà membre de «Giustizia e
Libertà», i amb sa companya Enrichetta,
ambdós
exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué
correspondència amb Errico
Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli.
Entre 1933 i 1942
administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre
de Rio de Janeiro, «La
Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que
esdevingué lloc de trobada i de
reunions informals de l'esquerra i de la immigració
brasileres. També es va fer
representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí
una certa
estabilitat econòmica. La llibreria a més
desenvolupà una petita activitat
editorial, amb la publicació de llibres de cultura
política, social i
literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta,
Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst
Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A
començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per
algunes setmanes Luce Fabbri,
però durant la visita a una petita hisenda que
posseïa a la selva ambdós caigueren
greument malalts de malària. En 1947 la família
Garavini retornà definitivament
a Itàlia i s'instal·là a Castel
Bolognese, reprenent les seves antigues amistats
i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït
immediatament després
de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i
participà en diferents congressos i conferències
d'aquesta organització. En
1968 prengué part en el Congrés de la
Comissió de Relacions de la Internacional
de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara;
en 1972 en el
Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació
de la Internacional a Itàlia; i
en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es
portà a terme a Venècia. A
partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc
de trobada dels
joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli
i
Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando
Borghi» com a seu dels grups anarquistes
de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca
Llibertària. En aquests
anys acabà la seva obra autobiogràfica, que
titulà Testimonianze. El
2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una
malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el
deteriorà força. Nello
Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia)
i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme
de manera
estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya,
es troba
dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando
Borghi» de Castel Bolognese. En
2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el
títol Testimonianze. Anarchismo e
antifascismo
vissuti e visti da un angolo della Romagna.
***
Arminio
Guajardo Morandeira
- Arminio Guajardo
Morandeira: El 28 de gener de 1899 neix a Madrid (Espanya)
el metge llibertari
Arminio Guajardo Morandeira –algunes fonts citen
erròniament el seu nom com Herminio
o Armiño i el seu
llinatge com Morandeiza.
Estudià el batxiller i la carrera de medicina a Saragossa
(Aragó, Espanya) i en
1930 es llicencià en la universitat d'aquesta ciutat,
especialitzant-se en
cirurgia i en parts. També fou torero. En 1931
passà a exercir com a metge
rural titular a Almarza (Sòria, Castella, Espanya), on va
ser conegut com «el
metge dels pobres», a causa de la seva especial
atenció als pacients sense
recursos, fet pel qual tingué diversos enfrontaments amb
membres de la dreta
local. Durant l'anomenat «Bienni Negre»
republicà (1933-1935), patí detenció
governativa per la seva defensa de les causes popular i pel seu
pensament
anarquista. Organitzà a Almarza la Federació
Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT); col·laborà, amb la comare
municipal de Sòria i anarcosindicalista
Constantina Alcoceba Chicharro, en l'Ateneu de Documentació
Social (ADS),
centre cultural anarquista de la ciutat de Sòria; i
publicà articles en Treball,òrgan anarcosindicalista sorià.
Sembla que també va pertànyer a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
desembre de 1935 va ser sancionat amb una multa de cinc pessetes pel
Col·legi
de Metges de Sòria per haver-se negat a votar en la Junta
General Ordinària
d'aquesta institució. Quan l'aixecament feixista de juliol
de 1936, pogué escapar
cap a les poblacions sorianes de Segoviela i Almajano, però,
cansat de fugir,
finalment es va lliurar als sollevats franquistes al Govern Civil de
Sòria.
Pocs dies després, el 8 d'agost de 1936, Arminio Guajardo
Morandeira va ser afusellat
al cementiri de Calatañazor (Sòria, Castella,
Espanya), juntament amb els mestres
José Buill i Vicente Soria, l'anarcosindicalista
José Andrés, l'oficial de
l'Ajuntament de Sòria i col·laborador habital del
periòdic La Voz de Soria
Mariano Cabrujas, i una persona més de qui
desconeixem el seu nom. Incoat expedient per responsabilitats
polítiques, va
ser sancionat amb 15.000 pessetes, multa que hagué de pagar
la vídua; també,
com que no pogué pagar les contribucions, va ser embargat.
Malgrat la
sol·licitud de la seva esposa en 1941, per a inscriure'l com
a difunt en el
Registre Civil, va ser declarat pel jutjat com a«desaparegut», en absència de
testimonis directes de la seva mort.
Arminio Guajardo
Morandeira (1899-1936)
***
Manuel Ramos Castillo
- Manuel Ramos Castillo: El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución en España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i Elúltimo beso. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a Sant Nazari de Rosselló (Catalunya Nord).
***
Wenceslao
Jiménez Orive
- Wenceslao
Jiménez Orive: El 28 de gener de 1922 neix a
Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista
i resistent antifranquista Wenceslao Jiménez Orive --alguns
citen el seu primer
llinatge com Giménez--, conegut com Wences
i Jimeno. Era el major de quatre
germans (Enrique, Rodolfo i Vitoria). Quan era un infant es
traslladà amb sa
família a Saragossa, ja que son pare, ferroviari, havia
estat destinat a la
capital aragonesa. Aquest, militant anarcosindicalista, va ser nomenat
secretari
del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Saragossa. En els primers dies d'agost de 1936, quan son pare feia el
servei
d'interventor entre Saragossa i Canfranc, fou detingut, baixat a
l'estació de
Jaca i afusellat pels feixistes amb altres confederals a les afores de
la
ciutat. Quan esclatà la contesa Wenceslao estudiava disseny
a l'Escola
Industrial i més tard abandonà els estudis per no
haver-se d'afiliar a la
Falange. Esdevingué ferroviari i a començaments
dels anys quaranta va ser
detingut en dues ocasions per repartir propaganda antifranquista i
anarcosindicalista.
En 1946 s'ajuntà amb un grup de les Joventuts Socialistes,
però gràcies al
militant llibertari Ignacio Zubizarreta Aspas (Zubi)
s'adherí a la clandestina Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). L'agost de 1946 va ser detingut, amb
Zubizarreta, a
Saragossa; brutalment torturat, fou alliberat tres mesos
després. El juliol de
1947 fou nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional de
Regionals de la FIJL que se
celebrà a Madrid. El maig de 1947 participà en un
intent d'atemptat contra el
dictador Francisco Franco a la carretera nacional Madrid-Saragossa, a
l'alçada
del Puerto de la Muela, a prop de Calatayud, i com que no
reeixí marxà a la
serra on s'integrà en un grup de la guerrilla rural. Decebut
per la ineficàcia d'aquesta
mena de guerrilla, passà a França, on va fer
feina primer a Lió i després a
París com a obrer ajustador. Establí contactes
amb l'activista anarquista Josep
Lluís Facerías i s'integrà en el seu
grup de guerrilla urbana. Durant la seva
estada a França havia elaborat un esquema
d'organització i d'actuació
clandestina, projecte que, en nom de diversos grups d'acció,
pensava sotmetre a
la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) i a la Comissió
de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) en l'Exili; aquest
esquema, com que l'estructura orgànica de l'MLE no es
modificà, quedà com un
simple esborrany. El 26 de novembre de 1948 creuà els
Pirineus i a la Península,
a causa de certes discrepàncies amb Facerías,
creà el febrer de 1949 el seu
propi grup («Los Maños»), que fou
força actiu a Barcelona, Madrid i altres
zones. La seva primera acció, aquell mateix febrer de 1949,
fou atemptar contra
el confident Antonio Seba Amorós. El 2 de març de
1949, amb els germans Josep i
Francesc Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan,
Carlos Vidal Pasanau, José
López Penedo i Josep Lluís Facerías,
participà en el metrallament a Barcelona
de l'automòbil d'Eduardo Quintela Boveda, cap de Brigada
Politicosocial de la
policia, que justament aquell dia no viatjava al cotxe. El 22 de
desembre de
1949, amb altres companys --Daniel G. M. (Rodolfo),
Salvador Luis Benito (Salgado),
Plácido Ortiz Gratal i Simon Gracia Fleringan--,
marxà a Barcelona per ocupà el
lloc d'altres militants caiguts en la repressió (Julio
Rodríguez, José Luis
Barrao, Francisco Martínez, etc.). Wenceslao
Jiménez Orive va ser tirotejat sense previ
avís per
la policia el 9 de gener de 1950 en un carrer de Barcelona
(Catalunya); ferit,
per no caure pres a mans de les forces de repressió de la
dictadura franquista,
se suïcidà prenent una càpsula de cianur
que portava muntada a la part superior
de la ploma estilogràfica. El seu grup havia estat delatat
per Niceto Pardillo
Manzanero, un cenetista expulsat de «Los
Maños» per mala conducta, al comissari
de policia Pedro Polo Borreguero.
Wenceslao
Jiménez
Orive (1922-1950)
Defuncions
La Brochure
Mensuelle,
editat per Émile Bidault
- Émile Bidault:El 28 de gener de 1938 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Émile Armand Bidault. Havia nascut el 29 de maig de 1869 a Palaiseau (Illa de França, França). En 1886 va ser un dels fundadors --amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres-- de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquestaèpoca s'encarregà de l'administració de Le Libertaire i de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertaris La Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire,Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1935 va ser el gerent de La Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Giuseppe
Corna
- Giuseppe Corna: El
28 de gener de 1957 mor a Aosta (Vall d'Aosta, Itàlia) el
pagès anarquista
Giuseppe Corna. Havia nascut en 1871 a Mercenasco (Piemont,
Itàlia). De jove
emigrà per motius econòmics als Estats Units, on
participà activament en la
difusió del periòdic llibertari Cronaca
Sovversiva i en la propaganda anarquista al costat de Luigi
Galleani.
Durant la II Guerra Mundial retornà a Itàlia.
Giuseppe Corna va morir el 28 de
gener de 1957 a Aosta (Vall d'Aosta, Itàlia) i fou enterrat
civilment.
***
Florentino
Galván (circa 1942)
- Florentino Galván Trías: El 28 de gener de 1966 mor a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Havia nascut el 26 de febrer de 1905 a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquestaèpoca va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia --a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes--, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 --sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco.
***
Necrològica
de Juan Rueda Jaime apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de març de 1969
- Juan Rueda
Jaime: El 28 de gener de 1969 mor a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) l'anarquista i
anarcosindicalista Juan Rueda Jaime. Havia nascut el gener de 1884 a,
sembla,
Sevilla (Andalusia, Espanya) –altres fonts citen
Màlaga (Andalusia, Espanya). Començà
a militar en les antigues societats obreres andaluses i fou un dels
fundadors
de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Després passà a València
(València, País Valencià) i a
Barcelona (Catalunya), on destacà com a orador en
el comitè de vaga de la metal·lúrgica
de 1910. Participà en nombroses reunions
i congressos, com ara els de 1911 i 1919. L'agost de 1919 va ser acusat
d'instigació
a l'assassinat contra l'obrer Juan Domínguez
Borrás, però l'abril de 1921 fou
absolt. En 1922 assistí, com a delegat de la comarcal
alacantina, a la
Conferència de Saragossa (Aragó, Espanya). En
1930 fou un dels organitzadors,
amb Ramón Caballero, de l'Ateneu de Mislata (Horta Oest,
País Valencià). Durant
els anys del pistolerisme i la dictadura de Primo de Rivera va ser
empresonat
en diverses ocasions i deportat a Bata (Guinea). El juny de 1931
representà el
Sindicat de la Construcció de València en el
Congrés Extraordinari de la CNT
que se celebrà a Madrid (Espanya), on formà part
de la comissió revisora de
credencials. Durant els primers anys de la II República
espanyola formà part
del Comitè Regional de Llevant de la CNT. Militant de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), després dels fets revolucionaris
de Fígols (Berguedà, Catalunya)
de gener de 1932 va ser tancat al vaixell-presó Buenos Aires
i va ser deportat a Villa Cisneros (Río de Oro,
Sàhara
espanyol; actual Dakhla, Sàhara Occidental). En aquestaèpoca militava en la
Federació Local de Sindicats de la CNT de Màlaga
(Andalusia, Espanya) i va fer
conferències a l'Ateneu de Divulgació Social de
La
Línea de la Concepció
(Cadis, Andalusia, Espanya). El gener de 1933 va ser detingut a
Cartagena (Múrcia,
Espanya) per la seva participació en l'aixecament
revolucionari
d'aleshores i empresonat
a València. Durant els anys republicans fou, amb Joan
García Oliver, Frederica
Montseny Mañé, Ángel
Pestaña
Núñez, Salvador Seguí Rubinat, etc.,
orador en
diferents mítings, com ara Mislata (1931), Adra i Madrid
(1933),
Algeciras (10
de novembre de 1935, amb Rafael Peña García i
Pedro
Falomir Benito), Cullera i
Villareal (1936), etc. El maig de 1936 fou delegat al
Congrés de
Saragossa de
la CNT, però abandonà la reunió arran
dels
desacords amb son fill Juan Rueda
Ortiz, també destacat militant anarquista, i fou
víctima
d'un accident automobilístic
en retornar a València. Participà en la guerra
civil i
l'estiu de 1937 formà
part de la Comissió de Propaganda Unificada (CNT, JJLL i
FAI) i
va fer mítings
arreu del País Valencià. En 1939, amb el triomf
franquista, pogué passar a
l'Àfrica del Nord. En 1943 vivia a Boufarik (Blida,
Algèria) militava en el
Federació Local d'Alger (Algèria) de la CNT.
Després passà a França i
emigrà a
Mèxic,
on continuà militant en la CNT. Sa companya fou Dolores
Serrano
i fou sogre de Juan
Santa Calero. Després d'anys malalt i d'hospitalitzacions al
Sanatori Espanyol,
Juan Rueda Jaime va morir el 28 de gener de 1969 a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) i
son fill, Juan Rueda Ortiz, protagonitzà un incident en el
seu
enterrament quan
retirà en dues ocasions la bandera roja i negra del seu
taüt, reposada
finalment per sa filla Clavellina Rueda Serrano i sa companya Lola
Serrano.
***
Necrològica
de Manuel Figueroa Lires apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de maig de 1978
- Manuel Figueroa Lires:
El 28 de gener de 1978 mor a La
Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Manuel Figueroa Lires.
Havia nascut el 29 d'abril de 1901 a Noia (la Corunya,
Galícia). Fins els 19
anys treballà de pescador a Noia i després
marxà cap a la Corunya, on conegué
sa futura companya, Emerenciana Patiño Hermida, amb qui
tindrà quatre infants.
A la Corunya començà a militar en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Es posà a fer feina com a cuiner als vaixells mercants i
pesquers i quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Belfast (Ulster,
Irlanda) i
retornà a la Corunya, que havia caigut a mans franquistes.
En aquesta ciutat
constituí un comitè clandestí que
evacuà per mar nombrosos militats de la zona.
Després embarcà amb sa companya i altres 21
militants llibertaris a bord d'un
vaixell pesquer i desembarcà a Brest (Bretanya).
Immediatament retornà amb sa
família a la Península i restà a
Barcelona (Catalunya) al servei de la CNT fins
el final de la guerra. Quan el triomf franquista era un fet,
creuà els Pirineus
i va ser internat en diversos camps de concentració, per
després passar a
treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser
destinada a realitzar treballs de fortificació a la«Línia Maginot», fet que
aprofità per ajudar a la Resistència antinazi.
Fet presoner pels alemanys, va
ser internat a Estrasburg (Alsàcia, França) i
deportat al camp de concentració
de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i
després al de Gusen (Alta Àustria,Àustria). El maig de 1945, després de
l'alliberament del camp per les tropes
aliades, retornà a França i treballà a
les mines hulleres de La Grand Comba, on
s'havia instal·lat sa companya quan aquesta sortí
dels camps de concentració, i
on milità en la seva Federació Local de la CNT.
Malalt amb greus complicacions
cardíaques, Manuel Figueroa va morir el 28 de gener de 1978
a La Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània) mentre dormia, víctima
d'un infart de miocardi, i va
ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.
***
Necrològica
de María Téllez Téllez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 21 de
març de 1979
- María Téllez Téllez: El 28 de gener de 1979 mor a Roanne (Forêz, Arpitània) l'anarcosindicalista María Téllez Téllez. Havia nascut el 7 de juny de 1912 a Faraján (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Téllez i Rosaria Téllez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, on el seu domicili es convertí en refugi dels companys.
***
Necrològica
d'Emilio Geli apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de març de 1985
- Emilio Geli: El
28 de gener de 1985 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Emilio Geli. Havia nascut cap el 1900.
Entrà a formar part
del moviment llibertari quan encara era molt jove i va ser empresonat
durant la
dictadura de Primo de Rivera. Ferroviari de professió,
milità en el Sindicat de
Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Durant la guerra
civil ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica. En 1939, amb el triomf
franquista, va passar a França i va ser internat en diversos
camps de
concentració. Durant l'ocupació nazi va ser
obligat a fer feina per al Servei
de Treball Obligatori (STO) i enviat a la base de submarins bretona de
Lorient.
Després de la II Guerra Mundial s'establí a
Puègnautièr (Llenguadoc, Occitània)
i milità en la Federació Local de la CNT de
Carcassona i en la Federació
Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la
CNT en l'exili, en la qual
ocupà càrrecs directius. Després de
diverses intervencions quirúrgiques, Emilio
Geli va morir el 28 de gener de 1985 a Carcassona (Llenguadoc,
Occitània).
***
Necrològica
d'Antonio Solero apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'11 de juny de 1985
- Antonio Solero: El 28 de gener de 1985 mor a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) l'artesà i militant anarcosindicalista Antonio Solero. Secretari de la Federació Local de de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tànger, efectuà nombroses missions orgàniques a la Península. Quan la retirada de les tropes espanyoles del Marroc, s'instal·là a Tetuan (Marroc) amb sa família nombrosa, on organitzà la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco passà a militar a Algesires.
---
