L'aigua va allà on n'hi ha molta

“Futurible” és un adjectiu que es fa servir en llengua espanyola per referir-se a aquelles situacions que, si es dóna una condició determinada. Imaginem doncs una situació futurible. Posem per cas que un ciutadà qualsevol, d’aquells que van a peu, o amb cotxe normal, que té la seva feineta de vuit a tres, o a jornada xapada, que guanya el seu sou normal, i que té els seus dos fills que van a escola i fan activitats extraescolars, que té una sogra que broda i gallines a fora vila, que acaba de pagar la hipoteca d’aquí a cinc anys i que, ai, va patir la mort de son pare ara en fa dos. Resulta que el nostre ciutadà normal heretà del seu progenitor uns terrenys en sòl rústic, amb aigua i corrent, sis o set quarterades, que ja són. Sap que fora vila no treu i que, fent-hi molta feina, n’obtindrà uns guanys esquifits que s’esvairan en haver de pagar corrent, aigua, feiners, maquinària i tot l’endiumenjat que suposa dur un tros a fora vila. El nostre ciutadà normal es decideix, un dia, a mirar de treure fruit d’aquella terreta. Es posa en contacte amb enginyers i arquitectes, prepara un projecte per construir-hi unes pistes de tennis, amb una residència, un gimnàs, una piscina, i la previsió de generar llocs de feina... Ho du a l’Ajuntament i el reben amb els braços oberts. Tot està molt bé, però hi ha un inconvenient: els terrenys que el nostre ciutadà normal va heretar de son pare són en sòl rústic. Les edificacions com la que ell projecta estan pensades per ubicar en polígons de serveis, o en tot cas dins la trama urbana, però mai en sòl rústic. L’home, amb tot l’esforç fet, es troba frustrat, decebut perquè no troba resposta a la seva emprenedoria. I no hi ha possibilitats de compondre-ho. No n’hi ha. Aquesta és la situació futurible: el ciutadà normal podria dur el seu projecte endavant si la terra que té no fos en sòl rústic, però resulta que hi és i, per tant, és impossible que s’hi pugui fer el seu complex.

Impossible? Ja ho deia la senyora, “tot és possible, llevat que la perdiu torni col”. A Manacor hi ha una gent que sembla que, efectivament, han trobat la fórmula no sols per fer-ho tot viable, sinó fins i tot perquè la formosa gal·linàcia esdevingui florida ravenissa. Què hauria de fer el ciutadà normal per mirar d’aconseguir construir les seves pistes de tennis en sòl rústic? No és tan difícil com podria semblar. En primer lloc aniria bé tenir un padrí que ja sàpiga com funciona tota la cosa pública, que estigui familiaritzat amb la compra i la venda de solars i amb els negocis. Un padrí ben situat, amb un prestigi, tant és si li ve per la banda musical, la literària o la pictòrica, però que tengui prestigi. No va malament tenir un conco dins l’Ajuntament, i si no l’hi tens, tampoc passa res, que es presenti per batle i ja l’hi tendràs. Un altre conco futbolista o jugador de bàsquet, que hagi guanyat doblers i que tengui negocis diversos, que sàpiga com fer retre els ingressos dels seus anys de glòria esportiva. Concos i padrí, evidentment, haurien de tenir una certa sinergia amb el partit polític del poder. Si els concos del ciutadà normal no n’hi tenen no passa res, sempre ho poden fer veure. Ja duim dos concos, però no és difícil tenir-ne tres, molts de ciutadans en tenen set o vuit. El tercer aniria bé que ens entrenàs en un esport, per exemple tennis, o boxa, però que fos un esport individual. El ciutadà normal també estaria bé que tengués un esperit de superació fora mida, i que aconseguís ser el millor del món en la seva disciplina. I a més, gens complicat, que fos molt humil, i que continuàs tenint la seva base d’operacions a Manacor, fàcil, fàcil. Vaja, que qui no té un complex esportiu a Manacor en sòl rústic és perquè no vol. No és ver?