Anarcoefemèrides del 17 de gener
Esdeveniments
- Surt L'Action Syndicale: El 17 de gener de 1904 surt a Lens (Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic L'Action Syndicale. Organe des travailleurs. Posteriorment tingué altres dos subtítols:«Organe des travailleurs du Pas-de-Calais» i «Organe des travailleurs du Pas-de-Calais et du Nord». Portava l'epígraf «Peuple guéris-toi des individus. Fais tes affaires toi-même» (Poble guareix-te dels individus, fes-te les coses tu mateix). Durant la seva existència va ser imprès a diferents ciutats (Lens, Hénin-Liétard, Liévin, Rubaix i París). Portaveu de la Confederació General del Treball (CGT), era continuació de Le Réveil Syndical (1903-1904) i fins i tot continuà amb els fulletons començats en aquesta publicació. D'antuvi es publicà dos pics per setmana (dijous i diumenge), però després passà a setmanal. En el primer número reivindicà el«sindicalisme revolucionari» (vaga general) i es declarà anticlerical, antimilitarista, anticapitalista i antifantasiós (acusaven de «fantasiosa» la premsa burgesa). L'administrador en va ser J. B. Colbaert, el gerent D. Bataille i el cap de redacció Benoît Broutchoux --en 1905, durant l'empresonament d'aquest, va ser substituït per Pierre Monatte. Hi van col·laborar Evrard-Bernard, Benoît Broutchoux, Jean-Baptiste Colbaert, H. Dussart, S. Enairu, Noire Gueule, Jean-Paul Imbrasse, Gabriel Jargeais, Joly, Pierre Monatte i G. Falempin, entre d'altres. En sortiren almenys 384 números, l'últim el 2 d'octubre de 1910. Va ser continuat per Le Révolté (1910-1913).
***
- Surt A Stormo!: El 17 de gener de
1920 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el
primer número del periòdic A
Stormo! Settimanale
Libertario Revoluzionario (Via fora! Setmanari llibertari
revolucionari). En
realitat és el mateix periòdic Cronaca
Sovversiva, editat per Luigi Galleani i Raffaele Schiavina,
però amb aquest
títol podia distribuir-se pels Estats Units on Cronaca Sovversiva estava prohibit. El
gerent fou Pietro Rayneri.
El tiratge era de 4.000 exemplars destinats a la distribució
als EUA al preu
d'un dòlar. Molts d'articles es centraren en
l'«Afer Sacco i Vanzetti», en la
repressió del govern nord-americà i en el
sindicalisme dels Industrial Workers
of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En
sortiren 19 números,
l'últim el 2 d'octubre de 1920.
Naixements
- Florencio Sánchez: El 17 de gener de 1875 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Florencio Antonio Sánchez Mussante, considerat una de les figures principals del teatre d'ambdues ribes del Río de la Plata. Fill d'Olegario Sánchez i de Josefa Mussante, va tenir 11 germans. Després d'abandonar els seus estudis secundaris, va alternar sa vida entre Montevideo, Buenos Aires i Rosario. Va ser en aquestes ciutats on va desenvolupar una intensa tasca periodística (La Voz del Pueblo,El Siglo, La Razón, El Nacional,El País) i teatral. En 1893 es va instal·lar a La Plata, on va treballar en l'Oficina d'Estadística i d'Indentificació Antropomètrica, que havia instituït el policia Juan Vucetich. Quan va esclatar la guerra civil a l'Uruguai en 1897 es va incorporar en les files revolucionàries d'Aparicio Saravia contra el president Juan Idiartetot, seguint la tradició política de sa família blanca; ocasió en la qual va fer contacte amb algunes destacades personalitats de la intel·lectualitat, com ara Eduardo Acevedo Díaz. Consternat pel clima que envolta l'aixecament, va desertar i es va passar al Brasil. D'aquest període sorgirà el seu desencant total per les postures polítiques tradicionals i el seu alineament amb els grups anarquistes que aleshores circulaven, pel Río de la Plata, al voltant dels cercles d'immigrants europeus. Després va retornar a Montevideo, on va ingressar al Centre Internacional d'Estudis Socials, organització llibertària de caràcter literari el lema del qual era: «L'individu lliure en la comunitat lliure»; també va fer conferències d'ardorós fervor anàrquic i va intervenir en el quadre teatral de la institució llibertària. A Rosario va ser secretari de la redacció de La República, publicació dirigida per Lisandro de la Torre, on va publicar nombrosos articles de caràcter politicosocial i anarquistes, sempre caracteritzats pel seu realisme crític i mordaç que va caracteritzar la seva producció teatral. Va accentuar la seva militància anarquista a Buenos Aires, escrivint articles en La Protesta i en la revista El Sol, dirigida per Alberto Ghiraldo, i participant en el moviment anarcosindicalista. Les seves obres Ladrones y Puertas adentro s’inscriuen en aquest model llibertari. El 25 de setembre de 1903 es va casar amb Catalina Raventos (Catita) i els seus padrins van ser José Ingenieros i Joaquín de Vedia. També en 1903 va escriure el sainet La gente honesta i la seva primera obra teatral Canillita, que va representar-se per una companyia espanyola de sarsueles. Apassionat observador, va tenir com a temes preferits per a les seves obres de teatre, que va representar a ambdues ribes del Río de la Plata, els referits al món proletari: la família, el conventillo, els immigrants, les misèries, el món laboral, la vida quotidiana, etc. Entre les seves obres de teatre podem destacar (les dates corresponen als anys d'estrena): La gente honesta (1903, reanomenada Los curdas), M'hijo el dotor (1903), Canillita (1903), Cédulas de San Juan (1904), La pobre gente (1904), La gringa (1904), Barranca abajo (1905), Mano santa (1905), En familia (1905), Los muertos (1905), El conventillo (1906), El desalojo (1906), El pasado (1906), Los curdas (1907), La tigra (1907), Moneda falsa (1907), El cacique Pichuleo (1907),Los derechos de la salud (1907), Nuestros hijos (1908), Marta Gruni (1908) i Un buen negocio (1909). El 25 de setembre de 1909 va embarcar cap a Europa al vaixell italià «Príncipe di Udine» com a comissionat oficial del president uruguaià, Claudio Williman, per informar sobre la conveniència o no que l'Estat uruguaià participés en una projectada Exposició Artística a Roma, arribant a Gènova el 13 d'octubre de 1909. Després de passar uns mesos gastant en disbauxa una important suma de diners sobre una avançada dels drets de representació de les seves obres a Europa en diferents ciutats italianes i franceses, malalt de tuberculosi, va morir a les tres de la matinada del 7 de novembre de 1910 a l'Hospital de Caritat «Fate Bene Fratelli» de Milà (Llombardia, Itàlia), on havia estat internat cinc dies abans per una bronquitis al pulmó esquerre. El 21 de gener de 1921 les seves restes mortals van arribar a Montevideo i portades al Panteó Nacional. En homenatge a l'escriptor, en la data de la seva mort, es commemora el«Día del Canillita», el venedor de diaris al carrer, al Río de la Plata.
***
- Sakai Osugi:El 17 de gener de 1885 neix a Marugame (Kagawa, Japó) l'intel·lectual anarquista, esperantista i traductor Sakai Osugi. Fou el fill major d'Azuma Osugi, capità de l'exèrcit japonès, i de Yutaka Kusui. Durant l'adolescència es va allistar en l'Escola de Cadets, però la manca de motivació i la rebel·lia li van portar nombroses amonestacions i intents d'expulsió. En una ocasió fou acusat de comportament homosexual amb un jove cadet i tancat un temps en una presó militar. Més tard va participar en un duel a navalla, encara que ell va lluitar sense armes per no ferir l'oponent, i va rebre lesions que van implicar dues setmanes d'hospitalització, després de les quals fou finalment expulsat de l'escola castrense. En 1902 va començar estudis universitaris de literatura a Tòquio amb el suport d'un amic de la infància, Rei, l'assessorament d'un col·laborador de son pare, el tinent Morioka, i les benediccions de sos pares. Durant els estudis va viure una vida independent i començà a participar en el moviment associatiu, interessant-se pel cristianisme i pel socialisme. Arran de la mort de sa mare i d'una fase de depressió, es va lliurar a l'estudi i a la lectura, especialment d'autors russos (Gorkij, Turgenev, Tolstoi, Dostoievski, etc.), i va passar per unaèpoca espiritual que el va portar al cristianisme i a batejar-se, encara que d'una manera força heterodoxa. En aquesta època també es va veure influenciat pel periòdic socialista, el més radical aleshores, Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins). Poc després participà amb Shusui Kotoku i Toshihiko Sakai en el moviment socialista Heimin-Sha (La Societat dels Plebeus) i va escriure per al seu setmanari Heimin Shimbun (La Plebs). En 1905 també publicà articles en el periòdic radical socialista Hikari. La lectura dels clàssics socialistes li van portar a qüestionar la seva fe i a partir de la guerra russojaponesa, quan l'Església se sumà al patriotisme i a l'esforç bèl·lic, va trencar definitivament els llaços amb la religió. En 1906 fundà l'Associació Esperantista del Japó, societat pionera de l'esperantisme nipó. La seva vida privada, fonamentada en l'amor lliure i l'anarcoindividualisme, fou escandalosa per a la societat nipona de la seva època. El setembre de 1906 es va casar amb Yasuko Hori, però més tard va tenir relacions amb la periodista Kamichika Ichiko i amb la militant anarcofeminista Noe Ito. Per una qüestió pràctica va intentar de bell nou seguir amb la carrera militar, però la seva ambició es va veure frustrada quan fou detingut durant uns aldarulls en protesta per l'augment de les tarifes del tramvia i empresonat. Durant la seva estada a la presó va estudiar els autors socialistes i llibres científics, que van establir les bases per al seu pas a l'anarquisme; també a la presó començà a estudiar diversos idiomes (anglès, francès, alemany, italià, rus, esperanto). Un cop lliure, a finals de 1906 i a principis de 1907 fou detingut per violar la llei de premsa per la publicació de dos articles i empresonat. En 1908 també fou empresonat en dues ocasions per «violar la pau», per l'«Afer del Terrat» (Yane-Jo Jiken) i per l'«Afer de la Bandera Roja» (Akahata Jiken). Durant la seva estada en presó, ara declarat per les autoritats com a anarquista, va estudiar Bakunin i Kropotkin, sobretot l'enfocament científic llibertari del segon. En 1910 va trobar a la presó alguns dels 12 anarquistes implicats en l'«Afer de l'Alta Traïció» (Taigyaku Jiken) acusats de conspiració per assassinar l'emperador i que serien executats el 24 de gener de 1911. Després d'aquesta dura experiència carcerària va deixar de fer crides obertes a la revolució violenta contra l'Estat i es va centrar en l'anarcoindividualisme i en la crítica del capitalisme. En 1913, amb Asahata Kanson, edità el periòdic Kindai Shisoo (La Idea Moderna). L'octubre de 1914 va tornar a editar el setmanariHeimin Shimbun. En 1919 fou novament detingut per agredir un policia i condemnat a tres mesos de presó. Conegut internacionalment, en 1923 fou convidat a Berlín pel moviment anarcosindicalista per assistir a la refundació de la nova Associació Internacional dels Treballadors; va aconseguir embarcar clandestinament fins a Xangai, on els anarquistes locals li van facilitar un passaport xinès amb el qual aconseguí arribar a Europa. Coneixedor del francès, a París fou convidat per realitzar un discurs en un míting llibertari a Saint-Denis durant els actes del Primer de Maig de 1923, però com l'ambaixada japonesa a la capital francesa coneixia la presència del militant anarquista demanà a la policia francesa la seva detenció i després d'unes setmanes empresonat fou extradit al Japó el juliol d'aquell any. Dos mesos després, el 16 de setembre de 1923, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, Sakai Osugi, la seva companya Noe Ito i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, van ser detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de la policia militar de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu, que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de Tòquio. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Com a traductor Osugi va realitzar la versió al japonès d'On the Origin of Species, de Darwin, i de nombroses obres de Wallace, de Gustave Le Bon, de Howard Moore, etc.; de Kropotkin va traduir Mutual aid. La seva obra assagista ha estat recopilada en 24 volums, d'on destaca la seva autobiografia Jijoden. Durant la dècada dels anys vint es va veure fascinat per la figura de l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i son únic fill porta el nom de Nèstor --ses seves quatre filles també porten noms de revolucionàries anarquistes: Emma i Louise, en homenatge a Emma Goldman i a Louise Michel.
***
- Bruno Misèfari:
El
17 de gener de 1892 neix a Palizzi (Calàbria,
Itàlia) l'enginyer, geòleg,
poeta, activista antimilitarista i propagandista anarquista Bruno
Vincenzo
Francesco Attilio Misèfari, també conegut com Furio Sbarnemi. Sos pares es deien
Carmelo Misèfari i Francesca
Autelitano i era el primogènit d'una família
nombrosa de vuit fills, dels quals
dos germans seus també van ser militants anarquistes,
Florindo e Enzo –aquest últim
acabarà en les files comunistes. Després de fer
l'escola primària a Palizzi,
s'instal·là a Reggio de Calàbria, on,
amb el suport del seu oncle matern
Vincenzo, pogué freqüentar l'Institut
Tècnic i, un cop va obtenir experiència
tècnica, en 1911 es matriculà en enginyeria al
Politècnic de la Universitat de
Nàpols (Campània, Itàlia). En els anys
universitaris, a més de preparar-se en
les matèries curriculars, especialment
matemàtiques, estudià filosofia i
literatura, guiat pel professor de física de l'Institut
Tècnic «Raffaele Piria»
i militant llibertari Giuseppe Berti. A través de son oncle,
entrà en contacte
amb treballadors i artesans, i amb alguns d'aquests fundà el
grup juvenil«August Babel», que s'adherí al Partit
Socialista Italià (PSI). En aquestaèpoca col·laborà, moltes vegades
signant com Lo Studente, en el
periòdic de la Cambra del Treball de Reggio de
Calàbria Il Lavoratore,
en el
setmanari socialista de Messina Il
Riscatto i en el full anarquista Il
Libertario, publicat a La Spezia. En aquest últim
periòdic, a més d'enviar
poesies, el 28 de març de 1912 publicà un article
sobre la militant anarquista
Maria Rygier, cosa que cridà l'atenció del
prefecte de policia de Reggio de
Calàbria i disposà vigilar-lo«convenientment». Durant una de les moltes
conferències, celebrades per commemorar el centenari de la
Unitat d'Itàlia, va
ser detingut per la policia per haver llançat invectives
contra les
institucions. El 22 d'octubre de 1911, durant les jornades de protesta
contra
la campanya imperialista sobre Líbia, va ser detingut per
distribuir als
reclutes pamflets incitant a la desobediència i a la
deserció; jutjat, el 5 de
març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Reggio de
Calàbria a dos mesos i
mig de reclusió; la pena, confirmada en
l'apel·lació, va ser suspesa durant
cinc anys en consideració a la seva joventut i no va ser
registrada en els
antecedents penals. Quan esclatà la Gran Guerra, la seva
lluita antimilitarista
s'incrementà i el setembre de 1914, en resposta a una
manifestació
intervencionista, proposà una amnistia per a tots els presos
polítics. El seu
apartat postal va ser intervingut per la policia i se li van trobar
nombrosos
documents pacifistes que havien estat enviats per anarquistes d'Ancona
(Marques, Itàlia). En aquesta època va estar en
estret contacte amb
l'anarquista Renato Siglich. L'1 de maig de 1915 participà
en la manifestació
contra la guerra, que tingué lloc a la Borsa del Treball de
Nàpols. Cridat a
les armes, com molts altres anarquistes, dubtà entre
desertar o entrar a
l'exèrcit per incitar a la revolució, i finalment
decidí declarar-se objector
de consciència, negant-se a fer el curs de cadet a
l'acadèmia militar de
Benevent (Campània, Itàlia). Després
de patir una condemna de set mesos de
presó a Acireale (Catània, Itàlia), la
nit del 5 de març de 1916, portant
l'uniforme militar, interrompi un acte públic socialista
intervencionista a la
Piazza Garibaldi de Reggio de Calàbria i
pronuncià un fort discurs contra la
política bel·licista italiana, alhora que
esquinçà les estrelles del coll del
seu uniforme. L'endemà, data efectiva de la
deserció, creuà la frontera amb
Suïssa, encara que, el 31 de març, va ser detingut,
sota el nom fals de Diego De Tommasi,
a Cannobio (Piemont,
Itàlia) i immediatament traslladat a Nàpols per a
ser posat a disposició d'un
tribunal militar. De bell nou a la caserna d'Infanteria de Benevent, i
obtinguda la suspensió del seu procediment penal, el 25
d'agost de 1916 desertà
novament. Després de creuar la frontera a Chiasso (Ticino,
Suïssa) fermat sota
un vagó ferroviari, va ser detingut per la policia
suïssa i només va ser alliberat
quan arribà d'Itàlia la documentació
que demostrava els motius polítics de la
seva fugida. Sota el nom de Furio
Sbarnemi, el juny de 1917 s'instal·là a
Zuric (Zuric, Suïssa), a casa del socialista
Francesco Misiano, amic de la infància, el qual el va
introduir en l'ambient
dels exiliats internacionals que vivien a Suïssa i
gràcies a ell freqüentà la
família anarquista dels Zanolli, on conegué la
seva futura companya Pia Zanolli.
En estret contacte amb destacats militants dels moviments anarquistes i
socialistes italià i suís (Errico Malatesta,
Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Guiseppe
Monanni, Francesco Ghezzi, Enrico Arrigoni, Pasquale Binazzi, Giuseppe
Di
Vittorio, Armando Borghi, Angelica Balabanoff, etc.),
organitzà conferències
setmanals i envià articles i cròniques a
diferents periòdics llibertaris,
especialment a Il Risveglio Anarchico
de Ginebra. Mentrestant, va fer feina a la fàbrica
d'automòbils Arbenz, al
barri d'Albisrieden de Zuric. El 16 de maig de 1918 va ser detingut com
a
sospitós de ser un agent propagandista bolxevic, juntament
amb altres companys
italians i francesos (Luigi Bertoni, Carlo Castagna, Ugo Fedeli,
Francesco
Ghezzi, Giuseppe Monanni, etc.), en el marc de l'anomenat«Afer de la Bomba de
Zuric». Després de set meses de presó
preventiva, va ser absolt i alliberat el
20 de novembre de 1918. Malgrat tot, el 17 de desembre de 1918 el
govern
federal suís li va notificar l'ordre d'expulsió,
que es va frenar durant quatre
mesos a causa d'una malaltia pulmonar que havia contreta a la
presó. Després
d'aconseguir un visat d'estudis per a entrar a Alemanya, el 17 de
juliol de
1919 arribà a Stuttgart (Estat Lliure Popular de Wurtemberg,
República de
Weimar), on s'entrevistà, entre altres, amb Clara Zetkin,
una de les fundadores
del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista
d'Alemanya), i
amb l'anarquista Oreste Abbate a Berlín. El novembre de
1919, després de la
concessió d'una amnistia per part del govern
italià, acompanyat de les germanes
Zanolli (Pia i Antonietta), decidí retornar a
Calàbria. Detingut tres setmanes
a Domodossola (Piemont, Itàlia), va ser finalment alliberat
després d'una
interpel·lació que l'11 de desembre el diputat
socialista Francesco Misiano
interposà al ministre de l'Interior. Reprengué la
propaganda llibertària a
Calàbria, Pulla i Campània; promogué
el moviment camperol calabrès, i
col·laborà en Umanità
Nova i L'Avvenire Anarchico.
A Nàpols, dirigí,
amb Giuseppe Imondi, Anarchia,
quinzenal de la federació local que
començà a editar-se el 17 de juny de 1920. En
aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de
Tàrent (Pulla,
Itàlia) i dirigí una vaga de tres meses per
exigir la reobertura d'una drassana.
En 1921, a la zona de Nàpols, participà
activament en la campanya a favor dels
militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El febrer
de 1922,
juntament amb Roberto Elia, va fer una crida mitjançant el
periòdic Pane e Libertà,
a difondre el pensament
anarquista a Calàbria fent servir els dialectes calabresos
de la llengua
siciliana, però el projecte no reeixí per manca
de finançament. El 18 d'agost
de 1923 es va llicenciar en enginyeria industrial al
Politècnic de Nàpols i retornà
definitivament a Reggio de Calàbria, i de la qual
només va sortir per algun
viatge de feina o per motius familiars. Encara que professional
liberal,
continuà durant alguns anys les seves activitats
llibertàries. El 14 de
desembre de 1924, amb son amic Nino Malara, edità a Reggio
de Calàbria el
quinzenal L'Amico del Popolo,
destinat
especialment a la propaganda entre els pagesos del Sud,
publicació que va ser
prohibida després del seu quart número. El 22 de
setembre de 1925, acusat juntament
amb altres intel·lectuals d'haver promogut un
pretès «atemptat contra el poder
de l'Estat amb la finalitat d'assassinar el rei i Mussolini»,
va ser arrestat a
Reggio de Calàbria, encara que va ser exculpat 25 dies
després. El desembre de
1926 va ser qualificat per les autoritats feixistes com a«fervent i
irreductible anarquista» i instigat a abstenir-se de
qualsevol acció política
directa per a subvertir l'ordre estatal, entrant a formar part de la
llista de
persones perilloses susceptibles de ser empresonades en determinades
contingències. S'especialitzà en geologia i en
1926 a Villa San Giovanni
(Calàbria, Itàlia), amb l'exdiputat del Partit
Popular Italià (PPI) Nicola
Siles, fundà la primera empresa de vidre calabresa
(«Società Vetraria Calabrese»),
destinada a l'explotació del quars a la zona del Cannitello
i de la qual assumí
el càrrec de director tècnic. El 20 de
març de 1931, en el funeral d'un amic
seu, l'industrial Giuseppe Zagarella, pronuncià un discurs
on criticà la violència,
la corrupció i la injustícia del
règim; pocs dies després, el 25 de
març, va
ser detingut per enèsima vegada acusat de«propaganda anarquista»; jutjat, va
ser condemnat a dos anys de confinament que purgà a l'Illa
de Ponça, a la qual
arribà el 3 de juliol de 1931. A l'illa reanimà,
amb Alfonso Failla, els
vincles associatius entre els confinats, muntant una petita biblioteca
i
realitzant converses teòriques de manera habitual. Durant el
confinament
conegué Domizio Torrigiani, Gran Mestre del Gran Orient
d'Itàlia, qui l'afilià
a la maçoneria. Per qüestions legals, el 28 de maig
de 1932 es casà civilment a
Ponça amb sa companya Pia Zanolli. En el seu temps lliure, a
part de pagar amb
alguns mesos de presó per haver insultat Benito Mussolini,
se li va permetre
exercir la seva feina d'enginyer i l'ajuntament de Ponça
l'encarregà alguns
projectes, que van ser convenientment retribuïts. El 14 de
novembre de 1932 la
pena va ser condonada en ocasió del desè
aniversari de la «Marxa sobre Roma» i
el 2 de desembre deixà Ponça i es
traslladà a Davoli (Calàbria, Itàlia),
on a finals
de 1930 s'havia descobert sílice. A Suïssa
trobà finançament i en 1935 creà la«Davoli Quarzo e Silice», un establiment per a
l'extracció del mineral, que
arribà a treure 30.000 tones anuals, les quals eren enviades
a laboratoris de
precisió de l'exèrcit a Roma i a alguna societat
privada, com ara la de Richard
Ginori. Aquesta iniciativa, que va durar fins a la II Guerra Mundial,
s'enfrontà
a nombrosos obstacles en l'àmbit local i sempre va estar
vigilada per les
autoritats feixistes. Mentrestant, el seu estat de salut, delicat des
que en
1933 se li diagnostiqués un tumor cerebral, el va obligar a
ser hospitalitzat. Bruno
Misèfari va morir el 12 de juny de 1936 a la
clínica de Giuseppe Bastianelli de
Roma (Itàlia), a resultes d'una intervenció
quirúrgica patida dos dies abans. En
vida publicà Commemorazione di
Francisco
Ferrer (1917), Diario di un
disertore.
Dal carcere di Zurigo (1918) i Chi
sono e cosa vogliono gli anarchici (1921); i la major part
dels seus
escrits van ser publicats pòstumament per la seva companya,
com ara Ruota del mondo (1965), Schiaffi e carezze. Poesie in brutta copia
(1969 i 2009), Utopia? No! Scritti scelti
di Bruno Misèfari (1975) i
Tutto è
vero. Prosa e poesie (1978). En els anys seixanta
existí un grup anarquista
juvenil de Reggio de Calàbria que portà el seu
nom. En 1967 Pia
Zanolli-Misèfari publicà la biografia del seu
company sota el títol L'anarchico
di Calabria, que va refè i
reeditada en 1972, i en 1989 son germà Enzo
publicà Bruno. Biografia di un
fratello. L'arxiu familiar es troba
dipositat a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo
Bruno
Misèfari) i a l'International Institute of Social History
(IISH) d'Amsterdam.
Bruno
Misèfari
(1892-1936)
***
- Diego Antonio Torró
Pardo: El 17 de
gener de 1918 neix a Villena (Alt Vinalopó, País
Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista
Diego Antonio Torró Pardo. Havia nascut en una
família molt humil, formada per
cinc germans (tres homes i dues dones), dedicada a l'agricultura. Des
de molt
jovenet milità en les Joventuts Llibertàries i en
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). El juliol de 1936 combaté l'aixecament
feixista primer a Villena
i a Albacete (Castella, Espanya) i després a diferents
fronts durant tres anys.
En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Villena, processat
i
empresonat a Alacant. En 1941 va ser indultat i retornà a
Villena on reprengué
la seva feina de sabater i es casà amb Ana Azorín
Esteban, amb qui tingué unaúnica filla, Ana Josefa Torró Azorín.
Durant la postguerra, però, hagué de
treballar en diversos oficis (mecànic, fotògraf,
cobrador de l'Armeria «La
Villenense», etc.). En 1950, per problemes de salut,
treballà en un saló de
jocs recreatius, conegut com «Billares
Torró», propietat de Restituto
Galipienzo, fins a la seva jubilació. Durant els anys del
franquisme mantingué
com pogué, amb Pedro Pujalte García i altres, la
CNT clandestina de Villena.
Diego Antonio Torró Pardo va morir el 5 de novembre de 2002
a Villena (Alt
Vinalopó, País Valencià).
Diego Antonio Torró Pardo
(1918-2002)
***
- Antonio Turón
Turón: El 17 de gener de 1920 neix a
Híjar (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Turón Turón. Amb sa
família es traslladà d'infant
a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 13 anys
començà a treballar de laminador a
la foneria de Can Girona del Poble Nou, on també feia feina
son pare, i
s'afilià poc després al Sindicat del Metall
(secció Poble Nou) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys
trenta fou membre del
grup anarquista del bar La Paz de Sant Adrià de
Besòs i de les Joventuts
Llibertàries del Poble Nou. El juliol de 1936, al costat del
grup «Los
Solidarios», va combatre els aixecats feixistes a les
casernes dels Docks i de Lepanto;
durant els dies següents va enfrontar-se als franctiradors i
participà en
l'avituallament i en les oficines d'afiliació de la Columna
Durruti i de la d'Ortiz.
En 1937 lluità al front d'Aragó (Casp i Belchite)
i, quan aquestes línies
caigueren, en la 24 Divisió als Pirineus lleidatans. Amb el
triomf feixista,
passà amb les restes de la 24 Divisió els
Pirineus per Lleida i fou a parar a
diversos camps de concentració i companyies de treballadors
(La Guingueta d'Ix,
Montlluís, Vernet, Setfonts i Gueugnon). Fugí
dels camps de concentració i,
després d'un temps treballant el camp i el bosc i fent
carbó per sobreviure,
amb Francisco Piqueras Cisuelo passà a l'Espanya franquista.
Detingut per la
Guàrdia Civil a Camprodon, fou tancat en diverses presons i
camps disciplinaris
i de treball (Figueres, Reus, Madrid, Camp de Gibraltar,
excavació d'Empúries,
L'Escala). Després va ser obligat a fer el servei militar a
Mallorca fins al
juny de 1945. Un cop lliure, es passà a la lluita
clandestina a Barcelona i
formà part de les Joventuts Llibertàries i del
grup editor de Ruta,
alhora que treballava de venedor tèxtil i
feia de correu clandestí. Posteriorment fou
administratiu a l'Institut
Nacional de Previsió. El gener de 1947 va ser detingut per
la policia i a la comissaria
de la Via Laietana rebé una brutal pallissa a mans dels
esbirros del cap de la
Brigada Políticosocial de Barcelona Eduardo Quintela
Bóveda. Jutjat, va ser
condemnat a 30 anys de presó, però a causa de les
irregularitats del consell de
guerra la pena va ser reduïda a 20 anys en la
revisió. Gràcies a les reduccions
per treball, aconseguí la llibertat després
d'estar tancat 11 anys en nombroses
presons (model de Barcelona, Bilbao, Logronyo, penal del Dueso, etc.).
En 1958
va sortir en llibertat condicional i s'establí a Madrid i
després a Barcelona.
A la capital catalana ajudà José Navarro
Muñoz, amb qui havia estat tancat a El
Dueso, i formà part del Comitè Nacional
clandestí, amb Ismael Rodríguez Ajax
com a secretari general, fins a la seva detenció l'octubre
de 1961 a Barcelona;
acusat de propaganda il·lícita, fou tancat un any
a la presó. Més tard, fins a
la seva jubilació en 1985, va treballar en la Seguretat
Social. Participà en
l'estratègia cincpuntista i en 1966 fou
membre de la Comissió Provincial
de Barcelona encarregada de coordinar la presència
confederal en les eleccions del«Sindicat Vertical». En 1976 prengué
part en l'Assemblea de Sants, inici de la
reconstrucció definitiva de la CNT després del
franquisme. Durant els anys
següents va ser promotor de diverses activitats culturals
llibertàries, com ara
l'associació «Ecologia, Cultura, Art»
(ECA), l'Associació Cultural i Ecologista
Natura (ACEN) o el Centre de Documentació
Històrico-Social / Ateneu
Enciclopèdic Popular (CDHS-AEP) de Barcelona, entitat de la
qual va ser
secretari en 1986 i membre de la seva Junta Directiva durant els anys
noranta.
En 1997 participà en el documental Vivir
la utopía de Juan Gamero i el seu testimoni va ser
recollit per Gabriel
Pernau i José Luís Martín Ramos en el
llibre Les veus de la presó
(2003). Trobem articles seus en diverses
publicacions llibertàries, com ara Boletín
Bibliográfico, Cenit, Ideas-Orto,Noticiari, Quaderns, etc.
Antonio Turón va morir el 8 de març de
2003 a Barcelona (Catalunya) i llegà el seu cos a la
Facultat de Medicina.
Antonio
Turón
Turón (1920-2003)
Defuncions
- Florentino Salcedo Abascal: El 17 de gener de 1940 es afusellat al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) el militant anarquista Florentino Salcedo Abascal. Havia nascut el 19 de juny de 1904 a Valladolid (Castella, Espanya). Amb sa companya, María de la Salud Paz Lozano Hernández (La Gitana), fou membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En acabar la guerra, fou detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó madrilenya de Santa Rita l'1 de desembre de 1939, el mateix dia que la seva esposa ho feia a la presó de Ventas. Florentino Salcedo Abascal fou afusellat el 17 de gener de 1940 al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Sa companya fou també afusellada dos dies després al mateix lloc. El fill menor d'ambdós, Florentino Salcedo Lozano, morí amb gairebé sis mesos, a la presó de Ventas unes hores abans que son pare fos executat; el certificat de defunció especificava com a causa de la mort de l'infant una broncopneumònia.
***
- Eugène Lanti: El 17 de gener de 1947 se suïcida a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant anarquista, després comunista i esperantista, fundador de l'anacionalisme, Eugène Adam, més conegut com Eugène Lanti. Havia nascut el 19 de juliol de 1879 a Néhou (Baixa Normandia, França). Fill d'una família pagesa pobre analfabeta, son pare va fer de fuster escloper. Obrer ebenista, descobrir l'anarquisme arran d'una conferència de Sébastien Faure a Rouen. S'instal·là a París i de manera autodidacta aconseguí fer-se amb una important cultura. Mantingué relació amb destacats teòrics de l'anarquisme i del radicalisme, com ara Sébastien Faure, Han Ryner o Henri Barbusse. Pel seu radicalisme llibertari serà anomenat L'anti-tout (L'antitot) i d'aquí prendrà el pseudònim Lanti. Després de fer cursos de llengües, de sociologia i d'altres matèries, esdevindrà, quan tenia 31 anys, professor de treballs manuals i de geometria industrial en una escola d'ensenyament professional. Quan esclata la Gran Guerra en 1914, s'afligí per l'adhesió de les forces socialistes al voltant de la «Unió Sagrada» i especialment dels anarquistes que signaren el «Manifest dels Setze». Mobilitzat, serví com a conductor d'ambulàncies i el que va veure l'afermà en el seu rebuig al nacionalisme i a la guerra. Fou en aquells anys quan tingué els primers contactes amb l'esperanto, idioma que aprengué i pel qual s'apassionà. Seduït per la revolució bolxevic, pensà en la possibilitat que l'esperanto esdevingués l'eina difusió del comunisme internacional. En tornar de la guerra, va prendre contacte amb el moviment obrer esperantista, que havia fet les seves primeres passes en els anys anteriors a la guerra, però que ara es trobava desorganitzat. En 1919 fou nomenat redactor del butlletí de l'associació francesa, Le Travailleur Esperantiste / Esperantista Laboristo. En aquest mateix any es va veure temptat de passar-se a l'Ido (Idiomo Di Omni, Idioma De Tots), però es decantà per l'esperanto. En 1921 participà en el Congrés Esperantista de Praga, on es decidí la creació d'una associació que agrupés específicament les treballadors esperantistes de totes els països. La superació de les nacionalitats fou tan radical que es decidií que no existissin filials nacionals i d'aquí el nom triat: Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacionalista). L'associació, de la qual es convertí des del principi en principal dirigent, tingué un creixement rapidíssim. Des dels orígens es tingué cura que l'organització fos d'allò més plural, de manera que, mitjançant l'acció cultural i el contacte amb els treballadors d'altres nacionalitats, s'evités qualsevol classe de dogmatisme. Però no sempre fou possible i l'associació patí fortes tensions al llarg dels anys i en ocasions ruptures entre els diversos corrents (anarquistes, comunistes, socialdemòcrates, etc.). També fou gran la tensió entre els conceptes internacionalistes, que reconeixien l'existència i la importància de les nacions, encara que aspiraven a una coexistència entre elles, i el més radical anacionalisme, patrocinat per Lanti, que pretenia fer desaparèixer qualsevol divisió basada sobre la nació, l'ètnia o l'Estat. En 1928 s'assolí una solució de compromís en matèria d'organització interna, regulant les relacions entre la sempre universal SAT i les associacions de treballadors organitzats a nivell nacional o estatal. L'anacionalisme no ha esta mai una doctrina tancada; podria entendre's com un cosmopolitisme radical, no només en el sentit de desaparició de les nacions, sinó també pel seu compromís social i contrari a l'explotació de la classe treballadora i el paper de l'esperanto com a mitjà de relació igualitari era central en aquest ideari. En 1921 Landi adoptà aquest pseudònim de manera tan radical que es permeté la«broma» d'anunciar el suïcidi d'Eugène Adam, fet que fou recollit en alguna publicació com a dada real. També va fer servir el pseudònim Sennaciulo (L'Anacional). Fou un dels fundadors dels Partit Comunista Francès (PCF), però després d'un viatge a la Rússia bolxevic en 1922 vindrà decebut del comunisme i, encara que no llançarà el carnet del PCF fins al 1928, s'oposarà a partir de 1923 al control de la Internacional Comunista de la SAT, que volia realitzar la Sovetlanda Esperantista Unuigo (SEU, Unió Esperantista Soviètica) d'Ernest Drezen. Durant els anys trenta els seus enfrontaments amb el règim soviètic, a causa de la publicació en la seva revista Herezulo d'articles antiestalinistes, foren molt forts i aquest el qualificà de trotskista, corrent ideològica a la qual no pertanyé, però la seva posició en aquesta època s'acostaria a la defensada pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1933 abandonà les seves responsabilitats en la SAT, precisament per salvaguardar la unitat de l'associació, encara que fou un gest inútil, ja que durant les purgues soviètiques el moviment esperantista fou prohibit i alguns dels seus màxims dirigents executats. Lanti va fer servir l'esperanto con a mitjà d'expressió fonamental i eix de la seva actuació vital. El feia servir com a llengua de relació habitual, fins i tot en l'àmbit familiar. En 1934 es casà amb l'escriptora i sufragista Ellen Kate Limouzin, tia de l'escriptor George Orwell, qui visqué un temps a la seva casa; Orwell i Lanti, les posicions polítiques dels quals eren força acostades, no tingueren, malgrat tot, una bona relació personal --Orwell acabà odiant l'esperanto. En aquesta època treballà en la redacció del Petit Larousse i també en el Plena Vortaro de Esperanto (Diccionari Complet d'Esperanto). En 1936 per fiançar la seva vocació apàtrida, abandonà França per fer un llarg viatge arreu del món, fent servir com a llengua de relació gairebé exclusiva l'esperanto. Passà breument per la Península Ibèrica, visqué al Japó en 1937, on emmalaltí i va haver de fugir empaitat per la policia política. Després d'una curta estada a Austràlia i a Nova Zelanda en 1938, passà per l'Uruguai, l'Argentina i Xile (1939), on no es trobà a gust per la debilitat del moviment esperantista. Finalment, en 1940, s'instal·là a Mèxic. Al país asteca col·laborà amb el grup que editava la revista Renovigo, filial en esperanto de Renobasion, publicació que advocava per una racionalització i una simplificació de l'ortografia castellana. Justament un text d'aquesta última revista, emprat com a efecte literari, en el capítol 69 de Rayuela,és on apareix el nom d'Eujenio Lanti (sic) en aquesta obra de Julio Cortázar. Malalt d'un tumor cerebral i pessimista sobre la situació política mundial, Eugène Lanti se suïcidà, aquesta vegada de debò, el 17 de gener de 1947, penjant-se al seu apartament de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). El seu marmessor fou l'exdiputat socialista espanyol exiliat Francisco Azorín de Córdoba, que era membre de la SAT, i que després dirigiria el moviment esperantista mexicà. És autor d'Où en est la question de la langue internationale? (1919), For la neuxtralismon (1922), La langue internationale (1925), La Laborista Esperantismo (1928), Naciismo (1930), Vortoj de Kamarado E. Lanti (1931), Manifesto de la Sennaciistoj (1931), Het Arbeiders-Esperantisme (1932, amb G. P. de Bruin i F. A. A. Faulhaber), Cxu socialismo konstruigxas en Sovetio? (1935, amb Robert Guiheneuf), Leteroj de Lanti (1940), Fredo (1976, pòstuma), entre d'altres. Sens dubte les influències de Lanti es veuen en lanovlangue orweliana de 1984.
***
- Guillem Codina: El 17 de gener de 1994 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Guillem Codina. Havia nascut cap al 1904 a Manresa (Bages, Catalunya). De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), organització en la qual ocupà càrrecs de responsabilitat, sobretot a la conca minera de Sallent (Bages). Durant la guerra civil participà activament en el procés col·lectivitzador i fou un dels responsables dels Centres de Consum i de Distribució de Manresa. En 1938 fou vicepresident del Comitè d'Enllaç Local i Comarcal CNT-UGT a Manresa. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 passà a França on fou internat al camp de concentració de Vernet. Durant l'ocupació nazi fou detingut per la Gestapo. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Biscarrosse-Plage (Aquitània, Occitània). Més tard s'instal·là a Foix (País de Foix, Occitània), on va ser nomenat nombroses vegades membre del comitè de la Federació Local de la CNT. En morir el dictador Franco, ajudà a la reorganització de la Federació Comarcal cenetista de l'Alt Llobregat i el Cardener. Un cop jubilat s'establí a Tolosa de Llenguadoc i fou nomenat tresorer de la Comissió de Relacions de l'Alta Garona-Gers. Després de la mort d'Alejandro Lamela, el reemplaçarà en el càrrec de secretari general de la Comissió de Relació Interdepartamental de la CNT. Va col·laborar en Le Combat Syndicalista (1979) i La Protesta Obrera (1984). Guillem Codina va morir el 17 de gener de 1994 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), tornant de l'enterrament de Frederica Montseny; quan esperava un autobús, perdé l'equilibri, caigué i es copejà el cap, expirant abans que arribés l'ajuda mèdica.
Actualització: 17-01-14