Sa Pobla (Albopàs) - Els foguerons de Sant Antoni – Records dels anys 10 i 20 (II)

Sa Pobla (Albopàs) - Els foguerons de Sant Antoni – Records dels anys 10 i 20 (II)

En els anys tenebrosos de la pesta ja s’encenien foguerons a les cantonades i enmig de la plaça Major. El foc, sempre, des de totes les èpoques com a eina màgica per salvar els homes del que és desconegut, per a foragitar la por que agita els nostres cors quan ens topam amb perill imminent, amb els animals salvatges, amb plagues mortals que no podem aturar. Amb el foc els homes primitius es defensaven de les feres que rondaven les coves d’aquells éssers, pobladors dels espais tenebrosos del passat. Fer fugir els ossos, els lleons, els tigres que rondaven els llocs habitats. La foguera purificadora en tota època i circumstància, ara, avui mateix, útil per barrar el pas al verí ateu i protestant. (Miquel López Crespí)

A l’ofici de diumenge, a les onze, hi compareixen tots: homes i dones. Els homes al davant, com correspon al cap de segles de llarga tradició. Les dones, a les fileres del darrere, amb vel, màniga llarga i sense mostrar cap centímetre de la pecaminosa carn que va portar la Humanitat a tots els patiments que coneixem. La temptació de la serp, saber-se nus, el càstig de l’expulsió del Paradís terrenal per haver aprofundit en la saviesa que els estava negada, patrimoni exclusiu de Déu. L’home era innocent; no tenia cap mala intenció. Van ser els suggeriments de la dona que precipità el destí atziac del gènere humà. Per què volgueren conèixer els misteris de la ciència del Bé i el Mal? No eren feliços sota el poder de Déu, els sants, àngels i arcàngels?

Per l’errat camí de voler anar més enllà dels manaments de l’Evangeli, pel desig de conèixer els llibres prohibits per la Santa Mare Església, entren tots els mals. Per això el control vigilant de Roma sobre el que es publica arreu del món. Què seria de nosaltres sense la guia de l’Índex de llibres prohibits, aquesta possibilitat de preservar el nostre esperit de les males influències provinents dels enemics? Esper que aviat es publiqui el magnífic original que ha escrit sobre la Inquisició mossèn Antoni Maria Alcover en el qual ens explica les mentides de la propaganda calvinista i luterana contra la sagrada actuació del benèfic tribunal. Parlar dels crims i tortures ordenats pels catòlics quan ells mateixos, els promotors de la Llegenda Negra contra Espanya, són els primers que ompliren presons i fogueres arreu de l’Europa que dominaven! Quin manipulació més grossa de la història! Que hauria estat i què seria de la nostra Fe sense les precises orientacions de l’Índex? Va ser el gran Papa Lleó X qui l’any 1515 establí la censura per a tota la Cristiandat, seguint les instruccions donades pel V Concili del Laterà. Per quins motius des de totes les tribunes del perniciós liberalisme i la maçoneria s’ataca la gran tasta de la Santa Església? O no va ser el nefast Enric VIII qui, abans de la ruptura amb Roma, va publicar el primer índex de llibres prohibits? I de Luter, què en diríem? O no se sap que va ser també uns dels primers redactors de la llista dels escrits considerats herètics? Què han de retreure a la Cúria Romana si ells són els primers que, a la seva manera, vetllaren en la defensa de les seves malifetes i mentides religioses?

Per què els catòlics hauríem de perdre el temps i condemnar la nostra ànima llegint els pamflets d’Erasme de Rotterdam, Rabelais, Giordano Bruno, René Descartes, Thomas Hobbes. Denis Diderot, Honoré de Balzac, David Hume? Què han fet pel benestar de l’home, aquests pensadors? Jo sempre tenc l’Índex obert damunt la meva tauleta del despatx per memoritzar els noms maleïts! És un deure de tot sacerdot saber el nom dels autors i els títols dels llibres que haurem de portar a la foguera!

Quin sant Antoni més gloriós tendríem si un dia poguéssim fer els foguerons amb un munt de volums prohibits! Veure com són consumits per les fames els assaigs filosòfics, les obres de Michel de Montaigne, Kant, Francis Bacon, George Sand, Karl Marx, Copèrnic! Seria el dia més joiós de la meva vida! Contemplar els dimonis ballant envoltant les flames, botant damunt el caliu, sentir la simbomba acompanyant les glosses dels pagesos que parlarien de la victòria del sant davant l’Avern! Foguerons a cada cantonada del poble! Llenya de pi, olivera i ametlers, ben seca, que cremi maldament plogui. Que res pugui aturar el fervor místic d’una nit dedicada a foragitar els mals esperits que ens envolten sense cessar des de l’aparició d’Adam i Eva!

Si l’afany de saber es limita als llibres autoritzats per la Santa Mare Església, no hi ha res de perniciós a aprofundir en el coneixement del món que ens envolta. Però amb la invenció de la impremta editors sense escrúpols, empesos per l’afany de guanyar diners, han escampat arreu munió de publicacions infectes que tant {de} mal han fet a la societat. Les autoritats tampoc no han sabut vigilar com pertoca l’edició d’aquests materials innobles causants de tants mals i revolucions.

Qui podia imaginar en el segle XVIII que l’Enciclopèdia francesa coordinada per Denis Diderot i Jean-le-Rond d’Alembert seria la bomba de rellotgeria que, al cap dels anys, acabaria amb la monarquia?

L’excusa inicial del projecte va ser bastir un diccionari de les ciències, arts i oficis. Intenció aparentment innocent d’antuvi. Però la maçoneria d’aleshores, que dominava tot el món intel·lectual, tenia altres intencions: dinamitar els fonaments de la religió emprant el cavall de Troia de la recerca científica. Cal dir que, de seguida, les persones més intel·ligents de la Cort i de Roma captaren la intencionalitat del projecte i provaren d’oposar-s’hi. Madame de Pompadour, els jesuïtes i la Cúria romana detectaren el perill que comportava autoritzar la publicació d’aquella metzina. El Consell d’Estat, alertat, en va prohibir la publicació i la lectura dels dos primers volums, els únics que havien sortit al carrer. El papa Climent XIII va disposar que aquesta obra entrés a formar part de l’Índex de llibres prohibits i va ordenar taxativament “a tots els catòlics, sota pena d’excomunió, de cremar els exemplars que en tinguessin disponibles”.

Tanmateix, la maçoneria era infiltrada a les altes instàncies de la Cort i un aliat de Diderot, Malesherbes, que era director de llibreries i l’encarregat de la censura, en va tornar a autoritzar el pamflet enciclopèdic i es tornà a editar. Amb l’expulsió dels jesuïtes de França, els més clarividents en la visió dels mals que representava el projecte, ja no hi hagué impediments, i la nefasta obra continuà destil·lant el seu verí trastocant tots el que havien estat els fonaments d’una societat tranquil·la i sense problemes.

Com devien anyorar l’aristocràcia, les famílies catòliques, els amants de l’ordre i la pau, l’època en què la Santa Inquisició sabia aturar el mal de rel! Quan arreu dels regnes catòlics d’Europa s’encenien foguerons amb els llibres que propagaven el missatge de Satanàs!

Ho he debatut sovint amb Mossèn Antoni M. Alcover, que m’ha deixat llegir el llibre que prepara sobre la Inquisició.

--El perill essencial de l’Enciclopèdia –afirma, amb gran coneixement de causa-- és que Diderot i els seus consideraven la religió com a una simple branca de la filosofia i no pas com el recurs bàsic del coneixement i la moral. I el més terrible del missatge gens ocult entre les seves pàgines: propagar el dubte entre els lectors sobre l’autenticitat dels fets històrics descrits a la Bíblia, qüestionant la mateixa existència de Crist, els miracles que va fer a Palestina i la possibilitat de la Resurrecció.

Vet aquí el que volgueren aturar a temps les autoritats franceses de l’època i, de forma covarda, lluny del seny i l’obligació de vetlar per la moral dels ciutadans honrats, permeteren aquells censors. A poc a poc a poc, malgrat la insistència de Climent XIII, s’anà consolidant un exèrcit del Mal que comptava amb un miler d’impressors, gravadors, dibuixants, enquadernadors, i en la qual col·laboraren fins a 160 literats, científics, artistes, magistrats i artesans. El càncer que volia destruir tot el que ens ensenyava Déu Nostre Senyor mitjançant la revelació divina continguda a la Bíblia ja s’havia estès per tot el cos de la societat, emmetzinant vida i pensaments.

Arribaren exemplars de l’Enciclopèdia a Albopàs? Ho dubt. En aquell temps la vigilància de les fronteres era molt severa i es controlava de forma excel·lent cada un dels llibres que entraven a Espanya, i si aquests eren considerats perniciosos eren confiscats sense miraments i els propietaris multats o empresonats.

I d’altres autors assenyalats a l’Índex de Llibres Prohibits? Potser no en trobaríem gaire exemplars a Albopàs. Però ara vivim una època diferent, en què fan estralls els mals causats pel mal ús de la impremta. Però jo sé qui en té: els descreguts que quan van a Palma i Barcelona els compren i els porten d’amagat. En fan lectures col·lectives en cases que caldria marcar amb tinta negra que penetràs fins al fons del marès i no es pogués esborrar. Talment una indicació als purificadors que armats de torxes i llanderes escorcollarien despatxos i amagatalls secrets per llançar al carrer tot el que es brut i nefast. Moltes de les dones d’aquests lliurepensadors m’ho han dit en secret de confessió, atemorides per la possibilitat d’anar a l’infern si no ho explicaven al vicari i al rector. Res no escapa a l’ull vigilant de la Fe: els debats sobre republicanisme i federalisme, la negació de l’existència de Déu, el suport a l’Escola Moderna, la necessària organització d’obrers i jornalers en els sindicats socialistes.

Per sant Antoni, el dia de la cremada general, la banda de música podria interpretar la millor selecció de jotes i boleros, l’himne d’Espanya! Tothom aportant a la foguera els diaris liberals i esquerrans. Els pamflets que ens arriben des de Palma i la península, alguns des de l’estranger! I que els descarrilats lligen d’amagat, creient trobar la salvació en aquest material infecte. Sentir, olorar la flaire santificant del paper que desapareix, es converteix en cendra consumit per poderoses, vivificants llengües de foc. L’Ajuntament podria repartir conyac i cassalla entre el poble per animar encara més la gran festa de depuració dels esperits. Tenir un poble sense cap llibre dissolvent. La notícia es podria enviar a les rectories del país, fer arribar els fets a Roma. Potser fins i tot rebríem una felicitació de bisbes i cardenals, del sant Pare!

En els anys tenebrosos de la pesta ja s’encenien foguerons a les cantonades i enmig de la plaça Major. El foc, sempre, des de totes les èpoques com a eina màgica per salvar els homes del que és desconegut, per a foragitar la por que agita els nostres cors quan ens topam amb perill imminent, amb els animals salvatges, amb plagues mortals que no podem aturar. Amb el foc els homes primitius es defensaven de les feres que rondaven les coves d’aquells éssers, pobladors dels espais tenebrosos del passat. Fer fugir els ossos, els lleons, els tigres que rondaven els llocs habitats. La foguera purificadora en tota època i circumstància, ara, avui mateix, útil per barrar el pas al verí ateu i protestant.

Haurem de fer feina en aquest sentit.

Hem de mantenir el ramat dins la línia que marquen els concilis. Per això mateix, i ho vaig explicar com pertoca a Miquel Costa i Llobera, mai s’ha de defallir en la tasca que pot fer un sacerdot des de la trona.

D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí