Anarcoefemèrides
del 16 de gener
Esdeveniments
Capçalera
de Vida
Sindical
- Surt Vida Sindical: El 16 de
gener de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera i amb la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) il·legal, surt a Barcelona
(Catalunya) el primer número del setmanari
anarcosindicalista Vida Sindical.
Periodico de los trabajadores. Fundat per un grup de coneguts
sindicalistes
(Arnó, Calomarde, Porquet, Minguet, Perió,
Pestaña, Piñón, etc.) en va treure
nou números, l'últim el 13 de març de
1926. Probablement va ser dirigit perÁngel Pestaña. Va continuar
l'orientació de Solidaridad
Proletaria i va ser l'expressió de la
reacció sindicalista enfronts dels
intents de crear un moviment obrer explícitament anarquista
per part de Diego
Abad de Santillán --des de La
Protesta,
de Buenos Aires-- i de Manuel Buenacasa --des d'El
Productor, de Blanes i Barcelona. En el número 1
va publicar un«Manifiesto», datat l'1 de gener de 1926 i signat
per un grup de 22 coneguts
militants cenetistes catalans --Adrià Arnó,
Corney, Bellavista, Coll, Banet,
Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart,
Quintà, Joan Peiró, Ángel
Pestaña,
Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet,
Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo)
i Àngel Abella--, que va tenir
molt de ressò. Alguns han interpretat aquest manifest com a
un precedent
directe del trentisme, per mor de
les
seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El
manifest sol·licitava
la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels
sindicats barcelonins i
de tot l'Estat clausurats, així com la
reorganització del seus efectius. Per
altra banda, el manifest inclou una definició de la CNT quan
afirma que la
reorganització ha de fer-se sota unes determinades
premisses: neutralitat en la
lluita dels partits polítics i federalisme i solidaritats
obreres contra el
capitalisme, considerant els sindicats com a entitats
econòmiques; acompliment
dels acords del Congrés de la Comèdia i de la
Conferència de Saragossa;
elaboració de noves estructures d'acord amb
l'experiència i haurien de ser
discutides en un pròxim congrés; i
exigència de responsabilitats a les persones
que ostenten càrrecs en l'anarcosindicat. La idea va rebre
el suport
d'importants sectors de les regionals gallega i asturiana. Altres
firmes que hi
van escriure són Remigio Sala, Ismael Danubio, Juan Ortega o
Fernando Claro (Sevilla). Va
polemitzar fortament amb El Productor iLa Revista Blanca, fins al punt que
en un ple confederal es va
estudiar la conveniència de suspendre Vida
Sindical i El Productor,
però el govern de Primo de Rivera es va avançar
prohibint les publicacions.
***
El problema de la
militarización
- «El problema de la militarización»: El 16 de gener de 1937 a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya) les centúries de la Columna Durruti, enfront de l'exigència per part del govern republicà de militaritzar totes les milícies, difonen una crida a tota la militància llibertària, sota el títol «El problema de la militarización», on fan una sèrie de consideracions sobre organització, eficiència, material bèl·lic, etc., per les quals passen les columnes confederals al front d'Aragó, i presenten una proposta alternativa d'organització militar que s'ajusti al pensament anarquista.
Naixements
Taller de teixidor
- Jean Bourguer: El
16 de gener de 1871 neix a Reims (Xampanya, França)
l'antimilitarista, anticlerical, sindicalista revolucionari i militant
anarquista Jean Bourguer. Teixidor d'ofici, alternava la feina a Reims
i a
Roubaix. En 1891 va formar part del Grup Anarquista de Reims i va
intentar
organitzar el moviment en una Federació del Nord-Est. En
1892, quan va ser
cridat a files, va ser condemnat en rebel·lia el 19 de
febrer a un any de presó
i a 100 francs de multa per «incitació de militars
a la desobediència, crits
sediciosos i provocació a l'assassinat». S'havia
negat a passar la revisió
mèdica i havia cridat durant el sorteig de quintes del 12 de
febrer: «No vull
disparar contra els meus germans, a baix la Pàtria, a baix
les fronteres, no
vull disparar!» Finalment, va ser detingut a
començaments d'abril i condemnat
el 25 de maig a dos anys de presó i a 200 francs de multa.
En 1897 va ser un
dels redactors del periòdic La
Cravache
(El fuet) i del seu continuador Le
Cravacheur (El fuetejador), convertint-se en el seu
administrador a partir
del número 6 en substitució d'A. Sauvage. En
aquesta mateixa època va
col·laborar en el setmanari anarquista Le
Droit de Vivre, publicat a París per Constant
Martin. El 12 d'abril de 1899
va participar al cafè «Le Cruchon d'Or»
en la creació del grup L'En Dehors,
amb Lapinte, Geoffroy,
Prudhomme Albert d'Iris, Desfossez
i
A. Marquette. El juliol de 1899 va publicar un pamflet anticlerical amb
els
noms dels capellans condemnats per «atemptats als bons
costums», tot denunciant«els ensotanats» i «els escarabats de
sagristia». Va ser elegit delegat al XI
Congrés Nacional Corporatiu (V de la Confederació
General del Treball) de París
de setembre de 1900 i en el XIII Congrés de Montpeller de
setembre de 1902 en
representació de la Federació Tèxtil i
de la Borsa de Treball de Reims. També
va representar les Borses de Treball de Bordeus i de Reims en el X
Congrés de
la Federació Nacional de les Borses de Treball de
França i de les Colònies que
va tenir lloc a Alger entre el 15 i el 18 de setembre de 1902. El
setembre de
1903, amb Charles Dhooghe, V. Grimbert i Louis Maillard, entre
d'altres, va fer
una crida a resultes del qual es va formar el grup «Les
Iconoclastes», del qual
van ser membres Beauvilain, Deverly, Boucher, Quirin i C.
Liénard. En 1905 es
va instal·lar a Tourcoing i s'adherirà a la
Unió dels Treballadors de Reims i
serà el gerent del periòdic anarquista de la zona
nord Le Combat, aparegut
successivament a Tourcoing, Lille i Roubaix
entre 1905 i 1914. Entre 1906 i 1913 va ser un dels principals
redactors, amb
Charles Dhoogue i Victor Grimbert, d'una nova sèrie del
periòdic La Cravache,
que tractarà sobretot
qüestions sindicals i anticlericals. En aquest
període va realitzar
conferències a la zona nord i a Reims i va
pertànyer al consell d'administració
de la Borsa de Treball de Reims. Durant la tardor de 1907 va ser
condemnat a 20
anys de treballs forçats i de desterrament per
receptació d'una butaca robada
trobada al seu domicili, malgrat que el lladre va declarar al judici
que
Bourguer no en sabia res. Va aconseguir fugir als Estats Units amb els
papers d'un
company i es va instal·lar a Filadèlfia.
Després de la Gran Guerra, va tornar a
França i es va establir a Trélazé, a
prop d'Angers. Com que la pena havia
prescrit, va poder tornar a fer conferències i en una que va
fer a la Borsa del
Treball de Reims va declarar: «Anarquista em vaig marxar,
anarquista he
tornat.» Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Paulette Brupbacher
- Paulette
Brupbacher: El 16 de gener de 1880 neix a Pinsk
(Polèsia, Imperi Rus; avui
Bielorússia), en una família benestant jueva, la
doctora i militant dels drets
de la dona, companya i col·laboradora del llibertari
suís Fritz Brupbacher, Pelta
Rajgrodski (o Raygrodski), més coneguda com Paulette
(Pauline o Paula) Brupbacher.
Sos pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski i Frieda
Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna, Suïssa) amb
Abraham Goutzait,
també rus d'origen jueu, amb qui tingué una filla
i un fil --en aquests anys a
ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902
començà a estudià
Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en
1907 es
doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de
l'Imperi tsarista (Die Bodenreform).
En 1914 va anar a
Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de
la Gran Guerra retornà a
Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una
clínica per a drogoaddictes.
Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de
Ginebra. En 1923 es
divorcià d'Abraham Goutzait. Després
esdevindrà companya de Fritz Brupbacher,
amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i
compartirà el seu compromís
polític, lluitant especialment per l'emancipació
de la dona i pels drets a la
contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure
sexualitat. La parella
es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors
més desfavorits i
perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats
polítics,
dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys
van ser explicades en
l'obra Meine Patientinnen (1953).
Les
seves conferències arreu Suïssa van ser
força polèmiques i als cantons de Solothurn
i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir
al francès la Confessió
de Mikhail Bakunin --que
s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en 1921--,
amb una
introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i
sobre la qual es
realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al
castellà. Quan en 1945 va
morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i
col·laborant en la
revista La Révolution
Prolétarienne,
on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de
l'estalinisme
sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva
consulta i s'instal·là
en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les sevesúltimes obres. Enemiga
de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes,és autora de
nombroses obres, com ara Die
Ernährung
vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und
Glarus (1935), Sexualfrage und
Geburtenregelung (1936), Zur
Erinnerung
an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine
Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin
(1953) i Hygiene für jedermann
(1955), entre
d'altres. Paulette Brupbacher va morir el 31 de desembre de 1967 a
Unterendingen
(Argòvia, Suïssa)
Paulette
Brupbacher (1880-1967)
***
Juan Pérez Guzmán
- Juan Pérez Guzmán: El 16 de gener de 1897 neix a Bélmez (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Pérez Guzmán. Des de jove s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. En 1930, a causa de la seva militància, fou expulsat de l'Estat francès i s'establí a Barcelona (Catalunya). Lluità a la guerra civil i amb el triomf franquista passà els Pirineus i fou internat a camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial fou traslladat al nord d'Àfrica i internat a camps saharians. En 1943, amb el desembarcament nord-americà a Algèria, s'incorporà en les forces aliades, amb les quals lluità fins a 1945. Amb l'Alliberament s'instal·là a Decazeville, on treballà com a miner i destacant com un dels animadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Va ser delegat en representació del sindicat anarcosindicalista en la major part de congressos i assemblees plenàries realitzades per aquesta organització en l'exili. Entre 1950 i 1960 col·laborà assíduament en la premsa llibertària (Boletín Informativo, Boletín Interno CIR,Boletín Ródano-Alpes, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Nervio,Nueva Senda, Solidaridad,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera, etc.). Juan Pérez Guzmán va morir el 7 de maig de 1970 a Decazeville (Guiena, Occitània).
***
Juan
López Sánchez
- Juan López Sánchez: El 16 de gener de 1900 neix a Bullas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Sánchez. Fill d'un guàrdia civil que va ser destinat a Barcelona, en 1911 començà a treballar a la capital catalana i ja en 1916 encapçalà una societat d'emmotlladors en pedra. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 29 de juliol de 1920, arran de l'intent d'assassinat de Julio Laporta Cherta i de Mariano Sanz Pou, exmembres de la banda de sicaris de la patronal del baró de Köening, comés a l'interior del tramvia de Sant Andreu a la carretera de Ribes, i en el qual morí Agustí Gay Seguí, un dels passatgers del tramvia del tot innocent, i fou ferit greument el pistoler Sanz, va ser detingut amb l'activistista confederal Joaquím Roura Giner. Després de diversos intents de judici, va ser finalment condemnat el 24 de febrer de 1923 a un any i un dia de presó per homicidi i a un any, vuit mesos i 20 dies per efectuar trets; Roura va ser absolt. A aquest judici s'afegí el 7 de desembre de 1923 un consell de guerra a la caserna de Roger de Llúria per agressió a la força pública (militars i sometent) ja que es va defensar a trets de l'anterior detenció i en el qual se li demanà sis anys de presó correccional. En 1926, però, va ser alliberat gràcies a una amnistia. En 1928 s'integrà en el grup«Solidaridad» i impulsà les«Penyes Obreres» amb la finalitat de reorganitzar els sindicats debilitats per la Dictadura de Primo de Rivera. En 1929 forma part de Comitè Nacional de la CNT d'Ángel Pestaña, a qui farà costat en la seva polèmica amb Joan Peiró. En 1930 encapçalà el Comitè Nacional confederal i realitzà una gira propagandística amb Pestaña i Antonio Martínez Novella per la comarca del Matarranya. Entre 1930 i 1931 dirigí Acción i figurà com a director de Mañana, encara que el director de fet fos Antonio García Birlán. En 1931 va fer una gira de mítings i de conferències per Galícia (La Corunya, Vigo, Moaña, Tui, Verín, Ourense, Guillarei, Randulfe, Tomiño) juntament amb José Moreno i José Villaverde. L'agost de 1931 fou un dels signants del «Manifest dels Trenta», per la qual cosa en 1932 va ser expulsat del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona. Encapçalà el moviment trentista a Huelva i els Sindicats d'Oposició durant els anys republicans. Més tard, després de la marxa de Pestaña, fou secretari de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), però no va fer costat Pestaña amb el seu Partit Sindicalista (PS) i fins i tot el criticà des de les pàgines de Sindicalismo, periòdic que dirigí en 1934 a València. Després del fracàs de l'Aliança Obrera afavorí el retorn dels Sindicats d'Oposició a la CNT i en 1936 va fer mítings a Castelló i a Cullera. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa i intervingué en el míting de clausura; també va fer un altre míting a Sòria. El 19 de juliol de 1936 va ser membre del Comitè de Vaga a València i aquest mateix mes fundà el periòdic Fragua Social. El 4 de novembre de 1936, a proposta del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat ministre de Comerç en el segon govern («Govern de Concentració») presidit pel socialista Largo Caballero. El febrer de 1937 elaborà un decret que definí i regularitzà les operacions a fàbriques, negocis i comerços. Després dels fets de«Maig del 1937» dimití del seu càrrec ministerial juntament amb els seus companys ministres Frederica Montseny, Joan Peiró i Joan García Oliver. Representà la CNT en el Comitè Executiu Popular de València i durant aquests anys va fer nombrosos mítings i conferències. El 7 de març de 1939 va ser nomenat a València membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i viatjà a París i s'entrevistà amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per informar-li de la seva creació. En tot moment va fer costat el Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado, contra el govern de Juan Negrín López i les actuacions del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Amb el triomf feixista, després d'un temps per França, s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1945 publicà el llibre Material de discusión. Durant la II Guerra Mundial col·laborà en les emissions radiofòniques en castellà de la BBC. En aquesta època mantingué posicions col·laboracionistes, defensà una CNT de caràcter polític i fou delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a Gran Bretanya. Acabà abandonant l'anarcosindicalisme i reivindicant un ultrasindicalisme polític, en el qual els sindicats jugarien el paper dels partits parlamentaris, i que es denominà«sindicalisme permanentista» --un Estat sindical, federalista i amb una centralúnica que agrupés tots els treballadors--; no cal dir que fou un fracàs total. Entre 1946 i 1949 defensà la maniobra«anarcomonàrquica» de Juan José Luque Argente. En 1954 deixà el Regne Unit i s'establí a Mèxic, on dirigí durant un temps CNT. En 1965 assumí algunes tesis del sindicalisme cincpuntista. En 1966 abandonà Mèxic i retornà a la Península, on no patí cap persecució política. El maig de 1968 assistí com a observador al Congrés dels partidaris de l'Organització Sindical Espanyola (OSE, més coneguda com «Sindicat Vertical») a Tarragona, on defensà la desaparició de la CNT i acceptà un càrrec remunerat com a cap de relacions públiques de la Societat Anònima Laboral de Transports Municipals de València (SALTUV) lligada al règim franquista; la seva actitud ultrareformista molestà fins i tot els cincpuntistes. En 1972 publicà les seves memòries de la guerra Una misión sin importancia. Memorias de un sindicalista, amb pròleg de l'economista i destacat falangista Juan Verlarde Fuertes. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Noy,Juan de Tenas, Juan de la Rosa, Ovidio de Abajo, etc.), com ara Acción,CNT, Combate Sindicalista, Comunidad Ibérica, Cultura Libertaria, Despertad, Fragua Social,Peninsular, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, La Tierra, El Trabajo, etc. És autor de Cómo organizará el sindicato a la sociedad (sd), Partidos y sindicatos (sd), El sindicalismo, arma política y económica (sd), Las órdenes religiosas y el sindicalismo (1922), La unidad de la CNT y su trayectoria (1936), Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución (1937), Seis meses en el ministerio de Comercio (1937), El sindicato y la colectividad (1938), La mancomunación de los transportes urbanos de Valencia SALTUV. Una experiencia de socialización (1967), España 1966 (1968), Sobre el treintismo confederal (1978), etc. Sa companya fou Carmen Portas. Juan López Sánchez va morir el 26 d'agost de 1972 a Madrid (Espanya). El seu arxiu personal (documents orgànics, correspondència, fotografies, manuscrits, hemeroteca, etc.) va ser cedit per un nebot seu a l'Ajuntament de Bullas, el qual el diposità en 2002 a l'Arxiu General de la Regió de Múrcia.
***
Miguel
Vázquez Valiño
- Miguel Vázquez Valiño: El 16 de gener de 1910 neix a Noia (La Corunya, Galíca) l'anarquista, anarcosindicalista i galleguista Miguel Vázquez Valiño. De jove treballà com a aprenent de sabater i entre 1928 i 1931, fugint del servei militar, emigrà a l'Argentina. Durant la II República milità en les Joventuts Llibertàries. En 1932, de bell nou, passà una temporada a l'Argentina i retornà definitivament a Noia en 1935, any en el qual s'afilia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. També milità en Izquierda Republicana (IR) i en 1936 fou regidor municipal de Noia per aquesta partit. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la fugida de les pesqueres Santa Rosa i Santa Eulalia i passà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on s'incorporà al Batalló 219. Fou un dels fundadors de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries Galaiques al Nord (FRJLGN), que per mor de la guerra tenien la seu a Gijón (Astúries, Espanya), actuant com un dels seus principals propagandistes, i jugà un paper important en l'Agrupació Confederal Galaica. Quan el front Nord caigué a mans de l'exèrcit franquista, fugí amb un vaixell anglès cap a Bordeus. De bell nou a la Península, a Barcelona (Catalunya) trobà l'antic alcalde de Noia, Severiano Iglesias Siso, que li va proporcionar un treball al Port de la Selva (Alt Empordà, Catalunya). A Girona (Gironès, Catalunya) va ser nomenat secretari de la Federació d'Agrupacions de Gallecs Llibertaris (FAGL) i en 1938 fou corresponsal del seu periòdic Galicia Libre. Amb el triomf franquista passà a França i fou tancat, amb sa companya, la madrilenya Adoración Luelmo, en diversos camps de concentració, entre ells el de Bram, on naixerà sa filla Dora, i el de Besiers. En 1943 formà part del primer comitè de la CNT del camp de Montendre (Poitou-Charentes, França), participant en accions de la resistència contra l'exèrcit nazi, i poc després ocupà la secretaria de la Comissió Departamental de la CNT. En 1945, amb altres companys, intentà reorganitzar la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT i representà la Federació Local de Montendre en el Congrés de París del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de maig d'aquell any. Instal·lat a Tolosa, l'agost de 1946 fou delegat de la Regional 12 en el Ple Nacional de Regionals de la CNT i fou nomenat secretari d'Organització i Estadística del Secretariat Intercontinental (SI) del Comitè Nacional de la CNT en l'Exili. En aquestaèpoca, amb altres companys (José Sánchez Triñanes, Antonio Martínez, Rafael Muertes i José Vergara) planejaren atemptar contra el dictador Francisco Franco en una de les seves visites a la Corunya. En 1947 formà part de la Comissió de Relacions de la CRG i l'octubre d'aquell any fou reelegit en les seus càrrecs en el II Congrés de Federacions Locals de l'MLE de Tolosa de Llenguadoc. Aquest mateix 1947 representà, amb San Sicart, Puig Elías i Germinal Esgleas, la CNT en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament), que es dissolgué definitivament el 19 de setembre d'aquell any. En 1948 assistí al III Congrés de l'MLE com a membre dels comitès nacionals de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou durament atacat per diversos companys, entre ells Josep Peirats Valls, que l'acusà d'«irresponsabilitat». Aquest any col·laborà en CNT de París. Amb José Penido Iglesias i José Luis Chamorro Castro creà un Comitè Regional gallec confederal a Tolosa, el qual publicà entre 1948 i 1950 Solidaridad. Boletín Interior de la Confederación Regional Galaica. En 1949 prologà el llibre de Campio Carpio Curros Enríquez. Poeta épico de la España heroica. Decidí emigrar a Amèrica i l'octubre de 1950 es traslladà amb sa família a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), formant part d'una expedició organitzada pel govern brasiler i les Nacions Unides per a colonitzar aquelles terres. En 1952 col·laborà en Ruta. Al Brasil treballà com a constructor i acabà abandonant la CNT i col·laborant amb el cònsol franquista, donant lloc a la divisió de la republicana Societat Espanyola de Socors Mutus (SESM) i creant la franquista «Casa de España», també anomenada«Centro Español». A més a més participà en una cooperativa de construcció juntament amb un grup de paletes. En 1955 passà clandestinament a l'Uruguai i a Montevideo s'integrà en la franquista Casa Gallega. En 1957 fundà el «Centro Coruñés» i dirigí el seu butlletí Finisterre fins al 1962. Posteriorment a Montevideo participà en diverses organitzacions galleguistes (Irmandade Galeguista, Patronato de Cultura Galega, Casa de Galícia, etc.), fundà el «Suplemento Gallego» del Diario Español i dirigí O Irmandiño. Orgão da Irmandade Galeguista do Uruguai. En 1964 fou un dels fundadors, i membre de la seva primera Comissió Directiva, del Patronat de Cultura Gallega de Montevideo, participant en les seves emissions radiofòniques. En 1989 col·laborà en la revista Ecos da Terra. Miguel Vázquez Valiño morí en 1990 a Montevideo (Uruguai).
***
Fabián
Vispe Vilellas
- Fabián Vispe
Vilellas: El 16 de gener de 1913 neix
a Angüés (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Fabián Marcelino Vispe
Vilellas–el primer
llinatge citat sovint com Bispe i
el
segon de diferents maneres (Velillas,Vellilas, Villelas, etc.). Sos pares es deien
Félix Vispe i María Vilellas. Obrer de fleca,
durant un
temps treballà a Manresa (Bages, Catalunya).
Milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1934 s'adherí als grups«Eliseo Reclus» i «Bakunin» de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava
subscrit a la revista
anticlerical El Frailazo i era
actor
en un grup de teatre local. En 1935 fou delegat de Premsa i Propaganda
de la
Junta Local de la CNT d'Angüés i secretari comarcal
de la FAI. El maig de 1936
fou membre del Comitè de Vaga local. Quan el cop militar
feixista de juliol de
1936, fou membre del Comitè Revolucionari i el 6 d'octubre
d'aquell any
participà en Ple Extraordinari Regional de Sindicats i
Columnes de Bujaraloz
(Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la
creació del Consell de Defensa. El
25 d'octubre de 1936 s'enrolà en la Columna «Roja
i Negra» a Apiés (Osca,
Aragó, Espanya) i formà part de la VI
Centúria al front de
Gratal-Mondot-Carrascal a Igriés (Osca, Aragó,
Espanya) sota el comandament de
Máximo Franco Cavero i Félix Grau Vidal. L'1 de
desembre de 1936 va ser nomenat
tinent del II Batalló de la II Companyia i el 6 de gener de
1937 participà en
l'atac de les Lomas de Arascués i en la presa de Lierta
(Osca, Aragó, Espanya).
El febrer de 1937 assistí al Congrés de
Col·lectivitats Aragoneses que se
celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb
Carlos Sánchez, fou delegat de
la Comarcal de la FAI a l'assemblea plenària celebrada per
aquesta organització
a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Amb la
militarització de les milícies la
Columna «Roja i Negra» esdevingué la 127
Brigada Mixta de la 28 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i
seguí els cursos per a
oficials a l'Escola Militar de Guerra de Montsó (Osca,
Aragó, Espanya). Nomenat
capità de companyia, el 14 de juliol de 1938 va ser greument
ferit al tòrax
durant la defensa de l'estació de Móra de
Rubiols, al sector de la Pobla de
Valverde (Terol, Aragó, Espanya). Hospitalitzat a diverses
poblacions
(València, Conca i Madrid), el 23 de desembre de 1938 va ser
evacuat amb
vaixell des de València a Barcelona. Marxà cap
l'exili i el 10 de febrer de
1939 passà la frontera, després de defensar a
Ribes de Freser (Ripollès,
Catalunya) la Columna Infantil de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA)
atacada pels feixistes. Després de quatre mesos internat al
camp de
concentració d'Argelers, va ser enviat al camp de Bram, d'on
va sortir el 13 de
maig de 1939 gràcies a son oncle Benito Vilellas, emigrat
econòmic a França. Durant
l'Ocupació, després d'unir-se en 1940 amb la
francesa Lydi, amb qui va tenir
tres infants –a la Península estava casat amb
María Alfaro–, residí a l'Avairon
(Occitània). Entre març de 1945 i 1947
treballà a Le Havre (Alta Normandia,
França) per a l'exèrcit nord-americà i
posteriorment es traslladà a Sant Juèri
(Llenguadoc, Occitània),
on va fer feina d'obrer metal·lúrgic. En aquests
anys milità en la Federació
Local d'Albi (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i en«Libre Pensée», i fou el
fundador de la biblioteca «Ateneo del Pueblo».
Després de la mort del dictador
Francisco Franco, s'encarregà de fer erigir un monument a la
memòria de les
víctimes de la guerra civil. En l'última etapa de
la seva vida fou secretari
del Sindicat d'Oficis Diversos d'Albi de la CNT. Fabián
Vispe Vilellas va morir el 23 d'octubre de 2002 a la Clínica
Toulouse Lautrec d'Albí (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri de Sant Juèri. Deixà
inèdites unes memòries.
***
Marcelino Bilbao en un viatge a Mauthausen (1962)
- Marcelino Bilbao Bilbao: El 16 de gener de 1920 neix a Alonsotegi (Biscaia, País Basc) el milicià confederal Marcelino Bilbao Bilbao. Abandonat pels seus pares biològics a la riba del riu Kadagua al seu pas per Alonsotegi, no es coneix amb exactitud la data i lloc de naixement, però el més probable és que siguin les dades apuntades. Va ser acollit per la família López-Iglesias, nombrosa i humil, i l'infant prengué els llinatges d'expòsit Bilbao Bilbao. Quan tenia 12 anys el mestre l'obligà a abandonar l'escola i hagué de començar a treballar temporalment amb son pare a la mina «La Primitiva» de Kastrexan. Poc després començà a fer feina a la fàbrica de filatures de jute «Rica», lloc on va debutar en l'activisme polític. A l'empara de son germà Jesús, quan tenia 13 anys començà a participar en diverses manifestacions, vagues i sabotatges que es realitzaven a Bilbao durant la II República. Afiliat a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), quan esclatà la guerra s'afegí a un grup d'anarquistes mobilitzats per fer front l'aixecament feixista al País Basc. El setembre de 1936, quan es formaren els primers batallons anarquistes, s'integrà al«Batalló Isaac Puente» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En la primera topada amb l'exèrcit franquista, destacà en una acció valerosa i es guanyà l'afecte dels companys anarquistes que en principi n'havien desconfiat per la seva filiació comunista. Entre el febrer i el març de 1937 el«Batalló Isaac Puente», integrat en la I Brigada de les Brigades Expedicionàries Basques, lluità per la conquesta d'Oviedo; però hagué de tornar al País Basc per frenar l'ofensiva del general Emilio Mola sobre Biscaia. El 26 d'abril de 1937 fou testimoni del bombardeig de Guernica, on ajudà la població civil a evacuar la vila. Després continuà lluitant amb efectius asturians a Sollube i a Peñas de Lemona i fou ferit en dues ocasions. Després de la caiguda de Bilbao fou nomenat tinent, grau amb el qual combaté fins al final de la guerra. Quan Santander va caure a mans feixistes, els batallons bascos «Isaac Puente»,«Larrañaga» i«Zabalbide» van continuar lluitant a la zona nord de la Península fins al final de la contesa. A Astúries, el «Batalló Issac Puente» destacà en els combats del Mazuco i per aquestes accions aquesta tropa fou condecorat pel president del Consell d'Astúries, Belarmino Tomás, amb la Medalla de la Llibertat, lliurada al comandant Antonio Teresa de Miguel. Amb la desfeta del front nord, amb altres companys intentà evadir-se per mar cap a Gijón, però la presència de la quinta columna els va dissuadir i finalment aconseguiren embarcar a Avilés rumb a Bordeus. Més tard passà a Catalunya amb tren i, després d'uns dies de descans a Figueres amb les Brigades Internacionals, el desembre de 1937 s'enquadrà en la 63 Companyia de Metralladores Maxim de la Defensa Especial Contra Avions (DECA) com a responsable de tres metralladores antiaèries que es transportaven amb camions Katiuska. El febrer de 1937 participà en la batalla de Terol, on va conèixer Valentín González (El Campesino). Després del fracàs de l'ofensiva sobre Terol, la companyia reculà pel riu Segre fins a Lleida, on coincidí amb El Campesino i Enrique Líster. A finals de 1938 fou traslladat a la Bateria 528 Oerlikon de la DECA i el 9 de febrer de 1939 passà la frontera per La Jonquera. A França passà per diversos camps de concentració: Sant Cebrià, d'on intentà fugir sense resultat; Argelers; i Gurs, on conegué José María Aguirre Salaberria, futur cunyat seu. Després fou traslladat a Tarba, on fou obligat a ingressar en la 25 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Passada d'una curta estada a Setfonts, amb José María Aguirre, fou enviat a treballar a la Línia Maginot. El juny de 1940 va ser fet presoner pels nazis a Épinal i traslladat al camp de concentració d'Estrasburg, amb la identificació número 3.293. El 13 de desembre de 1940 fou enviat al camp de Mauthausen amb el número 4.628, on trobà coneguts, com ara Ángel Elejalde. A Mauthasen patí la pedrera i un experiment del doctor Aribert Heim (injeccions de benzè al cor), del qual, de 30 presoners, només sobrevisqueren set. El 10 d'abril de 1944 fou traslladat al camp annex d'Ebensee, on aconseguí col·locar-se a les cuines. Participà en l'aparell de resistència, que propiciarà l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945. Després d'una odissea arreu d'Àustria amb altres companys, arribà a peu a París. Davant la impossibilitat de torna a la Península, s'establí a casa del company José María Aguirre a Châtellerault, on conegué sa futura companya Mercedes Aguirre i amb qui tindrà dues filles. Per guanyar-se la vida va fer de lleter durant 17 anys i en el seu temps lliure jugà al futbol amb l'equip de Dissay. Després, durant 15 anys i fins a la seva jubilació, treballarà en una fàbrica petroquímica. En aquesta fàbrica de 300 empleats, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT) francesa, submergint-se en el món sindical. En 1969 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Triangle Bleu. Les républicains espagnols à Mauthausen (1940-1945), de Manuel Razola i Mariano Constante. En 2002 Euskal Telebista (ETB) estrenà el documental Esclavos vascos del III Reich, on prestà el seu testimoni. El 18 de juny de 2006 va rebre a la muntanya Artxanda de Bilbao, amb altres companys de les milícies confederals basques, un homenatge oficial de la CNT. Marcelino Bilbao Bilbao va morir el 25 de gener de 2014 a Châtellerault (Poitou-Charentes, França). En 2014 Montserrat Llor publicà Vivos en el averno nazi on es narra la seva odissea.
***
Aldo
Vinazza (assegut a la taula en segon pla, primer per l'esquerra) en la
II Conferència Nacional dels GAAP (Liorna, 26 i 27 de
setembre
de 1953)
- Aldo Vinazza: El
16 de gener de 1926 neix a Gènova (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista i sindicalista
Aldo Vinazza, que va fer servir els pseudònims Rilievi i Aldo Genovese.
Sos pares es deien Aurelio Vinazza, treballador del manteniment de
carreteres,
i Delfina Iori. De molt jove entrà a fer feina a la foneria«Ansaldo-Fossati»,
al barri de Sestri Ponenti de Gènova, on operava un actiu
grup de sindicalistes
revolucionaris que tenien dos representants en el Comitato di
Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional).
Participà en la vaga de 1942 i
en 1945 entrà en contacte amb els joves anarquistes del grup
de Sestri Ponenti.
En 1949 començà a col·laborar, sota el
pseudònim Rilievi, en el
periòdic Umanità
Nova i també en la revista ciclostilada dels joves
anarquistes de Sestri
Ponenti i de Gènova Centre Inquietudine
(1948-1949). En el congrés de la Federació
Anarquista Ligur (FAL), celebrat el
març de 1950 al barri genovès de Pontedecimo, ell
i els seus companys van ser
elegits per encarregar-se de la Comissió de
Correspondència de la FAL. En
aquest mateix congrés, Pier Carlo Masini i els seus
seguidors (joves
comunistes
llibertaris «plataformistes»)
acordaren amb Mario
Mantovani
col·laborar en Il Libertario.
Fins a
finals de 1953, dels 317 articles d'Il
Libertario, 71 van ser escrits per ell, gran part d'ells
dedicats a la
política exterior. També realitzà
nombroses activitats per a difondre aquest
periòdic, del qual distribuïa ell 150 exemplars per
número. En aquesta època
destacà en l'emissió de
correspondència (cartes, circulars, informes, etc.). Entre
el 24 i el 25 de febrer de 1951, en la Conferència Nacional
Anarquista de
Pontedecimo, on nasqueren oficialment els Grups Anarquistes
d'Acció Proletària
(GAAP), va ser nomenat membre del Comitè Nacional d'aquesta
organització, amb
seu a Sestri Ponenti, encarregant-se de l'Organització.
També col·laborà en
l'òrgan dels GAAP L'Impulso.
A
començaments de 1953 va ser acomiadat de la
fàbrica on treballava de peó i va
ser contractat com a ajudant de Marcello Bianconi, anarquista i
secretari del
Sindicat de Mossos a la Cambra del Treball de Gènova.
Mentrestant, el juny de
1952, va ser reelegit en les seves tasques organitzatives en el
Comitè Nacional
durant la II Conferència dels GAAP, així com en
les successives conferències
fins al 1956. Entre el 5 i el 7 de juny de 1954 assistí,
juntament amb Mario
Filosofo, en representació dels GAAP, a la
Conferència Internacional d'Organitzacions
Llibertàries que se celebrà a París
(França) i on es promogué la
constitució de
la Internacional Comunista Llibertària (ICL). Durant la VII
Conferència, de
l'aleshores anomenada Federació Comunista
Llibertària (FCL), celebrada l'abril
de 1957, es decidí la confluència amb el
Movimento della Sinistra Comunista –
Azione Comunista (MSC-AC, Moviment de l'Esquerra Comunista –
Acció Comunista) i
ell formà part de la comissió encarregada de la
fusió. L'MSC-AC resultà ser una
confederació de petites organitzacions comunistes de
diverses tendències
(trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958
representà l'ala
internacionalista i antiestalinista de l'esquerra
extraparlamentària italiana.
En 1958 col·laborà en la revista parisenca Socialisme
ou Barbarie. Entre 1956 i 1965, amb Arrigo Cervetto, Bruno
Fortichiari,
Giorgio Galli, Pier Carlo Masini, Lorenzo Parodi, Luciano Raimondi i
Giulio
Seniga, participà en la publicació d'aquesta
tendència Azione Comunista.
Poc abans, abandonà la seva feina d'ajudant
sindical i, per indicació de Pier Carlo Masini i de Giulio
Seniga, es traslladà
a Milà (Llombardia, Itàlia) per encarregar-se de
la redacció d'un nou diari i hi
va romandre fins al desembre de 1958. A començament de 1959
s'instal·là de bell
nou a Gènova, on tornà a treballà en
el Sindicat de Mossos de la Conferedazione
Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General
Italiana del Treball);
però, en morir Marcello Bianconi el setembre d'aquell any,
va ser expulsat de
la feina pel Partit Comunista Italià (PCI), que no
perdonà el seu passat
polític. Desanimat, abandonà tota activitat
política i només es centrà en
tasques sindicalistes en la Secció de Mossos de la Unione
Italiana del Lavoro
(UIL, Unió Italiana del Treball). Posteriorment
col·laborà amb temes
politicosindicals, sota el pseudònim Aldo
Genovese, en Lotta Comunista
i enBattaglia Comunista, d'Onorato
Damen,
alhora que mantingué correspondència amb els
vells companys (Bruno Fortichiari,
Pier Carlo Masini, etc.). Aldo Vinazza va morir el 2 de
març de
1995 a Gènova (Ligúria, Itàlia).
***
Tomás
Ibáñez Gracia (2011)
- Tomás Ibáñez Gracia: El 16 de gener de 1944 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el psicòleg anarquista Tomás Ibáñez Gracia. Fill d'un militant llibertari, en 1947 fou portat per aquest en braços cap a França pels Pirineus. Quan tenia 14 anys, amb René Bianco, fundà el grup Les Jeunes Libertaires a Marsella. Més tard es traslladà a París, on estudià psicologia i entrà en el cercle intel·lectual de Michel Foucault. Durant els anys seixanta fou un dels fundadors de la Liaison desÉtudiants Anarchistes (LEA, Unió d'Estudiants Anarquistes), que donà lloc al«Moviment 22 de març» (Daniel Cohn-Bendit, Serge July, etc.) a la facultat de Nanterre, fonamental en l'esclat dels fets de «Maig de 1968». Alguns li atribueixen la invenció de la lletra A encerclada com a símbol de l'anarquisme (1964). En aquests anys fou redactor de Le Monde Libertaire i d'Action Libertaire, portaveu de les Joventuts Llibertàries. Entre gener de 1966 i abril de 1969 fou membre de la Comissió de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Arran dels fets de«Maig de 1968» va patir represàlies i fou desterrat sis mesos de París, assignant-li residència sota vigilància en una remota regió francesa. De bell nou a la capital francesa, entrà a fer feina al Laboratori de Psicologia Social dirigit per Robert Pagès. En 1971 fundà, amb altres, l'editorial La Hormiga. En 1973 retornà a la Península i participà activament en la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya), organització que abandonà arran del V Congrés de la CNT i de l'escissió sorgida. Aconseguí una plaça en la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), es doctorà i acabà com a catedràtic de Psicologia Social d'aquesta universitat. En 1989 va ser un dels fundadors de la revista Archipiélago i fou un dels membres del seu consell de redacció. El 2 d'octubre de 1993 participà a Barcelona en el debat «Més enllà de la democràcia», amb Amadeo Bertolo, Heleno Saña i José Luis García Rua, dins d'«Anarquisme: Exposició Internacional». En 2000 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En 2007 es jubilà de la seva càtedra de Psicologia Social en el Departament de Psicologia Social de la UAB. El 17 de desembre de 2010 participà en l'acte de clausura de «100 anys d'anarcosindicalisme», organitzat per la CGT i la Fundació Salvador Seguí de Barcelona. Durant sa vida ha publicat en nombroses publicacions llibertàries, com ara Action Libertaire, Archipiélago, Bulletin des Jeunes Libertaires, Catalunya,Debate Libertario,A Ideia, Libertaria,Libre Pensamiento,Marea Negra, Le Monde Libertaire, Nada,Página Abierta, Polémica, Presencia,Réfractions, Les Temps Maudits, Volontà,El Viejo Topo, etc.; a més de d'infinitats d'articles sobre psicologia en revistes especialitzades (L'Année Psycologique, Athenea Digital, Boletín de Psicología, Bulletin de Psychologie, Inguruak,Newsletter. The Social Psychology Section,Política y Sociedad, Psic.Soc., Psique y Sociedad, Revista Interamericana de Psicología, Revista Latinoamericana de Psicología, Revista de Occidente, Revista de Psicología General y Aplicada, Revista de Psicoterapia, Revista de la Universidad de Guadalajara, Revue Française de Sociologie, Theory and Psychology, etc. És autor de desenes de llibres sobre psicologia i psicologia social i sobre anarquisme destaquen Notions et observations sur les confrontations étudiants-ouvriers dans la crise de mai-juin (1968), Poder y libertad. Naturaleza, modalidades y mecanismos de las relaciones de poder (1982, tesi doctoral), La révolution. Anarchisme contemporain (1984, amb altres), Anarquisme. Exposició Internacional (1993, amb altres), La culture libertaire (1996, amb altres),Municiones para disidentes. Realidad, verdad, política (2001), El lenguaje libertario (1999, amb altres), ¿Es actual el anarquismo? (2004), Contra la dominación. Variaciones sobre la salvaje exigencia de libertad... entre Castoriadis, Foucault, Rorty y Serres (2005), Por qué A: Fragmentos dispersos para un anarquismo sin dogmas (2006), Insurgencia libertaria. Las Juventudes Libertarias en la lucha contra el franquismo (2010, amb Salvador Gurucharri), Anarquismo es movimiento. Anarquismo, neoanarquismo y postanarquismo (2014), etc.
---
