Anarcoefemèrides del 18 de gener
Esdeveniments
- Assalt al Banco Nación de San Martín: El 18 de gener de 1926 el grup d'acció i expropiador anarquista «Los Errantes» assalta la sucursal del Banco Nación (Banco de la Nación Argentina) de la ciutat de San Martín (Buenos Aires, Argentina). Set desconeguts, quatre d'ells amb antifaços, baixaren d'un doble faetó, on restà el conductor; quatre assaltants entraren dins de la sucursal, situada a dues illetes de la comissaria, mentre la resta de l'escamot esperava amb carrabines a l'entrada principal. La banda recol·lectà 64.085 pesos dels calaixos del banc i no es molestaren a obrir la caixa de ferro. En aquesta acció morí, quan intentà fugir, l'empleat bancari Rafael Ruiz i un altre resultà ferit. El grup fugí a tota velocitat amb el cotxe cobrint la retirada a trets. Després de diverses investigacions, en les quals ajudà la policia de Barcelona (Catalunya), s'identificaren quatre assaltants: Ramón Carcaño Caballero (en realitat Buenaventura Durruti Domínguez), Teodoro Pichardo Ramos (Francisco Ascaso Abadía), Manuel Labrada Pontón (Alejandro Ascaso Abadía) i Manuel Serrano García (Gregorio Jover Cortés). En el grup que actuà en aquest atracament també es trobaven Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Emilio Uriondo, anarquistes expropiadors argentins que faran una brillant carrera. Per aquest assalt el grup comptà amb el suport de l'anarquista argentí Horacio Badaraco. La policia extremà la vigilància en els cercles anarquistes de la capital argentina i incrementà el control de fronteres i de ports. No obstant això, els anarquistes espanyols pogueren embarcar a Montevideo (Uruguai) cap a Europa a finals de febrer de 1926.
***
- Míting de
Goldman i de Mannin: El 18 de gener de 1937 se celebra a
Londres (Anglaterra)
el míting «La Revolució espanyola i la
CNT-FAI». Presidit per Fenner Brockway,
de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), hi
van
intervenir l'anarcofeminista Emma Goldman i l'escriptora
llibertària Ethel
Mannin. Va ser un dels nombrosos mítings que Goldman va fer
com a propagandista
de la Revolució espanyola, sempre en contacte amb la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). A més de mítings, muntà
exposicions de fotografies, il·lustracions, cartells i
fullets de la Revolució
que s'estava portant a terme a la Península.
Naixements
- Dagoberto Lami: El 18 de gener de 1894 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Dagoberto Lami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi. Començà a militar en la Federació de Joves Socialistes (FJS) de Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino), acabà esdevenint anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a fuster a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia, i prengué part activa en l'agitació anarcosindicalista i en les vagues de la zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de«La Comuna». En 1921, arran d'un míting on son germà Mario fou l'orador celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut, juntament amb Antonio, i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un policia de paisà que es trobava entre els assistents. Son germà Mario, considerat l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que Ottorino. El 4 de maig de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son germà Antonio fou absolt, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va ser enviat a la penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la presó política de Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18 de març de 1924 en estranyes circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i Spartaco.
***
- Joan Gras Puigmartí:
El 18 de gener
de 1897 neix a Sant Llorenç Savall (Vallès
Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Gras Puigmartí. Milità
en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
França. Quan sortí
dels camps de concentració francesos, s'enrolà en
una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) destinada a realitzar tasques de
fortificació a la Línia
Maginot. Quan l'exèrcit francès
s'enfonsà, fou detingut per les tropes
alemanyes i portat el 13 de desembre de 1940 al camp de
concentració nazi de
Mauthausen sota la matrícula 10.447. Joan Gras
Puigmartí va morir el 21 de
novembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen
(Alta Àustria,Àustria). Sa companya fou Virgínia Iranzo
Pérez.
***
- Ángel Cano Casado:
El 18 de
gener de 1898 neix a Múrcia (Espanya) el militant
anarcosindicalista Ángel Cano
Casado. De jove s'adherí a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Río
Tinto (Huelva, Andalusia, Espanya), on treballava a la mina. En 1934,
per fugir
de la repressió engegada contra ell per les seves
activitats, marxà a Alacant
(Alacantí, País Valencià) i
s'afilià al Sindicat de la Construcció, on
exercí
càrrecs de responsabilitat. Arran de l'aixecament feixista
de juliol de 1936,
fou nomenat membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT.
Durant la Revolució serà un
dels responsables de protecció de combustibles. En 1939, en
acabar la guerra,
aconseguí arribar a Orà (Algèria) i
fou internat al camp de concentració de
Morand. Arran de la independència algeriana,
marxà a França. Durant els anys
seixanta serà un dels responsables de la
Federació Local de la CNT de
Saint-Éloy-les-Mines (Alvèrnia,
Occitània), ciutat on morí en 1975.
***
- Pedro Herrera Camarero: El 18 de gener de 1909 --algunes fonts citen 1908-- neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Herrera Camarero. Ben aviat començà a militar en el ram ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup «Nervio» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on farà molta amistat amb Diego Abad de Santillán i Jacinto Toryho. En 1927 vivia a Barcelona i s'encarregava de la distribució de l'argentí Suplemento de La Protesta a la Península. En 1934 assistí al Congrés de Madrid de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària (FNIF), amb Francisco Díez Sandino, Antonio Barranco Hanglin, Julián Martínez i altres. A partir de la Revolució de 1936 començà a ocupar importants càrrecs orgànics: representà la FAI en el Comitè d'Enllaç amb la Unió General de Treballadors (UGT), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la CNT (11 d'agost de 1936); signà el Pacte d'Unitat d'Acció amb aquestes mateixes forces (25 d'octubre de 1936); assumeix la cartera de Sanitat i Assistència Social en el Govern de la Generalitat de Catalunya (de desembre de 1936 a abril de 1937) --entre altres mesures, el gener de 1937 promulgà el decret sobra la institució i la regulació de l'avortament--; encapçala la secretaria general del Comitè Peninsular de la FAI, càrrec pel qual fou elegit en el Ple d'agost de 1937, i al qual representà en diverses reunions --Ple de Regionals de maig de 1937, reunió a Pedralbes amb el president del Consell de Ministres el desembre de 1937, representant en el Comitè Nacional de la FAI, la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, etc. L'abril de 1937 fou nomenat president de la Junta de Comerç Exterior de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. El juliol de 1937 fou elegit secretari del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i aquell mateix estiu formà part del Comitè Nacional d'Enllaç entre la CNT I la UGT amb González i Frederica Montseny. Representà, l'octubre de 1938, la FAI en el Ple Nacional de Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà durament la postura partidària a Juan Negrín de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet). Al final de la guerra fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i en el consell editorial de Tierra y Libertad, i com a representant d'aquesta organització, el març de 1939, s'integrà en el Consell General de l'MLE creat a París, que fou força criticat. Fou un dels signataris, en nom de la FAI, de l'acord de dipòsit dels arxius de la CNT-FAI a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Amb el triomf franquista, passà als camps de concentració francesos (Vernet) per ordre del Govern de Vichy i, a partir de juliol de 1942, fou deportat a Djelfa (Algèria). En acabar la II Guerra Mundial, milità a Alger i col·laborà en la premsa confederal (CNT, Solidaridad Obrera, etc.). Amb Pérez Burgos publicà a Alger el fulletó La AIT (1946). En 1947 participà en la Conferència de Colomb-Béchar. Després passà a França, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica importants de la CNT de l'Exili i sempre en el sector majoritari i anticol·laboracionista, com ara secretari del Comitè Intercontinental (novembre de 1947). El juny de 1948 participà com a delegat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés del Comitè de Defensa Sindical de Liorna (Itàlia). En aquests anys fou un dels promotors de SIA. Malauradament un projecte editorial continuador de les edicions barcelonines de «Tierra y Libertad» que creà amb Antoni García Birlán fou un fracàs. Més tard, dimití del Comitè Intercontinental i emigrà a Amèrica. Després d'una temporada a Rio de Janeiro (Brasil), a partir de 1950 s'establí a l'Argentina, on col·laborà més amb la Federació Llibertària Argentina (FLA), de la qual arribarà a ser secretari de Relacions Exteriors, que amb la CNT, guanyant-se la vida com a comptable. Formà part del cercle de Magín Cabruja Martra, Jacobo Prince, Jacobo Maguid i Diego Abad de Santillán, editant llibres i col·laborant per a la revista Reconstruir. Amb el anys s'acostà a posicions més reformistes i durant els anys seixanta fou partidari de les tesiscincpuntistes, com Abad de Santillán i Manuel Villar, però sempre cenetista. Pedro Herrera Camarero va morir el 28 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina). El seu arxiu personal fou recollit per Fernando Gómez Peláez i dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Joan Claramunt
Vilamajó: El 18 de gener de 1911 neix a Albesa
(Noguera, Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Claramunt Vilamajó –a
vegades el seu primer llinatge
citat com Claramount. Ben aviat
entrà
a formar part del moviment llibertari. Arran dels fets insurreccionals
de 1934,
va ser tancat en un vaixell-presó ancorat a Barcelona.
Lluità com a milicià en
la guerra civil i amb el triomf franquista passà a
França, on patí els camps de
concentració d'Agde, Argelers i Sant Cebrià. Cinc
membres de sa família van ser
deportats a Mauthause-Gusen, on son pare (Josep Claramunt Segura)
morí; son germà
Llorenç havia mort al front de Terol. Després de
la II Guerra Mundial s'establí
a Cornonterral (Llenguadoc, Occitània), on milità
en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i, quan aquesta
desaparegué, en la de
Montpeller, de la qual un temps en fou secretari. A
començament dels anys 2000,
participà en les activitats de l'Ateneu «Louise
Michel» de Perpinyà. Trobem
articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste i Espoir.
Sa companya fou Genoveva Giribet,
que fou col·lectivista durant la guerra a Suquets (Horta de
Lleida, Catalunya).
Joan Claramunt Vilamajó va morir el 7 de setembre de 2009 a
Montpeller
(Llenguadoc, Occitània).
***
- Antoni Téllez
Solà:El
18 de gener de 1921
neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el militant
anarquista i historiador
Antoni Téllez Solà. Era fill d'un ferroviari
destinat a Solo del Rey (Astúries)
que va quedar marcat per la Revolució asturiana de 1934. El
juliol de 1936
residia a Lleida i es va afiliar a les Joventuts
Llibertàries (JJ. LL.); va
viure la guerra i l'evacuació successivament de Lleida,
Tarragona i Barcelona,
fins que fou mobilitzat quan va tenir 18 anys en l'anomenada«quinta del
biberó», quan s'enfonsava la República.
Va marxar a França el febrer de 1939 i
va passar un any al camp de concentració de Setfonts
(Occitània). El febrer de 1940,
gairebé començada la conflagració
mundial, va treballar en la construcció d'una
fàbrica de pólvora a Lanemezan, i quan
França caigué es va posar a treballar al
camp el setembre. Detingut als dos mesos, va ser internat al camp
d'Argelers,
cinc mesos més tard enrolat en la 321 companyia de
treballadors estrangers i
enviat a Mende. Va ser enviat a les mines de Collet de Dezey pel seu
tarannà
rebel i va ser denunciat als alemanys que el van traslladar al camp
d'Agde per
construir-hi fortificacions. Sabotejà el ferrocarril
Perpinyà-Besiers i va
fugir a Saint Afrique, a l'Aveyron, on va treballar en un hospital.
Quan el
volen portar a Alemanya fuig de bell nou i es refugia al campament
militar de
La Cavalerie, d'on també ha de fugir per haver participat en
la fuga de
presoners russos. Finalment es va incorporar en un grup de guerrillers
espanyols a Decazeville, amb els qui va combatre en la IX Brigada de
Forces
Franceses de l'Interior (FFI). Va estar implicat, sota el nom de Tarra,
en l'operació «Reconquesta d'Espanya» de
la Unió Nacional Espanyola (UNE), sota
direcció del Partit comunista, i l'octubre de 1944 es va
internar a l'Espanya
franquista --episodi de la Vall d'Aran, fracassat després de
la batalla de
Salardú. Retornat a França, es va
instal·lar a Tolosa de Llenguadoc, i es va
encarregar de recollir armament de la Segona Guerra Mundial --que en
gran part
va ser emprat per la guerrilla antifranquista durant molts anys--, va
realitzar
missions d'enllaç entre els companys de França i
d'Espanya i va formar part del
segon comitè peninsular de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL) fins a la seva dimissió l'abril de 1946 per
traslladar-se a Espanya amb
la intenció de prendre contacte amb la guerrilla. Durant
tres mesos va recórrer
el país i a la seva tornada a França, per
divergències orgàniques, no va
aconseguir suficient suport per als combatents. Durant els anys de la
seva
estada a Tolosa de Llenguadoc va estar relacionat amb la flor i nata de
la
guerrilla: Sabaté, Facerías, Carballeira, Amador
Franco, Zubizarreta, etc. A
finals de 1946 va marxar definitivament a París i va
col·laborar activament en
tasques de premsa i organització (Atalaya,CNT, Ruta, Solidaridad
Obrera, Suplemento Literario, sobretot
com a dibuixant). Cansat de
les lluites orgàniques, va abandonar la
militància orgànica, no la
llibertària,
engegant una valuosa tasca com a historiador dels guerrillers
llibertaris a
Espanya. Apàtrida fins a 1978, aquest any va recuperar la
seva primitiva
nacionalitat i viatjà per primer cop a Espanya de manera
legal. En els seusúltims anys va treballar a París com a periodista
de l'Agència France Presse
(AFP) fins que es jubilà el març de 1986,
instal·lant-se aleshores a Ceret,
prop de Perpinyà. Posteriorment repartirà el seu
temps entre ambdós països.
Col·laborà en Anthropos, Atalaya
(en el grup editor 1957-1958), Bicicleta,CNT, Cultura Libertaria, Historia
Libertaria, Polémica
(en el consell de redacció), Ruta (un
dels seus eixos a Tolosa de
Llenguadoc), Solidaridad Obrera de
París, Suplemento Literario de
Solidaridad Obrera, etc., i escrigué importants
obres, algunes traduïdes a
l'alemany, a l'anglès i a l'italià, sobre Remiro,
la guerrilla gallega i
sobretot sobre Facerías, Sabaté i
Ponzán. És autor de La guerrilla urbana
en
España: Sabaté (París,
1972), La guerrilla urbana. Facerías
(París,
1974), La lucha del movimiento libertario contra el franquismo
(Barcelona, 1991), Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros
andares. Recuerdo (Vitòria,
1992, amb Peirats), Historia de un atentado aéreo
contra el general Franco
(Barcelona-Bilbao, 1993), El MIL y Puig Antich
(Barcelona-Bilbao, 1994),La red de evasión del grupo Ponzán
(Barcelona, 1996), A guerrilla
antifranquista de Mario de Langullo «O Pinche»
(Vigo, 2000), Agustin
Remiro: de la guerilla confederal a los servicios secretos britanicos
(edició pòstuma, Saragossa, 2006) i els
inèdits Album de dessins en
couleurs (1948), 30 años deRuta en el exilio
(història i documents de l'FIJL
de 1945 a 1974),Acción Directa (1979-2004), Tinieblas y
sangre (abril 1949 - julio 1952), Diccionario
biográfico de la
clandestinidad en España: 1936-1975 (en
col·laboració amb R. Dupuy), Atalaya,Notas para un eventual esbozo biográfico de
José García Tella. Antoni
Téllez Solà va morir el 26 de març de
2005 a Perpinyà (Catalunya Nord).
Antoni Téllez Solà
(1921-2005)
Ignasi de Llorrens : «Antoni
Téllez, in memoriam», en Butlletí
Estel
Negre, 151 (abril 2005)
Ferran Aisa : «Antoni Téllez, guerriller de la memòria», en Avui, 2 de juliol de 2005
Defuncions
- Mariano García
Cascales: El 18 de gener de 1945 es afusellat a
Carabanchel (Madrid, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Mariano García Cascales.
Durant els anys de
la II República espanyola milità en l'Ateneu
Llibertari de la barriada
madrilenya del Retiro, del qual va ser nomenat secretari del seu
Comitè de
Defensa quan esclatà la guerra. Secretari de la
Federació Local de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de
Madrid, el 7 novembre de 1936 va
ser nomenat, com a representant d'aquesta organització,
conseller d'Informació
i Enllaç de la Junta Delegada de Defensa de Madrid, formada
pel general José
Miaja Menant arran de la marxa del govern republicà de
Francisco Largo
Caballero a València. El desembre de 1936, quan es
reorganitzà la Junta de
Defensa, va ser nomenat subdelegat d'Indústries de Guerra.
Amb el triomf
franquista va ser detingut a Alacant. Internat al camp de
concentració
d'Albatera, aconseguí fugir aprofitant l'enrenou sorgit amb
el repartiment de
les sardines i el pa. Detingut de bell nou, va ser tancat a la
presó madrilenya
de Porlier. Jutjat en consell de guerra, va ser acusat de dirigir la«Txeca de
Narváez» al local de l'Ateneu Llibertari del
Retiro –situat als números 18 i 20
del carrer Narváez, on era el col·legi del Sagrat
Cor, després traslladat a un
local més gran, el restaurant Cóndor, al
número 68 del carrer Jorge Juan–,
d'autoritzar les saques de les
presons de Ventas i Alcalá i de ser el segon cap dels
Serveis Especials del
Ministeri de l'Exèrcit desenvolupant infinitat de missions
secretes, i per tot
això va ser condemnat a mort. Mariano García
Cascales va ser afusellat el 18 de
gener de 1945 a Carabanchel (Madrid, Espanya) juntament amb una desena
de
companys.
***
- René Doussot:
El 18 de gener de
1961 mor a París (França) l'activista
anarcosindicalista René Maurice Doussot.
Havia nascut el 22 de juny de 1904 a París
(França). Obrer en una fàbrica
d'aixetes i de claus de pas, el febrer de 1922 fou nomenat secretari de
la
Federació de Joventuts Sindicalistes del Sena. En 1926 fou
un dels fundadors de
la Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR),
organització sindical en la qual ocuparà
càrrecs de responsabilitat. Entre 1928
i 1934, amb Richard Andrieux, Pierre Besnard, Deberger, Victor Giraud i
Eugène
Juhel, entre d'altres, serà membre de la Comissió
Administrativa (CA) de la
CGTSR, i administrador, alternativament amb Louis Laurent, de Le
Combat
Syndiacliste, òrgan d'expressió
d'aquesta organització en el qual
col·laborà. En aquesta època
s'afilià al Sindicat del Metall. Entre l'11 i el
13 de novembre de 1933 participà com a delegat de la CA de
la CGTSR al IV
Congrés de la CGTSR, on fou reelegit secretari de la CA amb
A. Fontaine. En
1937 va ser nomenat tresorer del «Comitè d'Ajuda i
de Socors a les Víctimes de
la Contrarevolució Espanyola» i en 1938 tresorer
del Comitè de Solidaritat
Internacional (CSI), secció francesa del Fons Internacional
de Socors (FIS) de
l'Associació Internacional del Treball (AIT), el secretari
del qual era Julien
Toublet. Quan esclatà la II Guerra Mundial exercia de
tresorer de la CGTSR.
Durant la contesa el seu domicili es convertí en lloc de
reunions sindicals.
Després de la guerra, el seu domicili a l'avinguda de la
Porta de Clignancourt
figurava en la llista de llocs anarquistes a vigilar per la policia. El
desembre de 1946 participà en la fundació de la
Confederació Nacional del
Treball de França (CNTF) i en el congrés de
constitució fou nomenat tresorer
confederal, càrrec que ocupà fins al 1952.
Participà en la majoria de
congressos de la CNTF. Entre 1947 i 1948 col·laborar en CNT-Action
Directe,òrgan del Sindicat del Metall de la regió
parisenca.
***
-
Carlo Frigerio: El 18 de gener de 1966 mor a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) l'impressor,
comptable, periodista, traductor, editor i propagandista anarquista
Carlo Frigerio,
també conegut com Charles Frigerio.
Havia nascut el 7 de març de 1878 a
Berna (Berna, Suïssa). Sos pares, l'italià Giuseppe
Frigerio i suïssa alemanya
Erichetta Selhofer, l'abandonaren aviat i fou criat per
l'àvia materna que en
1886 es traslladà a Milà (Llombardia,
Itàlia). A partir de 1891 formarà part del
moviment anarquista milanès i
freqüentarà el cercle de Pietro Gori. Fou amic de
Sante Caserio, que l'hostatjà a ca seva, i
mantingué correspondència amb Errico
Malatesta exiliat a Londres. En 1898 fou expulsat d'Itàlia i
s'establí de bell
nou a Berna. El desembre de 1899, amb Luigi Bertoni i Émile
Held, publica L'almanacco
socialista-anarchico per l'anno 1900, dins del qual es
reprodueix la crida
de Malatesta «Contra la monarquia». Per pressions
del govern italià, van ser
processats pel Tribunal Federal de Lausana el maig de 1900 per
l'edició
d'aquesta obra. En 1901 emigrà a Londres i
participà activament en el cercle
malatestià (Malatesta, Attilio Panizza, Carlo colombo,
Enrico Carrara, etc.) i
en les iniciatives editorials dels anarquistes italians, esdevenint
redactor deLo Sciopero Generale / La Grève
Générale (1902) i de La
Rivoluzione
Sociale (1902-1903) i col·laborant en
l'únic número editat de La
Settimana Sanguinosa (1903). En maig de 1905 marxà
a París, d'on fou
expulsat, i partirà cap a Bèlgica. L'agost de
1907 participà en el Congrés
Anarquista Internacional d'Amsterdam com a membre de la
delegació britànica.
Expulsat de Bèlgica, el juliol de 1908 tornà a
Londres, però en 1909 marxà a
Suïssa, on col·laborà en Risveglio
/ Réveil i en periòdics italians com La
Protesta Umana i Il Grido della Folla.
Entre el 20 de març de 1911 i
el 30 d'agost de 1914 treballà com a director comercial de
l'empresa «Cuiros i
Pells M. Tedeschi» a Laval-en-Brie, a prop de
París. En aquesta època
col·laborà en Risveglio de
Ginebra i en el setmanal sindicalista
revolucionari La Voix du Peuble de Ginebra-Lausana.
En 1915 s'instal·là
novament a Londres, on signa, el març d'aquell any, amb
Malatesta, Bertoni,
Emma Goldman, i altres, el «Manifest internacional anarquista
contra la
guerra». L'abril de 1919 fou expulsat, després
d'haver estat sis setmanes
detingut, per no haver declarat el canvi de direcció i com a
sospitós
d'imprimir passaports espanyols falsos. De bell nou a Ginebra, el maig
de 1919,
amb els companys de Risveglio / Réveil,
prendrà posicions contra la
Rússia bolxevic, qualificada d'«immensa
caserna». El novembre de 1919 tornà a
Milà, esdevenint redactor d'Umanità Nova,
ocupant-se especialment de la
política exterior. Detingut amb Malatesta, fou alliberat
després. En 1921 se'l
va implicar en un procés per«conspiració contra el poder de l'Estat»
obert
contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanità
Nova. Absolt
el març d'aquell any, fou novament detingut com a
sospitós de complicitat amb
els responsables de l'atemptat al teatre Diana de Milà del
21 de març de 1921 i
no fou alliberat fins al juny. Quan la redacció d'Umanità
Nova es
traslladà a Roma, s'establí també a la
capital italiana. No obstant l'arribada
del feixisme, romangué a Itàlia i a partir de
1924 fou redactor de la revista
malatestiana Pensiero e Volontà. Amb la
intensificació de la repressió,
s'amagarà clandestinament a Torí i,
després d'un temps a Marsella, tornarà a
Ginebra en 1927, on, a més de col·laborar
intensament amb Luigi Bertoni i d'ajudar
els exiliats, editarà L'Almanacco libertario pro
vittime politiche,
editat anualment des del 1919 i fins al 1941. En 1926 acabà
la traducció del
francès a italià --que ho havia estat de
l'alemany al francès per Otto
Karmina--, i amb el consentiment de l'autor, de l'obra L'anarchismo,
de
Paul Eltzbacher. Amb Paolo Flores tradueix el llibre de Max Nettlau Bakunin
e l'Internazionale in Italia, que serà editat en
1928 per l'editorial de Risveglio
a Ginebra. En 1935 participarà en representació
dels companys suïssos en una
conferència secreta d'aliança entre els
anarquistes italians emigrats a Europa
tinguda a Sautrouville, i fou nomenat membre del Comitato Anarchico
d'Azione
Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària), amb Camillo Berneri,
Leonida Mastrodicasa, Gusmano Mariani, Umberto Marzocchi i Bernardo
Cremonini.
Entre 1933 i 1937 fou president de la secció ginebrina de la
Federació Suïssa
de Tipògrafs. Com a membre de la Liga Italiana dei Diritti
dell' Uomo (LIDU,
Lliga Italiana dels Drets de l'Home) redactà un manifest con
criticà durament
la Societat de Nacions per la debilitat demostrada contra l'atac
imperialista
de l'Itàlia feixista contra Etiòpia. Sempre actiu
en les relacions amb el
moviment anarquista francès, s'encarregà dels
contactes orgànics durant la
Revolució espanyola i en 1938 edità el fullet Gli
anarchici e la rivoluzione
spagnola, de Luce Fabbri i de Diego Abad de
Santillán. Després de la
guerra, en 1947, arran de la mort de Bertoni, serà l'editor
del periòdic
mensual Risveglio / Réveil anarchiste,
juntament amb Alfred Amiguet.
Suspesa la publicació en 1950, la capçalera
--sempre bilingüe, i amb Carlo
Frigerio, Pietro Ferrua i Claudio Cantini com a responsables de la
secció
italiana-- reapareixerà a començaments de 1957
per deixar de publicar-se
definitivament en 1960.
***
![Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/quintanilla/quintanilla02.jpg "Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]")
- Eleuterio Quintanilla Prieto: El 18 de gener de 1966 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) el pedagog i anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla Prieto. Havia nascut el 25 d'octubre de 1886 a Gijón (Astúries, Espanya). De família obrera i nombrosa --son pare era conserge del mercat central d’hortalisses i sa mare treballava en una fàbrica de tabacs--, va cursar estudis primaris en una escola gratuïta «La Càtedra» i des dels 13 anys va fer feina d'aprenent de xocolater amb un patró que el va animar a continuar estudiant, cosa que va fer a l'Ateneu Obrer, on des del 1904 va aprendre diverses llengües (italià, francès, anglès, esperanto). Entre 1904 i 1905 comença a participar en el moviment obrer com a orador a Mieres, sempre defensant l'anarquisme, i va col·laborar en la premsa llibertària de la regió (Tiempos Nuevos). A partir de 1908 va estar molt a prop de Ricardo Mella, a qui havia conegut cinc anys abans, les teories llibertàries del qual (moderació, ponderació, realisme) defensarà sempre. Va participar en nombrosos actes públics a Gijón denunciant la repressió patida pels companys anarquistes catalans i en 1910 va participar en la creació de la Casa del Poble d'aquella localitat. El setembre de 1910 va ser empresonat amb gran escàndol en unaèpoca de forma repressió de l'anarquisme asturià, fet que va implicar la realització de nombrosos mítings i actes de protesta a la zona. En 1911 va representar Astúries en el Primer Congrés de la CNT, en companyia de Pedro Sierra, representant 1.500 obres de Gijón i de La Felguera. Durant els anys següents va fer mítings a tota la regió, va participar en conflictes laborals i va polemitzar amb el socialista Teodomiro Menéndez. Va col·laborar en Acción Libertaria i en El Libertario, on va publicar famoses i influents sèries. En 1914 va abandonar la seva professió de xocolater per dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Neutra, de la qual va arribar a ser el director. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol i l'any següent al Congrés Sindical de Gijón, on va fer una crida a la unió entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Durant la Gran Guerra va mostrar-se favorable als aliats i va mantenir una polèmica des d'Acción Libertaria amb Tierra y Libertad sobre el tema. En 1917 va intervenir en la preparació i en el desenvolupament de la vaga revolucionària com a membre del Comitè Revolucionari asturià. En aquest mateix any va ingressar en la Lògia Jovellanos número 337 de la maçoneria de Gijón, però en 1933 va ser donat de baixa per manca d'assistència i per no pagar quotes. Va representar els anarquistes asturians en el Ple de la CNT de Barcelona de 1918, on va demanar l'entrada dels anarquistes en la central anarcosindicalista. Aquest mateix any va presidir la Biblioteca Obrerista i va fer classes de francès a l'Ateneu. En 1919 va fer mítings a Sama i a La Felguera i la seva participació va ser destacada en el Congrés Confederal de 1919, encara que amb pocèxit, ja que les seves tesis sobre les Federacions Nacionals d'Indústria, de les quals va ser un dels màxims defensors, i les seves posicions crítiques a la Revolució russa van ser derrotades. Entre 1920 i 1922 va fer alguns mítings a Astúries i després, durant la Dictadura de Primo de Rivera, es va automarginar en no assimilar la seva derrota de 1919. En 1926 va ser detingut per la seva militància. Quan va arribar la República en 1931, va continuar mantenint-se en un segon pla pròxim a les tesis del trentisme, però sense acostar-s'hi fins al 1932 quan va demanar la reunificació cenetista. En 1934 va reivindicar l'Aliança Obrera. Un cop va esclatar la guerra civil i es va instituir el col·laboracionisme del CNT, va rebutjar ser ministre. Des de 1937 va pertànyer al grup Orto de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El setembre de 1937 se li va confiar la custòdia del Tresor Artístic d'Astúries i de Santander per al seu trasllat a França. Va participar a Barcelona, després de la caiguda d'Astúries, en el Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i en altres institucions relacionades amb l'aprovisionament i va representar la República espanyola com a conseller tècnic en la Conferència de Treball de Ginebra en 1938. Quan la derrota va ser un fet, va sortir de la península cap a França al capdavant d'una colònia infantil. Al país gal ser destinat a una companyia de treballadors del Loire fins al 1943, temps que va esmerçar en escriure Emocionario del destierro, una obra molt emotiva amb certes connotacions místiques. Posteriorment es va instal·lar a Bordeus, on es va inhibir de tota lluita llibertària orgànica. Va fer servir el pseudònim Juan Buenafé en la premsa, però era conegut per la gent com Quinta i pels seus alumnes com Terio. Va ser redactor de Solidaridad Obrera, de Gijón, i de Renovación. Va publicar molt en la premsa llibertària (Acción Libertaria, CNT, El Libertario, El Noroeste, Renovación,La Revista Blanca, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, Tribuna Libre, etc. Va prologar el tom segon de les Obras, de Ricardo Mella, i Esencia, de Galo Díez, i és autor de La tesis sindicalista (1931). Actualment, un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom.
Eleuterio Quintanilla Prieto (1886-1966)
***
- Juan González Fernández: El 18 de gener de 1972 mor a França el militant anarquista Juan González Fernández. Havia nascut en 1894 a Orense (Galícia). Adolescent, va recórrer mitja península ibèrica buscant feina. Va instal·lar-se a Barcelona quan l'Exposició Universal i es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil va lluitar en la Columna Durruti i després en la 26 Divisió fins a la retirada. Exiliat a França, va ser internat en diversos camps, participant durant l'ocupació en la resistència. Després de l'Alliberament es va instal·lar en la colònia agrícola d'Aymare (Òlt, Occitània) organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra. Després de treballar-hi durant set anys va instal·lar-se a Rochefort, on va militar en la Federació Local de la CNT.
***
- Amando Jordà: El 18 de gener de 1986 mor a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el militant anarcosindicalista Amando Jordà, també citat com Armando Jordà i Armando Arjona. Cap al 1918 començà a treballar a Alcoi com a aprenent en la metal·lúrgia i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat: tresorer, secretari de la Federació Local, secretari del Sindicat del Metall i membre del Comitè Regional de la CNT del País Valencià. Durant la guerra civil participà en el procés col·lectivitzador a Alcoi. Amb el triomf feixista, després de la contesa, restà a Alcoi amagat (talp); per fugir de la repressió s'ocultà durant 16 anys en un amagatall del seu propi domicili.
***
- Pedro Torralba Coronas:
El 18 de gener de 2003 mor a Bordeus
(Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Pedro
Torralba Coronas. Havia
nascut el 29 d'abril de 1913 a Riglos (Osca, Aragó,
Espanya). Fill d'un
ferroviari, fins a la guerra civil va fer feina en diverses tasques
relacionades amb el ferrocarril i fou el responsable de les
línies telefòniques
entre Osca i Canfranc. En 1930 es trobava a Jaca aprenent l'ofici de
ferrer
quan es va produí l'aixecament militar republicà
de Fermín Galán Rodríguez i
d'Ángel
García Hernández. Força impressionat
per aquest fet, en 1932 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe. El gener
de 1936 presidí un
míting a Ayerbe, on intervingueren Vicente Ballester, Miguel
Chueca i Juan Arnalda.
El juliol de 1936, quan es produí el cop militar feixista,
ocupava la
secretaria de la CNT d'Ayerbe i es trobava a Osca, on demanà
al governador
civil la distribució d'armes per sufocar l'intent; amb molta
sort pogué arribar
a zona republicana. A Igriés s'incorporà a les
milícies de Barbastre. L'octubre
de 1936 s'allistà en la «Columna Roja y
Negra», amb la qual lluità durant tot
el conflicte bèl·lic. El febrer de 1937 fou el
representant d'aquesta columna
al front d'Igriés. Amb la militarització de les
milícies, fou nomenat
responsable d'Informació de la 127 Brigada Mixta,
càrrec que ocuparà fins al
final de la guerra a més de cap de la II Secció
de l'Estat Major. El març de
1939, al final de la contesa, s'encarregà de destruir a
Madrid els arxius
compromesos de la 127 Brigada Mixta. Amb el triomf franquista no
pogué sortir
de la Península, però fugi de la
detenció refugiant-se al domicili de son germà
a la localitat navarresa de Castejón de Ebro, on
visqué clandestinament. El 12
de març de 1947 aconseguí embarcar a Irun amb un
vaixell pesquer i arribar a
Hendaia, instal·lant-se a Kanbo. En 1985 ja vivia a Bordeus,
on fou el
responsable de l'«Amicale de la 127 Brigada Mixta».
Trobem col·laboracions
seves en Boletín de la Agrupación de
Militantes i en Solidaridad
Obrera. És autor del llibre De Ayerbe a
la «Roja y Negra». 127 Brigada
Mixta de la 28 División (1980).
Pedro Torralba Coronas (1913-2003)
***
- Carlos Cortez: El 18 de gener de 2005 mor a Lakeview (Chicago, EUA) el poeta, dibuixant, cartellista, muralista, escultor, fotògraf i militant anarquista Carlos Alfredo Koyokuíkatl Cortez. Havia nascut el 13 d'agost de 1923 Milwaukee (Wisconsin, Estats Units). Fill d'un wobbly --militant de l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)-- indi mexicà (Alfredo Cortez) i d'una socialista pacifista alemanya (Augusta), va passar 18 mesos tancat a la presó federal de Sandstone (Minnesota) com a objector de consciència durant la II Guerra Mundial. En 1947 es va afegir a l'IWW, organització a la qual militarà fins a la seva mort. En 1965 s'instal·là a Chicago. Com a artista és força conegut per les seves xilografies i linòleums, moltes de les quals les realitzarà per a l'anarcosindicalista IWW. Les seves col·leccions més importants es conserven al Museum of Modern Art de Nova York, a l'Smithsonian American Art Museum de Washington i al Mexican Fine Arts Center Museum de Chicago, que en té la col·lecció més completa. Amb reminiscències de Munch i Kollwitz, els rostres estilitzats i de pòmuls prominents de les seves figures agrupades en paisatges contrastats en blanc i negre, d'austera simplicitat, transcendeixen l'art per a ser símbols del compromís social i polític. Entre els millors gravats de Carlos Cortez s'hi troben els dedicats als herois i heroïnes de la classe obrera: Joe Hill, Ricardo Flores Magón, Lucy Parsons, Ben Fletcher, César Chávez... Una característica de Cortez era la seva decidida oposició a la comercialització del seu art, negant-se a limitar les edicions de les obres i deixant disposat que a la seva mort es podrien realitzar còpies a dojo per mantenir baixos els preus. En 1985 va ser publicat Wobbly: 80 years of rebel art, un catàleg amb una part de la seva obra. En 1999 va mantenir contactes amb la madrilenya Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo (FAL) i va realitzar una exposició itinerant a l'Estat espanyol, fent donació de 16 gravats dedicats a aquesta fundació de la CNT. En 2002, com a homenatge a l'artista llibertari mexicà José Guadalupe Posada, Cortez va editar i prologar el llibre Viva Posada. A salute to the great printmaker of the mexican revolution. El poliglot Carlos Cotez és també conegut com a poeta de la Beat Generation i de la literatura chicana (Chicano Artistic Movement). Entre les seves obres poètiques podem ressenyar De Kansas a Califas and back to Chicago (1992), Where are the voices? and other wobbly poems (1997), Crystal gazing the amber fluid and other wobbly poems (1997) i Making love with our eyes (2002); també ha escrit lletres de cançons. Va col·laborar durant més de vint anys en el periòdic anarcosindicalista Industrial Worker. A partir de finals dels anys 70 va signar en ocasions amb el seu nom en nahuatl Koyokuíkatl (Coiot que canta), nom que li va ser donat en una cerimònia a Casa Aztlán per ancians asteques. Carlos Cortez en 1993 va tenir un primer atac de cor i el 18 de gener de 2005 a la seva casa de Lakeview (Chicago) va morir de l'últim; el seu cos va ser incinerat. Els seus arxius i escrits es conserven a la Wayne State University de Detroit.
Actualització:
18-01-14